Persones

El manual de la Carlota

Diu que quan ho fa està més contenta. La Carlota Gurt observa, imagina i escriu. Així ha creat el seu manual, que l’ajuda a entendre un món metafòric i confús. Com escriu la Carlota?

per Magda Gregori Borrell

El manual de la Carlota
Una mirada directa a l’objectiu. La Carlota Gurt observa el món de cara. Contempla les discrecions però també les extravagàncies. Es fixa en els detalls per escriure el seu manual literari, professional, vital i existencial. (Fotografies de Daniel Ríos Bernal)

Aquest és el teu article gratuït setmanal.

Fes-te subscriptor. Podràs llegir i fer possible tot el periodisme de LA MIRA.

Ja ets subscriptor/a? Accedeix-hi

M’envia un whatsapp i m’avisa que farà uns minuts tard. Hem quedat al pis que té al barri de Gràcia de Barcelona. La seva vida busseja entre dos mons. Entre el moviment i el soroll de la ciutat i l’emmudiment de la Pera, un petit poble del Baix Empordà. Una setmana a cada lloc. L’escriptora i traductora Carlota Gurt navega entre dues realitats, físiques i mentals. “A Barcelona el cervell se satura d’estímuls, la ciutat no para mai. Sempre hi ha gent caminant, veïns i llençols que es mouen. A la Pera el món està quiet i això és tranquil·litzador. Si sempre vius a Gràcia acabes amb una mena d’angoixa existencial, aquella sensació que no arribes a tot”, m’explica pocs minuts després de trobar-nos. Intueixo, pel to i la mirada, que no es tracta d’una justificació sinó d’una reflexió franca. Uns minuts amunt o avall no canvien res; encara que acostumen a fixar una agenda corsecada i inflexible. I ella, aparentment, sembla una dona ordenada. És així?, dic gairebé innocentment, tot i que cap pregunta és ingènua. “Jo tinc un excel i sé quantes paraules he d’escriure cada dia. Abans de divorciar-me només escrivia els dissabtes i diumenges de nou a onze del matí. Amb tres fills, no tenia més temps. Aquelles eren les meves quatre hores setmanals de llibertat”, explica. Una quadrícula de paraules, de frases, de pensaments, d’idees. Existeix un manual per escriure? La Carlota té el seu? De seguida m’adono que podré prendre notes i que la conversa em despertarà noves inquietuds.

“L’any 2014 vaig reprendre l’escriptura. Em vaig presentar a un concurs de contes de Corçà (Baix Empordà) i aquella experiència em va recordar que m’agradava escriure i que fer-ho em donava tranquil·litat”

“Fins als quinze anys escrivia un diari. Crec que el va llegir tothom de la família i em van castigar molt. Per això, vaig abandonar-lo i em vaig posar a escriure poesia; era la manera d’expressar el que em passava, però només ho entenia jo. Quan vaig arribar a la universitat recordo que ensenyava a la professora de català coses que escrivia. Però va ser l’any 2014 quan vaig reprendre l’escriptura. Em vaig presentar a un concurs de contes de Corçà (Baix Empordà) i aquella experiència em va recordar que m’agradava i que fer-ho em donava tranquil·litat”, recorda la Carlota. Aquestes són les seves primeres experiències, els assajos, perquè després han arribat els premis i les publicacions de llibres. Amb poca estona s’ha creat un clima còmplice. Estem assegudes al seu sofà i penso quantes idees ha madurat en aquest espai. Pocs passos més enllà hi té la taula de treball, on els pensaments esdevenen paraules, on les frases es conjuguen per crear noves realitats.

El seu to de veu impetuós i decidit es conjuga amb un llenguatge precís i inequívoc. La Carlota és sempre explicativa, quan parla i quan escriu.
“Escriure és parlar amb tu mateixa. Sempre faig observacions empíriques, trec conclusions de les coses i creo patrons. I he vist que quan escric estic més contenta. Que no vol dir que estigui contenta del que escric”

“Fa pocs dies la meva germana em va enviar un poema meu que havia trobat a casa ma mare. El vaig escriure amb catorze anys. Era horrible, però, certament, aquella era jo. Encara que fos ridículament adolescent hi havia un nucli. Parlava del turment de la vida i crec que hi havia una frase bona. Deia que jo era desordenada com la mar. Llegir un poema així és una manera de recordar qui ets, és una memòria en paper”, assegura movent les mans en totes direccions. Expressiva com és, els gestos acompanyen cada frase que pronuncia. I potser aquesta és també una qualitat innata que ha forjat la seva literatura. “Escriure és parlar amb tu mateixa. Sempre faig observacions empíriques, trec conclusions de les coses i creo patrons. I he vist que quan escric estic més contenta. Que no vol dir que estigui contenta del que escric; perquè sovint penso «quin desastre, quina merda, quina vergonya». Escric una mica com parlo. Soc molt categòrica, molt loquaç, però que em mostri així de vehement no vol dir que sigui segura. Tinc moltes pors que no lliguen amb la persona que soc físicament”, comenta.

“Escrivint cicatritzo i als clubs de lectura faig teràpia. És molt poc literari dir que escriure cura”

Però no li fa por mostrar-se, despullar-se per explicar les seves fortaleses i debilitats, les seves virtuts i els seus defectes. Potser escriure és això traslladat en un paper, traduït en paraules, construint un relat que després altres podran llegir, compartir i viure. “Escrivint cicatritzo i als clubs de lectura faig teràpia. Cavalcarem tota la nit és el llibre del meu divorci. Quan vaig acabar d’escriure’l, cada cop que el rellegia plorava. És molt poc literari dir que escriure cura”, etziba murmurant. No s’avergonyeix del que acaba de dir, perquè ho pensa, però potser té la sensació que no és políticament correcte. De la mateixa manera que li costa dir que és escriptora, perquè es guanya la vida fent de traductora. “Ara em sento una mica més escriptora que abans, però no hi dedico la major part del meu temps, ni em dona els diners per viure. Alhora, dins la meva ment escriure no és treballar, és oci. És el que feia els dissabtes i els diumenges. Quan faig clubs de lectura em paguen, però no tinc la sensació d’estar treballant. Definir-te com a escriptora quan no és del que vius és un engany, per a tu i per als altres. Econòmicament és evident que això d’escriure és una catàstrofe”, afegeix.

Deixo que parli. Sobren les preguntes. És capaç d’enllaçar una idea amb una altra. Té la capacitat hipnòtica de qui adora les paraules.
“Tothom té un ego. L’ego és una concepció d’un mateix i de com vols ser percebut. Per tant, no sé si un escriptor necessita tenir ego, però segurament necessita tenir una certa autoestima”

Queda clar que la Carlota és traductora, tot i que cada cop la identifiquen més amb l’etiqueta d’escriptora. Perquè la vida ens classifica en funció del que fem, el que diem, el que escrivim o el que publiquem. La vida és un llibre farcit de capítols, girs de guió i metàfores que ens defineixen. Parlant de personalitat, una pregunta esdevé indefugible: els escriptors han de tenir un cert ego? “Tothom té un ego. L’ego és una concepció d’un mateix i de com vols ser percebut. Si vols que et vegin com una persona humil i senzilla, això també és ego. Per tant, no sé si un escriptor necessita tenir ego, però segurament necessita tenir una certa autoestima”, argumenta.

“Que jo pensi que el que he escrit no és perfecte no vol dir que una altra persona ho pugui veure diferent. Jo escric i si algú m’ho vol pagar, doncs collonut”

Tenir el coratge, la valentia, la gosadia, l’atreviment d’ensenyar el que s’ha escrit i, si és suficientment bo, publicar-ho. Ja portem gairebé una hora xerrant i tinc la sensació que no és una dona pretensiosa. Em confessa que hi ha persones que, de vegades, li han dit que és arrogant, però segur que tot és qüestió de percepcions. Algunes poden ser enganyoses, d’altres dogmàtiques, però la veritat sempre acaba surant, esdevé real i tangible. “Soc molt perfeccionista. Per això, que jo pensi que el que he escrit no és perfecte no vol dir que una altra persona ho pugui veure diferent. Jo escric i si algú m’ho vol pagar, doncs collonut”, diu gairebé compulsivament, sense pensar-s’ho, encara que sembla que ho ha reflexionat molt prèviament.

“Tinc una llista de notes al mòbil. Hi apunto idees. També em faig àudios esquemàtics amb coses que penso. I tot això em serveix quan em poso a escriure”

Perquè les opinions, com l’escriptura, s’han de pensar i deixar reposar. I, finalment, s’han d’arrodonir. Qualsevol text no seria res sense una bona revisió. “Tinc una llista de notes al mòbil. Hi apunto idees. També em faig àudios esquemàtics amb coses que penso. I tot això em serveix quan em poso a escriure. Vaig polint el text mentre escric perquè em costa molt revisar. Però he acabat creant un mètode per fer correccions: una passada per treure adjectius, una altra per veure la longitud de les frases o per controlar determinats verbs”, admet. Veig el seu mòbil damunt del moble i, de seguida, penso què hi deu haver anotat darrerament. Saber-ho és com descobrir la seva capsa de Pandora, els secrets més preuats d’una escriptora: les idees. No deixa marge per preguntar. De seguida, capta la meva cara de curiositat. “Fa pocs dies vaig veure una torre elèctrica sense cables i em va semblar una imatge molt metafòrica. Una cosa enorme que serveix per emetre electricitat i estava allà desconnectada. Doncs m’ho vaig apuntar”, confessa.

El temps. Aquell bé preuat però escàs. Temps per pensar, temps per imaginar, temps per construir, temps per teclejar. La Carlota confessa que és l’element imprescindible per poder escriure.
“Els moments de més inspiració són al cotxe i al llit. Tinc molt poc temps de silenci mental i en aquests dos moments, com que no puc estar fent una altra cosa, tot flueix”

El món està farcit de metàfores. Algunes les veiem o les imaginem, d’altres els escriptors ens les expliquen. Ells tenen aquest do. Són capaços de traduir el que ens envolta, de posar-hi paraules. “Els moments de més inspiració són al cotxe i al llit. Tinc molt poc temps de silenci mental i en aquests dos moments, com que no puc estar fent una altra cosa, tot flueix”, explica sense gaires artificis. No crea cap clima místic. Algú podria pensar que l’escriptora desenvolupa unes rutines singulars per inspirar-se i podria embolcallar-ho d’una certa idealització. Però la Carlota sembla molt terrenal. Les seves dèries podrien ser, també, les nostres: “Quan era estudiant m’agradava treballar als bars. Podia estudiar amb un núvol de soroll continu, perquè arribava un moment que el meu cervell ja no el sentia. En canvi, quan era a casa i tot estava quiet, un sol xiscle em distreia perquè sortia de la monotonia. Per tant, als bars em podia abstreure. Ara escric a casa i gairebé sempre sense música”.

Els anys li han canviat les rutines i les maneres de concentrar-se. Ha anat perfilant el seu manual. De la mateixa manera que abans prenia cafè i ara sempre te. “Quan feia producció vaig haver de deixar-lo perquè m’alterava molt. Jo ja soc una mica esverada i la cafeïna no m’ajudava”, ho diu amb una tassa de te de gingebre a les mans. En fa un glop i segueix conversant amb l’energia i la vitalitat que la caracteritzen. Potser el cafè la feia posar excessivament nerviosa, perquè ja es veu que és una dona inquieta de mena. “Durant un temps em vaig tornar una mica supersticiosa i tenia la sensació que havia de prendre cada dia un te de gingebre amb taronja per tenir controlada la meva estabilitat emocional. Ja sé que no és cert, però vaig arribar a creure-m’ho.” Potser per això, la protagonista de la novel·la Sola també beu te. Per trobar aquella calma, serenitat i fortalesa que li falta a la Mei en la ficció, o que potser necessita la Carlota per cavalcar cada dia.

“Una taronja és la idea d’una novel·la i l’has d’esprémer fins que en queda el suc. La pela no serveix per a res”

I del te a la taronja. Perquè en un món líquid, fins i tot la literatura s’expressa així. “Una taronja és la idea d’una novel·la i l’has d’esprémer fins que en queda el suc. La pela no serveix per a res”, comenta. I encara sentencia: “La literatura de recepta neix morta”. Per què?, pregunto instintivament. “La literatura de recepta és anar a l’escola d’escriptura i que t’ensenyin, exactament el que jo he fet. Això té un perill. És com si vas a una classe i aprens a fer pintura figurativa. Potser primer has de passar per això, però després has d’anar més enllà. És com les pel·lícules de Hollywood, a mi m’irrita que totes segueixin el mateix patró. És com una falta de respecte. Perquè fas el que funciona i no el que vols fer, o el que et ve de gust fer.”

Sembla que ens miri de reüll. Darrere de la Carlota traductora s’hi amaga l’escriptora, la mare, la companya, l’amiga...  Com tothom, té mil cares. I totes es barregen quan es posa a escriure.  
“La humanitat s’entesta sempre a trobar un sentit a les coses; per tant, la literatura és una manera d’explicar el món perquè tingui sentit. La realitat sempre supera la ficció? Sí, és clar, perquè la realitat és inversemblant; la literatura no pot ser-ho”

Esperem que la literatura ens sorprengui, ens sacsegi, ens desorienti, ens emocioni, ens interrogui. Però què és la literatura per a la Carlota? “La intel·ligència humana és la capacitat de trobar patrons per poder predir el futur. La humanitat s’entesta sempre a trobar un sentit a les coses; per tant, la literatura és una manera d’explicar el món perquè tingui sentit. La realitat sempre supera la ficció? Sí, és clar, perquè la realitat és inversemblant; la literatura no pot ser-ho.” Ho diu i es fa un silenci que, sense que sembli forçat, s’allarga uns segons. I continua: “La literatura és com una forma de consol. Quan llegeixes un llibre i t’agrada molt és com si haguessis trobat algú que t’entén, que ha sigut capaç de posar en paraules o d’expressar una cosa que tu sents o que, fins i tot, no sabies que senties. Per tant, la literatura cicatritza”.

“Tu tens unes vivències, unes emocions, un conjunt de fets reals, i tot això ho passes per la màquina de picar carn i en surten hamburgueses. La literatura és això: fer hamburgueses de la teva vida”

I això explica que la Carlota escrigui. Perquè diu que quan ho fa està més contenta. Anota idees, estableix el seu mètode, planifica el seu excel i escriu. “El més important és que el que vulguis escriure tingui un fons de veritat. Tu tens unes vivències, unes emocions, un conjunt de fets reals, i tot això ho passes per la màquina de picar carn i en surten hamburgueses. La literatura és això: fer hamburgueses de la teva vida.”

La metàfora és carnívora però molt gràfica. Perquè la Carlota també és així. Una dona vital, vehement, enèrgica i molt terrenal. Que escriu perquè necessita explicar, cicatritzar o consolar. Perquè la vida està plena de fets, vivències, emocions i metàfores que ens sacsegen compulsivament. Ens acomiadem i li dic: “Crec que he trobat el manual”. I amb somriure murri respon: “Doncs passa-me’l”. La traductora té un manual, l’escriptora segur que també. Però potser encara l’està descobrint. Perquè la literatura és un llibre sense fi. Queden moltes pàgines en blanc.

Cavalca sola per la vida. Construeix el seu propi manual. I ens ofereix contes i novel·les perquè puguem gaudir de les seves metàfores, de les seves reflexions, de la seva ploma.

Aquest és el teu article gratuït setmanal.

Fes-te subscriptor. Podràs llegir i fer possible tot el periodisme de LA MIRA.

Ja ets subscriptor/a? Accedeix-hi

Comentaris