Històries

La poma que no es van poder menjar Adam i Eva

Són les pomes més altes que tenim a Catalunya. Un fruit desitjat perquè darrere hi ha futur. Una història d’emprenedoria. El Miquel Bringueret demostra que, per poder menjar pomes dolces, cada cop s’hauran de cultivar més amunt

per Magda Gregori

La poma que no es van poder menjar Adam i Eva
Són pomes de tamany més petit, però molt dolces. I es cultiven en un lloc poc habitual: a alta muntanya. Això les fa diferents, úniques. (Fotografies de Jordi Borràs)

Aquest és el teu article gratuït setmanal.

Fes-te subscriptor. Podràs llegir i fer possible tot el periodisme de LA MIRA.

Ja ets subscriptor/a? Accedeix-hi

Es poden conrear pomes a 957 metres d’altitud? Sí. El Miquel Bringueret ho demostra a Esterri d’Àneu (Pallars Sobirà), un petit poble vorejat pel riu Noguera Pallaresa. Cansat d’haver d’agafar cada dia el cotxe i fer centenars de quilòmetres per guanyar-se les garrofes exercint de professor a l’Institut de Mollerussa, va decidir llançar-se i provar si les pomes podien canviar el rumb de la seva vida. De moment, encara està en fase preliminar, en el terreny de l’encert-error, però absorbint milers d’aprenentatges.

“Sabem que la vida del pagès és complicada, sempre pendent del temps, però hi veig una rendibilitat econòmica. Espero que vagi bé i pugui dedicar-me al 100% a la producció de pomes”

“El sector primari mai no m’havia cridat l’atenció, però ara m’agrada. Sabem que la vida del pagès és complicada, sempre pendent del temps, però hi veig una rendibilitat econòmica. Per això, cal intentar minimitzar tots els riscos i imponderables. Espero que vagi bé i pugui dedicar-me al 100% a la producció de pomes”, explica el Miquel mentre camina per la seva finca. Viure al seu poble, envoltat de la seva gent i conreant pomes a la propietat que van comprar els pares. De fet, aquesta és la seva aspiració, el seu desig, la seva il·lusió. Quan el pare del Miquel va adquirir el terreny ja hi havia pomers, que van ser arrencats, i ara els ha fet renéixer. “Ho faig per ell, pel pare. Sempre parlava de les pomes que hi havia aquí. A ell li feia molta gràcia tornar a veure el camp ple d’arbres”, explica.

El Miquel camina a pas ferm i decidit per la seva finca. Aquest esperit és el que el va empènyer a endinsar-se en aquest projecte per introduir-se en un món que per a ell, fins aleshores, era totalment desconegut. 
“Els del Pla se’n riuen una mica quan els diem que plantem pomes. Tinc un tiet de Torrelameu (La Noguera) que, quan li explico que faig poma ecològica, no s’ho pot creure”

Ho narra i la seva mirada transmet moltes coses. Ha intentat construir una nova història des de la tendresa, l’orgull i l’agraïment. Fer feliç el pare obrint nous horitzons, professionals i personals. La imatge és curiosa, com ho és també veure una plantació de pomes al mig d’Esterri d’Àneu, en un clima molt fred a l’hivern i ben calorós a l’estiu. “Els del Pla se’n riuen una mica quan els diem que plantem pomes. Tinc un tiet de Torrelameu (La Noguera) que, quan li explico que faig poma ecològica, no s’ho pot creure”, assegura amb una rialla sorneguera. Però el Miquel, quan va iniciar aquest projecte, fa dos anys, tampoc no les tenia totes: “Estava espantat, evidentment. Trucava al tècnic per a qualsevol cosa. L’agricultura ecològica sempre és preventiva. En principi, la biodiversitat t’ha d’ajudar a mantenir controlades totes les plagues”.

Aquest tractor ja era del seu pare, que l’utilitzava per transportar materials de construcció. Ara, el Miquel el maneja pel seu camp. De fer cases a fer pomes, però amb les mateixes rodes que el primer dia. 

I com es poden controlar les adversitats meteorològiques, l’altra gran amenaça de tots els pagesos? “Els pomers necessiten hores de fred acumulades. Alhora, jo tinc la sort que aquesta finca està situada entre tres ports de muntanya i sempre hi bufa el vent. Això és essencial perquè impedeix que l’aire fred pesi més que el calent. Per tant, és més difícil que se’t geli”, comenta el Miquel. Però a Esterri poden passar del fred que ho glaça tot a una calor que no perdona, i això també podria cremar la fruita. Per tant, sempre ha d’estar ben alerta del que li pugui oferir el cel.

Una plantació de 2.400 pomeres al mig del petit poble d’Esterri d’Àneu. Una imatge que, en un primer moment, va sorprendre tots els veïns. 

Perquè la terra la té ben controlada. No la llaura, la cuida amb un adob de nitrogen, i amb una gran xarxa intenta que els 2.400 arbres plantats puguin donar el seu fruit. El 2018 va recollir la primera collita; això sí, va ser una mica tardana. Aquest és un tret que diferencia la poma d’alta muntanya de la que es pot conrar al Pla, però que també permet que aquesta pugui adquirir més sucres i, per tant, més gust. “Al mes de novembre del 2018 encara collíem pomes. Va ser una producció testimonial. Diuen que el primer any s’ha de fer un 25%, el segon un 50%, el tercer un 75% i, a partir del quart, el 100%”, comenta mentre s’atansa a un arbre i revisa que tot estigui en ordre. I llavors afegeix: “Aquest any també ha florit molt tard, però gràcies a això he evitat alguna gelada”.

“Hem de tornar a viure de les terres i hem de proposar un model de creixement molt diferent del del turisme. Aquí podem fer poma de molta qualitat, hem d’aprofitar-ho”

I, un cop collida, la poma s’ha de comercialitzar. Com ho fa, el Miquel? Quin circuit segueix? Forma part de la cooperativa Biolord, un grup d’una desena d’emprenedors que, com ell, van decidir creure en el cultiu de la poma per tornar a remoure la terra que durant anys havia estat erma. Organitzar-se i coordinar-se per obtenir un rendiment. “Hem de tornar a viure de les terres i hem de proposar un model de creixement molt diferent del del turisme. Aquí podem fer poma de molta qualitat, hem d’aprofitar-ho”, sentencia el Miquel.

La cara del Miquel transmet satisfacció. Va respondre al desig del seu pare plantant pomes a la finca familiar, i ara només espera que això tingui continuïtat i futur. 
“Un percentatge de la producció volem que es consumeixi al territori. Per tant, em quedo un 30% per poder vendre als mercats locals i l’altre 70% va a la cooperativa”

I aleshores explica què en fan quan, després de mesos de feina, la poma està a punt per menjar: “Un percentatge de la producció volem que es consumeixi al territori. Per tant, em quedo un 30% per poder vendre als mercats locals i l’altre 70% va a la cooperativa”. Reconeix que la seva gran sorpresa ha estat la bona acceptació del producte. La mida de les pomes de muntanya és relativament més petita que les que es cultiven al Pla de Lleida, per això diu el Miquel que el millor és no menjar per la vista, sinó tastar-la i assaborir-ne el gust.

“Si ho faig bé, el dia de demà, si els meus fills volen continuar, tindran un sòl perfecte. Aquesta és la manera de deixar-los i transmetre’ls un llegat”

Un gust que el Miquel espera poder anar perfeccionant amb anys d’experiència. Perquè ell ha volgut fer feliç el pare iniciant aquest projecte, però el seu objectiu és obrir un camí per als seus fills. “Si ho faig bé, el dia de demà, si els meus fills volen continuar, tindran un sòl perfecte. Aquesta és la manera de deixar-los i transmetre’ls un llegat”. La pagesia, sovint, té aquest encant. Un treball i un coneixement que passa de generació en generació. La felicitat pot venir de la terra, d’aquella que es cultiva i dona pomes ben dolces. Perquè aquestes són les pomes del futur. 

Les pomes, o fruits com aquests, cada cop s’hauran de cultivar a més alçada perquè els arbres necessiten hores de fred acumulades per elaborar un producte ben dolç. 

Aquest és el teu article gratuït setmanal.

Fes-te subscriptor. Podràs llegir i fer possible tot el periodisme de LA MIRA.

Ja ets subscriptor/a? Accedeix-hi

Comentaris