Persones

Àngel de muntanya

La fe mou muntanyes però el bomber Siscu Carola recorda que la muntanya no es mou, que som els humans qui ens hi hem de saber moure. I ell ho sap prou bé. S’hi ha mogut, s’hi mou i s’hi mourà amb una motxilla plena de mig segle de rescats

per David de Montserrat Nonó

Àngel de muntanya
En Siscu Carola porta tota una vida lliurat a la muntanya. Casa seva no deixa de ser un museu d’homenatge a la seva passió. (Fotografies de Jordi Borràs Abelló)

Aquest és el teu article gratuït setmanal.

Fes-te subscriptor. Podràs llegir i fer possible tot el periodisme de LA MIRA.

Ja ets subscriptor/a? Accedeix-hi

Enfilo cap a la vall de Camprodon. Fa un dia d’estiu esclatant. Lluminós. De calma absoluta. Quan passo pel túnel de Castellfollit de la Roca coincideixo amb dos camions de bombers que van a pas, en diríem, de dia sense novetats. És dilluns. Al cotxe hi poso l’Spotify, que el primer dia de la setmana sempre em proposa allò que ell anomena “descobriment setmanal” i aleatòriament et suggereix cançons que et poden agradar en funció del que sols escoltar. Sona “Flown”, una meravellosa peça mística, molt de pujar a muntanya i observar el món a vista d’ocell, que et fa veure bonica la vida.

Sento que comenta que un company seu jubilat ha mort colgat per una allau mentre era d’excursió al Mont Blanc. D’això ha anat tota la seva carrera

Arribo al passeig Maristany de Camprodon. El paradís. Arbres alts com un sant Pau que en aquesta època de l’any, a cavall de primavera i estiu, et submergeixen en la màxima expressió de la verdor frondosa. Em recorda un viatge a Suïssa que vaig fer un estiu. En Siscu Carola (Camprodon, 1951) s’espera recolzat a la seva furgoneta groga mentre parla pel mòbil. A la porta de darrere hi ha un adhesiu d’un bomber penjat de la grua de l’helicòpter de salvament. Baixo del cotxe i sento que comenta que un company seu jubilat ha mort colgat per una allau mentre era d’excursió al Mont Blanc. D’això ha anat tota la seva carrera.

Anem, juntament amb el company fotoperiodista Jordi Borràs, cap a casa seva, feta de pedra, on regna una pau absoluta. Al costat de la porta d’entrada, una rajola anuncia clarament “Aquí hi viu un muntanyenc”, i un xic més amunt, una campana amb un camió de bombers que deixa clar que allò és el quarter general d’en Siscu, ara que ja no ho és el parc de bombers de Camprodon, tot i que encara hi passa cada dia per conèixer les novetats. I és que, per molt jubilat que estigui, el mòbil sempre el té a punt per donar un cop de mà.

“Per ser GRAE et cal il·lusió. No és una feina més. Un rescat t’ha de despertar il·lusió”

Sobre una porta del menjador hi ha dos esquís antics —ell en diu “esquisos” i m’aclareix que deuen ser dels països de l’Est, “potser Eslovàquia”— amb una placa dels seus companys del Grup Actuacions Especials (GRAE) dels Bombers de la Generalitat de Catalunya, del dia que es va jubilar, amb aquesta inscripció: “Constància, perseverança, presència, entusiasme, esforç, fidelitat, il·lusió, treball en equip... i així, una llista interminable. Gràcies, Siscu, per la teva passió i dedicació, gràcies per convertir els rescats de muntanya en un estil de vida”. Ell tradueix, en vida pròpia, aquestes paraules: “Per ser GRAE et cal il·lusió. No és una feina més. Un rescat t’ha de despertar il·lusió”.

En Siscu Carola ha vist de tot en una vida dedicada a dues passions: la muntanya i els rescats.

Pugem per una escala de fusta a fer unes quantes fotos, a banda de les que ja hem fet a l’entrada. Les parets semblen un museu d’homenatge a la muntanya, com no podia ser d’altra manera. Hi ha grampons de l’any de la picor, uns esquís —alerta, “esquisos” de fusta marca Magret fabricats a Camprodon, una autèntica relíquia—, unes raquetes de neu que també ho són i uns quants piolets. Les raquetes antigues en Siscu les va “agafar” d’uns companys d’un altre cos, i ho explica amb un somriure murri, mentre assenyala els piolets “per marcar el camí, perquè tornin per allà on han vingut si les volen venir a recuperar”. I torna a somriure. A veure si encara veurem una escena tarantiniana a l’estil de Ramon Mercader versus Lev Trotski.

La dedicació vital d’en Siscu als rescats no ha estat buscada. Més que voler dedicar-se als rescats ha semblat més que els rescats l’han anat a buscar a ell. M’explica que tot va començar d’una manera casual quan es va passar els hiverns entre els quinze i els disset anys a casa d’uns cosins a Illa (el Rosselló) i anava a esquiar de franc a Font-romeu fent-se passar per estudiant: “Allà vaig aprendre a esquiar bé i quan vaig tornar a la Creu Roja de Camprodon em varen proposar d’entrar-hi perquè sabia esquiar”. Però aleshores en Siscu tenia divuit anys i la majoria d’edat era als vint-i-un, amb la qual cosa va necessitar una autorització signada pel seu pare.

“La muntanya és dolça, ben dolça; és allà, quieta. Som nosaltres qui ens hi movem i hem de saber moure’ns-hi”

I fou així com des del gener de 1969 en Siscu ha destinat gairebé mig segle de la seva vida a fer de bomber, però sobretot, com dèiem, enfocat als rescats. Un cop jubilat ha descarregat la motxilla amb prop de 900 actuacions i ara l’agafa per seguir anant a la muntanya d’excursió amb un grup d’amics. La té al costat del sofà, sempre a punt, i comenta: “Sortim, com és demanat, els diumenges i els dimarts”. “Com és demanat”, diu... Com si fos un mandat diví, penso. Crec que amb això queda clar el seu estil de vida.

Diumenge va anar a l’olla de Núria. “Vaig estar entretingut mitja hora per fotografiar una marmota que se’m posava de cul.” I dimarts anirà a la vall de Coma Ermada amb el seu grup d’amics, equipats amb vi, cafè i Anís del Mono, on ja sap que no trobaran ningú, potser ni isards. Diu que se’n fot, dels companys que treuen barretes energètiques, i que és quan ell treu “les barretes energètiques de pagès”, és a dir, una bona llonganissa. “I si no fem la cerveseta un cop a baix, jo no hi vaig!” I torna a somriure. Després d’haver fet uns quants cims de 4.000 metres d’Europa s’ho agafa amb molta més calma, però d’anar-hi hi va fins que el cos aguanti.

Quan no puguis anar a muntanya, què, Siscu?

“Doncs a patir.”

Patir tant com s’altera quan sent voltar els helicòpters per la vall i ell ja hi voldria ser. En aquest cas no pateix però “em resigno”, diu.

En Siscu assenyala i compta els cims que ha resseguit tant de Catalunya com d’arreu d’Europa, on acumula un bon grapat de 4.000.

Si pujant escoltant “Flown” al cotxe i veient el paisatge la vida em semblava bonica, fa tota la pinta que la d’en Siscu també ho ha estat fins ara, encara que costi d’entendre amb el munt de desgràcies que ha hagut de gestionar. Només cal xerrar amb ell. Un to viu, bona cara, content, alegre i un belluguet. Li plantejo aquest contrast.

“Sí, què vols? El que ha passat, ja ha passat.”

Siscu, en un dia com el d’avui, tan plàcid, no deu passar res a la muntanya, li dic.

“I tant que sí, sempre hi passen coses. Mira, ahir, vaig ser a l’olla de Núria i varen haver de rescatar una dona que s’havia trencat el turmell i a la tarda encara hi va haver dos rescats més.” Catalunya ja va a més de dos rescats diaris. Ell recorda quan des de Camprodon se’n feien “tres o quatre l’any!”, s’exclama.

La muntanya s’ha convertit en la Rambla de Barcelona i molta gent acaba trobant amunt allò de què vol escapar a baix. Precisament parlant d’anar a muntanya li pregunto si anar-hi sol és el pitjor que pots fer.

“No. L’error és no dir on vas o anar a llocs on no hi ha ningú. Si tu vas al Gra de Fajol o al Bastiments sempre hi trobaràs altra gent.”

En prenc nota. I tu hi vas sol?

“Quan vaig a fer esquí de muntanya, sí. Pensa que gent de setanta anys que faci esquí de muntanya no n’hi ha, i el ritme dels joves jo tampoc el puc seguir.”

Deus quedar fotut de cobertura amb el mòbil.

“Sí, i què? Bé que abans no en teníem. I t’imagines què volia dir això...? Tres hores caminant fins al telèfon més proper.”

Vist amb ulls del segle XXI em sembla terrible.

“Quan ets bomber has de fer-te una bona pel·lícula sobre què creus que ha pogut passar quan vas al lloc dels fets, però el dubte sempre el tens sembrat al cap. Mai saps si la informació que tens és la bona”

La muntanya és agredolça?

“No! És dolça, ben dolça. La muntanya és allà. Està quieta. Som nosaltres qui ens hi movem i hem de saber moure’ns-hi.”

Ho diu com un acte d’amor incondicional a la muntanya. Exercici màxim d’acceptació, de rendició a la natura.

Què penses, quan vas a muntanya?

“Quan vaig a la muntanya ordeno pensaments.”

Tot i estar jubilat, en Siscu Carola sempre té el mòbil obert per aconsellar els seus companys del GRAE en actiu.

Com és el cap d’un bomber ben moblat?

“Fer-se una bona pel·lícula de què creus que ha pogut passar quan vas al lloc dels fets, però el dubte sempre el tens sembrat al cap. Mai saps si la informació que tens és la bona.”

I penso com es pot suportar gairebé mig segle de vida de bomber sortint del parc mentre el dubte et rosega.

La seva “pel·lícula” passa en zona artificialment fronterera. Per a ell el Tractat dels Pirineus no existeix i si ara vingués Lluís XIV de la maneta del cardenal Mazzarino a recordar-li què hi diu, de ben segur que els trauria el piolet per recordar-los quin és el camí de tornada a Versalles. “Per a mi allò és Catalunya”, em recorda. A l’altre vessant de la muntanya també és conegut, especialment entre els equips de rescat de la Gendarmeria i de les Companyies Republicanes de Seguretat (CRS) de l’Estat francès, i sovint queda amb el seu amic, i batlle de Prats de Molló, Claude Ferrer.

La tragèdia del Balandrau va situar Catalunya al mapa internacional de rescats quan el cos de bombers catalans es va integrar a la Comissió Internacional de Rescat Alpí (CISA-IKAR)

Passem molt per sobre de la tragèdia que va viure a partir del 30 de desembre de 2000. La invasió sobtada d’un torb mata deu alpinistes entre la coma de l’Orri i el Balandrau, al Ripollès, i el pic de l’Orri, al Pallars Sobirà. En alguns d’aquests casos, colgats per sis metres de neu, absolutament perduts pel que s’anomena white out, és a dir, desorientats perquè l’entorn és blanc absolut. Sense cap referència, i depenent de cap on et moguis, pots caure —per exemple, per un torrent—, com va passar en aquest cas tràgic amb la trampa mortal del torrent de Fontlletera.

Aquest bomber venerat a ambdós vessants del Pirineu és el cul d’en Jaumet i segueix sortint un mínim de dos dies per setmana a recórrer cims del Pirineu oriental.

Però la seva vida ha estat molt més que la tragèdia del Balandrau, tot i que sens dubte ha estat “l’actuació” més important de la seva carrera. Li pregunto sobre si hauria passat el mateix amb la tecnologia d’avui. “La previsió meteorològica hauria estat molt més precisa. Pensa que avui en dia hi ha tanta precisió que, per exemple, recordo un cas al Mont Blanc en què a l’helicòpter se li va comunicar que tenia una finestra de mitja hora de bon temps per anar a fer un rescat. Mitja hora!”

I continua...

“Es parla molt de la tramuntana de l’Empordà, que és més sovintejada que aquí, això sí, però és plana. La natura s’hi ha adaptat.”

Té raó. Jo m’he fet farts de veure arbres planxats, oblics, al cap de Creus.

“Aquí un arbre trencat pel vent és el més habitual. Quan el vent topa amb la cresta i després baixa agafa una embranzida amb molta virulència i et pot destruir un refugi.” I em cita l’alpinista Carles Vallès —integrant de l’expedició catalana que va assolir l’Everest el 1985—, que una vegada li va dir que “els vents com els que he vist al Pirineu no els he vist enlloc. Ni a l’Himàlaia”.

“Sempre és dur i, tot i que et recomanen comunicar la notícia fent tombs, al final has d’acabar dient: «Hem fet tot el que hem pogut però la situació és aquesta»”

Tota l’experiència dels fets del 30 de desembre de 2000, com li agrada concretar a ell, va servir per situar Catalunya al mapa internacional en temes de rescats quan el cos de bombers catalans es va integrar com a membre de la Comissió Internacional de Rescat Alpí (CISA-IKAR). La tècnica que els catalans varen fer servir, amb les motoserres per reduir el mantell nival i poder sondar-lo per trobar-hi les víctimes, va despertar l’interès dels gendarmes i CRS francesos, que ho varen presentar com un exemple de col·laboració internacional.

La tasca dels GRAE també ha millorat molt gràcies a la tecnologia. Ara fins i tot es fan rescats per mòbil. Amb la geolocalització es poden donar unes indicacions molt clares a l’afectat, si es pot moure de lloc, per dirigir-lo a una zona de sortida pel seu propi peu que, en cas que requereixi finalment assistència, permeti una operació més fàcil.

No has plorat mai quan se t’ha mort gent en algun rescat? 

“Alguna llàgrima ha baixat alguna vegada.”

Em queda clar que ben poques. I em parla de la “cuirassa”. La cuirassa emocional. Però donar la notícia d’una mort em sembla insuportable.

“Sempre és dur i, tot i que et recomanen comunicar la notícia fent tombs, al final has d’acabar dient: «Hem fet tot el que hem pogut però la situació és aquesta»”. La tristor o la impotència es matisa amb la satisfacció de la feina feta. I parlem de donar i rebre. “Omple més ajudar que rebre l’agraïment.” I no hi puc estar més d’acord.

Gairebé 900 actuacions com a bomber donen molt de si a l’hora de narrar infinites situacions en què el risc alpí ha estat molt present.

Durant la conversa no s’està de recordar-me un parell de cops en què on no hauria volgut estar mai és amb altres companys bombers que han d’assistir accidents de trànsit. “No he necessitat mai suport psicològic.” Em comenta, sense voler entrar en detalls, que la seva teràpia de xoc es va produir amb la mort d’un monitor d’esquí amic seu, l’Enric Planella, que dona nom a un dels telecadires de Vallter 2000. “Allò em va curar de cop”, afirma contundentment.

Tens creences religioses? “No. La meva dona, sí. Tots els parenostres que hagin calgut ja els ha resat ella per mi”

Tens creences religioses?

“No. La meva dona, sí. Tots els parenostres que hagin calgut ja els ha resat ella per mi.”

Ell no està per parenostres i confessa que ha tingut sort de la paciència familiar. “I el papa, no vindrà avui per dir-li el vers de Nadal?”, em recorda que ha dit en més d’una ocasió la seva mainada quan els rescats han passat per davant dels galets. Em confessa que des del moment que la seva dona ha vist per televisió segons quins indrets que ha trepitjat, li ha dit: “Si arribo a saber que caminaves per aquests llocs no t’hi hauria deixat anar”.

“Però ara ja ha passat”, diu rient i fent un respir.

El sents parlar i veus que en Siscu encara no ha fet el cim. Res de white out, en Siscu està molt in.

Aquest és el teu article gratuït setmanal.

Fes-te subscriptor. Podràs llegir i fer possible tot el periodisme de LA MIRA.

Ja ets subscriptor/a? Accedeix-hi

Comentaris