Històries

Identitats que busquen refugi

Fugen del seu país per la seva identitat sexual. L’abandonen deixant enrere amenaces, agressions, famílies, passions... N’hi ha que troben el seu refugi a Catalunya. Aquí, volen viure, per fi, tal com són

per Paula Ericsson

Identitats que busquen refugi
L’Artem va marxar de Kirguizistan perquè es va negar a donar la informació al Govern dels 3.000 membres que formaven part de la organització LGTBIQ on treballava. (Fotografies de Jordi Borràs)

Aquest és el teu article gratuït setmanal.

Fes-te subscriptor. Podràs llegir i fer possible tot el periodisme de LA MIRA.

Ja ets subscriptor/a? Accedeix-hi

Des de l’Arc de Triomf de Barcelona, Karakol (Kirguizistan) està a 7.228 kilòmetres. No ens cal travessar cap oceà. En canvi, haurem d’agafar l’avió més de 14 hores si volem creuar l’Atlàntic i arribar a San Pedro Sula (Hondures). Ens faran una mica de mal els peus, o el cul, però la diferència entre nosaltres i els dos protagonistes d’aquest reportatge, l’Artem i la Carol, és que, segurament, nosaltres podríem tornar a casa amb la certesa de seguir amb vida. Ell i ella, no. Tot i venir de països i contextos molt diferents, els dos tenen una cosa en comú: fugen del seu país per defensar i formar part del col·lectiu LGTBIQ (Lesbianes, Gais, Transexuals, Bisexuals, Intersexuals i Queers). On van néixer no poden estimar com volen, no poden ser ells mateixos. A Catalunya, tot i les múltiples dificultats, sí. L’Artem i la Carol són dos sol·licitants d'asil que fa un any i mig i dos anys, respectivament, que esperen una resposta: si es podran quedar com a refugiats o no.

No són els únics que esperen. “Hi ha més de mil expedients per tramitar. Les oficines a Madrid estan col·lapsades”, relata una de les encarregades de l’àrea jurídica de la Comissió Catalana d’Ajuda al Refugiat (CCAR) Yolanda Nieves. El Ministeri de l’Interior ha autoritzat 323 places d’ocupació pública extraordinaria i addicional per al reforç de mitjans en l’atenció d’asilats i refugiats, fet que hauria d’agilitzar els tràmits d’aquelles persones que esperen, algunes d’elles des de fa més de tres anys. L’any 2017, segons Eurostat, es van formalitzar 31.120 sol·licituds de protecció internacional a l’estat espanyol, el doble de 2016.

No hi ha cap registre sobre els demandants de protecció internacional LGTBIQ a casa nostra. El president de l’Associació Catalana per la Integració d'Homosexuals, Bisexuals i Transsexuals Immigrants (ACATHI), Rodrigo Araneda, argumenta que podria ser un perill per al col·lectiu. “És l’únic element que ens permetrà avançar? Les xifres sense contingut qualitatiu no ens mostren res”, remarca. A més a més, subratlla que, si algun governant decideix aplicar una política d’expulsió de refugiats LGTBIQ, “tindrà moltes facilitats per fer-ho”.

La majoria de sol·licitants d’asil i refugi LGTBIQ que arriben a Catalunya són dones trans i homes gais

Són invisibles a les estadístiques, però busquen a Catalunya la seva seguretat perduda. CCAR ha tractat amb 24 persones fins al setembre del 2018, mentre que l’any passat en va ajudar 39, concreta Yolanda Nieves. D’altra banda, ACATHI n’ha atès més de 250 fins a l’agost del 2018, el mateix nombre que van atendre el 2017, puntualitza Araneda. A més a més, la seu de l'ONG Accem a Barcelona ha tractat aquest 2018 amb 20 persones, de les quals 15 venien per orientació sexual i cinc per identitat de gènere. La majoria de sol·licitants d’asil i refugi LGTBIQ que acudeixen a l’associació són dones trans i homes gais, com l’Artem.

Els seus ulls blaus són d’una fredor dolça, i el seu somriure amable i distant el fa semblar delicat, fins i tot feble, però la seva valentia ha protegit més de 2.000 persones de la comunitat LGBTIQ d’Àsia central. El nom d’Artem es pronuncia “Artiom”, puntualitza l’home alt de cabells rossos. “Al Kirguizistan utilitzem el ciríl·lic i hi ha dues versions de la ‘e’ a l'alfabet, una que es pronuncia ‘e’ i l'altra ‘io’, i és per això que el meu nom es pronuncia Artiom”. Somriu davant de la meva cara de sorpresa, i es posa a riure. La seva riallada és dolça però discreta, com la d’un nen desconfiat que a poc a poc es va obrint a una desconeguda.

El 24 de gener de 1988, a Karakol, una ciutat al nord de Kirguizistan i amb 60.000 habitants, neix l’home que tinc davant, el petit de tres germans. Tot i que ho sap des de sempre, espera fins als 26 a sortir de l’armari amb la seva família. “Tenia molta por, creia que era un problema meu, no seu”. Contra tot el que ell esperava, els seus pares i germans l’accepten sense jutjar-lo. A la seva terra, en canvi, ser gai és una amenaça. Fa quatre anys, el Parlament va iniciar una llei en contra de la propaganda LGTBIQ. “El nostre Parlament va decidir prohibir la propaganda a tot arreu. Així que, si s’arriba a aplicar, no podrem parlar en un espai públic, ni a internet, ni als mitjans de comunicació”. D’altra banda, tot i que a la Constitució no hi ha cap diferència entre els drets de les parelles heterosexuals i les homosexuals, altres lleis sí que estableixen un mur: no es poden casar, no poden adoptar infants. Són estranys a casa seva. De fet, l’Artem i en Shukhrat van haver de casar-se a Copenhaguen (Dinamarca).

Tot i que estudiarà Matemàtiques i Tecnologia, disciplines que concorden amb la seva mentalitat analítica, la llavor del seu activisme brota a l’adolescència. Als quinze anys comença a treballar com a voluntari a l’organització Leadership, destinada al jovent de Karakol. Encara que és allà on descobreix la seva passió per defensar els drets dels altres, ell vol ajudar al seu col·lectiu, però a la seva ciutat no n’hi ha cap associació on ho pugui fer. L’any 2014, quan comença a estudiar a la universitat de la capital de Kirguizistan, Biskek, aconsegueix contactar amb Kyrgyz Indigo, una organització dedicada a la defensa de les persones LGTBIQ de tota Àsia central. “En primer lloc vaig ser voluntari, però després d'un any vaig començar a treballar com a mànager de projectes, i després com a especialista en seguretat digital i de mitjans de comunicació”.

Quan l’Artem es converteix en el responsable de la seguretat digital, s’adona que algú li escolta les trucades telefòniques i que les autoritats de Kirguizistan tenen accés a la informació de les gairebé 3.000 persones que formen part de la seva organització. Davant d’aquesta situació, ell adquireix un sistema informàtic que blinda la seguretat de Kyrgyz Indigo. En veure aquest canvi, la policia de Kirguizistan li reclama de nou les dades dels membres. Ell s’hi nega.

“Alguns nois van ser violats a la presó pel fet de ser gays, i conec diversos casos de xantatge de fins a 20.000 euros”

Preguntem. “Per què vas decidir no donar la informació a la policia de Kirguizistan?”. Obre els ulls. Respira fondo i respon. “Vaig veure el que podria arribar a fer aquesta informació si hagués estat en males mans: alguns nois van ser violats a la presó pel fet de ser gais, i conec diversos casos de xantatge de fins a 20.000 euros”. Respira. Mira amunt. Em torna a mirar. “És realment perillós perquè es tracta de la seva vida. Si algú sap que és gai o lesbiana, poden arribar a tallar relacions amb les famílies, amb la universitat, amb els amics... Llavors vaig entendre que aquesta informació era realment perillosa si estava en les mans equivocades, sigui la Policia o el Govern, així que vaig decidir dir ‘no’”. No hi ha rastre d’èpica en les seves paraules, la seva senzillesa espanta.

A Barcelona, l'Artem se sent còmode, feliç i segur, però encara no sap si li concediran l’estatus de refugiat i es podrà quedar aquí.

El mateix “no” que salva milers de persones el posa enmig d’un parany ple d’impunitat. La Policia comença a preguntar a la seva família i veïns per la seva rutina. El persegueixen. L’espien. La tensió cada cop va a més, fins que esclata: mentre ell està amb el seu marit prenent un cafè a una plaça, tres policies l’apallissen a plena llum del dia. Ningú diu res. Ningú fa res. “Quan algú veu un policia, intenta evitar contacte”, explica. Parla tranquil, però quan recorda aquests episodis, la por brilla als seus ulls i la seva veu tremola.

Després d’aquest episodi, l’Artem demana protecció internacional. El traslladen a França, on hi viu tres mesos sense en Shukhrat. Torna a Kirguizistan perquè pensa que s'han oblidat d’ell, però no és així. “Van continuar seguint-me, escoltant les meves trucades, preguntant a la meva família i als meus veïns sobre la meva rutina... vaig estar tres mesos, i al principi de maig de 2017 va passar el segon acte de violència contra mi i la meva parella”. El mateix escenari. Ningú fa res. Ningú diu res. Aquest és el punt d’inflexió que els fa fugir del seu país. S’apropen a l’ambaixada espanyola, que tramita els visats de turistes en una setmana. Van  a Almatý (Kazakhstan), d’allà volen a Estambul (Turquia), i el 23 de maig aterren a Barcelona.

Mentre que l’Artem és un home discret i silenciós, a la Carol se la sent a metres de distància. No em recorda, però jo a ella, sí. La vaig veure el dia que vaig entrevistar el president d’ACATHI a la seu del carrer Balmes: em va saludar i em va presentar a una de les treballadores socials, amb una alegria i desparpajo que em van fer riure molt. La Carol és natural del barri de Chamelecón, un dels més perillosos de la ciutat de San Pedro Sula (Hondures). Porta els cabells curts i pintats de blanc i lila, els ulls foscos repassats amb una ratlla negre, els llavis i ungles d’un color vermell ataronjat i una bossa verda amb diamants de bijuteria. Sempre va saber que era una dona a qui li agradaven els homes, però va néixer amb un cos que no es corresponia amb la seva identitat, i en una família i país on no acceptaven la seva diversitat.

La Carol neix el 14 de juny del 1991. La seva mare dóna llum a casa, és soltera i no té diners per anar a l’hospital. “Érem tan pobres que, quan teníem gana, deien que dormíssim, que així se’ns passaria”, recorda mentre posa la mà dreta al pit. Tampoc pot pagar l’escola de la seva filla, però la Carol hi vol anar, així que als nou anys li demana a la seva veïna que, a canvi de fregar-li els plats, li pagui l’educació. La veïna, doña María, accepta i assumeix el cost de la primària i part de la seva secundària.

A causa de la seva manera d’expressar-se, de parlar, de gesticular, de ser, és una diana de discriminació per part del professorat i els alumnes, motiu pel qual no acaba la carrera d’Enginyeria Industrial a la Universitat de Pedro Sula, però el rebuig que l’ha marcat més ha estat el de la seva pròpia mare, l’Esperança. Durant la infància, la seva relació és tranquil·la, però quan compleix 12 anys, edat d’entrada a l’adolescència a Hondures, la Carol cada vegada se sent més atrapada en el seu cos i exterioritza més la seva identitat silenciada. Els membres de l’església protestant, a la qual l’Esperança assisteix, sospiten que la Carol serà un noi gai, i li diuen a la seva mare que ho ha d’evitar, “que als ulls de Déu això no era bo”.

A més a més d’estar engabiada en si mateixa, la Carol, la seva mare, les seves quatre germanes i el seu germà viuen en una cantonada entre el barri de Chamelecón -controlat per Barrio 18- i Suyapa -vigilat per Mara Salvatrucha (MS13)-. La 18 i la MS són pandilles (maras) criminals rivals entre si, que sobretot operen a El Salvador i Hondures, països on la corrupció política, la pobresa i la impunitat fan que molts joves acabin formant-ne part per manca de solucions de l’Estat, així com per amenaces directes dels mareros.

Ella creu que la mataran, que allà s’acaba tot, però algú exclama: “Nosaltres busquem pandilleros, no maricons”

Tot i que més d’una vegada la MS l’havia aturat per demanar-li informació sobre la 18, la Carol mai havia patit per la seva vida. No fins que arriba la nit en què decideix marxar de casa. Ella torna a casa quan ja és fosc, ha passat tot el dia fora, i en baixar de l'autobús, dos pandilleros se li posen davant, tres darrere, i l’apallissen. “Hauríem de cremar-lo viu”, “Et fotrem set trets a la cara perquè no et reconeguin”, li criden mentre un d’ells li clava la pistola al front. Ella creu que la mataran, que allà s’acaba tot, però algú exclama: “Nosaltres busquem pandilleros, no maricons”. La deixen anar.

Quan entra a casa, amb el rostre vermell i morat, li implora a la seva mare que ja no vol viure més amb aquesta por i que vol fugir del barri. “A mi no m’han pegat”, respon. Una ràbia gelada recorre el cos de la Carol, que marxa d’aquella casa i se’n va a viure amb un amic al centre de la ciutat. Ella té diners estalviats: sabia que tard o d’hora, volaria. “Jo no recordava què era una abraçada de la meva mare. Les meves germanes se sentien avergonyides de tenir un germà gai. Feia molts anys que estava oprimit, volia ser lliure”. La primera porta que obre el camí cap a la seva llibertat és la d’una botiga d’electrodomèstics, Multiofertas, on treballa a l’oficina de facturació, reclamacions i comandes. Entre rentadores i neveres, la Carol es troba en un ambient acollidor amb la seva identitat. “El meu cap em parlava en femení, em deia Isabella, i a mi m’agradava molt”.

Cada vegada té més responsabilitats, però plega per culpa “d’un client majorista molt homofòbic”, recorda mentre juga amb les seves ungles postisses. Quan deixa la feina, la seva mare reapareix i li explica que els mareros l’han expulsat de casa, que no té on anar. Sense rumiar-ho dues vegades, deixa el seu pis del centre i marxa a viure amb ella, però la Carol ja no és la mateixa. Després de sis mesos és molt més lliure: es planxa el cabell, es maquilla... comença a demostrar-li a tothom que ella és una dona. Aquest canvi té dues conseqüències: el rebuig de la seva mare i del mercat laboral. Ningú la contracta. No troba feina.

Passen la nit de Nadal del 2014 sense menjar. El 31 de desembre, també. La Carol veu a la seva mare cada cop més malalta de diabetis. Aquella és la nit, l'última de l’any, en la qual decideix travestir-se. “Vaig sortir per la porta del darrere i em vaig anar a prostituir al carrer”. Aquella nit, la Carol s’allibera i s’empresona a l’hora. Per fi pot mostrar-se com la dona que és, però es lliga a un treball esclau que la posa en perill cada vegada que trepitja el terra amb els seus talons altíssims. No és fins a la tercera jornada que la seva mare la veu vestida de dona. Tant l’Esperança com les seves filles accepten que sigui gai, però no transsexual. “Jo vull ser així i a cap de vosaltres us estic demanant permís”, respon.

Aquesta valentia la porta a ser activista del Colectivo Unidad Color Rosa, on es forma en educació i prevenció de VIH, així com en drets sobre les persones trans. Gràcies a això, es converteix en la veu de les treballadores sexuals de la seva comunitat. Ella és qui denuncia les agressions a les seves companyes, tot i que la policia també les discrimina. “No ens paguen per defensar pallassos. No sé per què seguiu vius”. Tot i la seva força vital, clients la violen dues vegades, presencia assassinats i l’apallissen múltiples cops. “Quan em pegaven, anava a casa de les meves amigues, mai a casa de la meva mare”.

De fet, l’Esperança no sap a què es dedica la seva filla, tot i veure-la per la televisió denunciant els abusos cap a les prostitutes transsexuals. Però un dia el seu germà pregunta a la Carol, davant de la seva mare, si era ella la noia que havia vist a la cantonada la nit anterior. La seva mare s’indigna. “De què creus que mengem? D’on creus que surten els diners?” li etziba davant del seu menyspreu i sorpresa.

La Carol ha fugit d’Hondures, on el 2017 van assassinar a 34 persones LGTBIQ, per testificar contra l’assassí d’una amiga seva, que era treballadora sexual trans.

Ella continua cobrant a la llum de la lluna, però tot es capgira la nit que canvia de territori. Acompanya una amiga a treballar a la seva cantonada, i mentre beuen cervesa, un cotxe frena davant seu: un home surt, es planta davant de la seva amiga, i li dispara un tret al front. De cop. Perquè sí. “Jo no vaig sentir un tret. De la por, de la impressió, vaig creure que li havia pegat amb la culata de la pistola”. Els seus ulls foscos i brillants memoritzen la cara, l’arma, i el cotxe. Va a l’hospital, però no hi ha res a fer. La bala ha travessat la massa encefàlica. Després d’hores d'agonia, el metge mira el rellotge i sentencia: “Apuntin. Ha mort a les nou”. La ràbia i la impotència recorren amb frenesí les venes de la Carol, i enmig de la sala d’espera es posa a cridar: “Maleït sigui el cor de l’home... què us hem fet nosaltres? Quin mal us fem perquè ens estigueu matant així?”. Ningú respon.

Entre els crits i el silenci apareix un dels policies, Colindre, qui la intenta calmar i l’acompanya a posar la denúncia. Allà li comuniquen que l’assassí ha estat capturat a quatre quilòmetres. La jutgessa s’apropa a la Carol i li assegura que l’ajudarà perquè hi ha moltes morts de dones trans que han quedat impunes. “Sap per què? Perquè som invisibles”, li respon. Ella és la clau principal del cas: si no testifica, l’assassí de la seva amiga sortirà lliure per falta de proves. “La teva vida canviarà, entres a un programa de protecció i comences a ser un testimoni protegit”, li enuncien mentre viatja en un cotxe de vidres tintats.

La sentència: 22 anys de presó. La conseqüència: la Carol ja no pot continuar a Hondures. “La jutgessa va venir amb un full i 2.000 lempires (70 euros) i em va dir: has d’anar a demanar el teu passaport i demanar la sortida del país, tu ja no pots estar aquí”. Tot i el patiment, la discriminació no l’abandona. Quan va a fer-se el passaport, el policia que l'atén li exigeix que es desmaquilli. “Aquí posa que ets un home, així que canvia't i torna com un home”. Humiliada, torna desmaquillada.

La seva advocada l’informa que hi ha dos llocs on pot marxar: els Estats Units o Espanya. Li recomana que marxi cap a Espanya, que allà hi ha més drets per a les persones trans i es parla espanyol. Seguint els consells, marxa a Madrid. Volarà el 25 de setembre. San Pedro Sula-Mèxic-París-Madrid. Li donen el passaport, les preguntes que li poden fer a migració, i 1.000 euros. “Mai havia vist un avió, ni euros. Per mi eren de mentida, em semblaven de Monopoly!”. La seva mare i les seves germanes l’acompanyen a l’Aeroport Internacional Ramón Villeda Morales (San Pedro Sula), on la reconciliació es fon amb una abraçada.

Després de 14 hores de vol, es penedeix d’haver portat tan poca roba. Només arribar, es compra un mòbil i li ensenya la ciutat a la seva mare des del balcó de l’hotel

“Si jo hagués sabut que no l’anava a veure en... cinc, deu anys... crec que l’abraçada que li vaig fer hauria durat molt més, perquè la meva mare em va dir: ‘Estic orgullosa, molt orgullosa de tu’. Feia tants anys que no m’ho deia…”. Les llàgrimes salten de les seves pestanyes i li llisquen per les galtes. “Aquella abraçada va ser molt essencial per arribar aquí”, apunta mentre s’eixuga les gotes salades amb un mocador. Després de 14 hores de vol, es penedeix d’haver portat tan poca roba: l’octubre a Madrid és gelat. Només arribar, es compra un mòbil i li ensenya la ciutat a la seva mare des del balcó de l’hotel.

Tot i que ella es vol quedar a Madrid, no pot perquè no hi ha places per a sol·licitants de refugi. En principi anaven a destinar-la a Múrcia, però des del Ministeri espanyol de l’Interior l'assessoren anar cap a Barcelona, on té plaça garantida. Marxa el 9 d’octubre cap a la capital catalana en bus, a les 12 de la nit. Li donen vuit euros per menjar i, com fa quinze dies que s'alimenta a menjadors socials, se’ls gasta en un àpat que li recorda al seu país: pollastre fregit. A les 6.30 h arriba al barri de Sant Andreu, a la Casa Bloc, on conviurà durant sis mesos amb una dona africana, una veneçolana i una del Marroc.

Recordeu que la Carol tenia 1.000 euros quan va arribar a Barcelona? Doncs l’Artem i en Shukhart també. “Nosaltres teníem només 1.000 euros per a dues persones. Vam reservar l'hostal més econòmic de tots, això ens donava per un mes”. Pocs dies després d’arribar, apliquen als dos programes per refugiats del Govern de l’Estat: el social i el d’assistència legal. A mitjans de juliol del 2017 reben plaça en un dels centres per a refugiats de CEAR, situat a Sarrià. Hi viuen durant mig any, període durant el qual reben el seu permís de treball. Un cop acabats els sis mesos han de deixar la residència, i des de febrer del 2018 tenen llogada una habitació.

Una de les primeres barreres que es troba l’Artem és la llengua, però hi posa remei. “Vaig aprendre castellà llegint còmics d’Iron Man”, em confessa amb un somriure innocent, i es declara un aficionat a les novel·les gràfiques de Marvel. Assegura que quan domini el castellà, es posarà amb el català. “Si em vull quedar a viure a Catalunya, he d’aprendre català, he vist que és molt important”.

Quan recorda el seu primer mes a Barcelona, la tendresa s’instal·la a les seves paraules. “Va ser un mes molt maco perquè vam trigar només una setmana a rebre l'ajuda social. Aleshores vivíem entre estudiants, i recordo un moment en el qual estava tornant cap a casa, eren les 11 de la nit, i vaig veure una família de porcs senglars. Va ser molt maco, perquè eren molt adorables i divertits. Crec que era el mes de juny, i encara tinc aquesta foto al meu Instagram. El meu primer mes va ser realment feliç perquè vaig començar a sentir-me còmode i molt, molt segur. Això era molt important per a mi”.

Les paraules “còmode, “feliç” i “segur” són constants quan parla de la capital catalana. “A vegades quan vaig a la feina o cap a casa en bus, miro Barcelona i em sento feliç. Òbviament que hi ha problemes amb la integració, amb la llengua, amb els diners, amb documents, però sóc realment feliç aquí”. Al Kirguizistan, l’Artem no pot vendre els sabons que li agrada fer amb les seves pròpies mans. Hi posa olis essencials, colorants… és tot un artista. El seu preferit és amb ylang ylang, que té una olor similar al gessamí. Ja fa quatre o cinc anys que va aprendre a fer-ne per internet, i tot i que el seu somni sempre ha estat vendre’ls a alguna botiga de sabons a Kirguizistan, és impossible. És una cosa de dones. A Barcelona ja està preparant la seva botiga de sabons que vendrà per Amazon. Està il·lusionat, té ganes de parlar del seu nou projecte. És ell mateix, cosa que no pot ser al seu país.

“Tu et pots expressar com vulguis a Kirguizistan, però només a la capital. Tot i això, aquests comportaments poden ser perillosos per a tu perquè és un país amb molts, molts estereotips. Per exemple, si ets un home, has de ser d'una manera concreta: als 25 anys ja has d'estar casat, als 26 has de tenir fills, als 27 has de tenir cotxe, i als 29 ja has de tenir una hipoteca. Fins i tot seria perillós per a tu si et poses roba de color rosa, perquè estàs trencant amb l’estereotip”, afirma amb les mans entrelligades i tenses.

Les paraules “còmode” i “segura” també estan als llavis de la Carol quan parla de Barcelona, però no pot dir que és feliç. És una dona trans i la pell del color del cafè amb llet. Aquí es barregen dues discriminacions: la transfòbia i la xenofòbia. El president de l’Observatori contra l’Homofòbia, Eugeni Rodríguez, afirma que “si una persona, a part de pertànyer a la comunitat trans, té un altre color de pell, tindrà una discriminació transversal i múltiple”. La Carol, al contrari que l’Artem, que treballa d’informàtic a una gran empresa, no té feina. Ha fet cursos de cambrera, però no la contracten.“No volen una migrant i trans de cara al públic. Només m’ofereixen feines de neteja. No és que ho menyspreï, però jo no he fet cursos de formació per a res”, denuncia.

“No volen una migrant i trans de cara al públic. Només m’ofereixen feines de neteja”

L’Artem no ha patit cap episodi d’homofòbia a Barcelona. “He estat diverses vegades amb el meu company, a l'Eixample, ens hem besat i abraçat, i no hem tingut pas cap problema”, reconeix. D’altra banda, la Carol percep un canvi des que està a la capital catalana. Tot i que la miren pel carrer intentant identificar si és una dona o un home, fenomen que ella es pren amb ironia, ara ja no l’insulten, sinó que li llencen floretes. Són comentaris que ella no demana, és masclisme, però com a mínim no sent que la seva vida corri perill a cada insult. “Aquí em sento més segura quan vaig pel carrer. A Barcelona puc estudiar, hi ha moltes portes obertes, i la gent es relaciona amb mi sense prejudicis”, apunta.

Ara bé, la Carol ha tingut molts problemes per trobar pis. “Per telèfon em deien que sí, però quan em veien em deien ‘no te’l puc llogar perquè tinc fills’ o ‘què diran els meus veïns?’”. Tot i les discriminacions, ha donat formacions des d’ACATHI per a monitors de presons, Mossos d’Esquadra, Guàrdia Urbana, funcionaris del Departament de Salut, treballadors socials i educadors sobre com tractar amb persones trans. També ha treballat amb ACHNUR, l’Ajuntament de Barcelona, Metges del Món, STOP SIDA, PRIDE Barcelona i Mujeres Migrantes.

A diferència de l’Artem, ella segueix la carrera d’activista, però en part és perquè no té feina. “Em sento còmode però no del tot, jo vull treballar. Em sento acollida, lliure, segura, però fins que no tingui total llibertat em sentiré com si estigués en una gàbia d’or”. Aquesta llibertat engabiada podria ser temporal: el 2017 només el 35% de les sol·licituds de protecció internacional es van resoldre positivament, mentre que el 2016 ho van aconseguir el 67%.

“El percentatge de concessions ha vingut condicionada perquè la majoria de sol·licitants durant el 2016 venien de Síria, sol·licituds que s’han acceptat”, analitza Yolanda Nieves. En canvi, s'està produint un augment molt significatiu de Veneçuela, Hondures i El Salvador, i l’oficina d'asil no està afavorint aquest tipus de sol·licituds. El president d’ACATHI denuncia que l’estat espanyol acull molt per sota de les seves capacitats: només ha acollit 1.980 de les 17.337 persones que s’havia compromès a refugiar el 2015.

Araneda també lamenta la inversió en el blindatge de les fronteres. Segons l’informe elaborat per porCausa, l’estat espanyol ha gastat un total de 896,3 milions d’euros en control migratori en els últims deu anys. A més a més, critica la posició política que defensa el control del flux migratori. “Espanya és un país turístic, és molt difícil controlar el flux de turistes. Com controlo que una persona és turista o refugiada?”. Com bé apunta Adela Corina a Aporofobia, el rechazo al pobre, “no molesta l’estranger pel fet de ser-ho. Molesta, això sí, que siguin pobres, que vinguin a complicar la vida als que ens anem defensant, aquells que sembla que no portin recursos, sinó problemes”.

L’Artem porta esperant la seva resolució d’asil un any i mig. La Carol, dos. Què suposaria per ells, tornar? “Tornar seria tornar a prostituir-me, a sentir que si no em prostitueixo una nit, no menjo l'endemà, que la meva vida corri perill, que la meva mare estigui preocupada totes les nits”, sentencia la Carol. La idea de tornar a Kirguizistan fa plorar l’Artem. “És clar que jo penso que al final serà millor, però ... No estic preparat per malgastar la meva vida esperant que arribi aquest canvi. Jo suposo que arribarà d’aquí uns 50, 60, 70 anys, potser abans o potser després, però jo visc ara, i vull adoptar un infant, agafar una hipoteca…!”, somriu amb els ulls brillosos. Ens acomiadem, i l’Artem camina, recte i discret, cap a l’Arc de Triomf. Al seu nou país, a la seva nova ciutat, a la seva nova casa, al seu nou refugi… al seu futur?

Aquest és el teu article gratuït setmanal.

Fes-te subscriptor. Podràs llegir i fer possible tot el periodisme de LA MIRA.

Ja ets subscriptor/a? Accedeix-hi

Comentaris