Històries

Curar el dolorós silenci que va per dins

Durant molts anys, els professionals de la salut no han sabut donar resposta al vaginisme. Silenci, menyspreu, desinterès... davant una disfunció que afecta les dones. En parlem amb la fisioterapeuta Pilar Pons i amb l’obstetra Elena Carreras

per Marta Obiols Soler

Curar el dolorós silenci que va per dins
El vaginisme afecta moltes dones i la majoria ho viu en silenci. És un dels grans desconeguts en l’àmbit mèdic, que, sovint, no hi dona una bona resposta. Els dilatadors són una de les eines que usa la fisioterapeuta Pilar Pons per solucionar-ho. (Fotografies de Jordi Borràs Abelló)

Aquest és el teu article gratuït setmanal.

Fes-te subscriptor. Podràs llegir i fer possible tot el periodisme de LA MIRA.

Ja ets subscriptor/a? Accedeix-hi

La majoria de dones que han patit vaginisme es queixen que els metges no saben com tractar aquest dolor. Lamenten que molts professionals de la salut tinguin actituds paternalistes i que les considerin exagerades. Però el que més les indigna és descobrir que, amb un tractament adequat, haurien pogut solucionar aquesta disfunció en un període d’entre un i tres mesos. Perquè, de fet, no és una malaltia greu. El vaginisme és, simplement, una contractura muscular. El problema és que en molts casos passa molt de temps abans que les afectades no aconsegueixen trobar-ne la solució. I aquesta contractura deriva en limitacions importants: no poden mantenir relacions sexuals amb penetració, no poden utilitzar tampons ni copes menstruals i és pràcticament impossible que se’ls pugui fer una revisió ginecològica completa (vegeu el primer reportatge sobre el vaginisme).

El vaginisme es converteix en un tabú, una angoixa, un turment que dura anys, però la realitat és que es pot curar amb unes quantes sessions de fisioteràpia i exercicis específics per tonificar les parets vaginals. I, si és així, per què, encara ara, molts ginecòlegs deriven les pacients amb vaginisme al psicòleg en comptes d’enviar-les al fisioterapeuta?

La doctora Elena Carreras és cap d’Obstetrícia i Ginecologia Reproductiva de l’Hospital Universitari Vall d’Hebron i presidenta d’honor de la Societat Catalana d’Obstetrícia i Ginecologia. Dia a dia, treballa per introduir la perspectiva de gènere en l’àmbit sanitari.
“A les facultats de Medicina pràcticament no s’explica res sobre el vaginisme”

“Per ignorància”, reconeix la doctora Elena Carreras. “A les facultats de Medicina pràcticament no s’explica res sobre el vaginisme. I, si es fa, es relaciona amb causes psicològiques, sempre que l’exploració física sigui normal.” La doctora Carreras és cap d’Obstetrícia i Ginecologia Reproductiva de l’Hospital Universitari Vall d’Hebron i presidenta d’honor de la Societat Catalana d’Obstetrícia i Ginecologia. Conversa en un to pausat i reflexiu, i no amaga quin greu li sap que hi hagi dones que s’hagin pogut sentir menystingudes en una consulta ginecològica. “Escoltar les dones és bàsic. No menteixen. No exageren. Si una dona ve a la consulta i diu que té dolor, és que en té.”

Parlar més. Comunicar-se millor. Aquesta és la recepta de la doctora Carreras per solucionar la manca d’entesa entre pacients i professionals. Tradicionalment, el vaginisme s’ha associat a problemes psicològics, derivats de traumes o d’una educació molt estricta. Però després de moltes sessions de teràpia psicològica la majoria de dones ni en troben la causa ni solucionen el problema físic. Els augmenta el sentiment de culpa, la perplexitat de no entendre què els passa i, com a conseqüència, callen. Deixen d’anar al ginecòleg o al psicòleg i viuen el problema en silenci.

Elena Carreras explica que és una patologia oblidada. No s’ha investigat. I si es tracta malament és per desconeixement: “Afecta només les dones i té l’estigma de ser una malaltia mental; i això fa que el vaginisme sigui una de les malalties menys considerades”.

La doctora Carreras sap que s’han d’escoltar més i millor les dones que entren en una consulta ginecològica. Per això creu que és necessari millorar la comunicació entre sanitaris i pacients i reciclar els continguts de les facultats de Medicina per poder-hi donar una resposta adient.
“El que no es veu no existeix. I es tradueix en manca de recerca, d’estudis i, en definitiva, en el patiment individual de les afectades”

Malgrat tot, Carreras assegura que ens trobem en un temps idoni per fer un canvi de mirada i es mostra positiva a l’hora d’aconseguir-lo: “Els professionals tenim moltes ganes de millorar i hem de reciclar els coneixements. Però que es reciclin en un sentit o en un altre depèn de la pressió que es faci des de fora. Per aconseguir que es reconsideri aquest tipus de patologies i que se’ls doni importància és fonamental que les dones que les pateixen ho reivindiquin i que se’n faci difusió als mitjans de comunicació. El que no es veu no existeix. I es tradueix en manca de recerca, d’estudis i, en definitiva, en el patiment individual de les afectades”.

Visibilitzar el vaginisme és una de les obsessions de Pilar Pons. És fisioterapeuta, va ser pionera a l’hora de tractar aquesta afectació sexual a través de la teràpia física i es dedica en cos i ànima a ajudar dones d’arreu del món. Està d’acord amb la doctora Carreras que “parlar-ne obertament i públicament és la millor manera d’aconseguir que els professionals de la salut estiguin ben informats i que se’n divulgui el tractament correcte”.

“Com que no se’n parla, sembla que sigui una afectació molt poc comuna, però la realitat és que hi ha moltíssimes dones que la pateixen”

Fins fa pocs anys a la xarxa gairebé no es trobava informació sobre vaginisme, i la que hi havia era confusa o errònia. Però des del 2018 han proliferat blogs i perfils de xarxes socials que fan d’altaveu d’aquest problema. Pilar Pons n’és un dels exemples més clars. La seva energia desbordant la fa ser a tot arreu. Engega projectes, connecta persones i podria estar-se hores explicant anècdotes i experiències professionals. A banda d’atendre pacients a la seva consulta, és molt activa a Instagram, té un canal de podcasts i ha escrit un llibre sobre vaginisme. Des dels anys noranta que s’hi dedica, i ha ajudat milers de dones a sortir-se’n: “Com que no se’n parla, sembla que sigui una afectació molt poc comuna, però la realitat és que hi ha moltíssimes dones que la pateixen. No hi ha dades perquè no s’ha investigat, però, a la meva consulta, en els últims quatre anys he atès unes 2.000 dones amb vaginisme”.

Quan Pilar Pons va començar a investigar el vaginisme, no en sabia pràcticament res. Però es va acostar a la patologia amb interès i respecte i va aconseguir solucionar el problema amb les eines que tenia. Des de llavors, s’ha dedicat en cos i ànima a aquesta afectació.

La Pilar es va iniciar en la teràpia d’aquesta disfunció sexual de manera autodidàctica. Es dedicava a l’assessorament de la lactància i a la rehabilitació del sòl pelvià. Un dia va arribar a la seva consulta una noia de 34 anys que en feia deu que intentava desesperadament aconseguir solucionar el dolor vaginal. Li va fer una primera exploració. “Tenia la vagina tancadíssima i cridava només d’acostar-li el dit, però el que veia semblava una contractura”, recorda. No era la primera vegada que una dona li deia que sentia dolor i que no aconseguia la penetració, però encara no era conscient que el que tenia al davant era un cas de vaginisme. S’ho va plantejar com un repte: “Vaig necessitar moltíssimes sessions. Jo mateixa anava amb por i no tenia ni dilatadors. Li vaig fer massatges i vaig utilitzar sondes per dilatar la vagina. Fins que finalment vam aconseguir desfer la contractura”.

“Un vaginisme es pot curar amb un fisioterapeuta i un psicòleg; també es pot curar només amb un fisioterapeuta. Però no n’he vist cap cas que s’hagi curat únicament amb la psicologia”

Aquest primer cas en va portar d’altres. La Pilar explica que el que la va motivar a aprofundir el tractament del vaginisme va ser la ràbia que li feia veure dones que portaven anys i panys de teràpia psicològica i que després solucionaven el problema amb poc temps de fisioteràpia. I ho té clar: “Un vaginisme es pot curar amb un fisioterapeuta i un psicòleg; també es pot curar només amb un fisioterapeuta. Però no n’he vist cap cas que s’hagi curat únicament amb la psicologia”.

La Pilar té molt clar que el vaginisme és un problema físic i que, per tant, no es pot superar només amb teràpia psicològica. A la consulta, els dilatadors són una part fonamental de les eines que utilitza per tractar el vaginisme.
“Si quan et fas una contractura a l’espatlla, encara que sigui deguda a l’estrès, el metge no et deriva al psicòleg, tampoc no t’hi hauria de derivar en un cas de vaginisme”

És difícil saber l’origen del vaginisme. És probable que en molts casos sigui degut, simplement, a una contractura física, però també és possible que n’hi hagi d’altres que tinguin un origen psicològic. O, fins i tot, que el mateix vaginisme derivi en angoixes, ansietats i dubtes que s’hagin de tractar amb un psicòleg o un sexòleg. Però aquest tipus de teràpies, per si soles, no aconsegueixen desbloquejar el problema físic. La doctora Elena Carreras també remarca la importància de desvincular el vaginisme dels problemes de salut mental: “Si quan et fas una contractura a l’espatlla, encara que sigui deguda a l’estrès, el metge no et deriva al psicòleg, tampoc no t’hi hauria de derivar en un cas de vaginisme. Potser hauràs d’anar al psicòleg després, per solucionar l’estrès, però no d’entrada”.

“Reconèixer aquest dolor és el primer pas per posar en marxa mecanismes per atendre les dones correctament i permetre que deixin de sentir-se estigmatitzades”

Carreras pondera cada paraula, cada frase. No es mossega la llengua a l’hora de criticar els errors que es poden haver comès des de la ginecologia, però a la vegada reivindica la seva professió, que ha canviat molt des que va començar a exercir-la. No nega que encara quedi camí per recórrer, i per això insisteix en la importància de no menystenir el dolor que provoca el vaginisme, perquè les dones se sentin més segures i comencin a parlar-ne sense por. I compara la situació d’aquesta patologia amb la de l’endometriosi: “És important no culpar les dones del dolor menstrual i, evidentment, no titllar-les ni d’histèriques ni d’exagerades. Reconèixer aquest dolor és el primer pas per posar en marxa mecanismes per atendre les dones correctament i permetre que deixin de sentir-se estigmatitzades”.

El vaginisme, a més, està molt lligat als tabús sobre el sexe: la vergonya de reconèixer que no has mantingut relacions sexuals; la por d’explorar el propi cos; el pànic de ser considerades frígides. I, sobretot, aquesta relativització del dolor. “A les dones se’ns diu que som més fortes. És com si haguéssim d’aguantar més el dolor. Com si fos menys important que el dels homes. Si el vaginisme afectés els homes seria diferent, només cal mirar el temps que es dedica a la impotència masculina”, assegura Carreras.

El masclisme és també present en el sistema de salut. Hi ha moltes malalties que no s’estudien i d’altres en què es normalitza el dolor. Carreras està convençuda que una mirada femenina al sistema sanitari comportaria beneficis per a tota la població. 
“En les malalties reumàtiques, que afecten molt més les dones, també es normalitza el dolor”

Hi ha desigualtats en la salut dels homes i de les dones que no són degudes a les diferències biològiques de cada sexe, sinó que van lligades al gènere: les diferències entre com som educats, com ens comportem i què s’espera de nosaltres en funció de si hem crescut lligats a atribucions femenines o masculines. La doctora recorda que aquest menysteniment del dolor femení no només repercuteix en malalties ginecològiques: “En les malalties reumàtiques, que afecten molt més les dones, també es normalitza el dolor. I les cefalees o les migranyes es consideren psicològiques, però hi ha estudis que demostren que es deuen a causes genètiques”.

Per evitar aquestes desigualtats, a la primavera del 2019 el Departament de Salut va crear el Consell Assessor en Polítiques de Gènere en Salut, que presideix la doctora Carreras. Des del capdavant d’aquest òrgan consultiu treballa per incorporar la mirada de gènere en la salut i assegura que no només beneficiaria les dones, sinó també els homes i els infants: “Els fills de dones gestants que han patit malalties associades a l’embaràs tenen un risc més elevat de desenvolupar malalties cardiovasculars en l’edat adulta. Actualment no es té en compte com va ser l’embaràs de la mare per valorar el risc de patir un ictus o un atac de cor. Però si s’hi donés més importància i s’investigués per intentar reduir aquest tipus de malalties durant l’embaràs, no només se’n beneficiarien les dones, sinó que s’aconseguiria una millora social i econòmica a llarg termini”.

La doctora Carreras reivindica els avenços i la professionalitat del col·lectiu d’obstetres, però a la vegada és crítica amb els errors que s’hagin pogut cometre i assegura que queda molt camí per recórrer.
Alguns comentaris que han rebut les dones amb vaginisme per part d’alguns ginecòlegs poden ser considerats violència mèdica

L’auge del moviment feminista ha propiciat que les dones reivindiquin els seus drets i que també exigeixin ser ben ateses des d’un punt de vista mèdic. Amb gest d’impotència i expressió de saber-li greu, Elena Carreras admet que alguns comentaris que han rebut les dones amb vaginisme per part d’alguns ginecòlegs poden ser considerats violència mèdica. I reconeix que les dones amb aquesta patologia tradicionalment no han estat ben ateses: “No poder fer una citologia i no donar-hi importància és indicatiu que la qualitat de l’atenció no és la correcta. I dir que si no hi ha hagut relacions amb penetració no és necessari fer cap mena de control o citologia és fals, per bé que és veritat que el risc és menor”.

Pilar Pons també insisteix en aquesta idea: “Per a una dona solucionar el vaginisme és molt important des de molts punts de vista però, sobretot, des del de la salut. És bàsic poder-se fer una revisió ginecològica completa”. I atura la conversa, abaixa la mirada i recorda un cas que va tractar fa un parell d’anys: “Em van venir a la consulta un matrimoni de Madrid que tenien cinquanta anys. Portaven mitja vida junts, havien buscat mil solucions i mai no havien pogut mantenir relacions amb penetració. Després d’uns mesos de fisioteràpia vam solucionar el vaginisme i ella es va poder fer una exploració ginecològica completa per primera vegada. Li van detectar un càncer d’úter molt avançat. Ja no hi va haver solució”.

Un dels seus propòsits és que el vaginisme aparegui a les converses quotidianes, que se’n parli a les escoles, que les adolescents sàpiguen que poden trobar-se aquest problema

Una de les aspiracions de Pilar Pons és eliminar els tabús que envolten el vaginisme. Aconseguir que les dones no ho visquin en silenci. Un dels seus propòsits és que el vaginisme aparegui a les converses quotidianes; que se’n parli a les escoles; que les adolescents sàpiguen que poden trobar-se aquest problema, que siguin capaces de comunicar-ho a la família, i que els pares no ho neguin o ho relativitzin, sinó que portin les filles a fer-se un tractament tan aviat com sigui possible per evitar anys de frustracions i culpes. “Vaig tenir una pacient de disset anys”, recorda, “que va venir acompanyada de la seva professora de música. La seva mare li havia dit que no li volia pagar el tractament perquè el que tenia eren ruqueries. Com que encara no havia fet els divuit anys, li vaig dir que necessitava que vingués amb la seva mare. A la sessió següent van venir totes dues. La mare gairebé no em va dirigir la mirada. Em va dir que tot plegat era absurd i que a la seva filla això li passaria quan fos més gran i tingués parella”.

Pilar Pons ha destinat bona part de la seva vida a la recerca i l’estudi del vaginisme. D’aquí n’ha sortit el llibre El silencio pélvico, on explica i comparteix el seu coneixement sobre aquesta afectació física.
“Les dones han de poder viure el vaginisme com una realitat de què no calgui avergonyir-se”

No és un cas aïllat. De vegades qui relativitza el dolor és la mateixa família, les parelles o les amistats. I això fa que les que ho pateixen cada vegada es tanquin més en si mateixes. “Les dones han de poder viure el vaginisme com una realitat de què no calgui avergonyir-se. Per fi sembla que les coses comencen a canviar” assegura la Pilar. I s’alegra que “dues sèries de ficció de molt èxit, com Unorthodox i Sex education, hagin tractat del vaginisme amb naturalitat i, sobretot, que mostrin que les protagonistes solucionen el problema a través de la teràpia física”.

“El tractament també es pot fer a distància. L’important és tenir les indicacions adequades i crear una relació de confiança”

Durant molt temps, Pilar Pons ha estat una de les poques professionals a abordar aquesta afectació des de la fisioteràpia. Rep desenes de correus i whatsapps al dia. Els respon a l’instant: “Si no, se m’acumulen. Són missatges molt íntims i necessiten temps de resposta”. També tracta dones a distància. Li arriben correus des de Mèxic, l’Uruguai, Colòmbia, Londres o Seattle de dones que demanen ajuda desesperada després d’anys de fracassos i impotència. “El tractament també es pot fer a distància”, assegura la Pilar. “L’important és tenir les indicacions adequades i crear una relació de confiança.” 

Tant si el tractament es fa a la consulta com des de casa, la Pilar marca dues regles bàsiques: tenir clar que es vol solucionar el problema i ser constant. Les pacients solen anar un dia a la setmana a la consulta i la resta de dies han de dedicar mitja hora o tres quarts a fer exercicis a casa. I recorda que “és imprescindible que les dones siguin capaces de posar-se el dit a la vagina. No és el mateix el dit que el dilatador. Moltes em diuen que no ho poden tolerar. Que els fa fàstic. Els genitals femenins estan envoltats de tabús, i hi ha dones que consideren que és una zona bruta i fosca d’on només surten líquids”.

Les dones han viscut molts anys ignorant la seva vagina. Encara ara, moltes no se l’han mirat mai. Per a Pilar Pons és bàsic l’autoconeixement, reapropiar-se del propi cos i descobrir-se a poc a poc.
“Han de conèixer aquesta part del seu cos. No poden fer veure que no forma part d’elles”

Hi ha casos en què les dones no s’han vist mai la vagina. Aleshores la fisioterapeuta els posa un mirall: “Han de conèixer aquesta part del seu cos. No poden fer veure que no forma part d’elles”. Els recomana que utilitzin un oli de massatge i en vagin descobrint cada racó. L’objectiu és hidratar la zona vaginal, dessensibilitzar-la del dolor i, després, dilatar-la. És important que trobin una estona per estar tranquil·les i intentar introduir-s’hi els dilatadors. Es comença pel més petit i, a poc a poc, se n’augmenta la mida, fins a aconseguir introduir-s’hi el més gran. “Si el procés es fa a la consulta acostuma a ser més ràpid”, explica la Pilar, “perquè quan jo els faig massatges guanyen en dilatació i, sobretot, guanyen en seguretat”. Tot i així, cada vegada anima més dones a fer el tractament a distància, i durant el confinament ha tractat molts casos a través de videoconferència: “El més important és explicar bé com han d’introduir-se els dits o els dilatadors i, si ho necessiten, acompanyar-les molt en el procés”.

La Pilar dedica esforços a generar confiança i convèncer les afectades de vaginisme que es pot solucionar: “Són dones que venen amb moltes pors, que en la majoria de casos s’han sentit incompreses, a qui han responsabilitzat del problema amb frases com «T’has de tranquil·litzar», «Potser és que no t’atrau prou la teva parella» o «Proveu d’utilitzar lubricant». Cal donar-los seguretat. Però, sobretot, seria important que cap més dona hagués de tornar a sentir comentaris com aquests”.

Es mostra optimista. No només perquè moltes més dones aconsegueixen accedir a la informació amb menys temps que fa anys, sinó perquè cada vegada hi ha més professionals i fisioterapeutes especialitzats en sòl pelvià i vaginisme. “Fa uns anys em preocupava que no hi hagués altres professionals per tractar les dones que arribaven a la meva consulta.” Celebra que les coses hagin canviat i, amb un somriure sagaç, llença un: “Sembla que, quan arribi l’hora, em podré retirar tranquil·la”.

 

Aquest és el teu article gratuït setmanal.

Fes-te subscriptor. Podràs llegir i fer possible tot el periodisme de LA MIRA.

Ja ets subscriptor/a? Accedeix-hi
Foto de perfil

Marta Obiols Soler

Col·laboradora de LA MIRA

Comentaris