Històries

Les paraules espien i maten

Des de 1936 les xarxes dels Serveis d’Intel·ligència del franquisme espien Catalunya. LA MIRA accedeix a part dels informes que serviran per guanyar la Guerra i pel futur espoli material i espiritual de 1939

per Francesc Canosa, Neus Moran

Les paraules espien i maten
Paraules, paraules... que cauen com bombes. Reals i informatives. Aquestes són algunes de les paraules que hi ha als centenars d'informes que escriuen la xarxa d'espies del bàndol nacional a Catalunya entre 1936 i 1938. (Imatges: Elaboració pròpia de Guillem Sevilla)

Aquest és el teu article gratuït setmanal.

Fes-te subscriptor. Podràs llegir i fer possible tot el periodisme de LA MIRA.

Ja ets subscriptor/a? Accedeix-hi

Des del 17 de juliol de 1936 tot és possible a Catalunya. Ho és tant que el 3 d’octubre a les 12 del matí a una Sala de l’Audiència de Barcelona es veu una cosa mai vista “en aquests temps revolucionaris”. A primer cop d’ull tot és normal, rutinari, avorrit. De dia a dia. Papers, escrits, carpetes. Gent entrant i sortint. Però a la primera taula hi ha aquell home gran i el jove. Pare i fill. Neguitosos. Tenen pressa. Volen el certificat ja. El paper! La signatura que diu que són lliures. Que ja no estan lligats als seus matrimonis, a les seves esposes, a les seves dones. Sí, un pare i un fill estan demanant la sentència d’ambdós divorcis alhora. Han de sortir corrent. Marxen de la sala. I al cap d’una hora tornen a entrar-hi. Acompanyats de les seves futures esposes que... també són una mare i una filla. Sí, vull. Es tornen a casar. Tot és així: divorciar-se, casar-se. Tot és possible, sobre el paper, a la Catalunya revolucionària en Guerra. La revolució dels primers mesos bèl·lics són eslògans, lemes, frases, paraules... Sí, vull. Paraules, paraules... Les que mataran a molts.

A Madrid paraules espantades d’una dona esverada el mateix 3 d’octubre que a la Barcelona feliç el pare i el fill es divorcien i es casen amb la mare i la filla. A la capital de la República la diputada comunista Dolores Ibárruri, La Pasionaria, avisa, amb paraules: “El que falta són fets. A Madrid se’l defensa, efectivament, de tot arreu; però no solament cal defensar-lo de l’enemic que s’amaga a la reraguarda. El traïdor [Emilio] Mola ha dit que llançarà sobre Madrid quatre columnes; però que una cinquena columna serà la que començarà l’ofensiva. Aquesta cinquena columna és la que està dintre Madrid, la que es remou en la foscor i maneja la mentida i el rumor. Cal fer justícia ràpida i exemplar per a arrencar fins a l’arrel la planta de la traïció. No es pot tolerar més que passi el que passà ahir, que en un edifici oficial es reuniren a conspirar un grup de facciosos, amb la complicitat manifesta dels empleats d’aquest edifici”. Són dins.

Són espies i fan espionatge. Organitzats i no organitzats. Professionals i no professionals. Xarxes rumiades i xarxes improvisades. Tot és possible

Mola, esmola. Mola amenaça Madrid. El General Emilio Mola Vidal un dels caps nuclears de l’atòmic cop d’estat del 17 de juliol de 1936 assetja, fueteja, assota la ciutat, primer, amb paraules. És un radiostar. Una estrella proto Brunete mediàtica. Des dels micròfons anuncia que quatres columnes es dirigeixen cap a la capital (des de Toledo, Extremadura, la Sierra i Sigüenza), però hi ha una cinquena columna: la de dins. La que viu dintre de casa. Pot ser el teu veí, el teu oncle, el teu amic... Són els simpatitzants, fidels, entusiastes del cop d’estat. Els que conspiraran des de la clandestinitat, les ombres, l’anonimat. Són espies i fan espionatge. Organitzats i no organitzats. Professionals i no professionals. Xarxes rumiades i xarxes improvisades. Tot és possible. Perquè tot val. Tot es vol sentir. I es volen sentir paraules. Les que buscaran, esperaran, pisparan, recolliran, captaran, observaran des del remogut ventre republicà del dia a dia: des dels quarters, despatxos, cafès, tramvies, botigues, carrers... A tot arreu. Escoltant, guaitant, vigilant. Paraules, paraules, noms, adreces, dades, xifres... informació al servei de la victòria. Què pot fer més mal? Què pot ser més letal, una bomba o una paraula?

Informació, informació, informació. Munició de paraules per prendre decisions: per atacar, per delatar, per espoliar, per jutjar, per condemnar, per matar. Metralla lèxica. Armes de destrucció massiva. La paraula és suïcida, és un soldat, un escamot, és un exèrcit, és un fusell, una bomba, un tanc, un avió... és la Guerra expansiva, total, absoluta, viral, bacteriològica, metzinosa, esmunyedissa, imperceptible, invisible, però la victòria més real. Madrid tremola. Però és que el moviment sísmic de l’espionatge vibra a tota la pell de brau. A la Barcelona borratxa de felicitat del tot és possible, el virus ja està inoculat. Brota un mapa per on deambulen els éssers delators. Organitzat. Clar. Decisiu. Els Serveis d’Informació del bàndol nacional divideixen, el 1936, Barcelona en sis zones. És la geografia de l’espionatge rebel. LA MIRA accedeix a una part d’aquests documents desconeguts, fets entre 1936 i 1938, on les paraules, els noms, els llocs, els números... faran guanyar la Guerra. Anem, primer, al mapa.

El Serveis d’Informació del bàndol nacional divideixen Barcelona amb sis sectors. Per aquesta geografia deambulen els ulls dels espies franquistes a la recerca d’objectius i tot tipus d’informació per transmetre. 

OBJETIVOS DEL PLANO DE POBLACIÓN DE BARCELONA

Con objetivo de facilitar el encuentro sobre el plano de los números a que se refieren las distintas formaciones que a continuación se van a enumerar, al mismo tiempo que evitar que lleguen (los susodichos números) a alcanzar tres cifras, se ha creido conveniente la descomposición del referido plano en sectores. La distribución de estos, que son 6, es la siguiente:

Sector 1º .- Queda limitado como sigue: Por la avenida de Alfonso XIII (Diagonal) en su parte O. hasta su encuentro con el paseo de Gracia, de este punto sigue la división por la calle Salmerón, Avenida de la República Argentina, continuando después por una carretera que en dirección N. va hacia el Tibidabo. El resto del sector queda limitado por el recuadro del plano.

Sector 2º .- Queda limitado como sigue: Por la parte O. con el Sector 1º para continuar despues por la Avenida Alfonso XIII (Diagonal) desde su cruce con el Paseo de Gracia hasta la Plaza de las Glorias continuando despues por la calle Meridana – calle de Orense y líneas del F.C. del Norte. El resto por el recuadro del plano.

Sector 3º .- Queda limitado como sigue: Por la Avenida de Alfonso XIII en sus límites con los sectores 1º y 2º por la calle Cortes desde la plaza de las Glorias hasta su comienzo y por el O. Con el recuadro del plano.

Sector 4º .- Queda limitado como sigue: Por la calle Cortes desde su comienzo hasta el paseo de Gracia (limitado en este trozo con el sector 3º) continuando despues por Paseo de Gracia á Plaza Cataluña – Ramblas - Plaza de la Paz - Paseo Colón y falda de Montjuich y el resto con el recuadro del plano.

Sector 5º .- Queda limitado como sigue: Por la calle Cortes en el trozo comprendido desde el Paseo de Gracia hasta la plaza de las Glorias, contando desde ese punto hasta el mar por la calle del Dos de Mayo y lindando con el sector 4º por las Ramblas, Paso Colón y falda de Montjuich.

Sector 6º .- Queda limitado como sigue: Por la calle Dos de Mayo hasta la plaza de las Glorias en su límite con el Sector 5º para continuar con el límite del sector 2º en las calles Meridiana – Orense y línia del F.C. del Norte, limitándose por el E. en el recuadro del plano.

El mapa per on zigzaguen els espies. La geografia urbana de les paraules que vigilen. La primera pàgina de més paraules, notes, observacions, escoltes, delacions. Són informes dels Serveis d’Informació, o Intel·ligència, del bàndol nacional. Dels sublevats el 17 de juliol de 1936. Dels rebels, dels que el futur en dirà “franquistes” com un victòria única, autoritària i també nominal. Com un triomf de la paraula precisa, dita i letal. Com una batalla, com una Guerra que ja es portava pensant, imaginant, esbossant, redactant des de feia molt temps. Els Serveis d’Informació nacionals tenen molta informació de Catalunya. Però, quina? Per què? Amb quins objectius?

Amb l’esclat de la Guerra, des del propi bàndol rebel neixen, creixen, es reprodueixen Serveis d’Informació. La fàbrica mortal de paraules.

Sí, el juliol de 1936 és l’inici d’una Guerra real (la dels trets, bombes, soldats, trinxeres..) i d’una Guerra invisible (informació, intel·ligència, propaganda...): però l’invisible governa el visible, encén el poeta. Prosa i poesia. Veure i no veure. Bales i paraules. La victòria, com ja va fa veure, i escriure, Johannes Gutenberg, l’inventor de la impremta, de la reproducció massiva, infinita, vírica de la realitat i de la confusió, és una: “La impremta és un exèrcit de 26 soldats de plom amb el qual es pot conquistar el món”. Les paraules, la informació són una arma: perquè són un mapa del món que ens obliga a mirar en una direcció o una altra. Per això, amb l’esclat de la Guerra, des del propi bàndol rebel neixen, creixen, es reprodueixen Serveis d’Informació. La fàbrica mortal de paraules. Comencem amb una paraula clau: Mola.

Des de la zona nacional, des de Biarritz, s’estén una teranyina espia cavalcant que arriba, atrapa, enteranyina a Catalunya

El General Emilio Mola Vidal tot just se senten els primer trets de juliol de 1936 crea el Servicio de Información del Nordeste de España (SIFNE). La direcció està sota Josep Bertran i Musitu i José Quiñones de León. Des de la zona nacional, des de Biarritz s’estén una teranyina espia cavalcant que arriba, atrapa, enteranyina a Catalunya. Civils i militars. Un exèrcit víric. Però a tot el big data de l’espionatge proto franquista cal sumar-hi molts més elements: els carlins de les Juntes Carlistes que donen suport al cop d’estat i que tenen una presència geogràfica a llocs com Catalunya prou arrelada i significativa. Més. Els membres del partit Falange Española Tradicionalista (FET) que també compta amb una estructura pròpia al nostre país. Sumeu ciutadans espontanis, simpatitzants, entusiastes, rebotats, venjatius, acollonits... I afegiu que dins del propi exèrcit de la República, i de les pròpies forces de seguretat republicanes, hi ha un arxipèlag d’espies, delators, infiltrats. Soldats, oficials, alts càrrecs que, clandestinament, invisiblement, silenciosament passen informació a l’enemic. Són illes, solitàries, o de grupuscles, però inamovibles, fermes i necessàries dins de l’espionatge i el quintacolumnisme durant la Guerra. Hi ha una raó nuclear. Una reflexió feta al moment i anys després: si la pròpia República no sap detectar, netejar, eliminar traïdors dins del seu propi exèrcit i forces de seguretat es pot realment guanyar la Guerra? Quants són? Poden destarotar-ho tot? Es pot perdre la Guerra per això?

Els informes dels Serveis d’Informació nacionals als quals ha accedit LA MIRA assenyalen com míssils 166 objectius clars, imperatius i precisos damunt el pla de la ciutat. I una setantena llarga sense fixar

La resposta és que dins d’aquests cossos el nombre d’espies és important, notable, clar i decisiu. L’historiador Javier Cervera Gil (basant-se en documentació judicial) xifra que entre el 10 i 15% dels membres de les forces de seguretat i ordre públic de la República tenen alguna relació, o actuaven a favor de l’enemic durant el conflicte.... I ningú se n’adona prou. La cinquena columna és dins dels que han de protegir la reraguarda i el front. El suposat amic és enemic. Però és arreu. Cada cop és més gran, immensa. Un exèrcit. Un virus. Una bomba nuclear que, a partir de 1937, es farà més forta, musculosa, homogènia, potent, temorosa, determinant amb la creació del Servicio de Información y Policia Militar (SIPM): la professionalització total (policia, militars, guàrdies d’assalt...). Sota la direcció del Coronel José Ungría Jiménez enxarxa, en gran mesura, tots els Serveis d’Informació franquistes: unifica totes les xarxes d’espionatge. L’arma atòmica és total i definitiva: es compta que el 1938 el SIPM arriba a 30.000 agents a tota la geografia de la pell de brau encabritada, en flames, en Guerra. Perquè des de 1936 a 1938 es guanya la Guerra de les paraules. Especialment clar es veu al mapa de Barcelona. La ciutat de la victòria èbria i revolucionàriament feliç el 1936. La capital de la República el 1937. La capital de Catalunya, el país envaït el 1938. Els informes dels Serveis d’Informació nacionals als quals ha accedit LA MIRA assenyalen com míssils 166 objectius clars, imperatius i precisos damunt el pla de la ciutat. I una setantena llarga sense fixar. Són gairebé 240 informes: curts i extensos. Superficials i profunds. Són escrits, formes, expressions amenaçadores: adreces, noms, llocs, fets... Informació per guanyar. Anem a la Barcelona de les paraules que espien.

Botigues, seus de partits, edificis... Tota la ciutat, qualsevol punt és susceptible de ser observat i de generar paraules que donen moltes dades als Serveis d’Informació.

Les primeres paraules són sòbries, econòmiques, tallants. Els primers informes de 1936 són un cop d’ull. Una llambregada. Un tartamudeig visual. Mirem L’informe número 14: “Bonanova – Batería antiaerea”. Ja està. Ho diu un veí? Un passejant fortuït? Algú des d’un cotxe que s’ha apropat expressament? Però ho diu algú que s’amaga darrere les paraules i un número, una xifra, un codi encriptat (de una, dos o tres xifres). Però cada dia que avança la Guerra la brevetat creix. Diu l’informe número 13: “En el edificio de las Escuelas Pías de Sarriá han establecido la Escuela Popular de Guerra”. Sí, d’acord, això ho pot veure molta gent, però el mapa es va omplint, endreçant, augmentant. Broten els punts a tot arreu. Número 7: “Defensa antiaerea con reflector en el Parque Güell”. Més precisió. Número 27: “Convento de las Esclavas – Mallorca 234 – Defensas antiaereas”. Anem al 6: “Palacios de la Exposición. Ahora son Cuarteles y depósito de bombas de mano en poder de la F.A.I.”. Van apareixent més punts a la cartografia. Números, adreces, llocs, partits, oficines, cases, institucions, armament, dipòsits, infraestructures… Tot.

Ningú està exempt de l’observació, de la panoràmica de l’espionatge, del tràveling de la cinquena columna: anarquistes, comunistes, catalanistes, independentistes...

Tot va creixent animadament, generosament, triomfalment. Tot va passant de titular al vol a carta llarga, profunda, matisada que aterra a la ment, a les taules de les decisions. Llegim amb calma. Informe 17: “Fomento del Trabajo Nacional – Vía Layetana nº32 – frente al Banco de España. Actualmente tiene las oficinas de la F.A.I. con su emisora de radio. Hay una ametralladora antiaerea y en los sótanos gran cantidad de municiones, bombas de mano, fusiles y ametralladoras”. Més detalls, oi? I més concrets, específics. I cada cop el zoom in i out es mou més. Del pla detall al pla general. Del pla general al pla detall. Cada cop entren més llocs, adreces, als ulls i als papers del camp visual. Ningú està exempt de l’observació, de la panoràmica de l’espionatge, del tràveling de la cinquena columna: anarquistes, comunistes, catalanistes, independentistes... com el poderós sindicat CADCI (Centre Autonomista de Dependents del Comerç i de la Indústria): “nº18.- En la Rambla de Sta. Mónica junto al Centro de Dependientes hay depósito de municiones y está blindada la casa”. I també tenen la casa vigilada els marxistes no estalinistes: “nº15.- Local del P.O.U.M. junto al Principal Palace, tiene gran existencia de material de guerra”.

Els grans edificis de la ciutat, com Montjuïc, o les grans fàbriques són objectius permanents de la vigilància dels espies. 

Els llocs creixen. Els números creixen. Les paraules creixen. La informació creix. La Guerra avança. I els objectius cada cop són més clars. Com el futur. Com les traïcions. O es que cada cop els informes no són més penetrants, precisos, exactes, concrets, concisos, categòrics? Hi ha informació, dades, observacions que no es poden saber si no s’està dins. Ja no poden ser paraules de simples ulladors entusiastes, d’amics de la causa. Són ulls de dintre que miren assossegadament, fixament. Són cossos propers, a la vora, a tocar. La informació és de metres, calenta, diària. Agafem aire. Llegim:

“Cuartel del Grupo de Transmisiones y Señales.- El cuartel de este grupo está en la barriada de Tres Torres (Sarriá-Barcelona) en la calle de Raurich. Los elementos que lo constituyen son los empleados de los sindicatos de Luz y Fuerza de Cataluña en número de 5.000 aproximadamente, que han sido todos militarizados así como todos los empleados de los talleres de reparaciones eléctricas y radio. El mando de este grupo lo tienen varios ingenieros de estos sindicatos”. Més clar? Aquest informe l’havia de veure-sentir algú des de dins. Diu així: “Emisoras de T.S.H. del cuerpo de Transmisiones y señales en Barcelona, está instalada en el edificio de los Jesuitas de Sarriá, en el local anexo destinado a laboratorio, de construcción más reciente. En esta estación, a más del servicio de transmisiones normales se crean interferencias para impedir ser oida la charla del General Queipo de Llano”. Qui ho sent això? Qui ho veu això? Qui ho transmet, treballa allà? Preguntes. 

L’agent sobre el terreny. Comprova ell mateix les armes? Les compta ell? Porta el control de tot? Però el que és segur és que posa paraula darrere paraula i la fa arribar a l’enemic


Respostes. Cada cop es veu, es revela, s’escriu des de més a dins. Cada cop hi ha més fe en la victòria final. Informe 7: “Convento de los Salesianos de Sarriá.- En él hay almacenadas grandes cantidades de municiones de mauser, proyectiles de todas las medidas, bombas de todas clases, todo dentro de cajas convenientemente preparadas para llevar á la carga. No puedo precisar si hay cargamentos de pólvora ó trilita ni si cajas de las citadas son cargadas ó no. Allí se fabrican, como ya he dicho, los fusiles, mauser, existiendo un magnífico taller, de que ya he hablado, tambien se almacenan allí toda clase de materiales para industrias de guerra. Existe allí una máquina especial, de procedencia Checoslovaca, donde se comprueban los fusiles que se construyen y los que se reparan, existen allí almacenados una infinidad de coches requisados y otros nuevos, entre ellos magníficos camiones de 9/11 toneladas otros de tonelage inferior y tanques, en fin resulta un verdadero arsenal y existe en sus interiores una verdadera fortuna”. El subjecte en primera persona. L’agent sobre el terreny. Comprova ell mateix les armes? Les compta ell? Porta el control de tot? Però el que és segur és que posa paraula darrere paraula i la fa arribar a l’enemic que anirà obrint els ulls. 

Els ulls es multipliquen per les cantonades. I la informació és més de rellotge precís. Deixa de ser atemporal per ser temporal. Fresca, palpitant, del dia, del moment, dels moviments, de les direccions: “En los Cuarteles de Caballería de la calle Valencia, próximos a la barriada de Sans, se viene almacenando desde hace unos quince días, gran cantidad de municiones, procedentes en su mayor parte del Puerto de Barcelona y de la evacuación como almacenes de guerra, de algunos palacios de la Exposición de Montjuich que se encontraban habilitados para tal objeto y que por ser destinados a hospital o albergue de refugiados del Norte, esta siendo acondicionados para este nuevo fin. El grueso material de guerra que se guarda en estos Cuarteles lo constituye hasta la fecha las municiones, especialmente de cañón, habiendose visto por el contrario i, que entraban en los mismos un número muy pequeño de cajas, que por sus dimensiones pudieran guardar armamento. Asi mismo y positivamente se vió entrar en los Cuarteles de referencia, en la mañana del dia 1º de diciembre en curso, cinco cañones de artilleria de Montaña”. Bum, bum... els canons físics i de paraules ressonen casa cop més insistentment, més a prop.

Cada cop que avança la Guerra els informes són més detallats i precisos, cada cop s’està més a prop d’usar la informació per tenir-ho tot controlat. 

Bum, bum... “nº3. Cuartel de Bailén y Parque de Artillería.En el Cuartel del 7º Regimiento de Artillería Ligera, sitio en la barriada de San Andrés, se está en la actualidad procediendo a la construcción de unos refugios bajo tierra de una profundidad aproximada de 7 a 10 metros, situado en el lugar que indica el plano o dibujo, con la salvedad de que en el lugar señalado con la letra X y en la parte rayada, se forman tres bóvedas protegidas por maderas y barras cilíndricas de hierro de poco diámetro, las cuales bóvedas están separadas entre sí por gruesas paredes (de cerca de X un metro de cemento armado) u hormigón con la intención de ir llenando con esta materia todo aquello hasta llegar a la superficie del terreno. Según se decía esas bóvedas longitudinales (de altura interior suficiente y algo sobrante para que en ellas quepan los de pie) han de servir para albergar un polvorín y para un boquitín o cura de heridos. La parte de ese lugar X señalada por puntitos, está completamente al descubierto y a la misma dan las tres aberturas de la bóveda; desconozco si las revestirán o no. Los círculos indican agujeros para extraer tierra. En un edificio cercano al Cuartel y alto y grande han instalado un cañón antiaereo”. Canons, canons de paraules que no cessen, que cauen cada cop més a prop i amb una ona expansiva més allargassada… Armes, quarters, instal·lacions, partits, sindicats, magatzems, cases particulars… I també noms.

Persones. Càrrecs. Dirigents. Personalitats. Comencem per la sobrietat nominal: “nº23.- [Indalecio] Prieto ocupa una torre en la calle de Beltrán”. El Ministre de Defensa de la República, controlat. A per un altre: “nº24.- [Manuel] Azaña tiene vivienda en la Avenida del Tibidabo. Es un Palacio muy grande”, el president de la República, controlat. Màximes autoritats. Espanyoles i catalanes: “Domicilio de [Joan] Comorera – Casa “La Pedrera”. Vive en parecidas condiciones que Companys en el paseo de Gracia esquina a Provenza. Además en este edificio está la Consejería de Abastos de la Generalidad y tiene defensas antiaereas”, el líder del PSUC (Partit Socialista Unificat de Catalunya) i diputat a les Corts, controlat. Controlats els rojos i els rojos i negres: “nº27.- En la calle del Arrabal nº 42, torre detrás de la Iglesia de la Bonanova, Cárcel Clandestina a cargo de Manolo Escerza, ‘Jerobado’ Jefe Territorial de la F.A.I”. Comunistes, anarquistes... i, és clar, un dels més observats, vigilats, desitjats... “Domicilio de [Lluís] Companys – Rambla de Cataluña nº23 – ocupando los bajos, principal y primer piso, estando el tejado protegido por sacos terreros y una red. Desde esta casa han hecho una mina subterranea que comunica con la casa que ocupaba en el Paseo de Gracia la Lliga Regionalista. Vease croquis que se acompaña. Tiene otra mina de comunicación con el nº27 de la Rambla de Cataluña y se ha reservado una faja de 3 metros en las casas de dicha Rambla de Cataluña (en los sótanos) para poder salir también por la calle de Consejo de Ciento. En un chalet situado casi enfrente de la casa que ocupa Companys (esquina a Diputación) donde tiene su Cuartel General la Esquerra, lo han convertido en un verdadero fortín con ametralladoras hasta en la calle”. Paraules que semblen redactades per un arquitecte de la informació que està de visita d’obres diària a la casa del president de la Generalitat, Lluís Companys. O un treballador. O un miner. O algú proper. Algun edifici, institució o persona considerada important, valuosa, a Barcelona no s’espia? Preguntes. “Per què serà que de la ‘cinquena columna’ barcelonina ningú se’n preocupa?”, s’interroga (com molts d’altres) el setmanari l’Esquella de la Torratxa el 13 de novembre de 1936. Per què avancen els dies, i la cinquena columna i cada cop hi ha més diaris publicant lemes, eslògans, frases amb requadres com aquesta? “Ara més que mai, atenció a la cinquena columna” (La Publicitat, 19 de desembre de 1937). Ja eren dins. També els porten de fora (molts espies vinguts des de la resta de l’estat comencen a desembarcar a partir de 1937). Són tots dins. I ja no marxaran.

Les principals autoritats del Govern de la Generalitat i líders de partits polítics també són objecte de vigilància. Moltes de les observacions, indubtablement, estan fetes per persones properes o que tenen accés a un entorn pròxim dels líders. 

Les paraules, els informes, les xifres, les dades, els llocs, els noms... tot servirà com objectius durant els bombardejos de la ciutat. Per tenir clar on han d’anar les bombes. Atacar, destruir, acabar. Servirà per guanyar la Guerra. Per tenir-ho tot controlat. Tot endreçat. Tot a un mapa. Però sobretot servirà per al futur. Totes aquestes paraules, tots aquests llistats, tot, tot és el que servirà a les tropes franquistes de GPS quan desembarquin el 26 de gener de 1939 a Barcelona.

Amb l’arribada a Barcelona de les tropes nacionals, el 1939, el cos d’elit de l’espoli material i espiritual: la DERD (Delegación del Estado para la Recuperación de Documentos) fa servir el mapa de les paraules espies de 1936-1938 per saquejar-ho tot

Les paraules de 1936-1938 són el mapa per on s’orientarà el cos d’elit de l’espoli material i espiritual de tota una ciutat i tot un país: la DERD (Delegación del Estado para la Recuperación de Documentos). Creada el 1938 i dirigida per l’amic personal de  Franco: Marcelino Ulibarri. La DERD, quan arriba el gener de 1939, busca paraules. Busca noms, números, adreces, llocs, papers, documents, objectes. Busca domicilis particulars, partits polítics, sindicats, associacions, ateneus, mitjans de Comunicació, empreses, la Generalitat... Tot. (LA MIRA ho publica per primer cop al primer reportatge de la sèrie). Aquesta és la feina dels homes dels sacs. Dels professionals de l’espoli total. Els encarregats de fer desaparèixer un país. (LA MIRA ho explica al segon reportatge). Aquesta és la feinada de la DERD a Barcelona entre el 28 de gener i el 7 de juny de 1939. 1.399 escorcolls registrats al llibre negre del saqueig del franquisme. Al dietari dels d’assentaments. 1.399 dels 1.960 que es volien fer. Que estaven planificats. 1.399 anotacions diàries. N’hi va haver més. Coneguts, inconeguts: es calcula que podrien arribar a 1.800. Darrere d’aquests 1.399 escorcolls escrits hi ha la destrucció de 72.637 quilos de llibres i documents. Darrere dels 1.399 escorcolls apuntats hi ha bona part de les 160 tones (de tot Catalunya) de documents, llibres, publicacions, objectes... que van cap a la seu central de la DERD a Salamanca. Darrere dels 1.399 escorcolls marcats surten 4.000 expedients urgents d’antecedents individuals. Darrere de tots aquests escorcolls fixats hi ha un 90% de la documentació espoliada a Catalunya, destruïda. Queda, aproximadament, menys d’un 10%. Però, sobretot, darrere de tots aquests escorcolls, hi ha informació. Hi ha paraules llunyanes. Tot ve de 1936.

Tot ve dels dies que les paraules són pistoles que disparen. Tot ve dels moments que s’espia pels carrers. Tot ve de les hores que les paraules i els números escriuen el futur

Informació, paraules, xifres, llocs, noms. Tot emmagatzemat, guardat, desat. Tot usat, manegat, comunicat, viralitzat. Tot ve de juliol de 1936 (i abans?). Tot ve dels dies que les paraules són pistoles que disparen. Tot ve dels moments que s’espia pels carrers. Tot ve de les hores que les paraules i els números escriuen el futur. Tot ve d’aquests instants suprems. Dels ulls i les mans que veuen, esperen i apunten. Quan darrere unes xifres encriptades (informe darrere informe d’espionatge) hi ha noms de persones, d’observadors, de quintacolumnistes, de vigilants, de delators, d’agents, d’espies. Darrere els números que amaguen humans, ells, amb les seves paraules, decideixen el demà (espolis, detencions, condemnes, judicis, execucions...) de moltes persones i d’un país on fins i tot les pròpies paraules es substitueixen i desapareixen. Així s’elabora el big data del triomf nominal del franquisme: un nou llenguatge, una nova realitat, un nou mapa, un nou software mental inoculat al cervell de les persones, les ciutats, el paisatge, el país, la memòria. Una lobotomia de dígits. Ells són uns números que maten i destrueixen amb paraules. Ells són els ulls de les paraules que decidiran, canviaran, crearan el futur. Qui són? Qui hi ha darrere les xifres? Continuarà...

Aquest és el teu article gratuït setmanal.

Fes-te subscriptor. Podràs llegir i fer possible tot el periodisme de LA MIRA.

Ja ets subscriptor/a? Accedeix-hi
Foto de perfil

Neus Moran

Col·laboradora de LA MIRA

    Comentaris