Històries

L’escola dels “altres”

L’escola de Sant Llorenç (Terrassa) neix amb aquell barri construït per acollir la immigració del segle XX, i fan el mateix amb la del segle XXI. Una de les primeres professores i una alumna, ara professora, ens ensenyen una escola que explica un país

per Abril Ballesteros López

L’escola dels “altres”
La Mari Carmen, a la dreta, fou la primera mestra de la Loli, a l’esquerra, a l’escola Sant Llorenç del barri homònim de Terrassa. La Loli ara és mestra a l’escola i totes dues han educat generacions durant anys. (Fotografies de Daniel Ríos Bernal)

Aquest és el teu article gratuït setmanal.

Fes-te subscriptor. Podràs llegir i fer possible tot el periodisme de LA MIRA.

Ja ets subscriptor/a? Accedeix-hi

La Loli mira a banda i banda. L’aula és tota blanca i l’únic que hi destaca és el nom de Franco i el crucifix que hi ha penjat a la pissarra. Està a punt de fer els nou anys, però les seves companyes —totes nenes— són dos anys més petites que ella. El curs anterior va fer segon de primària, però ara està a la classe de primer. Ha de recuperar el curs en què s’ensenya a llegir i escriure, ja que va començar directament a segon.

La Mari Carmen és la seva tutora aquest curs. Té dinou anys. La Loli, acostumada a cuidar dels seus germans, tots més petits que ella, ràpidament es converteix en l’ajudant de la joveníssima mestra. La Mari Carmen tarda poc a adonar-se que la Loli no pot ser en aquella classe, així que passats un parell de mesos, agafa les seves coses i la guia fins a la seva nova aula, la de tercer. És l’any 1972 i l’escola Sant Llorenç del Munt, al barri del mateix nom a Terrassa, en porta tres funcionant.

El 2022, l’alumna i la mestra que van estrenar l’escola es retroben. Són dos quarts de cinc de la tarda d’un dijous i la Loli surt per la porta principal de l’escola. Tots els seus alumnes de cinquè acaben de marxar cap a casa, així que ja ens pot atendre. A fora, l’espera la que va ser la seva mestra durant un parell de mesos, la Mari Carmen. Les dues dones, ara de 59 i 70 anys, s’abracen amb delicadesa.

Han caminat juntes: la Mari Carmen va ser mestra de la Loli, que va seguir el seu camí educant els infants del barri.

Abans d’entrar a les aules de l’escola on totes dues han passat la major part de la seva vida, passegem pel barri. Hi ha molts infants al carrer, sobretot nens. Alguns tornen a casa de l’escola o l’institut, i d’altres s’hi quedaran jugant o voltant tota la tarda. Els edificis són alts, sobretot els sis gratacels que coronen el barri. A cada cantonada que girem, la roba de bebè, els uniformes de treballar i els llençols estesos als balcons són una imatge recurrent.

Arribem a una petita plaça que sembla òptima per fer les fotos de les protagonistes. Està envoltada pels blocs de pisos característics del barri: alts, de color beix i amb finestres petites. Un nen que crida la Loli des de l’altra banda de la plaça interromp la sessió per uns moments. És un alumne seu. La Loli li diu que s’esperi un moment, però ràpidament s’allunya del focus de la càmera i es dirigeix cap a ell. Després d’un breu intercanvi de paraules, el nen segueix la seva ruta i la Loli torna.

Tot i haver estat mestra al barri durant quaranta anys, quan s’adona que és la protagonista de les fotos, i de la història, va repetint: “Nosaltres no som el barri; ho vam ser, però ja no”

La modèstia de la Mari Carmen queda palesa des del començament de la trobada. Tot i haver estat mestra al barri durant quaranta anys, quan s’adona que és la protagonista de les fotos, i de la història, va repetint: “Nosaltres no som el barri; ho vam ser, però ja no”. Quan tornem cap a l’escola, ens creuem de nou amb l’alumne de la Loli. Duu una barra de pa i el canvi a la mà. “Veus com sí que has pogut!”, diu la Loli.

Entrem a l’escola. Ja no hi queda ni rastre de les parets blanques que recordava la Loli de petita. Cadascuna té la seva decoració pertinent. Pugem a la segona planta, on hi ha les classes de quart a sisè de primària, i la sala de mestres de la “comunitat de grans”. A les escales hi ha pòsters amb els mesos de l’any i les fotografies dels alumnes que fan anys. Quan arribem al segon pis, els ulls se’ns en van a les parets, al sostre, al terra. Tota la planta està decorada com si fos una ciutat, amb passos de vianants, semàfors, senyals d’estop... Una imatge mental fàcil de recordar per sempre, igual que la Loli recorda el nom del dictador i el crucifix sobre la paret de les aules.

La Loli, ara professora, ahir exalumna de la mateixa escola. 
Com es crea una escola de zero? Qui hi havia a l’escola, a l’inici? I al barri? Com canvia una escola, a mesura que ho fa un barri?

A la sala de mestres, la Mari Carmen i la Loli s’asseuen l’una davant de l’altra. Un dia van ser mestra i alumna, però avui es miren i es parlen com a iguals. L’horitzontalitat és fàcil, només les separen onze anys. Les dues són protagonistes de la història que volem explicar: com es crea una escola de zero? Qui hi havia a l’escola, a l’inici? I al barri? Com canvia una escola, a mesura que ho fa un barri?

La riuada del 1962 enganxa la mare de la Loli embarassada de nou mesos d’ella. “Vaig estar a punt de no néixer, perquè va estar tot el dia amb la panxa submergida a l’aigua i va agafar infecció de ronyó.” El pare de la Loli és de Jaén, i la mare, de Còrdova. Amb disset anys, tots dos arriben a Terrassa, on es coneixen. La parella viu a la Maurina, un barri al sud-oest de la ciutat, però, com centenars de famílies, amb la riuada perden la casa. El 1964, els donen un pis a Sant Llorenç i inauguren un dels sis gratacels que s’hi construeixen expressament per allotjar les famílies que s’havien quedat sense casa. En aquell moment, l’escola encara no existeix. Només hi ha un barri que ha anat acollint immigració d’arreu d’Espanya i els damnificats de la riuada. 

“No vaig anar a l’escola, encara que en tenia l’edat, perquè cada vegada que la meva mare tenia un petit, havia de cuidar-lo. Acompanyava els meus germans a l’escola bressol Moisès i, a vegades, preguntava a la mestra: «Puc quedar-me?». I m’hi quedava”

La Loli creix a Sant Llorenç. En set anys, neixen els sis germans. L’escola Sant Llorenç no es crea fins al 1968, quan el ja alarmant nombre d’infants no escolaritzats a la ciutat no para de créixer. En aquell moment, ella té cinc anys. “No vaig anar a l’escola, encara que en tenia l’edat, perquè cada vegada que la meva mare tenia un petit, havia de cuidar-lo. Acompanyava els meus germans a l’escola bressol Moisès i, a vegades, preguntava a la mestra: «Puc quedar-me?». I m’hi quedava.”

No és fins que està a punt de fer els vuit anys, quan ja són tres els germans que poden anar a l’escola, que la hi matriculen. “Em van posar a segon, per posar-me en alguna classe. Jo no sabia ni llegir ni escriure. M’encantava l’escola, però faltava perquè la meva mare es va posar malalta i havia de cuidar els meus germans. Tot i aprovar segon, com que em faltava el curs anterior, el curs següent em van posar a primer.” Aquell curs, el del 1971 al 1972, la Mari Carmen i ella coincideixen a l’aula. La mestra fa menys d’un any que ha aterrat a l’escola, després d’aprovar les oposicions. En aquest moment, no s’imagina que és el primer dels quaranta anys que es passarà fent de mestra al barri.

La Mari Carmen va ser una de les primeres mestres a arribar a l’escola Sant Llorenç.

La Mari Carmen neix a Madrid, encara que la seva família és de Ciudad Real. Quan té tretze anys, traslladen el seu pare a Campdevànol. A Girona, ella només hi passa els estius. Estudia l’últim any de batxillerat, amb catorze anys, a Barcelona, i després fa Magisteri a l’Escola Normal, quan encara no es considera una carrera universitària. “Vam arribar aquí, al San Lorenzo, que es deia llavors, unes quinze o setze mestres el mateix any. La majoria veníem de Barcelona. També hi havia un petit grup de professors traslladats de Cadis, Valladolid, la Corunya... La resta de mestres eren grans. Doña Josefina estava a punt de fer els setanta anys.”

El barri de Sant Llorenç es consolida, des de l’inici, com un barri obrer. Els pisos que s’hi construeixen són d’habitatge social i es venen o es lloguen a un preu més baix. La Mari Carmen recorda perfectament el paisatge que troba quan hi arriba: “Els edificis eren els mateixos que ara, hi havia la roba estesa a les galeries… A part dels dos blocs de colors, que els van fer més tard, i que no hi havia voreres, la resta està igual”. La vida al barri és tranquil·la. La gent que hi arriba ràpidament se’l fa seu. “Tot el que ara és per a vianants no estava urbanitzat, i els veïns s’havien anat fent jardinets molt casolans”, recorda la Mari Carmen. “Hi havia competència”, afegeix la Loli rient.

A l’edat a què ara els joves comencen la universitat, una quinzena de mestres joveníssimes arriben a l’escola Sant Llorenç per encarregar-se de l’escolarització d’un barri. Tot un repte, que hauran de fer en tàndem amb mestres que podrien ser les seves àvies. “N’hi havia algunes que no tenien la carrera de mestra, sinó que eren de l’antiga Falange convertides a mestres”, confessa la Mari Carmen.

“Una sola mestra podia tenir 45 nens. No hi havia reunions, no acordaves res, i el menjador i el pati el portàvem els professors. Al principi ni tan sols ho pagaven: vigilaves els nens i et donaven menjar”

“Vam fer bon grup”, reconeix, “encara que era molt diferent”. Seguidament, ens trasllada als seus primers anys com a mestra. “Al començament de curs et donaven una llista i t’havies d’espavilar amb aquelles nenes; una sola mestra en podia tenir 45. No hi havia reunions, no acordaves res. Començàvem a les nou del matí i marxàvem a les sis de la tarda, i el menjador i el pati el portàvem els professors. Al principi ni tan sols ho pagaven: vigilaves els nens i et donaven menjar. Eren nou hores diàries els cinc dies de la setmana... Però ho recordo molt agradable.”

Les dues mestres destaquen el valor que les famílies donaven a l’educació.

En aquell moment, l’escola és un edifici obert: les aules estan connectades per passadissos i escales exteriors, que tenen teulada, però no parets. “Per la covid, hauria sigut genial”, bromeja l’exmestra. No hi ha sala de mestres, ja que la vintena d’espais de l’escola són aules. Hi ha, a més, classes escampades per diferents habitacions del barri. Les dimensions de les aules no són gaire més grans que les d’ara, destinades a uns 25 alumnes. “Estàvem estretes”, recorda la Loli. A les classes, hi ha fileres de taules i cadires, la taula del professor i la pissarra. Res més.

Quan es crea l’escola, l’any 1968, és mixta. Al cap de dos anys, però, s’inaugura al barri el col·legi Torrella. A partir de llavors, les nenes van al Sant Llorenç, i els nens, al Torrella. La majoria de famílies són nombroses i han de portar els fills a escoles diferents. “En aquest moment, comença la participació de les famílies a l’associació de veïns i de pares. Totes les gestions amb la Generalitat per poder fer escoles mixtes van ser cosa seva.”

La majoria de famílies del barri són originàries d’arreu d’Espanya i, per tant, castellanoparlants. La Loli té un bon record de les sessions que els feien: “Ens ensenyaven cançons i vocabulari. Nosaltres rèiem, perquè tothom parlava castellà”

Existeix una mena de confiança incondicional i de respecte cap a l’escola i els mestres. “Les famílies tenien molt interès que els seus fills estudiessin, perquè elles no havien pogut fer-ho. Te’ls deixaven al matí, com qui els deixa a un familiar”, explica la Mari Carmen. La Loli recorda el “Buenos días, señor profesor” que han de pronunciar els alumnes, drets, quan entra el mestre a classe. En aquell moment, la funció de l’escola és “purament ensenyament”, apunta la Mari Carmen. Tot i això, no existeix una planificació de continguts, cada mestre se la fa a la seva manera. A començament de curs, la Mari Carmen s’ajunta amb l’altra mestra del mateix curs per acordar com ho faran.

Més endavant, comencen a utilitzar els llibres. “L’editorial et proposava uns temes i tu els seguies.” En aquella època també aterra el català a les escoles. Els mestres de l’escola estan més acostumats a sentir-lo, perquè n’hi ha que són catalans i el parlen fora de l’aula. Però, per a les alumnes, els voluntaris d’Òmnium Cultural són el primer contacte amb la llengua. La majoria de famílies del barri són originàries d’arreu d’Espanya i, per tant, castellanoparlants. La Loli té un bon record de les sessions que els feien: “Ens ensenyaven cançons i vocabulari, tot molt agradable. Nosaltres rèiem, perquè tothom parlava castellà”.

La Mari Carmen recorda com ho expliquen a les famílies: “S’està proposant això perquè els vostres fills estiguin més cohesionats i, quan hagin de buscar feina, tinguin les mateixes oportunitats”. La notícia es rep positivament. El professorat va haver de fer el curs de “reciclatge” durant dos anys, i després una prova de nivell. El pas següent va ser introduir un professor de català a l’escola, que cobria totes les classes.

“Sant Llorenç era el poble, i Terrassa, la ciutat dels senyors i de la gent catalana. Nosaltres érem els pobres, però estàvem bé”

Sant Llorenç sembla aliè a l’auge industrial que experimenta Terrassa, una de les capitals de la indústria tèxtil a Catalunya. “Terrassa es veia molt lluny. Hi arribava l’autobús cada mitja hora o cada hora”, justifica la Mari Carmen. La Loli i les seves amigues, quan queden per passejar, diuen “Anem a Terrassa?”, i hi van sempre caminant, perquè no tenen diners. “Sant Llorenç era el poble, i Terrassa, la ciutat dels senyors i de la gent catalana. Nosaltres érem els pobres, però estàvem bé.”

“Al barri hi havia molta vida”, descriu la Mari Carmen. Els carrers van plens de gent. Els nens estan tot el dia a les places, la gent surt a comprar al barri. A l’avinguda que actualment limita Sant Llorenç pel sud amb el barri veí, hi ha un cinema i un mercat. També hi ha molts bars. “En aquests pisos (els gratacels), tothom era família nombrosa. La meva mare tenia sis fills, però la veïna del quart en tenia dotze. L’altra, vuit. Jo recordo fer la comunió amb quatre de l’escala, tots junts. Compràvem cocacoles i fantes i fèiem capses amb molts entrepans petits. Obríem les portes de casa i tots els veïns passaven a agafar-ne. I tots al carrer a jugar”, explica la Loli.

“Als anys vuitanta, l’escola ja tenia material per fer plàstica i educació física. Volíem fer sortides per aprendre i anar de colònies.” Tot i això, no és tan fàcil convèncer totes les famílies d’un dia a l’altre. La Loli no dorm fora de casa fins al viatge de final de curs de vuitè: “Em va costar molt aconseguir anar a Mallorca, i mira que érem la tercera generació que marxava”. Allà, s’ajunten per primera vegada amb els nois de la seva edat de l’escola Torrella. “Els tutors de les dues classes van decidir agrupar-nos. Ens estàvem en hotels diferents, però fèiem les sortides junts.” El curs següent, el del 1977 al 1978, l’escola de Sant Llorenç torna a ser mixta. “Les generacions següents ja no s’han d’amagar per veure els nens”, bromeja ella.

La Mari Carmen, juntament amb la resta de mestres, va treballar per millorar l’organització i la capacitat pedagògica de les professionals.

La Loli marxa a l’institut. Encara no ho sap, però tornarà a l’escola anys més tard. Estudia Magisteri a la Universitat Autònoma. Li agrada Medicina, Biologia, Psicologia... Però Magisteri és l’única que li permet continuar treballant, perquè hi ha horari de vespre. Anys abans, la situació econòmica de la família de la Mari Carmen també condiciona la seva decisió sobre què estudiar: “Magisteri era la carrera més curta. Hi entraves amb catorze anys i, tres anys després, ja eres mestre. Els pares sempre van buscar beques, però no podien pagar una carrera més llarga”.

“Tota la formació del professorat va ser als anys vuitanta i noranta. Les escoles comencen a veure la necessitat de reunir-se i arribar a acords. A l’escola, ja ens reunim per cicles. Es comença a parlar de pedagogia i de didàctica. A l’estiu, fèiem els cursos de formació de l’Escola de Mestres Rosa Sensat. Acabaves amb els nens al juny, i et passaves tot el juliol formant-te, però era voluntari. T’ho havies de pagar tu”, recorda la Mari Carmen.

A mesura que baixa la matrícula a l’escola, es demana a la Generalitat utilitzar les aules que no es necessiten per fer-hi una sala de mestres i una biblioteca. La Mari Carmen és directora de l’escola durant vuit anys, dividits en tres períodes diferents. “Era directora un curs o dos, i ho deixava. M’agradava tornar a l’aula i ser tutora.” La Mari Carmen treballa a l’escola Sant Llorenç fins a l’any 1995, quan passa a ser professora de secundària a l’institut del barri, el Cavall Bernat.

La Mari Carmen apunta que “la gent que hi vivia en aquell moment no s’ha consolidat en aquest barri. Ha pujat de categoria i n’ha marxat”

L’any 2004, amb 42 anys, la Loli torna a l’escola per fer de mestra. En tot aquest temps, canvien moltes coses. No només a l’escola, sinó al barri. Els seus antics companys de classe i veïns ja no hi viuen. Alguns s’han quedat, però la majoria ha marxat a altres barris, més cèntrics o amb pisos més grans. Ella mateixa es compra una casa al barri veí, on viu actualment. “La gent que hi vivia en aquell moment no s’ha consolidat en aquest barri. Ha pujat de categoria i n’ha marxat”, apunta la Mari Carmen.

L’any 1963, només un 0,4% de la població a Catalunya són estrangers. L’any 2013, representen un 15,4%. A finals dels anys noranta s’inicia un boom d’immigració provinent de fora d’Espanya, que no cessa fins després de la crisi econòmica. El 2010, un de cada cinc estrangers a Espanya viu a Catalunya. A les escoles catalanes es creen “aules d’acollida”, unes aules especials per ensenyar la llengua i posar els nous alumnes al dia amb el temari de la classe. La Loli comença a treballar a la de Sant Llorenç. En aquell moment, com ara, hi ha “matrícula viva”, de manera que hi poden arribar alumnes nous en qualsevol moment del curs.

Les dues mestres reflexionen que, malgrat que Sant Llorenç segueix sent un barri receptor d’immigrants, ja no es lluita pel barri.

Sant Llorenç es torna a convertir en punt de recepció de noves famílies que migren a Catalunya. La gent que hi arriba té un altre idioma, una altra cultura i una altra manera de viure. A diferència de les famílies de la Loli i la Mari Carmen, que en arribar a Catalunya pràcticament estrenen nous barris, els nous immigrants els troben a ells: antics immigrants, ja grans, que han viscut al barri des que es crea. Gent que, un dia, van ser els nouvinguts, els “altres”, però que ja no ho són.

La percepció que ells, antics immigrants, eren diferents dels nous immigrants persisteix. “Abans es lluitava més pel barri, pel carrer, per les places, i la gent que ve ara no lluita per això. Ja bastant els costa lluitar pel seu habitatge”, diu la Loli. “Jo crec que abans tothom tenia els mateixos problemes”, apunta la Mari Carmen. “El nivell sociocultural de fa temps era baix, però tenien molt clar el que volien per als seus fills. Confiaven que a l’escola els ensenyarien i tindrien la possibilitat de fer les coses que ells no havien pogut. I ara, no.”

En l’actualitat, l’escola Sant Llorenç es considera una escola de màxima complexitat. Això ve determinat pel nivell socioeconòmic de l’entorn. Justament per les característiques de l’alumnat, l’escola treballa per contextos

La Loli té clar que Sant Llorenç seria molt diferent si no hagués existit l’escola. “Les escoles públiques de barri treballen molt pel territori. L’escola funciona molt bé, som una comunitat.” Tot i això, es pregunta si hi hauria menys segregació si l’escola no hi fos. “L’escola no vol ser segregadora, però ho és una mica per les circumstàncies del barri”, diu, referint-se al fet que entre un 70 i un 80% dels alumnes són immigrants o fills d’immigrants, mentre que en altres escoles de la ciutat aquest percentatge és gairebé inexistent.

En l’actualitat, l’escola Sant Llorenç es considera una escola de màxima complexitat. Això ve determinat pel nivell socioeconòmic de l’entorn: baix nivell d’instrucció de pares o tutors, llocs de treball de baixa qualificació professional, percepció de la renda mínima d’inserció, situació d’atur, percentatge d’alumnes amb necessitats educatives específiques i nouvinguts. Justament per les característiques de l’alumnat, l’escola treballa per contextos. “Si els ensenyes coses que estan lluny de la seva manera d’entendre, no et seguiran. Els contextos són més significatius”, justifica la tutora. Dins dels contextos, s’hi inclouen les assignatures obligatòries i les hores de cada àrea. “Terrassa, la nostra ciutat, és igual que les altres ciutats?” és un dels contextos dels alumnes de quart. Totes les classes, siguin de l’assignatura que siguin, giren al voltant d’aquesta qüestió.

Aquesta metodologia també implica un canvi en la manera d’avaluar, tal com explica la Loli. “Tot és competencial; no pots posar, com abans, suma, resta i multiplicació. Has de fer-ho a través de problemes reals. L’alumne sap resoldre’ls de manera diferent de com ho fa l’escola? També està bé. El nen que m’ha parat al carrer, m’ha dit: «Tu creus que soc capaç de comprar el pa? No m’hi atreveixo». Jo els poso problemes així. Es busca que siguin autònoms dins del seu nivell.”

“El 2004, necessitàvem mediadors, però ara tenim segones generacions. La majoria són fills dels qui van venir i em recorden molt a nosaltres de petits. Estan més integrats”

Les dues educadores coincideixen que la funció de l’escola ha canviat amb el pas dels anys. Ara, és més interventora. “S’ha lluitat molt per demanar biblioteques, esplais, zones d’esbarjo... Els que fan esport extraescolar en paguen una part, i els que no poden pagar, hi van igual. I a l’esplai, igual. No es quedaran sense per diners”, apunta la Loli. Els paral·lelismes entre els alumnes de la Loli i la nena que ella va ser són massa per ser casualitat. Ho veu amb les germanes grans que han de fer de mares dels seus germans i amb els alumnes que estudien gràcies a beques i molta predisposició. Encara ara, amb una freqüència constant d’autobusos que van de Sant Llorenç al centre, els infants continuen veient Terrassa com una ciutat a part. La seva vida és el barri i tot ho fan allà.

Tot i això, la situació dels inicis del segle XXI a ara ha canviat. “El 2004, necessitàvem mediadors, però ara tenim segones generacions. La majoria són fills dels qui van venir i em recorden molt a nosaltres de petits. Estan més integrats, o potser tenim més recursos, amb les eines digitals i el traductor. Els que venen nous? Els costa, però passats quatre o cinc mesos t’entenen.”

Pregunto a la Loli si els seus alumnes tenen les mateixes oportunitats que ella d’aspirar a un futur. “Si els agrada estudiar, ho tenen més fàcil, perquè hi ha més beques que quan jo hi era. Però si no els agrada, ho tenen fatal. Jo trobava feina, molt mal pagada i explotada, però en trobava. Aquests nens, si no estudien, tindran un futur pitjor.”

Segons les dues mestres, el jovent seguirà deixant el barri, però l’escola no desapareixerà.

La Mari Carmen i la Loli han dedicat tota una vida a aquesta escola. La primera ja fa anys que no hi és, i la segona hi està fent els últims passos. Què vindrà després? Com serà el barri d’aquí a uns anys? Els seus alumnes són el futur del barri? “Potser una quarta part es quedarà, però la majoria marxarà. Crec que com va passar amb nosaltres, el barri serà per als pares, per als iaios”, projecta la Loli. “Els nens es faran grans i es buscaran la vida fora. En part, marxen perquè el barri no creix, no hi ha espai per edificar més.” Tot i això, no tem pel futur de l’escola. “Sempre ha tingut un paper molt dinamitzador i lluitador al barri. I no falta matrícula, estem a tope. No desapareixerà.”

Aquest és el teu article gratuït setmanal.

Fes-te subscriptor. Podràs llegir i fer possible tot el periodisme de LA MIRA.

Ja ets subscriptor/a? Accedeix-hi
Foto de perfil

Abril Ballesteros López

Col·laboradora de LA MIRA

Comentaris