Persones

La filosofia com a salconduit

Quines preguntes et fas quan marxes a l’exili? Què vol dir exiliar-se? El filòsof Arash Arjomandi reflexiona sobre la seva experiència després de marxar de l’Iran als nou anys. Una meditació entre Teheran i Barcelona, una filosofia de dues vides

per Laura Saula Tañà

La filosofia com a salconduit
Filòsof i doctor en Humanitats, Arash Arjomandi ha buscat en les grans preguntes les respostes a la seva vida. (Fotografies de Daniel Ríos Bernal)

Aquest és el teu article gratuït setmanal.

Fes-te subscriptor. Podràs llegir i fer possible tot el periodisme de LA MIRA.

Ja ets subscriptor/a? Accedeix-hi

De vegades, l’Arash tanca els ulls i recorre els carrers que porten a casa seva, a Teheran. Com petits flaixos, veu rostres, botigues; percep olors. Sent sons quotidians. Ho té tot tant a tocar... Tot un món que guarda a dins seu com en una capseta dels records. Al seu interior, encara transcorren aquells dies feliços en què es banya al mar Caspi amb el seu germà. Són petits retalls d’una vida que ha d’abandonar als nou anys.

La religió bahá’í és originària de l’Iran i està molt perseguida. “Defensem la igualtat de gènere, la democràcia, i som antieclesiàstics”

És en aquesta edat que Arash Arjomandi (Teheran, 1970) arriba a Barcelona. Ve d’una família acomodada i liberal que vol provar sort a la capital catalana, una ciutat que coneixen perquè l’oncle ha anat a operar-se de la vista a la clínica Barraquer. Amb aquest canvi, la família creu que podrà viure més tranquil·lament la seva religió, la bahá’í. Una religió originària de l’Iran, on és la segona del país, però que precisament per això també és molt perseguida. “Els bahá’ís defensem la igualtat de gènere, la democràcia, i som antieclesiàstics”, m’explica l’Arash mentre prenem un cafè al costat d’on fa classes d’ètica, a l’Escola d’Enginyeria EUSS. Uns ideals que xoquen amb els d’un país profundament conservador i de religió musulmana.

Allà els bahá’ís són perseguits i fins i tot assassinats, com la tieta de l’Arash. No podran tornar a casa. Ni tan sols avui: “Hi pots anar, però mai tens la seguretat garantida”

Un any després d’arribar a Barcelona, a l’Iran esclata la revolució islàmica. El país es radicalitza i, d’un dia a l’altre, la família passa a ser exiliada. Sap que ja no té l’opció de tornar. Allà els bahá’ís són perseguits i fins i tot assassinats, com la tieta de l’Arash. No podran tornar a casa. Ni tan sols avui: “Hi pots anar, però mai tens la seguretat garantida”, explica.

Des dels nou anys, Arash Arjomandi recorre la ciutat de Barcelona sense oblidar el seu Teheran natal.
“La ment humana és així. Guardo els records amb molta puresa, segurament molt idealitzats, però ja és això el concepte del paradís perdut”

“Quan ets nen, la teva ment té l’anhel de buscar sempre similituds”, relata Arjomandi. Rememora els seus primers passos per la ciutat catalana. Són moments en què intenta buscar referències que li recordin el seu país. Fins i tot en busca en les begudes o els programes de televisió. “Creus que s’assemblen als d’allà, o vols que s’hi assemblin. T’intentes adaptar”, reflexiona. I encara que detecta algunes diferències, de seguida aprèn a veure tot el que l’uneix a aquesta nova llar. “El caràcter de les persones és bastant semblant: són familiars, hospitalàries, simpàtiques, afectuoses i properes”, continua. Però ell sent enyorança, una enyorança que encara arrossega des de fa més de quaranta anys. “La ment humana és així. Guardo els records amb molta puresa, segurament molt idealitzats, però ja és això el concepte del paradís perdut”, m’intenta explicar.

“A Barcelona hi havia una efervescència per buscar idees innovadores i cosmopolites. Idees que encaixaven molt amb els ideals bahá’ís”

I mentre prova d’entendre el seu enyor, el petit Arjomandi descobreix una societat que viu una transició política. Són aires de canvi per a la seva família, però també per als nous conciutadans que els envolten. “Hi havia una efervescència a l’hora de buscar idees innovadores, idees mundialistes i cosmopolites. Unes idees que encaixaven molt amb els ideals bahá’ís”, recorda. En aquells moments, moltes persones s’apropen amb curiositat a aquesta religió vinguda de lluny, i alguns fins i tot s’hi adhereixen.

Amb aquesta comoditat a l’hora de practicar la seva fe, la família dedica estones a escoltar la saviesa dels grans filòsofs de la història. “El meu pare posava unes cintes magnetoscòpiques d’unes conferències d’un filòsof persa”, relata l’Arash. “Jo em posava al seu costat i no entenia res del discurs, però hi havia alguna cosa allà, em semblava tot molt magnètic i atractiu”, recorda. Anys més tard, decideix estudiar la carrera de Filosofia.

“Tot pot tenir resposta, tot es pot cercar i tot es pot preguntar, encara que sigui un camí que no s’acabi mai”

“No em satisfà pensar que hi ha preguntes que no tenen resposta. Tot pot tenir resposta, tot es pot cercar i tot es pot preguntar, encara que sigui un camí que no s’acabi mai”, considera l’Arash. Reconeix que sempre ha estat defensor de moltes causes perdudes, i una d’aquestes causes és que molta gent ja dona per perduda la cerca de la veritat. Per això, des del principi Arjomandi és seguidor de la filosofia d’Eugenio Trías, que reivindica que les grans preguntes filosòfiques encara es poden pensar i formular.

Sempre fent-se preguntes i buscant respostes, Arjomandi descobreix la seva passió per la filosofia des de petit.

I quines són les grans preguntes que es fa l’Arash? Per què busca respostes en un immens desert de soroll i informació? Els seus ulls, que brillen darrere les ulleres de muntura fina, em somriuen divertits. “Les grans preguntes existencials te les planteges quan ho has passat malament”, comença. “Nosaltres ho vam passar malament. A l’Iran el meu pare era directiu de banca i ma mare era una professional liberal. Pertanyíem a la classe mitjana-alta, vivíem a la part alta de Teheran i teníem una vida molt acomodada. Quan érem a Barcelona i va esclatar la revolució islàmica, ens ho van prendre tot. Els meus pares van deixar de rebre els sous i vam tenir moments gairebé de supervivència, no teníem la subsistència garantida”, em mira fixament.

“Les grans preguntes existencials te les planteges quan ho has passat malament”
“És un moment en què tot el que jo penso, he pensat i m’han dit ho poso entre parèntesis.” És tornar-s’ho a replantejar tot

Més enllà dels problemes econòmics, la família també s’ha d’enfrontar a l’experiència de l’exili. “Ens vam sentir molt ben acollits, però alhora teníem la consciència que en realitat no érem d’aquí. Aquesta diferència sempre hi és. I tot i que vaig tenir una infància i una adolescència molt felices, sí que la situació em va fer plantejar, potser més que altres persones, aquestes grans preguntes sobre la vida”, continua. I d’entre totes les preguntes, una és la que li sorgeix amb més claredat: “Què vull fer amb la meva vida?”. No és una pregunta qualsevol per a una persona que comença des de zero. Per a una persona que viu un impasse en la seva vida, entre el que li han dit i ensenyat fins aleshores: “És un moment en què tot el que jo penso, he pensat i m’han dit ho poso entre parèntesis”. És tornar-s’ho a replantejar tot. Ja que s’ha vingut fins aquí, què es vol fer ara amb la vida?

“Tots els grans filòsofs centreeuropeus jueus de la Segona Guerra Mundial que es van exiliar van fer reflexions al voltant d’això”
“Les preguntes sempre són les mateixes i moltes de les respostes poden ser les mateixes. El que passa és que les actualitzes”

L’exili és com tornar a néixer, tornar a respirar. Són molts els filòsofs que han viscut un exili, com María Zambrano, Joaquim Xirau o Walter Benjamin. “Tots els grans filòsofs centreeuropeus jueus de la Segona Guerra Mundial que es van exiliar van fer reflexions al voltant d’això”, repassa Arjomandi. Al cap i a la fi, la filosofia és com un salconduit, perquè és un llenguatge universal. Tant se val en quin idioma es pensi, perquè el pensament és comú. Forma part del que es coneix com a filosofia perenne: “Les preguntes sempre són les mateixes i moltes de les respostes poden ser les mateixes. El que passa és que les actualitzes. Per això es diu que tot el que es pot pensar en filosofia ja ho van pensar els grecs, que van posar-ne les bases, només que avui s’hi dona una altra volta”, reflexiona el filòsof.

Per a ell, la filosofia és un salconduit, perquè és un llenguatge universal.
“Tot porta cap a la unificació de les fronteres dures. Amb això no vull dir uniformitat, perquè els nuclis nacionals i culturals tenen unes arrels, una història i una diversitat que han de seguir sent-hi i s’han de preservar”

És l’exili una condició inherent al fet de ser humà? Estem, els humans, abocats a l’exili? Són preguntes que suren sobre la taula, on ja fa estona que ens hem acabat el cafè. “Un dels ideals bahá’ís és que això continuarà passant excepte si els polítics i governants del món renuncien a bona part de les sobiranies nacionals i les deleguen a un federalisme internacional”, m’explica. “Si es fa això, les «fronteres dures», tal com avui existeixen, desapareixerien i el model que tenim a Europa seria en l’àmbit mundial.” Per a Arjomandi, això no només és un ideal, sinó que és la conseqüència natural de la història: “Tot porta cap a la unificació de les fronteres dures. Amb això no vull dir uniformitat, perquè els nuclis nacionals i culturals tenen unes arrels, una història i una diversitat que han de seguir sent-hi i s’han de preservar. El model europeu no és perfecte, però sí que és un bon exemple de desaparició de fronteres dures entre països”.

“Suhrawardí diu que podem esbrinar qui som si hi integrem a dins el nostre Orient, per on surt el sol, i evitem caure en l’individualisme i la foscor, que simbòlicament és Occident, per on marxa el sol”
“La llum sempre t’aclareix. Per tant, quan hem perdut aquesta llum és com si estiguéssim en la foscor del món occidental i hem de retornar a la nostra pàtria oriental”

En un món sense fronteres, cap a quina direcció cal mirar? On hem de cercar les respostes? Potser una pista ens la pot donar Suhrawardí, un filòsof persa del segle XII, que fa una metàfora entre Orient, per on surt el sol, i Occident, on es pon l’astre. “Ell diu que podem esbrinar qui som i el perquè de la nostra vida si som capaços d’integrar-hi a dins el nostre Orient, per on surt el sol, i evitem caure en l’individualisme i la foscor, que simbòlicament és Occident, per on marxa el sol”, m’intenta explicar. “La llum sempre t’aclareix, i per saber qui ets necessites veure’t il·luminat. Per tant, quan hem perdut aquesta llum és com si estiguéssim en la foscor del món occidental i hem de retornar a la nostra pàtria oriental”, conclou amb mirada enigmàtica.

De vegades, l’Arash tanca els ulls i recorre els carrers que porten a casa seva, a Teheran. El sol il·lumina els edificis i les petites botigues, on cares amables i conegudes el saluden com si no hagués passat el temps. Gairebé ho pot tocar amb les mans. És tot tan viu i real... A poc a poc, aquest raig de llum ple de sons i fragments de vida es torna a guardar. Dins de la seva capseta, aquella que sempre duu al damunt.

Mentre hi hagi fronteres, hi haurà exiliats. I mentre hi hagi exiliats, continuarà havent-hi persones com l’Arash, que es preguntaran el perquè de tot plegat.

Aquest és el teu article gratuït setmanal.

Fes-te subscriptor. Podràs llegir i fer possible tot el periodisme de LA MIRA.

Ja ets subscriptor/a? Accedeix-hi
Foto de perfil

Laura Saula Tañà

Redactora de LA MIRA

Comentaris