Històries

Bombers al rescat de bombers

Hi ha bombers que mai deixen de fer de bombers. Al parc de la Vall d’Hebron hi ha bombers que fan arqueologia i memòria. Aquí es troben diferents generacions per rescatar el patrimoni històric del cos

per Anna Alfaro Lucas

Bombers al rescat de bombers
En Joan Oms, en Joan Canudas, en Francesc Climent, en Pere González i en Carles Gimeno són els nostres amfitrions al parc de la Vall d’Hebron. Amb ells coneixerem com fan memòria a la planta -1 del parc. (Fotografies de Jordi Borràs Abelló)

Aquest és el teu article gratuït setmanal.

Fes-te subscriptor. Podràs llegir i fer possible tot el periodisme de LA MIRA.

Ja ets subscriptor/a? Accedeix-hi

En Joan Oms no aixecava cinc pams de terra quan mirava l’Equipo A a la televisió. La força del quartet americà tenia un efecte embadalidor per a aquest nen de Vallfogona de Balaguer. Allà hi passava de tot. Però, més enllà de personatges forçuts i escenes d’acció, hi havia una cosa que li produïa fascinació. “Com pot ser que la gasolina cremi i cremi i l’aigua no la pugui apagar?”, es preguntava. El foc el deixava al·lucinat. I és clar, dit i fet, ell també va passar a l’acció i va donar un exemple precoç del que vol dir “tenir una idea de bomber”. Al safareig de la seva padrina, al corral de casa, hi va llançar gasolina per comprovar en primera persona que si encenia foc no s’apagaria. Us podeu imaginar el resultat d’aquest experiment: plantes de la padrina socarrimades i un petit Joan cridant la mare i el pare en veure que, certament, la gasolina encesa no es podia apagar amb aigua.

A la planta -1, cada dimecres un grup de bombers, la majoria jubilats i alguns en actiu, es troben sense excepció. Què hi fan, allà?

D’aquesta història ja en fa anys. Aquella atracció pel foc va resultar ser una autèntica vocació, i avui en Joan ens rep amb un somriure a casa seva, al parc de bombers de la Vall d’Hebron de Barcelona, d’on és caporal. Anem cap dins. Els Bombers de Barcelona, fundats oficialment el 1833, és un cos que depèn directament de l’Ajuntament de la ciutat, cosa que els diferencia de la resta de cossos de bombers del país, que pengen de la Generalitat. Darrere la primera fila de camions a punt per sortir en qualsevol moment, una colla de joves bombers realitza una pràctica mèdica. Més enllà, en un extrem, la barra, tot un símbol que els permet estalviar temps quan sonen les sirenes, més encara en un parc amb tantes plantes com el de la Vall d’Hebron. “Després hi baixes tu”, em diu. No tinc clar que sigui bona idea deixar la gravadora per tirar-me avall. De moment, agafarem les escales. Això sí, anem cap a baix: en Joan em porta cap a la planta -1, on, cada dimecres, un grup de bombers, la majoria jubilats i alguns en actiu, es troben sense excepció. Què hi fan, allà?

Vetllem, protegim, salvem. El Cos de Bombers de Barcelona funciona des de 1833, un dels més antics de tot l’Estat. 
Un vermell intens se’ns clava a les pupil·les. A la nostra esquerra, carros, escales, bombes d’aigua. A la dreta, cotxes i camions de motor 

Sentim soroll de motors. Unes bigues del Liceu retorçades violentament pel foc i recuperades de l’incendi de 1994 descansen a l’entrada. El soroll es va fent cada vegada més proper. Apareix en Francesc Climent, sanitari del Cos de Bombers a la trentena llarga, que s’excusa pel rebombori: “Hem d’engegar els motors de tant en tant, perquè, si no, les bateries es fan malbé”, diu. Un vermell intens se’ns clava a les pupil·les. A la nostra esquerra, carros, escales, bombes d’aigua. A la dreta, cotxes i camions de motor. Tots han estat utilitzats abans pels bombers que els precedeixen. Són exemplars del segle XIX i del XX, i són història dels Bombers de Barcelona.

A la planta -1 del parc de la Vall d’Hebron hi fan arqueologia i memòria. En Joan Oms està de guàrdia i ha de marxar, però abans ens presenta tres bombers més que, juntament amb en Francesc, ens explicaran el perquè de tot plegat: en Pere González, en Carles Gimeno i en Joan Canudas. En Pere i en Joan estan jubilats; el primer havia estat caporal, i el segon, oficial de bombers. En Carles és caporal en actiu. Tots formen part de la Plataforma per a la Defensa del Patrimoni Històric dels Bombers de Barcelona, una associació sorgida el 2009, davant la voluntat, per part de l’Ajuntament de la ciutat, d’enderrocar el Parc Central de Bombers del carrer Provença.

Construït l’any 1932 per la Segona República, el parc del carrer Provença era tot un símbol per al Cos de Bombers de Barcelona

Construït l’any 1932 per la Segona República, el parc del carrer Provença era tot un símbol per al cos de Barcelona. Tot i l’oposició de bona part de Bombers, finalment, va ser enderrocat. “El 2010 s’enderroca, per una decisió política, el Parc Central. Allà hi havia tallers, els vehicles de bombers, els recanvis... Tot. Era enorme, ocupava mitja illa de l’Eixample”, explica en Pere. L’objectiu era que l’espai es destinés a l’ampliació de l’Hospital Clínic, i traslladar els bombers provisionalment mentre duressin les obres, amb l’acord que, abans de 2013, l’hospital construís un nou parc de bombers al mateix carrer Provença. El solar continua buit.

En Joan i en Francesc tenen vocació pel seu ofici ja des de petits. Mentre un feia proves fallides amb el foc, l’altre construïa maquetes de camions de bombers.
“Al Parc Central hi havia tota la història de Bombers. Hi trobaves vehicles, la bomba, hi havia un petit museu, i al magatzem s’hi guardava material de feia molts anys”

“Allà hi havia tota la història de Bombers. Al vestíbul hi trobaves vehicles, l’antiga bomba de vapor, hi havia un petit museu, i al magatzem s’hi guardava material de feia molts anys. Moltes coses han desaparegut perquè es van llençar. Per això es va crear la Plataforma, per salvar i preservar tot el que poguessin: documents, arxius, etc.”, recorda en Pere. L’enderrocament del Parc Central va ser una ferida oberta dins Bombers durant força temps. L’edifici tenia una importància per al cos, era la “catedral de Bombers”, amb un poder de convocatòria molt gran, amb força des d’un punt de vista sindical i amb un patrimoni material i històric notable. “Era com una petita ciutat”, explica en Carles. “Quan vaig arribar-hi, tenia fusteria i havia sentit companys que parlaven de barber i tot”, recorda. Els bombers del carrer Provença van anar de manera provisional al parc de l’Escorxador, al bell mig del parc Joan Miró, amb l’oposició de bona part dels veïns de la zona i amb una posterior sentència que declarava il·legal l’equipament perquè estava construït en zona verda.

Amb l’enderrocament fet, l’objectiu de la Plataforma per a la Defensa del Patrimoni és doble: per una banda, intentar preservar la col·lecció de vehicles i el màxim material històric que havien anat conservant els mateixos bombers (fotografies, arxius, vestuari...) i, per l’altra, centrar-se a no perdre el parc del Poble-sec, al carrer Lleida, construït durant l’Exposició del 29 i el més antic de l’Estat, dissenyat especialment per als bombers, que també perillava. A la Plataforma se’ls girava feina. Vehicles antics, documents, fotografies, vestuari... Del Parc Central en van recuperar tot el que van poder. De fet, en una de les plantes superiors del parc de la Vall d’Hebron, hi tenen exposat un dels escuts de pedra que formaven part de la façana de l’antic parc, com a record.

Així és com va quedar una biga de ferro en el ferotge incendi del Liceu del 31 de desembre de 1994. Ara descansa sobre uns palets al parc de la Vall d’Hebron, en espera de poder ser exposada com cal.
“Vam perdre el parc del carrer Provença, però no podíem perdre el del carrer Lleida. És el primer parc de bombers dissenyat com a tal a l’Estat”

“Hem perdut moltes coses pel camí”, diu amb resignació en Pere. “Vam perdre el parc del carrer Provença, però no podíem perdre el del carrer Lleida. És el primer parc de bombers dissenyat com a tal a l’Estat. L’any 2000 el van tancar i, uns anys més tard, el van voler enderrocar per ampliar l’escola del costat. Però els bombers, encara que no apaguin focs, sempre apareixen al rescat. Es va crear una campanya amb la Plataforma i es va aconseguir aturar l’enderrocament. Vam aconseguir posar d’acord la Fira, la Conselleria d’Ensenyament i Bombers”, explica. La Fira va cedir un espai per fer l’ampliació de l’escola i els bombers van aconseguir preservar l’edifici. L’Ajuntament del moment va apostar per adequar l’espai i crear l’Espai Bombers l’any 2014, amb la idea de fer el Museu de Bombers de Barcelona i preservar tot el patrimoni del cos, i també de fer-hi el Parc de la Prevenció per a escoles i ciutadania. Com diu en Joan, “la millor manera de parar un foc, és prevenint-lo”.

“Som dels pocs bombers a Europa que no tenim un museu amb cara i ulls, i això que nosaltres havíem estat referents!”

L’Espai Bombers ha tingut el seu propi recorregut en aquests últims anys, però no disposa de prou espai per tenir un museu de bombers com cal. Al carrer Lleida s’hi pot trobar una petita mostra de material i algun vehicle, però el pressupost per part del consistori és molt limitat. “La idea era tenir el Parc de la Prevenció, el Museu de Bombers i la Plataforma tot junt”, diu en Carles. “Som dels pocs bombers a Europa que no tenim un museu amb cara i ulls, i això que nosaltres havíem estat referents! Abans, fins i tot venien d’altres països a fer pràctiques als Bombers de Barcelona, perquè el cos funcionava bé i teníem una tradició llarga al darrere.” I en Pere afegeix: “La Fira només ens hauria de cedir un espai al costat. Les escoles podrien fer la visita, amb el taller de prevenció, i després podrien visitar el museu i veure tot el material que tenim”.

Tenen peces d’un valor excepcional. Un recorregut pels seus vehicles ens explica molt més que la història dels Bombers de Barcelona; explica també la història d’una ciutat i de la seva gent.

De material en tenen, i molt. Al parc de la Vall d’Hebron hi ha anat a parar tot el que van poder recuperar del parc del carrer Provença. I és allà on, cada dimecres, un grupet continua treballant per la vida de Bombers. Passejant per aquest “taller museu”, pots arribar a explicar tota la història dels Bombers de Barcelona a través dels vehicles que hi tenen, i també la història de la ciutat a partir del segle XIX. Més enllà de la feina de restauració i conservació, un dels objectius de la Plataforma és donar a conèixer tot aquest patrimoni i acostar-lo a la ciutadania. Per això, fan mostres en diversos actes, amb els bombers vestits d’època: per a activitats del Cau del Jubilat o de l’Agrupació Cultural i Esportiva dels Bombers de Barcelona, així com per a altres esdeveniments, com el Ral·li de Barcelona-Sitges o a l’AutoRetro, entre d’altres.

“Hem intentat fer una línia de la història a través dels vehicles: quan no hi havia motors, quan anaven amb animals de tir, amb vapor...”

“Hem intentat fer una línia de la història a través dels vehicles: quan no hi havia motors, quan anaven amb animals de tir, amb vapor, un entremig d’animals i vapor i, finalment, ja abandonant els carros, el pas cap als motors”, explica en Carles. Mentre observo els cotxes, els camions, les escales i les bombes que els ulls em permeten captar, penso en quants exemplars s’han acabat perdent pel camí. També en la sort que alguns bombers, a títol personal, hagin destinat esforços a preservar tot aquest patrimoni que ens ajuda a fer memòria i a conèixer.

En Pere és una de les ànimes més vives de la Plataforma. Té tots els models al cap, la història, les tasques... I, sobretot, coordina i fomenta el bon ambient entre els companys.
Han restaurat vehicles de tota classe: una bomba aspirant manual de 1839-1845, una bomba de vapor de 1877 Merryweather Metropolitan o una escala de bombers Porta de 1879

Han restaurat vehicles de tota classe: dels més antics, una bomba aspirant manual de 1839-1845. Altres exemples són una bomba de vapor de 1877 Merryweather Metropolitan, exposada a l’Espai Bombers, o una escala de bombers Porta de 1879. Quedem-nos un moment amb l’escala de bombers Porta, aprofitant que la tenim just davant nostre. “Sembla una catapulta, però és una escala”, comenta en Pere. “Per utilitzar-la, has de desmuntar-la i baixar-ne tots els trams al terra. Es munta a còpia de pujar els trams i enganxar-los. Un cop muntada, amb una roda i una manovella, l’aixeques”, explica. I en Joan afegeix: “A més, aquest carro, un cop aixecat, ja no el pots redirigir, així que has de calcular perfectament la distància, perquè no pots rectificar”.

Anem a veure un altre vehicle: un carro i una bomba d’aigua de 1896, dues peces en una. “Mira, aquest és el carro que transporta aquesta bomba d’aigua”, detalla en Joan. “Quan arriba a lloc, els bombers baixen la bomba i es posen a treballar.” Quan la van trobar, estava pintada de qualsevol manera, així que la van tornar a deixar com l’original: van recuperar-ne els detalls genuïns de 1896, que anaven apareixent a mesura que rascaven l’antiga pintura. Una bona ajuda va ser poder recórrer a l’arxiu fotogràfic: a força d’anar ampliant fotografies molt antigues, van poder tenir una guia gràfica dels detalls. Girem el cap. Tenim davant un model de cotxe que sembla tret d’un capítol d’en Tintín. “Aquest està bastant atrotinat, però quedarà bé quan el tinguem restaurat”, comença en Carles. “És un Ford A, és el cotxe de la prefectura, el transport del cap de Bombers. Ens hi hem abocat bastant. Tot són problemes, però anem fent. Ens costa trobar recanvis, hem de buscar per Internet, adaptem peces d’altres al model, busquem a majoristes...”, explica.

“Per a nosaltres, la Genoveva és l’emblema de Bombers. Cada vegada que es jubila un bomber se li regala una maqueta d’aquest cotxe”

Un dels vehicles més importants per al Cos de Bombers de la ciutat el tenen a l’Espai Bombers del carrer Lleida: la Genoveva. Un Delahaye 84 PS en magnífic estat. “Per a nosaltres, la Genoveva és l’emblema de Bombers. Cada vegada que es jubila un bomber se li regala una maqueta d’aquest cotxe i sempre, des que es va posar en marxa, ha funcionat. És un objecte de culte”, explica en Carles. En Joan hi afegeix: “Sempre ha estat molt estimat pels bombers, i per això es va conservar. La Mary Santpere, persona molt estimada al cos, hi havia pujat moltes vegades”. En Francesc explica que el van restaurar cap als anys cinquanta o seixanta uns quants bombers i amb orgull diu: “Nosaltres no deixem de ser la continuació d’aquesta gent”.

A la Plataforma no només hi ha homes. La Dolors Minguell, sanitària del Cos de Bombers ja jubilada, també participa en la restauració i conservació, per exemple, d’aquest camió Magirus.
“Quan apareix un bomber pel carrer, què és el primer que veus? El camió!”

Escolteu, què tenen aquests vehicles que els fa tan importants?, els pregunto. En Pere no dubta ni un segon i em torna la pregunta: “Quan apareix un bomber pel carrer, què és el primer que veus? El camió!”, respon convençut. I en Carles continua: “Tenen un valor simbòlic. Els bombers sempre anem amb vehicle, l’àmbit de la conducció és molt important per a nosaltres. Malgrat que vagis a una sortida insignificant o vagis a apagar un foc, sempre vas amb vehicle. És una eina identitària de Bombers”, sintetitza.

Parlant d’identitat, hi ha alguna cosa de fons que no diu explícitament cap d’ells, però que traspua en la passió i l’estima que demostren quan parlen del Cos de Bombers, sigui a través dels vehicles o de la feina que fan. També es veu en el fet que bombers ja jubilats segueixin participant en la vida del cos. Què els empeny a fer-ho? La Plataforma va molt més enllà d’una tasca de recuperació de la memòria i de preservació. També mira cap al futur. A la Plataforma s’hi troben diverses generacions de bombers, de manera que es fa un traspàs de coneixement entre els més grans i els més joves.

“La vida a Bombers té un tant per cent molt alt de vida social. Aquests senyors pujaran a dalt i estaran rient, xerrant, explicant-se la seva vida i, de cop, sonaran les sirenes, els llums, i cadascun farà la seva feina”

Per què continueu vinculats al cos?, els pregunto. En Pere exclama: “Perquè són la teva família, vius trenta o quaranta anys aquí!”. I en Joan afegeix: “És el fet de no perdre contacte amb el Cos de Bombers i posar el teu granet de sorra en un projecte paral·lel. A Bombers hi vens molt a gust, els anys passen molt ràpid i, tot d’un plegat, això s’acaba”, conclou. En Carles pren la paraula i es fa el silenci: “Hi ha una cosa que no s’està dient i és important. La vida a Bombers té un tant per cent molt alt de vida social. Aquests senyors pujaran a dalt i estaran rient, xerrant, explicant-se la seva vida i, de cop, sonaran les sirenes, els llums, i cadascun farà la seva feina. Quan et jubiles tota aquesta part social es mor. Això és una manera de continuar aquesta part social. Vens aquí, treballes i fas feina, però també comparteixes espai”. En definitiva, un bomber, encara que es jubili, mai deixa de ser-ho.

En Carles s’estima el cos i té una sensibilitat enorme per tot el patrimoni de Bombers. Es recolza sobre un dels cotxes més elegants que tenen a la Plataforma, el Ford A, el vehicle que utilitzava el cap de Bombers. 
“Aquí és el lloc on vens a buscar l’arrel que té el Cos de Bombers, on vens a buscar-ne l’essència”

El fet intergeneracional hi té un paper important. En altres països, els bombers jubilats tenen el seu espai i la seva funció, bé sigui participant en el museu, reparant els vehicles, ensenyant el patrimoni, etc. En els últims anys, a Barcelona s’ha produït un salt generacional força gran, perquè se n’han jubilat molts i els més joves se senten una mica “orfes” de referents. “Jo he passat de ser dels joves als grans en un no res i ara em veuen dels veterans! I els dic: «Coi, que no, que soc el jove!»”, diu en Carles rient. En Francesc respon: “Clar, és que ara ets veterà”, i centra l’atenció en la màniga de la samarreta. “Mira l’escut”, m’assenyala. “Hi posa 1833 aquí, oi? Aquí és el lloc on vens a buscar l’arrel que té el Cos de Bombers, on vens a buscar-ne l’essència. Al cap i a la fi, el que et trobes és que la societat es va despersonalitzant, i aquí som un cos amb molta personalitat, molt gregaris, que conservem tota una sèrie de valors... Aquí l’individualisme no hi té cabuda, això és un esforç col·lectiu”, explica. En Joan acaba: “Això és una pinya. Tan bon punt diuen que cal fer alguna cosa, som una roca”.

I aquest sentiment de pertinença al grup, aquesta identitat, és també el que us fa estar vinculats al cos, encara que ja no estigueu en actiu, els dic. En Pere, reflexionant des de la seva experiència, comparteix la seva visió. “Mira, mentre vaig ser bomber, jo només em vaig dedicar a la responsabilitat del meu càrrec”, explica. “En el moment que em vaig jubilar, vaig pensar: «A mi Bombers m’ho ha donat tot! El sou, la meva vida...». Jo he viscut gràcies a ser bomber. Ara que estic jubilat, retorno al cos el que ell m’ha donat abans. Són dues famílies, la teva i aquesta. Els vells desapareixerem i els joves continuaran; aquesta és la idea, que es pugui consolidar”, conclou.

“Bombers és una filosofia de vida, no tan sols un ofici”

En Carles també comparteix la seva: “Bombers és una filosofia de vida, no tan sols un ofici. Per posar un exemple, jo, a diferència d’en Pere, ho retorno en vida laboral. Però tot això que s’està fent aquí, a la Plataforma, es fa de manera altruista, fora de servei. És a dir, jo no estic aquí de guàrdia. Venim al parc, baixem, obrim la persiana, ens posem la granota i hi posem hores. I a vegades també diners. És totalment altruista. Anava a dir que ho fem per amor a l’art, però no, ho fem per amor al cos. Perquè te l’estimes”, conclou.

En Joan és un veterà amb un coneixement històric enorme. Les seves ganes d’explicar i la seva manera de viure i de sentir el Cos de Bombers són la seva millor carta de presentació.

Els plans previstos perquè el Museu de Bombers de Barcelona sigui una realitat el situen una planta més avall de la -1, al parc de Vall d’Hebron mateix. El projecte està aprovat i en espera de realitzar-se, però l’espai no acaba de convèncer els bombers: un soterrani ple de columnes que tallen la vista amb una ubicació poc cèntrica i accessible no és gaire llaminer. Ells no renuncien a la idea d’anar al carrer Lleida, on tenen l’Espai Bombers, i unificar-hi el Parc de la Prevenció, les escoles, el museu i activitats. O, si més no, en un lloc on puguin estar en unes condicions dignes per al material que hi tenen i per a la seva història i tasca.

L’olor del dinar ens arriba i els bombers no trigaran a reunir-se a la cuina per menjar plegats. La Plataforma per a la Defensa del Patrimoni Històric es tornarà a trobar dimecres que ve. El matí ens ha passat volant entre històries, camions i sirenes. Abans de marxar en Francesc em fa un comentari per guardar: “Allò que és antic o vell no deixa de ser patrimoni, part de la teva història, explica d’on vens. I perdre-ho et desarrela”. No li falta raó. Segurament els bombers també són patrimoni de tots. Com bé diu en Carles, “entrem a les cases quan ningú ens espera”. Per això, igual que a Berlín, Roma o París, esperen que a Barcelona hi tinguin també d’aquí poc el seu desitjat museu. La seva feina i els seus valors els avalen. Deu ser cosa de la vida de bomber. Com diu en Joan: “El que és més bonic de Bombers és l’estima que els té la gent”. Que no s’apaga mai.

Aquest escut dels Bombers de Barcelona era a la façana del ja enderrocat Parc Central del carrer Provença. Per sort, els bombers el van recuperar abans no quedés destrossat. La memòria és fràgil i sempre necessita els seus guardians. Els Bombers de Barcelona, de moment, en tenen uns quants.

Aquest és el teu article gratuït setmanal.

Fes-te subscriptor. Podràs llegir i fer possible tot el periodisme de LA MIRA.

Ja ets subscriptor/a? Accedeix-hi
Foto de perfil

Anna Alfaro Lucas

Redactora de LA MIRA

Comentaris