Històries

Cavalls que ensenyen a viure

A vegades, els humans no sabem ajudar-nos. A vegades, els cavalls poden unir famílies trencades, vèncer pors amagades i aprendre a conviure amb una malaltia. No curen, però poden ensenyar a viure. Pugem a les intervencions assistides amb cavalls

per Paula Ericsson

Cavalls que ensenyen a viure
En Califa corre per la pista d'entrenament de la fundació Manreana, a Juneda. L'edat fa que estigui més cansat, però continua galopant amb energia. (Fotografies de Jordi Borràs)

Aquest és el teu article gratuït setmanal.

Fes-te subscriptor. Podràs llegir i fer possible tot el periodisme de LA MIRA.

Ja ets subscriptor/a? Accedeix-hi

Blanc i majestuós, el Califa menja rodejat d’altres cavalls. Una taca de llum enmig d’un paisatge verd que la tardor grogueja. Els seus ulls negres estan cansats de galopar, però s’encenen quan una dona de cabells arrissats i mirada verda se li acosta. Ella l’acaricia amb cura, li parla amb suavitat. L’allibera del quadrant, delimitat per una cinta que desprèn electricitat, en el qual està tancat. Caminen junts. Ja fa 20 anys que troten plegats. Amb en Califa, la Belen ha cavalcat totes les etapes de la vida. “És el meu supermestre”, sentencia. Són un binomi. “Si no m'haguessin comprat el Califa, jo seria una persona totalment diferent”, afegeix.

Els cavalls no curen però sí que poden desbloquejar sentiments que d’una altra manera quedarien enterrats, millorar conductes o unir famílies

Belen Franquet (Lleida, 1978) és Doctora en Ciències de l’Educació per la Universitat de Lleida (UdL) i combina la pedagogia i l’educació amb l’equitació. “Els cavalls no curen”, afirma, però sí que poden desbloquejar sentiments que d’una altra manera quedarien enterrats, millorar conductes o unir famílies, sempre que hi hagi un bon equip pedagògic que faci de pont entre mamífers. Sota aquesta premissa, és coordinadora i terapeuta eqüestre de la fundació de Teràpies Eqüestres i Zooteràpia la fundació Manreana, situada a Juneda (Lleida).

El primer que fa la Belen quan arriba a la fundació Manreana és treure en Califa a passejar. No hi ha dia que no el vingui a veure.

Des de ben petita somia en tenir un cavall. Cada Nadal en demana un als Reis, però ells li porten un peluix o un trenca-closques amb cavalls. “Mama, crec que els Reis es confonen...”, deia la xiqueta de mirada viva. Tot i que no hi havia ningú més a la família apassionat per aquests animals, el seu vincle era irrefrenable. De fet, quan entra a la UdL a estudiar Educació Especial s'apunta a classes d'hípica de seguida. Puja per primer cop a cavall als 17 anys. El seu somni es compleix i s'implica molt en l'activitat de l'hípica. En veure-ho, el professor Lluís Domínguez confia en ella i li deixa portar el cavall. Al cap de dos anys, la Belen té la sensació que necessita el seu repte: un cavall propi. I és aquí on comença la carrera de fons.

Ens asseiem en un banc sec tot i la tarda humida. Porta en Califa amb nosaltres. L’amazona està pendent del seu semental en tot moment. Recorda, amb aquelles arrugues del cantó dels ulls que indiquen que el somriure és real, el dia que la seva mare li va comprar. Tenia 19 anys. La relació entre el Califa i la Belen va ser “amor a primera vista”. Tenia tres anys quan el va comprar. De raça hispanoàrab, coneguda per ser de “sang calenta”, la Belen va decidir batejar-lo amb el nom de Califa. “El mirava i veia a un rei àrab”.

Primers passos d’unió entre els nens i els cavalls

Als 23 marxa de l'hípica de la UdL i, cansada de participar en concursos de salt, comença una nova disciplina: la doma clàssica. Al Club Esportiu Hípic Ponent-Térmens comença a donar classes d'equitació mentre estudia el Doctorat en Antropologia Mèdica a la Universitat Rovira i Virgili (URV). A partir d'aquí comença a construir el camí entre els cavalls i l'educació. “Me n'adono que hi ha molts nens amb por, que hi pugen més per ganes dels pares que no pas d'ells”, puntualitza. A partir de la seva intervenció, nens de vuit anys que encara es fan pipí al llit, ho deixen de fer. Nenes que no aixequen mai la mà a classe, ho fan. Per tal d'aconseguir aquests efectes, la Belen se centra en el procés i no pas en el resultat, tant amb els que participaven en concursos de salt com amb els de doma clàssica.

I com ho fa? En el cas dels nens amb Trastorn del Dèficit d'Atenció i Hiperactivitat (TDAH), amb dificultats d'aprenentatge o dislèxia, se centra a reforçar la memòria a curt i mitjà termini, que és un dels punts febles d'aquests infants. Una de les solucions que planteja Franquet amb les seves sessions és reforçar la memòria a través d'exercicis amb el cavall: amb circuits de paraules, on l'infant hagi d'esforçar-se a recordar mots i recorreguts, el mamífer ajuda, amb el mateix moviment, a que la memòria se segelli. El cavall és el guia de la seva memòria. És per això que els cavalls no poden tenir cap coixera, perquè quan treballen amb nens que tenen dèficits motors és necessari que hi hagi un moviment molt regular. “Cada pas ha de ser igual que l'anterior i que del de després”, remarca. Així l’infant guanya la coordinació i concentració que li manquen.

És en el moviment, en la mirada i en paciència del cavall que els nens troben la concentració que no havien aconseguit repetint 50 cops el mateix vers a l’escola

A partir d’això, Franquet plasma en la tesi doctoral La Intervenció psicoeducativa assistida amb cavalls com a context educatiu inclusiu d’adquisició competencial per a tots i el llibre Hojarasca en otoño, amapolas en primavera, caballos todo el año que, amb aquests exercicis, els nens són capaços de memoritzar coses molt més complexes que un poema per la classe de llengua. És en el moviment, en la mirada i en paciència del cavall que troben la concentració que no havien aconseguit repetint 50 cops el mateix vers a l’escola. A més a més, aquesta interacció també pot alliberar l’infant d’altres problemes, com ara la timidesa.

Un dels exemples és en Raül. Era un nen d'Aragó que venia a muntar una egua a l'hípica amb la Belen per participar en un concurs de salt. En Raül, un nen extremament tímid, aconsegueix saltar aquest obstacle gràcies al cavall i participar en un concurs davant de desenes de persones, fet que sense l'ajuda de la Belen i la seva egua no hagués aconseguit. Així està vencent la timidesa davant de tothom. En acabar el certamen, la mare apareix a l’hípica l'endemà amb un escrit del Raül i amb un ram de flors, agraint a l'amazona l'evolució que havia fet el seu fill en les seves sessions.

De fet, si la Belen treballa amb famílies no és pas per casualitat. “Sempre ha tingut el suport de la mare i els avis materns, però viure en primera persona la immaduresa d'un pare que no assumeix cap responsabilitat és alhora dur i una gran oportunitat de creixement personal”, reconeix. És amb aquesta actitud que aconsegueix donar-li la volta a l'absència i ensenyar tot allò que hagués volgut aprendre a través dels cavalls quan era petita. “Hi ha molts pares que viuen al nucli familiar però no estan presents; emocionalment han marxat. A través dels cavalls intentes posar paraules al que succeeix sense dir-ho directament”, conclou.

L’experiència i calma del Califa ajuda a molts infants de la fundació Manreana. Tot i que triga una mica en escalfar, sempre està a punt per ajudar-los.

El valor pedagògic de l’equitació

Després de passar per diverses hípiques, participa junt amb tres amics més en la fundació del Club Hípic l'Arca, que neix el 2005. Allà hi fan colònies obertes a nens de tota mena, i entre ells ve en Joan, un xiquet amb autisme, que ja coneixia la Belen d'unes altres colònies. Quan acaba l'estada, la mare d'en Joan truca a la Belen al cap d'una setmana i li implora: “Belen, si us plau, que en Joan no para de dir ‘vull tornar als cavalls’. Podries fer-li classes particulars?”. En Joan havia provat moltes activitats diferents, des de música a altres cases de colònies, però en cap hi establia un vincle, mai hi volia tornar. No fins a arribar al Centre Hípic l'Arca. Per primera vegada crea un sentiment de pertinença. La família està en xoc, i la Belen també.

Ella havia fet un curs a la universitat d'estiu sobre teràpies eqüestres, però era un curs de 30 o 40 hores. És mestre d'educació especial, és amazona, però igualment sent una gran responsabilitat. No se sent preparada. Frena en sec. Recula. “Belen, ni que sigui que el pentini! És la primera vegada a la vida que ens trobem que vol tornar!”, insistia la mare. Després d’aquelles paraules, s'ho repensa i comença a galopar. Accepta. En Joan té 6 anys i la Belen, 23.

A l’inici de les sessions en Joan era un infant que es movia molt, però quan pujava al cavall, aquell ventall de moviments, que el que feien era desconnectar-lo de l'entorn, desapareixia. Quan puja al cavall, ell se sent estimulat pel seu pas però a la vegada relaxat, ja que es podia concentrar en altres coses que no eren caminar. Pas a pas guanya autonomia fins al punt que comença a guiar les regnes, a trotar i a galopar sol i a dirigir frases directes de forma espontània al cavall. “L'aparició d'un llenguatge verbal espontani és molt difícil d'obtenir amb persones amb autisme”, subratlla la Belen. El cavall allibera les paraules engabiades d'en Joan. És a partir d'aquí que la Belen comença a fer classes educatives a cavall.

Continua galopant i canvia la ruta. Deixa l’Hípica Arca i el 2007 marxa al Centre Eqüestre Lliri Blau el 2007 amb els seus tres cavalls: el Califa, l'Ariel i la Pyrenne. Allà patirà un dels esdeveniments més difícils de la seva vida: la Pyrenne mor per culpa d’un accident. Era el seu primer cavall d’esport. De raça alemanya, molt poderosa i elegant. “Pujar-hi em feia venir unes pessigolles!”, relata mentre la pell se li eriça i es toca la gola amb la mà, com si les papallones anessin a sortir-li per la boca. Quan la va comprar muntava a cavall pel Pirineu Aragonès i, en honor a la deessa dels Pirineus, la va anomenar Pyrenne.

Unes classes on ella pogués barrejar les seves dues passions, l’educació i els cavalls, eren possibles?

La mort de la Pyrenne és un gir inesperat, un gir que anirà acompanyat d'una trucada que li canviarà la vida. Som al curs 2009-2010. En aquell moment treballa d’educadora a l'escola d’elit Col·legi Claver Raimat i també fa un projecte educatiu amb cavalls i amb els nens del segon cicle d’ESO, sobretot amb els que els costa més treballar les seves habilitats socials. Remenant un cafè amb llet imaginari amb el dit índex, la Belen recorda el matí en què un dels fundadors de la fundació Manreana, en Jaume Graus, li truca i li proposa iniciar teràpies eqüestres. Després de 13 anys, la seva trajectòria professional i acadèmica és coneguda a Lleida. Tot i això, ella no s'espera aquesta trucada, i encara menys aquesta oferta. “Això és que una amiga m'està gastant una broma. Això han de ser cants de sirena”, es repeteix la Belen. Unes classes on ella pogués barrejar les seves dues passions, l'educació i els cavalls, eren possibles? Després d'unes quantes reunions, reajustaments i retrobaments, el que semblava un somni es converteix en realitat que encara continua.

A la paret d'un dels despatxos de la Manreana hi ha cadires de muntar amb els noms de tots els cavalls: Ariel, Totoro, Califa, Estel, etc. “És una manera perquè els infants i els adolescents es responsabilitzin i es preparin per cadascuna de les classes”, explica la Belen amb els braços plegats. Ja comença a fer fred. A la part dreta de l'aula hi ha diverses capses amb joguines i eines a dins. A l'estanteria de motricitat fina hi ha una capsa amb el rètol “estimulació tàctil” (on hi ha joguines de diferents textures i mides) una altra amb “pilotes i motricitat gruixuda” (amb pilotes de diferents mides i un gall de goma), una altra amb pintures i retoladors, i una altra estanteria amb “comunicació // llenguatge” escrit (amb peces de trencaclosques de escuma i llibres). En un espai endreçat i ple de colors hi ha una varietat d'eines amb les quals els nens i les famílies poden fer les sessions.

En Totoro i l’Estel són dos dels cavalls que més cavalquen amb els infants, és per això que moltes vegades les seves cadires de muntar estan en ús.

Els cavalls que uneixen famílies

Entre aquestes eines hi ha unes anelles que segurament han utilitzat l'Albert (nom fictici), la seva mare, i els seus germans grans, la Laia i en Marc (noms ficticis). L'Albert és un nen de quatre anys amb autisme. La preocupació dels pares, analitza la Belen, acostumen a ser les habilitats socials, que el seu fill o filla es relacioni amb l'entorn de manera més còmode sense que pateixi. “L'autista no només té dificultats en comprendre la lògica i les normes socials, sinó que a part pot haver-hi problemes d'integració sensorial”, explica. Un nen autista pot sentir els sons o les olors d'una forma diferent, i això és el que provoca que la conducta s'alteri quan hi ha un element extern que no esperaven (el soroll d'un restaurant, del carrer, d'un petard). “A banda hauríem d'afegir que de vegades hi ha retard intel·lectual”, certifica.

El principal objectiu dels pares de l'Albert és que estableixi una bona relació amb els seus germans i millori la seva comunicació no verbal, ja que no parla. És aquí on treballen l'equip de la fundació Manreana i l'Estel, l'egua de l'Albert. A partir de l'educació i l'hípica, els professionals treballen per millorar les ganes de comunicar de l'Albert. Per fer-ho, la Belen respecta en tot moment el temps que necessita. El primer dia que comencen la teràpia intenten que surti del cotxe (aparcat al pàrquing de la fundació), que és la seva zona de confort. “La psicòloga i jo vam portar l'Estel cap al pàrquing. A poquet a poquet, a mesura que l'Albert podia connectar amb la mirada, anàvem avançant, sempre respectant el seu llenguatge corporal i les seves necessitats. La mare, amb el seu cos i calma, feia de mediadora”, recorda.

A partir de la calma que li proporciona el contacte amb la natura, i de la paciència de les educadores, la família de l’Albert cada vegada està més unida

A més a més de la mare, la Laia i en Marc també ajuden el seu germà. Amb paciència i estima, l’Albert cada dia interactua més amb ells: juga a pilota i a col·loca anelles en cons, tot això mentre ell abraça la seva mare i els seus germans munten en un altre cavall. Pas a pas, l’Albert trota per sortir fora de la seva zona de confort. És a partir de la calma que li proporciona el contacte amb la natura, i de la paciència de les educadores, que la família cada vegada està més unida. Els cavalls aconsegueixen que els germans entenguin millor al petit de la casa, i també perquè la mare està més pendent d’ell. Els cavalls uneixen una família sense paraules.

Durant tota la conversa, hi ha una idea que em ronda: la Belen reconcilia els sentiments negatius que sentia cap al seu pare, un home que s’escapa, amb els cavalls, una espècie que té tendència a la fugida. És a partir dels cavalls que la Belen aconsegueix perdonar-lo i convertir tota aquesta frustració en ajuda cap a altres famílies o infants? Mentre tots aquests dubtes donen voltes sobre el meu cap, el que sí que podria confirmar és que la Belen és incapaç d’amagar la passió amb la qual parla dels cavalls i l’educació, la inquietud per aprendre tot i la seva experiència, i les ganes d’ensenyar des de la humilitat.

Sortim del despatx i veiem un nen muntat sobre el Califa, acompanyat de dues noies. El xiquet somriu i les instructores l’animen. El cavall trota. Cloc-cloc, cloc-cloc. Coordinació i calma. La resta estan calmats, esbufeguen de tant en tant o mengen, però en cap moment perden el control. La Belen somriu. La nit cau i el fred comença a calar als ossos, però la Belen demà tornarà aquí, ben d’hora. Plogui, nevi o troni, tornarà per cuidar tots els seus estimats aliats i per continuar ajudant a tots aquells infants que necessitin una petita empenta per córrer lliures.

En Califa i la Belen porten tants anys galopant junts que amb una mirada ja s’entenen.

 

Aquest és el teu article gratuït setmanal.

Fes-te subscriptor. Podràs llegir i fer possible tot el periodisme de LA MIRA.

Ja ets subscriptor/a? Accedeix-hi

Comentaris

No hi ha cap comentari

Envia un comentari

Inicia sessió per a enviar un comentari.