Persones

El mestre que ensenya a no marxar

Josep Maria Monferrer porta més de 40 anys vivint a la Mina. Allà ha estat el mestre de tres generacions. Escolapi irreverent, lliure, ens explica com ha canviat l’ensenyament al barri. I ens parla de la seva pedagogia: ser-hi sempre.

per Paula Ericsson

El mestre que ensenya a no marxar
En Josep Maria Monferrer al terrat de l'Edifici Mart, construït l'any 1973. Ell hi viu des de 1975. (Fotografies de Jordi Borràs)

Hem pogut explicar aquesta història gràcies a la col·laboració dels nostres subscriptors.

Tots fan possible el periodisme de LA MIRA.

Ja ets subscriptor/a? Accedeix-hi

Nom i càrrec, si us plau?

Davant d’aquesta pregunta, en Josep Maria s'ennuega. Els seus ulls, que reflecteixen una mirada neta i entremaliada, s’obren de cop.

- Nom... i càrrec?- repeteix amb la veu tallada per la tos.

- No te’m moris abans de l’entrevista!- responc entre riallades. Somriu, riu, i aixeca la vista, com si anés a trobar la resposta al sostre.

- Com a persona, una persona totalment afortunada, algú diria que a mi em ponen ous fins i tot els pollastres. Com a educador, m’he passat la vida ensenyant el que no sé, però la vida m’ha ensenyat molt més del que m’ha ensenyat la universitat- confessa l’escolapi que viu a l’edifici Mart. A la Mina, a Sant Adrià del Besòs.

En Josep Maria Monferrer Celades fa 43 anys que viu a la Mina. Neix el 21 d’abril de 1942 a Benassal (País Valencià). Situat a l’Alt Maestrat, comarca que s’estén pel nord de la província de Castelló, el seu poble natal és bombardejat el 25 de maig de 1938 per l’aviació Còndor alemanya. Durant aquesta pluja de pólvora i foc, una bomba destrueix la casa dels seus pares. Ells construeixen el futur dels tres fills amb allò que no havien pogut tenir: estudis. Ell és el més petit i amb la tendra edat de 10 anys l’envien a Barcelona, als Escolapis de Sarrià. Passa d’estar tot el dia a l’aire lliure i caçar a estar tancat a un internat religiós. “Em sentia com un animal lliure que l’acabaven d’engabiar”, narra Monferrer mentre beu un got d’aigua amb gas.

En Josep Maria continua amb la seva mirada pedagògica. Tot i que ha deixat les aules, després de 27 anys, continua ensenyant a viure.

Quan pateix aquest canvi tan dràstic, el petit Josep Maria decideix portar-se el més malament possible perquè l’expulsin, però la seva tàctica no funciona. Tot i que suspèn tots els exàmens del curs, la seva germana, que és més dura que els mestres de l’internat, el fa estudiar cada estiu, i així aconsegueix aprovar cada setembre. Fuma des dels 7 anys, i a l’internat passa els vespres amb una cigarreta a la mà. Però una nit, el pare Pelegrí, qui en Monferrer descriu com un home de gran paciència, l’enxampa i el fa passar al despatx quan tots els nens dormen. L’escolapi, que “és més aviat prim i no gaire alt”, el fa seure, i veient que està molt nerviós, li ofereix una cigarreta. Ell n’agafa una i comencen a fumar plegats.

- Què et passa, Josep Maria? Tu ho suspens tot i tu no ets tonto. Per què? Per què aquest rebuig?- li pregunta l’escolapi.

- No em passa res, no em passa res- contesta al principi. Però després d’una mica d’insistència del pare Pelegrí, aquell noi trapella i rebel es posa a plorar.

- No em trobo bé, aquí- confessa.

- Fem un pacte. Tu estudies, i en comptes de suspendre, cada vegada que aprovis et deixarem sortir de l’escola. Si et portes bé, el diumenge et portarem d’excursió al camp del Barça o de l’Espanyol.

En Josep Maria accepta el tracte, i és a partir dels 15 anys que el nen que sempre estava castigat canalitza l’energia en els estudis. “Vaig començar a aprovar-ho tot, i vaig quedar tan alliberat que li vaig dir [al pare Pelegrí]: ‘Jo vull ser escolapi com vostè’”, recorda amb els ulls brillosos. La notícia no només sorprèn el seu mestre, sinó també a la família. Aquell nen a qui la mare castiga obligant-lo a estar durant vint minuts en una cadira sense tocar el terra... escolapi? El noi que en aquell moment festeja amb dues noies a la vegada... escolapi? En Josep Maria Monferrer... escolapi? Doncs sí. Als 16 anys, quan acaba l’educació obligatòria, marxa al seminari on, trencant els esquemes de tothom, és un alumne excel·lent. També estudia Magisteri i Pedagogia a Salamanca, i cursa Filosofia a Irache (Navarra).

Més endavant, amplia la formació amb Teologia a la Universitat de Salamanca, on coneix la filla petita de l’escriptor Miguel de Unamuno, la Maria, qui li comparteix una reflexió que l’acompanyaria tota la vida: “La filosofia és interessant perquè pensa sobre les coses i tu li busques un sentit, però és molt més important estudiar els contextos perquè el text fora de context és molt manipulable”.

Un cop acaba la carrera als 24, l’envien a l’escola Pia d’Olot. Al principi, ell està bé en aquell ambient, però el Concili Vaticà II (Londres 1962-1965) li canvia el punt de vista. Ell ho segueix diàriament, i a poc a poc comença a estudiar teories crítiques que desconeixia, com ara la pedagogia de l’oprimit i la teologia de l’alliberament. Aquestes idees, que dignifiquen les minories oprimides, entren dins de la consciència d’en Josep Maria, qui comença a sentir-se incòmode en “una escola Pia de la burgesia olotina”. “Jo volia anar als barris”, remarca.

Recorda com als 24 anys, i influenciat per vessants del cristianisme que dignifiquen les minories oprimides, marxa de l’Escola Pia d’Olot i va als barris.

Els escolapis satisfan la seva petició i marxa a l'Institut Can Serra, després a l'Institut Copem -el primer construït a l'Hospitalet de Llobregat, que actualment es diu IES Santa Eulàlia-, i d'allà a l'Institut Josep de Calassanç -que avui es diu Institut Moisès Broggi-, on coneix a l'escolapi Francesc Botey, que estava portant a l'escola la pedagogia de l'oprimit, ideada pel filòsof i pedagog brasiler Paulo Freire. “A Brasil no podien votar els que no sabien escriure, ni llegir ni signar. Per tant, en una societat on hi havia un analfabetisme del 60%, sempre guanyava la dreta. Freire comença a motivar a la gent a ensenyar a signar i llegir als analfabets, perquè sàpiguen quin partit poden votar, i en quatre anys fa una xarxa sense escoles en què tothom era mestre i alumne i que va fer que les esquerres guanyessin per primer cop les eleccions al país”, narra el professor de cabells blancs.

Creuant l'oceà, la pedagogia de Freire arriba al Camp de la Bota amb Francesc Botey l'any 1962. Serà en aquest barri barraquista, situat entre el barri Pequín de Barcelona i del Parapeto de Sant Adrià del Besòs, on Botey viurà per així mimetitzar-se completament amb la gent que hi habitava, entre elles persones migrades de tot l'Estat i famílies gitanes que feia més de 500 anys que vivien a Catalunya. Segons el recompte dels escolapis publicat al llibre del Josep Maria Monferrer, El Campo de la Bota. Un espacio y una historia, l’any 1965 el nombre de famílies era de 719, amb 4.523 habitants, xifra que confirma que la densitat geogràfica del barri era de les més altes de Barcelona. Aquest estudi també constata que més del 80% de les famílies que vivien al Camp de la Bota provenien del sud de l’Estat.

El Castell de les Quatre Torres, símbol de la repressió franquista, es converteix en les «Escoles Pies de Pequín», una escola democràtica l’any 1966

Per tal de donar una millor educació als nens d’aquestes famílies, els mestres i pedagogs que aposten pel seu futur transformen un edifici que havia estat símbol de la repressió franquista, el Castell de les Quatre Torres. Construït  l’any 1858 pel capità general a Catalunya, Juan Zapatero, l’edifici va tenir diverses utilitats. Als inicis de la Guerra Civil, s’utilitza per afusellar militars sublevats. L’any 1939, quan les tropes franquistes guanyen la guerra, esdevé en una presó on es van afusellar aproximadament 1.700 persones, sobretot de la banda republicana durant la Guerra Civil i opositors de la dictadura franquista fins al 4 de març de 1952, dia on van ser assassinats cinc joves anarquistes.

Aquest edifici, marcat per la sang i la repressió, trenca amb el passat i es converteix el 14 de febrer de 1966 en les “Escoles Pies de Pequín”, en honor al barri barraquista. L’escola té una forma molt diferent d’organitzar-se i els objectius són els següents: els alumnes han de sentir els espais com a quelcom seu, han de fer seves les dinàmiques i han de tenir respecte mutu. Amb aquestes premisses, als anys 60 creen una escola democràtica en ple franquisme. A més a més, el castell també acull una escola nocturna per als adults, l’escola gitana Chipén Talí, el parvulari, l’escola maternoinfantil, i l’Escola d'Artesania, així com una àrea especialitzada per la promoció de la salut i de la cultura gitana.

Mestre decidit, volia que els seus alumnes fossin els protagonistes i s’adaptava als seus contextos.

Però, en ple esclat de pedagogia democràtica, el franquisme treu les urpes. Botey és ingressat a la presó de Zamora el 1968 durant un any, condemnat pel Tribunal de Orden Público (TOP). El Camp de la Bota es queda orfe de referent. En aquells moments crítics, el seu germà Jaume es trasllada a viure i a treballar al barri barraquista per continuar amb la feina d'en Francesc. En Josep Maria no es podrà afegir a la revolució pedagògica perquè encara continua compromès amb l'institut Josep de Calassanç. Tot i això, teixirà un vincle amb en Jaume Botey que li servirà per al següent canvi vital: ser director de la primera escola de la Mina, Tirso de Molina, amb 33 anys. Però aquest canvi encara no arriba.

L'any 1972 els nens són traslladats a l'escola pública Manuel de Falla del Camp de la Bota. Manuel de Falla és un exemple d'educació lliure i participativa, i és una escola pública i laica a petició dels mateixos escolapis que la gestionen. “L'escola no és per a evangelitzar, l'escola és per educar”, remarca el mestre. A partir d'aquest any fins a finals de la dècada dels 70, els veïns d'aquest indret són reallotjats en barris que s'estan construint, com el de la Mina o la Catalana. Mentre els assentaments irregulars del Camp de la Bota són enderrocats, es comença a construir l'escola de Tirso de Molina a la Mina. Quan s’està edificant, alguns mestres del Camp de la Bota porten els alumnes a veure la seva futura escola. És així com, a poc a poc, els nens deixen enrere les seves cases convertides en polseguera i comencen a crear un vincle amb la Mina, el seu nou barri. “Aquesta transició va ser profundament pedagògica”, apunta Monferrer.

“Quan a un nano el respectes i el fas protagonista, s’omple tant de si mateix!”

Tot i que ell entra com a professor de primària el primer dia del Tirso de Molina, el claustre l’escull com a director. Les classes del Josep Maria surten de la norma: el professor vol que els seus alumnes siguin els protagonistes i s’adapta als seus contextos, aplicant la valuosa lliçó que li va ensenyar Maria Unamuno. “Havies de posar als nens a estudiar les províncies de memòria? No! Amb un mapa d’Espanya buit, jo els hi deia a cada un d’ells: “Oye, tu mañana le preguntas a tu padre y a tu madre de dónde vinieron, de qué provincia, de qué pueblo”. Llavors venien i amb una xinxeta anaven posant d’on venien. Els nens, que majoritàriament eren andalusos i extremenys, preguntaven als pares, els pares els hi ho explicaven, els nanos passaven la informació, i això era una manera d’estudiar geografia i història. Quan a un nano el respectes i el fas protagonista, s’omple tant de si mateix!” recorda. Els nens amb qui tracta havien estat criats a les barraques, corrent i jugant tot el dia a l’aire lliure, com ell a Benassal, fet que genera una empatia que altres mestres potser no aconseguien.

“Si tu no entens el context no pots ser educador. I per això, com que vaig optar per l’educació i el context, m’he quedat més de 40 anys vivint a la Mina”

En Monferrer té moltes anècdotes de la seva docència, però una de les que més recorda és aquesta:

“Jo vivia on estem ara, i al pis de dalt del costat hi vivia un nano. El pare era alcohòlic i pegava la dona. El nano, que era el gran dels germans, tenia 13 anys i, veient com maltractava la mare, va agafar i li va fotre un cop de cadira a son pare. Ell el va estovar, el va lligar a la galeria i s’hi va passar tota la nit com un gos. No era ple hivern però feia fred. L’endemà al matí li va treure el cadenat i el va enviar a l’escola. Jo vaig veure que venia fet pols a classe. Vaig demanar a tots els alumnes que no treiessin els llibres, sinó un llapis i un paper. El nen es va posar a escriure, va agafar el llapis, el va trencar i va dir: ‘¡Éste lápiz es una mierda!’, i el  va tirar a terra. Me’l vaig mirar i li vaig dir: ‘No es una mierda, pero tengo uno mejor. Ahora te doy uno que es muchísimo mejor. Vas a ver cómo escribes perfectamente’. Jo ja veia que estava crispat. El va agafar, el va tornar a trencar i va dir: “Éste también es una mierda”. De cop vaig parar i li vaig dir: ‘No tinc una fàbrica de llapissos, jo’. Déjame en paz, hijo puta!’. En aquell moment vaig dir: ‘Retireu llapis, papers... retireu-ho tot’. Em vaig posar a la tarima, ell estava a la cinquena fila, i parlant molt fluixet li vaig preguntar: ‘Oye, yo te he faltado al respeto alguna vez a ti?’. El nen, de morros, no contestava. Aleshore m’hi vaig apropar i alçant una mica més la veu, vaig insistir: ‘¿Te he faltado al respeto alguna vez, a ti?’. Continuava sense respondre i més a prop i més alt, vaig tornar-hi: ‘¿Te he faltado al respeto alguna vez a ti? ¡Contéstame! ¿Sí o no?’. ‘No, profe’. ‘Pues si yo no te he faltado nunca al respeto, tú a mí tampoco, eh? No me faltes nunca más el respeto. Vinga, trèieu els papers i els llapis”. Què volia dir això? Són intuïcions, no és que un sigui savi, és que s’intueix que un nano pateix. La reacció no és expulsar-lo una setmana. Això és no entendre el context. Acabes maltractant el nano pensant que estàs posant ordre. Aquest nano està desequilibrat, però perquè està patint. Si tu no entens el context no pots ser educador. I per això, com vaig optar per l’educació i el context, m’he quedat 40 anys vivint a la Mina”.

“A l’escola era un tema tabú, i per desgràcia no en parlàvem. Vam començar un projecte amb alguns mestres i metges amb el títol ‘Parlem de drogues’, però vam trigar massa”

S’adreça a la majoria dels nens en castellà, però els hi ensenya català amb cançons que toca al ritme de la guitarra. “Les cançons de Raimon les cantàvem a classe. Llegien les lletres i després les cantaven”. Però no tot són cançons i rialles en la vida del mestre. Als anys 80, la droga s’escampa per la Mina com una plaga, i com els nens fan molta vida al carrer, reprodueixen el que veuen a les cantonades, i alguns el que viuen a casa. De fet, l’escolapi recorda que la Conchita, mestra a la guarderia Papusa, lloc on ell dina molt sovint, li explica que els nens juguen a drogar-se. “No és anecdòtic que un dels primers que mor de sobredosi al barri sigui un nen de 13 anys”, lamenta el mestre, qui apunta que més de 20 coneguts que ha tingut a classe han mort de sobredosi o de sida. “A l’escola era un tema tabú, i per desgràcia no en parlàvem. Vam començar un projecte amb alguns mestres i metges amb el títol ‘Parlem de drogues’, però vam trigar massa”.

Ell mateix ha escrit ‘timbre’ a l’antiga porta d’accés de la primera escola de la Mina. Va ser mestre del centre Tirso de Molina des del 1975 al 2002.

El mestre dona classe a tres generacions (1975-2002), i un dels records més recents que té de la primera fa que la seva pell dura es mostri vulnerable: “Quan estava hospitalitzat, una alumna que venia del Camp de la Bota em va veure i li va dir a una amiga seva, i també antiga estudiant: ‘Josep Maria está en el hospital, muy grave’. ‘Uy, me voy a verle!’. Va agafar el tren -i m’emociono perquè és emocionant-, i me la vaig trobar a l’hospital. Va venir a veure’m. És preciós això!”. D’aquella primera generació, que la majoria va fugir del barri als anys 80-90 per la problemàtica de la droga, en Josep Maria ha tingut els seus fills a classe i molts d’ells també han marxat de la Mina. Segons el mestre, la tercera és aquella “que els pares no van surar, els fills tampoc i els nets tampoc”. D’altra banda, ara hi ha persones que no coneix perquè la Mina ha acollit nous veïns d’altres barris, com per exemple Sant Roc. “No és un barri d’una línia única”, subratlla.

Les últimes dades xifren l'abandonament escolar a la Mina de primària en un 40% i el de secundària en un 60%.

Es nega a oblidar Tirso de Molina, tant que ha escrit ‘timbre’ a l'antiga porta d'accés a l'escola, que ara és un descampat preparat per construir especulació urbanística. Tot i que deixa les aules l'any 2002, continua pendent de l'actualitat educativa. Les últimes dades de la Mina, afirma, xifren l'abandonament escolar de primària en un 40% i el de secundària en un 60%. Amb una fotografia de Venus darrere seu, un dels edificis més emblemàtics i problemàtics de l'anomenada “Mina vella”, el mestre considera que una de les possibles causes d'aquests números alarmants podria ser la falta d'interès dels pares per l'educació dels seus fills. Ara bé, també hi troba canvis positius: “Les dones són les que més treballen, dins i fora de casa, i els pares es passen el dia al carrer. Ara, quan mires les escoles, la meitat que van a buscar els nens són els pares. Això jo no ho havia vist mai abans, era raríssim. De fet, quan havies de parlar amb els pares només venien les mares, els pares només acudien quan el nano es queixava d'algun mestre i venia a fotre-li bronca al professor. La relació entre l'educació i el món masculí ha millorat moltíssim”, celebra.

“El repte educatiu ja no estava dins de les aules, sinó en organitzar-nos en moviments socials per fer front als projectes fantasmagòrics que volien rentar la cara a la Mina pel Fòrum de les Cultures”

No recorda el seu primer dia de classe, tampoc l'últim. Es jubila als 60, tres anys abans del que li tocava, però el que motiva a l'etern pedagog a deixar l'escola és convertir-se en un dels impulsors de la plataforma d'entitats del Pla de Transformació de la Mina. Tal com explica el seu llibre El Pla de transformació de la Mina 2000-2015. Volum 3: Una especulació urbanística tapada sota un pla de transformació social, els vuit plans urbanístics que s'han dissenyat per, suposadament, transformar socialment la Mina han acabat dividint més el barri. “El repte educatiu ja no estava dins de les aules, sinó en organitzar-nos en moviments socials per fer front als projectes fantasmagòrics que volien rentar-li la cara a la Mina pel Fòrum de les Cultures”, subratlla.

L’any 2000, en Josep Maria obre l’Arxiu Històric del Camp de la Bota i la Mina, on recupera la memòria de dos barris oblidats.

El 16 de novembre del 2001, el comissari europeu per la Política Regional, el Sr. Michel Barnier, signa 12.100.000 euros per al Projecte Integral de Transformació de la Mina (URBAN II), que és el 50% del projecte presentat. L'altre 50% l'havien de posar les administracions del Consorci. També arriben 1.810.000 euros més del Fons Social Europeu. La suma total arriba als 25.310.000 euros. El compromís inicial és invertir el 50% en inversions urbanístiques i l'altre (50%) en socials, però un cop rebuts tots els ingressos, la balança canvia: un 85% es dedica a inversions urbanístiques i només el 15% a inversions socials. “Ens justificaven que els canvis urbanístics ajudarien socialment. No, no, els canvis urbanístics no permeten xarxes socials, al contrari, les han acabat matxucant”.

De fet, el barri, que ja comptava amb les barreres dels enormes blocs de pisos que separen la Mina Vella de la Mina Nova, està encara més dividida des de l'últim Pla de Transformació Social. Amb part dels diners destinats a urbanisme, s'ha creat una nova Mina: la Mina pija. Allà veureu uns edificis amb uns balcons plens de flors que donen la cara al mar i el cul a la Mina. Com si la resta no existís. Com si les famílies que hi porten anys vivint no hi fossin. Però en Josep Maria és una de les persones que lluita perquè aquest present no s'oblidi. És per això que ha estat guardonat amb el Premi Memorial Joan XXIII per la Pau l’any 2016 i amb el Reconeixement Emmanuel Mounier el 2017.

A més a més de formar part de la plataforma d'entitats del Pla de Transformació de la Mina, el 2000 crea l'Arxiu Històric del Camp de la Bota i la Mina, presidit pel lema “Lluitem per la nostra dignitat”. Allà té registrats més de 12.000 documents, tant escrits com visuals, que retornen la memòria de dos barris oblidats per les administracions. “Una part important de l'educació és saber d'on venim per saber cap a on volem anar, i investigant vam reconstruir un espai històric que estava absolutament perdut”.

L'escolapi explica que molta gent s'avergonyia d'haver estat barraquista al Camp de la Bota -“se sentien més desgraciats que els altres”- però gràcies a la recol·lecció col·lectiva d'imatges i documents que hi ha a l'Arxiu, “han entès que ells no eren culpables sinó víctimes d'un sistema, d’una immigració explotada. A partir d'aquí es va veure la resiliència brutal que van tenir respecte a una societat injusta. Això és pedagogia més que història”. Ell continua aquí per això, per ells. En aquest pis de l’edifici Mart, on hi viu des de l’any 1975. Quan entres a casa seva, sents que res ha canviat gaire. Perceps que els mobles, pocs però resistents, no s’han mogut des del primer dia que els ha col·locat. Quan prepara l’amanida, posa el peix a la planxa, escalfa les faves i treu l’aigua amb gas de la nevera, ho fa amb l’habilitat de qui ja s’ha cuinat aquell menú desenes de vegades. Dins i fora de casa, aquí continua, fent la pedagogia que sap fer: ser-hi a prop. Ser-hi sempre. No marxar mai.

Porta 43 anys vivint a la Mina i mai ha girat l’esquena als seus alumnes i al barri.

 

Hem pogut explicar aquesta història gràcies a la col·laboració dels nostres subscriptors.

Tots fan possible el periodisme de LA MIRA.

Ja ets subscriptor/a? Accedeix-hi

Comentaris

No hi ha cap comentari

Envia un comentari

Inicia sessió per a enviar un comentari.