Històries

Sabadell, fàbrica de poetes

De la Colla de Sabadell a la colla de Papers de Versàlia. Sabadell ha estat una de les capitals de la revolució industrial catalana, però també de la indústria artesanal de la poesia. Descobrim el teixit poètic sabadellenc, que mai para de produir

per Helena Perelló Pardo

Sabadell, fàbrica de poetes
El Vapor Badia: de fàbrica de telers a fàbrica de cultura. D’esquerra a dreta, Roc Casagran, Josep Maria Ripoll i Josep Gerona, poetes, fabricants de versos del segle XXI. (Fotografies de Jordi Borràs Abelló)

Aquest és el teu article gratuït setmanal.

Fes-te subscriptor. Podràs llegir i fer possible tot el periodisme de LA MIRA.

Ja ets subscriptor/a? Accedeix-hi

Sabadell, anys vint: ciutat grisa, ciutat industrial. “Les xemeneies fumejants al vent. / Vaixell en ruta, nau en moviment. / La vida nostra, pescadora xarxa, / dalt la coberta, hi anirem refent. / Aquí teniu una ciutat en marxa: / les xemeneies a mercè del vent!” El Sabadell que mossèn Camil Geis descrivia en els seus versos, a Sabadell. Instantània (1919), era una ciutat treballadora, enfeinada. Una ciutat en què costava distingir el fum de les xemeneies del vapor dels núvols. Una ciutat on els telers marcaven el ritme de la vida urbana; on les vies dels ferrocarrils es presentaven com una promesa de futur i d’innovació. Una ciutat sense el parc de Catalunya, el Paddock o El Corte Inglés. Una ciutat on els barris de Can Rull o Ca n’Oriac eren poc més que masies envoltades de camps; on la torre de l’Aigua s’acabava d’inaugurar; on el barri de Torre-romeu no existia. Una ciutat de menys de 40.000 habitants. Una ciutat pràcticament sense asfaltar. Una ciutat que encara estava esdevenint ciutat.

A l’antic Manchester català, ja no hi ha telers. Les xemeneies no fumegen. A les fàbriques ja no s’hi treballa. Algunes han quedat abandonades. D’altres han esdevingut espais d’ús cultural: biblioteques, centres cívics, teatres...

Però han canviat moltes coses des d’aleshores. El Sabadell del segle XXI té 200.000 habitants i pocs d’ells treballen a la indústria. El parc de Catalunya és un dels espais de referència entre els conciutadans, i els centres comercials fa dècades que són part de la vida urbana. Barris com Can Rull, Torre-romeu i Ca n’Oriac són zones de treballadors, d’edificis construïts en les onades d’immigració del segle passat. La torre de l’Aigua ja no emmagatzema aigua, i a Sabadell, l’antic Manchester català, ja no hi ha telers. Les xemeneies no fumegen: són el testimoni d’un temps passat. A les fàbriques ja no s’hi treballa. Algunes han quedat abandonades. D’altres han esdevingut espais d’ús cultural: biblioteques, centres cívics, teatres... D’entre aquests, el Vapor Badia és potser l’espai més reconegut. Ara és una biblioteca: la més cèntrica de Sabadell; possiblement, la més concorreguda; innegablement, un dels punts de trobada dels conciutadans.

Està situada al carrer Tres Creus, tocant a l’estació central de la Renfe a la ciutat. Toca, també, al Vapor Codina i a la seva llarga xemeneia. La biblioteca Vapor Badia acull persones de totes les edats, tot l’any. N’hi ha que hi van per consultar algun llibre o per estudiar i n’hi ha que participen en alguna de les moltes activitats que s’hi organitzen. Però és al maig i al juny quan més s’omple de gent. De joves, principalment. Els universitaris es preparen per als exàmens de final de curs. I els preuniversitaris corren per trobar-hi lloc, quan s’apropa la selectivitat. S’arraconen a la peixera, a la part més alta de la biblioteca, on el silenci és obligat. És un espai exclusivament d’estudi. Tot i que, a l’època de les PAU (proves d’accés a la universitat), molts dels estudiants passen més hores al bar de la planta baixa, entre cerveses i cafès, que a la peixera, envoltats de llibres.

Casagran, Gerona i Ripoll es miren un segle de poetes a Sabadell amb ulls de futur.

En aquesta cafeteria es reuneixen tres poetes sabadellencs un dia del 2019, any en què se celebra el centenari del naixement d’una de les entitats culturals més rellevants de la ciutat i també de tot Catalunya: la Colla de Sabadell. Joan Oliver, Armand Obiols, Francesc Trabal, Joan Garriga, Ricard Marlet, Miquel Carreras, Lluís Parcerisa, Antoni Vila Arrufat, Josep Maria Trabal. Ells van fundar la Colla de Sabadell, un dia del 1919, als peus de la Mola, en una excursió a la font del Saüc. Cent anys després d’aquella trobada, Josep Gerona (Sabadell, 1956), Josep Maria Ripoll (Barcelona, 1962) i Roc Casagran (Sabadell, 1980) envolten una taula, recorden la Colla i parlen de poesia i d’aquest Sabadell fàbrica de poetes.

“En l’actitud vital de la Colla hi ha aquest punt irònic o foteta que és una manera d’afrontar la vida”

“Els de la Colla, als anys vint, van intentar remoure la ciutat, que estava adormida”, explica Josep Gerona, poeta i professor d’història jubilat. Afegeix que “volien ser la porta d’entrada de la música avantguardista, del Noucentisme i les cultures avançades”. Per això, organitzaven vetllades musicals i teatrals i omplien el Diari de Sabadell de textos, de dibuixos i d’humor. Van crear també l’editorial La Mirada, que encara perdura. Els de la Colla criticaren la societat benestant amb la gràcia de qui l’ha conegut des de dins: amb humor, amb astúcia. “A la colla eren burgesos antiburgesos”, assevera Josep Maria Ripoll, poeta i professor de literatura catalana. Sembla irònic, però és que la ironia era un element present en els actes d’aquest grup d’artistes. “La ironia hi és, a la Colla de Sabadell”, remarca Ripoll: “Hi és, crec que com a actitud general”. Roc Casagran, que també és poeta i professor, hi està d’acord: “En l’actitud vital de la Colla hi ha aquest punt irònic o foteta que és una manera d’afrontar la vida”.

Jugaven amb la ironia, amb la Catalunya dels anys vint com a context social. Com descriu Gerona, “les societats eren molt tancades i compartimentades, amb unes diferències de classe per naixement molt grans, en què el vuitanta o el noranta per cent de la població era analfabeta”. Els joves de la Colla també feien ús de la llengua com a eina de protesta, segons el professor: “La majoria d’ells tenien influència al Diari de Sabadell. Utilitzaven això i altres eines per remoure la ciutat. Eren alquimistes culturals”, conclou. Alquimistes que van fer escola, que marcaren les generacions posteriors. Si bé en Josep Maria dubta que “Pere Quart hagi creat més escola que Brossa o Ferrater”, Casagran assegura que aquest és el poeta que, “com a sabadellenc”, coneix més. En Roc ha llegit molta poesia catalana. Parla de Les dones i els dies, de Gabriel Ferrater; menciona Maria Mercè Marçal, Miquel Martí i Pol i Joan Salvat-Papasseit. Però remarca el seu vincle amb Oliver: “La seva obra sencera m’interessa molt, per la varietat que hi ha i perquè m’hi sento molt lligat per temes diversos: pel sentit crític, per la ironia, pel sabadellenquisme...”.

Els de la Colla de Sabadell al complet d’excursió per fer-ne alguna de les seves i crear cultura i versos del no-res. (Fotografia: Centenari Colla de Sabadell)

Els artistes de la Colla volien sacsejar la ciutadania sabadellenca i van acabar removent la societat catalana. Van deixar empremta. I no només pel seu activisme cultural, la seva picardia o la seva originalitat. També per les seves històries personals, per les seves trajectòries vitals. Van dir-hi la seva durant anys, però la Guerra Civil va marcar el punt final de tot acudit. Com altres intel·lectuals de l’època, els de la Colla van viure la repressió franquista en primera persona. La seva obra i la seva manera de viure destacaven massa: eren massa contràries al règim i clarament catalanes. No podrien sobreviure a la guerra.

Els germans Trabal, Armand Obiols i Joan Oliver van passar un temps al camp de Roissy-en-Brie, acompanyats d’escriptors com Mercè Rodoreda, Agustí Bartra i Pere Calders. Posteriorment, alguns d’ells van emprendre el viatge cap a Amèrica

Així fou com una nit de lluna plena tramuntaren la carena, fent camí cap a França, lentament, sense dir res. Els germans Trabal, Armand Obiols i Joan Oliver van passar un temps al camp de Roissy-en-Brie, acompanyats d’escriptors com Mercè Rodoreda, Agustí Bartra i Pere Calders. Posteriorment, alguns d’ells es van embarcar al Florida i van emprendre el viatge cap a Amèrica. Oliver i els Trabal van creuar l’oceà i encetaren una nova vida a Xile. Obiols, en canvi, va tenir un destí diferent: fou internat en un camp de concentració a Bordeus, arran de l’ocupació nazi. Quan va ser lliure, a la fi de les guerres, va començar a exercir de traductor a l’ONU.

Amb la guerra, la Colla es va separar, de cop. L’activisme cultural es va acabar. I casa va començar a quedar molt lluny en el mapa. Però, tot i la duresa dels fets, la literatura els ha salvat de l’oblit. Joan Oliver els va fer eterns quan els va transformar en versos. Va escriure sobre l’exili a França i a Xile en diversos poemes, al llarg d’anys. Però un d’aquests ha transcendit més que cap altre, potser pel dolor de la història que narra, potser per la nuesa de les seves paraules, potser per l’arrencament de la ciutat, dels paisatges, dels sentiments natals. Sigui com sigui, “Corrandes d’exili” (1947) ha inspirat generacions de catalans:

Una nit de lluna plena
tramuntàrem la carena,
lentament, sense dir re…
Si la lluna feia el ple
també el féu la nostra pena.

L’estimada m’acompanya
de pell bruna i aire greu
(com una Mare de Déu
que han trobat a la muntanya).

Perquè ens perdoni la guerra,
que l’ensagna, que l’esguerra,
abans de passar la ratlla,
m’ajec i beso la terra
i l’acarono amb l’espatlla.

A Catalunya deixí
el dia de ma partida
mitja vida condormida:
l’altra meitat vingué amb mi
per no deixar-me sens vida.

Avui en terres de França
i demà més lluny potser,
no em moriré d’enyorança
ans d’enyorança viuré.

En ma terra del Vallès
tres turons fan una serra,
quatre pins un bosc espès,
cinc quarteres massa terra.
“Com el Vallès no hi ha res.”

Que els pins cenyeixin la cala,
l’ermita dalt del pujol;
i a la platja un tenderol
que batega com una ala.

Una esperança desfeta,
una recança infinita.
I una pàtria tan petita
que la somio completa.

El més gran de tots

Qui el conegué bé, a Joan Oliver, fou Feliu Formosa (Sabadell, 1934). Formosa també és poeta i de Sabadell, però només hi va viure fins als set anys. Des d’aleshores, ha viscut a Barcelona, a Terrassa i a Heidelberg (Alemanya). Actualment viu a Igualada amb la seva dona. Però, davant la pregunta “D’on se sent, vostè?”, ell respon: “A mi m’agrada molt ser sabadellenc”. Torna als orígens, com quan parla d’Oliver, que recorda amb un gran afecte, i el qual considera que “va aportar una poesia satírica i moral”. Però la guerra va marcar un punt i a part en la manera d’escriure de Pere Quart. Com explica en Feliu, a la tornada de l’exili Joan Oliver va publicar dues obres amb un to diferent: Saló de tardor i Terra de naufragis. Són llibres escrits a Xile, “que parlen d’una Catalunya humiliada que es torna a recuperar”, explica Formosa. Són “poemes d’algú que pateix l’exili”, conclou.

Feliu Formosa, al pis de Barcelona, ple de llibres, ple d’obres sobre Sabadell, ple de records que es mouen lentament.

Formosa parla a poc a poc. Té 85 anys i es mou lentament. Però mai ha deixat de moure’s, de viatjar, de participar activament en la cultura, de mesclar-se amb totes les formes de l’art. Formosa ha escrit poesia, teatre i diaris personals. Però també és traductor, dramaturg i actor, i ha col·laborat amb escultors, pintors, músics... Fromosa —cal afegir-ho— va rebre la Creu de Sant Jordi el 1988. És un home ple d’històries per explicar, capaç de dir-les en quatre versos amb les paraules més indicades; un home sense por d’escriure la vida i l’art. “Jo tinc força poesia de tema amorós o eròtic i bastanta sobre temes que em venen de la cultura, de la lectura d’altres poetes”, argumenta. Rere seu, les parets de tota la sala d’estar estan farcides de llibres. “Soc un poeta molt de cultura, molt de lectures”, conclou Formosa.

S’aixeca de la butaca per dirigir-se a un racó concret d’aquest pis de Barcelona. Camina entre llibres per trobar-se amb més llibres. S’atura davant d’una estanteria on descansen desenes d’obres que parlen de Sabadell. Dedica una estona a cercar entre les pàgines els fragments que li interessen. Cerca a Elements d’història de Sabadell, de Miquel Carreras; a La Colla de Sabadell (entre el Noucentisme i l’avantguarda), de La Mirada; a Els carrers de Sabadell, d’Agustí Masvidal, i passa uns minuts parlant de Mi ciudad y yo i del seu autor, l’exalcalde franquista Josep Maria Marcet. I així, parla de Sabadell. Explica històries de quan son pare va ser regidor, durant la Guerra. Cerca en els seus records i en les obres que té davant per dibuixar els dos Sabadells que ell més coneix: la ciutat de quan ell era un nen i la que es llegeix en els llibres.

Formosa, sempre atent al que passa a Sabadell. Llegeix molt sobre la seva ciutat i també hi torna sovint.
Allà vivia ell amb la seva mare, “en una casa que tenia 250 anys: una casa antiquíssima que el meu cosí va vendre i que ara ja no existeix”. El pare s’havia exiliat i, quan va tornar, la família va marxar a viure a Barcelona. Però el record persisteix en les pàgines

Formosa ha llegit molt sobre Sabadell. I assegura que intenta tornar-hi sovint. Però la seva relació amb la ciutat té molt a veure amb aquesta primera infantesa que va viure a la capital vallesana. Sobre aquells anys, n’ha escrit alguns poemes, publicats ja fa dècades al poemari Raval (Barcelona, Edicions 62, 1975). Ell va néixer al carrer del Foment, actualment anomenat carrer de Vila Cinca. “Però hi vaig viure poc, perquè els meus pares es van traslladar de seguida al carrer Tetuan, que és sota la [Gran] Via, al final de la Rambla, a la carretera que va cap a Barberà”, raona. El seu barri era el Raval de Fora. Allà vivia ell amb la seva mare, “en una casa que tenia 250 anys: una casa antiquíssima que el meu cosí va vendre i ara ja no existeix”. El pare s’havia exiliat i, quan va tornar, la família va marxar a viure a Barcelona. Però el record persisteix en les pàgines:

BARRI (1975)

Moltes eren coses intuïdes damunt el turó de fang roig, sota el qual hi havia un refugi antiaeri, amb un accés assegurat per una escala de maons. Era ple de llaunes rovellades, excrements i fulls de diari. Tota conflagració deixa rastres. Hi ha cartells enganxats en parets i soques de plàtans, castigats per la intempèrie fins a tornar-se indesxifrables; edificis enderrocats i solars buits, i una església potser a mig construir o a mig reconstruir. Els infants d’un temps de pedaços i crostes dipositaven una rata morta damunt una pila de cendres fumejants. I la gent havia après a parlar en veu baixa. Era el temps dels furóncols persistents i els ungüents espessos que pudien a brea; de l’esvoranc al cap, que deixarà una cicatriu vora l’ull esquerre. Tornàvem del santuari i queia la nit damunt la ciutat enllà del pont dels suïcides. A les cunetes hi havia escòries i residus de productes químics. Els xiscles dels ocells i dels infants assolien una tristor infinita i el cel era com una volta ressonant. Passàvem per davant de la caserna amb garites a les cantonades. Era evident el triomf del descampat per un temps imprevisible. Els arbres es cobrien de cendra.

Els activistes culturals d’ara

Però Sabadell no només viu en el record. I Feliu Formosa sap que la poesia hi és viva i “molt diversa”, segons descriu. Hi ha poetes d’edats variades i de procedències i estils molt diferents. Formosa n’exemplifica la diversitat parlant de Papers de Versàlia, un grup de cinc poetes, entre els quals hi ha Josep Gerona i Josep Maria Ripoll, que es reunien amb Roc Casagran al bar de la biblioteca a l’inici d’aquest reportatge. “A Papers de Versàlia els poetes són molt diferents, però tots són bons i estan molt entregats a la seva colla”, desenvolupa en Feliu. I afegeix: “No deixen mai d’escriure poesia”.

Aquest grup de poetes es va formar el 2001, arran d’un recital de poesia que es va fer a la Casa Tauler. Després del recital algunes persones van pensar: “Ho podríem fer alguna vegada més, això”; així que van començar a trobar-se i a moure els fils d’un nou projecte. Ho explica Josep Gerona, de nou a Sabadell, a la cafeteria de la biblioteca: “Vam començar fent petites publicacions com a grup i actes per promocionar-les, com lectures de poesia, a l’Aliança Francesa, sobretot”. Primer eren unes set o vuit persones, que es reunien trimestralment. Més endavant, algunes persones ho van deixar i algú més hi va entrar, “i va quedar, al llarg dels anys, un grup de cinc, que ja hem esdevingut amics”, somriu Gerona. Són Marcel Ayats (Sabadell, 1956), Quilo Martínez (Santa Cruz, Xile, 1945), Esteve Martínez (Figueres, 1962), Josep Maria Ripoll i Josep Gerona. Són poetes, professors, editors, impressors.

Josep Gerona, un dels poetes membres de la colla Papers de Versàlia. 
Els de la Colla volien despertar la ciutat, i els de Versàlia, segons Gerona, “el que volem és ajudar que a Sabadell la poesia estigui més viva. Això és el que ens mou”

Papers de Versàlia és també una petita editorial que edita i publica llibres o quaderns diverses vegades a l’any. Però per a ells la poesia també es manifesta en forma de xerrades, lectures, conferències... Els de Papers de Versàlia són també activistes culturals, com ho eren Oliver o Trabal fa cent anys. Al cap i a la fi, l’objectiu d’ambdós col·lectius és ben similar. Els de la Colla volien despertar la ciutat, i els de Versàlia, segons Gerona, “el que volem és ajudar que a Sabadell la poesia estigui més viva. Això és el que ens mou”. I ho fan publicant, recitant, però primer de tot escrivint poemes com aquest, de Josep Gerona. El poema següent, en concret, parla d’una infantesa a Sabadell. Poemes de records, o records poètics, com els de Formosa:

I

emboscat
rere d’esbarzers polsosos
frontera venal de marges
entre fàbriques i camps.

Per les rases de l’abandó
franctirador
d’una mai declarada guerra
vaig disparant mots de sal

 

II

jo sóc d’aquestes herbes
d’aquestes mates rares
dels esbarzers polsosos.
Jo sóc d’aquesta terra
llaurada a l’infinit

(Poema en dues parts de la primera secció, “Itinerari”, del llibre Quan deixaré de creure, Barcelona, Viena Edicions, 2000)

Versos per unir el present amb el passat

Una gran acció de Papers de Versàlia —i de la poesia sabadellenca en general— té forma de llibre. Saba d’ells. Vint-i-sis poetes vius encara és un recull de poemes de 26 autors i autores de la ciutat, els quals estan vius i en actiu el 2019. Papers de Versàlia són els qui en van tenir la idea original. I Josep Gerona és qui ha coordinat, prologat i il·lustrat el llibre, inspirant-se en la Colla de Sabadell i amb la clara voluntat de fer-li un homenatge. Tal com explica en el pròleg, la intenció era “editar un nou llibre que fes arribar als seus conciutadans la feina d’aquells sabadellencs que encara malden, malgrat tot, per enfilar versos amagats en la fosca —que és una manera ideal de ser fidels a l’esperit de la Colla, a la seva saba, a la saba d’ells: fer una cosa inútil que, segons com, pot ser subversiva o revolucionària”.

Josep Maria Ripoll, un altre poeta sabadellenc que manté viva la tradició del teixit poètic de la ciutat. 

L’obra s’estructura en quatre capítols, agrupant-ne els autors per edat: primer, “Els grans”; segon, “Els sèniors”; tercer, “Els júniors”; quart, “La canalla”. De Feliu Formosa, el més vell de tots, a Cèlia Nolla (Barcelona, 1985), la més jove, passant per Antoni Clapés (Sabadell, 1948), Marcel Ayats, Francesc Reina (Barcelona, 1966), Sílvia Melgarejo (Sabadell, 1970) i Roc Casagran, entre d’altres. Com és lògic, els autors més grans són els que tenen una trajectòria més extensa i, per tant, poden ser més coneguts.

D’entre “Els grans”, hi ha un nom que Feliu Formosa remarca especialment: el d’Antoni Clapés. “Fa una poesia molt intimista, de poemes generalment breus; poemes sobre el silenci o sobre la reflexió que cal abans d’escriure. L’Antoni Clapés és íntim amic meu”, explica Formosa. Clapés, a part de poeta, també s’ha implicat en la literatura d’altres maneres. El 1976 va fundar la llibreria Els Dies, situada al carrer del Sol; el 1981 va crear les Edicions dels Dies, que duraren fins al 1986, i finalment el Cafè Central, tres anys més tard. L’editorial Cafè Central ha publicat obres de diversos autors sabadellencs: el Diari 1973, de Feliu Formosa, per exemple, o algunes obres de Joaquim Sala-Sanahuja, el qual també ha participat en el llibre Saba d’ells. Vint-i-sis poetes vius encara, dedicant-hi un poema a Joan Oliver i un altre a Armand Obiols.

Fullejant el llibre, unes pàgines abans dels versos de Clapés, la tinta negra traça el nom d’un dels sabadellencs que ha escrit més poesia: Josep-Ramon Bach (Sabadell, 1946), un autor intuïtiu i autodidacte, d’estil molt peculiar, i que s’ha inspirat fortament en diverses cultures a l’hora d’escriure. La seva poesia s’ha inspirat tant en els grecs com en els asiàtics o els africans. Inclús ha escrit i publicat haikus, cosa que Feliu Formosa també ha fet. Un exemple curiós de les influències clàssiques és la transformació que Bach fa de la ciutat de Sabadell en el seu llibre Cròniques d’Anok, en què els poemes mostren Sabadell com un fals escenari de narrativa èpica.

4

Omplim un clot de fulles de llorer.
El pas furibund
dels republicans de colze empinat
mena vers l’horitzó sorollós dels telers.
A Sabadell, gris plom com una aixeta vella,
els artistes exigim guanyar-nos la vida.
Recaptem almoina
per a les ànimes del Purgatori.

(Poema del llibre Cròniques d'Anok, de Josep-Ramon Bach)

L’ús de Sabadell com a escenari dels seus poemes no és pas rar en el cas de Josep-Ramon Bach. Ell mostra Sabadell com una antiga ciutat grega, Sabadell com la ciutat treballadora i industrial que era durant el segle XX, Sabadell com a “fàbrica de plors nocturns” (poema 9 del llibre Cròniques d’Anok) o “Sabadell, la ciutat que sempre ha estat meva” (poema homònim de l’autor). Bach és possiblement l’autor que més ha escrit sobre Sabadell, o que més ha vist en aquesta ciutat l’espai de reflexió necessari en tot poema. Bach ha volgut transformar la ciutat en versos de tinta negra sobre el blanc de la pàgina, donant al lector o al mateix poeta la llibertat per vestir-la dels colors i dels significats desitjats, amb la imaginació.

“La poesia té una cosa molt bonica i és que hi ha un espai en blanc al voltant de les paraules. Aquest és l’espai que es regala al lector perquè se’l faci seu. És un espai de llibertat, i de llibertat n’anem escassos”

Però d’aquesta llibertat intrínseca en la poesia qui en parla és Roc Casagran. A la cafeteria de la biblioteca, recolza alguns dels seus llibres sobre la taula mentre s’entreté a articular les idees en forma de frases ordenades. “La poesia té una cosa molt bonica i és que hi ha un espai en blanc al voltant de les paraules. Aquest és l’espai que es regala al lector perquè se’l faci seu. És un espai de llibertat, i de llibertat n’anem escassos”, desenvolupa Casagran. Conclou amb una d’aquelles frases que són un regal per als periodistes: “La poesia és llibertat”.

Roc Casagran forma part de la nova fornada de poetes sabadellencs que empelten la tradició poètica de la ciutat. 

En Roc és un dels poetes més joves de la ciutat, però, segons el descriuen alguns dels més grans, és impecable. Feliu Formosa, per exemple, el considera “un gran poeta, que domina la forma de manera magistral” i, a més, “una persona que admiro moltíssim”. Es van conèixer a un cafè de Sabadell després que en Roc guanyés el Premi Martí Dot. I al cap de poc temps van recitar junts al Marquet de les Roques, a Sant Llorenç Savall. “Era la casa dels Oliver, que és un castell enorme”, explica Formosa. Un castell entre muntanyes, en ple Vallès. La casa on Pere Quart estiuejava, i de la qual l’autor difunt també parla en alguns poemes seus, com “Edat antiga” o “Prehistòria”, del llibre Circumstàncies (Barcelona, Proa, 1968). Allà on jugava un petit Joan Oliver es van trobar per primer cop dos dels poetes sabadellencs que el seguiren. Més endavant, Formosa i Casagran han coincidit nombroses vegades i inclús el poeta més vell ha prologat el darrer llibre del més jove. “El llibre es diu Direm nosaltres i és magnífic. Té sonets perfectes”, explica en Feliu.

Però Formosa no és pas el primer a mencionar els sonets de Roc Casagran. Josep Maria Ripoll, un dels poetes de Papers de Versàlia, ho feia en el pròleg d’un dels llibres d’en Roc, L’ombra queixalada (Lleida, Pagès editors, 2010). Justament, Ripoll va ser professor de Casagran, quan aquest estudiava secundària. En el pròleg, Ripoll recordava els anys en què en Roc seia entre els pupitres dels alumnes. En aquella època, un Roc adolescent havia demanat al docent què podia fer per millorar els seus primers poemes. I el professor li recomanà practicar fent sonets. En Roc ho va fer i, amb el temps, ha rebut el reconeixement i l’estima d’autors com Formosa, justament pels seus sonets. Segons en Josep Maria, com passa a vegades, l’alumne va esdevenir millor que el professor.

Cent anys després de l’inici de la Colla, la poesia és viva a la ciutat. Hi ha qui diu que la gent ja no llegeix poesia i hi ha qui diu que mai se n’ha llegit gaire. Però mai se n’ha deixat de fer

Roc Casagran va aprendre a escriure poemes llegint l’obra dels poetes que ja no hi són i sense deixar d’escoltar els mestres. Possiblement és com aprèn tot jove artista: practicant molt i també tenint els referents clars. A Sabadell, els de la Colla no deixen de ser un referent per a nous artistes. Cent anys després de l’inici de la Colla, la poesia és viva a la ciutat. Hi ha qui diu que la gent ja no llegeix poesia i hi ha qui diu que mai se n’ha llegit gaire. Però mai se n’ha deixat de fer. A Sabadell, almenys, no. Aquí es va formar un grup de gent que va despertar la ciutat i que, cent anys més tard, la ciutat recorda. Però també hi ha hagut molts altres sabadellencs que escriuen la vida en versos. Actualment en són 26. Potser més endavant en seran més. Però —com s’explica en el pròleg de Saba d’ells. Vint-i-sis poetes vius encara— la proporció d’autors és la mateixa. Els tres que hi havia el 1919, per a una ciutat de 24.000 habitants, el 2019 són 26, per a una ciutat de 210.000. La ciutat canvia, però la poesia no deixa de ser-hi.

Tres poetes a punt de produir versos a Sabadell, fàbrica de poetes. 

Des de la Colla de Sabadell fins a Saba d’ells, la poesia teixeix la ciutat. A Sabadell, la ciutat grisa, la ciutat de telers, ciutat d’infanteses que els anys embelleixen, fàbrica de plors nocturns, fàbrica de poetes. Sabadell no és ni la ciutat més cultural ni la més bonica de Catalunya. És una ciutat de fàbriques i d’immigració. Però, si bé la poesia pot sorgir com a rebuig a la grisor de la indústria, ambdues no necessàriament han de ser contradictòries. A Sabadell, hi ha poesia entre les fàbriques. A Sabadell hi neix i hi viu la poesia. 

Aquest és el teu article gratuït setmanal.

Fes-te subscriptor. Podràs llegir i fer possible tot el periodisme de LA MIRA.

Ja ets subscriptor/a? Accedeix-hi
Foto de perfil

Helena Perelló Pardo

Col·laboradora de LA MIRA

    Comentaris