Persones

La darrera lliçó de la professora

Doctora en filologia llatina, Mariàngela Vilallonga dedica quasi mig segle a transmetre amor cap a la llengua i la literatura llatines a generacions d’estudiants. Ens llega 48 anys de professora en una classe que serveix per a tots els alumnes de la vida

per Anna Alfaro Lucas

La darrera lliçó de la professora
Mariàngela Vilallonga ens explica tots els secrets pedagògics de gairebé mig segle a les aules. Com s’ho ha fet per fer arribar la llengua i la cultura clàssiques als alumnes? (Fotografies de Jordi Borràs Abelló)

Aquest és el teu article gratuït setmanal.

Fes-te subscriptor. Podràs llegir i fer possible tot el periodisme de LA MIRA.

Ja ets subscriptor/a? Accedeix-hi

“Vols que t’expliqui a què jugava jo de molt petita? A nines. Les asseia al costat d’una taula; els hi posava un paper, un llapis, i els feia un dictat. Era el meu joc preferit, m’encantava! Llavors anava una per una i feia el dictat de totes, amb faltes diferents en unes i altres per poder-les corregir totes. Els deia: «Per què has posat aquesta h aquí si no hi va?». M’agradava molt!”, recorda somrient Mariàngela Vilallonga. Catedràtica en filologia llatina a la Universitat de Girona, ja deixava entreveure, de ben petita, que el seu futur s’explicaria entre aules i llibres.

No eren només els dictats. La curiositat picava decididament a la porta i començava a obrir totes les que podia. “Per què d’aquesta flor se’n diu dàlia? I per què de la mar se’n diu mar?”, preguntava a la seva mare. Necessitava saber, conèixer. “De petit, tothom té la seva pregunta, i a mi sempre em preocupava l’origen del nom de les coses, de les nostres coses, que són dites en català. I aquest origen es troba en el grec i en el llatí. Potser per això vaig anar a parar a Filologia Clàssica, per estudiar les nostres arrels, d’on venim”, explica Vilallonga.

Seguim observant per l’espiera del passat. Una curiositat tan genuïna bé ha de partir d’algun lloc. El seu pare era sastre i tenia una botiga a Llagostera, el poble on vivia la família. Però les cintes mètriques, les teles i els vestits no satisfeien les seves ganes de conèixer. I la mare? “Llegia tot el que li queia a les mans! Era una gran lectora! M’explicava que els diumenges es passava tota la tarda llegint i quan alçava la vista no hi veia, de tan concentrada que havia estat en la novel·la.” La mare llegia moltíssim, també aquells llibres que no passaven la censura. Vilallonga encara recorda quan l’acompanyava a Girona, on un home venia títols de la literatura universal prohibits pel franquisme a la rebotiga de la seva llibreria. 

“A casa vaig trobar-hi caliu”, diu Vilallonga. I a l’escola també. De l’escola de monges en recorda especialment dues mestres que la van ajudar molt, l’Hermana Josefina i la Madre Asunción. Elles li van donar una empenta per continuar endavant. 
“M’agradava molt llegir en veu alta, i vaig començar a llegir les rondalles. I la meva mare, que escoltava, va venir i em va dir: «No, no, has de llegir com si parlessis amb mi». És clar, a l’escola tot el que teníem era en castellà i jo llegia les rondalles amb accent castellà”

I de pàgina a pàgina i de mes a mes, la Mariàngela ja tenia sis anys i li va caure a les mans un llibre ben especial. “La meva mare em va comprar les Rondalles de mossèn Constans, en català. Soc del 52, i això vol dir que l’any 58 ja em comprava un llibre per a nens en català. Casa meva tenia jardí, vaig néixer entre plantes i arbres, i amb el llibre a les mans em vaig posar a llegir fora, asseguda a la porta de la cuina, que donava al jardí de casa. M’agradava molt llegir en veu alta, sempre m’ha agradat, i vaig començar a llegir les rondalles. I la meva mare, que escoltava, va venir i em va dir: «No, no, has de llegir com si parlessis amb mi». És clar, a l’escola tot el que teníem era en castellà i jo llegia les rondalles amb accent castellà. Però a partir d’aquell dia, que la mare em va escoltar, ja sempre més. Em va ensenyar a llegir en català”, explica.

Volia seguir aprenent i fer el batxillerat superior. “M’agradava estudiar i el coneixement. Conèixer-ho tot!”

La mare també va ser una bona empenta per continuar els estudis. Volia que la seva filla estudiés i, com que a Llagostera no hi havia batxillerat, es va posar d’acord amb les mares de les amigues per demanar a les monges carmelites que oferissin el nivell. I ho va aconseguir. Amb el batxillerat elemental fet, ja va ser la mateixa Mariàngela qui va agafar les regnes. Volia seguir aprenent i fer el batxillerat superior. “M’agradava estudiar i el coneixement. Conèixer-ho tot!”, resumeix.

I així mateix va respondre quan a l’institut li van preguntar què volia fer. Ciències o lletres? “Ho vull fer tot!”, va contestar Vilallonga. Havia d’escollir. Malgrat decantar-se per lletres, a l’estiu es va matricular a Magisteri, per poder fer matemàtiques, música i assignatures que a lletres no podia fer. “Em van quedar dues assignatures per ser mestra, però just va ser quan vaig entrar a la universitat, a Filosofia i Lletres”, comenta.

“Vaig tenir dos grans professors de llatí i de grec, la Dolors Condom i en Joan Castellanos. Els vaig estimar molt sempre”

I allà comença tot. Per què Filologia Clàssica? “Eren les meves assignatures estrella. M’atreia molt. A més, vaig tenir dos grans professors de llatí i de grec, la Dolors Condom i en Joan Castellanos. Els vaig estimar molt sempre. Em vaig trobar molt ben acollida i quan vaig anar a l’Autònoma vaig fer clàssiques. Just quan acabava la carrera, la Dolors Condoms se n’anava d’aquí, de Girona, i em van preguntar si volia venir. I vaig ser la seva substituta”, explica.

I amb aquest començament tan rodó, una jove Mariàngela de 22 anys llegeix la tesina un setembre del 74 i comença a donar classes aquell mateix octubre. Recorda aquells inicis? “Sí! Ho recordo amb molta feina. Passes de rebre a donar les classes, i és molta responsabilitat. Tens una colla d’estudiants que volen aprendre i tu has de donar tot el que saps i més, perquè no saps què saben ells. Has d’intentar que aprenguin alguna cosa i ser just a l’hora de qualificar.”

I com ho afronta, tot plegat? “Estudiant més. Com si no hagués acabat la carrera, tornant a repassar tot el que havia vist durant la carrera i més, perquè havia de preparar-me per poder ser una bona professora. Tots aquells estudiants ja venien de tres anys de llatí, així que els havia de donar el que s’esperava d’un professor universitari de llatí”, comenta.

Va començar els estudis universitaris a Girona, fent Filosofia i Lletres, però després dels tres primers cursos, havia de fer els últims dos anys a l’Autònoma de Barcelona per obtenir la llicenciatura en Filologia Clàssica.
El primer any com a professora a la universitat es troba amb la vaga de professors no numeraris, que reclamaven millores en les condicions laborals

Però el primer any com a professora a la universitat, Mariàngela Vilallonga es troba amb la vaga de professors no numeraris, que reclamaven millores en les condicions laborals. “La realitat sempre passa per davant de tot el que puguis pensar. Jo havia començat a l’octubre i, aquell mateix febrer, vam començar la vaga. Cada setmana ens reuníem en assemblea. I eren unes assemblees on la gent fumava. Hi havia un núvol que quan arribaves a casa havies de posar la roba a ventilar, perquè ni et veies, de tant fum que hi havia! Com ha canviat el món!”, explica rient.

Ser professor universitari vol dir fer docència i fer-la ben feta per formar nous investigadors. Però per ser un professor 10, també hi ha dues potes més que s’exigeixen: la recerca i la gestió

I ho van aconseguir. Malgrat aquest començament atípic, a poc a poc, Vilallonga es va fonent amb la universitat; és el seu lloc. Defensa la tesi doctoral “Vida i obra de Jeroni Pau” i comença a escriure articles científics i a voltar per congressos. “No hem d’oblidar que ser professor universitari vol dir fer docència i fer-la ben feta per formar nous investigadors. Però per ser un professor 10, també hi ha dues potes més que s’exigeixen: la recerca i la gestió. La recerca sovint la fas sol, en arxius, biblioteques..., però també l’has de comunicar als teus estudiants; per això és important fer classe en tercers cicles, en màsters”, conclou.

Avançava la vida dins la universitat i fora. El 81 recorda que l’intent fallit del 23-F va fer trontollar el futur. “El dia del cop d’estat, érem al seminari, aquí davant de la universitat, i jo estava fent classe. Va entrar un professor i em va dir: «Mariàngela, acaba la classe perquè hi ha hagut un intent de cop d’estat a Madrid! Tanquem i marxem!». Llavors vam anar a la part del Govern Militar, on feien la mili els soldats, que encara n’hi havia en aquell moment aquí. I miràvem des de la finestra de la sala de professors per veure si es movia alguna cosa. Al veure que tot estava quiet, ens vam tranquil·litzar una mica, però vam tancar i vam marxar. I alguns van dormir a Perpinyà, per por de represàlies”, recorda.

“Em costaria d’ensenyar una cosa que no sento, que no estimo, per a la qual no sento passió. La constància i l’esforç són importants en la meva vida”

Amb la perspectiva del temps, tot queda com una anècdota. Mariàngela Vilallonga ha estat 48 anys sent professora a la universitat, quasi mig segle dedicada en cos i ànima a la seva passió. Quins són els valors que l’han acompanyat? “Penso que em costaria d’ensenyar una cosa que no sento, que no estimo, per a la qual no sento passió. La constància i l’esforç són importants en la meva vida. El primer dia de classe, als estudiants sempre els posava dues frases llatines al programa. La primera, «Nulla dies sine linea», de Plini el Vell, que vol dir «Cap dia sense una línia». Els deia que aquesta locució s’ha d’aplicar a la traducció, ja que per arribar a aprendre alguna cosa de traducció de grec i llatí, cada dia s’ha de traduir una mica. L’altra és «Gutta cavat lapidem, non vi, sed saepe cadendo», d’Ovidi, que vol dir «La gota forada la pedra no per la força amb què cau, sinó perquè cau sovint». Els deia que això també és el que havien de fer, no deixar-ho tot per a l’últim dia. El llatí no es pot aprovar estudiant la nit abans, és una acumulació i has d’anar fent dia a dia”, explica.

Al llarg de la vaga de professors no numeraris, els anomenats “penenes”, Mariàngela Vilallonga explica que va tenir la sort de coincidir i compartir hores lliures amb Josep Pallac, una de les “persones més equànimes de les assemblees”.
“Vaig començar a tenir estudiants que venien de batxillerat de ciències, sense haver fet un curs de llatí, i es produïa un abisme”

I amb aquestes dues màximes il·luminant, començava el curs. Com era una classe de Mariàngela Vilallonga? “Primer de tot, no és el mateix una classe de llengua llatina que de literatura, com tampoc és el mateix una classe al principi de la meva docència que ara. Els primers anys, els alumnes tenien una formació prou uniforme, havien fet tres cursos de llatí prèviament. Havies de seguir fent llengua, sintaxi, i podies fer autors complicats. Anys més tard, va canviar la cosa, perquè vaig començar a tenir estudiants que venien de batxillerat de ciències, sense haver fet un curs de llatí, i es produïa un abisme”, comença.

“Al principi, com que tenia uns 150 estudiants, vaig plantejar fer dos cursos: un per als que en sabien i l’altre per als que no. Però arriba un moment que es va reduint i acabo fent una classe sola, perquè als instituts hi ha poc llatí i arriben pocs estudiants a la universitat. Els que volen fer filologia tenen llatí obligatòriament, i els d’història, filosofia, art, etc. ho tenen com a optatiu; per tant, tinc els de filologia, tant castellana com catalana, i els de la resta d’especialitats. Ara fa anys que ja no passen de 45 alumnes i hi ha estudiants que no en saben gens i d’altres que sí. He hagut de conviure molts anys amb aquesta dualitat”, explica Vilallonga.

I com ho fa per gestionar una classe amb coneixements tan diferents? “Intento trobar punts que els igualin a tots”

I com ho fa per gestionar una classe amb coneixements tan diferents? “Intento trobar punts que els igualin a tots; és a dir, sé que els que en saben, hi ha coses que segur que no han estudiat. I com ho faig? Miro els plans d’estudi del batxillerat, per saber què han fet a llatí. Havia de demanar alguna cosa com a objectiu final de l’assignatura per poder avaluar aquells estudiants, per tal que ni els que en saben molt siguin els privilegiats i s’adormin, ni els que no en saben gens defalleixin i tirin la tovallola al cap de tres classes perquè saben que no se’n sortiran. Intentar buscar que l’avaluació sigui equànime per a uns i per a altres. No et pensis que sigui fàcil”, remarca.

“Explicava morfologia a la meva manera, que no és igual a la de cap professor que haguessin tingut a l’institut, perquè tots som diferents i cadascú aporta les seves maneres de fer”

Així doncs, el primer mes de classe, el dedicava a fer morfologia “intensíssimament”. Els que en sabien poc n’aprenien de bell nou. Declinacions, verbs... I els que en sabien més aprenien aspectes nous de la morfologia i Vilallonga els feia arribar a parts que desconeixien de la matèria. “Com que a batxillerat hi havia parts que no les aprenien i jo ho sabia, explicava morfologia a la meva manera, que no és igual a la de cap professor que haguessin tingut a l’institut, perquè tots som diferents i cadascú aporta les seves maneres de fer. Així, per als que no en sabien gens, era una immersió a la morfologia i, per als altres, era una manera nova de veure-la i aprendre’n, i sempre havien d’anar una mica més enllà”, comenta.

Ben bé està feta per a la universitat!, li deixo anar. “Mira, no et diré pas que no. I per a la cultura en general”, respon.

Però la cosa no acabava aquí. Al cap d’un mes d’haver començat les classes de morfologia, els feia un examen. “El primer dia de curs hi havia gent molt espantada, i jo els deia: «Si no aproveu a la primera, farem un segon examen. I si no aproveu el segon, en farem un tercer, fins que aproveu. El farem tantes vegades com sigui necessari, però vosaltres aprovareu aquest examen per després anar a l’examen final com a mínim amb un ja aprovat». I així he anat fent. M’he fet un tip de fer exàmens, però tots havien de tenir la seva oportunitat.”

“Memoritzar. No és el que està més de moda en l’ensenyament, però pots memoritzar de moltes maneres, i això és el que també intentava ensenyar-los”

Les segones oportunitats en el món educatiu són importants, oi?, li pregunto. “Sí, jo crec que sí. Hi ha gent que m’ho ha agraït de per vida. És clar, és memoritzar. No és el que està més de moda en l’ensenyament, però pots memoritzar de moltes maneres, i això és el que també intentava ensenyar-los. De quina manera has de memoritzar això? Primer ho has d’entendre, i una vegada has entès per què passa això, després ja podràs memoritzar-ho més fàcilment”, conclou.

Però més enllà de la docència estricta de llengua i literatura, Mariàngela Vilallonga ha viscut, en el sentit ampli de la paraula, la vida entre aules. Com s’ha plantejat la relació amb els seus alumnes? “Fent-los interactuar amb tu. Pensa que en les meves assignatures era molt fàcil. Creant una relació més estreta entre estudiants i obrint les portes del despatx per preguntar tot el que calgui. Això ho he fet molt. Sempre podien trobar-me o escriure’m”, explica. “No et diré que no hi hagi estudiants amb els quals no hagi connectat; n’hi ha, és clar. I sempre m’ha sabut greu no acabar-hi de connectar. A vegades per coses ben diverses, però sempre he intentat parar atenció a les persones”, explica.

“Sempre me’ls he estimat molt, als estudiants; sense ells no pots fer classe. També estic contenta de com ells m’han estimat”

I continua: “Jo n’estic orgullosíssima, dels meus estudiants. Pensa que aquí a la universitat, en aquest pis, quasi a cada despatx hi ha un estudiant meu. Sempre me’ls he estimat molt, als estudiants; sense ells no pots fer classe. També estic contenta de com ells m’han estimat. El record és bo i la meva mare sempre em deia: «El millor que pots deixar a la vida és un bon record». I és una de les coses que he tingut present sempre”, comparteix amb convicció.

Després de defensar la tesi, Vilallonga va dirigir projectes de recerca amb gent de Roma. “Hi havia l’humanisme romà i ells tenien la mateixa problemàtica que l’humanisme català. Era un humanisme que havia estat soterrat, no se’n parlava.”
“Aprens d’una persona jove que comença a créixer. Els he envejat moltes vegades perquè era la seva primera vegada de moltes coses. I quina il·lusió em feia que fos a través meu! La primera vegada que llegien Horaci, Virgili...”

Els ulls desperts i la vitalitat que emana Vilallonga acompanyen totes les seves paraules. Segur que amb tants anys dedicada als seus alumnes també se’n deu emportar coses, de tots ells. “Moltíssimes! Aprens d’una persona jove que comença a créixer. Els he envejat moltes vegades perquè era la seva primera vegada de moltes coses. I quina il·lusió em feia que fos a través meu! La primera vegada que llegien Horaci, Virgili... Intentava oferir oportunitats a tots aquells estudiants que veia que eren tan apassionats com jo, o més, per la matèria. Els donava un cop de mà amb primeres publicacions a través de la Revista de Girona, els portava a congressos amb mi... Ajudar-los a caminar. Hi va haver una època que me’ls emportava a tots a Roma a fer classe”, em deixa anar amb un somriure juganer. “El bateig romà, en deia jo”, remata. A veure, expliqui’ns més això.

“Entrava un dia a classe i els deia: «Quin dia voleu anar a fer la classe a Roma?». Com aquell qui no diu res, saps? De veritat, veure la reacció dels estudiants sempre ha sigut una meravella!”

“Entrava un dia a classe i els deia: «Quin dia voleu anar a fer la classe a Roma?». Com aquell qui no diu res, saps? De veritat, veure la reacció dels estudiants sempre ha sigut una meravella! M’ha encantat, des del meu cantó, veure les cares de tots i veure com es comportaven les persones a classe. És molt interessant des d’un punt de vista sociològic. I llavors compràvem els bitllets entre tots, sortíem al matí i tornàvem a la tarda. Ens estàvem unes cinc hores a Roma. Fèiem classe davant del Coliseu i del Fòrum Romà; ja tenia l’itinerari fet i, caminant, explicava això de l’acumulació de cultures, saps?”, em pregunta sense esperar resposta.

I seguint el seu fil, continua: “Com un temple romà, que és pagà, d’un déu, que podia ser de Fortuna o de Vesta o de Càstor i Pòl·lux, acabava convertint-se en una església cristiana? Explicava aquesta acumulació de cultures, que pot semblar difícil de creure, però allà ho veus in situ. Com en un temple dedicat als déus de l’Olimp, després hi anaven a resar a l’únic déu dels cristians. Això sempre m’ha agradat, i penso que Roma és dels llocs que t’ho permet veure més. Reutilitzar el passat per reconvertir-lo en allò que en aquells moments estàs vivint tu. Allà llegíem el poema «Les ciutats», d’en Comadira, dedicat a Morosini; menjàvem un tros de pizza a Piazza Navona, i, fins i tot, tiràvem una moneda a la Fontana di Trevi”, explica orgullosa.

“Crees una connexió amb els estudiants i entre ells. Si al començament hi havia grupets o persones més distanciades, acabaven fent un ‘totum revolutum’, cohesió de grup!”

Roma no era l’únic lloc on s’emportava els estudiants. Sortir de les quatre parets de l’aula sempre li ha agradat. “Crees una connexió amb els estudiants i entre ells. Si al començament hi havia grupets o persones més distanciades, acabaven fent un totum revolutum, cohesió de grup!”, sintetitza. Vilallonga també havia fet classe al Passeig Arqueològic de Girona o a Empúries. Però la cosa no acabava aquí. És una enamorada de la cultura i del coneixement, així que aprofitava per convidar els seus estudiants a Romanyà de la Selva, a una casa molt especial.

El 2004, a proposta de Vilallonga i dirigida per ella mateixa, es va crear la Càtedra Maria Àngels Anglada. L’objectiu és múltiple: difondre’n l’obra i estudiar-la, així com estudiar la relació de la literatura catalana amb els clàssics i de la literatura amb el paisatge. 
“Rodoreda és una gran escriptora. I tant és que jo fes classes de llatí, perquè els podia explicar per què van plantar aquests arbres, i en quina obra de Mercè Rodoreda surt aquest tros de Romanyà... I en comptes d’anar a Roma, anàvem a Romanyà!”

Vilallonga havia comprat la casa de Mercè Rodoreda a Romanyà l’any 84. A l’estiu, rellegint els llibres de l’escriptora, es va adonar d’una cosa. “Quan vaig arribar al «Viatge al poble de la por», de Viatges i flors, diu: «Una olivera de tres branques, signe de pau, senyoreja a l’entrada al costat de tres xiprers, signe de bon acolliment». I llavors vaig pensar: «Però si això és el que tinc aquí!». I vaig veure que descrivia la casa en aquell «Viatge al poble de la por». Arran d’això, vaig escriure un article explicant la relació que la Rodoreda havia establert amb la natura i el lloc”, comenta. I aquest patrimoni literari el compartia amb els seus estudiants sempre que podia. “Fèiem una classe i els feia l’itinerari per Romanyà de Rodoreda. Rodoreda és una gran escriptora. I tant és que jo fes classes de llatí, perquè els podia explicar per què van plantar aquests arbres, i en quina obra de Mercè Rodoreda surt aquest tros de Romanyà... I en comptes d’anar a Roma, anàvem a Romanyà!”, explica rient.

“També havíem fet dinars romans! Entre tots fèiem el ‘garum’ i el ‘mulsum’”

Deixem Romanyà i tornem cap a Roma. Classes de llengua, literatura, viatges... i gastronomia. “També havíem fet dinars romans!”, em llança. “Entre tots fèiem el garum i el mulsum. El garum és una salsa, feta d’anxoves, amb tàperes i altres ingredients, tot picat, i ens la menjàvem amb pa. I el mulsum és vi amb mel. Una vegada vam anar a fer-ho a l’Escala, i una altra, a casa d’un estudiant que després justament va ser professor. Ah! I també havíem fet concursos de poesia llatina!”, enllaça amb entusiasme. Ah, sí? I què hi fèieu, exactament?

El 2005 va entrar a l’IEC com a membre numerària per la seva feina de dedicar-se als clàssics. El 2010 li van demanar de ser-ne la vicepresidenta i ho va acceptar. Va ser la primera dona a accedir a aquest càrrec.
“Els coronàvem amb una corona de llorer i una de murtra, que havia fet jo mateixa amb llorer de Medinyà i amb un filferro perquè s’aguantessin les fulles. Coses d’aquestes fan viure la gent”

“En realitat és una manera més d’aprendre. El primer concurs el vaig fer l’any 83. Em vaig inventar el I Certamen Poeticum Linguae Latinae. Llavors, pregunta’m: «Tenies concursants?»”, em diu amb mitja rialla. I abans que pugui respondre, diu rient: “Sí, perquè era un concurs obligatori!”. “Alliberava els de primer, perquè no se m’espantessin, i ho feia amb els de segon i tercer. D’alguna manera, comptava en la nota. Què fèiem? Jo els havia fet una classe sobre composició llatina i el tema era, per exemple, un poema a l’estimada. Tot l’acte es feia en llatí i hi havia un jurat que ens reuníem i, de totes les composicions llatines presentades, decidíem el guanyador. Havien de llegir davant de tothom i jo els deia que practiquessin a casa, per llegir bé... Quan presentaven els seus poemes, alguns tremolaven i tot! Hi va haver poemes molt bonics. El dia del lliurament del premi hi havia una gentada...! Guanyaven llibres i els coronàvem amb una corona de llorer i una de murtra, que havia fet jo mateixa amb llorer de Medinyà i amb un filferro perquè s’aguantessin les fulles. Coses d’aquestes fan viure la gent. La gent ho recorda amb il·lusió, això”, explica Vilallonga.

“Amb els meus col·legues de filologia m’hi entenc molt bé, però jo sentia que els de clàssiques no els tenia aquí amb mi. I vaig pensar: «Els professors d’institut s’han de sentir tan sols com et sents tu»”

Però la passió i l’amor de Vilallonga per la Filologia Clàssica i el món universitari no tan sols es reflectia en els seus alumnes. Era l’única professora de clàssiques a la universitat i, tot i que en algun moment va aconseguir algun professor associat de grec o per a algunes assignatures de llatí, era ella sola. “Amb els meus col·legues de filologia m’hi entenc molt bé, però jo sentia que els de clàssiques no els tenia aquí amb mi. I vaig pensar: «Els professors d’institut s’han de sentir tan sols com et sents tu». I vaig començar a fer cursos d’actualització científica del món clàssic”, comparteix amb orgull.

 Entre alguna rialla, Mariàngela Vilallonga m’explica que quan un amic ho està passant malament, recepta les Odes d’Horaci.

“Feia venir professors de Barcelona, de la UAB o de la Central, perquè en coneixia molts. Sempre m’he mogut molt, no he escatimat. És a dir, no m’agrada ser espectadora del món, m’agrada ser-ne actora. Vam organitzar cursos preciosos i els professors dels instituts de llatí i de grec venien i se sentien aquí com en un oasi. Era com si tornessin a la universitat sense haver-se d’examinar, gaudint”, comenta.

“Els estudiants que han vingut a classe sempre han estimat el llatí perquè són matèries riquíssimes, són la base de la nostra formació, és el que parlaven els nostres avantpassats”

Aquesta xarxa entre professors, entenc que devia ser important també per afrontar la salut de les humanitats, que ha variat molt al llarg dels anys, li dic. No rumia gaire i respon: “Sí, però sempre hi haurà estudiants a qui els agrada. N’hi ha i n’hi haurà, perquè és la perversió del sistema el que ha impedit que hi hagi més grec i més llatí. Gent que vol fer clàssiques i a qui li agrada el llatí i el grec n’hi ha, i n’hi haurà sempre. Els estudiants que han vingut a classe sempre han estimat el llatí perquè són matèries riquíssimes, són la base de la nostra formació, és el que parlaven els nostres avantpassats. I és des d’allà que ve tota la nostra cultura i la nostra civilització. Tot ve d’allà. El món clàssic l’has de conèixer de totes passades. O bé per continuar aquesta tradició o bé per refusar-la. Però si la vols refusar, l’has de conèixer, has de saber per què la refuses. I per innovar s’ha de conèixer el món clàssic. Soc horaciana, i el cicle de la natura ens ensenya que, després de l’hivern, vindrà la primavera, i després l’estiu, la tardor i un altre cop l’hivern. Passarem molts hiverns, però també passarem primaveres i estius. I això vol dir que el grec i el llatí continuaran”, afirma convençuda.

“La lectura i la literatura són fonamentals per continuar vivint cada dia, per ser solidaris amb el gènere humà (...). A través dels llibres veiem com és el gènere humà, com és la condició humana”

I sense perdre el relat, afegeix: “La lectura i la literatura són fonamentals per continuar vivint cada dia, per ser solidaris amb el gènere humà. Hi ha aquella frase de Terenci: «Res del que és humà no m’és aliè». Doncs a través dels llibres veiem com és el gènere humà, com és la condició humana, com podem conèixer-nos més. I d’això hem de viure també, és el que ens ha de fer tirar endavant. En realitat és el que estem ensenyant, una llengua feta a través d’una literatura que ens transmet uns valors. És important aprendre dels que ens han precedit perquè tenen una experiència. I malgrat que ho hem de viure en la nostra pròpia pell, podem veure com han afrontat la vida d’altres i on han anat a parar. Tot plegat, per millorar; és l’objectiu final: millorar com a persones, millorar com a societat, com a col·lectiu, i anar tirant endavant fins que això s’acabi”, conclou.

És una baula més enmig d’una tradició llarguíssima de llatinistes. “El llatí ens agermana amb tots els països veïns que parlen llengües romàniques”, afirma.
“M’ha fascinat tot. El fet d’haver-hi estat 48 anys i d’haver pogut arribar aquí, poder-ho fer i poder arribar a jubilar-me com a professora universitària”

Amb aquesta última reflexió sobrevolant la conversa, quina experiència s’emporta Mariàngela Vilallonga de 48 anys de vida a la universitat? “M’ha fascinat tot. El fet d’haver-hi estat 48 anys i d’haver pogut arribar aquí, poder-ho fer i poder arribar a jubilar-me com a professora universitària. Fixa’t, jo, que soc tan simètrica, perquè soc clàssica, tres dies després de començar setembre vaig tenir el meu ictus polític, quan vaig cessar com a consellera, el dia 3 de setembre de 2020. I tres dies abans d’acabar aquell mateix setembre, vaig tenir l’ictus físic. I si ho veus, t’adones que és així. Jo ho veig. El 29 d’aquell mes començava classes i no em vaig poder reincorporar, vaig haver d’agafar la primera baixa laboral de la meva vida i no vaig poder fer classe tot aquell trimestre”, explica.

“No m’ha deixat seqüeles que es vegin, però jo sé que he tingut un ictus i ho sé cada minut de la meva vida. És un senyal, vigila. El metge em va dir que m’havia anat de tres mil·límetres. I als setanta anys de vida... Per això et dic, que és important arribar-hi, haver pogut fer aquesta feina meva fins als setanta en vida. Perquè podria no ser-hi”, comparteix.

“Comunicar allò que estimes perquè també ho estimin. Al final és això, donar classe. El que tu has après, fer que els altres també puguin aprendre-ho, que els sigui profitós, i que puguis continuar veient que hi ha gent que es dedica a cultivar aquells teus principis de sempre”

Abans d’anar tancant la conversa, ens regala unes últimes reflexions sobre educació i docència. Expliqui’ns què creu que ha de tenir un bon professor universitari, li demano. “Ha d’estimar la professió i ha d’estimar comunicar allò que estima, el que ha estudiat i investigat. Comunicar el que has après, perquè els altres també ho aprenguin i ho estimin, i que vulguin avançar en el coneixement de tot el que has anat treballant al llarg de la vida. Comunicar allò que estimes perquè també ho estimin. Al final és això, donar classe. El que tu has après, fer que els altres també puguin aprendre-ho, que els sigui profitós, i que puguis continuar veient que hi ha gent que es dedica a cultivar aquells teus principis de sempre. Has de fer que els que estan asseguts davant teu vulguin continuar amb aquesta recerca i, si no ho fas a través de les classes, serà més difícil que ho aconsegueixis a través dels llibres i de la recerca. És més humà, més de tu a tu”, explica.

I als professors que just entren a la universitat per començar la seva carrera, què els diria? “Que estimin el que fan, que si no ho estimen, no hi entrin. Perquè no se’n sortiran. Jo he vist gent que ha hagut de plegar perquè no se’n sortia des d’un punt de vista anímic, els sobrepassava. Pensa que estàs una hora i quart o hora i mitja davant d’uns estudiants i has de donar-ho tot. I hi ha gent que no pot...”, comença.

“No existeix una sense l’altra. Si jo vaig arribar a ser consellera és per la meva dedicació a la cultura. T'ho demanen i, si estimes el teu país i la teva cultura, no pots dir que no. Si anés enrere, tornaria a dir que sí”, diu Vilallonga.
“Estàs tenint una relació amb persones joves, que poden ser uns grans estudiants, però que poden no saber anar per la vida. I, per tant, tu també has de ser capaç d’ajudar-los des d’un punt de vista personal si t’ho demanen”

“Has de ser conscient que has de complir un programa i que tens uns objectius i els has d’intentar aconseguir. Però el tracte amb estudiants i les relacions humanes no són sempre fàcils. I a vegades enraonen, no venen a classe, es riuen de no sé qui i pot passar qualsevol eventualitat a l’aula, perquè és una colla de gent reunida allà. En realitat, estàs tenint una relació amb persones joves, que poden ser uns grans estudiants, però que poden no saber anar per la vida. I, per tant, tu també has de ser capaç d’ajudar-los des d’un punt de vista personal si t’ho demanen. Però en una aula i en un despatx hi pot passar qualsevol cosa”, conclou.

I em fa una última pregunta: “Per què hi ha persones que no suporten anar a donar classe? Perquè és un dia i un altre i un altre i un altre. I has de ser fort per anar mantenint el ritme de la classe, que, a l’inici de curs, tu imagines que serà un, però pot ser que sigui totalment diferent. Et pots trobar amb uns estudiants que et reclamen, no perquè t’ho diguin explícitament, sinó perquè ja te n’adones, que necessiten una manera de fer que no és la teva. Doncs ràpidament t’hi has d’adaptar. És clar que tu els has de fer anar cap al teu camí, però també has de pactar amb ells d’alguna manera”.

“Si ets una persona solitària, que t’agrada la recerca i quedar-te a casa amb els teus llibres i apunts i amb això ja fas, afrontar una classe no és fàcil”

I acaba: “Això vol dir que no és gens fàcil res. Vol dir que has d’estimar molt el que fas. I estimar molt aquesta comunicació amb els estudiants, això és molt important. Si ets una persona solitària, que t’agrada la recerca i quedar-te a casa amb els teus llibres i apunts i amb això ja fas, afrontar una classe no és fàcil. Jo he vist gent que han començat amb empenta i que després han dit: «És que no puc més, amb les classes, no puc més!». Perquè has de donar tot el que tens, has de fer que aquella classe funcioni i tens una hora i mitja per fer-ho. I d’aquella hora i mitja en depèn que tot el curs vagi bé. Equivoca’t un dia o no tinguis intuïció, estigues cansat, i que es torci la cosa... És com un dòmino, has de fer que tot allò rutlli fins al final. Has de tenir les coses clares i saber-les comunicar”.

Acabem aquest viatge com l’hem començat, amb una història. Mariàngela Vilallonga va fer l’última classe el 19 de gener de 2022. Estava inquieta. No havia dit a cap alumne que es jubilava, volia que fos un curs “normal”. Només ho sabia un. “Un estudiant de fa uns trenta anys, a principi de curs, em va dir: «Mariàngela, m’agradaria tornar a fer l’assignatura de llatí. Puc venir a la classe d’oient?».” És clar que pots venir!”, li va respondre ella. “Li vaig dir que era el notari de les meves últimes classes”, explica orgullosa.

Què li diria, a la Mariàngela del primer dia? “Ostres!”, respon immediatament. Després de pensar una mica, diu, amb un somriure d’orella a orella: “T'ho passaràs bé, continua endavant! T'ho passaràs molt bé!”.
Després de rumiar què fer a l’última classe de llengua llatina, va portar uns quants poemes preparats. Volia explicar una mica d’Horaci, de Catul, d’Ovidi... Però, com diu ella, la realitat sempre passa al davant del que puguis pensar. En entrar a classe, una mà es va alçar per fer una pregunta...

Em confessa que es jubila perquè als setanta anys és obligatori, però no perquè li faci gaire il·lusió; al final, l’aula és el seu medi natural. “Que haguessin vingut aquestes últimes classes d’aquí a deu anys, doncs hauria anat més bé. M’agrada molt!”, diu. Després de rumiar què fer a l’última classe de llengua llatina, va portar uns quants poemes preparats. Volia explicar una mica d’Horaci, de Catul, d’Ovidi... Però, com diu ella, la realitat sempre passa al davant del que puguis pensar. En entrar a classe, una mà es va alçar per fer una pregunta. I després una altra, i una altra. “Vam passar una hora i quart així, encadenant dubtes dels estudiants. Vaig fer la classe que ells volien que fes, em va encantar!”, recorda amb emoció.

Però el rellotge marcava l’hora, quedava només un quart per acabar la classe. “Els vaig desitjar molta sort i els vaig dir: «No sabia com seria l’última classe, però l’heu portat vosaltres i estic contentíssima de com ha anat, perquè m’ha alliberat de tots els fantasmes!». Fins a l’últim moment em van fer preguntes, i això és fantàstic”, resumeix.

Després de llegir-los l’oda II, 10 d’Horaci, “passada pels meus 48 anys d’explicar-la”, i d’unes paraules del qui havia estat estudiant seu, la classe sencera va aplaudir. I ho va tornar a fer quan les agulles van marcar el final. “Va ser per iniciativa dels joves i això em va encantar. Em vaig emportar dos aplaudiments. Quan vaig firmar les últimes actes els vaig escriure una carta. Alguns em van contestar i em van dir coses molt boniques.” Com deia la seva mare, el millor que pots deixar a la vida és un bon record.

Aquest és el teu article gratuït setmanal.

Fes-te subscriptor. Podràs llegir i fer possible tot el periodisme de LA MIRA.

Ja ets subscriptor/a? Accedeix-hi

– continua després de la publicitat –

– continua després de la publicitat –

Comentaris