Històries

Surf mil·lenari

En diuen transhumància però és un interrogant clavat a la terra entre el passat i el futur. Les ovelles volen menjar i els pastors viure, tots naveguen. A la muntanya de Llessui es debat el que preocupa el planeta a ritme d’existència eterna i ondulant

per Francesc Canosa Farran

Surf mil·lenari
Les ovelles fan surf. Amunt i avall. Són una explicació dels ecos d’un món antic i d’un món de futur. (Fotografies de Jordi Borràs Abelló)

Aquest és el teu article gratuït setmanal.

Fes-te subscriptor. Podràs llegir i fer possible tot el periodisme de LA MIRA.

Ja ets subscriptor/a? Accedeix-hi

Som al darrer graó abans d’arribar al cel. El sol apareix com un rajolí de rom cremat que vol regar el paisatge color cafè. Aquests núvols de cullereta mandrosa, endormiscada, ho van remenant tot. Obrim els ulls mentre les soques de la nit al ras fan els darrers espetecs. Hi ha un silenci de nounat. Com si la vida, davant nostre, estigués parint. S’ho miren. Sense dir res. I ni la filera de cadàvers de telecadires de la difunta estació d’esquí de Llessui els fan por. Beee... Van despertant-se. Beee... Una a una. Beee... A poc a poc. Beeee... Lentament. Beeeeee... S’animen. Beeeeeeeeeee... Cada cop són més. Beeeeeee. Beeeeeeee. Beeeeeeeee. Beeeeeeeeee... Comencen a menjar-se el dia. Comptem-les. Hi ha unes 4.300 ovelles. A punt per fer un viatge mil·lenari. En diuen transhumància. Anar amunt, amunt. On hi ha verd. On hi ha menjar. Per després baixar. I un any després tornar a pujar. I baixar. I pujar. I baixar... La vida és això.

El sol de rom cremat a Llessui i les ovelles despertant-se per començar el viatge. 

Els ulls vidriosos de present continu del Ramon d’Estac (casa Ramon) miren i veuen el que han mirat i vist generacions de pastors. El pare, el padrí... Ell fa cinquanta anys que puja a aquest bufet lliure de la natura. La muntanya de Llessui és una torre de guaita d’aquest país: la vall d’Àssua. Una confederació de la creació formada pels pobles d’Altron, Sorre, Saurí, Bernui, Escàs, Caregue, Surp, Rodés, Rialp i Llessui. Els check points fronterers d’aquesta pàtria són quatre: Montorroio (2.861 metres), Montsent (2.883 metres), pala Pedregosa (2.889 metres) i Mainera (2.906 metres). Gegants de pedra que protegeixen formigues humanes i pobles diminuts des de fa segles. Un fort del nord-oest contra tots els atacs de l’exterior. Aquí, la natura és un passaport que no caduca. Una nacionalitat. Aquí, qualsevol Déu només pot fer que mirar i aplaudir amb ulls vidriosos.

I un primer destí per al repòs del guerrer: nit a l’estació fantasma de Llessui. Cada any. Així des dels nou anys. Vaques, ovelles. I als 22 anys, ja un ramat “sèrio”. Aquí, amb més de 500 éssers que parlen una llengua pròpia: beeeeee...

El Ramon ha anat puiant, puiant... Des del sud. Des d’Estac. Travesses la serra de la Solana. Pujant i baixant graons verds: serrat dels Plans, serrat de Fontanals, barranc de Coma Llobatera, barranc de les Boïgues... Difícil de dir: una desena, una quinzena de quilòmetres. Les giragonses. El zig-zag. El surf. La vida, sempre ondulant. I un primer destí per al repòs del guerrer: nit a l’estació fantasma de Llessui. Cada any. Així des dels nou anys. Vaques, ovelles. I als 22 anys, ja un ramat “sèrio”. Aquí, amb més de 500 éssers que parlen una llengua pròpia: beeeeee... El Ramon les mira. Amb els ulls petits de bola de vidre que ho han vist tot. El bigoti de filferro. La gorreta de llana fina. L’abric de benzinera amb galons fosforescents. I el bastó com un wifi connectat a la terra. A la vora, els consellers. Dos gossos. La dualitat de la vida: el blanc i el negre. La Daua, llana blanca d’un Tibet pallarès: “És lluna en tibetà. Li va posar la meua filla quan hi va anar de viatge”, aclareix el Ramon. Jove, a punt de menjar-se la vida. I a la vora, el madur, el ho-ha-vist-tot-d’aquesta-vall-de-llàgrimes, el Fusco. Fosc. Negre. Però sempre amb cafeïna al cos. I obre, encara més, els ulls de patac i el paisatge tremola com un terratrèmol.

El Ramon d’Estac i la Daua a punt de marxa...

“Arranquen avall!!”, crida des de 200 metres de graons verds el Bernat d’Estac (casa Bernat). Els gossos engeguen un córrer cap a l’infinit. És una conquesta de l’oest blanc. Ovelles pujant i baixant les estovalles verdes. Desperten les muntanyes. I tot i tothom les segueix. Les ovelles filosòfiques: qui empaita a qui? L’home a les ovelles o les ovelles a l’home? Els telecadires de Llessui continuen el son etern i les ovelles afuades són una fletxa llarguíssima en direcció al sol de galeta sucada al cel. Beeeeeeeeeeeeeee... És una banda sonora. Altaveus dolby surround. És un eco playlist d’un món antic que no deixa de sonar. Només l’esbocina un “Mi-te’l!!!” proper del Bernat. El Triki, el gos negre del pastor, és microscòpic enmig de la lluita entre el verd natural i el blanc animal. Ell té més de mil ovelles aquí. Se les mira. Des dels 21 anys, pastor. Mitjana edat amb una bona mata de cabells ondulants com aquestes pales, plans i pontarrons de les muntanyes. Continua fitant-les amb la vista. I el Triki és cada cop més petit, com les ovelles. Horitzons llunyans. Com en una pel·lícula, els plans es van encadenant amb una lentitud de cavall coixejant. La veu en off del Bernat: “Mi-te-les! Elles s’hi estan tot l’estiu. Noranta dies. A finals de setembre ja han devorat tota l’herba”. I vosaltres us hi quedeu? “No, hi ha un pastor que s’hi queda els tres mesos. Només fa sis dies de festa.” Anem a trobar-lo. Guiats per les ovelles GPS existència.

Hi ha unes 1.500 vaques i unes 500 eugues al llarg d’aquesta confederació maragda. Hola i adeu. Saludem les bèsties familiars amb la vista

Aquesta és una història de silencis. Les ovelles saben on van. Els pastors són monosíl·labs, onomatopeies, de crits allargassats. El llapis blanc guixa la pissarra verda. Hi ha un llenguatge únic. Una cal·ligrafia clara. Una comunicació que fa pam i pipa a les coordenades terrenals de l’espai i el temps. Hi ha una indiferència policromàtica quan ens trobem esquitxos de vaques i eugues. Hi ha unes 1.500 vaques i unes 500 eugues al llarg d’aquesta confederació maragda. Hola i adeu. Saludem les bèsties familiars amb la vista. Tot ja està dit i escrit. Passem per llocs com roca del Corbàs, el barranc de Pamano, Fiteri Gros, roca de Milves, roca de la Releixa... O potser no. No ho sabem. Perquè fem surf. Amunt i avall. No paren. I més, més. Lògic. Són totes ovelles reproductores. Mares i fills. Fecunden el destí. Es propaguen. Repeteixen l’aventura perpètua. On the road, again. Només condueixen elles. Només parlen elles. Beeeeeeeeeee...

Els graons verds per on pugen i baixen les ovelles. Camins invisibles des de fa segles. 

Emmudim com a aprenents de mut. Cal callar quan no es pot dir res. Sisplau, silenci, la natura ens ensenya. El cel és ja un ou ferrat on els núvols suquen pa. El verd és d’inici de pel·lícula format cinemascop. Tan pujat de color com si volgués anar al cel. Surfing vall d’Àssua. Les ovelles surfistes del mar olivada. El Ramon fa una genuflexió. Treu de la motxilla diminuta uns trossos de xicolata. Allarga una mà a càmera lenta. “Té!” Masteguem les preses de cacau amb boques finites. Beeeeeeeeeeeeeee... Elles masteguen tota la natura de boques infinites. Ens sembla que les controlem amb comandament a distància. El sofà d’herba. Quiets. Tot s’estampa a la cara. Portem un morrió invisible. Alguna cosa ens impedeix parlar. El Ramon, amb els dits, trenca una altra presa de xicolata. Sembla un guió amb acotacions marcades per un guionista de la natura en fora de camp. Silenci. Masteguem. Diàleg. Ramon: “Muntanya é plena històries”. És com l’inici d’una història, d’un conte, d’una pel·li. Repenjat al bastó llarguíssim amb mànec de ferro, sembla el teclat que li escriu les pauses. Ara entra la mà com una fletxa cap a un destí concret. “Allí hi havia una cabana.” Pausa. “Ara ja no hi és. Però va ser allà.” Pausa. “Allà es va posar malalta una vaca. El pastor va caminar quatre o cinc hores per aquella vaca malalta. Va anar a buscar una agulla, per punxar-la, per curar-la. I el dia següent arriba on era la vaca i li cau l’agulla... I ha de tornar el dia següent i ja estava morta.” Inici, nus, desenllaç. La vida és això. Una tragèdia en tres actes: naixement, amor i mort. I tanmateix pugem i baixem. Som un guió repetit. I els raigs de sol ens clenxen com stars del no-res. Beeeeeeeee... Ens despertem de nou.

El Rispa s’atura a saludar el sol. El seu gos, a punt per sortir disparat cap a les ovelles.

Puieu, puieu...”, crida el Rispa d’Enviny (Josep Maria, de casa Rispa) des d’una graonada d’herbada. Tenim tot el verd emparrat a la cara. I allà, ella. “Aquella ovella no va on les altres”, remuga el Rispa. I ella, allà. Altiva, immòbil, desafiant, antisistema. I les altres ovelles li passen per la vora com una riada. I s’enfilen, s’enfilen com saltant d’un arbre a un altre. I tiren, tiren... i es van fent petites, petites. “Baixen i pugen”, diu el Rispa. Fan surf damunt la cresta de les grans onades verdes. I ella? Allà. Congelada. Provocadora. Ella mira al sud, quan les altres miren al nord. A una pedra feta replà. Zas! Passa veloç al seu costat amb un gir de càmera ràpida. Derrapa. I mossega l’aire. I l’ovella salta de la seua parra mental. I comença a córrer obedientment. El Pinxo, el gos vell del Rispa, li fa pujar les escalinates verolades. El Baldufa, el quisso jove, mira l’escena d’acció amb ullets pedagògics d’oliva negra. “El gos jove aprèn del vell”, sentencia el Rispa. I tots tirem agafant-nos a cordes invisibles que ens estiren, ens uneixen en la llibertat de la immensitat. Silenci.

Les muntanyes callades. Les ovelles fent safareig. Beeeeee, unes. Buuuuu, altres. Boooooo, les de més enllà. Trenquem l’univers multilingüe. Molts anys de pastor, Rispa? Es gira com per sorpresa, amb riure desdentat: “Jo no soc pastor. Soc un minipastoret”

Les muntanyes callades. Les ovelles fent safareig. Beeeeee, unes. Buuuuu, altres. Boooooo, les de més enllà. Trenquem l’univers multilingüe. Molts anys de pastor, Rispa? Es gira com per sorpresa, amb riure desdentat: “Jo no soc pastor. Soc un minipastoret”. Riu amb cos de motlle i cabell assilvestrat. Més de trenta anys. Va ser de més grandet. Fins que no va poder tenir un ramat gran. Ens aturem. Com un quadre impressionista. Els gossos sotsobrant, molls de l’oceà d’herba. La llengua gotejant com una aixeta mal tancada. Ell amb el bastó clavat a la profunditat marina dels segles. Mirant unes ovelles nedant més i més lluny. Passant d’ovelles a formigues, després a puces, a microorganismes que devoren el paisatge. El sol al cel com una torrada al plat. “Va, puiem”, mossega el Rispa. Enfilem les graonades de verdura tendra. Esbufeguem amb cigarrets muts. Sempre, sempre hi ha un moment que tot s’esbocina. Que salta pels aires. Aquesta necessitat vital d’afegir més argila al verb de la creació: “Com que som molt alt, els problemes els rutllem avall. Aquí no n’hi ha, de problemes”, diu el Rispa posant un accent d’ironia flotador per salvar-se del paisatge que se’ns menja amb mandíbules de bellesa i misteri d’una bèstia ferotge i mítica.

Surfing ovella i existencial: pujar, baixar, pujar, baixar... 

La mitologia, com l’energia, es transforma. Aquestes muntanyes passen del blanc al verd. D’hivern a estiu. De gegants de neu a gegants d’herba. D’exesquí ociós a bufet lliure animal. I encara queda el triple salt mortal del mite: les ovelles arrasaran la muntanya. De verd a groc. Pelada. Rostada. Escurada. Cruspida. Menjada. Devorada. El nyam-nyam mitològic. L’or verd. Faula hipnòtica. Conte lisèrgic. Història de la vora del foc. Les flames com el mar. Ondulant. Canviant. Igual. Diferent. Surf vida. Pujar i baixar. I despertar! De tant en tant, algun crit: “Ieeeeeeee!!!!”. Però gairebé per recordar que som aquí. Que hem de fer això. Que estem vius. Que no se’ns ha empassat l’entrepà de verd i blau. De terra i cel. Elles sí que mosseguen. Elles sí que saben on van. Les ovelles segueixen camins de memòria. Fa segles que passen per aquí. Autopistes intergeneracionals. Elles veuen l’invisible. L’home no veu res. “Les ovelles són a casa seua! Si no els diu res ningú, saben on van. I si se’n gira alguna... la segueixen. Tenen por. Són animals que tenen molta por”, diu el Ramon. Com l’home? “On hi ha la persona, hi ha el perill”, dispara amb mig somriure de feinejar el Bernat des d’un dels graons mitològics ara olivacis. I per això, elles, s’allunyen. Fugitives. Marxen. Amunt i avall. Beeeeee... Silenci.

Són ovelles reproductores. Mares i fills es coneixen i totes saben on van... A menjar. 

“Herba alta, no hi han passat les ovelles”, assenyala el Ramon amb un dit que vol tocar terra. Ens fa olorar la menta, que entra a la pituïtària com una canonada. Veiem manats de moixernons encara endormiscats. I rierols de fesomia simpàtica però que són pura metzina: “No es pot beure aquesta aigua. Aigua de neu, la beus i no t’aguantes les cames a la tarda”. Caminem pujant i baixant, però tornem al mutis. Sembla que han desaparegut totes. Ara només pugem. Pugem i ens va faltant l’aire. Ai, ai. Més. Això s’acaba. Podríem tocar el cel. Però no ho fem. No podem. Més. Va, va. I on són elles? On? No les sentim. On? Beeeeeeee... En fora de camp. El sol és una escombrada. Pam! Ho veiem tot de cop. La muntanya ha fet un gir de guió. Hem pujat i hem baixat. Som a la frontissa. Les veiem. Ja han arribat al casal d’estiu. Al xalet, a l’apartament. A les vacances del nyam-nyam. Després de gairebé cinc hores i nou quilòmetres pujant i baixant escales d’herba, esbufeguem per signar el senyal de la creu de l’existència. “Ja hi som”, diu a la meua vora la Vanesa Freixa. Ens despertem.

Vanesa, hem pujat fins aquí per dir-nos que “hem desconnectat de tot això”. “Ho hem negat”, em permeto afegir. I ho mirem tot sense mirar-nos. Ella mira i jo miro. Les mirem a elles. I ens mirem a nosaltres. Som un mirall

Pallaresa d’ulls de cel pallarès. Cherokee de la vall d’Àssua. De les 4.300 ovelles cames ajudeu-me 11 són seues. Ella no és pastora, ni ramadera, ni activista. Ho és tot: dibuixa, il·lustra, escriu, crea, dinamitza. Té un ramat d’idees i de coses. Ella és d’aquesta terra i pensa i repensa casa seua i casa nostra que és casa de tots. Rumia aquestes muntanyes, aquests pobles, aquests pastors, aquest verd. Impulsora de l’Escola de Pastors de Catalunya, a Rialp (la dirigeix des de 2009 fins a 2016). Vanesa, hem pujat fins aquí per dir-nos que “hem desconnectat de tot això”. “Ho hem negat”, em permeto afegir. I ho mirem tot sense mirar-nos. Ella mira i jo miro. Les mirem a elles. I ens mirem a nosaltres. Som un mirall. Emmirallats. Sí, també ens quedem quiets mentre tot es mou. I brindem amb aquest cel a la copa dels ulls.

La Vanesa i jo som de la mateixa generació: la del pernil salat atrapat entre les llesques. Som X. Mossegats per la megallesca baby boomers i per la legió de llesquetes de millennials, Z, alfa... Som els frontissa. Atrapats. Al mig. Som els que veiem aquests pastors que hereten el bastó dels segles. Que viuen el xoc de la tradició i la modernitat. L’estació de Llessui és metàfora d’un bufet lliure de coses de la vall d’Àssua, el Pallars, el Pirineu, la Catalunya rebost interior, el planeta, la galàxia. Nascuda el 1966 i morta el 1987. Molts pastors de la vall d’Àssua hi van treballar. Combinant la ramaderia i el turisme. O dedicant-se només al turisme. Després, amb la fi de l’esquí, tornen al ramat. La tensió entre l’or blanc, l’esquí, i l’or verd, l’agricultura. La tensió del món d’ahir i el d’avui i el de demà. L’eco fix del món antic i l’altaveu mòbil del món instantani. Però ells són el darrer graó. Els últims. Què faran aquests pastors quan d’aquí a uns anys ja no puguin pujar? Qui farà de pastor? Hi haurà pastors? I ovelles? I aquestes muntanyes continuaran blanques i verdes? Interrogants clavats com ferro roent a la terra. Som a 1.800 metres. Aquí es veu tot. Aquí passen l’estiu les ovelles. Check point estiueig nyam-nyam. Arribem a cabana Madirri. Aquí potser es veu i es respon el futur.

Cabana Madirri. A la dreta, el Rispa, a punt d’esmorzar. 

La cabana sembla dibuixada per explicar un conte. Pareix feta de preses de xocolata a la pedra. Petita. De butxaca. Aixeca, tímida i decidida, un ditet en la immensitat infinita gegantina de les muntanyes i del verd omnipresent i omniscient. Sembla un fidel, un acte de fe. Pel mar que l’envolta ondulant passen l’estiu unes 4.500 ovelles i el pastor Marc Alvarado. 35 anys. De Begues (Baix Llobregat). Què hi fa, aquí? “Soc un ionqui de muntanya, em dona vida, sensació de llibertat, espai”, confessa el Marc. Surt de l’Escola de Pastors el 2011. I fa de pastor. A Begues i al Pallars. A Begues tot l’any. Té un ramat que menja l’herba del poble, el municipi. Nyam-nyam. Així es prevenen incendis i també es neteja tot. Al Pallars, a l’estiu. Silenciós. Parla amb els ulls. Com el Ramon, el Bernat i el Rispa. Mirem la blancor animal com una planxa de surf gegant aparcada damunt el mar verd infinit. Sense mirar-nos. Els beeeeeeeee... són llunyans. Com un non-non a cau d’orella. “Cada cop hi ha menys gent que vol fer això, aquesta feina”, sentencia. Alcem el cap. Amb l’arribada de l’ombra. Mirem el cel. Ple de voltors. Desenes. Enormes. Tapen trossos blaus com un núvol mòbil. “Escombriaires naturals”, llença el Marc. Sota, rierols d’ovelles al pàrquing, al casal de l’estiu. Nyam-nyam, nyam-nyam.

Foto de pastors; d’esquerra a dreta: el Rispa, la Vanesa, el Marc, el Ramon i el Bernat. 

Les veiem menjar, endrapar, devorar. Gormandes. Pantagruèliques. Rostant com si s’hagués d’acabar el món. Com si tot fos una gran cassola inacabable. Però no: s’ho fotran tot. I pujaran, pujaran. I baixaran, baixaran... “Les ovelles pugen i baixen en funció de l’herba”, diu el Marc. No hi deixaran res. I ell, darrere. Es passa l’estiu així. Es poden moure quilòmetres. Per això la vida del Marc és entre tres cabanes, però Madirri és la capital “cabanística”. Aquest és el gran observatori del blanc i el verd. Termòmetre, sismograma. Com canvia tot: si es tapa el cel, si fa més o menys calor, si neva... “Si neva, i a vegades a l’agost neva, les ovelles volen tornar a casa.” I saben el camí? “Sí, sí. Són animals molt llestos. Tenen memòria. Reconeixen les coses. Un lloc, un gos, una persona. Són de costums. Molt sensibles. Saben que allà hi ha la millor herba i hi van. Cada corder troba la seua mare. Aquí hi ha mares i fills.” Silenci. Parles amb elles? Hi ha un llenguatge? Com t’hi comuniques? Riu, nerviós, estranyat, desconcertat per la pregunta. I bufa. I rebufa. I mou el cap com si li fotés un maldecap. Silenci.

Els gossos simulen la mossada virtual. L’amenaça. Creuen. Les ovelles s’aparquen de nou. “Aquests gossos, faci fred, calor... Ni el Kilian Jornet acaba amb ells”

El Marc les vigila en 3D. No se li escapa res. Bé, s’hi esforça humanament, perquè les ovelles tenen el superpoder animal de fer pam i pipa als pastors. Ell com un guardià, un guaita, un socorrista amb planxa de surf. Fa un bot. “Eh, aquelles volen tirar cap allà.” S’aixeca d’una revolada. I com si pitgés un botó nuclear, els seus dos gossos, l’Inca i l’Slack, surten disparats. Els envia cap a l’objectiu. Com si fossin drons. Volen. I es fan petits, petits... I impacten. “Fan una feina brutal. Les ovelles, quan veuen arribar el gos, es giren. Tots els animals fan associacions i clar...” Els gossos simulen la mossada virtual. L’amenaça. Creuen. Les ovelles s’aparquen de nou. “Aquests gossos, faci fred, calor... Ni el Kilian Jornet acaba amb ells.” Però ja tenen deu anys. La vellesa comença. El Marc ja ha de pensar en gossos joves. “Ni vòs un de jove?”, diu el Bernat.

Marc, Bernat, Ramon, Rispa estirats esmorzant en un graó verd. Tot davant i darrere seu. Parlen de gossos, ovelles, cels, núvols, muntanyes. Expliquen històries increïbles de pastors increïbles. D’ovelles inimaginables fent coses inimaginables. De tempestes de la fi del món. De llocs mai vistos. De persones que ja no hi són. De silencis professionals, existencials. Dialoguen amb el passat i amb el present i amb el futur. Es passen el relleu. Les claus del ramat. Les claus d’una vida. Aquí hi ha una llengua, un idioma. Tot parla. I per parlar amb tot cal escoltar, mirar. Silenci.

Nyam-nyam, a menjar, a devorar-ho tot. La lluita entre el blanc i el verd. 

“Sí, clar que parlo amb elles, a força d’observar-les. Què fan, el seu comportament. Només així pots entendre-les, guiar-les, portar-les; és un art. Són moltes hores!”, em repesca per sorpresa el Marc. Silenci. I el repto de nou. I què és una ovella per a tu? Silenci. I fesomia de maldecap de què-coi-diu-aquest. Anem marxant de cabana Madirri. Baixem pel camí de serp de pedres. El que era gegant es fa petit. I el que era petit es fa gegant. Fem surf. I tot queda lluny, lluny. Com si s’hagués esfumat. Com si no existís. Silenci.

L’ovella és una “pentinadora del paisatge, transformadora de l’herba en carn, llet, pell i fems”. Surfistes de la reproducció. La reproducció és la reproducció. La reproducció és l’eternitat en vida

Quinze dies després el Marc m’escriu un whatsapp. “Bones. Soc Marc. Pastor de Llessui. A la pregunta de què era una ovella per a mi... Pentinadora de paisatge i transformadora de l’herba en carn, llet, pell i fems.” Surfistes de la reproducció. La reproducció és la reproducció. La reproducció és l’eternitat en vida. Ens podrem reproduir nosaltres? Es podran reproduir aquests pastors, aquests pobles, aquestes vides, aquesta natura? Les preguntes ja s’aniran responent. Com es fa des de fa segles. Aquí, només fem una cosa: explicar-ho. El primer pas, la primera llavor, la primera ovella, el primer silenci, la primera onada, la primera reproducció pel surf de la vida. I ara començo a escriure.

Els pastors es passen les claus de l’estiu i de la vida...

 

Aquest és el teu article gratuït setmanal.

Fes-te subscriptor. Podràs llegir i fer possible tot el periodisme de LA MIRA.

Ja ets subscriptor/a? Accedeix-hi

Comentaris