Històries

62 cartes per canviar la vida

Ell té 95 anys; ella, 85. Josep Vallverdú, un dels escriptors més valuosos i prolífics de la nostra literatura, va escriure, amb 90 anys, 62 cartes d’amor a Antonieta Vilajoliu per conquistar-la. És l’obra més insòlita, única i no publicada de l’escriptor

per Francesc Canosa

62 cartes per canviar la vida
Josep Vallverdú i Antonieta Vilajoliu es van casar el 2012, després que l'escriptor de Ponent li escrivís 62 cartes d'amor. (Fotografies de Jordi Borràs)

Aquest és el teu article gratuït setmanal.

Fes-te subscriptor. Podràs llegir i fer possible tot el periodisme de LA MIRA.

Ja ets subscriptor/a? Accedeix-hi

Quan l’autocar arriba a l’estació l’únic soroll que no se sent és el petó a la galta. Ella, puja. Ell, la mira. Quan l’autocar surt de l’estació ell també veu passar “el meu possible futur o el meu possible desencís, i ella va dir que feia una cara...”. Quina cara? “Trist, estava trist”, llença ella amb una mitja ganyota juganera. “Diu que feia una cara desemparada, senyal que ella també estava una mica tocada”, li torna ell. I mig riuen, com si es repartissin el somriure. Ella s’allunya camí de Barcelona. Ell cap a l’Espluga de Francolí. Només queda l’adéu de la llum del dia baixant les mans.

Vallverdú comença a escriure la seva obra més insòlita, única, inèdita, decisiva: la primera, de 62 cartes d’amor per a ella, Antonieta Vilajoliu

Quan ell arriba a casa la nit del 27 de juny de 2012 comença a escriure una carta. Davant del paper un dels escriptors més valuosos, productius, veterans i heterogenis de la literatura catalana: 140 llibres publicats. 70 traduccions. Josep Vallverdú: el primer que ressuscita la literatura infantil i juvenil durant el franquisme. El cronista llaurador del Ponent contemporani. El narrador, l’assagista, el dramaturg, el poeta. El tot, com pocs. Ara, ara comença a escriure la seva obra més insòlita, única, inèdita, decisiva: la primera, de 62 cartes d’amor per a ella, Antonieta Vilajoliu. Cartes que els canvien la vida. Quan ell té gairebé 90 anys i ella a la vora de 80. Quan sembla que tot comença a dir adéu, arriba un hola de paper i sentiments. “La primera carta deia... “ahir tu i jo vam començar un camí nou, n’estic absolutament segur, i aquest camí ha de ser un camí de llum, de fidelitat, n’estic absolutament convençut... “, recorda Vallverdú amb una memòria gairebé digitalitzada. “És molt bonica”, continua l’Antonieta amb el mateix disc dur. Però hi ha una altra memòria dins d’aquesta memòria. Apareix una primera imatge, una primera paraula, que s’enregistra. Play: “Això, explica com vas conèixer aquest pardal”, piula Vallverdú. I com va ser? “Per la cosa catalana”, agafa el vol ella. I els pardals volen. Volen molt i molt lluny.

El 1956 Josep Vallverdú aterra a Balaguer amb Isabel Arqué. L’Eloi ja té tres anys. La parella enamorada des dels dies d’estudiants de Filologia a la Universitat de Barcelona els anys quaranta. La parella arriba per a ser professors de l’Institut Laboral. En Josep, classes de francès; la Isabel, de literatura. Però hi ha un secret. El Vallverdú de 33 anys té una altra missió pedagògica: “Vam tenir una reunió a Barcelona amb en Josep Espar Ticó i en Jordi Pujol. I em van dir: ‘Vas a Balaguer a fer de professor, però només de professor sinó també a fer feina i en Josep Maria Monill es movia una mica amb la cosa catalana”. El contacte. El node. L’home: Monill, el promès d’Antonieta Vilajoliu.

“Jo, al darrere. Sóc una mica romàntica. Jo crec que havia vist Vacaciones en Roma, amb l’Audrey Hepburn”

El Balaguer del franquisme no és Balaguer. L’antiga capital del Comtat d’Urgell ara xiuxiueja a les ombres. A les cases de porticons endins. On n’hi ha que parlen d’ensenyar la llengua, la història, la cultura... un dia vam ser i som nosaltres. Els que estem aquí. En aquestes illes de silencis i penombres. Tota Catalunya és un arxipèlag de resistència de naturalitat. A Balaguer, una d’aquestes illes és al carrer Miracle. Entrem. “Jo no estava casada encara amb en Josep Maria. Vam fer una reunió a casa nostra i allà ens vam conèixer amb en Josep”. Una reunió. Més reunions. Més silencis, més foscors... “Vam fer una reunió a casa dels Espars, clandestina, i aleshores a casa meva eren d'aquells que a les set es feia pecat i a les deu, no. Jo hi volia anar. I li vaig dir a ma mare: ‘És que hi va un professor, en Josep, que ja és gran i està casat.’ Vam anar tots a cal Espar, a parlar de política i aleshores al Josep Maria li vaig dir mig en broma: ‘No em vinguis amb romanços que he conegut aquest professor que has portat que el trobo la mar de bé i em va portar amb moto’. Brrrrr…” Els veiem: “Jo, al darrere. Sóc una mica romàntica. Jo crec que havia vist Vacaciones en Roma, amb l’Audrey Hepburn. En aquell moment me va fer tilin, però mai més. Jo estava educada molt catòlica, apostòlica, romana; mai més”, recorda l’Antonieta. I el sospir de moto de postguerra furtiva se l’endu un vent d’amistat fixa, ferma, continua que travessa el paisatge del segle.

Els anys vestits d’ombres i cassigalls de coloraines veuen circular dos matrimonis amics. Els dinars, els sopars, els dissabtes de mercat a la plaça, les passejades per la Muralla... Els Vallverdú-Arqué marxen de Balaguer però sempre retornen per veure els Monill-Vilajoliu. Fins al 1989: mor Josep Maria Monill. L’Antonieta es queda sola. Els amics l’abracen. En Josep i la Isabel la van a buscar. “Va venir un mes a l'Espluga de Francolí a viure amb nosaltres”, recorda en Josep. I quan ell parla, ella el mira com si masegués aquells anys. Els anys que marxen. S’escolen. Però, al mateix temps, reviscolen, revifen. El 1995 l’Antonieta es torna a casar. El seu nou marit és el també lleidatà Joan Oró. El científic que va estudiar l’origen de la vida. El que va ser el nostre home a la NASA. Barcelona, els Estats Units, el món... S’allunyen físicament, però no amistosament. Els dies passen però les veus hi són. El telèfon sona. “Amb la Isabel ens vam fer molt. A vegades trucava i ja demanava per la Isabel. I ell era molt sec. Ell agafava el telèfon i el passava de seguida”, contesta l’Antonieta. Ring-ring. “Ja saps que al telèfon sóc molt sec”, respon en Josep. I les veus s’apaguen. Ràpidament. Sobtadament. Bruscament. La Isabel mor el 18 de maig de 2012 (en Joan Oró, el 2004). I el telèfon torna a sonar.

“Jo vaig trucar a l’Espluga, i devien ser a l’Hospital. Després l’enterren. I parlem amb en Josep. I em va dir que farien un homenatge a l’Espluga i li vaig dir que vindria”, s’atansa l’Antonieta. “I va venir per l’homenatge, només unes hores”, s’apropa en Josep. Tot veloç. Tot instantani. Tot congelat. Tots dos parats. Tots dos sols. Tots dos es tornen a veure. El 26 de juny de 2012 a l’Auditori Enric Granados de Lleida s’homenatja, de nou, Isabel Arqué. La pedagoga que ensenya, lliga, relliga, la rica i genètica pedagogia catalana del segle XX. Fundadora el 1969 de l’Escola Alba de Lleida. Vallverdú s’aixeca com l’alumne orfe: “Vaig conèixer la Isabel el primer curs de carrera, el 1941. Teníem 18 anys. Un centenar d’alumnes al curs, alegria i gresca. Força més noies que xicots. I entre tantes, tantes noies… jo vaig fixar-me en una xiqueta modesta, recollida, que tenia un somriure transparent i era més aviat callada. M’hi anava fixant cada vegada més, i comparades amb ella les altres em semblaven ben poca cosa...”. Recita més de 60 anys junts: reals, emocionals, humans, totals. Fins aquell dia de maig: “Isabel, vaig tancar-te els ulls quan van dir ‘és morta’; va fugir la llum al cop de la porta. Tu vas quedar dins, jo vaig quedar fora. Ja em diràs on vaig sense tu a la vora”.

Es van conèixer a Balaguer als anys 50 i ara hi han tornat per viure junts la seva nova història d'amor. 

Ara, a prop d’ell, apareix, s’atansa, ella: “I aleshores sí que va venir i es va quedar a casa perquè no tenia combinació per tornar a Barcelona. I es va quedar a l'habitació que normalment s'havia quedat. Aleshores, a l'endemà al matí, jo inconscientment me devia trobar bé en aquella situació, perquè normalment no dormia bé aquelles nits, feia pocs dies que havia mort la Isabel. I pel matí ella baixa tota pimpante, i dic: “Escolta, tu no tens autocar fins a la tarda, per passar aquestes hores perquè no fem una excursió. I ella diu: ‘M’encanten les excursions’”, recorda en Josep. Però aturem-nos... “Sí, sí però tu diu que vaig baixar de l’escala i vas dir alguna cosa...”, enriqueix el record l’Antonieta. Silenci. I en Josep espetega: “Sí, sí: osti, quina tia”. Ella riu amb silenciador: “No em cregués que digués això... jo tan gran...”. Però som a l’escala. Baixant. Un vestit estampat blau i blanc. S’apropa... “I vaig dir: això és una il·luminació. I no només això... em va entrar una mena de racionalitat: aquesta dona és vídua i sense fills i jo vidu i amb un fill que, a més, està internat”, confessa en Josep. I calla, mentalment, de cop. Surten cap a Santes Creus, d’excursió.

‘No és cap bestiesa, però m’ho he de pensar’. I aleshores jo vaig donar un cop de puny damunt la taula i vaig dir: ‘Pensa-t’ho, però ha de ser així’”

La fe va per bàndols. “M’ho vaig passar molt bé”, diu l’Antonieta. “Ho vaig passar molt malament”, diu en Josep. Una processó de nervis. Flagel·lat per l’emmudiment: “Tenia ganes de parlar però no sabia com fer-ho i com un xiquet que no sabia què dir...”. Penitència de boca tancada, neguit, ànsia. El tic-tac que s’acaba. Arriben a casa. Ella s’estira al sofà. Ell veu com s’adorm. Es desperta. Dinen. Amanida de nervis. Verdura i pollastre. Postres de neguit. S’apropa l’hora de marxar. I escriu les primeres paraules del destí: “Després de dinar dic: ‘Hi ha una cosa que et vull dir i potser m’engegaràs a passeig. Mira, ens hem conegut de sempre. Tenim una amistat sincera, profunda. Jo sóc vidu, tu ets vídua, que en penses si d’aquestes dues viudetats un dia en fem una convivència’, així mateix. I ella, per sorpresa, em diu: ‘No és cap bestiesa, però m’ho he de pensar’. I aleshores jo vaig donar un cop de puny damunt la taula i vaig dir: ‘Pensa-t’ho, però ha de ser així’”. Tic-tac.

“Jo li vaig exigir, dissabte no hi havia carta, ni diumenge, jo aleshores ho trobava a faltar, vull cartes per dissabte i diumenge. Jo entro amb la necessitat de rebre les cartes”

Brrrrrr... La tarda del 27 de maig de 2012 ella puja a l’autocar i ell la mira. I a la nit una carta vola. L’Antonieta la rep: “No me l’esperava. Una carta molt bonica i sí que em va fer il·lusió, però encara no ho vaig veure lo de casar-me”. I ell torna a escriure un altre capítol. Sobre. Bústia. Vol. Obrir. Llegir. Sentir. Desclucar els ulls.... “Però la segona carta, em va fer em va regirar el cor, croc-croc, això és com quan era jove... però com pot ser? Lo primer que li vaig dir a la meua neboda: ‘Saps lo que m’ha passat? Què?’ I el que li passa és que, ‘Les cartes diuen coses que no m'havien dit mai’. Em vaig sentir com si tingués 20 anys. Jo em vaig casar molt enamorada del Josep Maria però aquesta d’això... tan intensa no la vaig tenir, aquest regirament tant d'això no el vaig tenir”, diu ella capgirada. Ella i la seva cara. Ella no és ella. És una altra. Família i amigues la intenten desxifrar, descodificar: “Em troben diferent, em pregunten si m’ha tocat la loteria, em diuen: ‘Tens uns ulls que et brillen; tens el guaposubido’”. I ella va canviant. Ell va canviant. Ells van canviant... una altra carta, una altra, una altra... Com un exèrcit de paraules que avança, que lluita per una victòria a les palpentes, indefinida, invisible. Ell és “com el soldat que escriu a la novia”. Escriu, escriu i llença les cartes a les bústies de l’Espluga, a Montblanc... On sigui que hi hagi una bústia salvadora, alliberadora, que s’enlaira. Com una estratègia per combatre les sospites gratuïtes. Com una tàctica per anul·lar els atacs arbitraris dels rumors, les imaginacions sense feina, els professionals que disparen xerrameca. I va vencent, guanyant, conquerint... I ella les rep, les rep i es converteix en carta-addicta. Necessita la seva dosi de paper. Sense ella no pot viure. Mira la bústia. Ja no suporta la buidor: “Jo li vaig exigir, dissabte no hi havia carta, ni diumenge, jo aleshores ho trobava a faltar, vull cartes per dissabte i diumenge. Jo entro amb la necessitat de rebre les cartes”, confessa l’Antonieta. Nyam-nyam. Hi ha gana. Cada carta és una porció de vida quotidiana. De costumisme emocional. El dia a dia. Els llibres que escriu l’escriptor. Els gats. L’hort. La veritat de la patata i la mongeta tendra. La llum de les coses que il·lumina la terra i la galàxia. La llum d’un món molt antic que no mor mai i sempre pica a la porta... “Sento una brisa que s’atansa, i espero que la porta de l’estança s’obri d’un cop de bat a bat”. Toc-toc. Carta a carta. Paraula a paraula. “Vindrà un demà de nova llum i esclat amb ritmes renovats de benaurança?” Sí, no? Quan es respondrà la pregunta?

“No perdis l’esperança, tanmateix: a dintre teu una fermança creix: un jorn, potser, una veu dolça i clement fondrà la boira inesperadament, i et farà fort i lliure. I un càlid gest d’apropament, i una mirada i un somriure les veles t’inflaran amb un nou vent. I tornaràs a viure”. És juliol de 2012 i tot esclata.

No s’han vist des de l’autocar de maig. Ara, dins d’un autocar de vespre d’estiu arriba ell. Ara, ella l’espera. “Ja la vaig veure quan venia amb autocar. La vaig veure al carrer, amb els cabells al vent”, recorda en Josep. La vida comença a ser paral·lela: “Jo pensant que feia tard”, recorda ella. I es troben cara a cara. En un nosaltres a peu d’autocar: “Portava un vestit blanc. Ens agafem molt fort del braç i tota contenta arrossegant la maleta. I cap a casa”, diu ell. Stop.

“Noooo.. que allí ja et vaig estimar”, s’accelera ella. “No, allí no, allí poca cosa. Un tanteig. Un petonet”, frena ell. Riu. Riuen. I es reparteixen el somriure com un tall de síndria a la boca. La taula parada. A casa d’ella. Llumetes. Floretes. Pernil. Pa amb tomata. Xampany. Aterratge terrenal. Aquest és un dels tres viatges (juliol, agost, novembre) que fa en Josep a casa de l’Antonieta, a Barcelona. El viatge físic, el viatge emocional. Enlairament emocional: “Que no s’esborri aquest moment solemne en què et penso amorosa i expectant: voldria, alçant el vol, poder oferir-te tres roses fetes de vellut i sang”. Què? Sí? No? “Si no hi hagués hagut cartes no crec que m’hagués casat”, respon l’Antonieta. Però quan dona el sí? “El sí potser te’l vaig donar a la segona carta”, diu l’Antonieta mirant-lo de fit a fit. “El sí, el sí no me’l vas donar mai!”, exclama en Josep. Riuen. “Potser no, potser no, potser és veritat”, reconeix l’Antonieta. El sí arriba el dissabte 1 de desembre de 2012.

Una creient i un no creient. Es casen el dia del sant de l’Eloi. A l’oratori privat del Palau Episcopal de Tarragona. Davant de poc més d’una desena de persones. Fora centenars i centenars de familiars, amics, coneguts... que no tenen ni idea d’aquesta història, d’aquestes cartes, d’aquesta relació, d’aquesta boda. Els que hi són reben la informació quinze dies abans. Amagats. Clandestins. Solitaris. Lliures. Feliços. Ells. L’amor és estar sols al món, al planeta, a la galàxia. L’amor només el reconeixen ella i ell. Quan en Josep baixa mudat al Palau Episcopal uns treballadors li diuen que no pot aparcar el cotxe davant. I ell diu: “És que venim a la boda”. I ells: “Són de la boda vostès? I jo: ‘Soc el nuvi, jo’. Van quedar parats”, certifica en Josep. Com tots. Hi ha coses que només les veuen un tu i un jo.

“Amb la Isabel vam estar 60 anys casats i amb l’Antonieta una vida intensa amb molt pocs anys”

Ell, de “gris blavós”. Ella de vestit color “cigró”. Com dos artistes de cinema de pel·lícules que no s’acaben mai. Com dos joves eterns. Com el que tothom voldria i pocs tenen. Com el que sembla que no pot ser i és. Com tantes coses que se’ns escapen: “D’amor només se’n té un i el vas aplicant, aquesta és la meva teoria. Jo tinc un temperament amorós i aquest temperament està buscant un objecte de l’amor, s’acaba un amor perquè hi ha la mort, però dins tens el teu amor intacte, no aquell amor a una altra persona, sinó la possibilitat d’estimar. Amb la Isabel vam estar 60 anys casats i amb l’Antonieta una vida intensa amb molt pocs anys”, comença en Josep. “És molt més intens de gran que de jove”, continua l’Antonieta. Per què? “Oh! perquè la vida s’escola. És un altre amor més bonic, més pur, no t’ho puc explicar, és molt més... de compromís”, diu ell. I ella no diu res, per no dir el mateix, però ho diu amb la cara, com si ho portés escrit a sobre. 

Les cartes les té ella. “Les cartes són seves”, diu ell. Desades, guardades, palpitant, bategant a Balaguer. A la capital de la Noguera viuen junts des del 2014. Ell, 95 anys. Ella, 85. A Balaguer, on va començar tot. On acabarà tot. On sempre continuarà tot. On s’explicarà tot. On l’amor, la vida, se sent, s’escriu, es llegeix en una obra invisible feta a quatre mans.

Aquest és el teu article gratuït setmanal.

Fes-te subscriptor. Podràs llegir i fer possible tot el periodisme de LA MIRA.

Ja ets subscriptor/a? Accedeix-hi

Comentaris