Històries

Ho tinc tot gravat

En Joan Guillamet enregistra el seu poble: Sant Joan de les Abadesses. El 1980 agafa la càmera i no para. Documenta actes, festes, espais, persones... Un arxiu únic i on ningú mor, res marxa; tot es viu, parla, sent, es veu per sempre

per Mònica Homs Garrido

Ho tinc tot gravat
En Joan amb la seva inseparable càmera. No hi ha res ni ningú de Sant Joan de les Abadesses que no hagi passat pel seu visor i quedi enregistrat per a la posteritat. (Fotografies de Jordi Borràs Abelló)

Aquest és el teu article gratuït setmanal.

Fes-te subscriptor. Podràs llegir i fer possible tot el periodisme de LA MIRA.

Ja ets subscriptor/a? Accedeix-hi

1980, les feines de pagès i la vida diària. 1986, les activitats i els estudiants de l’escola Mestre Andreu. 1988, la lliga de bàsquet a Sant Joan de les Abadesses... Les festes majors, el carnaval, pessebres vivents, lliuraments de premis, els carrers, les botigues, els veïns, les estacions de l’any... Sembla que hi és tot. Sembla que ho ha gravat tot. El 1980 en Joan Guillamet agafa una càmera i hi posa dins tot el que l’envolta: té tot Sant Joan de les Abadesses i rodalia enregistrats per a l’eternitat. Veu el poble, el paisatge, les persones, pels ulls d’un visor. Res no se li escapa. No grava per a ell: grava per als altres. Construir ponts d’imatges, de memòria, entre generacions. Documentar el que marxa perquè no marxi. En Joan Guillamet és l’home de la càmera i, ara, surt de darrere l’aparell per explicar-nos l’única història que no té filmada, la seva. Comencem a gravar...

Va néixer el 17 de maig de 1949 a Vilallonga de Ter, poble on va viure fins que es va casar. Llavors, ell i la seva parella van decidir mudar-se a una casa de Sant Joan de les Abadesses. És fill de la comarca. Nascut i crescut al Ripollès. No n’ha marxat, no li calia. “Mai he anat gaire lluny, m’he quedat força per aquí”, em diu amb un fil de veu tímid. I continua: “La gent pensa que no, però aquí, al poble, hi passen moltes coses”. Ho diu amb posat ferm, justificant l’afirmació anterior, segur i orgullós de la decisió de no marxar de la zona. “A vegades es fan tantes coses alhora que no puc anar a totes”, m’explica. Defensa que el territori que li fa de llar és viu i actiu; els anys darrere la càmera, intentant capturar tot el que passa a la zona, ho evidencien. 

Ha viscut sempre al Ripollès. Va néixer a Vilallonga de Ter. Ara, l’anem a trobar a Sant Joan de les Abadesses. Això sí, sempre amb els ulls oberts per captar imatges de la realitat. 
Als prestatges i a les taules s’hi amunteguen gravacions en tots els formats imaginables. N’hi ha d’antigues, que encara estan en cassets, i d’actuals, emmagatzemades en targetes SD

M’obre la porta de casa seva. Travessem el passadís de l’entrada i arribem al menjador. Fa olor d’arxiu. Als prestatges i a les taules s’hi amunteguen gravacions en tots els formats imaginables. N’hi ha d’antigues, que encara estan en cassets, i d’actuals, emmagatzemades en targetes SD. La sensació s’assembla a la d’entrar per primera vegada a una biblioteca: les possibilitats són infinites. Podríem passar-nos hores remenant i investigant què s’amaga a cada cinta. Però no ens quedem a rebuscar, pugem les escales i anem al primer pis: “T’ensenyaré on treballo”.

Han convertit l’habitació en un estudi d’edició. En una taula col·locada en una de les cantonades hi ha l’ordinador des que en Joan edita les gravacions. No cal que m’ho digui: els CDs en blanc i les targetes SD escampades per sobre el moble el delaten. Aquí és on revisa els bruts, on digitalitza les pel·lícules antigues i on reconstrueix les històries. A sobre l’armari del costat del llit hi ha una dotzena de capses blanques amb la data escrita. També és aquí on emmagatzema les gravacions? “Només hi tinc el més modern”, em contesta mentre surt de la sala i comença a caminar escales avall. Quan torna ho fa amb una bossa plena de càmeres i tres capses de galetes Birba.

“De càmeres n’he tingut al voltant de dotze. Les canvio quan s’espatllen, cada tres o quatre anys.” Ho diu de passada, com si ventilés el tema per centrar-se en el que és realment important: les capses

“De càmeres n’he tingut al voltant de dotze”, explica. “Les canvio quan s’espatllen, cada tres o quatre anys.” Ho diu de passada, d’una manera gairebé anecdòtica, com si ventilés el tema per centrar-se en el que és realment important: les capses. N’obre una. A l’etiqueta hi ha escrit “Escola 2004-2006”. A dins, quinze cintes de casset, totes amb la llegenda corresponent. Està perfectament detallat: el dia, la data i l’acte. Cada gravació inclou més d’un esdeveniment, organitzats i classificats.  N’ha pujat tres, però no són les úniques; n’hi ha moltes més. El traster està ple de capses iguals. Són les pel·lícules que gravava abans de tenir les targetes SD, les que va gravar als noranta i al principi del segle XXI, esperant poder-les digitalitzar. Són moltes, moltíssimes; són un magatzem d’història reposant en un traster del poble. Es nota que és una feina d’anys. Són seqüències robades a la realitat que en Joan ha capturat per poder-les conservar. N’hi ha centenars, però quina va ser la primera?

Les gravacions antigues les té al traster; les guarda en capses de galetes Birba esperant poder-les digitalitzar. 
“La primera vegada que vaig agafar la càmera de vídeo ho vaig fer per gravar aspectes familiars de l’hivern. Era l’any 1980. Filmava coses de casa, les feines de pagès”

“La primera vegada que vaig agafar la càmera de vídeo ho vaig fer per gravar aspectes familiars de l’hivern. Era l’any 1980. Filmava coses de casa, les feines de pagès. Encara hi havia els meus pares, i els meus germans eren joves”, recorda mentre se li endevina una espurna d’emoció als ulls. “Abans, als anys setanta, ja havia gravat molt amb el magnetòfon, coses del pare, el que explicava o quan cantava les cançons antigues; m’agradava molt. Però quan van sortir els cassets de vídeo a partir dels vuitanta, em vaig decidir: anem per feina.” Fa gairebé quaranta anys de les primeres gravacions. N’hi ha hagut moltes altres després, però aquelles van ser els primers fruits del que acabaria sent la seva vocació, i els té una estima especial: “Encara a vegades ho torno a escoltar”. 

Després d’aquestes primeres produccions, Joan Guillamet no es va separar de la càmera: “Va ser com una mena de vici que va anar continuant. Cada vegada filmava més i més”. I m’avança: “Ara filmo la majoria de les coses que s’organitzen al poble”. Els seus gestos i el somriure que llueix quan ho explica traspuen passió i orgull per la feina feta i, sobretot, pel resultat final. És quan edita o digitalitza les pel·lícules que s’adona de la importància del que està creant. Grava per vici, perquè ho ha fet sempre, perquè s’hi sent a gust i hi ha trobat el seu espai. Ho fa amb la determinació de capturar el pas dels anys, desafiar l’efímer. 

“Sentir parlar la gent, les persones... Algunes ja són mortes, d’altres s’han fet grans… Això és molt maco, molt bonic”, i em somriu

“Sentir parlar la gent, les persones... Algunes ja són mortes, d’altres s’han fet grans… Això és molt maco, molt bonic”, i em somriu. Pot recórrer la història del poble, la de casa i la de l’escola sense moure’s del sofà. Les ressegueix des de les pel·lícules. Les veus, les cares, les generacions. Per reviure-ho ell, i, també, per ensenyar-ho als altres. Un homenatge al que s’ha viscut. Els aprenentatges compartits i per compartir salvaguardats a les càmeres d’en Joan, una darrere l’altra. Canviant de càmera però, mai, canviant de mans. 

Ha tingut al voltant de dotze càmeres, les canvia quan s’espatllen. No té gaires manies amb el model, agafa sempre la que creu que serà més funcional.

Tornem a centrar l’atenció en les càmeres que ha pujat del traster. N’agafa una. “La primera càmera que vaig tenir va ser una súper-8. Era una càmera de més o menys uns vint centímetres. A dins hi anava una cinta i llavors tenia una màquina per veure-ho com als cinemes; les podies enganxar, podies enganxar unes quantes pel·lícules de tres minuts.” Aquesta primera es va quedar a casa: filmava la família i els viatges per a consum propi. No va ser fins a l’any 1991, quan es va comprar una Vídeo 2000, tot just acabada de sortir al mercat, que va veure clar que fent arxiu de casa no n’hi havia prou, que havia de llançar-se a capturar altres vivències. 

Els va filmar quan van entrar a primària i alguns, ara, ja tenen més de trenta anys. Una generació darrere parlant davant de la càmera d’en Joan

“Jo era professor i vaig portar la càmera al col·legi”, sentencia. A partir d’aquí va començar a acumular cassets de la vida a l’escola: els recitals de poesia, les disfresses de carnaval i els nervis dels infants abans de pujar a l’escenari el dia de la festa de Nadal... Els va filmar quan van entrar a primària i alguns, ara, ja tenen més de trenta anys. Una generació darrere parlant davant de la càmera d’en Joan, totes salvaguardades dins d’una capsa de galetes Birba. 

“A partir de l’any 98 fèiem vídeos amb els estudiants de sisè per presentar-los al concurs escolar. És una de les coses que més satisfacció m’ha produït”

A la comunitat estudiantil hi va trobar còmplices. “A partir de l’any 98 fèiem vídeos amb els estudiants de sisè per presentar-los al concurs escolar. És una de les coses que més satisfacció m’ha produït.” L’alumnat i el professorat van implicar-se, contents amb l’oportunitat, i van treballar braç a braç amb en Joan: “Ells escrivien els guions i ho gravàvem a les cinc de la tarda, quan acabàvem l’escola, i els dissabtes. Molts dissabtes anàvem a gravar”.  Aquestes produccions els van portar reconeixement i, cada any que es van presentar a concursos, van obtenir un guardó. Les pel·lícules parlaven del poble, explicaven el passat i les llegendes de la vila.

“En tinc tantes que, si no, no les trobaria...” En Joan té les gravacions perfectament classificades, organitzades per any i acte. 
Generacions de santjoanins agafant-se la mà entre dècades d’història. Això és el que buscava aconseguir en Joan gravant amb la càmera

Sense aturar la conversa, s’aixeca i agafa un CD del prestatge; fa lliscar els dits per la caràtula: “Abadesses i camperols”. Torna a seure i m’explica el perquè del moviment: “Aquí vam representar la història del poble des de l’abadessa Emma fins a la Ingilberga, parlant de la relació que tenien amb els pagesos”. I continua: “Va portar molta feina, però va ser molt gratificant. Vam participar en un concurs escolar de tot Espanya i vam anar amb els alumnes tres dies a València”. Memòria al quadrat. Una pel·lícula creada per eternitzar els estudiants que cursaven sisè l’any 2002, en què els protagonistes volen recuperar i recordar vivències al poble del segle passat. Generacions de santjoanins agafant-se la mà entre dècades d’història. Això és el que buscava aconseguir en Joan. 

“Per editar es necessitaven tres metres de taula. Ho fèiem allà, a la biblioteca de l’escola. Allò era molt llarg, perquè moltes nits ens havíem quedat fins a les tres de la matinada muntant la pel·lícula”

Gravant no n’hi havia prou. Per presentar-les a concursos, les pel·lícules s’havien d’editar. Ja no es tractava de vídeos casolans, filmats amb els de casa, que, fora de les quatre parets de la llar, no havien de sortir a la llum fins que els protagonistes deixessin d’explicar el present per començar a explicar el passat; ara, estava gravant per als seus alumnes, i aquests volien ensenyar el seu treball al món; el resultat final havia de ser professional. “Llavors era molt complicat, perquè havies d’anar editant pas per pas. Havies de començar la pel·lícula pel minut 0 i a mesura que anaves avançant ja no podies recular per afegir coses al mig.” I continua il·lustrant: “Es necessitaven tres metres de taula. Ho fèiem allà, a la biblioteca de l’escola. Allò era molt llarg, perquè moltes nits ens havíem quedat fins a les tres de la matinada muntant la pel·lícula”.

Els estudiants van ser els grans protagonistes de les pel·lícules que va gravar en Joan a finals dels noranta i la primera dècada del segle XXI. Però no van ser els únics: “També gravava coses del poble, però no tant com gravo ara. El que era de fora de l’escola sí que seguia quedant-m’ho per a mi.  Filmava coses de la festa major, algun acte molt especial, com el centenari de «La vaca cega» d’en Maragall, l’any 93; tots els Comtes Arnaus que se celebraven… Però no ho gravava sencer, en filmava només trossos; era diferent”.

Joan Guillamet no ha deixat mai de gravar. S’ha adaptat als formats i ha anat canviant la càmera, aprenent de nou a utilitzar-la. 

Però aquests trossets ara han agafat molt de sentit. Són precisament aquestes gravacions que en Joan feia per a consum propi, que no estaven editades i que estaven subordinades en importància a les pel·lícules que realitzava al col·legi, les que li han permès establir cronologies perfectes i continuades d’actes que es duen a terme a Sant Joan de les Abadesses. “Tinc gravats els 25 anys del pessebre vivent.” I no només això: “També tinc imatges del Trial de Santigosa que daten de fa més de vint anys”. I no s’atura: “Fins i tot partits de bàsquet i de futbol dels noranta”. Els canvis i les metamorfosis en les celebracions i tradicions del poble, retratats per a la posteritat. 

“Diuen que a Sant Joan no es fa res, i jo, que vaig a gravar a gairebé totes les activitats, doncs ho trobo estressant perquè crec que se’n fan moltíssimes”

L’any 2009 la manera de treballar amb la càmera va canviar. En Joan es va jubilar i les hores disponibles per filmar i editar van augmentar exponencialment. Va deixar de passejar per l’escola per dedicar tots els esforços i bona part del seu temps a deixar constància de les activitats que s’organitzen a Sant Joan de les Abadesses; tot sense cobrar, mogut només per la vocació. “A vegades diuen que a Sant Joan no es fa res, i jo, que vaig a gravar a gairebé totes les activitats, doncs ho trobo estressant. Ho trobo estressant perquè se’n fan moltes, i a vegades n’hi ha dues o tres que coincideixen, que m’he trobat amb haver de deixar una càmera fixa filmant una activitat per jo poder anar a gravar-ne una altra.” Sempre i a tot arreu.

Així s’organitza en Joan des que va deixar de ser professor: convertint-se en part de les activitats de la vila, l’encarregat de custodiar la memòria del poble. “Si no hi vaig em pregunten per què no hi he anat”, m’aclareix mentre m’explica que hi ha entitats amb qui sí que té emparaulat anar a filmar, però que a la majoria d’activitats hi va amb la càmera sense avisar i, tot i així, l’esperen.  Em commouen l’esforç i la dedicació que inverteix en el que ell defineix com el seu hobby. Així, m’aventuro a preguntar: si haguessis descobert aquesta passió pel món audiovisual abans, hauries escollit la càmera en lloc de magisteri?

En Joan edita a la seva habitació. Converteix en pel·lícules les hores de gravació. 
“Si m’hagués sorgit aquesta vocació amb quinze anys, segurament en lloc d’estudiar el que vaig estudiar hauria fet audiovisuals. Però, clar, em va sortir quan ja tenia trenta anys. I, de fet, ho vaig poder compaginar molt bé”

“Si m’hagués sorgit aquesta vocació amb quinze anys, segurament en lloc d’estudiar el que vaig estudiar hauria fet audiovisuals. Però, clar, em va sortir quan ja tenia trenta anys. I, de fet, ho vaig poder compaginar molt bé.” A més, no sempre va tenir la seguretat que té ara a l’hora de passejar amb la càmera. “A l’escola no tenia vergonya, però fora, amb la gent gran, em costava molt més demanar talls de veu. A partir del 2008 o 2009 ja em vaig llançar a fer-ne a gairebé tothom, però abans em feia cosa i només filmava.” Somriu i continua: “A mi m’agrada molt fer entrevistes, no només filmar. Per exemple, al futbol, en lloc de posar la càmera, doncs miro d’anar passant per la gent a veure què opinen, fins i tot els de l’equip contrari”. Des que es va animar a començar a preguntar, la càmera no ha estat només una manera de retratar i acumular arxiu, sinó també el vehicle de moltes de les relacions que ha construït en Joan amb els santjoanins i les santjoanines: “És molt gratificant poder donar-los els vídeos on surten perquè en tinguin un record”. 

En Joan col·labora amb les entitats del poble gravant les activitats; després, els en regala les pel·lícules.  
“Quan vaig a un lloc, si no porto la càmera, ja no hi vaig”

La relació amb les entitats, sumada al compromís per la tasca que realitza, el fa sortir de casa setmana sí setmana també amb la càmera a la mà. Ara, el seu treball ja té cos i pot presumir de tenir gravades, per exemple, totes les edicions de la Festa del Grito, la diada per commemorar la independència de Mèxic; la majoria d’obres organitzades pel grup de teatre del poble, o les cinc edicions del Clownia Festival. Està treballant amb l’arxiu municipal per poder posar a disposició dels santjoanins les gravacions més representatives del poble. La feina altruista que va començar de jove ara li ocupa la major part de les hores. “Quan vaig a un lloc, si no porto la càmera, ja no hi vaig.”

Són un. Ull i càmera. Junts. Amb un propòsit compartit. Són molts anys darrere, veient el món des d’un foradet, i moltes hores revivint històries a l’ordinador. “Encara queda molta feina per fer”, em diu a tall de conclusió. És amor pel poble i per la vocació. És feina per al col·lectiu feta amb gust i amb determinació. Ens acomiadem, disposats a marxar, però en Joan ens atura. Té la càmera a la mà. Enfoca en Jordi Borràs, que l’ha estat retratant mentre li feia l’entrevista: “Et sembla bé si et faig quatre preguntes abans de marxar?”. I es giren els papers, i torna a darrere el visor. Se’l nota còmode. Torna a ser en el que, des de fa molts anys, és el seu estat natural. Pitja el botonet. I la vida es deixa gravar... 

En Joan ara treballa per digitalitzar i emmagatzemar les pel·lícules. Algunes estaran per sempre a l’arxiu del poble. Organitza i reparteix el seu llegat. S’assegura que els anys de feina quedin per a la posteritat. 

 

Aquest és el teu article gratuït setmanal.

Fes-te subscriptor. Podràs llegir i fer possible tot el periodisme de LA MIRA.

Ja ets subscriptor/a? Accedeix-hi

Comentaris