Històries

Parlen els presidents, escolten els catalans

De Prat de la Riba a Quim Torra. Com han parlat en públic? Quina imatge han projectat? Com han bastit els seus discursos? Repassem com es comuniquen els nostres presidents, mostrem com han explicat els moments d’un país

per Magda Gregori

Parlen els presidents, escolten els catalans
Des del Palau de la Generalitat, els presidents han parlat als catalans. Resseguim diferents anys, contexts i discursos per arribar fins a l’actualitat, fins a un avui que és una explicació de l’ahir. (Fotografies: Viquipèdia i Generalitat de Catalunya)

Aquest és el teu article gratuït setmanal.

Fes-te subscriptor. Podràs llegir i fer possible tot el periodisme de LA MIRA.

Ja ets subscriptor/a? Accedeix-hi

“Som a una girada fonamental, decisiva, de la vida catalana: la Mancomunitat clou un període, i n’obre, n’inicia un altre. Cloem el període que comença amb la caiguda de Barcelona amb el decret de Nova Planta, amb la supressió del Consell de Cent, i de la Generalitat; i n’iniciem un altre que és el demà, que és l’esdevenidor, que és el desconegut, però un demà, un esdevenidor, un desconegut, que la consciència del nostre dret i de la nostra força, i la direcció dels corrents universals, que no són encara el demà, però van creant-lo ens asseguren que serà triomfal per Catalunya, i d’estreta germanor amb els altres pobles hispànics”

 Enric Prat de la Riba, 6 d’abril de 1914

Un inici. Un principi. El que comença amb Enric Prat de la Riba, president de la Mancomunitat de Catalunya, un dels artífexs del ressorgiment del catalanisme a principis del segle XIX. Un pensador. Un teòric. Un brollador d’idees, de propostes, d’iniciatives. I, davant d’aquesta radiografia, una pregunta es fa evident: Com es comunicava? Com es dirigia al seu públic? “Tenia molta força interna, de contingut, però no era un bon orador”, assegura el professor d’Història de la Universitat Pompeu Fabra, Josep Vicenç Mestre. Un dels seus millors discursos, segons el docent, és el que va fer el 6 d’abril de 1914, quan va esdevenir president de la Mancomunitat, i afegeix taxatiu: “Era un president de conceptes, però no era un gran comunicador”. Ras i curt. Tot i així, altres discursos sonats són també els que va pronunciar en el Centre Escolar Catalanista, que va dirigir els anys 1890 i 1891. Entre 1917 i 1923-24 agafà  el seu relleu l’arquitecte modernista Josep Puig i Cadafalch, de qui se’n guarden pocs discursos i qui, segons Mestre, no va ser un “gran orador, però sí un teòric i coneixedor del país”. 

Prat de la Riba, un teòric, però no un gran orador. Pensar no és el mateix que comunicar. 
“En les sessions de control al Parlament de Catalunya, Macià no era ell qui parlava, cedia la paraula a Ventura Gassol, la seva mà dreta”
Francesc Macià era un ídol de masses, però no un bon orador. Per això, normalment ell no feia els discursos.

De Prat de la Riba, el pensador, a Macià, l’Avi. L’estimat per les masses. “La gent l’adorava, però no tenia do de paraula”, explica l’historiador de la Universitat Autònoma de Barcelona, Arnau González Vilalta. Assegura que Macià cuidava la seva imatge, anava ben vestit i portava sempre ben arreglat el seu característic bigoti, però no era un bon orador. “En les sessions de control al Parlament de Catalunya no era ell qui parlava, cedia la paraula a Ventura Gassol, la seva mà dreta. L’oposició es queixava molt perquè no era el president qui retia comptes de l’acció de govern”, assegura Mestre. “Era el pater familias”, segons el director del màster de Comunicació Política i Institucional de la Universitat Pompeu Fabra, Toni Aira. Macià era el president per ser vist.

“Catalans :

Interpretant el sentiment i els anhels del poble que ens acaba de donar el seu sufragi, proclamo la República Catalana com Estat integrant de la Federació ibèrica. [...]

En fer aquesta proclamació, amb el cor obert a totes les esperances, ens conjurem i demanem a tots els ciutadans de Catalunya que es conjurin amb nosaltres per a fer-la prevaler pels mitjans que siguin, encara que calgués arribar al sacrifici de la pròpia vida.

Tot aquell, doncs, que pertorbi l'ordre de la naixent República Catalana, serà considerat com un agent provocador i com un traïdor a la Pàtria.

Esperem que tots sabreu fer-vos dignes de la llibertat que ens hem donat i de la justícia que, amb l'ajut de tots, anem a establir. Ens apoiem sobre coses immortals com són els drets dels homes i dels pobles i, morint i tot si calgués, no podem perdre”

 Francesc Macià, Barcelona, 14 d'abril de 1931

El president Companys va esdevenir un dels primers bons oradors públics i va aprofitar l’expansió de l’ús de la ràdio per difondre els seus discursos.  
“Companys és un personatge que es construeix fent discursos, fent mítings. És un home d’acció”

En canvi, Lluís Companys (president de la Generalitat de Catalunya republicana, de 1934 i 1936-1940) es va convertir en el primer bon orador, en el president per ser escoltat. “Companys és un personatge que es construeix fent discursos, fent mítings. És un home d’acció”, diu González. I, segons explica Josep Vicenç Mestre, ho va fer seguint els models de discursos clàssics, els que utilitzaven Ciceró o Aristòtil: “Sempre estructurava els discursos a partir d’una captatio benevolentiae, un bon recurs per començar un parlament perquè ajuda a crear una actitud positiva i una bona predisposició del públic o electorat. I sempre concloïa amb unes paraules que conjugaven o es relacionaven amb l’inici”. Però l’ús cada cop més generalitzat de la ràdio van convertir Companys en un líder que escrivia pensant en els mitjans. Per tant, construïa frases senzilles amb l’objectiu d’arribar al gran públic. I un dels dies que ho va aconseguir, un dels seus discursos més recordats, és el que va fer coincidint amb la proclamació de l’Estat Català.

El Govern de Catalunya estarà en tot moment en contacte amb el poble. Aspirem a establir a Catalunya el reducte indestructible de les essències de la República. Invito tots els catalans a l’obediència al Govern i a què ningú no desacati les seves ordres. [...] Catalans: L’hora és greu i gloriosa. L’esperit del president Macià, restaurador de la Generalitat, ens acompanya. Cadascú al seu lloc, i Catalunya i la República al cor de tots. Visca la República i visca la Llibertat!”

Lluís Companys, 6 d’octubre de 1934

“Malgrat les dificultats i un context advers, Josep Tarradellas va aconseguir representar una figura presidencial que, per si sola, tenia molt poder. La pompa era ell”

Institucionalització i discurs. Comunicació i escenificació. Les paraules que pronuncia un president sempre cal emmarcar-les dins d’una esfera política i un context social. I aquest és també el motiu pel qual es fa difícil parlar de Josep Irla, que va exercir des de l’exili entre el 1940 i el 1954. “Va ser un president discret, de segona fila. Això no vol dir que no tingués un discurs ben treballat, però és complicat de valorar pel moment històric en el qual va participar”, sentencia González. I de l’exili d’Irla al de Josep Tarradellas. El president del retorn, de la recuperació de la Generalitat. Una figura que es va anar gestant durant molt de temps fins que va pronunciar la seva memorable frase: “Ciutadans de Catalunya, ja sóc aquí”. Toni Aira té clar que Tarradellas portava molts anys assajant, conscient o inconscientment, aquest moment i, per això, considera que quan va tenir l’oportunitat la va saber aprofitar.

El president Tarradellas va viure a França, un país on la figura institucional té una gran rellevància i aquest fet va marcar el seu rol polític. 

El professor Mestre comparteix aquesta diagnosi i afegeix: “Parla de ciutadans, no de catalans o espanyols. Volia arribar a totes aquelles persones que viuen a Catalunya. Controlava molt bé el llenguatge i ho utilitzava en diferents contexts. Per exemple, després d’una reunió amb Suárez, que va anar fatal, ell va sortir dient que tot era fantàstic. No s’havien entès, però era prou intel·ligent i hàbil com per llençar paraules d’esperança, sabia que era l’única manera per aconseguir una nova reunió. Era un bon estratega, però no un bon orador. Connectava només amb les elits o exiliats, però li costava arribar a la gent”. Tarradellas havia viscut a França, un país on la figura institucional té una gran rellevància i aquest fet, segons Aira, és el que explica el seu rol polític: “Malgrat les dificultats i un context advers va aconseguir representar una figura presidencial que, per si sola, tenia molt poder. La pompa era ell”. En aquest mateix sentit s’expressa Arnau González: “És una persona que aconsegueix donar valor a la institució. L’exili el va fer tornar amb una gran grandiloqüència. Cal destacar-li la capacitat de fer renéixer la Generalitat”.

“És amb aquesta crida a la col·laboració, amb aquesta crida a la convivència, és amb aquesta crida al realisme, és amb aquesta crida a l'esforç que jo vull acabar aquest meu primer parlament, una crida, però, complementada amb la fe en el futur, amb la fe profunda en el nostre poble, i amb l'afirmació que som aquí després de mil anys d'història, que som aquí després d'haver superat situacions més difícils, i que ens en sortirem”

Jordi Pujol,  24 d'abril de 1980 

El president Pujol sabia adaptar-se al públic que tenia davant. I això el convertia en un orador eficaç, que arribava a la gent. 
“Pujol va ser el primer en fer discursos de Cap d’Any i després la resta de presidents autonòmics van anar a remolc. Va ser capdavanter”

Renéixer. Recuperar. Començar de nou. Tarradellas esbossa el camí i el seguirà Jordi Pujol, qui ocuparà més anys la cadira de president i qui, per tant, podrà anar perfeccionant la seva capacitat d’oratòria. “Pujol és un home molt segur d’ell mateix. Des del primer moment, transmet la sensació que és una persona predestinada a dirigir el país. Intenta mostrar que farà sobreviure la identitat catalana, que té una missió patriòtica que ha de complir”, indica Arnau González. Ell passarà a la història per ser el president de l’època premediàtica, quan els mitjans i les xarxes socials no tenien encara un paper preponderant. És ell qui crea TV3 i Catalunya Ràdio, qui construeix uns mitjans de comunicació públics al servei del país. Perquè Catalunya sempre ha anat una passa per endavant. Ha marcat tendència. Així ho explica el professor Toni Aira: “A Catalunya els discursos sempre han intentat annexar la faceta pública al context i la comunicació política ha crescut amb l’evolució tecnològica. La política ha intentat adaptar-se a les necessitats i canvis de la ràdio, la televisió o els diaris. I Pujol va liderar aquesta transformació. Va ser el primer en fer discursos de Cap d’Any i després la resta de presidents autonòmics van anar a remolc. Ell va ser capdavanter. Som protagonistes d’un context polític avançat dins de l’estat espanyol”.

Per tant, Jordi Pujol dominava la comunicació política? Segons Josep Vicenç Mestre és “l’orador per excel·lència" perquè tot i no tenir les virtuts que ha de tenir un bon orador –planta, una imatge personal pulcra, una identitat pròpia, un bon ordre en el discurs, frases sintètiques que captin l’essència– explica que és molt proper i, a la vegada, molt seriós. Assegura que, seguint l’argot comunicatiu, s’enrotllava molt per comunicar una sola idea: “Té clar què toca en cada moment, què vol transmetre. I coneix sempre el públic que té davant i s’hi adapta per poder-hi connectar”.

Connectar amb el públic, aquesta és una de les claus de l’èxit. Per això, Arnau González també subratlla aquesta característica del president Pujol: “És una persona extraordinàriament segura i àgil de ment. En cada moment, sap on està, en aquest sentit és un polític total. Coneix la realitat catalana i en certs auditoris es mostra molt proper. Durant la seva presidència es va convertir en un alcalde de totes les capitals de comarca”.

La seva etapa com a alcalde de la ciutat de Barcelona va deixar petjada i va ajudar a perfilar el to discursiu del president Pasqual Maragall. 
“A Maragall l’alcaldia li havia donat una imatge i, per tant, ja no l’havia de guanyar com a president”

“Governar aquest país serà més complex perquè el moment històric que protagonitzem uns i altres és complex. Serà més apassionant perquè el moment és apassionant, però serà també immensament més gratificant perquè els homes i dones de Catalunya seran més presents que mai en el govern, com deia abans, amb més respecte per a tots, per a totes les sensibilitats i per a tots els accents. Hi ha un nou horitzó nacional possible. En aquesta nova etapa que em proposo de presidir, Catalunya s’ha de marcar un nou horitzó; un nou horitzó nacional, ambiciós i possible, de progrés compartit i de reequilibri social i territorial. I és al servei d’aquest projecte que jo em poso”

Pasqual Maragall, 15 de desembre de 2003

Pujol era l’alcalde de totes les capitals de comarca i Maragall un barceloní d’idees que les llençava al volt. Així és com defineix, el mateix González, la transició que es va produir entre els dos presidents: “A Maragall l’alcaldia li havia donat una imatge i, per tant, ja no l’havia de guanyar com a president”. Una tesi que comparteix Toni Aira, però subratllant una idea: “Posa el segell d’alcalde, d’home proper”. Aquest és un tret que podria compartir amb Pujol, en canvi, Mestre explica que n’hi ha d’altres que el diferenciaven: “Es preparava molt, per tant, era més ordenat que Pujol, però era un geni amb poca concreció. Ell, bàsicament, pronunciava els escrits que havia redactat el seu logògraf, l’escriptor de discursos, el qui avui coneixem com speechwriter”. Aquesta és una característica que Maragall traspassarà al seu successor, José Montilla.

“Ciutadans i ciutadanes de Catalunya:
Defensaré íntegrament el contingut del nostre Estatut.
L’Estatut és l’expressió majoritària de la unitat civil i política del poble de Catalunya.
Hi ha d’altres opcions legítimes, però aquesta és la majoritària i la que més cohesiona la nostra societat. L’Estatut és la nostra Llei de lleis. Tot allò que conté, com a expressió jurídica d’una voluntat política compartida, ens ho hem guanyat a pols i ho farem valer a través dels instruments més adients”

José Montilla, 28 de juny de 2010

El president Montilla no va ser un bon orador. I va intentar contrarestar aquesta mancança amb una imatge pulcra i de persona molt seriosa. 
Montilla representa una presidència “molt lligada a la gestió, era més el director d’una empresa que d’una casa institucional”

Els anys de mandat de José Montilla representaran una presidència “molt lligada a la gestió, era més el director d’una empresa que d’una casa institucional”, en paraules d’Aira. Serà el cap de l’executiu que traslladarà alguns discursos, com el de Cap d’Any, en un escenari diferent, no es faran al palau de la Generalitat sinó en un Centre d’Atenció Primària o una Comissària dels Mossos d’Esquadra. Alhora, els altres dos professors asseguren que posava molt poc èmfasi en els discursos. “No comunicava, més enllà que li volguessis adjudicar una professionalitat o serietat absoluta. Els seus assessors suposo que es desesperaven, però ell mai es posava nerviós”, diu González. I Mestre detalla que els seus discursos no són ni tan sols pronunciats, són llegits: “Moltes vegades llegia per a ell, no per al públic. Era un comunicador introvertit i sense carisma”.

Quan Artur Mas arriba a Palau intenta mostrar-se extravertit, però li costava perquè el caracteritzava una figura ordenada i cartesiana. 
“Mas torna a Palau per posar en valor l’imaginari del catalanisme"

“Aquesta crida que faig al compromís i a la responsabilitat descansa també en
un deure moral. Tothom que tingui un determinat talent, una qualitat específica,
una experiència acumulada, pot posar-lo al servei del país. No és moment de
mirar què fa el nostre veí pel país, sinó què podem fer cadascun de nosaltres
per Catalunya”

Artur Mas, discurs d'investidura el 20 de desembre de 2010

Això va canviar quan Artur Mas va aterrar a la plaça Sant Jaume. “Torna a Palau per posar en valor l’imaginari del catalanisme. Intenta retornar al pater familias, però en un altre context”, etziba Aira. I, seguint aquesta anàlisi, Mestre afegeix que era un orador “cartesià, contingut i, tot i que intentava ser extravertit, aixecava pavellons en el públic del seu partit només quan calia, en moments puntuals per animar la seva gent”. González defensa que serà un comunicador que anirà millorant amb el pas del temps, sobretot a partir del 2012 quan el procés polític català s’accelera i ell, com a cap de l’executiu, portarà el timó malgrat no sempre agradar a tothom: “És una figura encarcarada perquè sembla que mediti molt les paraules i això, de vegades, el mostrava tens, perquè havia de calcular què anava a dir. De fet, en determinats contexts es trobava fora de lloc, es mostrava insegur”.

“Vivim un moment excepcional, de dimensió històrica. Les seves conseqüències i efectes van molt més enllà del nostre país i s’ha fet evident que, lluny de ser un afer domèstic i intern, com sovint hem hagut d’escoltar de part dels qui han negligit la seva responsabilitat per no voler conèixer el que estava passant, Catalunya és un afer europeu. [...]

Avui el Govern de Catalunya fa un gest de responsabilitat i generositat, i torna a obrir la mà al diàleg. Estic convençut que, si els pròxims dies tothom actua amb la mateixa responsabilitat i compleix amb les seves obligacions, el conflicte entre Catalunya i l’estat espanyol es pot resoldre de manera serena i acordada, i respectant la voluntat dels ciutadans. Per nosaltres, no quedarà. Perquè volem ser fidels a la nostra llarga història, a tots els qui hi han patit i s’hi han sacrificat, i perquè volem un futur digne per als nostres fills i filles, per tota aquella gent que vulgui fer de Catalunya la seva terra d’acollida i d’esperança”

Carles Puigdemont, 10 d’octubre de 2017

Un periodista que esdevé president. Així és com definirien els experts la figura de Carles Puigdemont al capdavant de la Generalitat de Catalunya. 
"Puigdemont va ser un president més mediàtic, perquè el món ho reclamava"

I del president insegur, al que transmetia convicció. De Mas al periodista i alcalde que tenia do de paraula, Carles Puigdemont. El professor González explica que “la seguretat en política, de vegades, ho és tot”. I Mestre també es pronuncia en aquest sentit: “És un home ferm, contingut, racional que explota quan el busquen, quan el burxen”. A més a més, és el president que incorporarà en els seus discursos altres idiomes perquè, pel context que li tocarà protagonitzar, s’haurà de dirigir no només als ciutadans catalans, sinó també als espanyols o europeus. “Va ser un president més mediàtic, perquè el món ho reclamava”, sentencia Aira.

El president Torra expressa tranquil·litat, però aquest fet segons els experts rebaixa el seu nivell dialèctic i la seva capacitat per connectar amb el públic, amb la ciutadania. 
“Torra és una persona culta, que vol donar qualitat als parlaments”

“Tingueu la seguretat, vosaltres i tots els ciutadans, que estem disposats a fer tot el que faci falta perquè en aquest país es parli de vida. No som tan lluny, o millor dit, no hauríem de ser tan lluny de la ‘revolució existencial’ que demanava Vaclav Havel, que infondria esperança per a la ‘reconstrucció moral de la societat i la rehabilitació de valors com la confiança, la sinceritat, la responsabilitat o l'amor’. Aquest és el camí, l'únic possible. I sí, és veritat, tots haurem de prendre riscos. Però com deia el professor Joan Vergès fa poc en una entrevista: ‘si no hi ha riscos, és senyal que no estàs lluitant’”

Quim Torra, 12 de maig de 2018

Aquest és un fet que es mantindrà relativament quan Quim Torra arribarà a la presidència de la Generalitat, perquè substituirà Puigdemont, no li prendrà el càrrec segons Aira: “Els seus discursos són més semblants als d’un vicari que està guardant el lloc i això retrata bastant la seva personalitat i el seu paper com a president. Amb la seva comunicació mostra que ell no és un president real, sinó un nomenament improvisat”. Alhora, és molt proper i la connexió amb la gent la troba, segons Mestre, en el rigor dels continguts: “És una persona culta, planera i tal com raja; no és amant de les pompes del protocol ni l’etiqueta, fets que li podrien restar autoritat”. En alguns moments, pel que expliquen tots tres, Torra sembla un retorn al pujolisme, però “sense l’habilitat i rapidesa de Pujol”, matisa González. Sí que expressa tranquil·litat, però aquest fet segons els experts rebaixa el seu nivell dialèctic.

Perquè la dialèctica explica no només qui són sinó quina imatge projecten com a presidents. Una personalitat i una habilitat que s’ha anat adaptant al llarg del temps i que cadascú ha exercit a la seva manera, a més o menys vehemència, amb més o menys creativitat, però que ha retratat un moment i un país.

Aquest és el teu article gratuït setmanal.

Fes-te subscriptor. Podràs llegir i fer possible tot el periodisme de LA MIRA.

Ja ets subscriptor/a? Accedeix-hi

Comentaris

No hi ha cap comentari

Envia un comentari

Inicia sessió per a enviar un comentari.