Visions

Àrreu, carretera perduda

Fotografies de Jordi Borràs Abelló

És un poble atrapat. El dia de Nadal de 1803 una allau es menja Àrreu (Pallars Sobirà). Destrueix deu cases. Disset persones, de les 88 que hi viuen, moren. El poble canvia de lloc pel perill d’allaus. Es construeix de nou uns cent metres més avall. On és avui. 1.251 metres d’altura. 

El 1981 Àrreu continua atrapat. L’última família tanca l’última casa. Tothom ha fugit buscant vida. Els únics habitants són unes cases moribundes. Àrreu condemnat a la soga de la incomunicació. No hi ha carretera. La carretera és el tot o res. El ser o no ser. La carretera perduda... 

Des de 2019 hi ha una pista forestal. Però només s’hi pot arribar amb quatre per quatre i amb habilitat, paciència, silenci. Una pista perquè els antics veïns puguin tenir accés a un destí: un tros de memòria. La pista és una agulla per punxar el futur. Un fil d’esperança per sargir el demà. Però falta la carretera perduda... 

El 2020 l’Eloi Pasarín torna a Àrreu. Hi va viure entre 1993 i 1994. S’hi compra una casa. Hi munta un taller de fusteria. Fuster artesà. D’altres temps en el nostre temps. Ell i els seus dos cavalls i gossos. Un nou temps? Àrreu mira un paisatge en forma d’interrogant. És l’inici d’un nou poble? On és la carretera perduda? On és la vida perduda? 

Hem pogut explicar aquesta història gràcies a la col·laboració dels nostres subscriptors.

Tots fan possible el periodisme de LA MIRA.

Ja ets subscriptor/a? Accedeix-hi

Comentaris