Persones

Quan el passat deixa de ser en blanc i negre

L’historiador Pep Palomer Mallorquí és l’artífex de “Catalunya Color”, un projecte personal, didàctic, commovedor, que acoloreix la Catalunya en blanc i negre de la nostra memòria col·lectiva gràcies a la intel·ligència artificial

per David de Montserrat Nonó

Quan el passat deixa de ser en blanc i negre
En Pep Palomer comparant una foto original en blanc i negre amb el seu equivalent en color. (Fotografies de Jordi Borràs Abelló)

Aquest és el teu article gratuït setmanal.

Fes-te subscriptor. Podràs llegir i fer possible tot el periodisme de LA MIRA.

Ja ets subscriptor/a? Accedeix-hi

Quan era petit em pensava que quan els meus pares havien estat petits la seva vida era en blanc i negre. I no en sentit figurat —que també, degut a la Guerra Civil i la postguerra plena de privacions—, sinó un blanc i negre literal. No concebia de cap de les maneres que no hagués estat així, de la mateixa manera que vaig trobar natural que de cop i volta fos en color com aquell qui decideix el canvi d’hora. El blanc i negre és un túnel del temps quan parlem de testimonis fotogràfics reculats, fins que el color fa que les persones i els ambients familiars de cop i volta recuperin una certa vis contemporània, una familiaritat que sobta o que, pel cap baix, no deixa indiferent. Això és el que em succeeix a mi i crec que a la majoria de gent que contempla les fotografies acolorides per en Pep Palomer Mallorquí (Celrà, 1987).

Quan comento al cap de fotografia de LA MIRA, Jordi Borràs, que m’agradaria fer aquest tema, em diu que ell no acaba d’estar d’acord a alterar així, tal com raja, les fotos originals d’un autor, però que certament el resultat és bo i que és un debat que cal encarar. En Jordi deixa anar algun “uau!” quan observa les fotos que ens mostra en Pep, que recorda que, quan el fotògraf Català-Roca es dedicava a la fotografia publicitària, es queixava dels entrebancs que li impedien importar material fotogràfic per poder revelar en color i es veia obligat a treballar en blanc i negre. “Sí, jo també ho havia sentit a dir, això”, assenteix en Jordi. Som-hi doncs. 

El campió ciclista Joan Martí i Viñolas, àlies Martí de la Garriga, l’any 1913. (Fotografia: Frederic Juandó i Alegret – DIBA)

Abans de prosseguir, cal fer un advertiment per evitar equívocs. Aquest mag, amb la seva vareta màgica dotada amb tota la gamma de l’arc de Sant Martí, no detesta el blanc i negre. En cap cas. Li agraden les fotos en blanc i negre. El debat no rau en blanc i negre sí o no, en un “Color, 1 – Blanc i Negre, 0”. Senzillament, a en Pep l’apassiona la didàctica, i va començar a pensar que explicar història als seus alumnes amb fotos acolorides, que va començar a publicar a les xarxes socials del seu projecte anomenat “Catalunya Color” a Instagram i Twitter, podia ajudar-hi.

“Jo pateixo la síndrome del farsant, perquè agafo una realitat que sabem que no era en blanc i negre, però l’estic falsejant per convertir-la en real”

Si algú es pensa que aquest professor d’història de secundària ha de ser un superb per atrevir-se a acolorir la història en majúscules i en minúscules, s’equivoca. “Jo pateixo la síndrome del farsant”, em confessa, “perquè agafo una realitat que sabem que no era en blanc i negre, però l’estic falsejant per convertir-la en real”. Prenc nota de la seva preocupació, però tot seguit ell mateix la resol per una qüestió de números, d’impacte, de rendibilitat educativa.

“El que passa és que jo tinc a classe nanos que, de grans, uns seran enginyers de ponts i camins, altres col·locaran pots de tomàquet en un súper i un altre serà escombriaire. Alguns ja s’interessaran per la història, però molts no la tornaran a tocar mai més a la vida. Per tant, si tu pots trobar una manera que s’interessin una mica per tot això, fas que cali una mica més. Els alumnes t’escolten si ells se senten identificats amb un tema. I el blanc i negre no ajuda gens. És una barrera que t’allunya i, en canvi, acoloreixo una foto i els fa sentir que aquell passat forma part del present. Aleshores, si a mi, com a professor d’història, el que em toca fer és ajudar a entendre el present a partir del passat, què menys que acolorir una foto, no?”

I em cita, com un exemple paradigmàtic, el projecte de la Via Laietana de Barcelona quan rebenta Ciutat Vella a la primera dècada del segle XX. “Tens un barri degradat, ple de gent pobra malvivint-hi, amb unes condicions higièniques lamentables i unes grans taxes de mortalitat, i venen Puig i Cadafalch i Domènech i Montaner i ho foten tot a terra i desplacen 10.000 persones. Això és un debat històric per tenir amb nens que és brutal, perquè pots parlar de temes socials, urbanístics, polítics, artístics... I fer-ho amb fotos acolorides els fa entrar en una realitat que va succeir.”

Cercant una nova via didàctica per impartir història als seus alumnes, en Pep Palomer i el seu projecte “Catalunya Color” han esdevingut un fenomen social per redescobrir el nostre passat. 

Més enllà de l’aula

“En una classe d’història la imatge dona molt de joc i a les xarxes socials també. Qui llegirà un llibre sobre el Regiment Pirinenc Número 1? En canvi, a les xarxes puc donar un seguit de flaixos sobre qüestions històriques del nostre país”, argumenta el professor. Afortunadament, la tecnologia ha fet un salt quàntic pel que fa a l’acoloriment de fotografies, gràcies a programari basat en intel·ligència artificial, i la sensació de naturalitat és absolutament sorprenent.

Pompeu Fabra en banyador o els exjugadors del Barça Samitier i Zamora en una festa de Cap d’Any, i ja t’estaries banyant a mar amb el mestre i prenent una copa amb les estrelles blaugranes. Joan Gamper en color. Si es presentés demà a la presidència del Barça el votaries

De les fotos acolorides per en Pep n’hi ha que transcendeixen l’impacte que puguin produir per la mateixa duresa del tema, com pot passar amb moltes de la Guerra Civil. No és de què van les fotos, sinó la vivesa que transmeten. En recordo una d’un Dalí de mitjana edat saltant a corda, acolorida per en Pep, a qui ara trobaria d’allò més normal trobar-me sortint al carrer, o d’altres de situacions quotidianes dels anys trenta, com la d’un grup de noies que em passen a ser atractives i amb les quals segurament hauria festejat si n’hagués estat contemporani. O quan veig la foto acolorida d’un brigadista internacional nord-americà negre a Espolla i de cop penso en l’impacte que devia provocar a la ruralia. Em mostra una foto de l’escriptor Narcís Oller acolorida i reacciono amb un... “Ostres. Quina mirada de fill de...”. En Pep riu. I m’ensenya una altra perla. Ni més ni menys que Pompeu Fabra en banyador o els exjugadors del Barça Samitier i Zamora en una festa de Cap d’Any, i ja t’estaries banyant a mar amb el mestre i prenent una copa amb les estrelles blaugranes. O parlant del Barça, Joan Gamper en color. Si es presentés demà a la presidència del Barça el votaries. O si parem atenció a figures cèlebres, no és el mateix veure la Monyos en color que en blanc i negre. Fascinant.

“Mira, saps què passa quan penjo una foto acolorida a les xarxes? Que el debat dels usuaris no és si la foto és en color o no, sinó que traslladen el tema de la foto a l’actualitat. La foto és com una palanca del passat al present. Això va passar, per exemple, un dia que vaig publicar una foto d’una castanyera de fa més de cent anys que no anava en màniga curta, però que anava clarament desabrigada per a l’època, i va generar un debat sobre la relativitat del canvi climàtic.”

“Parlem de les barricades de Barcelona pels Fets d’Octubre del 1934. En blanc i negre et queden lluny, i les veus en color i et sembla l’octubre del 2019 a Urquinaona”

Ara saltem al cas dels exilis. “Recorda el cas recent dels exiliats de Lesbos, com ens ha impressionat en color, per sobre dels nostres exiliats de la Guerra Civil en blanc i negre. És clar que impressionen les llargues cues d’exiliats als camps de concentració d’Argelers del 1939 en blanc i negre, però ara tu mires fotos acolorides de la vida en aquests camps i dius: «Ostres!». Hi poses color i són com els sirians a Lesbos. El blanc i negre despersonalitza i, de cop i volta, l’acoloreixes i li retornes la personalitat. En moltes de les fotos en blanc i negre que acoloreixo, les persones són simples figurants de la història, i amb el color no passa. O parlem de les barricades de Barcelona pels Fets d’Octubre del 1934. En blanc i negre et queden lluny, i les veus en color i et sembla l’octubre de 2019 a Urquinaona.”

Quan el sento, confirmo la idea que l’acoloriment esdevé una mena de túnel del temps. Diria que més que nosaltres viatjar al passat, sembla com si el passat viatgés fins als nostres dies.

Imatge del retrat llençat del rei Alfons XIII de Borbó de l’ajuntament de Valls, amb motiu de la proclamació de la República el 1931, acolorida per en Pep Palomer. (Fotografia: Pere Català i Pic)

Acolorir: pecat capital?

Parlem de grans fotoperiodistes catalans que han deixat un gran llegat en blanc i negre, com el cas de la nissaga dels Català. La fotografia de Pere Català i Pic inclosa en aquesta conversa representant el rebuig al rei Alfons XIII de Borbó amb un retrat llençat davant de l’ajuntament de Valls per la proclamació de la República ha estat cedida gentilment a LA MIRA pels seus hereus, que, tot i no compartir l’alteració de l’obra original, tampoc es tanquen a encetar un debat sobre l’afer que ens ocupa i han autoritzat en Pep a acolorir-la. “Entenc el desacord, o que els sàpiga greu”, avança en Pep Palomer, “però penso en quin era l’objectiu d’aquests grans fotoperiodistes, com en el cas de la Guerra Civil, en què es vol reflectir un moment històric. Per què en Català i Pic se’n va a Valls el dia que llencen el retrat de l’Alfons XIII al carrer? No hi va pas anar l’endemà. Era l’actualitat del moment”.

“Cito els autors originals per respecte intel·lectual i perquè ajudo a donar a conèixer grans fotògrafs catalans que són els escultors de la història del país en una època determinada”

“Insisteixo, jo entenc els dipositaris del llegat fotogràfic i no soc cap enemic seu. El que sí que crec és que arriba un moment que hi ha fotos que són patrimoni de tots precisament pel seu gran valor; són un patrimoni del país, i el patrimoni del país està per sobre de tot, al marge, evidentment, de consideracions legals. Sé que no agradarà que digui això, però és el que penso. Al final, també hem de tenir en compte quin era l’objectiu del fotògraf. Era reflectir una realitat amb un objectiu, polític o documental, per exemple, o hi havia una voluntat artística? L’objectiu, no?”

Però és evident que et prens una llicència...

“Sí, és cert. Però jo soc el primer de criticar gent a Internet que acoloreix la foto, hi posa una marca d’aigua i a sobre alguns fins i tot la signen. A mi ni em passa pel cap això. Les fotos que jo acoloreixo no les signo perquè no són meves. Ara hi ha guies turístics de Barcelona que em demanen a mi si les poden fer servir quan s’expliquen a les seves rutes, i jo dic: «Fes el que vulguis, però com a mínim cita’n l’autor original».”

En Pep acoloreix molts retrats perquè els personatges agafen una força inusitada. 

De fet, m’he fixat que tu fas una cosa molt honesta com és citar-ne l’autor i la font. “Exacte. I ho faig tant per respectar l’autoria intel·lectual com per donar a conèixer els grans fotògrafs catalans, com Català-Roca, Català i Pic, Centelles, Brangulí, Pérez de Rozas, Campañà o Fargnoli, entre d’altres, que són els escultors de la història del país en una època determinada.” 

La falsa puresa del blanc i negre

“A vegades els fotoperiodistes actuals trien el blanc i negre perquè consideren que l’impacte és més fort. Això també és alterar la realitat. Triar el blanc i negre com a opció artística, d’acord; però per reflectir l’actualitat? Quants anys fa, ja, que molts diaris no publiquen en blanc i negre?”

Vols dir que en aquest cas triar el blanc i negre també és falsejar la realitat?

“Sí, és clar. El blanc i negre té molta força, provoca molt d’impacte. No tinc res en contra del blanc i negre i a vegades per contrastar en un món de color està molt bé.”

“Si durant la Guerra Civil hagués existit el color, segurament Robert Capa hauria fet les fotos en color, i si a l’època de pintors com Rembrandt, al segle XVII, hi hagués hagut càmeres fotogràfiques, potser no hauria pintat”

Ara que em perdonin els fotoperiodistes per això que et preguntaré, tenint en compte que soc un gran admirador del fotoperiodisme, sigui en color o en blanc i negre, però podríem dir que fins a cert punt l’ús del blanc i negre pot tenir un tret sensacionalista?

“I tant. Fixa’t en una persona que sua molt. El blanc i negre té molt impacte en la gent quan sua o està molt enfadada en una manifestació. Si durant la Guerra Civil hagués existit el color en suport fotogràfic, segurament en Robert Capa hauria fet les fotos en color, de la mateixa manera que si a l’època de pintors com Rembrandt, al segle XVII, hi hagués hagut càmeres fotogràfiques, potser no hauria pintat i, per contra, hauria fotografiat.” 

M’hi jugo un pèsol que si Vermeer hagués tingut una càmera, La noia de la perla ara seria un retrat fotogràfic i no una pintura.

“Tinc un problema amb la intel·ligència artificial, quan interpreta les gorres dels anarquistes de color verd, i sabem que eren vermelles i negres i algunes liles. I aquí hi entro jo com a historiador per retocar-ho”

“Quan apareix la càmera fotogràfica la pintura canvia. Abans de l’abstracció. El 1872 Monet pinta Impressió, sol ixent i fa la reflexió següent: «Quin sentit té que jo pinti una cosa si hi ha una màquina que ho farà millor que jo?». El que no pot fer la càmera, perquè aleshores era en blanc i negre, és experimentar amb el color, i es posa a pintar el mateix quadre a diferents hores. Impressió, sol ixent és el mateix quadre pintat vint vegades en diversos moments del dia i de l’any. Quan algú critica que s’acoloreixi una foto dient que t’estàs inventant els colors, o que s’ho inventa una màquina, té raó, però en una foto en blanc i negre, de color real només hi ha el blanc i el negre.”

En Pep Palomer observa fins als darrers detalls de les fotos per evitar dissonàncies i aconseguir la reproducció més fidel possible dels elements amb més càrrega històrica. 

Quanta raó, tots els grisos són una farsa, ben mirat.

“Què és més irreal, una cosa que s’ha originat de manera irreal d’entrada, com una foto en blanc i negre, o agafar aquesta mateixa foto i mirar de tornar-la a la realitat gràcies a l’acoloriment?”

Touché. Certament, potser hi ha més veracitat en l’acoloriment.

“Exacte. Si jo sé que un soldat va vestit de verd, jo no sé si era verd oliva o verd caqui. Mira, per exemple, tinc un problema amb la intel·ligència artificial, que interpreta les gorres dels anarquistes de color verd, i sabem que eren vermelles i negres i algunes liles. I aquí hi entro jo com a historiador i ho retoco. Sabem si un cavall era marró o negre? No ho sabem, però segurament aquest detall ja és irrellevant. Penso que, a la llarga, en la història de la fotografia, el blanc i negre es veurà com un defecte d’una època.” 

Uns dies abans de tenir aquesta conversa, he demanat a en Pep si em podria acolorir unes fotos dels meus pares festejant i del dia del seu casament, als anys cinquanta, i quan me les envia, de cop, me’ls ve a ressuscitar.

“Has pensat què passaria si tots els nanos acolorissin les fotos dels seus avis amb Alzheimer quan eren joves i els les ensenyessin? Què provocaria això?”

Doncs que, com jo, ara fliparien en colors, i mai més ben dit, li responc.

Ara podria acabar aquesta entrevista dient “fos a negre”, però no... Fos al multicolor.

Un trabucaire fotografiat per un autor desconegut i acolorit per en Pep Palomer. (Font: AFB)

Aquest és el teu article gratuït setmanal.

Fes-te subscriptor. Podràs llegir i fer possible tot el periodisme de LA MIRA.

Ja ets subscriptor/a? Accedeix-hi

Comentaris