Visions

Conill, moribund

Fotografies de Jordi Borràs Abelló

Conill espera. Enmig del no-res. Sempre espera. A l’Urgell. A la vall del Sió. Al cap, Agramunt; als peus, Tàrrega. Paisatge d’urpes del temps. Esgarrapades de desert. Conill espera en un replà de terra, d’aquells que ni pugen ni baixen les escales de la vida. Però si arriba fins aquí és perquè s’ha enfilat molt. L’església de la Mare de Déu del Roser de Conill camina, almenys, des de 1151. El poble són sempre només cinc cases emmirallant-se, encerclant la petita plaça. Com una magrana, com un cop de puny. 

Conill es queda sense vida als anys vuitanta. Des d’aleshores, moribund. Diverses iniciatives per ressuscitar-lo. Diversos propietaris. Molts debats. Però res. Conill, esperant. El 2015 el compra Emili Vives, del poble naturista del Fonoll. La idea és fer una vila per a artistes i gent creativa amb aires mundials i terra urgellenca. Vives no se’n surt, amb tot de dificultats administratives. Estira-i-arronses pel model que hauria de seguir el poble: turisme ornitològic, cultural general, artístic específic... Ell encara té “la il·lusió” d’algun dia veure un poble fet art, un poble que és art de la vida (diferents estructures de Conill s’inclouen dins la llista de patrimoni arquitectònic de la Generalitat). Conill, esperant. Moribund, el següent pas ja és la mort. 

Hem pogut explicar aquesta història gràcies a la col·laboració dels nostres subscriptors.

Tots fan possible el periodisme de LA MIRA.

Ja ets subscriptor/a? Accedeix-hi

Comentaris