Persones

La creació es diu Marina

A Bruguera hi viu una pastora que dona veu a les muntanyes amb el seu cant. Marina Vilalta Fajula neix el 1927 i sempre ha viscut entre ovelles i cançons. Ella és l’inici de tot. Un llegat que traspassa el seu ofici i regala a la humanitat un món únic

per Anna Alfaro Lucas

La creació es diu Marina
Ella és la Marina. Una dona que parla amb animals i que es comunica amb cançons. El seu bastó ens guiarà per un món on ovelles i històries són els protagonistes. (Fotografies de Jordi Borràs Abelló)

Aquest és el teu article gratuït setmanal.

Fes-te subscriptor. Podràs llegir i fer possible tot el periodisme de LA MIRA.

Ja ets subscriptor/a? Accedeix-hi

A la vall de Ribes, enfilant camí cap a Bruguera, hi viu la mare de tots els pastors. Enmig de l’herba humida i la fressa dels arbres, hi trobareu una dona de mirada menuda i blava, amb una veu que fa ressonar melodies remotes, encantant muntanyes i rius amb les seves tornades. La seva saviesa ve de lluny, de molt enrere. D’aquella que es passa de mares a filles i que només perviu en la llengua. Ella és inici i final d’un món que molts ja han oblidat. Qui sap d’on brollen les seves cançons i les seves rondalles. Aferrada al seu bastó, amb un sac en una mà i el ramat ben a la vora, anem a trobar-nos amb una pastora que parla amb els animals.

A Bruguera, ens rep un ruixat que ens fa esperar sota cobert una bona estona. Quan la pluja ens deixa, Marina Vilalta Fajula apareix per un carreró. “Bona tarda! Us he portat un bon dallò de pluja, eh! Que esteu molt secs, cagundena!” Nascuda el 14 de juny de 1927 en una caseta molt petita a Solanguit, Ogassa (el Ripollès), sempre ha viscut amb ovelles i cabres al seu voltant. “El meu pare ja era pastor i jo, amb cinc anys, ja anava a guardar-les amb ell. Anàvem lluny, amb les cabres i les ovelles; fins i tot teníem una vaca i, mira, jo seguia el meu pare”, explica.

Sempre vivint entre muntanyes, però li van posar el nom de Marina. Com és això? “No sé per què me’l varen posar. Els hi devia agradar, suposo, perquè inclús la meua padrina es deia Mercè”, respon.

A casa seva eren dotze germans. La seva mare, Isabel Fajula, es va casar dues vegades. El primer home se li va morir després d’haver tingut sis fills, i, enviudada, es va casar amb el germà del marit, Jaume Vilalta, amb qui en va tenir sis més, així que tots els germans tenen el mateix cognom. “Quan se li va morir l’home, el més petit tenia quatre mesos. I els altres eren una miqueta més grans. Els mateixos germans van dir: «Home, Isabel, t’hauràs de casar, perquè la gent enraona». Perquè el meu pare anava cap allà i la gent enraonava. I es varen casar per l’Església. I sis més”, explica.

Dels dotze germans, només ella va voler ser pastora. “No sé si és perquè jo ja em ficava dins dels animals... Jo ja tenia l’animal ficat a dintre, i faig com un animal (...). Jo els estimava! No veus que jo soc criada amb una cabra?”

Tot i ser dotze germans, només ella va voler ser pastora. “No sé si és perquè jo ja em ficava dins dels animals... Jo ja tenia l’animal ficat a dintre i faig com un animal”, em diu. Heu estat amb ells des de ben petita, Marina! “Sempre! Hai viscut dintre, per això m’agraden els animals... Jo els estimava! No veus que jo soc criada amb una cabra? Amb llet de cabra! I tant que m’agrada, encara l’esmunyim i encara en bec”, explica.

“Anava a pasturar amb les ovelles i les cabres, però jo anava a cavall. Però en comptes d’anar de cap, anava de cul cap al cap de l’euga i de mans endarrere”

Criada per una cabra i havent crescut entre ovelles. A la petita casa de Solanguit hi tenien tres o quatre cabres, una vintena d’ovelles, dues vaques, una burra i una euga. Amb cinc anys ja ajudava el pare a guardar-les. I se’n recorda, especialment de l’euga. “Anava a pasturar amb les ovelles i les cabres, però jo anava a cavall. Però en comptes d’anar de cap, anava de cul cap al cap de l’euga i de mans endarrere. M’agafava al pèl de la cua i la feia córrer així! I pegava unes garrotades... I aquella euga, que era molt jove, pobra bèstia, corria. I un veí, en Joan, em va veure, i veia que jo feia això cada dia i va anar al meu pare i li va dir: «Escolteu, Jaume! Us haig de dir una cosa!». «Digueu, digueu...» «Aquest animal us la matarà, eh, perquè la bèstia no fa cap mal, però ella la castiga i aquesta nena anirà morta d’aquesta euga.» I el meu pare li va contestar: «Mireu, Joan, l’hai renyada, picada, li hai dit tot! La voluntat de Déu! Si l’euga l’ha de malmetre, que se l’emporti i quedi morta de cop!». «Voleu que us la faci creure jo?» Diu: «Prou». «Rai, ho provarem!»”.

La Marina no ha tingut un dia de festa, una cosa comuna en tots els pastors. Cada dia ha cuidat les seves ovelles. I alguna cabra, perquè les treu totes juntes a pasturar. M’explica que, de la llet de les cabres, en fan mató.
“A mi em feien molta por els civils, molta! Perquè els veia amb aquelles capes i em feien por. I ens havien dit que ens tancarien a la presó”

L’endemà, la petita Marina va fer igual, ben igual que cada dia, i va tornar a muntar l’euga. “Aquell veí ja em vigilava. Va passar dos dies, i al cap de dos dies ve allà, quan l’euga pasturava i jo a cavall de l’euga, i llavors la deixava pasturar una mica. M’agafa per la cama i em fa baixar a poc a poc per no esverar l’animal, i em va fer baixar a terra i em va fotre un parell de surres al cul i em va dir: «Mira, la pròxima vegada que et vegi que fas això amb aquest animal, et faré tancar pels civils. Demà tindràs els civils aquí!». Què em van haver dit! Ja va estar! Ja no vaig pas fer-ho més. I a mi em feien molta por els civils, molta! Perquè els veia amb aquelles capes i em feien por. I ens havien dit que ens tancarien a la presó. I en Joan li va dir al meu pare: «Ho has vist, Jaume, si ha cregut?». «Ai, quin favor m’heu fet!». El meu pare, pobret, m’estimava, i jo no el volia creure. Era molt entremaliada, jo, de jove... Ui, entremaliada que feia por!”, recorda.

“No teníem ni roba per vestir-nos ni calçat per posar-nos. Tanta colla i tanta misèria! Com hi podíem anar?”

Els animals van ser els seus mestres. La Marina no va poder anar a escola i no va poder aprendre a llegir i escriure. La vida en una família amb dotze germans no era fàcil. Tal com explica ella, “no teníem ni roba per vestir-nos ni calçat per posar-nos. Tanta colla i tanta misèria! Com hi podíem anar?”. I el 36, la guerra la va enganxar amb nou anys. Llavors ja era més “grandeta” i se’n va anar a viure amb uns oncles per part de mare per poder menjar. “Estava allà a casa dels meus tios, que no havien tingut mai canalla, mai. Em donaven una mica de calés al mes, unes 35 pessetes. I jo els guardava el ramat. Jo sola! Vuit o nou anys, tenia, i ja marxava amb el ramat, amb els gossos, i per això m’agrada tant el bestiar! Hi he viscut a dintre!”, remarca.

La Marina no sap llegir ni escriure, però té una memòria impressionant que li ha permès conservar totes les cançons i històries dins del cap. I el millor de tot, les transmet perquè segueixin passant de generació en generació.
“A la meua mare li preguntaven: «On teniu aquest noi? El teniu aquí, eh? Si no em dieu la veritat, us mato!». I l’apuntaven amb la pistola al pit i jo que encara era jovenassa, i arrapada allà a la roba de la meua mare i plorant amb aquella por que tenia, que tirarien un tiro...”

No només recorda el seu ramat. La guerra també li va deixar records difícils d’explicar en veu alta. “En plena guerra, venien els carabiners a casa amenaçant-nos perquè teníem el meu germà aclofat a casa meu, que es ‘via fet un forat a sota i el teníem amagat allà. I com que la gent sempre es xivaten, algun veí ho va dir, que el teníem allà. I cada dia teníem la guàrdia allà, estaven vigilant i amenaçant la meua mare. El meu pare, pobret, ja no podia perquè tenia reuma, i a la meua mare li preguntaven: «On teniu aquest noi? El teniu aquí, eh? Si no em dieu la veritat, us mato!». I l’apuntaven amb la pistola al pit i jo que encara era jovenassa, i arrapada allà a la roba de la meua mare i plorant amb aquella por que tenia, que tirarien un tiro... El que no s’hi ha trobat no s’ho creu pas. Millor que no us hi trobeu. Mai més que vingui la guerra, que se l’emporti ben lluny i que tinguem pau i tranquil·litat. Només desitjo això”, acaba.

“I l’euga. Se la van emportar. Coi, passaven per les cases i s’ho emportaven tot: els ramats, eugues, vaques, el que trobaven. Tot, s’ho emportaven, i quan eren aquí dalt a la frontera ho deixaven abandonat, perquè passaven cap a França, s’escapaven”

I del 36 a la Retirada. Solanguit és a prop de la frontera, i la Marina també en va ser testimoni. “Vaig haver de marxar de casa els meus tios i vaig anar a casa a ajudar el meu pare, perquè passaven i s’ho emportaven tot. Fins i tot les ovelles ens van agafar. Van agafar una ovella, la van matar i se’n van menjar la meitat. L’altra meitat la van penjar en un pal i la van deixar allà. I ells van marxar amb la Retirada. Nosaltres no la vam deixar fer malbé pas, aquella. I l’euga. Se la van emportar. Coi, passaven per les cases i s’ho emportaven tot: els ramats, eugues, vaques, el que trobaven. Tot, s’ho emportaven, i quan eren aquí dalt a la frontera ho deixaven abandonat, perquè passaven cap a França, s’escapaven, i deixaven el bestiar allà, i el pobre bestiar es ‘via de morir allà. I cap allà al coll d’Ares era un merder que feia por”, explica. La seva mare, però, va intentar recuperar l’euga i va anar muntanya amunt, però es va trobar una altra sorpresa.

Quan la Marina surt del porxo, els gossos ràpidament l’envolten. Sempre van al seu costat, vigilant cada pas que fa.

“La meua mare va anar cap a la muntanya a buscar l’euga i allà va trobar un pastor que tenia un ramat i li va donar un xai, que també l’havien abandonat. Era un xai galotus, xais ben blancs, amb unes orelles llargueees, ben llanuts! No m’agradaven pas, allò! I li vam començar a dir «el xai refugiat». I es va fer gros. No el vam pas matar perquè ens feia molta pena, pobret”, recorda.

“Vaig deixar de ser pastora quan tenia catorze o quinze anys. I vaig anar a la fàbrica. Primer, vaig anar dos anys al Pla de Ripoll, i baixava i pujava a peu des de casa meu fins allà. Hi fèiem fil. Després ja vaig anar a Cal Gat, a la fàbrica de llana”

La guerra va passar i la Marina s’anava fent gran. Tot i que ella feia anar les ovelles des de ben petita, va començar a treballar fora de Solanguit. Per poc temps, això sí. “Vaig deixar de ser pastora quan tenia catorze o quinze anys. I vaig anar a la fàbrica. Primer vaig anar dos anys al Pla de Ripoll, i baixava i pujava a peu des de casa meu fins allà. Hi fèiem fil. Després ja vaig anar a Cal Gat, a la fàbrica de llana. M’agradava molt més la llana que no pas el fil. Cal Gat ho havien cremat, per la guerra, i les meues germanes hi havien treballat. Els hi van dir que quan poguessin tornar els tornarien a llogar a tots i, quan la varen refer, ens van demanar, a totes les noies que volguéssim treballar allà. I coi, jo ja vaig anar-hi! Hi vaig treballar dos anys. Fèiem bales de llana, la tenyien i feien jerseis de tots colors: negres... Hi havia un altre dallò, que li deien «el tiny», que tenyien la llana i allà ho arreglaven. Ja tenien les seves màquines...” I, de sobte, una mica inquieta, em diu: “Hem d’anar a engegar el ramat. Goita, ja ve en Pinxo!”.

Els gossos entren al garatge i ens fan sortir. També hi ha en Jesús, un dels dos fills de la Marina. “Marineta, tens el barret? Ells també venen al camp!”, diu mirant-nos a nosaltres. Sempre s’hi adreça així, dient-li Marina, però com a diminutiu de mare. I la Marina, bastó en mà, ens diu: “Estic contenta, però si plou us mullareu! No podrem seure enlloc perquè ens han enredat quatre gotes mal comptades!”. Sortim plegats del cobert i anem a buscar les ovelles. Són de raça ripollesa i surten totes de cop. La Marina se les mira i pregunta al Jesús: “Ja estan triats, els xais? Passa! Ah, no! Que són aquí! N’hi ha un aquí, de xai!”. I tal com ho diu entra al corral i es barreja amb elles. És una més. Fa guardar el xai cap dins i torna a sortir assegurant-se que no en queda cap més. És hora de marxar.

Les esquelles sonen amb força. Les ovelles estan a punt per sortir. Abans, però, la Marina s’assegura que no hi ha cap xai despistat entre elles.
“Estic acostumada a estar fora... Ocell de bosc no el tanquis mai a la gàbia. I jo soc igual”

Generalment, la Marina va xino-xano cap al camp, però en Jesús, el seu fill, l’acompanya amb cotxe al lloc on vol pasturar, cada dia diferent, i totes les ovelles segueixen la Marina darrere el cotxe. Ella les guia. “Em porta amb cotxe i jo me’n vaig amb les ovelles i em passejo. A mi m’agrada, m’és salut! Estic acostumada a estar fora... Ocell de bosc no el tanquis mai a la gàbia. I jo soc igual”, diu. Ens quedem en un prat ben verd, ple de menjar per a les ovelles, amb una estampa preciosa al fons del poble de Bruguera.

La Marina jeu a terra amb dos sacs, un per seure-hi a sobre i l’altre on guarda pa sec. “No tens fred? Goita jo com vaig, soc una fredeluga!”

Xerrem davant de tot. Amb les seves històries pleneres i vitals, tot i que sempre amb un ull posat a les ovelles, a les quatre cabres i als gossos. Jeu a terra amb dos sacs, un per seure-hi a sobre i l’altre on guarda pa sec. “No tens fred? Goita jo com vaig, soc una fredeluga!”, em diu. Mira en Pinxo, un dels gossos, que es desmarca i va cap a les ovelles, i tal com raja exclama: “Pinxo, passa d’aquí! Home! Vine aquí! T’estacaré a tu, eh! Ja veràs! A un d’aquests l’haig de lligar perquè se me’n van a empipar les ovelles! N’haig de lligar perquè són dimonis!”. A la Marina no se li escapa res. Té un carisma que traspassa la conversa i ja amb en Pinxo al costat li diu: “Amb tu aquí quiet!”. El gos, tot i tenir ganes de jugar, l’obeeix. Ell també sap qui mana allà.

Tot i que ella va néixer a Solanguit, Bruguera ha estat casa seva des que es va casar. Aquestes terres li han ofert tota la seva cultura i ella ho ha retornat entonant les seves cançons mentre pasturava ovelles i mantenint viva la seva essència.

Amb el so de les esquelles de fons, la Marina busca alguna cosa a la bata i em diu: “Mira, ja tinc glans a la butxaca, jo. A les ovelles els hi agrada molt!”. “Guita, guita, guita!”, diu a les ovelles, cridant-les. “Goita, goiteu les glans, glans de roure! Ui! N’estan boges! Aquest any no els n’hi donaré pas ni una, perquè no n’hi ha pas cap, el sol ho ha mort tot! Aquestes encara són de l’any passat, les vaig collir i les tinc en un cul de sac que ja s’acaba i me les emporto”, explica. “Té, tito, té, si vols aglans! Fote-te’ls”, diu a una cabra.

“Vam anar a ballar , era la tarda, i em va dir d’on era i d’on deixava de ser. Allò que es fa. Jo li vaig dir: «Soc de tal puesto», i llavors em va dir: «Diumenge ja vindré!». Dic: «Sí, pots ben venir, soc d’una casa ben deserta»”

I amb la mà estesa a ovelles i cabres, plena de glans, ens endinsem en una història de festeig. Com va conèixer el seu home, la Marina? “Va venir La Gala de Campdevànol, el tercer diumenge de setembre, i doncs vam anar a ballar amb una meua germana. Ens vam conèixer amb un amic que tenia el meu home, que havien fet la mili aquí baix, al castell d’aquí. I jo vaig conèixer el meu home. Vam anar a ballar, era la tarda, i em va dir d’on era i d’on deixava de ser. Allò que es fa. Jo li vaig dir: «Soc de tal puesto», i llavors em va dir: «Diumenge ja vindré!». Dic: «Sí, pots ben venir, soc d’una casa ben deserta». Sí, sí, aquell diumenge ja va venir. Vam anar a ballar allà dalt, en un ball que feien de veïns. Però jo no hi vaig pas ballar, em vaig fotre allà a seure, vam xerrar i no vam quedar en res, la veritat, va marxar quan es va plegar el ball. No et saps aquella cançó que diu...”

“Vam trigar més d’un mes a tornar-nos a veure. A més, només sortíem cada cent en celis, a casa meu. A una de sola no ens hi deixaven anar mai. Ens vam tornar a veure i vam anar seguint i ens vam casar”

“Aquesta cançó és la cançó de «La Gala de Campdevànol». La canten al setembre”, m’aclareix. Així doncs, amb el vostre home no vau quedar en res, Marina? “Vam trigar més d’un mes a tornar-nos a veure. A més, només sortíem cada cent en celis, a casa meu. A una de sola no ens hi deixaven anar mai. Ens vam tornar a veure i vam anar seguint i ens vam casar. Es deia Sebastià Terruella Roma, pobret. Almenys ja fa 27 anys que soc viuda, jo. Compta.”

“Entre el meu home i jo guardàvem les ovelles. En teníem poquetes. Però jo més que més, al meu home no li agradava pas gaire de cuidar-les”

Quan es va casar, la Marina va deixar Solanguit i va anar a viure a Bruguera, on va tenir dos fills, en Jesús i la Dolors. A cap dels dos els va entusiasmar la idea de fer-se pastor. Però en Sebastià, el seu marit, sí que l’ajudava. “Entre el meu home i jo guardàvem les ovelles. En teníem poquetes. Però jo més que més, al meu home no li agradava pas gaire de cuidar-les. Ell es dedicava al que podia, un jornal aquí, un jornal allà... Allà on li donaven algun calé. Aquí també era una casa molt petita, i teníem quatre ovelles i a jo m’agradava molt. Les guardava i, si convenia, ell sí que em venia a ajudar... Però a qui li agradaven les ovelles era a jo”, assegura. I amb els nens tan petits, com s’ho va fer per compaginar les ovelles i les criatures?

Glans de roure per a les seves ovelles. La Marina ens explica que els agrada moltíssim menjar-ne. “Guita, guita, guita!”, crida perquè s’hi acostin.

“Va haver-hi una temporada que no hi podia anar pas. Tenia un cunyat que es va casar amb una dona de Pineda. I aquell meu cunyat ja tenia tres o quatre ovelles quan jo ja vaig venir aquí a casa meu, a Bruguera, i jo me’n vaig emportar també tres o quatre de casa meu, que me les van regalar pel casament, perquè no ens podien regalar res més. I quan jo tenia en Jesús petit i no podia anar amb el ramat, el meu cunyat s’emportava també les nostres. A l’estiu pujava aquí, amb el ramat de muntanya, i a l’hivern se les emportava, perquè no queda pas res i s’ha de marxar d’aquí. I se n’anava amb el ramat a Pineda, per allà a Santa Susanna”, recorda. I com vau viure això, Marina? “Oh, sí, mira, com vaig poder!”, respon. “Quan el meu cunyat es va casar ja vam tornar a agafar les ovelles pel nostre compte.”

Silenci. Però qualsevol excusa és bona per cantar. Si veu el moment, no perd oportunitat de regalar-nos una cançó. Així que la Marina em diu: “Si vols, encara te’n cantaré una altra! Ui! Te’n cantaria una que és més llarga que t’empiparia... Te’n cantaré una per a les noies, per criticar a les noies!”, diu amb un riure sota el nas...

“Aquesta cançó la vaig aprendre pujant de treballar del Pla de Ripoll cap a casa meua! No recordo pas els anys que fa.” I es va animant i ens en regala una altra. “Vols que et canti la del Solaneta, a tu?” I tant!, li dic. I comença a refilar...

La Marina, que no va poder anar a escola, ha rebut i memoritzat d’una manera fascinant totes les lletres i melodies que els més grans li van ensenyar

“Li va fotre un xasco i li va dir que no dallò, aquell no servia per a res!”, diu immediatament després d’acabar la cançó. Veig que sempre allarga la vida de la història i dels personatges en acabar la cançó, comentant els giravolts de la història, opinant sobre les seves accions. Amors, desamors, presoners, històries de vida... Les cançons eren coneixement i transmissió, també entreteniment. I la Marina, que no va poder anar a escola, ha rebut i memoritzat d’una manera fascinant totes les lletres i melodies que els més grans li van ensenyar. Les cançons feien comunitat. Per si no havíem gaudit prou escoltant-la, en Jesús l’esperona: “Per què no els hi cantes la del comte Arnau?”. Ella respon: “Bé, però només en sé una estrofa, d’aquesta!”...

“Era el seu marit, que diu que se li va presentar i es va condemnar i va sortir, i per això li deia muller lleial”, precisa. Canta amb naturalitat i amb unes tonades que formen part de la tradició oral de la vall. I del país. Ella mateixa ens ho explica: les cançons eren part del seu llenguatge, que utilitzava amb la resta de persones i amb els seus animals. “Jo havia de cantar amb els gossos i les ovelles. Aquestes cançons ja les sabia, de casa meu, les havia après de canalla, petita. Amb quatre, cinc, sis i set anys fèiem blat de moro, l’escallonàvem i cantàvem cançons, i les apreníem. De petita, si hagués sabut lletra n’hauria après molt! Però en comptes d’això, apreníem cançons”, conclou.

“Sempre havia anat cap a la muntanya, de petita, fins que em vaig casar, menys aquestes temporades que et dic que tenia canalla petita i que no hi havia pogut anar”

Tot el que ha après la Marina ho ha fet al costat de les seves ovelles. Elles són el fil visible i invisible que uneix la seva vida. Igual que les muntanyes que s’alcen al seu voltant, l’escenari testimoni de totes les seves històries. “Sempre havia anat cap a la muntanya, de petita, fins que em vaig casar, menys aquestes temporades que et dic que tenia canalla petita i que no hi havia pogut anar. Mira, cap allà dalt al Taga, cap allà dalt, ho he seguit tot. Jo només guardava les ovelles d’un altre pastor, però a l’estiu, a la primavera i a la tardor, guardava les meues soles i anava també cap allà a la muntanya. Ho seguia tot, tot, tot, tot. Fins allà dalt, aquell turó d’allà dalt. A aquell serrat li diuen la roca d’en Tos. I més cap allà, el pla de Pena. Que diu que hi ha el convent de Sant Amand. No n’has sentit a parlar, de les monges de Sant Amand? Les monges de Sant Amand, dotze monges i tretze infants. Diu que hi havia un convent, però ara ja no s’hi coneix res”, explica.

Diu que ha perdut molt, però la Marina se segueix movent per aquests camps amb agilitat. A terra, estirada, mirant les seves ovelles. Com diu ella, un pastor no pot tenir mandra!
“Va caure un rayo, va fotre un espetec i jo estava allà asseguda en un somier que hi havia, vell, i em va fotre una ratllada aquí a la cuixa, i jo anar fregant les mans... Però no va passar res”

Després de recórrer muntanyes i d’haver-ne trepitjat la geografia, també ens comparteix una història de tempesta. Diu així: “Cap allà dalt on estan les antenes hi ha una barraca que van fer i van cobrir d’uralita tot d’una peça, i hi van fotre quatre rocs. I un dia hi va fotre una tempesta i me’n vaig anar allà dintre. Cagundesa! Va caure un rayo, va fotre un espetec i jo estava allà asseguda en un somier que hi havia, vell, i em va fotre una ratllada aquí a la cuixa, i jo anar fregant les mans... Però no va passar res. I quan vaig sortir, vaig veure que fins i tot les pedres havia trencat! Però no em fan por els trons, no! Com que jo ja hi estava acostumada, jo encara que llampegui...”, explica. Per cert, i animals? 

“Amb el llop tant hi fa; si no el poden pescar, la bèstia que agafa la mata el llop. Si agafa una euga o una vaca la destrossa”

“Salvatges? Guilles, algun gat mesquer... Llops no. Per temps diu que n’hi havien vist, però no. Per aquí darrere a Ogassa, per allà d’on soc filla, jo no n’he vist mai cap així de prop. Per aquí dalt a Núria diuen que n’hi ha algun, eh... Si ho diuen bé... Si fan anar ramats, com que ja no hi ha ovelles, no hi aniran pas. Doncs mira, si troba vaques o eugues també en matarà alguna. Amb el llop tant hi fa; si no el poden pescar, la bèstia que agafa la mata el llop. Si agafa una euga o una vaca la destrossa, l’agafa per la tripada i la mata, pobreta. Un llop, ves-li al darrere. Hi van a caçar i no l’hi trobareu pas, al lloc, perquè s’amaga”, explica.

De llops no n’ha vist, però recorda perfectament les dues vegades que han fet mal a les seves ovelles. I ens explica dues històries. La primera comença així: “Aquests gossos un dia em van agafar una ovella aquí dalt, una xaieta jove. D’aquí ve que jo quasi m’hi vaig deixar la vida. Era el vespre, l’hora d’anar a tancar, i jo estava cap aquí i vaig dir: «Tetes, ‘nem a tancar! Au va, anem!». I aquest [referint-se a en Pinxo] és molt mal pelat, eh? I va córrer! I l’altre gos al darrere, i van agafar una xaia i avall, avall, avall! I jo: «Vine aquí!». I res. Els gossos, nyiqui-nyac, nyiqui-nyac i, al darrere, jo no podia córrer perquè dallò...”. 

En Pinxo és un dels gossos de la Marina. Tot i que alguna vegada l’hi ha fet ben grossa, té un caràcter juganer i dòcil, i sempre va al costat de la seva mestressa.

“I vaig arribar allà i la van tirar a terra i la van fer caure i la pobra bèstia ja la mataven, i vaig arribar allà i «Mecàgun els gossos, que us mataré a tots». I un es va escapar, un per aquí i un per allà i l’ovella allà estirada que ja era mig morta, pobreta, que ja l’havien espantada. La vaig aixecar i l’ovella es va aixecar. I llavors el meu fill em venia a buscar, perquè ja era força fosc i les altres ovelles ja devien arribar a casa, i jo no arribava. I: «On ets? On ets?». I jo: «Baixa cap aquí baix, que m’han matat una ovella i no puc pas caminar»”, acaba. I afegeix: “No fa anar la cua el ca, si no és per tu només pel pa. I és veritat!”.

“Va venir un voltor d’aquells, no sé què en dieu vosaltres, un voltor, que té aquell llamp d’ales. I hi havia un xaiet petit amb les ovelles. I ve aquella malparada d’animal, m’agafa aquell pobret xai i marxava enlaire! I beee, i beee i beee, i no poder-hi fer res”

Tristament per a la Marina, no és l’única vegada que ha tingut un disgust amb alguna de les seves ovelles. Aquesta altra història té per protagonista un voltor. “Si m’han passat coses, aquí dalt! Sota el Taga, hi ha una roca que ara aquest arbre d’aquí la tapa. La veus?”, em diu mentre assenyala una de les muntanyes que ens envolten. “Jo estava allà sobre i guardava 400 ovelles, perquè les agafava de tot el poble que en tenien! Un pastor 300, un altre que en tenia 80... i jo en tenia 70 o 80. Va venir un voltor d’aquells, no sé què en dieu vosaltres, un voltor, que té aquell llamp d’ales. I hi havia un xaiet petit amb les ovelles. I ve aquella malparada d’animal, m’agafa aquell pobret xai i marxava enlaire! I beee, i beee i beee, i no poder-hi fer res. Au, Marina, allò, allò em va dallò... Per menjar-se-la, se la va emportar cap a Pardines i au... Si hagués set un animal que hagués corregut, encara amb els gossos l’hauria empaitat una mica, però enlaire com podia anar-hi, jo?”, es pregunta.

“A totes les cases hi havia molta gent, i ara només quedem quatre vells, aquí al poble. Quatre vells, eh! Quan jo vaig venir, que em vaig casar, coi, llavors érem tots joves!”

N’heu après molt, de pasturar i viure amb les ovelles per aquestes muntanyes, Marina! “Res no n’he après, desgràcies i coses! Ja pots comptar què n’he après, de córrer i fotre”, acaba rient. Deu haver canviat molt tot això, oi?, li pregunto. “Ja ho crec, que ha canviat. Perquè de primer, a totes les cases hi havia molta gent, i ara només quedem quatre vells, aquí al poble. Quatre vells, eh! Quan jo vaig venir, que em vaig casar, coi, llavors érem tots joves! I n’hi havia! I ara o s’han mort o han marxat... I sort que s’han fet moltes cases noves i ha vingut gent forastera que ha vingut al poble, que les han reparat. Els vells ens hem anat morint tots i ara ens hem quedat sense gota de bestiar, no n’hi ha pas enlloc. Abans a cada casa hi tenien un ramat. I tant!”, assegura.

La Marina no veu gaire clar el futur. “La cosa no pinta pas bé. Millor m’etivoqui... Hi ha massa disbauxa i tothom fa lo que vol. Cagundeu, ens hem quedat sense metges, sense veterinaris, i s’ha espatllat tot, s’està espatllant tot!”, exclama.
“Jo hi tinc un parell de ferradures d’animal, allà en una finestra de la cabanya on dormen les ovelles, perquè diuen que protegeix d’entrar-hi un llamp, a dins de la casa”

A cada casa, un ramat, i a la porta, un protector. Marina, per aquí a la vall posàveu carlines a les portes?, li preguntem. És sabut que per protegir-se de les bruixes se n’hi posaven. “Mecagundena! Carlines! Aquelles punxes que foten allò rodó! Sí que n’hi posàvem abans alguna, a la porta, penjada”, comenta. I per què ho fèieu? “Mira, perquè ens feia gràcia i els vells d’abans tenien manies que deien que... Jo hi tinc un parell de ferradures d’animal, allà en una finestra de la cabanya on dormen les ovelles, perquè diuen que protegeix d’entrar-hi un llamp, a dins de la casa. Les carlines les tallava i les plomava ben plomades, i tenia allò que tenen un pèl i les pelava i me les menjava. Ara aquí no n’hi ha, s’han mort, fins i tot la ginesta s’està morint... No sé què passa, ens hem de morir tots! Càgum l’osca!”, exclama.

“El castellà no el sé pas parlar. Ho entenc tot, però no el sé parlar. Si ve alguna persona que parla el castellà provo de dallò, xapurrat, i també me’n surto! Jo tota la vida l’he fet en català i prou”

Però no ens quedem a la porta. Entrem dins, en un dels racons més personals i alhora col·lectius de l’ésser humà: la llengua. Marina, vós només parleu català? “Jo sí. El castellà no el sé pas parlar. Ho entenc tot, però no el sé parlar. Si ve alguna persona que parla el castellà provo de dallò, xapurrat, i també me’n surto! Jo tota la vida l’he fet en català i prou. I, tot i això, sé alguna tonteria de cançó en castellà, d’aquests boleros, i la canto a la meua manera en castellà, però no dic pas les paraules bé. Perquè com que no sé el castellà...”, comenta. I com veus el català?

“Hi ha hagut governs molt catalans, i ara ja volen barrejar-ho tot i volen fotre més castellà que no pas català. A l’escola ja ho han fet. Doncs home... Per l’amor de Déu, malament”

Amb el to una mica més seriós, respon: “El català el veig una mica malament, noia. Sí, perquè no veus que els altres tiren tan fort i s’han barrejat tant que... no em fa pas gràcia, no. Ja t’ho dic ben clar. Però mira, què hi vols fer? Hi ha hagut governs molt catalans, i ara ja volen barrejar-ho tot i volen fotre més castellà que no pas català. A l’escola ja ho han fet. Doncs home... Per l’amor de Déu, malament. Està malament, nena. Potser es canviarà, però em fa por que no. M’agradaria de poder tornar a veure que poguéssim dallò tots els catalans, però és impossible. Jo no ho veuré pas, però vosaltres potser veureu coses estranyes. Qui sap, déu ho sap! No ho veig pas bé, no. Potser no, potser m’etivoco, però... Ja us ho trobareu”, sentencia.

Parlant, parlant, les ovelles han anat cap a l’altra banda del camp. La Marina ho veu i reacciona sense pensar-s’ho. “On són les ovelles? Fes-les venir! N’hi havien aquí i han marxat totes. Fes-les venir, que aquí ja tenen prou menjar! Si no volen menjar, que es morin! Goita, tenen el menjar que fa por i les males bèsties no ho volen!”, exclama la Marina. En Jesús ens diu: “No pot sofrir que no les vegi!”. I té raó. La Marina estima i cuida ovelles, gossos i cabres. Com deia abans, ella porta l’animal a dins. “Va, Marina, canta «La puntaire»”, l’anima en Jesús. I ella, sense oposar-s’hi, massa que ens la canta.

La màgia de la tradició oral es fa més que evident en la Marina. En viu les històries amb passió i autenticitat

“Aquell va ser un traïdor, aquell marrano! Va ser un traïdor, sí, perquè li va prometre que s’hi casaria i se’n va anar cap a l’Havana i llavors allà es va fer ric. I llavors encara la va venir a presentar, el podrit! Això és ser dolent, eh! Perquè pobreta...”, diu immediatament després de cantar. La màgia de la tradició oral es fa més que evident en la Marina. En viu les històries amb passió i autenticitat. Com és que sabeu aquesta cançó, Marina? Si parla d’Arenys! “Oh, mira.” Que heu viatjat mai?, li pregunto. I sí, ho ha fet. Perquè aquesta pastora d’ovelles sempre havia somiat volar.

“Vaig anar a Mallorca quan tenia vuitanta anys. Vaig marxar a les cinc del dematí i a les vuit del vespre ja tornava a ser aquí a casa. Jo em feia gràcia anar amb avió, no anar a Mallorca, no. Volar, volar, jo volia volar!”

“Vaig anar a Mallorca quan tenia vuitanta anys”, explica rient. “Vaig marxar a les cinc del dematí i a les vuit del vespre ja tornava a ser aquí a casa. Jo em feia gràcia anar amb avió, no anar a Mallorca, no. Volar, volar, jo volia volar!”, diu tirant amunt els braços. “Hi vam pujar a Barcelona, a l’aeroport. Era molt just, però encara vam poder anar a dinar allà a Mallorca i ens vam passejar una mica... El poble tant me’n fotia! Jo el que volia era volar amb avió! Em feia gràcia! Però veus, amb barco m’hauria fet por, perquè l’aigua em fa por. L’aigua no m’agrada. Però jo els hi deia, als meus fills: «Em moriré i em feia gràcia anar amb avió i no m’hi portareu mai». I un dia, una veïna que es diu Estrella em diu: «Marina, jo t’hi portaré». Sí, home!!! Ja pots dallò! I tant que em va agradar volar! Tenia el seient guardat i tot, aquella veïna. I se m’hi havia assentat un altre senyor i no es volia aixecar. I aquella veïna li va dir: «Vaig a buscar l’assafata», i jo: «Veuràs si es mourà». Ja es va aixecar i va marxar”, acaba. I de Mallorca a Lleida. “Marina”, demana en Jesús, “canta «La presó de Lleida»!”.

Portem una bona estona de conversa damunt de l’herba i anem enfilant les últimes preguntes. Amb ella al costat, el temps pren una altra mesura. Marina, què ha de tenir un bon pastor? “Mira, que li agradi el ramat, que tingui afició i que hi entengui. Que hi entengui i que les entengui. Res més. No pot pas fer res més. N’hi ha que diuen: «Oh, als gossos se n’ha d’ensenyar!». Els gossos s’han d’ensenyar si hi ha un bon ramat i que els gossos s’ho creguin. Perquè per quatre ovelles ensenyar un gos, no es pot ensenyar, perquè només va de boig i mossegada a una i mossegada a l’altra i prou, s’ha acabat”, diu.

“Ha d’agradar, per fer de pastor. I és molt avorrit. És avorrit perquè hi has d’estar sempre”

I afegeix: “Li ha d’agradar el ramat... Si no li agrada, no cal que s’hi posi, perquè no el cuidarà pas bé. Tampoc si no té humor per guardà’l i deixar-lo pasturant. Ha d’agradar, per fer de pastor. I és molt avorrit. És avorrit perquè hi has d’estar sempre. Veus? Avui mateix, les hem tret d’allà al corral, però amb aquell dallò que tronava, i si estàs a fora tot el dia, has d’estar voltant i guaitant-les a elles com pasturen. És avorrit, és avorrit! Ha d’agradar. Si no agrada, no cal que posar-s’hi. Per això s’han perdut tots els ramats i ja no n’hi ha cap. Per allà avall encara n’hi ha algun, no gaires, eh...”, diu rumiant.

Quan li preguntem per les ovelles, la Marina ens diu que ara ha perdut molt, però que quan era jove li agradaven molt. “Des que m’he fet vella, tant me fot!”, llança. “Au, calla, no diguis mentida!”, li diu en Jesús, el seu fill. I ella se’n riu. Les ovelles, sempre les té a prop.

Per què creieu que n’hi ha tan pocs? “Perquè no hi vol anar ningú, és avorrit! Per estar darrere al ramat ha de ser algun vell, que li agradi, per guardar el ramat i prou”, sentencia. “Per això els pastors no volen fer de pastor! Diu que el pastor ha de ser molt gandul, però no pot tenir mandra. Saps què vol dir? Que no pot tenir mandra perquè el ramat vol córrer. I ell pot jaure a estones, però quan el ramat corre, ell ha de seguir. L’ha de seguir.” I, malgrat això, a vós us agraden molt les ovelles i ser pastora, li llanço. “Perquè no veus que jo soc nascuda enmig de les ovelles? Ja estic dallò com elles, per això m’agrada!”

Nosaltres marxem, però ella es queda pasturant. Ja ho diu: “Jo no me jubilaré pas mai! Ja soc temps ha de jubilada, jo!”. Marina, la pastora perenne. I molt més. Les seves ovelles i la seva mirada traspassen ramats i muntanyes.  Perquè el seu és un saber universal, d’aquells que cal conservar com un tresor perquè marquen camí. Un camí traçat de cançó en cançó i d’història en història. La memòria de tots nosaltres, part del qui som i de l’on anem. Marina, una última cosa: em dèieu que és molt avorrit ser pastora. Què fèieu per passar l’estona? Dreta, mirant les seves ovelles i amb els tres gossos al darrere, respon: “Mira, parlar amb els gossos i les ovelles”. Se’n diu creació del món, d’un món, de tot, perquè què faria la humanitat sense persones com ella? 

“Sempre més i mai menos! Fins aquí ja hi he arribat!”, ens diu la Marina per acomiadar-nos. Una pastora total, mestressa, reina d’aquests camps i de les ovelles. 

Aquest és el teu article gratuït setmanal.

Fes-te subscriptor. Podràs llegir i fer possible tot el periodisme de LA MIRA.

Ja ets subscriptor/a? Accedeix-hi

Comentaris