Històries

Catalunya, un problema semàntic?

El 1978 Espanya és una indefinició. El projecte de Constitució posa a prova l’estructura del nou estat. El debat aferrissat entre nacionalitats i regions és només un conflicte de paraules? Anem al diccionari de conceptes polítics que viu fins al segle XX

per Francesc Canosa Farran

Catalunya, un problema semàntic?
Paraules, conceptes, termes... La redacció de la Constitució, el 1978, cerca un significat a la indefinició estructural de l’Estat espanyol. (Imatges elaborades per Guillem Sevilla Trujillo/ Fotografies de Sira Esclasans Cardona)

Aquest és el teu article gratuït setmanal.

Fes-te subscriptor. Podràs llegir i fer possible tot el periodisme de LA MIRA.

Ja ets subscriptor/a? Accedeix-hi

El 1978 hi ha molta set. “Que ya no sé lo que hago ni tampoco lo que digo. Lo que necesito es un trago, para poderme estabilitzar...” El grup Tequila necessita una copa i els que estan redactant la Constitució espanyola, també.

Barra lliure de licors ideològics per definir l’estructura de l’Estat espanyol després de gairebé quaranta anys de dictadura. Tothom serveix la seva fórmula d’aiguardent polític. Però les barreges de noms, formes, vocables que es veuen als avantprojectes, especialment quan s’esprem l’atòmic article 2, pugen al cap de seguida i provoquen al·lucinacions, indigestions i ressaques abans d’hora. Què vol dir tot això? Què expressa? Què significa? Què connota? Què denota? Què de què? Què? “¡Emborráchate!” Doncs Julián Marías, filòsof, membre de la Real Academia de la Lengua Española i senador per designació reial des de 1977, com tothom, ofereix (20 de maig de 1978) una copa reflexiva sobre els interrogants, els dubtes, el problema que, aparentment, acaba de brotar com un volcà líquid:

“Cuando se lee en el proyecto constitucional «nacionalidades y regiones», unos entienden «nacionalidades y regiones de España», pero otros interpretan: «nacionalidades y sus regiones subordinadas»”

“Es decir, cuando se lee en el proyecto constitucional «nacionalidades y regiones», unos entienden «nacionalidades y regiones de España», pero otros interpretan: «nacionalidades y sus regiones subordinadas, a las cuales quizá se pueda conceder el autogobierno». Todo esto es sobradamente ambiguo para que tenga lugar en una Constitución. Suponer que «todo se aclarará», que la historia es evidente —cuando estamos en pleno delirio interpretativo de «historia-ficción»—, es un optimismo que difícilmente puede tener una persona adulta. La Constitución tiene que ser inequívoca: un instrumento para resolver dificultades, no para crearlas. Todo concepto dudoso debe ser escrupulosamente definido; para que los diputados, senadores y ciudadanos —cada uno en su día— sepan qué votan, qué aprueban o desaprueban. Eso es la democracia, a la que por desgracia estamos desacostumbrados”.

A favor, en contra... La premsa de 1978 en va plena cada dia, de les posicions respecte a l’article 2 de la Constitució. 

Tothom camina somnolent, com interrogants solitaris, desorientats, perduts. Què és Espanya? Qui la forma? NacionalidadesRegiones? (En aquest sentit, l’exposició del Memorial Democràtic “Les opcions del 1978: nacionalitats i regions” ho mostra visualment i reflexivament.) Hi ha diferència? Unes són millors que les altres? Espanya està indefinida? Com es defineix? Preguntes que necessiten molta fe. El 1978 és un moment de creure perquè no es veu res. I és possible creure en tot. Hi confia la cantant cubanoespanyola Elsa Baella: “Yo creo en vos, compañero, Cristo humano, Cristo obrero, de la muerte vencedor. Con el sacrificio inmenso, engendraste el hombre nuevo, para la liberación. Vos estás resucitando, en cada brazo que se alza, para defender al pueblo del domino explotador, porque estás vivo en el rancho, en la fábrica, en la escuela. Creo en tu lucha sin tregua, creo en tu resurrección...”

“El país se encuentra, por primera vez desde 1808, con un proyecto de Constitución que no se ha hecho ni en una logia ni en una sacristía, sino en una normalidad democrática”

I tot reneix. De les brases del franquisme en flameja el partit Alianza Popular (1976). Roent encara, l’exministre franquista Manuel Fraga s’eleva com a líder, i diputat al nounat Congrés espanyol. Aterra a les ponències per redactar l’informe del projecte de Constitució. Incandescent, proclama: “El país se encuentra, por primera vez desde 1808, con un proyecto de Constitución que no se ha hecho ni en una logia ni en una sacristía, sino en una normalidad democrática”. Perquè es balla amb aquest ritme dual, ambigu, vague, imprecís, indeterminat, funambulesc... Entre una cosa i una altra. Entre el passat i el present. Cap aquí, cap allà... “¿Quieres que bailemos un vals? Na na na na nay na na na... Bailemos un vals”, dansa José Vélez. Perquè... es balla per anar a algun lloc?

La pista de ball constitucional està plena. Se n’estan concretant les parelles. Se n’estan precisant els passos, els salts, les posicions. Se n’està determinant la música. I sobretot, se n’està definint la lletra: “La Constitución se fundamenta en la unidad de España como patria común e indivisible de todos los españoles y reconoce el derecho a la autonomía de las nacionalidades y regiones que integran la indisoluble unidad de la nación española”. És la primera redacció, provisional (dels inicials dies de març de 1978) del nuclear article 2 de la carta magna. I tot fa bum, bum.

Què vol dir la paraula ‘nacionalidades’? I ‘regiones’? I quin és el significat, total o parcial, del confús, i en permanent estat de nitroglicerina, article 2 de la Constitució?

La banda sonora de l’explosió lèxica. El diccionari de la semàntica ideològica esclata. El vocabulari de l’Estat rebenta. Terratrèmol lingüístic. Tothom fa soroll estrident. Com sigui. Amb crits, xiulets, tambors, megàfons... Tothom vol reclamar l’atenció. Que se li faci cas. SOS constitucional. “Toca el pito. Si te encuentras sola, silba y acudiré. Si te sientes triste, silba y acudiré...”, aconsellen els punk del no future Kaka de Luxe. Ajuda. Socors. Auxili. Falten lingüistes, gramàtics, lexicògrafs, gestors de vocables, exploradors de mots, astronautes viatjant a planetes plens de significats, bussos a la recerca dels tresors dels sentits... Perquè les paraules diuen el que diuen però molts cops volen dir altres coses. Què vol dir la paraula nacionalidades? I regiones? I quin és el significat, total o parcial, del confús, i en permanent estat de nitroglicerina, article 2 de la Constitució? Responen els activadors i desactivadors de paraules constitucionals.

Nacionalitats? Regions? Quines diferències hi ha? Qui és qui? Dos dels grans conceptes que defineixen l’estructura de l’Estat a la Constitució de 1978. 
“Porque la soberanía es patrimonio exclusivo de la nación española y en España no existen minorías o pueblos bajo régimen colonial”

El primer és un polític del partit que mana a Espanya (166 escons): la Unión del Centro Democrático (UCD) del televisiu omnipresent president Adolfo Suárez. Un altre partit (1977) teixit amb les restes de la dictadura i les ombres regionals. El diputat Rafael Arias-Salgado esmola el substantiu placebo i no veu confusió en la paraula nacionalidades. Lògic, “porque la soberanía es patrimonio exclusivo de la nación española y en España no existen minorías o pueblos bajo régimen colonial”. Política de mot – peix al cove. UCD està per posar aigua al vi de les paraules. Per un diccionari ideològicament lliure, que cadascú hi trobi el significat que vulgui, però tot només en té un, de significat.

“El artículo implica un riesgo de desintegración nacional. La unidad de España es algo que ha costado muchos esfuerzos y es un patrimonio al que una generación no tiene derecho a disponer”

Defineix el diputat d’Alianza Popular (16 escons) Licinio de la Fuente (exministre de Treball amb Franco). Treu la broca per fer bricolatge lingüístic nacionalista: “O se inventa una palabra nueva o no habrá manera de definir doctrinalmente lo que es un Estado organizado en nacionalidades y regiones [...]. El artículo implica un riesgo de desintegración nacional. La unidad de España es algo que ha costado muchos esfuerzos y es un patrimonio al que una generación no tiene derecho a disponer. Basta con un sano regionalismo para abarcar la pluralidad de los pueblos de España. Las nacionalidades pueden suponer la desintegración de la unidad política del Estado. Dios quiera que los hechos no nos den la razón”. Política d’enciclopèdia amb un significat de pega urgent per amenaça de mort de la llengua única nacional-estatal.

“Nacionalitat i nació volen dir exactament el mateix i afirmo que, evidentment, Espanya és una realitat plurinacional”

Però el diccionari constitucional també parla altres llengües. Hi ha els catalans. Aquell Pacte Democràtic per Catalunya (Convergència Democràtica de Catalunya, Partit Socialista de Catalunya-Reagrupament, Esquerra Democràtica de Catalunya, Front Nacional de Catalunya i independents) que es presenta a les eleccions de 1977 i treu 11 escons. Miquel Roca i Junyent, diputat i escrivà constitucional que fa anar un altre traductor lèxic: “No hi ha distincions entre espanyols. Cada territori tindrà el nivell d’autonomia que els seus ciutadans decideixin: uns seran nacionalitat perquè així es senten i d’altres regió perquè voldran ser-ho. [...] Nacionalitat i nació volen dir exactament el mateix i afirmo que, evidentment, Espanya és una realitat plurinacional. Si pensem que el fet pot contribuir a la degradació de l’Estat o al separatisme, baix concepte tenim d’Espanya”. Diccionari traductor, polisèmic i plural conceptual. Glossari minoritari.

Els catalans diputats ja són ells sols una microenciclopèdia de la diversitat. Per Jordi Solé Tura, diputat pel PSUC (Partit Socialista Unificat de Catalunya), tot aquest tema de nacionalitats i regions mostra que “fins ara s’ha entès per unitat d’Espanya el domini del nostre territori nacional per un grup reduït que s’imposa a un altre, i del que es tracta és d’aconseguir una solidaritat afectiva entre tots els pobles”. Diccionari temàtic de cadascú el seu tema i les seves paraules però en germanor permanent i sense deixar-nos de les mans. 

“Espanya no és una nació, sinó un estat format per un conjunt de nacions, i per tant tampoc és una pàtria, perquè pàtria només se’n té una i l’única pàtria dels catalans és Catalunya”

Sol està l’únic diputat de l’Esquerra de Catalunya (Esquerra Republicana de Catalunya, Estat Català i Partit del Treball de Catalunya), Heribert Barrera, que exposa la seva lingüística: “Espanya no és una nació, sinó un estat format per un conjunt de nacions, i per tant tampoc és una pàtria, perquè pàtria només se’n té una i l’única pàtria dels catalans és Catalunya”. Per tant, diccionari que no forma part del diccionari. 

La banda sonora de l’article 2 de 1978 viu esquarterada. Entre els que s’aferren al lèxic estructural patri indissoluble de significat clar, únic, de Rocío Ducal: Me gustas mucho, me gustas mucho tú. Tarde o temprano seré tuyo y mío tú serás...”. I els que volen escombrar paraules i significats eteris o confusos i proclamen un “Vete, me has hecho daño, vete. Estás vacía, vete. Lejos de aquí. Vete, no quiero verte, vete. Con tus mentiras, vete. Lejos de aquí...”. Però res no marxa. Passa el temps. Però no les superdiscussions sentides. Què vol dir el què? Què vol dir tot? I tothom despullat. Ni amb calor la lexicografia deixa d’abrigar.

L’allau d’esmenes als esborranys constitucionals fa que les redaccions, les discussions, les polèmiques semblin eternes al llarg de 1978.

L’1 d’agost de 1978 ja s’han presentat 255 esmenes al projecte constitucional. I el top ten el té el diccionari nacionalidades-regiones. En ple estiu el senador per designació reial des de 1977, l’escriptor Camilo José Cela, fa una lliçó magistral amb el ventilador conceptual a tot drap. Primer de tot connecta la màquina perquè corri l’aire: cal substituir de l’article la paraula nacionalidades per países. I Cela, com l’estri, comença a girar i girar i ho redacta així: “La Constitución se fundamenta en la unidad de España, patria indivisible de los españoles, y reconoce y garantiza el derecho a la autonomía y la solidaridad recíproca de los países que la integran”. Cela argumenta que el terme indisoluble s’ha de suprimir per obvi respecte al de la unitat i perquè és redundant pel que fa a la paraula indivisible. Elimina l’al·lusió als termes “nacionalidades y regiones”, per entendre que són polèmics, no ben bé definitoris, i perquè, realment, confonen, ja que suposen, segons ell, un judici de valor d’abast necessàriament perillós. I el meló del significat de les paraules rebenta com un estiu en què està tot per definir. A tot Espanya, la canícula real i lèxica no para de suar i suar i repetir i repetir “Vivir así es morir de amor”, que és l’èxit de l’estiu. 

Introduir el terme ‘nacionalidades’ serà “no una ruptura con el franquismo, sino con la historia entera de nuestro país”

S’arriba a la tardor cremats, recremats, brasejats, inflamats, però la barbacoa del significat d’Espanya és una costellada diària. L’autumne és un infern. Una central nuclear a punt de rebentar. S’ha de pitjar ja el botó final, definitiu, significatiu de l’article 2. Alianza Popular, amb llançaflames, demana la supressió de la paraula nacionalidades. El diputat Federico Silva diu que de nació només n’hi ha una: “La nación española es un resultado histórico que forma un todo armónico y que tiene un destino común que cumplir”. El renascut Manuel Fraga connecta l’alt voltatge de flamerada del significat i ho arrasa tot dient que introduir el terme nacionalidades serà “no una ruptura con el franquismo, sino con la historia entera de nuestro país”. Clar, de quin país?

“La gran espoliació de la qual ha estat objecte Catalunya pot trobar la seva reparació en aquest article segon. Som el que som i volem seguir sent el que som”

Electricitat de fogonada a l’altra banda geogràfica i terminològica. El diputat de la minoria catalana Jordi Pujol es connecta a l’energia ancestral catalana: “Catalunya és una nacionalitat antiga i renovada. L’únic que demanem els nacionalistes catalans és el reconeixement de la nostra personalitat, basada en una realitat autènticament popular [...]. La gran espoliació de la qual ha estat objecte Catalunya pot trobar la seva reparació en aquest article segon. Som el que som i volem seguir sent el que som”. I qui som?

El PSOE (segona força parlamentària, amb 118 escons) manté una posició de ser i no ser: ambivalent, equidistant, sense entrar en terrenys de diccionari problemàtic. El diputat Gregorio Peces-Barba fa el glossari resumit: parla de “los separatistas” i “los separadores”. Ser i no ser i anar fent, anar parlant com es pugui. Però tot continua confús al diccionari constitucional i a l’entrada genètica de laboratori que fecunda artificialment l’article 2. Fins i tot quan des de fora s’assenyala que el que s’està elaborant no respon a la realitat. Qui ho explicarà? “¿Quién te cantará?”

Imatges del Memorial Democràtic que mostren els camins lèxics de 1978 que defineixen l’estructura territorial de l’Estat espanyol. 
“Tot el mapa de l’Estat espanyol quedaria dividit en nacionalitats i ningú estaria privat de la seva nacionalitat”

Lluís Maria Xirinacs, senador independent, al setembre de 1978 defensa un altre diccionari. Un que parli d’una estructura d’estat de república confederal, integrada per estats amb sobirania pròpia, regits per una república democràtica i parlamentària. Tothom emmudeix i usa el monosíl·lab: “No” (els bascos s’abstenen). Xirinacs torna a crear noves paraules antigues i defineix un moment de ressorgiment de nacionalitats espontànies amb molt esforç i “desgraciadament molta sang”. Per això, per a ell, la paraula és confederació, que tindria un significat natural, clar, veritable, que es correspondria amb la realitat geogràfica, física i espiritual: “Tot el mapa de l’Estat espanyol quedaria dividit en nacionalitats i ningú estaria privat de la seva nacionalitat”. “La patata” calenta de 1978 al forn espanyol.

La paraula bullent de Xirinacs és contestada per la paraula escalfada de José Antonio Escudero López, senador d’UCD: “Llevamos demasiados siglos juntos para hablar como si nos acabáramos de conocer”, i totes les paraules de Xirinacs només tenen un significat: “Esto es introducir el germen de autodestrucicón y aniquilación”. Tot està dat i beneït. Tot està definit, fixat, determinat, puntualitzat. Per això l’article 2 va quedar significat així: “La Constitución se fundamenta en la indisoluble unidad de la Nación española, patria común e indivisible de todos los españoles, y reconoce y garantiza el derecho a la autonomía de las nacionalidades y regiones que la integran y la solidaridad entre todas ellas”. Es tanca el diccionari. I s’edifica un estat amb una “Casa en el aire”.

Traduït: cal crear significats per a tots. ‘Café para todos. Autonomía para todos’

Epíleg. El diputat d’UCD Rafael Arias-Salgado explica bé com s’elabora aquest diccionari constitucional: “El precepto sometido a debate responde particularmente a la necesidad de lograr una Constitución que sea aceptable y aceptada por una abrumadora mayoría de españoles. Un texto constitucional, que fuese rechazado o escasamente votado en el País Vasco o Cataluña, por ejemplo, nacería con un delicado vicio de origen, aunque fuese mayoritariamente aprobado en el resto de España”. Traduït: cal crear significats per a tots. Café para todos. Autonomía para todos. Per a les nacions – nacionalitats històriques (Catalunya, Euskadi, Galícia) i per a les nacions inventades que ara tindran l’ascensor polític de l’autonomia. Tot Espanya, nacions, regions i cafès. I amb la cafeïna de 1978 ja ningú més acluca els ulls. La definició indefinida de 1978 és la definició indefinida del segle XXI. És Espanya una geografia semàntica? Aquest és el problema? Ja ho canten els Burning el 1978 (definien la Constitució?): “¿Qué hace una chica como tú en un sitio como este? ¿Qué clase de aventura has venido a buscar? Los años te delatan, nena, estás fuera de sitio. Vas de caza, ¿a quién vas a cazar? No utilices tus juegos conmigo...”.

Aquest és el teu article gratuït setmanal.

Fes-te subscriptor. Podràs llegir i fer possible tot el periodisme de LA MIRA.

Ja ets subscriptor/a? Accedeix-hi

Comentaris