El vol d’una ànima salvatge
Stania Kuspertova va deixar-ho tot per anar-se’n a viure amb falcons a Alemanya. Però no és fins que aterra al Solsonès que troba el seu destí: crea un zoo únic per protegir espècies. Aquest és un viatge d’amor, determinació i passió per la natura
Hem pogut explicar aquesta història gràcies a la col·laboració dels nostres subscriptors.
Tots fan possible el periodisme de LA MIRA.
Hem quedat al mateix lloc on viu i treballa. Quan hi arribo, no hi veig ningú, però una veu greu em rep amb una salutació en castellà que no m’esperava en plena muntanya al Solsonès: “¿Qué pasa, guapa?”. Podria passar per algú amatent amb un megàfon, però no, és l’individu més popular d’aquí, el corb Alfonso. Busco algú de l’espècie humana que m’orienti, fins que al cap d’uns minuts surt ella a rebre’m. Stania Kuspertova és una ànima salvatge que hem d’anar a buscar a un indret també salvatge i de vistes privilegiades al nord del Solsonès prop del Port del Comte.
El Zoo del Pirineu és el projecte professional, la casa i la vida d’aquesta amant de les aus rapinyaires, dels animals en el seu hàbitat i de la natura
Enclavat gairebé a la falda de la roca de Canalda, una cinglera reconeixible des de la llunyania per la seva paret de conglomerat, hi trobem el Zoo del Pirineu. És el projecte professional, la casa i la vida d’aquesta amant de les aus rapinyaires, dels animals en el seu hàbitat i de la natura, en general. Abans d’instal·lar-s’hi, la Stania, però, portava a collibè una trajectòria vital de milers de quilòmetres, els que la van dur des de la República Txeca, on va néixer el 1975, fins al petit municipi català d’Odèn, passant per Alemanya i després de viatjar pel món explicant les meravelles dels falcons que criava.
Parla amb fluïdesa un català perfecte. Filla d’un veterinari i d’una enginyera dedicada a la producció de llet, de petita tenia clar que volia seguir els passos del seu pare. Però no li ho van permetre. “En aquella època no ho consideraven propi per a una noia”, explica resignada. Amb tot, no va claudicar i quan va assolir la majoria d’edat va deixar la família i el país enrere, davant l’oportunitat de treballar amb falcons gràcies a la persona de qui va enamorar-se. Va anar a parar al centre de cria de falcons més gran del món, situat al nord d’Alemanya. “Era el meu lloc: estava amb animals i en plena natura”, resumeix. Després de dos anys de relació, la parella que l’havia dut fins allà va fer les maletes, però a ella l’estirava massa el que s’havia convertit en el seu locus amoenus, i s’hi va quedar.
Amb el temps va deixar enrere el somni d’estudiar veterinària, perquè va néixer en Martin, el seu primer fill, després de casar-se amb Harald Küspert, responsable de l’empresa on treballava. Tindrien dos fills més, l’Anna i en Lukas. Els anys de convivència amb falcons han fet que la Stania els entengui millor que a les persones. “De la manera com piulaven les cries podia saber si tenien gana, si els feia mal la panxa o si passaven massa fred o calor. Quan vaig ser mare, vaig adonar-me que sabia interpretar millor els falcons que els meus fills”, admet tot rient.
“Quan vaig ser mare, vaig adonar-me que sabia interpretar millor els falcons que els meus fills”
La Stania i el seu marit van viatjar per tot el món per exportar els falcons, principalment als Emirats Àrabs Units —ella va ser la primera dona convidada a una cacera al Pakistan per part de la família reial d’Abu Dhabi. Però les instal·lacions de cultiu de bolets que el seu veí va muntar al costat del seu centre van capgirar el rumb de l’empresa. La inhalació de les toxines de les espores que van contaminar l’aire va ser letal per a les aus. Aquell trist episodi va obligar a fer “una evacuació desesperada per venir a un lloc net i salvar els falcons que poguéssim”, recorda amb amargor.
Aquell trist episodi va obligar a fer “una evacuació desesperada per venir a un lloc net i salvar els falcons que poguéssim”
Va ser així com l’any 2002 van crear Roc Falcon a la finca que Küspert havia comprat un temps abans a Canalda, molt a prop d’on batega el Zoo del Pirineu. El clima i l’altitud de la zona eren tan ideals que fins i tot s’hi trobaven falcons en estat salvatge. Com és que un alemany s’havia interessat per un terreny en aquest indret? “Uns anys abans havia visitat el territori, i la gent d’aquí potser no aprecieu tant aquest lloc, però els de fora en quedem fascinats, perquè és preciós”, em respon la Stania.
“Van veure que pot semblar estrany criar falcons per als xeics àrabs, però no tant com per denunciar-nos, com alguns havien fet”
Quan va aterrar al Solsonès, el matrimoni va haver d’esquivar la desconfiança de la població local, que no entenia l’objectiu de les enormes construccions que s’erigien al bell mig d’un paratge verge. Algun agosarat els havia arribat a trucar per demanar-los si treballaven per a la NASA! La Stania va combatre el desconeixement convidant els veïns de la comarca a visitar les instal·lacions per mostrar-los a què es dedicaven. “Van veure que pot semblar estrany criar falcons per als xeics àrabs, però no tant com per denunciar-nos, com alguns havien fet.” Les visites guiades van evidenciar una altra realitat: “Em sap greu dir-ho, però tot i que teniu una natura preciosa, no en coneixeu ni els animals ni les plantes. A Txèquia aprenem molt sobre la fauna del país, mentre que aquí el coneixement és mínim. La gent no sabia ni identificar un voltor!”. Això va fer que prengués consciència de la necessitat de crear un espai d’educació en aquest sentit.
“Tot i que teniu una natura preciosa, no en coneixeu ni els animals ni les plantes. A Txèquia aprenem molt sobre la fauna del país, mentre que aquí el coneixement és mínim”
Com va ser la seva acollida en aquest indret? Me la imagino difícil, però m’equivoco un xic. “Venia del nord d’Alemanya, on la població és realment tancada de ment, i com a estrangera m’hi havia sentit aïllada. En canvi, aquí m’hi vaig trobar una mentalitat molt similar a la txeca: quan t’has guanyat la confiança i el respecte de les persones, et fan sentir ben acollida i integrada”, afirma.
Va arribar el dia que va adonar-se que li tocava fer un pas endavant en el seu objectiu de vida, que implicava dedicar-se a la protecció d’espècies animals. Va coincidir amb la seva separació i una nova etapa amorosa, al costat d’Eloi Arenas. Després d’una odissea de quatre anys de tramitar permisos i construir l’estructura necessària, el juny del 2014 tots dos van obrir el Zoo del Pirineu. Aleshores tenien únicament aus rapinyaires i el públic podia veure-hi una exhibició de vol. De mica en mica, el projecte es va anar fent gran amb petits mamífers, i actualment l’equipament té entre 150 i 170 inquilins de tota mena, entre els quals també trobem altres ocells, guineus, cabirols, daines, cavalls, genetes, senglars, tortugues...
Acull fauna autòctona, entre la qual hi ha animals protegits, amenaçats i cinegètics, i la Stania tramita nous permisos amb el Departament de Territori per poder abraçar més espècies. “Tinc molts somnis al cap i el Zoo del Pirineu anirà creixent, perquè hi ha la necessitat”, destaca. “Entenem que l’Administració destini els recursos a salvar les espècies amb problemes, i nosaltres també volem ajudar aquells animals no protegits, com guineus o cabirols, que la gent ens porta.” A les seves instal·lacions també hi viuen porcs senglars que algú un dia va considerar que necessitaven ajuda, per exemple, i ocells que han caigut del niu. La Stania vol que la gent de Catalunya i els agents rurals coneguin la seva feina i si algú necessita ajut o consell en aquest àmbit sàpiga on anar-los a trobar. Justament l’espai on fem l’entrevista es convertirà en clínica veterinària.
“Moltíssimes espècies en perill s’han salvat gràcies a aquesta mena de parcs”
Tanmateix, la Stania no s’ha alliberat encara de les crítiques. I és que el nom del Zoo del Pirineu no és el més acceptat pels animalistes. Però es manté ferma en la seva decisió inicial. Se sent identificada amb els valors que representen zoològics com els de Praga, San Diego o Austràlia. “Moltíssimes espècies en perill s’han salvat gràcies a aquesta mena de parcs”, subratlla. “Educació, rescat i recuperació de fauna salvatge, investigació… Són característiques que nosaltres complim, a diferència d’un refugi o d’un santuari d’animals i, per tant, hem de continuar en aquesta direcció.” Aquest peculiar zoo del Solsonès, de fet, per on passen anualment uns 15.000 visitants, és únic pel seu plantejament no només a Catalunya, sinó a l’Estat i, segurament, en un àmbit més extens. “Acollim animals salvatges que necessiten ajut, els que no poden tornar a la natura es queden aquí, al mateix temps que fem educació ambiental amb la participació dels animals, que preparem prèviament”, assenyala la Stania. La majoria d’individus viuen de cara al públic, excepte aquells que no poden pel comportament i les males experiències viscudes.
La Stania fa educació ambiental a les escoles, on no es limita a mostrar ‘power points’, sinó animals vius amb problemes
Una de les línies de treball del Zoo, a més, és l’educació a les escoles, on la Stania no es limita a mostrar power points, sinó animals vius amb problemes per explicar-los per què no poden tornar al seu hàbitat. “L’impacte és molt més profund, i aconseguim fer nens i adults més sensibles a la realitat de la natura.” L’educació ambiental és l’eix central del projecte de la Stania. Comparteix amb mi la trista història de la Carla, l’últim cabirol que va entrar al Zoo. Els agents rurals van recomanar a la noia que el va trobar ferit que contactés amb caçadors perquè li disparessin. Però ella, desesperada, va adreçar-se al centre. Van descobrir que el cabirol tenia una ferida causada per perdigons en una cama i mossegades per tot el cos d’animals depredadors. “La Carla era una supervivent increïble que va estar patint durant mesos i que s’havia guanyat una nova vida, encara que li haguéssim d’amputar un membre i que avui sigui un cabirol amb tres cames.” La Stania em fa entendre com n’és, d’important, la seva tasca pedagògica per evitar que es reprodueixin històries d’aquesta mena.
Una de les missions que ella sent que té és educar aquelles persones que volen ajudar la fauna amb mentalitat humana, com si tractessin amb animals domèstics. “Són actituds benintencionades, però per a la natura poden ser contraproduents.” Així, per exemple, amb els cèrvids passa sovint que la gent els agafa del seu hàbitat creient que estan abandonats, tot i no estar-ho. “Quan els porten aquí, intentem donar-los tot el que necessiten, però sense amansir-los, per tal que puguin tornar a la natura”, explica.
“Si podem aconseguir que cada any ens facin cas cinc persones que es troben un cérvol o un cabirol a la natura i el deixin, perquè està vigilat per la seva mare, això ja val la pena”
La Bambi, però, és una cérvola que no pot tornar-hi perquè ha estat massa vinculada a les persones. “Ataca tots els animals i, com que se sent persona, també podria atacar-nos per demostrar que és dominant en el seu territori.” La Stania està convençuda que difondre la història de la Bambi té una repercussió. “Si podem aconseguir que cada any ens facin cas cinc persones que es troben un cérvol o un cabirol a la natura i el deixin, perquè està vigilat per la seva mare, això ja val la pena.” També li agrada explicar als visitants que hi ha animals que, malgrat no semblar-ho, poden ser letals. És el cas de la cigonya Antonio, que ens podria arribar a treure un ull. Aquest ocell considera els responsables del Zoo la seva parella i, per protegir-los, no permetrà que ens hi apropem. Si ens avisa i no li fem cas, ens podria posar les cames darrere i atacar-nos. El mateix passa amb algunes aus rapinyaires per a les quals el personal del parc és part del seu territori.
“Si arriben espècies noves, truco a mentors d’altres llocs amb els quals ens ajudem mútuament”
Com que està acostumada a treballar amb animals agressius, li pregunto si l’han arribat a atacar. Amb prop de trenta anys d’experiència amb aus rapinyaires, la Stania sap que no pot abaixar la guàrdia. Treballant en la cria de falcons va acabar amb la mà destrossada, però al Zoo s’hi manté incòlume. Va entrar en contacte amb mamífers per primer cop en aquestes instal·lacions, primer amb guineus i cérvols, i va ser assessorada per amics amb experiència en aquest camp. “Si arriben espècies noves, truco a mentors d’altres llocs amb els quals ens ajudem mútuament.” Hi ha animals que l’han amenaçat i d’altres que li han fet mal, però no ha rebut cap impacte d’agressió. I això que ella i l’Eloi són els dos membres de l’equip que tracten amb els exemplars perillosos. Ella és la responsable d’entrenament i dels depredadors, els que mengen carn, mentre que l’Eloi s’encarrega dels que s’alimenten d’herba i pinso, un repartiment de tasques que no és casual. “Cal tenir la ment diferent per tractar els uns o els altres. Per això jo m’ocupo dels agressius”, matisa. M’acaba de confirmar la primera impressió que m’ha provocat en veure una dona d’esperit lliure, amb caràcter i aplom.
Al Solsonès hi podem veure els quatre voltors europeus: el comú, el negre, el trencalòs i l’aufrany
No em sap respondre quantes espècies d’ocells rapinyaires habiten al Zoo, tot i que són moltes més d’una desena, entre les quals hi ha el xoriguer comú, el falcó pelegrí, l’àliga daurada, l’àliga imperial, l’àliga cuabarrada, l’aligot comú, el xut, el duc, l’esparver, el mussol comú, el mussol pirinenc, el gamarús, l’òliba… Al Solsonès els més comuns entre els diürns són el xoriguer, l’aligot i el voltor comú, i entre els nocturns, el gamarús i el xut. Li agrada remarcar que a la comarca hi podem veure els quatre voltors europeus: el comú, el negre, el trencalòs i l’aufrany. En aquestes instal·lacions n’hi ha quatre exemplars d’irrecuperables, que no poden tornar al seu hàbitat perquè, amb les ferides que tenen, se’ls condemnaria a mort.
Segur que hi ha algun animal del Zoo que és la seva flaca. Però m’ho nega. No pot dissimular la seva passió per l’àliga daurada, però assegura que no té cap animal preferit. “Cadascun me l’estimo d’una manera diferent. Fins i tot d’algun n’admiro el comportament agressiu, que no és culpa seva, sinó de les persones que el van agafar del niu o el van separar de la mare”, em respon. “Els estimem molt, però intentem no donar el cor a cap en particular, perquè tots rebin el que necessiten i per protegir-nos a nosaltres mateixos per no patir.”
“Els estimem molt, els animals, però intentem no donar el cor a cap en particular, perquè tots rebin el que necessiten i per protegir-nos a nosaltres mateixos per no patir”
Alguns habitants d’aquest lloc tenen nom i d’altres, no. Aquells que tenen por de les persones i se’ls manté apartats continuen innominats, tal com hi arriben. Però la resta formen part d’una gran família i s’identifiquen sovint amb noms d’allò més escaients. L’àliga imperial, una de les més agressives de la casa, es diu Malèfica; hi ha un esquirol amb una sola orella que es diu Patufet per les seves dimensions; una guineu té Bitxo per nom, “perquè n’és un”; al grifó, a qui li agrada molt la neu, li diuen Blanca; a una àliga daurada, Bella, i a un xut, Merlí. La Rebeca, molt curiosa i xerradora, és una gralla de bec vermell; en Conan i la Màxima són ducs; la Sabrina és un milà negre vellet; la Misèria, la Hisenda i en Bruno són tres garses, i la Princesa és una geneta. Com que a la Stania li van fer gràcia els noms compostos del nostre país, va decidir batejar tres òlibes de la mateixa família com a Maria Claustre, Josep Maria i Maria Dolors, mentre que Esquitx, per exemple, és el nom escollit majoritàriament per a la daina pels seguidors del Zoo del Pirineu a les xarxes socials. Si són animals procedents d’altres parcs en mantenen el nom, com el corb Alfonso o el lloro Pito. Durant aquesta estona que conversem, ens van interrompent els crits incisius d’aquest últim, que la Stania ha tret a l’exterior i que reclama atenció.
Li agradaria promoure l’apadrinament d’animals, que els padrins en rebessin informació periòdicament i que es reunissin en una trobada anual
Li demano per què no crea un club de socis o padrins que ajudin a finançar el projecte, tenint en compte que el Zoo del Pirineu no rep ajuts públics i que els únics ingressos provenen de les entrades i les donacions, cosa que l’ha fet estar amb la soga al coll en temps de pandèmia. Aquí hi ha moltes boques per alimentar cada dia! Però té la sensació que no s’ho acaba: ella s’ocupa dels animals dels quals s’ha de cuidar, de la paperassa legal, de la comptabilitat, de les xarxes socials, de les activitats de cara al públic, de la revisió de la feina dels voluntaris i de les accions de promoció, va a escoles de tot Catalunya per impartir-hi entre tres i quatre hores d’activitat… I, per si això no fos prou, la Stania també presideix l’Associació de Turisme de la Vall de Lord. Si els dies es poguessin esllenegar, li agradaria promoure l’apadrinament d’animals, que els padrins en rebessin informació periòdicament i que es reunissin en una trobada anual. “És un projecte que tinc al cap” i, com a dona resoluda, segur que la idea acabarà cristal·litzant. Ella creu que controlar-ho tot també és un fre per a l’equipament. Però el cert és que en set anys el Zoo s’ha transformat. “Com que tenim pocs recursos, ho anem fent tot a pic i pala i amb un carretó. Jo no soc tan conscient de com avancem, però la gent que ve cada any a visitar-nos se sorprèn de l’evolució”, comenta orgullosa.
“Com que tenim pocs recursos, ho anem fent tot a pic i pala i amb un carretó. Jo no soc tan conscient de com avancem, però la gent que ve cada any a visitar-nos se sorprèn de l’evolució”
M’apresso a preguntar-li tot el que m’encurioseix, perquè el seu nervi em fa témer que en qualsevol moment desplegarà les ales i desapareixerà pel gran amfiteatre on el públic queda bocabadat durant les exhibicions de vol lliure. Parla ràpid i tinc la sensació que li estic robant massa temps. La Stania no és només la fundadora i directora d’aquestes instal·lacions, sinó que tot el que envolta aquest petit món de fauna salvatge és per a ella una manera de viure. La seva és una feina de 24 hores, 7 dies la setmana i 365 dies l’any. I aquí és on incardina el seu futur, amb els peus a terra, però amb la vista i el cor sempre a punt per ajudar a alçar el vol.
Hem pogut explicar aquesta història gràcies a la col·laboració dels nostres subscriptors.
Tots fan possible el periodisme de LA MIRA.
– continua després de la publicitat –
– continua després de la publicitat –
Envia un comentari