Persones

La revista més petita arriba dins d’un sobre

Per al llibreter i escriptor de literatura infantil Oriol Canosa, enviar cartes és una forma de vida i un passatemps. Dins dels sobres hi ha una de les revistes en paper més diminutes que existeixen: ‘Le Petit Cacouac’. I la fa ell

per Laura Saula Tañà

La revista més petita arriba dins d’un sobre
En un món on impera la tecnologia, Oriol Canosa decideix apostar pel paper, la tinta i el codi postal, però sobretot perquè arribi il·lusió a les cases amb la seva revista única. (Fotografies de Jordi Borràs Abelló)

Aquest és el teu article gratuït setmanal.

Fes-te subscriptor. Podràs llegir i fer possible tot el periodisme de LA MIRA.

Ja ets subscriptor/a? Accedeix-hi

Quan era petit, l’Oriol era l’encarregat de revisar la bústia de casa. Li encantava aquell petit gest d’obrir la porteta metàl·lica i veure què s’hi amagava. Comprovar si, com si fos un fet gairebé màgic, hi havia alguna carta esperant ser entregada. De vegades hi havia sobres de mides diferents, i fins i tot alguns eren de colors i hi havia l’adreça escrita a mà. Aquells eren els millors, perquè no eren factures, sinó cartes que anaven adreçades a ell. Al seu nom!

Li agradava tant enviar i rebre cartes que acostumava a escriure a revistes o a clubs, posem per cas, de cotxes teledirigits. Tant se valia que no li interessés gens ni mica el món del motor, ell volia obrir la bústia i veure que havia rebut una carta. El fascinava el ritual d’obrir el sobre, desplegar-ne el paper i observar la lletra escrita a mà. Una passió que l’ha acompanyat tota la vida i que, amb els anys, ha intentat transformar en un ofici.

Em trobo amb Oriol Canosa (Tarragona, 1975) a la llibreria cooperativa Pebre Negre, ubicada al cor del barri del Clot, a Barcelona. Des del 2014 és un dels tres socis d’aquest encantador espai dedicat a la literatura infantil i juvenil i a la gastronomia. A més, Canosa també és escriptor de contes i llibres infantils. Contes màgics, com La casa del professor Kürbis (Baula/Edelvives, 2013), en què els objectes tornen al seu estat natural, és a dir, els jerseis es converteixen en ovelles i els sofàs pasturen pels prats, o L’illa de Paidonèsia (La Galera), una divertida novel·la epistolar que li va valdre el Premi Folch i Torres 2016. 

La feina de llibreter ha acompanyat sempre Oriol Canosa, des que es va llicenciar en Humanitats.
Des del 2015, l’Oriol envia màgia a les bústies d’un centenar de nens. I ho fa amb una revista d’una sola pàgina anomenada ‘Le Petit Cacouac’, amb la qual cada mes sorprèn els lectors amb notícies increïbles, però verídiques

Però potser el que poca gent sap és que, des del 2015, l’Oriol envia màgia a les bústies d’un centenar de nens. I ho fa amb una revista mensual d’una sola pàgina anomenada Le Petit Cacouac, un fullet amb una capçalera que evoca temps analògics i amb la qual cada mes sorprèn els lectors amb notícies increïbles, però verídiques. Per exemple, sabies que Jean-Pierre Brisset assegurava que l’home ve de la granota i que fins i tot la llengua francesa prové dels raucs d’aquest animal? O vet aquí el número 45 de la revista, on descobreixes que en un atol perdut enmig de l’oceà Pacífic hi ha en Wisdom, un albatros de Laysan (Phoebastria immutabilis) que ha arribat a l’edat rècord de 68 anys. Tot és possible a Le Petit Cacouac.

“Un dia vaig voler enviar una notícia curiosa al meu germà petit”, comença a relatar Canosa. Com que el seu germà, amb qui es porta trenta anys, viu a Girona i ell a Barcelona, era habitual que li enviés cartes. Aquell dia l’Oriol havia trobat una història sobre les zebres, un animal que aleshores obsessionava el petit, de nou anys. “Vaig decidir que, en comptes d’enviar-l’hi per escrit, seria més divertit muntar una revisteta amb un logo i una capçalera”, somriu l’escriptor.

La paraula ‘cacuac’ “és un insult del segle XVIII cap a la gent que pretenia saber coses”, explica. “Vaig pensar que això em quadraria perfecte i vaig afegir un ànec al logo, per allò del quac-quac”

Per començar, va buscar un nom que li evoqués Le Petit Vingtième, el quadernet del diari belga on es van publicar les aventures d’en Tintín entre el 1929 i el 1940. “Soc una mica obsessiu, i em vaig posar a revisar la història de totes les revistes infantils i tot el que ja existia per escollir el nom final”, relata. Aviat es va adonar que la majoria eren publicacions angleses i franceses, els noms de les quals sovint començaven amb “Le Petit”. Més tard va trobar la paraula cacuac, “un insult del segle XVIII que deien els conservadors als enciclopedistes” o, en altres paraules, “un insult cap a la gent que pretenia saber coses”, explica. “Vaig pensar que això em quadraria perfecte i vaig afegir un ànec al logo, per allò del quac-quac.”

El segell personalitzat és una de les marques d’aquesta revista casolana.

Tot plegat havia de ser un únic número per fer la gracieta al seu germà, però aviat la cosa se li’n va anar de les mans. El mes següent va decidir fer-ne un altre, i un altre, fins que es va convertir en una revista mensual. No va tardar gaire a córrer la veu entre els amics i els familiars. Tots els que tenien canalla li’n van demanar un exemplar, ells també ho volien rebre a casa.

“Cent és el meu límit de subscriptors, que és el que em puc gastar cada mes en sobres, impressions i segells”

Fins que un dia Le Petit Cacouac arriba al centenar de subscriptors per tot Catalunya, alguns dels quals són escoles o famílies que en comparteixen un mateix exemplar. “Aquest és el meu límit de subscriptors, que és el que em puc gastar cada mes en sobres, impressions i segells”, riu Canosa. “Però m’ho passo bé, per a mi és un divertiment.” Assegura que no té gaire clara la mitjana d’edat dels seus lectors, però sempre busca un equilibri perquè els temes arribin a tothom. “Intento pensar en coses que a mi de nen i de preadolescent m’haurien interessat”, confessa. “Sobretot m’agraden les històries d’animals i de natura que, quan les llegeixes, penses: «Ostres! Això és veritat?».”

“Intento pensar en coses que a mi de nen i de preadolescent m’haurien interessat”

I sí que és veritat. Des que l’escriptor inicia Le Petit Cacouac llegeix i busca tota mena d’històries amb l’antena ben aixecada, sempre a punt per sorprendre els seus petits lectors. “Intento publicar històries que no es coneguin gaire o, com a mínim, que als nens i nenes els donin un sentit, perquè hi ha moltes coses que els grans donem per sabudes, però que ells no”, matisa. A canvi, en alguna ocasió l’Oriol rep una carta d’algun subscriptor: “Algunes són per donar-me les gràcies, d’altres són per demanar que afegeixi a la llista els seus veïns de replà o alertant-me d’algun número que se’ls ha extraviat”, riu.

Què els agrada llegir als nens? Després d’anys fent de llibreter i d’escriptor infantil, l’Oriol pot donar-ne algunes pistes.

Saber tractar i explicar històries als nens és un art que l’Oriol ha anat aprenent amb el temps. Després de llicenciar-se en Humanitats, durant molts anys es dedica a ser llibreter i a escriure. Fins que un dia, un amic seu, il·lustrador, li fa un encàrrec per escriure un relat per a nens. “No m’ho havia plantejat mai, però com a llibreter més o menys ja coneixia una mica el que hi havia al mercat”, explica.

“La capacitat de meravellar-se del nen, d’aquell «uala» davant d’un món que s’obre, és una idea que m’atrapa molt”

Un tipus de literatura que, des d’aquell primer encàrrec, cada vegada li agrada més. “Encara que sembli el contrari, et sents més lliure d’escriure el que vulguis”, confessa. “A més, amb el públic no hi ha color. M’agrada molt fer xerrades en escoles i biblioteques perquè veus com es meravellen els nens. Al final, un nen que llegeix un llibre, quants llibres pot haver llegit abans? Entre cinc i setanta, si és molt lector. Per tant, la capacitat de meravellar-se del nen, d’aquell «uala» davant d’un món que s’obre, i no perquè sigui d’una originalitat desbordada, sinó perquè allà no hi havia entrat mai abans, és una idea que m’atrapa molt”, confessa.

“Hi ha molts autors adults que tracten els nens com si fossin persones amb alguna mena de mancança intel·lectual. I realment els nens són igual d’intel·ligents que nosaltres, però tenen menys coneixements i menys món”

Però, com s’arriba als nens? Com s’aconsegueix que siguin bons lectors? “Crec que no hi ha cap fórmula. El que sí que veig, com a llibreter i com a lector de llibres infantils, és que hi ha molts autors adults que tracten els nens com si fossin persones amb alguna mena de mancança intel·lectual. I realment els nens són igual d’intel·ligents que nosaltres, però tenen menys coneixements i menys món”, resumeix. “Els has de donar el mateix que a un lector adult, excepte que si tu situes el llibre a la ciutat d’Istanbul, has de començar dient on és Istanbul. Però un cop li has dit això, la història pot ser igual de complexa”, assegura.

Un bon llibre a les mans adequades és el que sol animar els nens a seguir llegint.

Saber recomanar un bon llibre infantil també és sovint un art que no se sol dominar. “Vaig a moltes escoles i m’adono que, si hi ha un mestre o un bibliotecari bon lector, a l’escola els nens són lectors; si no...”, nega amb el cap. “També depèn molt de la persona que cuidi el nen, perquè al final és la que li pot obrir aquest món i dur-lo a una llibreria i ajudar-lo a triar el llibre més adequat per a ell”, continua. “És tan fàcil com dir: «Escolta, a tu que t’agraden tant les pel·lis de por, per què no proves un llibre de por?»”.

“Vaig a moltes escoles i m’adono que, si hi ha un mestre o un bibliotecari bon lector, a l’escola els nens són lectors; si no...”
Com a pare i lector sap que en els llibres infantils és important que hi hagi molts nivells de lectura perquè puguin ser per a tots els públics

De moment, als seus fills de dos i quatre anys els llegeix contes, tot i que no acostumen a ser els seus. Ja ho diuen allò que, a cal ferrer, ganivet de fusta. Però sí que observa el seu món per veure què els interessa i què no. També com a pare i lector sap que en els llibres infantils és important que hi hagi molts nivells de lectura perquè puguin ser per a tots els públics. “Si t’hi fixes, als còmics d’Astèrix hi ha un munt de lectures per a totes les edats, des de les bufetades que va repartint l’Obèlix, que fan gràcia als més petits, fins a jocs de paraules i termes en llatí que coneixen els adults”, reflexiona.

A l’Oriol li agrada escriure sobre el món de la natura. Aquell indret tan fascinant que ha pogut conèixer molt de prop. “M’encanten les plantes i els animals, fer coses com agafar una fulla estranya i observar-la detingudament”, confessa. No és casualitat que hagi treballat quatre estius al refugi de Colomèrs, a la Vall d’Aran, ni que hagi recorregut les muntanyes d’Europa a peu en dos llargs viatges.

Les històries estrafolàries dels viatges que fa l’Aurora Rodamon és un dels llibres escrits per Canosa.
“Sempre m’havia obsessionat molt la idea que antigament els viatges es feien a peu. Que si, per exemple, te n’anaves a París a estudiar, ho feies a peu, o amb tartana, que és gairebé el mateix”

En un va caminar de Barcelona a Atenes durant sis mesos passant només per paratges de muntanya. “Sempre m’havia obsessionat molt la idea que antigament els viatges es feien a peu. Que si, per exemple, te n’anaves a París a estudiar, ho feies a peu, o amb tartana, que és gairebé el mateix”, relata. Per això, un dia va agafar una motxilla amb quatre coses bàsiques i es va posar a caminar. Era el 2001 i anava sense mòbil, i també sense frontal: “Volia experimentar com viatjaven antigament. A més, sembla una bajanada, però quan dus una lot crees una rodona de llum al teu voltant i fas una paret amb el que hi ha més enllà”, reflexiona l’escriptor, que considera que només així, a les fosques, es pot observar la natura en el seu estat més natural. “Pots veure passar una guineu a pocs metres”, recorda.

Les seves llargues travessies també li han servit per recordar que la humanitat només és una peça més de l’engranatge. I també per prendre consciència del volum que té l’Europa natural. “Vaig arribar a estar més d’una setmana en zones on no vaig veure ningú, ni un pastor. I pensar que això és a l’Europa del segle XXI!”, se sorprèn. “També em vaig adonar que no cal viatjar a llocs gaire extrems, de vegades amb un metre de bosc, com aquell llibre de David G. Haskell, et pots meravellar igual”, somriu.

“Vaig arribar a estar més d’una setmana en zones on no vaig veure ningú, ni un pastor. I pensar que això és a l’Europa del segle XXI!”

Com era d’esperar, durant aquells viatges va enviar moltes cartes. Tot i això, encara no es dedicava a la literatura infantil i tampoc va arribar a escriure res sobre l’experiència. “Suposo que alguna cosa m’ha quedat a dins i l’he utilitzat després per escriure, igual que amb qualsevol altra cosa a la vida, com l’escola on has anat, alguna parella potent que has tingut o la mort d’algú”, considera.

El que sí que va aprendre és que, quan el cos adopta un ritme més pausat i es passa llargues hores en solitari, el seu pensament alenteix la marxa. “Podia estar hores seguides pensant en alguna cosa i res em destorbava”, recorda. Igual com quan de petit esperava amb paciència rebre una carta. Una dolça espera que acabava quan obria la porteta metàl·lica i es meravellava perquè allà, escrita delicadament a mà, hi havia una carta al seu nom. I, és clar, una sorpresa, una emoció, una història de paraules. 

Des del cor del barri del Clot, a Barcelona, Oriol Canosa acompanya els nens en les seves primeres lectures i observa què és el que els fa viatjar entre les pàgines.

 

Aquest és el teu article gratuït setmanal.

Fes-te subscriptor. Podràs llegir i fer possible tot el periodisme de LA MIRA.

Ja ets subscriptor/a? Accedeix-hi
Foto de perfil

Laura Saula Tañà

Redactora de LA MIRA

Comentaris