Persones

Em restaures?

Xènia Aymerich es dedica a restaurar fòssils. Una feina en què els anys es compten per milions, però que ens dona tones d’informació de la nostra vida: de la del passat, però també de la del futur

per Laura Saula Tañà

Em restaures?
Descobrim qui s’amaga darrere dels fòssils que es restauren a Catalunya. (Fotografies de Jordi Borràs Abelló)

Aquest és el teu article gratuït setmanal.

Fes-te subscriptor. Podràs llegir i fer possible tot el periodisme de LA MIRA.

Ja ets subscriptor/a? Accedeix-hi

Per entendre qui és Xènia Aymerich (Barcelona, 1982), primer t’has de fixar en la seva pell. Un llenç on ha plasmat tot el seu univers. A la part interna del braç dret, un tatuatge d’una libèl·lula; al braç esquerre, un nàutil. Als peus, una falguera. Tres elements que formen un fil conductor: terra, mar i aire. I no només això, sinó que aquests són els primers animals que van existir i que encara no s’han extingit. O, si més no, que encara tenen algun parent proper viu.

“Friquejo una mica”, m’adverteix quan ens saludem a l’entrada de l’Institut de Ciència i Tecnologia Ambientals de la Universitat Autònoma de Barcelona. És un edifici minimalista, de fusta, on es perceben els últims estàndards en eficiència energètica. “Però a l’hivern ens morim de fred i a l’estiu, de calor”, se’n riu amb un to rebel. De seguida em queda clar que no soc davant d’una persona qualsevol. La seva feina tampoc ho és.

La Xènia és restauradora de fòssils. Treballa amb tres noies més en un dels laboratoris de l’edifici, fent de servei tècnic del centre de recerca de l’Institut Català de Paleontologia. “De laboratoris com aquest no n’hi ha a Europa”, m’assegura Aymerich mentre entrem al seu espai de treball. Una de les noies, que du ulleres de sol per protegir-se dels raigs ultraviolats, està concentrada restaurant el fòssil d’un llangardaix de les Canàries. Sembla com un petit drac de Joc de trons esculpit sobre la pedra.

Xènia Aymerich a l’Institut de Ciència i Tecnologia Ambientals de la Universitat Autònoma de Barcelona.

Per arribar a tenir aquest ofici, pràcticament inexistent, la restauradora de fòssils ha hagut d’estudiar Restauració i Conservació de Béns Culturals i ha fet una especialitat de ciències naturals i paleontologia. No hi ha gaires maneres més per formar-se i aconseguir aquest lloc de treball. A l’Institut li arriben tota mena de fòssils vertebrats. Alguns provenen de donacions de col·leccions privades d’abans de l’any 1985, quan encara no era il·legal recol·lectar fòssils. Altres arriben de jaciments o fins i tot dels abocadors, quan els troben després de remoure la terra. Sobretot són fòssils descoberts a Catalunya.

“Un fòssil és qualsevol rastre de l’activitat biològica del passat. Hi ha els fòssils directes i els fòssils indirectes”

Però què és exactament un fòssil?, li pregunto. La Xènia adopta un posat científic i me n’ofereix una definició general: “És qualsevol rastre de l’activitat biològica del passat. Hi ha els fòssils directes i els fòssils indirectes. Els fòssils directes serien, per exemple, un os d’animal o una fulla fossilitzada. Els fòssils indirectes són els rastres de la seva activitat biològica, com les petjades, els nius o els excrements, que poden estar fets en elements com el fang, o congelats, com el permagel”.

Un fòssil d’un milió d’anys és considerat com a “recent” en la línia temporal d’aquestes joves restauradores

Doncs ja ho tindríem. A partir d’aquí, estic preparada per deixar-me sorprendre per la seva feina, tan poc habitual. En aquest laboratori, el temps i els objectes es compten en milions d’anys. Un fòssil d’un milió d’anys és considerat com a “recent” en la línia temporal d’aquestes joves restauradores, que es passen moltes hores entre aquestes parets de fusta ecològica. “Als jaciments hi anem menys del que voldríem”, lamenta la Xènia, que assegura que és precisament en el moment de l’excavació quan es comença a degradar el fòssil.

Gran part de la feina de les restauradores de fòssils es fa dins d’aquest laboratori.

“Els fòssils es conserven perquè tenen unes condicions que potser no són ideals, però són molt estables i, si canvien, ho fan molt a poc a poc. Quan s’excava, en vint minuts es canvien les condicions ambientals dels últims 250 milions d’anys. Per a qualsevol material, això és un estrès brutal de contracció, dilatació, d’exposició al sol, d’humitat... És un moment molt estressant i, si no es fa bé, els fòssils exploten”, m’aclareix.

“Quan s’excava, en vint minuts es canvien les condicions ambientals dels últims 250 milions d’anys”

Per evitar-ho, no es treuen els fòssils durant les excavacions, sinó que se n’extreuen els blocs sencers, amb tot el sediment, s’embalen i s’envien al laboratori perquè, un cop allà, se separi el fòssil de la matriu. Aquí és on la Xènia i el seu equip entra en acció. I de fòssils per desembolicar, en tenen molts. Es pot veure en tots els embalatges de diferents formes i mides que esperen ser oberts. “Tot això ve dels jaciments”, assenyala Aymerich, amb un aire que va entre el misteri i l’estrès. La feina és inacabable.

“Els dinosaures ponien els ous com les tortugues marines: feien un forat al terra sorrenc i hi deixaven anar els ous”

De vegades, aquests paquets són grans de veritat, fins i tot de dues tones de pes. Com el dia que van extreure la posta d’ous de dinosaure més gran d’Europa. Va ser al jaciment de Pinyes, a Coll de Nargó. “Eren 27 ous”, diu fascinada la Xènia, que me n’ensenya fotografies que va fer amb el mòbil quan van treure la matriu sedimentària. Aquell dia sí que es van desplaçar al jaciment. “Els dinosaures ponien els ous com les tortugues marines: feien un forat al terra sorrenc i hi deixaven anar els ous. I, és clar, s’havia d’extreure tota la posta sencera, perquè la col·locació dels ous és interessant pel que fa a l’estudi per extreure’n dades. Era important treure-ho tot tal qual estava, per no perdre informació pel camí”, m’explica.

Milions d’anys caben als palmells d’Aymerich.
“Amb un fòssil podem saber des de l’anatomia de l’animal fins al paleoambient on vivia i què menjava”

Però, per què és tan important un fòssil? Què ens pot explicar? “Podem saber des de l’anatomia de l’animal fins al paleoambient on vivia i què menjava. Una dent és una caixa negra del cos. Una dent conté molta informació, o els ossos llargs dels mamífers, que tenen un creixement com els arbres, per anelles. Si els fas una secció, pots inferir moltes coses de la vida d’aquell animal. Si s’agafa una làmina prima d’un animal actual, de qui ja coneixem coses de la seva vida, i es compara amb les anelles del fòssil, ens podem fer una idea de com era”, compara, amb aire forense.

“Una dent és una caixa negra del cos. Una dent conté molta informació”

Per explicar-ho amb més detall, treu una rèplica del crani d’una de les troballes més importants, el Pierolapithecus catalaunicus, popularment conegut com a Pau. “Una baula perduda de l’evolució humana”, diu Aymerich mentre agafa el crani, de més de dotze milions d’anys. “L’original és a baix, en una caixa forta. I mira aquest altre”, m’ensenya la rèplica del crani de la Laia, una Pliobates cataloniae trobada el 2011 i que té 11,6 milions d’anys.

Com una feina detectivesca, les restauradores de fòssils investiguen els rastres biològics del passat.

“Del Pau en sabem quin va ser l’últim àpat abans de morir: fruita i fulles”, afirma divertida. “Ho sabem perquè, quan mengem, els aliments deixen unes microtraces a les dents i hi ha uns patrons: les traces que deixen els fruits secs són diferents de les de la fruita. Són unes traces que s’esborren quan tornes a menjar; per això hi ha el desgast dental. També es pot saber pels copròlits, els excrements fòssils.”

Durant el miocè, a la conca del Vallès i al Penedès “hi havia un clima subtropical, amb panteres, hienes, elefants i cocodrils”

El cas és que, amb l’anàlisi d’uns quants fòssils, es pot reconstruir tot l’ambient d’un passat molt llunyà. La Xènia m’explica que la conca del Vallès i el Penedès és l’àrea més rica a Europa pel que fa a les troballes de fòssils del miocè. “Hi havia un clima subtropical amb moltes llacunes, una mica selvàtic, molt humit i poblat per animals com panteres, hienes, elefants i cocodrils”, continua.

Pel que fa als Pirineus, la restauradora assegura que són unes muntanyes molt “noves”, dins la seva escala del temps, i molt interessants, perquè són una de les últimes zones on van habitar els dinosaures a Europa abans de l’extinció. “Hi van viure durant el cretaci, que era un clima una mica més àrid i encara no s’havien format les muntanyes. Per això allà es troben els fòssils una mica matxacats”, matisa.

A través de les dents i les traces de menjar, es poden descobrir molts elements clau de l’animal.

Com s’ho fan, per saber tot això? “És geologia. Si coneixes els diferents estrats de la zona, ho pots identificar”, resumeix. D’aquests estrats, els paleontòlegs ja acostumen a saber on hi ha més números de trobar fòssils i hi fan “cates” per veure si n’hi ha. També hi ha els “jaciments clàssics”, on s’ha excavat moltes vegades i dels quals, tot i el temps, sempre surten elements nous. Fins i tot han rebut trucades de centres excursionistes que avisen d’alguna troballa, com una espècie d’extremitat de llangardaix que ara m’ensenya la Xènia, trobada a prop d’Olesa de Montserrat. “Fixa’t que encara s’hi veuen les ungles i que conserva la impressió de la pell amb les escates. I això no és la pota fossilitzada, sinó la petjada fossilitzada; per això es veu la pell, perquè, si no, no la trobaries”, detalla.

“A ‘Jurassic Park’ tots els dinosaures estan retratats de color verd, com els rèptils, quan més aviat els dinosaures estaven recoberts de plomes. El més proper que hi ha d’ells ara és la gallina”
“Bàsicament, si tu tens un bitxo que té un parent actual que viu en un clima i hàbitat similars, pots arribar a deduir que l’altre s’hi assemblava”

A banda de restaurar fòssils, Aymerich també es dedica a fer divulgació sobre la seva feina al Museu de l’Institut Català de Paleontologia Miquel Crusafont, a Sabadell. “Molts nens em pregunten coses com: «Si només en veieu els ossos, per què sabeu de quin color era la seva pell?». I, és clar, aquests dibuixos que es fan per representar els animals en el fons estan inventats”, riu. “Bàsicament, si tu tens un bitxo que té un parent actual que viu en un clima i hàbitat similars, pots arribar a deduir que l’altre s’hi assemblava. Amb els colors dels dinosaures pots fer moltes teories, com que si el seu hàbitat era verd i no era un gran corredor, segur que de color vermell no era, perquè el mataven ràpid. A Jurassic Park tots els dinosaures estan retratats de color verd, com els rèptils, quan més aviat els dinosaures estaven recoberts de plomes. El més proper que hi ha d’ells ara és la gallina”, riu.

La seva és una passió que comença el dia que llegeix L’origen de les espècies, de Charles Darwin.
“De petita vaig veure que l’evolució era una cosa fascinant i em vaig viciar a sac”

Assegura que molts nens entren a la paleontologia gràcies als dinosaures. “És un clàssic de quan ets petit”, somriu. Ella, en canvi, hi entra de petita, quan una professora de Biologia li proposa la lectura de L’origen de les espècies, de Charles Darwin, en una versió adaptada al públic juvenil. “Vaig veure que l’evolució era una cosa fascinant i em vaig viciar a sac”, recorda. “Tenia clar que em volia dedicar a això, però no en sabia massa la via, i ara m’alegro de no haver fet Biologia, perquè em sembla una vida duríssima, la dels que fan recerca. A més, en saben molt, però del seu àmbit, d’un període concret i d’uns bitxos concrets. I aquí el que m’agrada és que aprens moltes coses diferents”, explica.

“Aquest fòssil té més de 250 milions d’anys. És del trànsit entre el permià i el triàsic, de quan els peixos surten de l’aigua i comencen a colonitzar la terra”

“Veus? Aquest fòssil té més de 250 milions d’anys. Mai fem res que tingui menys d’un milió d’anys, perquè és massa recent”, m’ensenya una espècie de crani que està en connexió amb una pota. “El van trobar a Mallorca i és del trànsit entre el permià i el triàsic, de quan els peixos surten de l’aigua i comencen a colonitzar la terra. Són bitxos molt estranys.” “I mira aquest altre”, continua. “És una dent de dinoteri, una mena d’elefant de fa uns onze milions d’anys”, m’ensenya una dent de mida considerable. “En el fons és petita, és una premolar, però aleshores hi havia animals molt més grans”, matisa. La van trobar al jaciment de Can Mata, als Hostalets de Pierola, on hi ha un abocador en el qual no paren de trobar elements d’interès.

“Fixa’t que encara se’n veuen les ungles i es conserva la impressió de la pell amb les escates”, observa Aymerich.

“Allà s’hi mou una gran quantitat de terra i sempre acostuma a haver-hi un paleontòleg fent el seguiment de màquines. Per a ells és com anar a galeres: allà, amb el fred, la calor, les gavines, la mala olor...”, explica. Però, on anirien a parar tots els fòssils, si no fos per ells? “Mira aquest altre”, m’ensenya una vèrtebra d’hipopòtam. “Aquest només té 1,8 milions d’anys. El van trobar a Terrassa, quan van fer l’estació de ferrocarrils de Vallparadís. Hi ha uns vuit milions d’anys de diferència entre la dent i la vèrtebra”, em fa observar.

“Quan s’excava, tenim unes categories que van de 0 a 3. Si un fòssil es determina que és 0, ve del jaciment cap aquí al més ràpid possible; és la màxima prioritat. Si és de categoria 1, es prepara el fòssil quan s’acaba d’excavar”

Una de les seves missions és fer rèpliques i impressions en 3D dels fòssils per poder fer intercanvi de peces amb altres institucions. D’aquesta manera, el fòssil original es conserva protegit i en un lloc segur. I com saben quins fòssils val la pena restaurar? “Quan s’excava, tenim unes categories que van de 0 a 3. Si un fòssil es determina que és 0, ve del jaciment cap aquí al més ràpid possible; és la màxima prioritat. Si és de categoria 1, es prepara el fòssil quan s’acaba d’excavar. I en les categories 2 i 3 es valora si val la pena preparar-los, perquè és un procés lent”, resumeix Aymerich, que m’ensenya una rèplica d’unes dents de llet d’una espècie d’elefant de fa milions d’anys.

Al magatzem de l’edifici hi ha centenars d’embalatges de fòssils que encara s’han de restaurar.
“Van trobar 1.100 tortugues per la zona de l’abocador de Barcelona. Cadascuna pesa entre 300 i 600 quilos, i a Cervera n’hi ha 900 més, guardades en un magatzem”

Abans de marxar, em vol ensenyar una última cosa. Baixem fins al magatzem que hi ha a sota de l’edifici. És un espai molt gran, ple d’estanteries carregades fins al capdamunt de peces embalades i numerades. Són fòssils que encara s’han d’analitzar. Però el més impactant de tot són els grans paquets rodons i voluminosos que s’amunteguen per tot el terra. M’explica que són vuitanta fòssils de tortugues de més d’un metre de diàmetre de fa onze milions d’anys. “Van trobar 1.100 tortugues per la zona de l’abocador de Barcelona. Cadascuna pesa entre 300 i 600 quilos, i a Cervera n’hi ha 900 més, guardades en un magatzem”, se li obren els ulls.

Davant de tot aquest volum ingent de fòssils empaquetats, comencen a surar unes quantes incògnites: què se’n farà, de tot això?, quants fòssils queden per desenterrar?, on els guardaran? Només el temps, i els diners destinats a la paleontologia, hi tindran l’última paraula.

Entre fòssil i fòssil, Xènia Aymerich investiga incansable el nostre passat biològic.

 

Aquest és el teu article gratuït setmanal.

Fes-te subscriptor. Podràs llegir i fer possible tot el periodisme de LA MIRA.

Ja ets subscriptor/a? Accedeix-hi

Comentaris