Persones

L’home que té tota la Nova Cançó a casa

6.200 CDs, 3.000 LPs, 400 EPs, 20.000 fotos, 250.000 articles... Tot, sobre la Nova Cançó. Un arxiu únic, infinit, que en Fermí Puig s’ha passat la vida aplegant. Ell té la banda sonora dels Països Catalans a les mans i voldria compartir-la amb tots

per Joan Bernà Tejerina

L’home que té tota la Nova Cançó a casa
De 1957 a 2009 (que fa cinquanta anys de l’inici de la Nova Cançó) en Fermí col·lecciona de tot, com aquest cartell original de Pau Riba. I mireu per tots els racons: hi apareixen Sisa, Llach... Tots! (Fotografies de Jordi Borràs Abelló)

Aquest és el teu article gratuït setmanal.

Fes-te subscriptor. Podràs llegir i fer possible tot el periodisme de LA MIRA.

Ja ets subscriptor/a? Accedeix-hi

Aquí hi ha tota la Nova Cançó. Bé, si no tota, gairebé tota. De fet, ningú té més coses que ell. Per això, amb la il·lusió de qui obre un disc molt esperat, per escoltar-lo per primer cop, el mitòman i col·leccionista Fermí Puig Llinares ens obre les portes del seu arxiu: el més complet i catalogat de la Nova Cançó, de la música popular catalana. Voleu veure el que hi ha? 

Si fem un repàs ràpid de la seva col·lecció (amb tota mena de material sorgit entre els anys 1957 i 2009, que és quan es compleixen cinquanta anys de la Nova Cançó), aquesta sobrepassa les 14.000 peces de llarg: amb 6.200 CDs, 3.000 LPs, uns 4.000 EPs i senzills, 100 DVDs, 1.200 llibres... A més, en Fermí calcula que té unes 20.000 fotografies de concerts i uns 250.000 retalls de premsa i de revistes musicals. “Al principi els deixava en carpetes, datats per anys, i encara gràcies que després ho vaig anar guardant en caixes fins al 2010, que ja ho vaig deixar perquè no trobo el moment de digitalitzar-ho. Ara, n’estic orgullós, perquè ara com trobes un retall del 75?” Això, bona pregunta. Però n’hi ha una altra que és obligatòria. Per què comences a col·leccionar tot el relacionat amb la Nova Cançó?

Prestatges i prestatges emmagatzemen 52 anys de cançons en català. Milers de melodies, lletres i tonades, música, que expliquen la història d’un país. En Fermí ho ha arreplegat tot.

“Això és una segona feina”, revela en Fermí. “Diria que he fet dues feines. Una en la qual he cobrat i l’altra en la qual he pagat. Primer tenia horari només de matí, i després, fins a les cinc de la tarda. Però quan sortia me n’anava a fer la ruta, un o dos cops per setmana, per botigues del carrer Tallers, Riera Baixa, i quasi sempre arribava a casa carregat amb discos.” En Fermí de ben jove va començar a treballar a “la Caixa”, i com que els pisos petits de la seva Barceloneta natal no li feien el pes, va demanar un préstec per al seu pis, a Gràcia, des d’on pot veure el seu barri natal, els seus orígens. I els mira cada dia.

La seva afició real per la música arrenca el 1973, quan té catorze anys i un amic del barri li passa un parell de cassets. “Eren ‘Mort de gana’, de La Trinca, i ‘A l’Olympia’, de Lluís Llach. Els escoltava tot el dia”

Casa seva és un mirador privilegiat de la ciutat, des d’on veu i recorda la Barceloneta, que visita amb regularitat perquè hi resideix la seva mare. És el barri bressol de les seves primeres incursions en el món de la música. “El meu pare era botiguer i treballava tot el dia, però els diumenges posava orquestres i Franck Pourcel al tocadiscos.” De fet, a casa dels seus pares només s’hi havia trobat dos àlbums en català: El mig amic, de Peret, i Dites i fetes de mossèn Ventura, de Joan Capri. En qualsevol cas, la seva afició real per la música arrenca el 1973, quan té catorze anys i un amic del barri li passa un parell de cassets, que durant anys fou el format més idoni per compartir música. “Eren Mort de gana, de La Trinca, i A l’Olympia, de Lluís Llach. Els escoltava tot el dia, quan ajudava els meus pares a la botiga, tot i que els haguessis de rebobinar cada vegada.”

De la Barceloneta a Gràcia. Però sense apartar-ne la vista: des del balcó observa el barri on va néixer. Allà, al mar, va començar la seva passió per la música.

Amb aquests primers àlbums ja es desperta la passió per seguir acumulant. “Et diré que des del 75 és quan començo a comprar discos, ja que em regalaven uns diners: «Té, compra’t un disc!». I recordo que vaig comprar L’àngel de la dansa, de l’Elèctrica Dharma; el Qualsevol nit pot sortir el sol, de Sisa; el Viatge a Ítaca, de Lluís Llach, o el Campus de Bellaterra, de Raimon. Me’ls anava comprant a consciència quan sortien.”

Sí, la música el fa sortir. Del barri, de la Barceloneta; més enllà hi ha una altra ciutat. Hi ha vida. Hi ha més gent. I sobretot hi ha música

Sí, la música el fa sortir. Del barri, de la Barceloneta; més enllà hi ha una altra ciutat. Hi ha vida. Hi ha més gent. I sobretot hi ha música. Al maig de 1975 arriba el seu primer concert. “M’agradava molt en Llach i una cosina es va assabentar que tocava al Palau de la Música per presentar Viatge a Ítaca i me’n va treure entrades. Allà vaig al·lucinar”, confessa. Gaudeix d’un concert que esgota entrades en un sol dia. És el mateix any que entra com a vocal de joves de l’Associació de Veïns de la Barceloneta. “Allà ens vam trobar una colla que devíem tenir entre catorze i divuit anys; gent que estava polititzada, portava guitarres i versionaven Bob Dylan, o Pau Riba, i això evidentment t’obre horitzons.”

Els confins de sentir la música des de casa. I recorda que havien d’esperar que passessin els trens de mercaderies que bloquejaven l’entrada al barri, a l’altura de l’actual Museu d’Història de Catalunya, per veure i obrir la porta de les sales de concerts de l’època. “La meva sortida natural eren els carrers Argenteria i Plateria. Dia sí dia no, passava per davant de Zeleste, però no hi entrava perquè la música no m’entusiasmava. Com a molt vaig entrar-hi tres o quatre vegades.” El mateix li passava amb la sala Bocaccio. “No hi vaig anar, tot i que he seguit la moguda dels intel·lectuals que hi anaven, com feien als anys seixanta a La Cova del Drac, o el Màgic, que aleshores era el contrapunt de Zeleste.”

Mireu-lo. El programa del primer concert que va presenciar en Fermí, quan només tenia setze anys. Maig de 1975. Lluís Llach al temple de la música catalana.

Són els anys d’una adolescència fent equilibris. “Els que vam néixer a finals dels cinquanta no vam gaudir de tota l’efervescència i la il·lusió que hi havia al carrer, perquè amb quinze anys ho vivia diferent. A mi m’agradaven els cantautors. Anava a veure l’Ovidi, en Quico, l’Isaac, en Ramon Muntaner, o als Canet Rock. Nosaltres anàvem a Canet amb guitarres i a dormir allà.” Ho explica des del sofà. El mateix que és testimoni de trobades indiscretes amb l’Ovidi. Aquí hi han segut hores el cantautor d’Alcoi —i tants altres músics!— i en Fermí. Col·leccionisme de persones, coses, experiències. El col·leccionisme que comença a la Barcelona de finals dels setanta.

En Fermí buscava treballs molt concrets, i demanava per discos de la primera època de Serrat, que havia gravat a Portugal, molt difícils de trobar. També es fixava en firaires sud-americans, per veure si portaven discos inèdits de Raimon

Una ciutat que ara mira, observa, vigila des del seu balcó. Se li apareix apamada, a peu de carrer, trastejant per botigues ja desaparegudes, com COESA, al Paral·lel, o el Drugstore de passeig de Gràcia, on recorda quins àlbums adquiria, igual que quan visitava fires del disc, com les que es feien a l’Hotel Oriente de les Rambles. “Barcelona era un punt important de venda de segona mà, i quan anava a fires del disc totes les botigues de la ciutat ja les tenia controlades. Per això el primer que feia era anar a buscar els paradistes estrangers, sobretot el mexicà i el portuguès.” Durant anys anava a totes les fires preguntant pel “La, la, la” en català de Serrat, que té en cinc idiomes, però de moment no hi ha hagut manera de trobar-la. “En català existeix, fins i tot va sortir a la televisió, i potser en van fer un test pressing de poques còpies per enviar a les ràdios.” Més endavant, assegura que ja anava a buscar treballs molt concrets, i demanava per discos de la primera època de Serrat, que havia gravat a Portugal, molt difícils de trobar. I també es fixava en firaires sud-americans, per veure si portaven discos inèdits de Raimon, editats a l’Uruguai o a l’Argentina.

L’alcoià Ovidi Montllor en una planxa metàl·lica. Aquesta escultura d’Antoni Miró és una de les poques rèpliques que hi ha del monument que té el cantautor a la ciutat alacantina.
“Tinc un disc de Raimon editat a França la versió espanyola del qual no tenia cançons, estaven totes censurades. En aquells moments era difícil: o anaves a comprar-los a Andorra o no els aconseguies”

Aquells darrers anys setanta són els dies de les multiplicacions. A la mateixa fira del disc de l’Hotel Oriente ens fa veure la relació que té amb en Matías, un dels venedors històrics de discos de segona mà del carrer Tallers. “Em va dir que tenia uns quants discos en un magatzem, «de estos catalanes que te gustan a ti», i aleshores vaig anar-hi i en una tarda vaig arreplegar una muntanya de discos. Tenia caixes senceres amb Els Setze Jutges, Lluís Llach...” Tot i que avui en Fermí rastreja les xarxes digitals com el qui més, a la recerca del petit gran tresor de la sempre Nova Cançó, confessa que “cada quinze dies, o cada mes, vaig als Encants i em sorprenc amb coses de paper, perquè de discos ja no hi ha gaire cosa, igual que al Mercat de Sant Antoni... Però als Encants Antics recordo una parada que tenia centenars de discos mig trencats, i mirant, mirant, em va aparèixer inesperadament un disc que només he vist un cop a la vida: un senzill dels exiliats Juan i Jose amb poemes de la Coloma Lleal, editat a Alemanya”.

“Hi ha vegades que costa interpretar que aquell títol és en català, o en altres idiomes, ja que per molt que hi posi «Na nena», o «T’estimo», estan cantades en alemany, o en altres llengües”

Les troballes inesperades no acaben aquí, perquè “hi ha vegades que costa interpretar que aquell títol és en català, o en altres idiomes, ja que per molt que hi posi «Na nena», o «T’estimo», estan cantades en alemany, o en altres llengües, perquè resulta que quan la intèrpret era a Mallorca li agradava aquella paraula i així va titular la cançó. A vegades també he dubtat per l’estètica, i un cop gires el disc resulta que és d’una cantant brasilera versionant Llach, Serrat o Maria del Mar Bonet. Com no l’haig de comprar, oi?”.

I respon envoltat del seu univers: infinit i concret. Per exemple, en l’inventari d’adquisicions editades a l’estranger valora els àlbums de Llach al Brasil, o edicions franceses amb les cançons amb títols diferents per passar la censura. “De Raimon, tinc un disc editat a França la versió espanyola del qual censurava algunes cançons. En aquells moments era difícil: o anaves a comprar-los a Andorra o no els aconseguies.” El col·leccionisme és això: èpoques de més o menys intensitat, però la persistència i constància sempre nodreix, diferencia i eleva un arxiu. El d’en Fermí és així: únic, insuperable, gairebé incomptable.

Com? Miguel Ríos en català? Sí, abans que cantés a La Marató... Disc editat el 1966! A la col·lecció d’en Fermí s’hi poden trobar autèntiques rareses.

Fixem-nos-hi fent un repàs general sobre la matèria que ens toca. Si bé ell ha visitat arxius com el del segell Concèntric, o el de la Biblioteca de Catalunya, que considera impecable, també destaca el fons de l’Arxiu Nacional a Sant Cugat i el de Josep Porter a Bellaterra, sobre els primers anys de la cançó. Però a banda de col·leccions particulars com les que arxiva Joan Manuel Serrat, el fons de Raimon és a Xàtiva, i el de Maria del Mar Bonet, a Palma. Per això reivindica la vàlua de la seva col·lecció, ja que ni músics, ni altres col·leccionistes, ni arxius, ni institucions tenen aquesta consciència i materialitat de totalitat.

“Fins al 2009 em falten pocs vinils cantats en català, es poden comptar amb els dits d’una mà”

“L’únic arxiu que potser els engloba tots deu ser el meu, ja que puc tenir coses que potser no tenen. Tinc amics que en saben molt, de la cançó, però no han fet un treball tan global i acurat com el meu. Ara, fins al 2009 em falten pocs vinils cantats en català, es poden comptar amb els dits d’una mà. Alguna vegada m’enduc alguna sorpresa: «Hosti, aquest no el tenia controlat». Per exemple, del catàleg dels anys seixanta falten dos o tres discos que he trobat posteriorment, un dels quals me’l va aconseguir fa poc l’Isidor Marí: «Mira, t’he aconseguit una còpia d’un disc dels seixanta amb una cançó en eivissenc». I resulta que acaba sent una joia.”

La passió és el que fa arribar lluny en Fermí. Un no parar. De mirar, buscar, remenar, comprar, endreçar, pensar... La banda sonora original de tot un país la té ell

Tot són joies d’un tresor il·limitat. N’hi ha moltes. Per això en Fermí admet que la seva col·lecció ha crescut amb un criteri ampli, perquè brilli més. “Tinc molta cosa de corals, grups folklòrics, orfeons, tot el que s’ha editat en vinil sobre havaneres... I si un dia he topat amb un disc de sardanes cantades per la Salomé, també l’he incorporat. Però sempre he deixat de banda la música contemporània, exceptuant alguns casos com Carles Santos o d’altres que m’han interessat.” De fet, dels editats de 2009 en endavant, incorpora versions com les que han fet d’Ovidi, Llach o Raimon, discos específics o concerts d’homenatge, però sobretot els que considera històrics. I també té exemplars repetits, en els casos en què canvia la portada.

Atapeït. Aquesta és la paraula que defineix el pis d’en Fermí. Cartells, caricatures, llibres, discos, LPs, retalls de premsa... A les parets no hi ha ni un forat.

Tot aporta informació: “L’objecte; el disseny; la carpeta; les lletres, que es veuen molt més bé que als llibrets, molt mal dissenyats, d’alguns CDs. En el cas del vinil, n’hi ha que són autèntiques meravelles”. I tot diu coses noves o velles; per exemple, els retalls de premsa que aplega de les revistes musicals, o dels articles que parlen sobre música, dels anys seixanta. Trossos de paper que esdevenen or per al col·leccionisme i per a la història d’un país. Difícils de trobar i altament buscades, com Disco Expres, Vibraciones, Mundo Joven, Popular 1Discóbolo... A més de publicacions que considera que eren la base, com Canigó, Or i Flama, Serra d’Or o Tele/Estel, on per exemple es poden llegir les primeres referències de quan Lluís Llach començava... que asseguraven que no arribaria gaire lluny.

En Fermí espera que soni també una “nova cançó”: poder compartir aquest valuós llegat a través d’un centre cultural, un espai, un museu, una fundació...

La passió és el que fa arribar lluny en Fermí. Un no parar. De mirar, buscar, remenar, comprar, endreçar, pensar... Però, a pesar, que algun dia acabarà trobant aquell disc, aquell cartell, aquella foto..., la banda sonora original de tot un país la té ell. Per això es pregunta: “I després?”. Aquí, en Fermí espera que soni també una “nova cançó”: poder compartir aquest valuós llegat a través d’un centre cultural, un espai, un museu, una fundació... Un lloc on tot això pugui sonar per a tothom i per sempre. De moment, no sona res. Malgrat les dificultats que li han posat fins ara, continua inquiet i reclamant a les administracions fer una aposta per rellançar aquest seu univers que no deixa de ser de tots, però que també pot morir.

Molts dels àlbums en català es produïen fora de Catalunya per evitar la censura franquista. A l’Uruguai, l’Argentina o França, com aquest exemplar de Lluís Llach editat a França amb contraportada que passa la censura: Vivre.
“Això no es pot perdre. I per mi és inconcebible que a aquestes alçades no hi hagi un centre amb cara i ulls dedicat a la cançó catalana en aquest país”

“Això no es pot perdre. I per mi és inconcebible que a aquestes alçades no hi hagi un centre amb cara i ulls dedicat a la cançó catalana en aquest país. La idea d’un centre com aquest és que tingui vida, que mostri el material en diversos formats i disposi de seguretat perquè ningú s’endugui res. Però l’experiència que tinc és que la gent ha dipositat arxius d’aquest tipus i queden mig morts, guardats i reposant a una biblioteca com si fos un camposanto.” En aquest sentit, es pregunta: “Com és possible que es paguin cinc milions d’euros per rehabilitar un edifici però que després no gastin ni un cèntim a adquirir material, mantenir-lo i informatitzar-lo per donar-li el recorregut que es mereix?”.

Sí, un arxiu viu vol dir vida. Perquè la vida de la Nova Cançó és la vida de tots els territoris de parla catalana. De milions de persones d’aquest país, però també de tot el planeta. La Nova Cançó sona en tots els temps. No mor. I continuarà viva, especialment si una persona com en Fermí hi ha dedicat tota la vida i ho continua fent. Ell ha retingut, reunit, aglutinat una geografia, un univers sonor. Ell és el parallamps d’una història que viu a l’aire. D’una vida de tots que té a les mans i que vol donar perquè la pugui sentir tothom. 

Passió, paciència, perseverança... i orgull. Orgull de tenir l’arxiu de la banda sonora de milions de catalans. Allò que no han fet les institucions ho ha fet ell.

Aquest és el teu article gratuït setmanal.

Fes-te subscriptor. Podràs llegir i fer possible tot el periodisme de LA MIRA.

Ja ets subscriptor/a? Accedeix-hi
Foto de perfil

Joan Bernà Tejerina

Col·laborador de LA MIRA

Comentaris