Històries

Podcasters: bricolatge sonor de tu a tu

Ho fan des de casa a tot el món. I poden parlar de nadons, de política, de jocs, de teatre, de viatges... Són els podcasters, fan podcasts i el podcasting és una manera de comunicar a tot arreu i a tothom, a cau d’orella

per Helena Perelló

Podcasters: bricolatge sonor de tu a tu
A casa, amb poc més que un micròfon, qualsevol pot fer un podcast. Els joves de Berícid Sulfúric el fan a l'habitació del Vicent. El seu estudi és un dormitori. (Fotografies de Jordi Borràs i Síra Esclasans)

Aquest és el teu article gratuït setmanal.

Fes-te subscriptor. Podràs llegir i fer possible tot el periodisme de LA MIRA.

Ja ets subscriptor/a? Accedeix-hi

Gallina Blanca va llençar el 2006 una de les seves campanyes més destacades: la del Juan Palomo, “Yo me lo guiso, yo me lo como”. Però aquesta expressió no la va idear pas la marca de sopes. És un refrany que Quevedo ja incloïa a la seva Letrilla Satírica III. Sota ploma barroca, però, qui guisava i s’ho menjava no era en Juan, sinó el “rey Palomo” (yo me lo guiso y yo me lo como). L’expressió no implica més que el fer una cosa de manera autònoma, a vegades egoista, i per a un mateix. Independència i llibertat. Exactament la manera de treballar d’un grup de persones cada vegada més nombrós: els podcasters.

És una nova manera d’expressar-se, de comunicar. És com fer bricolatge, però amb la veu. A casa, al ritme que li convingui al podcaster, amb les eines que necessiti

Qui són els podcasters? Gent que es grava parlant davant un micròfon, edita la gravació, li posa un nom i comparteix l’arxiu final en certes plataformes digitals, creant un canal o programa amb continguts temàtics. Què són els podcasts? Programes en format àudio sobre una determinada temàtica, amb una periodicitat determinada i publicats a Internet, en plataformes com Ivoox, Spreaker, Spotify... Són, com els blogs, com els canals de Youtube o les xarxes socials, un nou fenomen dins el món de la comunicació. Una nova manera de dir, d’expressar-se, de comunicar. És com fer bricolatge, però amb la veu. A casa, al ritme que li convingui al podcaster, amb les eines que necessiti. Bricolatge sonor.

La Míriam Tirado (Manresa, 1977) fa podcasts. És periodista especialitzada en maternitat i consultora de criança conscient. Ha treballat molts anys a la ràdio i considera que “és el meu medi”. Però fa uns anys que no trepitja estudis radiofònics, ja que va fer un canvi de rumb en la seva trajectòria professional. “Estava en un moment poc creatiu i la meva mare, Àngels Torras, em va proposar de fer un llibre juntes”, explica. Es va publicar el 2012 sota el títol de Vincles. Gestació, part i criança conscients. Poc més tard la Míriam va tenir la seva primera filla i va començar un blog sobre maternitat. “Ho vivia com un hobby, però a poc a poc vaig anar veient que podia ser la meva professió, perquè cada vegada em sortien més propostes relacionades amb aquest tema”, apunta. Així que va reencaminar la seva vida. Va deixar el periodisme i va començar a exercir com a consultora, assessorant parelles i famílies, oferint conferències i publicant llibres.

Tenia molt a comunicar. Va fer-se un canal de Youtube i, no gaire més tard, va començar també el seu podcast. “Intento que el contingut estigui a tot arreu, perquè la gent pugui triar de quina manera el consumeix”, comenta. També, perquè cada format té el seu què. La Míriam explica que “hi ha gent que prefereix mirar els vídeos de Youtube, perquè em veuen”. Però també hi ha gent a qui li agrada més la veu, “perquè així es descarreguen el podcast i se’l posen al cotxe o mentre caminen”. Un dels principals avantatges dels podcasts, com de la ràdio, doncs, és que es poden compaginar amb altres activitats quotidianes: conduir un automòbil, cuinar, estendre la roba…

Jo a la ràdio em preparava guions, gravava en un estudi. Els podcasts els gravo a casa, a vegades, en sabatilles. Els meus podcasts estan fets amb una sabata i una espardenya

En essència, segons la periodista, la diferència no és massa gran. En la logística, però, sí. “Jo, a la ràdio, em preparava guions, gravava en un estudi. Els podcasts els gravo a casa, a vegades, en sabatilles. Els meus podcasts estan fets amb una sabata i una espardenya”. La manresana reconeix que els 12 anys que va passar locutant informatius a Catalunya Ràdio li han estat molt útils a l’hora de fer podcasts: en la dicció, la manera de locutar, la posada en escena… Però ella no troba a faltar la ràdio. “El que faig ara m’agrada mil vegades més. Ara comunico molt més que abans. Faig el que vull, com vull i quan vull”. Una Juan Palomo en tota regla.

Un peix vermell en un mar sonor

Com la Míriam, els nois de Berícid Sulfúric. Ells volen reivindicar “la paròdia com a gènere, la radioficció com a format i el podcast com a mitjà” en un context, expliquen ells mateixos, “on totes tres coses acostumen a ser menystingudes, oblidades o desconegudes”. Són l’Anna Ferrer (Sant Feliu de Guíxols, 1991), el Vicent Ortega (Alacant, 1990) i el Pau Pérez (Sant Pedor, 1994). Solen reunir-se al piset de Barcelona on viu el valencià. Allà pensen, debaten i redacten els guions dels capítols del seu podcast. Aleshores criden la Clara Schwarze i la Laia Garcia perquè vinguin a locutar-los amb ells. Tot, en una petita habitació de poc més de 10 metres quadrats, amb un llit, un escriptori, un armari i poca cosa més. Un detall, però, molt important, “el micro”. Un micròfon professional, de bona qualitat: la principal inversió que ha fet l’equip del podcast. Van poder pagar-lo gràcies a les ajudes que van rebre a través d’un Verkami.

L’Anna locuta el guió d’un capítol, que ha preparat amb el Vicent i en Pau. Davant d’ella, el micròfon, l’eina que li ha permès fer el que sempre havia volgut: radioficció. 

Pel que expliquen, cada podcast requereix unes quantes hores de feina: preproducció, producció i postproducció i tot l’enrenou que implica realitzar-les tenint en compte que tots els locutors tenen feines a part i que rarament coincideixen els cinc per gravar. Així, la preproducció la fan els tres ja mencionats; la locució la fan tots cinc membres de l’equip un a un, passant pel pis del Vicent a gravar de seguit tots els seus fragments de text; i de l’edició se n’encarrega l’Anna, que uneix totes les veus gravades seguint el guió i hi afegeix els efectes sonors i músiques que la narració requereixi. Però per quin motiu fan tot això? Perquè dedicar tantes hores a quelcom que no els dona pas de menjar, ni els paga les factures ni els dona res que es pugui comptabilitzar.

Estava enamorada de la radioficció, però posava la ràdio i no en trobava. La cosa que més volia no existia

“La idea del podcast la vaig tenir jo”, reconeix l’Anna, llicenciada en Comunicació Audiovisual per la UAB. “M’agradava moltíssim la ràdio. De fet, jo m’hi volia dedicar. Estava enamorada del món de la radioficció, però posava la ràdio i no en trobava”. Amb calma però fermesa, l’Anna argumenta que tot el que trobava “eren coses molt casposes, amb un estil de fa 50 anys, de les radionovel·les que escoltava la meva àvia”. Contundent, sentencia: “La cosa que més volia no existia”. Algú havia de fer-ho. Així que l’Anna va fer una proposta als seus amics de l’Escola Catalana de Doblatge, on ella també estudiava. En conseqüència, el 2014, va néixer un peix d’humor àcid: el Berícid Sulfúric. Efectivament, el berícid és un peix. Concretament un de color vermell. I l’Anna tenia una cosa ben clara: el logo del podcast havia de ser un peix vermell.

Dos portades de Berícid Sulfúric pengen de la paret del Vicent, emmarcades. El peix vermell escolta el doblador, que juga amb la seva veu per interpretar diversos personatges. 
En l’espai sonor, la imaginació és el sostre; pots fer grans produccions amb pressupost zero

Els capítols de Berícid Sulfúric són “pel·lícules per a les orelles”, designa l’Anna. Són peces autoconclusives, en què es treballa principalment la paròdia de gèneres. “El punt comú és l’humor negre”, afegeix en Pau. Els joves defineixen el seu podcast en tres conceptes: “La paròdia, l’absurd i la violència”. Entre tots creen espais sonors molt dinàmics, on la creativitat i la diversitat són la clau: “Hem fet Shakespeare, un fals documental, una sarsuela, un podcast dins el podcast”, explica en Pau. En l’espai sonor, “la imaginació és el sostre”, segons el Vicent. Fan el que volen, i amb costos molt baixos: “Què vols, un mono gegant destrossant una ciutat? Doncs el tens”. En Pau hi està d’acord: “Pots fer grans produccions amb pressupost zero”.

Al món dels podcasts, el berícid és un peix feliç. Per al petit ésser vermell, els podcasts són com el mar, on els camins possibles són moltíssims i molt diversos. Però la ràdio és una peixera on l’aigua de la radioficció ha quedat... “Estancada, sí. S’ha quedat en la Guerra dels mons”, llença en Vicent. “Es podria revifar i recuperar, però les ràdios tendeixen a optar per formats més tradicionals”. Però segons Berícid Sulfúric, no és així. Mentrestant, el món dels podcast va fent-se més fort.

Rere el micròfon, el Pau riu mentre llegeix la seva part del guió. El millor del podcast, per a ells, és passar-s’ho tan bé preparant els guions i locutant. 

Podcasters en comunitat

Els podcasts estan en creixement i, a mesura que ho fan, conformen una comunitat. A vegades, el col·lectiu es reuneix en activitats, esdeveniments i festivals, tant a Catalunya com en altres llocs d’Espanya. Les Podnights en són exemple. Van néixer d’unes trobades entre amics podcasters de Sevilla, Madrid i Barcelona. Ara es fan un cop al mes en aquestes ciutats i també en d’altres: Màlaga, Oviedo, Palma o Alacant, per exemple. Berícid Sulfúric hi han participat en una edició, que es va celebrar, com cada mes, al Len’s Comic Cafè de Barcelona. “Vam fer un recull d’esquetxos que funcionaven per si sols”, explica en Pau, “perquè seguir el fil d’un capítol de 20 minuts, en un bar on l’atenció és limitada, és difícil”. Pel que expliquen, les persones que volien escoltar el podcast compartien l’espai amb d’altres que només volien jugar a rol. Però els nois de Berícid repetirien l’experiència. “A nosaltres els directes ens posen molt bruts”, riu l’Anna.

Els guions sempre acompanyen els locutors de Berícid Sulfúric. També hi eren quan els joves varen participar a les Podnights, al Len’s Cafè de Barcelona. 

A l’organització d’aquests esdeveniments s’hi solen trobar aquells podcasters més immersos en la comunitat. Un d’ells és en Sunne. El seu nom autèntic és José David Delpueyo (Santa Coloma de Gramenet, 1980), però tothom el coneix pel seu sobrenom. Ell no té estudis de periodisme, ni de doblatge, ni de comunicació audiovisual. Va estudiar disseny industrial. Però és un comunicador. Va conèixer el món dels podcasts el 2009, en acabar de veure la sèrie Lost. “La meva dona i jo en volíem més”, relata, “i vam veure que hi havia un podcast en què es parlava de Lost”. Poc més tard, en va començar un de propi, amb uns amics, sobre la mateixa temàtica. El podcasting l’havia atrapat. Ràpidament, “vaig anar evolucionant i fent molts podcasts diferents”, relata.

Però la passió per l’àudio no es va quedar aquí. El Sunne parla amb il·lusió. Se li fan clotets a les galtes constantment. Sobretot quan parla de Nación Podcast, un projecte que va sorgir com un blog personal i ha acabat acollint una gran quantitat de podcasts de diverses temàtiques. “Els meus amics van ser els primers que hi van entrar. A poc a poc, s’hi va anar sumant gent que volia fer una petita comunitat, una mica de força”. A Nación Podcast hi ha tant produccions pròpies –una quizena de podcasts que el Sunne edita a partir d’una gravació rebuda–, com podcasts ja muntats –una vintena– que ell només penja a la pàgina, per donar-los més visibilitat. Hi ha de tot.

El perfil del podcaster és el no perfil, però els oients solen ser gent d'entre 25 i 40 anys que té coses a fer

Segons el Sunne, “el perfil del podcaster és el no perfil”. Tot i així, reconeix que a Nación Podcast sí que hi ha un perfil majoritari: “Dones d’uns 30 o 40 anys que tenen la seva professió, són mares i volen fer un podcast sense massa temps ni coneixements tècnics”, explica en Sunne. Fan podcasts sobre sexualitat, maternitat, sobre curiositats, costura, música, psicologia. Ara bé, el podcasting va molt més enllà de Nación Podcast i hi ha grans empreses o bancs que també tenen podcasts. “BBVA fan podcasts”, exemplifica. Banc Sabadell, Fundación Telefónica, també. La família Obama, també. Un món de podcasts sobre temàtiques molt diverses, d’orígens molt diversos, però que formen part d’un mateix fenomen.

És un mitjà molt personal i íntim. No té el ritme frenètic de la ràdio, sinó que és com si algú t’estigués acompanyant

No hi ha un perfil entre els podcasters. Però sí que hi ha un perfil predominant d’oients: “Gent de 25-40 anys que té coses a fer”, descriu en Sunne. Persones amb fills, feina, aficions… “És gent que no pot seure a consumir contingut, sinó que escolten el podcast mentre fan alguna cosa”, raona el podcaster. De fet, els podcasts se solen fer tenint en compte això. Es pensa com: “Això ho escoltarà una persona amb auriculars. Es diu que és un mitjà molt personal i íntim. No té el ritme frenètic de la ràdio, sinó que és com si algú t’estigués acompanyant”. A més, per escoltar un podcast cal anar a buscar-lo. En aquest sentit, els podcasters utilitzen molt les xarxes socials, per donar-se a conèixer i per interactuar amb els oients.

La veu de qui escolta

Efectivament, la relació amb el públic és diferent que a la ràdio. Sovint, molt més propera. Els missatges i comentaris d’oients són freqüents i molt agraïts pels podcasters. El públic és més actiu. Fins i tot, a vegades, no té problema per desplaçar-se per assistir als esdeveniments que es fan. Berícid Sulfúric somriuen recordant “la família de Palamós”. L’Anna feia un espectacle amb la seva companyia de teatre “i quan vam acabar hi havia una família amb el logotip de Berícid Sulfúric al mòbil, que em buscaven”. Mare, pare i dos fills, tots ells fans. El Vicent també parla del dia de les Podnights, que hi havia una mare amb el seu fill petit: “Hi havia parts que no eren aptes pel fill, però d’altres en què es trencava de riure”.

A la Júlia Salleres (Andorra, 1993), el Roger Peruga (Barcelona 1992), el Pau Sitjar (Barcelona, 1992), la Paula Cànoves (Barcelona, 1993), el Bernat Sacarès (Barcelona, 1993), l’Adrià Anton (Barcelona, 1992), el Marc Arrey (Barcelona, 1992), i en Sergi Páez (Barcelona, 1993) també els agrada estar en contacte amb el seu públic. Ells són els vuit membres de 4 daus de 6, un podcast que consisteix en una partida de rol. Juguen a Dungeon and Dragons però han creat un univers sencer per a la partida. Ja ho diuen en la sintonia que obre cada capítol: “Hi ha tot un món a una taula on el destí és regit per la força dels daus”. I aquest món es diu Argos.

El Roger subjecta dues figuretes, que representen personatges del món d’Argos, que ell mateix ha dissenyat. Sobre la taula, les il·lustracions del Pau ajuden al grup d’amics a entrar en aquest món fictici, quan juguen cada partida. 

Allà, cada un dels joves interpreta un personatge al llarg dels diversos capítols, que es podrien entendre com episodis d’una sèrie. L’única diferència és que al rol els mateixos intèrprets van construint els personatges i la història a mesura que avança la narrativa. Ara bé, un dels joves podcasters no interpreta cap personatge. És el Roger. Ell fa de Dungeon Màster. És a dir, de narrador, de guionista, d’arquitecte, de Déu en la partida. Ell ha establert les bases del funcionament d’Argos: les seves lleis, les espècies que hi conviuen, el territori… i, sobretot, el fil argumental de la partida. Estructura la partida i va donant veu als companys. Tot això passa “en un estereotípic soterrani” de l’Orfeó Martinenc. Cada capítol es publica a Youtube i a Ivoox en format de vídeo i podcast, respectivament. Un capítol per setmana. Puntualment, els dimecres a les 19h.

Cada dos per tres estem preguntant coses als oients. Ens nodrim molt del que la gent ens diu

El Bernat s’encarrega de muntar els àudios. La Júlia dels vídeos. Ella i en Pau també fan il·lustracions sobre les aventures dels personatges d’Argos. I la Paula ho comparteix tot a les xarxes: “A vegades, a les 19.30 h ja hi ha algú comentant alguna cosa”. La Paula utilitza Instagram per incentivar la relació amb el públic: “Via stories, cada dos per tres estem preguntant coses a la gent, o deixant espai perquè ens diguin què pensen”. El Roger hi afegeix: “Ens nodrim molt del que la gent ens diu”.

El Bernat és l’encarregat de la taula de so. Prepara els micròfons i configura la taula abans de cada partida. La Júlia, paral·lelament, disposa les dues càmeres de vídeo. Així, transformen cada partida en un podcast i en un vídeo.

Aquest vincle amb els oients el van percebre, també, a Girona. Van participar a Ludivers, “un festival de jocs de tota mena: videojocs, jocs de taula i rol”, explica la Júlia, “es van posar en contacte amb nosaltres, per convidar-nos a fer-hi una partida en directe”. A Girona, el Bernat diu que hi va viure el millor moment de la seva vida: “Un nen va venir disfressat de l’Anthal, el meu personatge”.

Però el pas de 4 daus de 6 pel Ludivers va anar més enllà: també varen oferir partides de rol d’iniciació, per a qui volgués provar aquest tipus de joc. Això ja ho fan a Barcelona, en una llibreria de Fabra i Puig. Però quan van fer-ho a Girona, “va pujar gent de Barcelona i tot”, explica la Paula, “o sigui que tenim un públic súper fidel i entregat”. Tan entregat com els mateixos podcasters, que van començar el podcast no fa ni mig any i ja n’estan tancant la primera temporada, després de 14 capítols.

El personatge de la Paula és l’Ivy, una noia encaputxada que conviu amb un petit dimoni anomenat Mel. Al llarg de la partida, l’Ivy es va empoderant i el Mel perd poder sobre ella. La figureta de l’Ivy conviu a la taula amb daus i dibuixos. 

Lluny d’una realitat empaquetada

Els nois de 4 daus de 6 no fan el podcast perquè sentin una passió fervent pel podcasting. Però sí que els agradaria tenir un altre podcast, si no tinguessin ja aquest. A la Júlia li agradaria parlar de llibres; al Roger sobre el rol i les diverses maneres de jugar que hi ha. El Bernat diu que li encantaria, tot inspirant-se en programes com La vida moderna o Nadie sabe nada, que es poden consumir tant en vídeo com en podcast. “El tipus de programa que ara està creixent és molt més lliure que els tradicionals” argumenta en Bernat. Són peces poc guionitzades. Segons el Roger, el que s’ofereix ara és “més brut, menys estructurat, però més real”. I conclou que la gent vol “consumir productes més realistes”, contraris al que la televisió ha propiciat: “Una realitat empaquetada”.

En una habitació de l’Orfeó Martinenc, els jugadors de rol esdevenen podcasters. Amb els daus sobre la taula, el micròfon vora la boca i les càmeres sobre els trípodes, tot està preparat per començar la partida.
Cada vegada, la gent triarà més què vol escoltar. Ja ho fem amb les xarxes socials. Tu tries què vols. El consum audiovisual està canviant

El fet de ser crítics amb el sistema mediàtic convencional és potser l’únic punt en comú entre els podcasters. Recordeu la Míriam Tirado? Què té en comú una consultora de criança conscient amb uns amics que juguen a rol? Possiblement poc més que aquest punt de vista. Ella afirma que “cada vegada, la gent triarà més què vol escoltar”. Caminem cap aquí: cap a escollir i crear cadascú els seus continguts. “Ja ho fem amb les xarxes socials. Tu tries què vols. El consum audiovisual està canviant”.

Segons en Sunne, “la ràdio sempre estarà allà” però els podcasts cada vegada són més, en nombre, en temàtiques i en influència. Aquest creixement no només s’està donant a Espanya. També als Estats Units i a l’Amèrica Llatina. Allà, ja hi ha gent que pot viure d’això. De fet, com expliquen 4 daus de 6, el canal de Youtube més vist dels Estats Units és el Critical Role, gran font d’inspiració per jugadors de rol. La professionalització és possible, però lenta i en alguns casos indesitjada. Al cap i a la fi, qui fa podcasts ho fa per passió, sense esperar res a canvi, simplement per satisfer la necessitat de comunicar. Comunicar de manera econòmica. Comunicar sense obstacles. Arribar a molta o poca gent, però saber que qui t’escolta t’ha buscat, que té interès de veritat en el que fas. Comunicar sense ser comunicador. O ser comunicador sense tenir-ne estudis. En definitiva, ser podcaster és fer el que vols, com vols, quan vols. Fins i tot superat el “yo me lo guiso y yo me lo como”, d’en Juan Palomo, ja que sí que guises, però dones de menjar a taula a molta gent de tot el món. 

Aquest és el teu article gratuït setmanal.

Fes-te subscriptor. Podràs llegir i fer possible tot el periodisme de LA MIRA.

Ja ets subscriptor/a? Accedeix-hi
Foto de perfil

Helena Perelló

Col·laboradora de LA MIRA

    Comentaris

    No hi ha cap comentari

    Envia un comentari

    Inicia sessió per a enviar un comentari.