Històries

La nevera que deixa amb la boca oberta

És negre i de Verdú. Aquest càntir, o silló, de ceràmica manté des de fa segles l’aigua fresca. Com s’ho fa? La família Sambola és la tercera generació d’artesans que continuen fent un objecte que fa alçar el cap i obrir els ulls i la boca a tothom

per Anna Alfaro Lucas

La nevera que deixa amb la boca oberta
Mans enfangades, roda en funcionament i a treballar. Al taller Sambola hi han nascut milers de càntirs i tots han sortit de les mans d’aquests artesans. (Fotografies de Jordi Borràs Abelló)

Aquest és el teu article gratuït setmanal.

Fes-te subscriptor. Podràs llegir i fer possible tot el periodisme de LA MIRA.

Ja ets subscriptor/a? Accedeix-hi

Just amb la sortida del sol baixava cap al taller i es posava a la feina. Trepitjava el fang fins a estovar-lo i el posava a taula per continuar amb les mans. El jove Jaume Sambola, des del seu taller al petit poble de Verdú (l’Urgell), donava forma a peces d’argila sense parar. Després d’haver passat tot l’hivern collint olives, ara que l’estiu era a tocar, era l’hora dels càntirs. Mans enfangades, força al braç i la roda, o torn, a ple funcionament. Càntir nou fa l’aigua fresca i els pagesos ho sabien bé. Rajolí d’anís o fulles de menta i tenien aigua fresca per a tota la jornada. A Catalunya sempre s’ha begut a galet i el càntir, o silló, era tecnologia punta en un moment en què a les cases no hi havia neveres. Ha passat mig segle i el taller Sambola continua funcionant amb la tercera generació de cantirers al capdavant. Però abans d’en Jaume ja hi havia hagut el seu pare, en Cisco. Per això, anem a veure’ls, per conèixer com s’ho fan per fer aquest objecte que manté l’aigua fresca des de fa segles. 

Al magatzem del taller Sambola ens hi espera en Magí Sambola, un dels fills d’en Jaume i professor d’arts plàstiques a Tàrrega. Allà ens ensenya diverses peces. “Aquest és el típic càntir de Verdú, amb forma de síndria. Al fer-los a mà, s’assemblen entre ells, però no n’hi ha cap d’igual!” A les mans hi té un càntir de ceràmica negra, una ceràmica molt present a tota la part nord de la península Ibèrica per influència dels ibers. A banda del càntir de síndria, al magatzem del taller hi tenen càntirs de tots tipus: grans, petits, amb forma d’animals, aixafats, etc. Tots són fruit d’adaptacions diverses: els aixafats, perquè càpiguen dins la nevera; els decoratius, per vendre a col·leccionistes o turistes; els clàssics, per casa. Adaptats pel que fa a la forma, però no a l’objectiu: el càntir emmagatzema i refresca l’aigua. Com ho aconsegueix?

Més enllà del típic càntir amb forma de síndria, n’hi ha tants com pugueu imaginar. Marietes, gats, dracs... Fins i tot hipopòtams! Hi trobeu el vostre?
“L’efecte de la porositat fa que l’aigua de l’interior del càntir es dipositi a la pell de la peça i, per evaporació, la refresca. Igual que nosaltres suem, el mateix passa amb els càntirs”

“Totes les argiles vermelles són molt poroses i jo crec que l’argila de Verdú potser ho és una mica més que les altres, però no s’ha estudiat”, explica rient en Magí. “L’efecte de la porositat fa que l’aigua de l’interior del càntir es dipositi a la pell de la peça i, per evaporació, la refresca. Igual que nosaltres suem, el mateix passa amb els càntirs.” Vet aquí la tecnologia d’un objecte present a les cases catalanes durant generacions i generacions. Sovint, a l’aigua del càntir, o del silló —com l’anomenen a Ponent—, s’hi afegia unes gotes d’anís per atenuar el sabor de l’aigua, que no sempre era bo. “Posant-hi una mica d’anís en disfressaves el gust, igual com afegir llimona al peix!”, conclou en Magí. Del magatzem anem cap dins del taller per reunir-nos amb el germà d’en Magí, Cisco Sambola, i el seu pare, en Jaume.

Tota la vida han vist i han treballat l’argila. Els padrins ja s’hi dedicaven, tot i que, des d’aquella època la manera de treballar ha evolucionat molt

En Cisco és el cantirer i ceramista que actualment hi ha al capdavant del taller Sambola. En Jaume, de 95 anys, pare d’en Cisco i d’en Magí, seu al mig del taller. Tota la vida han vist i han treballat l’argila. Els padrins ja s’hi dedicaven, tot i que des d’aquella època la manera de treballar ha evolucionat molt. El pare d’en Jaume treballava de cantirer a l’estiu i a l’hivern es guanyava el sou veremant o collint olives. En Jaume també. Els seus fills ja van viure l’entrada del turisme, però ell encara recorda quan el fang se l’havien de fer ells mateixos.

“Començàvem a fer càntirs cap al març. Es treballava molt. Havies d’anar al terrer, arrencar l’argila i portar la terra amb carros de trabuc cap al taller, desfer-la i deixar que s’assequés per poder-la remenar amb aigua”, recorda en Jaume. A l’hivern, pel fred, no es podia treballar bé el fang; a més, no es necessitava aigua fresca quan a fora glaçava. Però l’argila que utilitzaven ja era de l’any anterior, així que es necessitava constància i paciència. “Anàvem a un tossal de terra d’aquí, del terme; hi havia capes d’argila i havies de descolgar la terra dolenta i agafar la terra bona”, puntualitza el pare.

Dues generacions de cantirers, pare i fills. En Cisco, a la dreta, continua al capdavant del taller, seguint l’empremta d’en Jaume, que seu a la cadira. En Magí, tot i que és professor a Tàrrega, passa mitja vida al taller.
“Hi havia unes piles d’argila, de més nova a més antiga, i sempre s’utilitzava la de l’any anterior, que era la que més s’havia esmicolat”

Un cop la terra arribava al taller, l’estenien perquè s’assequés. “A sol i serena, que es deia!”, afegeix en Magí. Ell ha mamat l’argila des de ben petit, igual que el seu germà Cisco, i coneix perfectament el procés que havien de seguir el seu padrí i el seu pare. “La terra havia de passar glaçades, pluja... Així s’assecava i quedava esmicolada i, quan la posaven en aigua, dins la bassa, es desfeia fàcilment. Hi havia unes piles d’argila, de més nova a més antiga, i sempre s’utilitzava la de l’any anterior, que era la que més s’havia esmicolat. Aquí al pati de casa hi havia les basses, on es barrejava l’argila batent l’aigua amb unes pales de fusta perquè es dissolgués. El que quedava a la superfície, el que era més finet, quedava en suspensió i és el que anava passant cap a les basses i s’assolava, es deixava reposar. L’aigua que quedava per sobre s’anava evaporant amb l’estiu o se separava”, explica en Magí.

Però per poder manejar el fang, calia que s’hagués endurit força, així que encara faltava un últim pas. “L’argila, quan es contrau, es quarteja. Les peces ja quartejades, de manera natural o artificial, s’agafaven quan ja tenien suficient consistència i llavors es deixaven en un racó humit i fosc perquè es podrissin. Portava molta feina de preparació respecte a ara. El moment de preparació del fang era bàsicament a l’estiu, amb les hores de més insolació”, conclou en Magí. Ell encara havia vist el pare seguir aquest procés, però cap als anys setanta apareixen les primeres fàbriques d’argila a la Bisbal i es comença a abandonar el procés manual.

I un cop teníeu el fang preparat, com fèieu els càntirs?, pregunto. En Cisco caça la pregunta al vol i respon enèrgicament: “Home! Potser val més que te’n faci un! I així ho veuràs!”

Comprar argila ja preparada va fer estalviar espai i temps i guanyar una certa seguretat a l’hora de fer les peces. “L’argila d’aquí, a vegades, venia barrejada amb pedres que feien malbé les peces. Si no vigilaves molt, quan la peça estava cuita, una petita pedra que rebés humitat s’inflava i podia trencar-la. Llavors perdies la peça sencera. Quan va aparèixer l’argila fabricada industrialment era més còmode, tenies una argila més pura i que podies emmagatzemar ràpidament. Quan, més endavant, la van embolicar amb plàstic va permetre que es conservés molt temps sense que s’assequés i te’n podies despreocupar”, comenta en Magí. I un cop teníeu el fang preparat, com fèieu els càntirs?, pregunto. En Cisco caça la pregunta al vol i respon enèrgicament: “Home! Potser val més que te’n faci un! I així ho veuràs!”. Anem cap a l’obrador.

Abans de començar a fer girar el torn, cal preparar l’argila. Es posa dins d’aquesta màquina i es treu ben agermanada, en forma de cilindre.
Amb cops secs va emmotllant la massa i amb les mans en domina la forma, que canvia constantment, de manera hipnòtica

Dins del taller l’argila ho impregna tot, i converteix la sala en una estampa de colors terrossos. En Cisco agafa un tros de fang i el comença a introduir en una màquina que s’encarrega d’agermanar la massa i donar-li forma cilíndrica. Abans l’aixafaven amb mans i peus, “com si fos pa”, explica, però ara una màquina estalvia força, feina i energia. Quan el fang ja està a punt, seu davant la roda i es posa a treballar. Mans mullades i força. Amb cops secs va emmotllant la massa i amb les mans en domina la forma, que canvia constantment, de manera hipnòtica. El fang comença a pujar i amb l’ajuda de l’escafeta va prenent forma panxuda. Una mica més d’aigua i ja veiem el cos del càntir ben definit. Amb un fil talla per sota la peça i la separa de la roda. És hora de preparar el broc gros, el broc petit i l’ansa. En qüestió de pocs minuts, en Cisco ha transformat un tros de fang en un càntir preparat per coure.

“Nosaltres vivíem aquí. A dalt hi tenim la casa i a baix, la feina. Des que t’aixecaves fins que te n’anaves a dormir, vivíem al voltant del taller, que era el nucli de tot”

Abans, la feina al taller era compartida. L’ansa i els brocs els posaven les dones. Elles s’encarregaven de la part més pràctica i ornamental dels càntirs. Els nens també hi tenien la seva part. En Magí i en Cisco recorden que, quan sortien de l’escola, havien també de traginar terra, portar les feixes de les eres de davant del taller cap al forn o atansar els brocs i les anses a les dones. “Nosaltres vivíem aquí. A dalt hi tenim la casa i a baix, la feina. Des que t’aixecaves fins que te n’anaves a dormir, vivíem al voltant del taller, que era el nucli de tot”, recorda en Magí. El càntir que ens ha fet en Cisco encara està cru i, per tant, encara no té el color negre marca de la casa. Mentre el deixem reposar, fem una visita al forn dels Sambola perquè ens expliquin l’art d’enfornar i com aconsegueixen aquest color negre tan característic de la ceràmica de Verdú.

Tothom en sol dir torn, però els germans Sambola expliquen que, de tota la vida, se n’ha dit roda. Aquí és on l’argila es converteix en càntir.
“Era bonic perquè per tancar el forn havíem de ser set o vuit persones i ens ajudàvem amb la competència. Quan estava el forn a punt: «Ep! Veniu cap aquí!»”

“Abans teníem forns moruns, però amb l’arribada del turisme, el forn no ens anava bé per la quantitat de peces que volíem fer i en vam posar un altre. Ara no ho hauríem fet, però llavors no es donava tanta importància a aquestes coses”, explica en Magí. En Cisco hi coincideix. Abans tenia més valor el que era pràctic, i enfornar i desenfornar ja era prou dur. “El dia de coure era feixuc; els càntirs es passaven tota la nit coent-se, amb feixos d’oliveres. Era bonic perquè per tancar el forn havíem de ser set o vuit persones i ens ajudàvem amb la competència. Quan estava el forn a punt: «Ep! Veniu cap aquí!». La resta de cantirers ja ho sabien. Quan ells tancaven forn hi anaves tu i quan tancaves tu venien ells. Era mitja hora intensa, en què tothom havia d’estar coordinat. Això era molt bonic. Quan l’havíem tancat, la mare baixava amb una mica de mistela i galetes, era com un ritual”, recorda amb afecte en Cisco.

“Es tancava el forn tan hermèticament com era possible i amb aquest afany de cremar el combustible; quan ja s’havia consumit l’oxigen de l’interior del forn, prenia l’oxigen de l’argila i era en aquest moment que el color vermell passava a negre”

I d’aquestes fornades, en sortia el càntir negre de Verdú, fet d’una ceràmica que necessitava un procés molt concret de cocció. “Just ara que parlàvem d’enfornar”, continua en Magí, “era en aquest moment quan la ceràmica passava de vermella a negra. Si feies una cuita normal, deixaves les obertures del forn obertes i, per tant, hi havia oxigen a l’interior del forn, cosa que permetia que la ceràmica quedés vermella per l’òxid de ferro que contenia. Però per aconseguir la ceràmica negra, s’havia de fer el següent: el forn tenia temperatura, estava a uns mil graus, i hi havia molt combustible, els feixos. Es tancava el forn tan hermèticament com era possible i amb aquest afany de cremar el combustible; quan ja s’havia consumit l’oxigen de l’interior del forn, prenia l’oxigen de l’argila i era en aquest moment que el color vermell passava a negre”, relata amb passió. En Cisco afegeix: “Per això havíem de ser tanta gent, perquè havíem de posar llenya de manera molt ràpida, perquè no tingués temps de cremar-se amb les obertures obertes. Érem tres homes amb forques llargues, per la calor: un, tirant feixos ben comprimits, perquè passessin per la petita bocana del forn, per no perdre temperatura, i un parell d’homes més a dalt del forn, per anar tancant els forats. I calia fer-ho ben de pressa, perquè la llenya no es cremés abans que el forn no quedés hermètic”, conclou.

Els càntirs de ceràmica negra s’han anat adaptant als temps. Aquest va sorgir arran de l’aparició de les neveres, quan les famílies bevien a galet i els gots no havien entrat en joc. 
“El càntir era una peça que utilitzava pràcticament tothom, refrescava molt bé l’aigua. I fins i tot veníem càntirs a Ponferrada i al nord d’Espanya”

El procés de fer càntirs era llarg i laboriós en alguns moments, però la seva utilitat era innegable: un objecte necessari per afrontar les llargues jornades al camp i conservar l’aigua fresca a casa. En Jaume, que escolta els seus fills com xerren sobre argila, brocs i forns, dedicava exclusivament l’estiu a fer càntirs. “El càntir era una peça que utilitzava pràcticament tothom, refrescava molt bé l’aigua. I fins i tot veníem càntirs a Ponferrada i al nord d’Espanya”, recorda. Però, tot i la seva utilitat, el càntir fa anys que ha deixat d’acompanyar-nos en el nostre dia a dia. Per què?

En Magí creu que el fet d’haver deixat el càntir s’explica en paral·lel a l’evolució social de les últimes dècades. “Suposo que ha estat una qüestió de comoditat. El càntir negre sempre supura, has de tenir una peça perquè reculli l’aigua i, si no la tens, et deixa un cèrcol al lloc on el tens recolzat. A mesura que ens hem anat acomodant, el càntir ha sigut una cosa que més aviat ha incomodat i no se li ha trobat la virtut. Amb l’aparició del plàstic, els recipients que apareixien ja no eren tan porosos i eren més nets, més estancs. I, és clar, finalment l’aparició de les neveres.”

“El plàstic i la nevera van matar el càntir. Els primers anys, la gent estava acostumada a beure a galet i vam adaptar el càntir a la nevera”

L’aparició de les neveres va ser un punt de no retorn. Les primeres anaven amb gel, però quan l’electricitat va arribar arreu, es van imposar fàcilment per sobre del càntir. “El plàstic i la nevera van matar el càntir. Els primers anys, la gent estava acostumada a beure a galet i vam adaptar el càntir a la nevera. Es va fer més petit perquè pogués cabre-hi dins, i va aguantar fins que es va deixar d’utilitzar”, explica en Magí. Tot plegat va fer que molts cantirers haguessin d’adaptar-se a la nova situació i es passessin a la ceràmica decorativa. D’altres ho van deixar. Amb l’arribada del turisme a Verdú, tot es va accelerar.

Veure en Cisco crear un càntir és un moment de força i traça. Les seves mans acumulen anys i anys d’experiència, que diposita en cada peça que fa.

“Els canvis anaven venint. Durant uns anys coincideix la ceràmica negra amb la decorativa. No va ser un canvi brusc, d’avui a demà, sinó que va ser una transició”, explica en Magí. En Cisco pren la paraula i afegeix: “Va haver-hi una època que el càntir va desaparèixer. Cap als anys setanta i vuitanta, encara que els regalessis, la gent no els volia. Quan van sortir les neveres, els pagesos ja no utilitzaven el càntir i, a més, es va associar a una cosa antiquada. Era una mica el moment, va passar el mateix amb els mobles. La gent tenia mobles bons i els llençava per posar-ne de fòrmica”, recorda.

“Es van depreciar coses de tota la vida i el càntir en va ser una. De viure del càntir a tenir-lo depreciat”

Va ser un moment que van percebre de manera gradual, però en què canviaven profundament les dinàmiques econòmiques i culturals que fins llavors havien conegut. “Es van depreciar coses de tota la vida i el càntir en va ser una. De viure del càntir a tenir-lo depreciat. Va haver-hi un moment que, qui no es va readaptar, se’n va anar a viure i treballar en un altre lloc, i aquí en vam quedar quatre o cinc, quan havíem estat almenys deu o dotze cantirers. Vam tenir la sort que es va posar de moda els souvenirs, els cendrers i altres ruqueries de ceràmica. Però de càntirs, pocs. En qüestió d’uns mesos, un declivi total. I clar, tothom es va haver d’espavilar”, conclou en Cisco.

Anys enrere, cadascú tenia la seva tasca: homes, dones i nens. En Cisco prepara un dels brocs que posarà més tard al cos del càntir, una feina que solien fer les dones. 
“Es va començar a fer l’associació que beure a galet era més rural i que beure amb vas era més de capital, més de senyor. Coses que havies vist tota la vida i que canvien”

“És com abans, que es bevia amb porró a casa i es va passar a beure amb vasos. Va ser un procés semblant. Es va començar a fer l’associació que beure a galet era més rural i que beure amb vas era més de capital, més de senyor. Coses que havies vist tota la vida i que canvien”, afirma en Magí. Però, malgrat els canvis, a poc a poc van anar remuntant i encara venen càntirs a la seva botiga. Qui els compra? En Cisco agafa aire i diu: “Hi ha un punt nostàlgic. A vegades venen persones que recorden el càntir i diuen: «Feia una aigua més freda! Quin gust! El meu pare en tenia un!». Ep, no ens enganyem, tampoc. El record i la idea que en tenen, a vegades, els fa idealitzar les coses. Per tant, hi ha gent que el compra amb la idea de tornar-lo a utilitzar, però en el dia a dia no l’utilitzen perquè no és pràctic. Allò que és pràctic mata allò que és romàntic”, sentencia.

En Cisco m’explica un altre factor que no hi ha ajudat gaire. El càntir és molt barat, ocupa molt espai i no és una venda diària. “A les botigues l’espai és sagrat, i no es vol tenir un objecte que et val cinc euros i que ocupa molt espai, per vendre’l dues vegades a l’any. Per altra banda, s’hi afegeix que la imatge del càntir a la televisió sempre apareix com una cosa del passat, i l’ofici del cantirer, com una cosa antiga. Per tant, es reforça la imatge que està en desús”, diu amb una certa disconformitat.

“Aquí, a Verdú, tan sols hi ha un noi jove que en fa. La resta de ceramistes i cantirers no tenen continuïtat, ara ja no hi ha aprenents”

“Al final, el càntir, és una manera de viure”, resumeix en Magí. “Jo veig el futur del càntir molt malament”, li retorna en Cisco. “No ho veus així, tu?”, li pregunta. I continua: “Aquí, a Verdú, tan sols hi ha un noi jove que en fa. La resta de ceramistes i cantirers no tenen continuïtat, ara ja no hi ha aprenents”. En Magí, que segueix atent el relat del seu germà, agafa el fil: “Sí, ens han fet perdre el càntir. Hem passat de fer càntirs i viure gràcies a ells a haver de canviar completament el que fèiem i passar-nos a la ceràmica decorativa. El lligam amb el càntir ja no és el de tota la vida”, conclou.

Els càntirs de ceràmica negra de Verdú s’amunteguen al magatzem. Una peça molt útil, que amb els anys ha acabat sent més decorativa i simbòlica que no pas pràctica. Però, malgrat tot, ens continua explicant moltes coses del nostre passat.
“Et vas fent d’una manera, tot t’és foraster perquè el que és teu és això. Per a nosaltres l’ofici de cantirer és la vida, el fang ho és tot. No sabem fer res més ni ens atrau res que no sigui el fang”

A casa dels Sambola les converses sempre han estat relacionades amb el fang. Treballaven tota la setmana: de dilluns a divendres, fent i preparant peces, i els caps de setmana, a la botiga atenent turistes. Una rutina diària que els absorbia completament. “Et vas fent d’una manera, tot t’és foraster perquè el que és teu és això”, resumeix en Cisco. “Per a nosaltres l’ofici de cantirer és la vida, el fang ho és tot. No sabem fer res més ni ens atrau res que no sigui el fang. No tots els terrissers hi estan dedicats al cent per cent mentalment; per a alguns els és superflu, però per a altres és la seva vida”, explica amb emoció en Cisco.

“És que no sé fer cap altra cosa! No sabria què fer si estigués jubilat, estic més bé aquí que enlloc. Mentre la salut vagi tirant i hi hagi feina...”

En Magí se’l mira i continua: “Costa d’explicar-ho perquè ni t’ho planteges, és així perquè sempre ho hem vist així. Treballes aquí cada dia de la teva vida des dels dotze o tretze anys, és la forma de vida que t’has creat. Pateixes perquè les peces quedin bé, perquè la fornada vagi bé... Cada vegada que poses una peça al forn, saps el que hi poses però no el que en sortirà”, explica. En Cisco, de fet, ja podria estar jubilat, però la seva passió, la seva vida, l’empeny a seguir. El fang n’és el motiu i no s’imagina enlloc més que al seu taller. “És que no sé fer cap altra cosa! No sabria què fer si estigués jubilat, estic més bé aquí que enlloc. Mentre la salut vagi tirant i hi hagi feina... És com una malaltia... Depèn de com, també la voldria canviar, eh! Interessar-me per altres coses... Però no, no em surt! La majoria de persones que conec tenen la vida fora de la feina, però, per a nosaltres, és a l’inrevés!”, afirma convençut. I continua treballant, per deixar tothom amb la boca oberta. 

Feina feta no fa destorb! Amb el càntir fet, s’ha de deixar assecar per poder-lo enfornar. L’argila és el fil conductor que uneix els seus padrins, els seus pares i els seus germans. Tota una vida al voltant del fang, que, mentre la salut ho permeti, continuarà endavant.

Aquest és el teu article gratuït setmanal.

Fes-te subscriptor. Podràs llegir i fer possible tot el periodisme de LA MIRA.

Ja ets subscriptor/a? Accedeix-hi
Foto de perfil

Anna Alfaro Lucas

Redactora de LA MIRA

Comentaris