Històries

El planeta artesanal de la ceràmica

Des del 1880 a Granollers hi ha una de les nissagues ceramistes amb més projecció internacional: els Cumella. Pel seu torn ha passat part del patrimoni històric i artístic català. Són tot un món. Uneixen artesania i robots: són únics, com les seves peces

per Laura Saula Tañà

El planeta artesanal de la ceràmica
De Granollers al món a través de la ceràmica. Toni Cumella segueix els passos del seu pare i del seu avi. (Fotografies de Jordi Borràs Abelló)

Aquest és el teu article gratuït setmanal.

Fes-te subscriptor. Podràs llegir i fer possible tot el periodisme de LA MIRA.

Ja ets subscriptor/a? Accedeix-hi

Les partícules de pols floten a la llum del sol, que cau en diagonal des de les finestres industrials fins a les estanteries, on reposa delicadament una successió d’objectes de ceràmica. Són de colors suaus, terrosos i delicats. Eteris. I tots duen el mateix segell: Ceràmica Cumella.

Des d’aquest espai s’han creat les peces de ceràmica per restaurar construccions com el Parc Güell, la Sagrada Família, l’Hospital de Sant Pau o la Farinera de Girona

És primera hora del matí i Toni Cumella (1951) es passeja pel taller, que ja va erigir el seu pare i que va iniciar el seu avi. La ceràmica sempre ha format part de la seva vida. Una nissaga familiar amb epicentre a Granollers i d’abast internacional. Des d’aquest espai s’han creat les peces de ceràmica per restaurar construccions tan emblemàtiques com el Parc Güell, la Sagrada Família, l’Hospital de Sant Pau o la Farinera de Girona. També s’ha fet el gres del sostre del Mercat de Santa Caterina de Barcelona, o les escultures del Parc de Diagonal Mar; s’ha revestit el mural El petó, de Joan Fontcuberta, o s’han creat les llàgrimes de la Pluja de sang de Frederic Amat al Teatre Lliure de Gràcia.

En altres paraules: la ceràmica utilitzada a gran part del patrimoni artístic i històric català ha sortit d’aquest taller del Vallès Oriental. I tot a partir d’una producció artesanal i seriada en què sempre es fa ús de tècniques tradicionals. Unes tècniques que han anat passant de generació en generació, com les barreges de pigments o el procés d’assecatge.

L’obra d’Antoni Cumella i Serret reposa impassible en una de les sales del taller.

“El meu «avi», Josep Regàs, era fill de Breda”, comença a explicar Cumella, que va recorrent totes les sales del taller. “La família tenia un obrador de ceràmica, però com que no era l’hereu, es va haver de buscar la vida.” És així com el 1880 va fundar a Granollers un taller on feia objectes de ceràmica per al dia a dia, com olles i cassoles, igual com s’havia fet sempre a la vila del Montseny. Però les tradicions hi són per trencar-se.

Un dia en Josep es converteix en el “pare” d’Antoni Cumella i Serret (1913-1985), que des de ben jove aprèn l’ofici i es dedica a fer plats i olles per vendre al mercat de Granollers. Podrien haver continuat així molts anys més, però l’Antoni és de ment inquieta i un dia descobreix, gràcies a un llibre de la biblioteca, les tècniques del gres a alta temperatura de la ceràmica xinesa. Li agrada i decideix fer el mateix al taller familiar.

Anar obrint i tancant... La composició i barreja dels pigments es fa de manera artesanal.
“Antoni Cumella i Serret s’autodefinia com un anarquista cartesià i valorava la llibertat per sobre de tot; per això va muntar el seu propi taller”

“En aquella època, entre els anys vint i trenta, era fer un canvi de tècnica molt fort, no era fàcil”, explica el seu fill. A més, Cumella coneix el ceramista Josep Llorens Artigas (1892-1980) i continua en la seva línia de renovació del llenguatge de la ceràmica, fins al punt que aquesta deixa de ser un objecte d’ús decoratiu per entrar de ple en l’àmbit de l’escultura. D’allò que és casolà al que és artístic, de peça única. “S’autodefinia com un anarquista cartesià i valorava la llibertat per sobre de tot; per això va muntar el seu propi taller”, continua en Toni, que s’atura en una de les sales més pròximes al seu despatx. És un espai on encara romanen immòbils i pacients, aturats en el temps, tota mena d’escultures i objectes fets pel seu pare. És una part del llegat d’un home que mai va entendre la ceràmica com un art aplicat, sinó com una indagació de les qualitats pictòriques de la matèria i les formes en la dimensió espacial.

Tot un art que li va valdre renom internacional i nombrosos reconeixements, com la Creu de Sant Jordi de la Generalitat de Catalunya el 1981; la Medalla d’Or del FAD (Foment de les Arts i del Disseny) el 1982, any en què també va ser nomenat fill predilecte de Granollers, i la Medalla del Parlament de Catalunya el 1984. I pel camí, es va sumar al projecte el seu fill Toni, que ha continuat la tradició, però en aquest cas amb la ceràmica aplicada a l’arquitectura.

L’arquitectura en 3D és una de les marques d’identitat de Toni Cumella.
“Ens agrada sumar coses del passat, però sense nostàlgia del passat. Sempre mirant endavant”

“El passat és un pòsit que t’ajuda a mirar endavant”, reflexiona Cumella, que reconeix que el seu pare és el seu referent i que cada dia s’inspira en veure la seva obra. “Ens agrada sumar coses del passat, però sense nostàlgia del passat. Sempre mirant endavant.” Considera que l’art que traspassa la família és una rauxa, una sensibilitat. “Una barreja de tot.” Un know-how que mai han volgut amagar ni deixar de difondre en exposicions i xerrades arreu del món. “Som els antisecrets. El nostre secret és la manera de fer les coses, i això és difícilment traduïble si no hi estàs ficat. No és una fórmula copiable”, considera el ceramista, que té al voltant d’una desena de treballadors i aprenents a càrrec seu.

“Som els antisecrets. El nostre secret és la manera de fer les coses, i això és difícilment traduïble si no hi estàs ficat. No és una fórmula copiable”

I no només del seu pare ha après Cumella. Les seves primeres col·laboracions les va fer amb l’estudi PER, quan hi havia Cristian Cirici, Pep Bonet, Òscar Tusquets, Enric Steegman i Lluís Clotet. “Ells em van permetre creure que em podria guanyar la vida fent ceràmica per a arquitectura”, reflexiona. També va ser un punt d’inflexió col·laborar amb l’arquitecte i dissenyador Enric Miralles, que el va dur a ser més conegut internacionalment.

Sempre amb nous projectes al cap, el ceramista de Granollers viu el seu ofici amb entrega i passió.
“La ceràmica és molt més sostenible que altres materials, perquè no necessita manteniment i estèticament té moltes més possibilitats”

“La ceràmica és la gran desconeguda per a l’arquitectura, perquè no s’explica a les escoles d’arquitectura”, assegura Cumella. Una desconeixença que des de fa anys intenta combatre a través de nombroses xerrades i classes en universitats d’arreu del món. “La ceràmica és molt més sostenible que altres materials, perquè no necessita manteniment i estèticament té moltes més possibilitats”, explica. A més, la ceràmica pot jugar amb el volum, la llum i el color, que no es deteriora amb els anys. És la ceràmica 3D. “Penso que prescindir d’una dimensió és un luxe massa gros. Crec molt en el volum.”

“Ara tenim robots col·laboradors, que ens ajuden a fer part de la feina, i tot i això, no hem deixat mai de fer artesania”

El taller és artesanal, sí, però també fa servir l’última tecnologia quan cal. “L’artesania ha evolucionat en funció del que han evolucionat les tècniques. Oi que ja no pastem el fang amb els peus? Ara tenim robots col·laboradors, que ens ajuden a fer part de la feina, i tot i això, no hem deixat mai de fer artesania”, reivindica. De fet, considera que la paraula artesania està molt deteriorada: “El 90% de les coses que es diuen artesania no ho són”.

Una de les llàgrimes de sang del Teatre Lliure de Gràcia.

Per això a ell li agrada més parlar de la paraula ofici. “L’ofici és el coneixement de la matèria, del que estàs fent i les possibilitats que té en la història i l’evolució del material”, explica. És l’ofici com a terme de coneixement i com a estil de vida. “És una vocació i una trampa, perquè no plegues mai. El cap sempre està funcionant.”

Per al Parc Güell van arribar a fer més de 21 tonalitats de blanc diferents i per a la teulada del mercat de Santa Caterina es van utilitzar fins a 67 colors

El ceramista ensenya la sala on es perfilen tots els nous projectes. Aquí és on també hi ha el seu arxiu de colors, que està format per tota mena de calaixets dins dels quals es troben petits cilindres que recorden bobines de fils d’una merceria, tintats amb els diferents colors i les seves referències. És el seu Pantone particular, al qual sempre va afegint nous colors. No saben quants en tenen. Per al Parc Güell van arribar a fer més de 21 tonalitats de blanc diferents i per a la teulada del mercat de Santa Caterina es van utilitzar fins a 67 colors.

Com si fossin els calaixets d’una merceria, amb aquests cilindres es registra el seu Pantone particular.

“El que més m’agrada és trobar-me amb l’arquitecte, quan arriba un projecte nou, i veure en quin punt et trobes entre el que demana i el que pots fer”, somriu Cumella. Després gaudeix de tot el procés de creació fins que es converteix en una realitat. Cada obra és única, no es treballa per a catàleg. “La idea és que el taller sigui com un plató, que depenent del que facis tingui un aspecte o un altre”, reconeix. I encara que les seves creacions arribin arreu del món, sempre surten d’aquesta nau ubicada al centre de Granollers.

“La idea és que el taller sigui com un plató, que depenent del que facis tingui un aspecte o un altre”

Una ciutat on el cognom Cumella no és desconegut i on fins i tot hi ha un institut que duu el seu nom. Tot i això, en Toni lamenta que Granollers està format per “petites illes inconnexes”: “No estem comunicats ni interrelacionats entre els diferents sectors, i això és una llàstima”. Potser també per això el ceramista sempre viatja als llocs on fa els diferents projectes, per viure i respirar l’ambient on s’erigirà la seva creació.

La seva és una producció artesanal i seriada, per a la qual sempre es fa ús de tècniques tradicionals.

Sap que es podria expandir més, però no vol perdre la qualitat ni la manera de fer. “Si tinguéssim una estructura més grossa, l’hauríem d’atipar. En canvi, amb deu persones hem trobat un equilibri entre poder fer projectes d’una certa envergadura i poder ser nosaltres mateixos sense tenir un comercial i haver de fer el que ell vol.”

“Ens vam adonar que amb el meu fill estàvem manant les mateixes coses, i no era operatiu, però ens entenem, igual que jo em vaig entendre amb el meu pare”

Entrem al seu despatx, una sala presidida per un gran mural fet pel seu pare. “Estic content de ser on som i on hem arribat”, confessa. Per la porta entra el seu fill Guillem (1983), que des de fa un temps s’encarrega de la direcció del taller. “Ens vam adonar que estàvem manant les mateixes coses, i no era operatiu, però ens entenem, igual que jo em vaig entendre amb el meu pare”, somriu Cumella. El deixa equivocar-se si cal, i no pensa oposar-s’hi si un dia li diu que vol fer un altre tipus de ceràmica.

Són els canvis, que sempre han format part d’aquesta nissaga. Igual que l’interior de la nau on es troba el taller, que canvia segons el projecte. El que mai canvia és el seu exterior, un edifici de totxanes vermelles que va dissenyar el seu pare i que mai han volgut revestir de ceràmica. No volen res fix, els agrada anar canviant i evolucionant, com la vida.

Tres generacions i una fotografia: Toni Cumella i el seu fill, Guillem Cumella. Al darrere, un mural fet pel pare i avi, Antoni Cumella i Serret.

 

Aquest és el teu article gratuït setmanal.

Fes-te subscriptor. Podràs llegir i fer possible tot el periodisme de LA MIRA.

Ja ets subscriptor/a? Accedeix-hi
Foto de perfil

Laura Saula Tañà

Redactora de LA MIRA

Comentaris