Històries

Alerta, alerta... Corrupció!

Els casos de corrupció no es descobreixen gràcies als corruptes: els destapen les alertadores. Són persones anònimes, com la Carme Garcia i l’Azahara Peralta, que es converteixen en petites heroïnes quan desemmascaren els qui roben els diners de tots

per Paula Ericsson Navarro

Alerta, alerta... Corrupció!
L’Azahara Peralta (alertadora del cas Acuamed) i la Carme Garcia (alertadora del cas Mercuri) comparteixen reflexions sobre la corrupció al pati del Palau Robert. (Fotografies de Jordi Borràs Abelló)

Aquest és el teu article gratuït setmanal.

Fes-te subscriptor. Podràs llegir i fer possible tot el periodisme de LA MIRA.

Ja ets subscriptor/a? Accedeix-hi

Sobres. Caixa B. Transaccions. Andorra. Frau fiscal. 3%. Bárcenas. Pujol. M.
Rajoy. Tots aquests noms i conceptes ens condueixen a un mateix imaginari: la
corrupció. Tots sabem que existeix, però qui aixeca la catifa dels càrrecs públics i descobreix els milions d’euros robats als ciutadans? Les alertadores. Són petites heroïnes anònimes i una peça clau en la lluita contra el frau i la corrupció. Tot i això, tal com assenyala l’Oficina Antifrau de Catalunya, denunciar pot ser arriscat, ja que qui alerta de comportaments il·lícits s’exposa a patir represàlies en l’àmbit professional i en el personal. La Carme Garcia Suárez (Extremadura, 1957), funcionària de l’Ajuntament de  Sabadell, i l’Azahara Peralta (Madrid, 1978), treballadora d’Acuamed en el departament de sistemes i recursos, com a cap de projectes, ho saben. Elles són les alertadores del cas Mercuri i del cas Acuamed. Les dues són protagonistes d’una pel·lícula real. Ni amb un gram de ficció. Les dues són protagonistes també de l’exposició “Corrupció! Revolta ètica” (Palau Robert). Una proposta per incentivar la reflexió sobre la corrupció i la seva importància en la construcció d’una democràcia avançada, però també vol provocar una reflexió personal sobre els àmbits en què l’actitud personal podria modificar i millorar els sistemes corruptes a petita escala.

La Carme és una dona de mirada afilada i gestos tranquils. El cos va per una banda, els ulls per una altra. Amb una oratòria pròpia d’una persona que s’ha dedicat a la política, és regidora per Iniciativa per Catalunya Verds (ICV) de l’Ajuntament de Sabadell quan el 2012 es converteix en l’alertadora del cas Mercuri, una trama de corrupció i tràfic d’influències que posa fi a la carrera de l’alcalde socialista de Sabadell, Manuel Bustos, ara condemnat.

La Carme Garcia portava dos anys acumulant informació com a regidora de l’Ajuntament de Sabadell contra l’alcalde socialista Manuel Bustos, però fins que un dels empresaris no es decideix a declarar no pot presentar les proves i denunciar la corrupció.

L’Azahara està asseguda al seu costat, en un banc del Palau Robert de Barcelona. Amb els ulls verds oberts i la boca petita, l’observa i l’escolta amb atenció. Peralta era directora d’obra de diverses obres a Catalunya a l’empresa Aguas de las Cuencas Mediterráneas (Acuamed), dependent del Ministeri d’Agricultura i Medi Ambient, el 2013; en concret, dirigia l’obra del projecte de neteja de l’embassament de Flix. El 2015 denuncia els sobrecostos que Acuamed havia de pagar a Fomento de Construcciones y Contratas (FCC), denúncia que li costa el lloc de treball, tot i que la nova direcció la torna a contractar al cap d’un temps.

“Quan són molts més diners, sospites. Per què ells i no uns altres? I per què els ho he de regalar així, d’entrada?”

Dos casos, dues dones, dues alertadores. Les dues històries tenen punts en comú, però també diferències. L’obra de l’embassament de Flix portava uns dos anys funcionant i l’Azahara hi entra just en el moment en el qual es comença a descontaminar el pantà, l’octubre de 2013. A mesura que l’obra avança, l’Azahara s’adona que la contaminació no es troba només en l’aigua estancada, sinó que ha traspassat als despatxos. El contractista fa una sèrie de reclamacions que, segons el criteri de la directora, no es poden atendre. Comença a limitar accions i a denegar autoritzacions. Massa diners. “Jo batallava molt més per un euro amb un contractista que quan m’havia de comprar un cotxe. Jo no soc una persona que negociï gaire en la meva vida personal, però és veritat que en la meva carrera professional, si ho feia, era perquè no eren els meus diners, sinó els de tots els espanyols! Llavors, quan són molts més diners, sospites. Per què ells i no uns altres? I per què els ho he de regalar així, d’entrada?”, es preguntava.

“Van fer una auditoria a l’obra i van decidir que el meu treball era nefast i em van fer un acomiadament disciplinari”

Davant la resistència, salten les alarmes. Els seus caps s’adonen que Peralta sospita, i això no s’ho poden permetre. “Els superiors de la meva empresa, abans d’escoltar-me, van decidir arribar a acords amb el contractista. Va arribar un moment en el qual van fer una auditoria a l’obra i van decidir que el meu treball era nefast i em van fer un acomiadament disciplinari”, narra. Però amb l’acomiadament no la fan callar, sinó tot el contrari: marxa alçant la veu. “Jo vaig denunciar justament quan m’estaven acomiadant, perquè és quan vaig començar a tenir proves materials. Fins llavors tenia molta reunió, molts cafès, però no tenia papers per poder acreditar el que estava passant”, subratlla. Un cop ho té tot, fa el pas i denuncia.

L’Azahara, que és enginyera agrònoma, explica que dues persones superiors a ella ja havien denunciat anteriorment, i això li aplana el camí. Però, mentre que els companys s’havien quedat a les portes, a l’Azahara, que denuncia directament a la Fiscalia Anticorrupció, li admeten el cas amb totes les proves. Apunta i dispara. Una cadena de tractes de favor comença a tremolar. Està a punt de denunciar un cas de corrupció a l’empresa, està punt de canviar-li la vida, però ella es mostra sospitosament calmada quan ho recorda. Com si hagués passat fa molt de temps i totes les ferides s’haguessin tancat, però el cas Acuamed encara no està tancat, ni per als empresaris ni per a ella.

Atenta i respectuosa, l’Azahara confessa que des que es va convertir en alertadora del cas Acuamed, se sent més bona persona i més compromesa contra la corrupció.

I és que a l’Azahara, a banda de patir un acomiadament disciplinari, els seus antics superiors la denuncien per revelació de secrets (delicte que, segons el codi penal, pot suposar una pena de presó d’un a quatre anys i una multa de 12 a 24 mesos). Els ferits la volen ferir més fort. Aquesta venjança li capgira la vida, i actualment està pendent de judici. “Jo vaig agafar la documentació que hi havia en el cas d’Acuamed. Allà hi havia certs informes que deien els motius pels quals m’acomiadaven a mi, i ho vaig presentar en un jutjat, perquè presentar la documentació en un jutjat és un dret constitucional. Que tu tinguis una prova i que no puguis recórrer-hi perquè et diuen que és una revelació de secrets quan ho estàs presentant en un jutjat, i no a la premsa, és absurd”, critica amb una barreja d’ironia i de perplexitat.

“Tant un funcionari com un càrrec electe no es deu ni al partit amb qui hi hagi arribat ni encara menys al govern o alcalde, sinó al compromís amb tot el conjunt de la ciutadania”

La Carme l’escolta en silenci mentre juga amb els anells. Ella no en pateix conseqüències legals, però sí que reconeix que el silenci que guarda durant dos anys se li fa molt llarg. Alçant els ulls al cel que ens fa de sostre, Garcia recorda que entra a l’Ajuntament de Sabadell el 2007, com a cap de llista d’ICV, amb una idea molt clara: “Tant un funcionari com un càrrec electe no es deu ni al partit amb qui hi hagi arribat ni encara menys al govern o alcalde, sinó al compromís amb tot el conjunt de la ciutadania, que esperen que estiguis alerta que els interessos públics es cuidin i es gestionin de manera correcta”, desenvolupa. Segons Garcia, hi ha una part important de la població que està preocupada per com s’està governant la ciutat, i hi ha molts grups polítics que no comparteixen l’estil de govern. Hi ha una remor, un rumor que alguna cosa no funciona. Que l’interès privat és prioritari al públic. I la Carme ho sospita.

“L’estil Bustos era una manera de governar. Hi havia coacció: o estaves amb l’alcalde o contra l’alcalde”

De la mateixa manera que els caps de l’Azahara la desacrediten, Bustos critica públicament la Carme Garcia. Però aquesta crítica, lluny d’aïllar-la, fa que guanyi la confiança de certs sectors de Sabadell. És així com crida l’atenció de set empresaris de la ciutat, que queden amb ella de manera confidencial i li expliquen que tenen complicacions per accedir a algunes convocatòries públiques. Ensumen que ja estan adjudicades. Però quan ella en demana proves o testimonis per denunciar aquestes irregularitats, es troba amb “una por molt gran”. No volen parlar. No es volen posar en perill. “L’estil Bustos era una manera de governar. Hi havia coacció: o estaves amb l’alcalde o contra l’alcalde”, sentencia Garcia. Però un dia, s’acaben els cafès sense proves i un home decideix fer un pas endavant.

“Així és com s’arriba al cas Mercuri, perquè hi ha una persona disposada a denunciar. I com que hi ha una persona disposada, com a càrrec electe tinc l’obligació de denunciar, no hi ha matisos”

Un petit empresari li diu que està disposat a aportar-li proves i a denunciar. “Tinc por perquè jo ja no vull continuar i no vull continuar amb les conseqüències”, li confessa. “Així és com s’arriba al cas Mercuri, perquè hi ha una persona disposada a denunciar. I com que hi ha una persona disposada, com a càrrec electe tinc l’obligació de denunciar, no hi ha matisos. Per tant, tiro endavant aquesta denúncia”, ressalta amb un to seriós.

S’acaba el silenci. Ja no són rumors. Ja no són cafès. Ara ja hi ha proves. Ara ja hi ha cas. Amb nervis però amb determinació, la Carme denuncia. I el cas Mercuri surt a la llum. Sabadell ja pot corroborar el que tothom sospitava gràcies a la valentia de la Carme. I els actes tenen conseqüències: Bustos dimiteix com a alcalde el 2013 i com a regidor el 2014, i Garcia plega de regidora abans d’acabar la legislatura. Mentre que l’Azahara és més críptica, la Carme expressa amb gestos els nervis, bons i dolents, que va sentir en aquell moment. “El cas Mercuri esclata el 2012, pràcticament uns mesos després d’haver començat la meva segona legislatura. Jo m’espero que Manuel Bustos plegui del tot, però si hagués plegat abans, jo hauria plegat abans. El que jo havia de fer ja ho havia fet, no en volia treure un rèdit polític”, detalla.

Totes dues s’han trobat amb dos casos diferents, en ciutats i ocupant càrrecs diferents, però totes dues s’han trobat amb el mateix enemic a combatre: la corrupció.

A més a més, Garcia no vol acabar la segona legislatura perquè no se sent còmoda a Iniciativa, tant pels temes nacionals com per les reaccions personals. “Totes les reaccions no van ser les que jo m’esperava. Jo era molt ingènua, i em pensava que la gent que pensa exactament com tu respon amb aquesta lleialtat i amb aquests valors, i no va ser així”, lamenta. No hi ha conseqüències legals, però sí polítiques i personals. Necessita fer una pausa. I la fa. Quan ella marxa, agafa protagonisme la plataforma anticorrupció de Sabadell, que es presenta com a acusació popular. Tot i que ella deixa el protagonisme als veïns, Garcia sap que el cas encara és viu. “Encara hi ha peces que no s’han obert”, subratlla.

“Si ho feia sabia que m’acomiadarien, però si no ho feia hauria anat a la presó perquè hauria firmat allò. Tu tens els teus principis, però el càstig i el preu que es paga també són alts”

“I no teníeu por?”, els pregunto. Es giren, es miren i riuen. “Clar que em feia por, però és que de por ja en teníem, perquè com que no estava amb l’alcalde estava en contra d’ell”, exclama Garcia. “Tens por quan ho fas perquè ho fas, i si no ho fas perquè no ho fas. Si ho feia sabia que m’acomiadarien, però si no ho feia hauria anat a la presó perquè hauria firmat allò. És clar que tu tens els teus principis, però el càstig i el preu que es paga també són alts”, reflexiona Peralta.

Tot i la por, hi ha persones compromeses amb el deure públic a Catalunya, però moltes denuncien de manera anònima per evitar represàlies com les que ha patit l’Azahara. Entre 2011 i 2019 hi ha 1.445 denúncies a Catalunya;  l’any més àlgid és el 2018, amb 219 alertes. Per a l’Azahara, les oficines antifrau, com la catalana o la valenciana, així com les plataformes, les associacions i fins i tot els mateixos denunciants de corrupció fan molt més fàcil l’assessorament i l’orientació.  “Jo crec que s’han d’explicar moltes coses, perquè jo no me’n penedeixo, d’haver denunciat, però si t’expliquen certs matisos potser ho fas d’una altra manera, més que res perquè no tinguis aquest sacrifici que després suportes”, destaca l’Azahara. “Quins matisos?”, pregunto. “Has de saber que les armes legals estan en mans de tothom”, sentencia tancant els llavis i abaixant els ulls.

“El que jo vaig fer no hauria de veure’s com una cosa extraordinària. És extraordinari que un càrrec electe o un funcionari públic mirés cap a un altre costat”

Tot i que Garcia no està pendent de judici, corrobora que els alertadors es posen en situacions molt complicades, però insisteix que un treballador públic es deu a la ciutadania i que és la seva obligació. “El màxim que et pot fer un alcalde és retirar-te les competències, però si et retira les competències perquè resulta que com a càrrec electe poses de manifest que no estàs d’acord amb la manera de governar i amb com s’està utilitzant allò que és públic en benefici d’allò que és privat, a mi em sembla que diu molt a favor teu”, dispara Garcia. “El que jo vaig fer no hauria de veure’s com una cosa extraordinària. És extraordinari que un càrrec electe o un funcionari públic mirés cap a un altre costat”, lamenta mentre l’Azahara assenteix.

La Carme i l’Azahara han patit com a alertadores, però se senten tranquil·les i satisfetes per haver denunciat allò que creien injust.

En aquest sentit, Garcia en fa corresponsables els càrrecs electes i els funcionaris públics. “Jo no faig només culpable Manuel Bustos. És injust, inclús. Clar que hi ha algú que va davant i que té la màxima responsabilitat perquè marca aquesta línia de com entendre l’aprofitament d’allò que és públic en benefici d’allò que és privat, però seria impossible que algú pogués, durant anys, exercir aquest estil de govern sense que hi hagués moltes persones a qui ja els anés bé, ja sigui perquè directament se’n beneficien, ja sigui perquè no se’n beneficien però els fa por fer un pas enrere o plantar cara a algú del seu mateix equip de govern”, denuncia.

“Ara valoro les persones pel que fan, pel que em demostren, molt al marge de la seva ideologia i al marge del color polític”

En l’àmbit personal, la Carme comparteix durant dos anys la investigació amb molt poques persones. El cercle de confiança és molt reduït i la tensió, molt gran. “Personalment, en aquells moments, la teva vida és estranya perquè la gent normal no passem per aquestes circumstàncies”, afegeix. “El que realment volia és que, el que fos, s’aclarís. Si hi havia o no hi havia veritablement motius perquè la justícia actués, doncs bé, i si no n’hi havia, doncs que s’aclarís, però que això es tanqués”, recorda.

Tot i el patiment, tot i l’espera, tot i sentir-se una espia quan ella no s’havia imaginat mai en una situació així, aprèn coses noves. Una de les lliçons més importants que en treu, d’aquest laberint polític, és una nova manera de valorar les lleialtats. “M’ha fet créixer molt, el cas Mercuri. M’ha fet valorar les persones, les lleialtats, els seus valors, la seva integritat, de manera, per sort, molt més àmplia, molt més transversal. Ara valoro les persones pel que fan, pel que em demostren, molt al marge de la seva ideologia i al marge del color polític”, celebra.

Perquè, un cop revelada la investigació, companys, ja siguin del seu partit o de formacions contràries, mostren gelosia i enveja. Encara que no tots. “A Sabadell m’he trobat sempre bona acollida, inclús socialistes de tota la vida, gent gran socialista de tota la vida, m’han dit: ‘Ens sap molt greu el que està passant, però has fet el que havies de fer’”. D’altra banda, l’Azahara ho té clar: “Jo penso que m’he tornat més bona persona, no només en tema de corrupció, sinó d’ajudar el del costat. Mai he estat mala persona, però ara tinc una altra empatia amb els que estan vivint certes injustícies. Ara em fa la sensació que el poder judicial no està realment desvinculat del poder executiu perquè actuïn justament, que és el que busquem tots”, respon amb rapidesa.

Tot i això, defensa que, sense uns valors inculcats a casa, la lluita contra la corrupció no seria possible, idea que comparteix amb la Carme. “A mi el ‘No es roba’ me l’han traslladat els meus pares, no el meu professor de primària”, detalla mentre Garcia riu. “Quan tu tens aquests principis, els tens. Generalment això es manifesta quan faig la declaració de la renda i marco la casella, o si quan l’electricista que em ve a arreglar alguna cosa li pago l’IVA... Però quan vius això directament et comences a adonar que totes aquestes coses minucioses també són corrupció, i comences a adonar-te que tots hi acabem col·laborant”, conclou.

Aquest és el teu article gratuït setmanal.

Fes-te subscriptor. Podràs llegir i fer possible tot el periodisme de LA MIRA.

Ja ets subscriptor/a? Accedeix-hi
Foto de perfil

Paula Ericsson Navarro

Col·laboradora de LA MIRA

Comentaris