Històries

La botiga més petita del món

A Altron hi ha la botiga més petita del món. Obre les 24 hores i els 365 dies. Pots agafar el que vulguis quan vulguis. No hi veureu mai la botiguera, però a LA MIRA la fem sortir del cau per primer cop. Perquè això no és una botiga, oi, Marta Lluvich?

per Francesc Canosa Farran

La botiga més petita del món
Sí, aquesta és la botiga més petita del món, a Altron, a la vall d’Àssua. Però, de fet, aquesta és la història de la botiga més gran del món. Dins hi és tot: un poble, una vall, el Pallars, les persones, els sentiments... És una botiga universal. (Fotografies de Jordi Borràs Abelló)

Aquest és el teu article gratuït setmanal.

Fes-te subscriptor. Podràs llegir i fer possible tot el periodisme de LA MIRA.

Ja ets subscriptor/a? Accedeix-hi

Hola. Hola, hola. Hola? Hola? No hi ha ningú. Esquerra. Dreta. Amunt. Avall.  360 graus. Que no hi ha ningú? Holaaaa!!! Que no teniu obert? Ep! “Jo no obro”, crida. Com? “A veure, te n’explico el funcionament.” Digues. “La botiga està oberta les 24 hores, 365 dies. Està sempre oberta.” Sempre? “Sí, sí, sempre.” No tanques mai? “Ni que plogui, ni que nevi.” Puc agafar el que vulgui? “Sí, tothom pot agafar el que vulgui. Has de deixar els diners a canvi. Hi ha uns preus estipulats que estan posats a la botiga i hi ha un cartellet que diu: «Si hi ha alguna cosa que t’agradi, agafa-la. Posa-la dins la bossa i deixa els diners al pot. Gràcies».” I la gent ho fa? “Sí, clar.” Això és la botiga? “Sí, sí, és una botiga que pot fer 1,60 per 1,10 i 25 centímetres de fondària. Molta gent ho veu en fotos i diu: «Per on entro?». I jo dic: «No, no, és que no entres».” És això, una porta. “Sí, és això... La botiga més petita del món. I la botiga més petita del món mereix l’entrevista més curta del món.” Riu. “És que aquest és el misteri. La gent no m’hi veu mai, a la botiga. No hi soc mai.” Doncs ara sortiràs, botiguera.

Hem fet sortir la botiguera de la botiga més petita del món del seu cau. Us presentem la Marta Lluvich Segarra, d’Altron. 

Hola. La Marta Lluvich Segarra és un paisatge. És aquest paisatge. Dur i tendre. Una abraçada permanent i furtiva. La vall d’Àssua (Pallars Sobirà) és una abraçada d’una natura sense rellotge i calendari. Una confederació de la creació enfilada per Sorre, Saurí, Bernui, Escàs, Caregue, Surp, Rodés, Rialp, Llessui i Altron. Ecos d’un món antic que hi és i no hi és. Sorpresa. Els pobles de la vall d’Àssua són potxons solitaris. Petons de boqueta de pinyó. Petits xucladors d’ànimes immortals. Les cases semblen donar-se la mà a la vora del foc dels segles. I sempre algú, com l’espetec d’una soca, explica una història. Mireu...

A Altron, a 955,9 metres d’altura, hi ha la botiga més petita del món... Perdona, però quants sou aquí? “Una cinquantena d’habitants, devem ser.” Quantes cases hi ha? La Marta compta amb dits imaginaris...

A Altron, a 955,9 metres d’altura, hi ha la botiga més petita del món... Perdona, però quants sou aquí? “Una cinquantena d’habitants, devem ser.” Quantes cases hi ha? La Marta compta amb dits imaginaris. I allarga la resposta: “Dotzeeeeee. Dotze tot l’any”. Les comptem? Comencem. “Mira, jo ja no sé si soc la Marta d’Antoni, que és casa meua; la Marta Lluvich; la Marta periodista; la Marta que parla pallarès; la Marta de la botiga... Tinc moltes facetes. Soc casa Antoni per a la gent de la vall d’Àssua, de Sort i del Pallars. Quan jo vaig pel Pallars, quan em presento, o em pregunten, jo sempre «de casa Antoni». I entres molt més fàcil a la gent dient de la casa que ets.” La casa aquí és un passaport... “Sí, exacte, és un passaport, i una carta de presentació.” Hola. I les cases contesten.

“Casa meua és casa Antoni; davant tinc casa Mallo; al costat tinc casa Xica; després ve l’hotel-bar-restaurant, que és casa Roch; després hi ha casa Mateu; després hi ha la Rectoria, que és on viu ma germana. Després, casa Botellot; casa Credo; casa Junquiny; casa el Bosc; casa Sansa, que és la de turisme rural; casa el Pastisser, que és l’hostal, i La Peça d’Altron, que és la formatgeria.” Són les cases del dia a dia. Dels 365 dies a l’any. De 24 hores. Sense espai, sense temps. Ferrenyes. Sirgadores. Quatre carrers. “Ni quatre, jo crec que t’has passat. És un carrer circular, diguéssim. Vas de la carretera a la plaça Major.” La pista d’enlairament: d’Altron al món. Volen, volem.

Els colors, les olors, els sentiments, les persones de la vall d’Àssua en una botiga mida puça.
Al cel universal les coses, els objectes, les ànimes, els sentiments de la botiga més petita del món aterren a tot el planeta: Catalunya, Espanya, Europa, Amèrica...

Mireu-los. Al cel universal els productes, les coses, els objectes, les ànimes, els esperits, els sentiments de la botiga més petita del món aterren a tot el planeta: Catalunya, Espanya, Europa, Amèrica... “A molts llocs, a molts llocs... A Nova York, a Argentina, a Mèxic... Gent que t’ho diu: «Mira, compro aquests detalls i els envio als meus amics d’allà o els envio a la meua família, o a la meua germana, que està estudiant a no sé on».” I riu com una serra pallaresa. “Jo, de conya... Quan encara no havia ficat la botiga, tenia al cap..., perquè des de sempre envio moltes postals, m’encanta. Quan arribava Nadal, n’enviava quaranta, cinquanta, seixanta, totes fetes a mà... I deia: «Un dia ficaré una botiga de postals a Altron i faré que la gent les vingui a comprar expressament a Altron», però com un somni que no es pot complir. I ara dic: «Ostres», perquè molta gent em diu: «Ei, que puio a Altron». Els caps de setmana puia gent expressament a veure la botiga...” Els caps de setmana, els dies de cada dia... “Sí, sí, hi ha gent que puia expressament a veure-la. I hi ha gent que se la troba per sorpresa. Mira, el cas d’una nena que va venir de Sevilla, que anaven a Andorra i van fer parada a Altron. Van vindre a la botiga i, clar, no entenien res, perquè està en català, no està en cap idioma més. I llegien i no entenien res. I la nena va dir: «Bueno, pero da lo mismo porque las piedras pintadas son un idioma universal, es para gente de todo el mundo esta tienda».”

“Però, com estan quantificades les satisfaccions personals? No es poden valorar amb diners, per tant... I llavors, se queden sorpresos”

Un món de pedres de riu pintades, postals, branques d’avellaner, grans de panís... A veure, venen per això? “Jo el que dic és que va molt més enllà de pedres pintades, les bossetes, les postals... A mi, quan me diuen: «És una botiga de records», dic: «No, no, és algo més». I també un altre concepte... En aquesta botiga és on l’expressió «per amor a l’art» pren sentit, perquè els preus ja els veu la gent, no poso preus per guanyar diners. No hi ha res que valgui més de vuit o deu euros. I de vegades, per exemple, un cap de setmana dic: «Ui, no, aquest no puc vindre a caminar, o no puc vindre a fer res perquè haig de fer coses per a la botiga, perquè si no no tindré res». I algú me diu: «Ah, pues si que va bé». I jo: «Bueno, si va bé és perquè hi dedico moltes hores». I aleshores dic: «Mira, si tant t’agrada el negoci, jo et venc accions de la botiga». «Ah, què vols dir que em vens accions?» I jo dic: «Bueno, tu saps que si compres accions de la botiga, el que rebràs seran satisfaccions personals, no reps res més». Però, com estan quantificades les satisfaccions personals? No es poden valorar amb diners, per tant... I llavors, se queden sorpresos.” Emmudits. Callats. Silenciosos.

Pedres del riu Pamano pintades, acolorides, virolades de vida. 

Mireu. Els colors: verd, marró, gris... Pantone existència. Hi ha una vida a l’aire. Hi ha una vida a la terra. Parlen els núvols. Parlen les pedres. Parlen les vaques. Parlen els potxons... La botiga és això. Això és la botiga. El Pallars, la vall d’Àssua, Altron, el món, el planeta, la galàxia. La botiga és una establia d’un Nadal diari. Ha nascut un tros de vida. Som un bocí del tot. El tot és el bocí. Adam i Eva, la gran explosió, el carboni 14, la pedra de Rosetta... Tots som una explicació enmig del viatge moribund. Sempre volem dir alguna cosa. Potser és l’alè, el baf que no sabem d’on surt, però surt: “Mira, jo intento donar sortida a coses que a mi m’agrada fer i, de la mateixa manera que jo les disfruto quan les faig, les disfruta l’altra gent que les rep, i jo crec que aquest sentiment el perceben, perquè cada cosa és diferent, però està supercuidada. I després, explicar els valors d’un territori com la vall d’Àssua, que és un lloc on durant molts anys ha sigut difícil viure, on la gent que ha aguantat ha sigut gent molt valenta, i està relacionada amb la ramaderia i l’agricultura. I a la botiga hi ha algunes picades d’ullet a aquest món, perquè la porta, per exemple, està feta amb uns arguets, que són una eina que els pagesos ficaven sobre els animals i utilitzaven per portar l’herba. I els he restaurat. Després hi ha alguns penjadors on tinc bosses, coses, que són ferradures dels animals, de les vaques que teníem a casa. Per tant, és com una barreja entre la tradició aquesta que vull que es mantingui i el record que encara és viu, perquè la gent tingui molt present les arrels de la vall d’Àssua”.

Les postals amb bocins de la vall d’Àssua que volen a tot el món. 
“La vall d’Àssua, per sort o per desgràcia, és molt diferent d’altres valls del Pallars. No és la vall més turística que hi ha, però és la vall més autèntica que hi ha, perquè no està gaire explotada turísticament i la ramaderia hi és molt present”

La vall d’Àssua és una república anímica independent. Costa de veure. Però la sents. Hi has de puiar. Són els graons d’un món antic. El replà d’un estat d’ànim. “La vall d’Àssua, per sort o per desgràcia, és molt diferent d’altres valls del Pallars. No és la vall més turística que hi ha, però és la vall més autèntica que hi ha, perquè no està gaire explotada turísticament i la ramaderia i l’agricultura hi són molt presents, i això dona un tret distintiu a la personalitat dels assuencs i assuenques.” Aquí les muntanyes es mouen. Bé, les fan moure: “Hi ha vaques, hi ha ovelles, i la personalitat que té la muntanya de Llessui, on a l’estiu s’apleguen 4.000 ovelles o 1.000 vaques o 200 cavalls, diria que no és enlloc més de Pirineu”. El surf mil·lenari. A dalt i a baix. Quan puies i quan baixes... “La gent que ve a la botiga, moltes vegades, aquí, a tocar, veu assegudes la meua mare i les dos veïnes, que tu les veus amb la seua bata, les seues espardenyes, que venen de l’hort, i amb una humilitat i naturalitat que difícilment podràs trobar a altres llocs. Hi ha una gent molt autèntica encara.”

Les dones amb bata. El “batisme” com una filosofia. Una manera de viure, de sobreviure. Bates capes de superheroïnes. Bates miraculoses. “Per a mi és l’autenticitat del poble i la manera de fer de les cases de pagès d’abans”

Bates. Les dones amb bata. El “batisme” com una filosofia. La bata és una segona pell. Una segona natura. Una manera de viure, de sobreviure. Bates, bates voladores. Bates capes de superheroïnes. Bates miraculoses. Bates... “Per a mi és l’autenticitat del poble i la manera de fer de les cases de pagès d’abans. Les dones es dedicaven als horts, a l’economia de bestiar petit, els conills, les gallines, per tirar endavant la casa també. I són dones molt fortes, molt valentes, que han patit molt a la vida...” Què en pensen, de la botiga, les del club de la bata? “Sí, sempre m’ho diuen: «Ai, que gràcies a tu, mira que ben arreglat està, que mos plantes les flors...». A més, imagina’t, a Altron, cinquanta persones, cada deu dies els canviava l’exposició de la botiga i estan molt contentes. I també hi ha una minigaleria d’art a tocar de la botiga, tan petita que només hi cap un quadre. Deien: «Marta, ja toca canviar, eh». I dic: «Sí, sí». Un dia, alguna va dir, ma mare segurament: «Però si, total, no passa ningú ara per aquí, si no la veu ningú». I les altres van dir: «Home, pues nosaltres». I, possiblement, és la primera exposició que han vist, tot i que no és una exposició a l’ús. Amb setanta, vuitanta anys que tenen. Ficaria la mà al foc que és la primera que han vist. I això, per a mi, ho és tot.”

En poc espai hi ha de tot. És difícil escollir! I la gent que descobreix la botiga no sap què triar, però sempre s’enduen alguna cosa, i això és endur-se Altron i la vall d’Àssua a la butxaca per sempre. 
La gent s’endú cassigalls, trossets, bocins de la vall d’Àssua amb cada cosa que compra. Pedres pintades, de coloraines, virolades, escatxigades del riu Pamano, de la Noguera Pallaresa. Jocs de marro (“tres en ratlla”) fets de branques de freixera...

Tot. Aquí hi és tot. La gent s’endú cassigalls, trossets, bocins de la vall d’Àssua amb cada cosa que compra. Pedres pintades, de coloraines, virolades, escatxigades del riu Pamano, de la Noguera Pallaresa. Jocs de marro (més conegut com a “tres en ratlla”) fets de branques de freixera. Bossetes, capsetes amb “missatges bonics”. “Són coses fetes per jo, que són petites manualitats que són petites sorpreses.” I la gent obre els ulls. I cada cop hi ha més ulls oberts... “Al començament, jo no tenia llibre de notes. Però va arribar un dia en què em trobo una nota en un cartronet d’un medicament. Al cap de pocs dies, una altra nota en un tiquet d’un supermercat. Al cap de pocs dies més em trobo un sobret amb una carta d’una parella que havia vingut feia un temps i que havia tornat expressament a Altron a comprar algo. Baixaven de la Vall d’Aran i s’havien desviat. I vaig dir: «Ostres, pues potser sí que necessito un llibre de notes perquè la gent m’hi deixi les seues impressions».”

El llibre de notes és un sismograma sociològic de la humanitat. De persones de tot arreu, de joves, grans, de pobles, ciutats, països, d’històries, anècdotes, estats d’ànim, sentiments, emocions...

El llibre de notes és un sismograma sociològic de la humanitat. De persones de tot arreu, de joves, grans, de pobles, ciutats, països, d’estius, Setmanes Santes, ponts, tardors, hiverns, de gustos per coses, objectes, d’hàbits, costums, d’històries, anècdotes, estats d’ànim, sentiments, emocions, instants, moments... La botiga és un estop al camí que necessita sempre una resposta abans de passar. “És que rebo correus de dir: «He passat per la botiga, no portava diners», perquè a molta gent li passa. Aparca a la carretera, dona una volta pel poble i el que menys pensa és agafar diners per comprar alguna cosa. Doncs... veuen la botiga: «Ostres, no porto diners». Veus que agafen alguna cosa. Tornen a donar la volta i deixen els diners. Algú que no porta diners, després rebo un mail dient: «He agafat això de la botiga, no podia pagar, perquè no portava diners, passa’m un número de compte, o passa’m un telèfon que et faré un bizum». O gent que ha comprat i em diu: «Ei, que em pots enviar això, que en vull tres més per regalar?».” I no t’han robat mai res?

Per la botiga hi passa gent de tot el món, i la Marta es va veure obligada a fer un llibre de notes que està ple d’històries que hi deixa la gent que puja fins a Altron. 

“Mmmmm... Des de 2015, quan neix la botiga, potser una cosa em van robar. I després, un dia, van vindre un grup escolar que feia unes colònies i van agafar no una cosa, sinó set o vuit o nou, i jo vaig anar a parlar amb les monitores i els vaig dir: «Si ha de seguir així, ho trec tot i quan marxeu ho tornaré a muntar, perquè jo us dono la confiança com dono a tothom, però si vosaltres no la preneu...». I al cap de cinc minuts, van baixar quatre nois a casa, van trucar a la porta, van tornar tot el que havien agafat i van demanar disculpes. I jo els vaig fer aquesta reflexió: «Vosaltres sou aquí, no coneixeu ningú, si us passa res a qui anireu a demanar ajuda? Pues als que vivim aquí. Com voleu que jo us ajudi si us dono aquesta confiança i vosaltres no vos la sabeu agafar, eh?».”

La botiga és un interrogant clavat a la terra. Un intermitent al cel. Un avís penjat a les muntanyes. Un fluorescent vitamínic a les pedres de les cases. Una xeringa d’existència a la pell...

Sí, la botiga és un acte de fe en l’ésser humà i la natura. Una bufetada i una carícia pels que s’obliden de creure en la vida. La botiga és un interrogant clavat a la terra. Un intermitent al cel. Un avís penjat a les muntanyes. Un fluorescent vitamínic a les pedres de les cases. Una xeringa d’existència a la pell. Una sobredosi de riquesa genètica a l’ànima. “No es tracta d’ingressos extres, sinó de satisfaccions. I què més satisfactori que això...? Ningú hi apostava aquí, ni els meus amics, ni la meua família, ni els veïns, que em deien: «T’ho fotran tot». Però el dia que el meu pare arriba del tros de treballar i em porta dos pedres i em diu: «Aquestes et serveixen per a algo?», dius: «Ja està, ja és tot».”

Sí, la botiga és això: una porta. I al costat, a mà esquerra, hi ha la galeria d’exposicions... només per a una obra. I tot es va renovant al cap de poques setmanes. Altron és el món!

La Marta és filla d’aquest tot: del club del tros, del club de la bata, del club de la suada, del club de l’economia de subsistència, d’espavilar-se, de “treure diners de sota les pedres”. “Jo soc de casa de pagesos. El meu pare té 84 anys, és pagès i cada dia encara surt amb el tractor i fa llenya i va al tros, però és un món que s’acaba. Cada dia que passa n’estem perdent una miqueta...” Vaja, que això s’acaba... “Això s’acaba. S’acaba, sí, sí.” Tu ja no ets així... “No...” No creus que ells van fer i ara a d’altres toca explicar-ho? “Exacte!” El teu pare, la teua mare, la gent d’Altron, de la vall d’Àssua, del Pallars... van fer. Van suar. Van fer-ho tot. Però això no està explicat. La botiga és l’explicació d’un món que s’acaba... “Exacte, si no l’expliquem ja, se mos en va. Els pocs que mos l’han de transmetre estan desapareixent, perquè les maneres de fer i de viure ja són unes altres en les noves generacions.”

La Marta és un present continu. Ha decidit viure i treballar des d’Altron. Ella continua. Però tot això té continuïtat? El “batisme”? La pagesia? Els pobles? “Sí, sí que té continuïtat”

La Marta és un present continu. Ella és aquí. Ha decidit viure i treballar des d’Altron. Ella continua. Però tot això té continuïtat? El “batisme”? La pagesia? Els pobles? “Sí, sí que té continuïtat. Hi ha joves que s’hi dediquen. Aquí a la vall hi ha força joves que s’hi estan dedicant, però d’una altra manera. Hi ha maneres de fer que ja han desaparegut, o que estan desapareixent. I els joves que venen, que n’hi ha molts, clar..., les maneres de ser també són unes altres, per sort també.” Però el paisatge fa swing existencial. Amunt i avall... El paisatge no és el mateix que fa vint anys. Que fa quaranta anys. Que fa cent anys... “Fa 25 anys aquest bosc no hi era. No, perquè s’han deixat de conrear prats. Perquè la manera de conrear la terra no és la mateixa que fa cinquanta anys. Perquè les eines que tenen els pagesos avui dia no són les mateixes, també per sort, que les que tenien fa cinquanta anys. Els tractors ara tenen unes dimensions i han de passar per uns camins que... Els tractors o els animals fa cinquanta anys hi podien passar, però ara no hi passen. I moltes d’aquestes terres s’estan abandonant...” I el futur?

Paisatges, persones, sentiments... La vall d’Àssua no mor mai. Aquí l’espai i el temps són com un replà. Però i el futur? Es farà amb aquestes mateixes mans que esgranen panís? 

El futur se sent però no es veu. El futur són els ecos dels crits pels carrers. Comptem els crits... “Com en molt pocs pobles passa, a Altron tenim quasi més nens que padrins. Tenim quinze nens i joves que van a l’institut i a l’escola a Sort, i de padrins potser en tenim vuit o nou. Però a Sorre, que és al costat, hi ha dotze habitants i tots són grans, no hi ha cap nen. A Saurí són catorze habitants i hi ha dos nens. Perquè una qüestió és els serveis que tenim... Quan els nens tenen una certa edat és molt difícil també... Depèn d’on vius, per temes d’extraescolars. Ma germana fa de taxista: té tres nens i quan un entra a anglès, l’altre surt de manualitats i l’altre entra al gimnàs. Vull dir que puia i baixa tot lo dia.” I després... Marxaran? Es quedaran? Retornaran? Seran ells el futur?

Les veus infantils criden zigzaguejant sense parar. Com la botiga més petita del món. Com Altron, com la vall d’Àssua, com el Pallars: no s’acaben mai. Mai moren 

Les veus infantils criden zigzaguejant sense parar. Com la botiga més petita del món. Com Altron, com la vall d’Àssua, com el Pallars: no s’acaben mai. Mai moren. Sempre algú troba el tresor. Obre els ulls i la boca: “Hi ha gent que ja sap on va perquè criden: «Mama, mama, l’he trobat». Passa gent que diu: «Ostres, què és això?». I primer veus que comencen a mirar, incrèduls de dir no pot ser, a veure d’on ha de sortir la persona. Molta incredulitat, sorpresa, emoció... I hi ha gent que sents que diu: «Però si això són pedres, són pedres pintades», i dic: «No han entès res». Aquesta gent no m’interessa que compren res perquè no han entès res, perquè no són pedres pintades, és alguna cosa més que tot això. Això és algo bonic”. Bonic? Què vol dir bonic? “Tot ha de despertar una emoció, ha d’anar més enllà de la mateixa pedra.” És una història que no s’acaba mai.

La botiga hi és sempre. Oberta. Botiga d’emocions. Botiga de paisatges. Botiga de memòria. Botiga de persones. Botiga universal. Tancarà mai?

Propera i llunyana, la botiguera els sent. Els veu. No sortirà mai. No la veuran mai. Però hi és. Anirà i vindrà. Pujarà i baixarà. Però hi serà. Com la botiga. La botiga hi és sempre. Oberta. Botiga d’emocions. Botiga de paisatges. Botiga de memòria. Botiga de persones. Botiga universal. Tancarà mai? “Sí, quan jo n’estigui cansada i vegi que és una cosa rutinària, que no m’aporta res, tancarà la botiga, o canviaran tots els productes que hi ha, perquè fer una cosa repetitiva, com si fos industrial, a mi no m’aporta res; per tant, potser hi passes avui i hi ha unes coses i al cap d’uns dies hi ha el mateix, però no hi trobaràs exactament el mateix producte, serà una mica canviat. Ara és un projecte personal que m’enriqueix; quan deixi d’enriquir-me, aquesta porta aquell dia servirà per tancar.” Riu com la vall. La vall riu com ella. Riu la botiguera de la botiga més petita del món. Bé, no. Riu la botiguera de la botiga més gran del món.

Mireu bé aquesta imatge perquè us costarà tornar-la a veure: la botiguera davant la botiga. Mai hi és però la botiga sempre hi és: com Altron, la vall d’Àssua, el Pallars. 

Aquest és el teu article gratuït setmanal.

Fes-te subscriptor. Podràs llegir i fer possible tot el periodisme de LA MIRA.

Ja ets subscriptor/a? Accedeix-hi

Comentaris