Persones

La mestra que estima els nens des de 1915

Mestra de la República, Isabel Etxeberria va arribar a l’escola de Llançà l’any 43, depurada pel franquisme. Nascuda el 1915, aquesta basca manté la vitalitat, la força i els ideals intactes. Una veritable pedagogia de vida

per Anna Alfaro Lucas

La mestra que estima els nens des de 1915
La Isabel ens obre les portes a 106 anys de vida. És una dona pionera, amb una vitalitat i una energia envejables. Gràcies a ella, fem reviure històries i fotografies en blanc i negre. (Fotografies de Jordi Borràs Abelló)

Aquest és el teu article gratuït setmanal.

Fes-te subscriptor. Podràs llegir i fer possible tot el periodisme de LA MIRA.

Ja ets subscriptor/a? Accedeix-hi

Dones com Isabel Etxeberria Gorriti (Sant Sebastià, 1915) sacsegen la desmemòria de cop. Les històries rebroten amb les seves paraules i inunden de verd la grisor de l’oblit. Amb el cor dividit entre el País Basc i Catalunya, als seus 106 anys de vida n’ha vist de tots colors: la dictadura de Primo de Rivera, la Segona República, la Guerra Civil, la dictadura franquista, la democràcia. Però la Isabel, a més, mira el món amb ulls de mestra. Mestra de la República. Una de les últimes integrants de la segona i última promoció de mestres formats en època republicana. Uns mestres que volien canviar-ho tot, però la guerra i el franquisme es van imposar en el seu camí i van fer virar el seu futur i el del país.

De caràcter fort i ulls vius, la Isabel ens rep al menjador de casa seva a Llançà. Només entrar, un “Déu vos guard” i un “Ongi etorri” en punt de creu ens donen la benvinguda. Un quadre del mar presideix la sala. No és casualitat, el mar sempre l’ha acompanyat. La seva història s’explica entre el Cantàbric i el Mediterrani, entre Sant Sebastià i Llançà. Potser l’onatge ha estat el que li ha donat aquesta energia i vitalitat que encara conserva, i aquesta determinació per anar contra corrent. Anem on comença aquesta història, cap a Sant Sebastià, on el 31 de gener de 1915 neix la Isabel.

“Érem al pati jugant, al passeig de França de Sant Sebastià, quan de sobte vam sentir crits que s’havia proclamat la República”

Nascuda en una família de parla basca, la Isabel creix amb quatre germans més, dues noies i dos nois. De joveneta ja apuntava maneres: les seves germanes, més grans que ella, feien pintura i ballet. Però la Isabel preferia posar-se les botes de muntanya i anar a caminar o a jugar a pilota basca. Va estar internada dos anys en una escola de carmelites a Zumaia i va fer el batxillerat a les teresianes de Sant Sebastià amb setze anys, just quan es proclamava la Segona República. “Érem al pati jugant, al passeig de França de Sant Sebastià, quan de sobte vam sentir crits que s’havia proclamat la República”, explica mentre la seva filla Mayra, que també ens acompanya, obre uns àlbums de fotografies per ensenyar-nos-en.

No quedava gaire perquè la Isabel hagués de decidir què fer amb la seva vida. Sabia que volia seguir estudiant, però no tenia gaire clara la seva vocació. Motivada pel nou pla d’estudis que la Segona República just havia implementat, es va decantar per Magisteri, tant per la idea d’ensenyament com per la formació que rebien els mestres. També pel sou, superior al d’aleshores. Entrar a Magisteri, però, no era fàcil.

La Segona República i els mestres

Marcel·lí Domingo, primer ministre d’Educació de la Segona República, va capitanejar una reforma per canviar tot el país a través de l’educació. Es van construir noves escoles amb perspectiva higienista, amb aules àmplies, biblioteca, espais per fer treballs manuals i patis generosos. L’educació passava a ser laica, s’aplicava la coeducació i es perseguia la innovació pedagògica. Els infants eren al centre i l’aprenentatge s’adquiria a través de la seva pròpia experimentació i observació. I perquè això fos una realitat, calien mestres ben preparats.

Després de cursar batxillerat, els estudiants del pla formatiu de Domingo passaven unes oposicions que els permetien optar a una de les places limitades que oferia l’Escola Normal, la institució encarregada de preparar els nous mestres. Allà s’hi estaven tres anys, on es formaven i aprenien a ensenyar. Finalment, i després de passar una última revàlida, es feia un últim curs, el quart: les pràctiques, remunerades amb un sou equivalent al d’un mestre de l’època.

La primera promoció i la segona de l’Escola Normal de Sant Sebastià. Hi trobeu la Isabel? És la noia vestida de blanc a l’ala dreta de l’escala, recolzada a la barana.
“A en Marcel·lí Domingo jo sempre el lloaré perquè va voler que els mestres estiguessin ben formats”

Així doncs, un cop acabat batxillerat, i ja en ple juny, la Isabel i la resta de companyes van començar a estudiar per a les oposicions. Abans, però, cap a les sis del matí, anaven a la platja de Sant Sebastià a nedar. Banyador i faldilla blanca. Després, directes cap a l’acadèmia. La Isabel recorda que va haver d’estudiar força. “Eren força difícils. A en Marcel·lí Domingo jo sempre el lloaré perquè va voler que els mestres estiguessin ben formats i que no fossin el típic mestre d’escola que es moria de gana i, per això, exigien”, explica la Isabel reafirmant les seves paraules picant sobre la taula.

A Sant Sebastià, l’Escola Normal era en un edifici dels jesuïtes. Tenia pati, frontó i pista de patinatge. La Isabel descriu l’escola com un lloc “magnífic”, i me n’ensenya fotografies. “Mira, tots aquests vam passar les oposicions; aquí hi ha la primera promoció, i aquí, la segona. De tercera ja no n’hi va haver perquè va esclatar la guerra”, diu mentre recorda els seus companys. “Aquí hi ha els mestres de la República”, afegeix la seva filla.

L’Escola Normal

“L’Escola Normal van ser tres anys durs. Vaig haver d’estudiar molt. Hi havia la formació general, la més humanista, com la filosofia o la psicologia. No tenia res a veure amb el magisteri antic. Ens ensenyaven a ensenyar, però primer havies de formar-te tu. Fins llavors no es donava valor a l’educació, i en Marcel·lí Domingo va voler començar per baix: formem els mestres! Aquesta va ser la gran idea”, explica la Isabel amb determinació. “Era un pla de formació que ja voldrien els mestres ara!”, afegeix la seva filla Mayra, professora d’institut ja jubilada.

A l’Escola Normal, també feien música, anglès i treballs manuals. A la Isabel no li agradava gens ni la gramàtica ni la història, però allà va tenir molt bons mestres i encara recorda que tot el que sap d’història ho va aprendre del professor Cortés. També van tenir una professora d’arts plàstiques que era neboda d’Unamuno, i recorda que els deia: “Soc neboda de l’Unamuno, però no del seu cap!”. Els futurs mestres també havien d’escollir una especialització, i la Isabel va triar ciències. “Ara pot semblar una cosa normal, però llavors era una novetat!”, explica.

Quines cançons cantaven a l’Escola Normal?  “L’«Himno de Riego» i «La marsellesa»” i, mig rient, n’entona la primera frase: “Allons enfants de la Patrie...!”

La música també era una novetat i, precisament, és una de les classes que la Isabel recorda amb més detalls. Tenien una professora que era bona, però també molt exigent i, a més de fer-los jocs musicals, els feia entonar. “Feia cantar els que no tenien oïda, i això era un problema! Ho recordo perfectament! La professora sabia el que es feia, però els pobres que no tenien oïda... Ai, mare!”, exclama la Isabel. Ella, però, no se n’havia de preocupar gaire. A banda de tenir bona oïda, tenia formació musical, com tota la seva família. Quines cançons cantaven a l’Escola Normal?, li pregunto. Amb un somriure em respon: “L’«Himno de Riego» i «La marsellesa»” i, mig rient, n’entona la primera frase: “Allons enfants de la Patrie...!”.

La coral de l’Escola Normal, preparada per cantar. A la Isabel la podeu trobar a la banda esquerra, a primera fila, vestida de blanc. Em diu que tota la seva família porta la música a dins, i no li falta raó. Un cosí seu era organista de Bilbao als anys trenta, i ella, encara avui, toca cada dia una estona el piano a casa.
“Crec que no hi havia la sensació d’estar fent alguna cosa diferent perquè ja estàvem en un pla formatiu diferent i els professors s’adaptaven a nosaltres; ells també utilitzaven pedagogia nova”

L’obstinació de la Segona República per formar els mestres era notable. Un pla educatiu que capgirés tot el país per trencar amb el passat. Com era una classe a l’Escola Normal? “Al meu curs hi havia tres nois i la resta érem noies. La veritat és que ens enteníem bé. En total érem... A veure, deixa’m comptar les files. Uns 20 o 24 més o menys. Crec que no hi havia la sensació d’estar fent alguna cosa diferent perquè ja estàvem en un pla formatiu diferent i els professors s’adaptaven a nosaltres; ells també utilitzaven pedagogia nova”, reflexiona la Isabel. La innovació que suposava aquell nou pla formatiu és innegable, i s’inspirava també en una de les institucions més referents del moment en matèria educativa: la Institución Libre de Enseñanza.

“Vam anar tota la promoció a unes conferències que feien a la Institución Libre de Enseñanza a Madrid. Recordo unes sales molt grans, era molt diferent de tot”

Aquesta institució, fundada per Francisco Giner de los Ríos el 1876, era un projecte pedagògic que es va desenvolupar al marge de l’Estat i de l’Església. Les dues promocions de l’Escola Normal de Sant Sebastià hi van anar de visita. “Vam anar tota la promoció a unes conferències que feien a la Institución Libre de Enseñanza a Madrid. Recordo unes sales molt grans, era molt diferent de tot. No en vam treure gran cosa, d’allà, però vam poder veure un altre ambient. Jo mai havia estat a Madrid abans”, recorda.

Tornem a Sant Sebastià. Al llarg dels tres anys de formació, la pedagogia era un element important en el pla formatiu dels mestres, tant per a ells mateixos com per als infants. Quins corrents pedagògics ensenyaven a l’Escola Normal?, li demano. La Isabel no dubta ni un segon: “Tot allò que fomentés l’espontaneïtat del nen. Cada nen és un món. T’has d’adaptar a ell, segons les teves possibilitats, i fugir d’allò de «tots cap a la dreta, tots cap a l’esquerra»! No. Cada nen ja demostra el seu estil”. Aquesta filosofia trencava amb l’ensenyament tradicional i remarcava la figura del nen com un agent actiu. També trencava amb el paper del mestre, que es convertia en un referent dins l’escola.

“La idea de mestre era formar els nens, preparar-los perquè poguessin viure”

Isabel, com definiria un mestre de la República? S’ho pensa uns segons i respon: “Estar al dia i preparar per al futur. Abans, s’ensenyaven les quatre normes i a llegir i escriure, i amb això ja n’hi havia prou. I no, la vida és alguna cosa més que això. La idea de mestre era formar els nens, preparar-los perquè poguessin viure. L’escola primària ha de preparar el nen per a tot el que ve, res més. I que ho capti bé”, assegura. I, amb tot aquest bagatge, la Isabel va acabar els tres primers anys. Arribava l’hora d’afrontar una classe real. Abans, però, havia de superar una revàlida, que va aprovar sense problemes. A les pràctiques s’hi va trobar de tot, nens que tiraven i d’altres que no tant, però els va acompanyar tots en el que va poder.

L’escola de Quintanilla de la Ribera

A la Isabel li va tocar fer les pràctiques a Quintanilla de la Ribera, un petit poble d’Àlaba, quasi fent frontera amb Castella i Lleó. L’escola del poble, nova de trinca i a punt per estrenar per una jove Isabel de vint anys, era una de les moltes escoles que es van construir en època republicana dins el pla liderat per Domingo. A l’escola de Quintanilla hi tenien aigua i dutxes. Les classes eren mixtes, i els dies que feia sol, treien els pupitres al pati per fer classe a fora. A banda dels nens del poble, també hi anaven els dels pobles del voltant.

Aquesta és l’escola de Quintanilla de la Ribera. La Isabel la va estrenar quan ella també s’estrenava en l’ofici de mestra, l’any 1935. Hi havia aigua i dutxes, cosa excepcional en una escola i també al poble.
“Havíem de donar-ho tot als nens perquè allà no es podia comprar res; a més, tots eren de famílies llauradores i tenien pocs recursos”

La Isabel recorda aquella etapa amb il·lusió: “Tenia catorze nens a classe. Havia de fer-me portar el material des de Miranda de Ebro, la localitat propera més gran. Venia el carter una vegada a la setmana amb una euga i, si necessitava res, l’hi encarregava i m’ho portava. Havíem de donar-ho tot als nens perquè allà no es podia comprar res; a més, tots eren de famílies llauradores i tenien pocs recursos”, comenta amb una certa decepció. Ella també feia les seves excursions a peu fins a Miranda de Ebro per encarregar material o qualsevol altra cosa que necessités. En aquell moment, no hi havia cap carretera que connectés els dos pobles, i res no li treia una bona hora i tres quarts per fer només el camí d’anada.

Durant les pràctiques, aplicava la pedagogia que li havien ensenyat a l’Escola Normal, i el mètode Montessori, a ells, ja els semblava una mica antic. “Ens adaptàvem als nens. Amb ells mai he tingut problemes, si n’he tingut ha sigut amb alguns pares. No comprenen que, per exemple, si el nen és petit no pot ser alt. Deixa’l que sigui petit! Això a vegades els costa d’entendre. Si volen el millor per a ell, que ajudin”, diu convençuda. I acaba: “Si un nen no podia, doncs no podia. Però jo mai el rebutjava”.

Cobraven com un mestre de l’època, unes 3.000 pessetes l’any, però quan es convertien en mestres oficialment tenien dret a 1.000 pessetes més

Quasi tota la promoció de la Isabel va fer pràctiques a Àlaba. Durant aquest període, cobraven com un mestre de l’època, unes 3.000 pessetes l’any, però quan es convertien en mestres oficialment tenien dret a 1.000 pessetes més, és a dir, 4.000 pessetes l’any. Una mesura més que va impulsar la República per dignificar l’ofici de mestre. Així doncs, per anar a cobrar cada mes, la Isabel havia d’anar a Vitòria, on es reunia amb la resta de companys en una fonda de la ciutat. Caminava unes tres hores i mitja per la muntanya fins a arribar a l’estació de tren de Trebiñu i agafar el tren que la portava a Vitòria. En aquestes trobades comentaven el dia a dia en les escoles i compartien les seves experiències.

Fa bon temps, així que la Isabel treu els pupitres al pati i els nens i nenes de l’escola de Quintanilla fan classe fora. D’aquesta manera, els toca l’aire i aprofiten els rajos de sol.
La inspecció, com era d’esperar, va anar bé, tan sols li va fer un comentari: “Us falta posar el quadre del president de la República!”

Abans d’acabar el període de pràctiques, cada mestre rebia la visita d’un inspector a classe, era la prova final. Si superaven la inspecció, un cop acabades les pràctiques, se’ls assignava una escola amb plaça fixa i tenien dret a l’augment de sou. L’inspector Longarón va anar a veure la Isabel l’any 1936. Com que l’inspector havia de pujar a peu de Rivabellosa a Quintanilla i n’hi havia per estona, en el transcurs ja li havia arribat, a la Isabel, que l’endemà tindria visita d’inspecció. Quan l’inspector va arribar a l’escola, en veure que els nens estaven sospitosament molt tranquils i a lloc, va dir a la Isabel: “Ja veig que sabíeu que venia!”. La inspecció, com era d’esperar, va anar bé; tan sols li va fer un comentari: “Us falta posar el quadre del president de la República!”.

Dit i fet, la Isabel va agafar les seves botes de muntanya i va baixar cap a Miranda per comprar el quadre del president Manuel Azaña. Com que era gran, l’hi va pujar el carter uns dies més tard. Però mai el van arribar a penjar. Corria ja el mes de juliol i, mentre la Isabel esperava que li pengessin el quadre a l’escola, la Guerra Civil va esclatar.

La Guerra Civil

“Explica-li per què eres a Quintanilla quan esclata la guerra”, li diu la seva filla Mayra amb complicitat. “Això és molt curiós”, continua la Isabel. “Les vacances començaven un 15 de juliol, però el bisbe de Vitòria va avisar que venia a confirmar, un fet extraordinari en un poble tan petit. I el capellà, que era d’Astigarraga, un poble de Sant Sebastià, em va dir: «Per què no et quedes uns dies més? Així seràs la padrina dels que es confirmen». Els dos parlàvem en basc, ens allotjàvem a la mateixa casa i, finalment, vaig decidir quedar-me... Ai, mare! Va venir el bisbe, en Mateo Mújica, desterrat després per Franco, i va ser l’últim poble que va visitar. El 18 de juliol ja va començar la guerra.”

“Quan vaig arribar, la portera em va dir que la casa estava ocupada per nacionals. «Una família ha entrado y no lo he podido evitar», va dir”

Si no s’hagués quedat a Quintanilla, la guerra l’hauria enxampat a casa seva, a Sant Sebastià, amb la seva mare. En aquell moment, Quintanilla es trobava en zona nacional, i Sant Sebastià, en zona republicana. Amb la guerra trepitjant-li els talons, la Isabel va anar cap a casa per reunir-se amb la família. En arribar-hi, però, no hi va poder entrar. “Quan vaig arribar, la portera em va dir que la casa estava ocupada per nacionals. «Una família ha entrado y no lo he podido evitar», va dir. Jo en aquells moments encara no havia pogut parlar amb la meva mare, així que vaig tornar a Quintanilla per esperar allà fins que poguéssim posar-nos en contacte”, explica.

La Isabel, al mig de la imatge, es fa una fotografia amb les famílies de Quintanilla, davant l’escola. L’educació no era tan sols cosa de nens i mestres, les famílies també hi anaven de bracet.

La seva mare, veient l’esclat de la guerra i els primers morts a Sant Sebastià, va decidir marxar cap a Arrona, on tenia la casa de la família, per reunir-se amb les seves germanes, algun dels fills i altres familiars. “La Guerra Civil va ser molt dura”, diu amb cara de dolor. Quan van aconseguir posar-se en contacte i la casa va quedar desocupada, la família es va poder retrobar a Sant Sebastià. I mentre la guerra avançava i la història s’anava escrivint, la Isabel, amb 21 anys, poc es pensava que el seu destí donaria un tomb.

Els mestres de la República van ser un dels col·lectius represaliats per part del bàndol rebel quasi des del mateix moment que la guerra va esclatar. “Quan va venir la guerra, nosaltres érem els enemics”, resumeix la Isabel

Els mestres de la República van ser un dels col·lectius represaliats per part del bàndol rebel quasi des del mateix moment que la guerra va esclatar. “Quan va venir la guerra, nosaltres érem els enemics”, resumeix la Isabel. Hi havia diverses maneres de fer efectiva la repressió. A alguns mestres els van obligar a fer un curs de redreçament; d’altres, com la Isabel, passaven el filtre de les comissions depuradores. Aquestes comissions eren els organismes encarregats d’eliminar del sistema educatiu qualsevol flaire que promulgués els valors republicans (laïcisme, coeducació, etc.). L’educació s’havia de basar en el nacionalcatolicisme i era necessari fer purga dels mestres que fossin afins a una mentalitat diferent. Podien ser inhabilitats, expulsats, jubilats abans d’hora, traslladats fora de la seva província o de la seva comunitat... Altres mestres van acabar jutjats i condemnats a mort.

Alguns mestres de la República van emprendre el camí de l’exili i d’altres decidiren quedar-se. La Isabel no es va plantejar marxar, però aquí l’ensenyament tornava a caminar enrere. I, amb tot plegat, els mestres de la República estaven en mala posició. “Jo crec que ens van depurar a tots. Érem com peons: tu vas aquí, tu vas allà.” No cal dir que les famoses mil pessetes més de sou i les condicions del pla d’estudis impulsat per Domingo van quedar en no res, els mestres tornarien a passar gana.

“Havíem de demanar pels carrers amb una guardiola que tenia dues «S», de «Servicio Social», i nosaltres sempre dèiem: «Sempre solteres!»”

La Isabel va ser depurada, en primera instància, a Quintanilla. Un cop va tornar cap a Sant Sebastià, la van obligar a fer el Servicio Social. Si no el feia, ni obtenia el títol de mestra ni podia treballar. “Jo ja havia arribat a l’última part de la meva formació, tan sols em faltava tenir el títol a les mans”, lamenta la Isabel. El Servicio Social, organitzat per la Sección Femenina de la Falange, era obligatori per a les dones solteres d’entre 17 i 35 anys que volien accedir al món laboral. “Havíem de demanar pels carrers amb una guardiola que tenia dues «S», de «Servicio Social», i nosaltres sempre dèiem: «Sempre solteres!». Era una placa blava on hi havia dues esses. Primer, em van destinar a màquina, tenia una cap que era catalana i era molt dura. Jo no sabia cosir a màquina i ens obligaven a cosir per als soldats; però, finalment, vaig aconseguir que em traguessin d’allà. En plena potència ja de Franco”, explica. Però aquella no va ser l’última tasca que va fer amb el Servicio Social.

El bàndol nacional tira enrere totes les mesures en l’àmbit educatiu que la República havia implementat, com per exemple, la coeducació. Per això, a l’escola de Gabiria, la Isabel (extrem esquerre de la fotografia) només hi té nenes.

Després de cosir a màquina, li va tocar infermeria. En unes escoles de Sant Sebastià hi havien instal·lat un hospital i hi van enviar la Isabel perquè fes d’infermera. “Allà m’hi vaig estar uns dos mesos i cada dissabte o diumenge havíem d’anar a demanar pel carrer, amb la xapeta; tot això era molt dur. Estaves obligada a fer-ho perquè et donessin el títol o per poder treballar. A més, al final del servei, havies d’entregar com un treball, jo crec que vaig fer un jersei”, recorda. L’última tasca amb el Servicio Social va ser servint àpats en un menjador situat al carrer Miracruz de Sant Sebastià.

Getaria i Gabiria

Amb el Servicio Social fet, la Isabel rep el segon informe de depuració a Sant Sebastià. El 1937 la traslladen de manera provisional a Getaria, un poble pescador de Guipúscoa. Allà, a diferència de Quintanilla, només tenia nois a la classe. L’escola era dins la mateixa confraria de pescadors i la Isabel en té bons records, malgrat la situació. La proximitat amb Sant Sebastià feia que pogués anar cada cap de setmana a visitar la família. En l’àmbit educatiu, feia el que bonament podia. Intentava ensenyar “a la seva manera” amb la idea que tenia d’educació, però els recursos escassejaven. Segurament, si no l’haguessin tornat a traslladar, em diu que hauria fet la seva carrera a Getaria. Però l’any 39 la tornen a destinar a un altre poble, Gabiria, al sud de Guipúscoa.

“La inspectora li va dir: «Digue’m l’avemaria», i la nena va començar a recitar l’avemaria en basc. «¡La Virgen no sabe vasco!», li va etzibar”

A Gabiria va tenir un grup de nenes en una escola rural. Hi va estar des de l’any 1939 fins al 1943. Cada dissabte, tornava a Sant Sebastià per estar amb la família i banyar-se al mar, que tant trobava a faltar. A diferència de Getaria, a Gabiria sí que va rebre una visita de la inspectora, una teresiana de qui la Isabel es recorda molt bé. “Sembla que la vegi. Era una cap d’aquelles intransigents, antiquades, i a l’escola estàvem fent labors. Una nena estava brodant en colors i em va dir: «Aquests colors són de molt mal gust». Sembla que li vegi la cara! En aquella inspecció crec que em van posar mala nota... Hi havia una nena molt llesta, la Mirentxu Murua, i la inspectora li va dir: «Digue’m l’avemaria», i la nena va començar a recitar l’avemaria en basc. «¡La Virgen no sabe vasco!», li va etzibar.” Malgrat que el basc estava prohibit, la Isabel va seguir parlant amb les nenes en el seu idioma matern. Amb tot, arriba l’any 1943 i es fa un concurs general per donar plaça als mestres. És llavors quan a la Isabel la traslladen de manera definitiva.

“Agur Maria, graziaz betea, Jauna da zurekin...” Aquesta nena és la Mirentxu Murua, protagonista de l’anècdota amb l’avemaria. El dia que la inspectora li va dir que “la Virgen no habla vasco” va agafar un bon disgust i va tornar a casa plorant.

El trasllat final: Llançà

La destinació es decidia sobre mapa. “En el concurs havies d’escollir entre les places que quedaven i nosaltres, els mestres de la República, vam ser els últims a escollir. Havíem d’esperar que primer es col·loquessin la resta. Vaig escollir Llançà pel mar”, diu amb convicció. Recorda quines altres destinacions podria haver triat?, li pregunto. “Sí. A Andalusia hi havia molts pobles. També hi era Galícia, alguns pobles d’Astúries i València. Però a mi m’interessava ser tan a prop de casa com fos possible i per allà no hi havia opció! Mira, ves-te’n lluny! Vaig haver d’acceptar el que hi havia. La meva mare em deia que Llançà era molt lluny, però jo sempre li deia que si m’anava malament ja tornaria. Sempre he estat molt lliure, en la mesura del possible. Almenys, he lluitat”, afirma amb determinació.

“On va vostè, a Llançà o a Flaçà?” I la Isabel va respondre: “On hi hagi mar”

Així que, un mes de gener de 1943, una jove Isabel deixava el País Basc i es traslladava cap a Catalunya per seguir el seu camí de mestra. Va viatjar en un tren lent, sense llum, on hi havia també vagons amb bestiar. Primer, parada a Barcelona, i després, a Girona. No recorda les hores que s’hi va estar, però va ser un viatge llarg i va arribar cap a les sis de la tarda. Tan sols arribar a Girona va anar a inspecció, per ensenyar el carnet i firmar el contracte, perquè la poguessin nomenar com a mestra. Li van preguntar: “On va vostè, a Llançà o a Flaçà?”. I la Isabel va respondre: “On hi hagi mar”.

“Caminàvem per la carretera que portava al poble i recordo molt bona olor. A banda i banda hi havia horts florits de faves. Feien tan bona olor! Sempre recordaré aquell noi. I aquella olor”

I així va ser com la Isabel va arribar al poble de Llançà, a més de 500 quilòmetres de casa seva i després de tres hores de tren des de Girona. L’arribada al poble la recordarà tota la vida: “Vaig arribar sola a l’estació de tren des de Sant Sebastià una nit de gener de 1943 i, al baixar del tren, tan sols hi havia un noi. Era l’única persona que hi havia. Li vaig dir: «Em pots dir on puc anar? Una fonda o algun lloc per passar-hi la nit?». I em va acompanyar. Caminàvem per la carretera que portava al poble i recordo molt bona olor. A banda i banda hi havia horts florits de faves. Feien tan bona olor! Sempre recordaré aquell noi. I aquella olor. Em va portar fins a la fonda i allà em van donar una habitació. Aquella nit, però, vaig anar a dormir amb la panxa buida. La misèria ja es palpava, no hi havia res per poder menjar”.

La Isabel continua al dia de les novetats científiques que es van publicant. Les qüestions físiques, l’espaitemps li interessen. El dia que vam anar a parlar amb ella, sobre la tauleta del menjador, hi tenia el llibre El universo en tu mano, de Christophe Galfard.

Llançà havia estat un poble republicà, roig, i amb l’esclat de la guerra, molts havien anat al front o havien fugit cap a França. Això va fer que el poble patís molt en els anys de postguerra, la pobresa va fer-se notar amb força. L’endemà d’haver arribat a Llançà, la Isabel va anar a presentar-se a l’alcalde per prendre possessió de la seva plaça, però en arribar a l’ajuntament, l’alcalde no hi era. Era al sabater, on s’ajuntava amb altres homes per fer petar la xerrada. Així doncs, en una sabateria, la Isabel va prendre possessió com a mestra de Llançà. I d’allà, cap a l’escola, on també es va trobar sola. “Quin començament...”, diu, clavant la mirada a la taula.

“Hi havia molta misèria, molts nens no tenien res per menjar. Havien d’anar a buscar llenya, a buscar aigua i a collir olives”

“Vaig arribar a l’escola i només hi havia tres nenes. Era festa major, però jo no ho sabia, ningú m’ho havia dit. Vaig veure les tres nenes, mal vestides, brutes... Hi havia molta misèria, molts nens no tenien res per menjar. Havien d’anar a buscar llenya, a buscar aigua i a collir olives. La vida era molt dura. Es va passar d’una època en què podien viure a no tenir res”, recorda amb dolor. Lluny de casa, la Isabel es va instal·lar amb una família que en aquell moment vivia al poble, i es comunicava amb casa seva per carta i per telèfon.

Però a l’escola no estaria sola: hi tenien plaça quatre mestres més. Els companys d’escola de la Isabel eren tots catalans i encara en recorda els noms: Peñuelas, Sebastià Gallat, la Trini i Doña Margarita. La relació amb ells va ser molt bona. “Aquí es parlava català malgrat que a l’escola obligaven a fer-ho en castellà. De la mateixa manera que jo parlava en basc amb les nenes de Gabiria i estava prohibit. Els mestres d’aquí, doncs, parlaven en català, com és natural”, explica.

“La meva mare anava a Figueres un cop al mes, perquè cobrava allà. Aprofitant el viatge, anava a la llibreria Trayter i tornava carregada de llibretes, llapis, gomes, i del que calgués”

L’escola estava situada on actualment hi ha l’ajuntament. Al pis de dalt hi havia els nens, i al de sota, les nenes. Ella portava classe de nenes perquè l’educació tornava a estar segregada. Recorda que a les aules hi havia la foto de Franco i que a l’hivern les classes eren una mica fredes. No tenien gaires recursos com a escola; cada nen portava alguna cosa, però no tenien gran cosa. La seva filla, la Mayra, que escolta amb atenció, explica: “La meva mare anava a Figueres un cop al mes, perquè cobrava allà. Aprofitant el viatge, anava a la llibreria Trayter i tornava carregada de llibretes, llapis, gomes, i del que calgués. Ho pagava del seu sou. Va comprar un naixement també, per fer el pessebre per Nadal, i cortines!”.

La Isabel ha estat mestra durant 37 anys a Llançà, mitja vida a Catalunya dedicada a l’educació de nens i nenes. Encara ara, quan passeja pel poble, alguns antics alumnes la paren per saludar-la.
“Feia el que podia! Procurava donar a cada nen el que necessitava. El que jo sentia a dins, que aquells nens visquessin el millor que poguessin”

“És que... què hi volies fer?”, exclama la Isabel amb caràcter. A banda de llibretes, llapis i gomes, també comprava fils per fer labors, llanes i teles per a les nenes. “La meitat no hi jugaven, però és igual, també he viscut!” La Isabel, malgrat ser una mestra de la República educant en ple franquisme, seguia mantenint-se fidel al seu esperit, intentant adaptar-se a la naturalesa de cada nen. “Feia el que podia! Procurava donar a cada nen el que necessitava. El que jo sentia a dins, que aquells nens visquessin el millor que poguessin”, expressa amb emoció. “Explica-li allò de la caixa d’estalvis”, li diu la Mayra amb un somriure. Quina caixa d’estalvis?, pregunto jo.

Resulta que les nenes del poble, quan sortien de missa el diumenge, rebien un duro de tant en tant, que els donaven els seus avis o pares. Però en comptes de gastar-se’ls, anaven a buscar la Isabel. Ella els tenia preparada a cadascuna una capseta amb el seu nom, on anaven posant els diners que rebien, com si fos una guardiola. Quan la Isabel anava a cobrar a Figueres portava les capsetes de les nenes i els ho ingressava en una llibreta que anava al nom de cadascuna d’elles. Una de les nenes, encara li ho recordava fa poc: “Jo em vaig poder casar i comprar els mobles de casa gràcies a aquells estalvis!”.

“A la casa on m’allotjava em preguntaven: «No et fa por?». I jo sempre els deia que no, que no es preocupessin. Em ficava mar endins i tornava”

La Isabel sempre ha estat una dona pionera. Primer, a la família, estudiant Magisteri; portant pantalons quan encara era una raresa entre les dones; anant a fer muntanya, i, és clar, al mar. A Llançà era l’única noia que es banyava al mar. Un mar que l’acompanyava a Sant Sebastià i també a Llançà, en aquest trasllat forçós. “Les noies hi anaven a berenar però no a banyar-se. A la casa on m’allotjava em preguntaven: «No et fa por?». I jo sempre els deia que no, que no es preocupessin. Em ficava mar endins i tornava.” Seguint les ones del mar, tornem a l’escola.

Amb el franquisme, els mestres tornaven a tenir poc sou i l’educació tornava a estar basada en memorització i disciplina. Per tal de pal·liar la pobresa entre els mestres, inspecció deixava cobrar a cadascun un duro per nen, per tal de completar el seu sou. La Isabel ho recorda així: “Això és molt trist d’explicar. Els mestres tenien poc sou i aquí la inspecció va permetre que cada mestre cobrés un duro per cada nen, per ajudar el mestre, perquè el sou era molt poc. No tots els nens ho feien i hi havia mestres que no ho entenien. Però si no en tenien per menjar, com els havies de demanar un duro? Per a ells era molt! N’hi havia un que deia: «Doncs que em portin patates de l’hort!»”.

“Ara els nens no juguen, no es mouen tant! L’ordinador és una meravella, però no tantes hores... Que saltin i que corrin!”

Les mestres es reunien a les hores del pati i comentaven el dia mentre les nenes jugaven. Recorda que jugaven a corda, al chingo i a altres jocs, però que, sobretot, es movien. “Ara els nens no juguen, no es mouen tant! L’ordinador és una meravella, però no tantes hores... Que saltin i que corrin!”, diu amb energia. I a dins les aules, a classe, com enfocàveu les matèries?, li pregunto. “Abans no s’enfocava amb assignatures, cada mestre ho carregava tot, millor o pitjor, però tot. Fèiem ensenyança general. Els que podien seguir una mica més i els que no, doncs... Jo, si una nena veia que podia estudiar, l’ajudava.”

Fotografia de classe a Llançà, amb la Isabel al mig. La mestra era tot un referent a dins i a fora de l’aula, cosa que feia establir un vincle més estret amb famílies i nenes.

Per a la Isabel ajudar significava acollir les nenes a l’escola i quedar-se amb elles per seguir estudiant quan la resta de nens ja havien marxat de l’aula. També portar-les a examinar-se i preparar-les per als exàmens lliures que es feien a l’institut de Figueres. Però la veritat és que, després de classe, també es quedava amb aquells que necessitaven un cop de mà. Als anys seixanta, va viure l’onada d’immigració espanyola que va venir a Catalunya, molts d’ells andalusos, i la Isabel té un record per a ells.

“En teoria quan arribaven no podien anar a l’escola. Necessitaven papers i mentre no en tenien no podien anar-hi. Però ella els agafava tots”

“Els andalusos van passar-ne de tots colors, pobres. Molts eren analfabets i venien sense estar escolaritzats”, explica la Isabel. La Mayra pren la paraula i continua: “En teoria, quan arribaven no podien anar a l’escola. Necessitaven papers i mentre no en tenien no podien anar-hi. Però ella els agafava tots. Ja va tenir algun problema amb l’Ajuntament per aquest motiu. Deia: «Si són nens han d’anar a l’escola i no estar a fora esperant!»”. Una mestra i una terra d’acollida que van permetre que molts d’ells poguessin tirar endavant. La Isabel en recorda amb emoció i orgull uns quants, en especial uns germans que van arribar a ser grans empresaris.

La Isabel era mestra dins i fora de l’aula i portava l’escola més enllà de les quatre parets de classe. La Mayra recorda que a casa seva sempre hi anava apareixent gent

Però no tan sols ajudava els nens. La Isabel era mestra dins i fora de l’aula i portava l’escola més enllà de les quatre parets de classe. La Mayra recorda que a casa seva sempre hi anava apareixent gent: “Venia una senyora que havia de tenir un fill i no sabia fer jerseiets i la meva mare n’hi ensenyava. La senyora Roser, l’altre dia, encara m’explicava que una nit estava nerviosa perquè no li sortien els deures. Veient que no se’n sortia, després de sopar va venir cap aquí a casa perquè la senyoreta Isabel li ensenyés com fer-los. I així va poder dormir tranquil·la!”, explica amb entusiasme. Famílies i nens anaven de bracet.

A Llançà la Isabel s’hi ha passat més de mitja vida. Aquí hi va conèixer el seu marit, en Miquel Fa, un dia que ell ballava sardanes a la plaça Major. Amb una joventut no gens fàcil, en Miquel va veure la seva vida marcada per la guerra. La Isabel explica que li ho van expropiar tot, fins i tot anar a cavar a la vinya. Però van aconseguir tirar endavant, i van tenir dues filles, la Mayra i la Maria Dolors. La Isabel va aprendre sardanes gràcies a en Miquel i n’està molt orgullosa. Fins i tot, va anar a ballar-ne al Camp Nou.

Mare i filla, la Isabel i la Mayra. Tant ella com la seva germana ja van néixer a Llançà, on han crescut i viscut. Amb la Isabel comparteix la vitalitat i el caràcter acollidor.

El marit de la Isabel, en Miquel, també donava un cop de mà a la Isabel. Gran dibuixant i amb sensibilitat artística, sovint feia dibuixos per posar-los a l’escola. En aquest sentit, la Isabel intentava adornar cada any la classe, i posava un quadre nou o alguna cosa diferent per fer-la més agradable i acollidora. La família Gaspar estiuejava a Llançà i va establir amistat amb en Miquel. Gràcies a aquesta amistat, l’any 1960, quan Picasso va exposar per primer cop a la Sala Gaspar de Barcelona, van regalar a en Miquel tot de reproduccions de les obres de l’exposició i la Isabel les va posar a l’escola.

Els mestres havien d’estar al dia. El mateix dia que Picasso estava exposat a Barcelona, també ho estava a la classe de la Isabel

Quan les nenes van arribar a classe, les reproduccions eren la novetat. La Isabel ho recorda amb molta tendresa: “Jo els vaig dir: «Mireu quins dibuixos!». I una de les nenes va preguntar: «Això ho ha pintat la senyoreta?». I ràpidament, una altra nena va afegir: «La mestra? La mestra pinta millor que això!»”, explica entre rialles la Isabel. “Jo, que dibuixo molt malament! I va i em diu que ho faig millor que Picasso!” Com explicava al principi la Isabel, els mestres havien d’estar al dia, i el mateix dia que Picasso estava exposat a Barcelona, també ho estava a la seva classe.

Els anys anaven passant i la jubilació arribava per a la Isabel. Corria l’any 1980. Fins i tot al final d’aquesta etapa, va seguir demostrant el seu esperit de mestra. En un principi, li tocava jubilar-se pels volts de gener, però per no deixar els nens a la meitat del curs, va decidir jubilar-se tres mesos abans i perdre un trienni, que li hauria permès cobrar alguna cosa més de cara a la jubilació. Però això li era igual, preferia que comencessin amb una altra mestra directament i no deixar-los penjats a mig curs. Per als nens, era el millor.

La Isabel va fer de mestra de l’any 1935 fins al 1980: 45 anys, en total, de persistència i educació. D’aquests 45 anys, 37 els va passar a Llançà, on les seves filles ja han crescut. Ha viscut com el model educatiu de la República es trinxava, ha hagut d’educar enmig de la maquinària franquista i ha vist l’arribada de la democràcia. Com ha vist evolucionar l’escola al llarg de tants anys?, li demano. “L’escola anava millorant. Els nens cada vegada vivien més diferent, però era un canvi gradual. És ara que el contrast és més fort. Ara van per assignatures i hi ha diversos mestres. Abans jo ho controlava tot. Per una banda, ara està millor perquè, si són bons mestres, els nens poden agafar coses de tots ells”, comenta. I em fa una reflexió sobre la figura del mestre i la idea d’educació.

“La figura del mestre havia i ha de canviar perquè la vida canvia. El que vol ser matemàtic, necessita una explicació, i el que vol ser llaurador, en necessita una altra. Però sempre hi ha d’haver alguna cosa comuna, tant si ets pobre com si ets ric, enginyer o llaurador, que faci ser el mateix. És el que falta ara, una justícia, un ordre, una moral comuna”

“La figura del mestre havia i ha de canviar perquè la vida canvia. El que vol ser matemàtic, necessita una explicació, i el que vol ser llaurador, en necessita una altra. Però sempre hi ha d’haver alguna cosa comuna, tant si ets pobre com si ets ric, enginyer o llaurador, que faci ser el mateix. És el que falta ara, una justícia, un ordre, una moral comuna.” El que defensàveu vosaltres que, independentment de la seva procedència, cada nen és diferent i això s’ha de respectar?, pregunto. “És igual si és diferent. És una persona, i això és el que ara no respectem, en general. Només fa falta que sigui blanc o negre per mirar-lo malament”, conclou. I el poble?, li demano. En tots aquests anys, ha d’haver canviat molt, suposo, en paral·lel a l’escola.

A finals del franquisme, el curs 1973-1974, la Isabel acompanyava tots els nens i nenes a la Festa de l’Arbre. Veieu les cares que fan tots ells? Somriures i rialles s’escapen davant del gran dia.
“Tothom es guanya la vida, però és la vida material! I els avis en una residència! Falta una cosa que no es compra ni es ven. Això no té remei, és el món d’avui. Diguin el que diguin, el món és un altre”

Sense dubtar, la Isabel respon: “És un altre poble, no es pot comparar! L’ambient de poble, de germanor... Això, almenys per ara, no existirà més. Alguns tenen fills aquí, però falta, això ja no es troba. En general, ara els joves als divuit anys es volen independitzar. I això està molt bé, es té el dret de fer-ho, però s’ha trencat una cadena. Se’n van i els pares queden en un segon pla, i els avis... Bé, el vincle ha desaparegut. Ho estem veient aquí, tothom es guanya la vida, però és la vida material! I els avis en una residència! Falta una cosa que no es compra ni es ven. Això no té remei, és el món d’avui. Diguin el que diguin, el món és un altre. Suposo que sempre ha estat així, però abans s’anava emmotllant tot i ara no hi ha temps d’adaptar-se. Té els seus avantatges i té la seva part negativa”, afirma.

“Senyoreta Isabel!” I ella sempre respon: “Només Isabel!”. “Per a nosaltres sempre serà la senyoreta!”, repliquen 

Un poble que la Isabel ha vist transformar-se, on de les vinyes n’han sortit cases, però que ella s’estima molt. La Mayra em comenta que encara ara, quan antics alumnes de la Isabel se la troben pel carrer, li diuen: “Senyoreta Isabel!”. I ella sempre respon: “Només Isabel!”. “Per a nosaltres sempre serà la senyoreta!”, repliquen. Ha vist passar per les seves aules moltes generacions de llançanencs. “És bonic”, diu la Isabel. “Tothom la saluda amb molt afecte”, explica la Mayra. I afegeix: “Encara li porten bunyols i altres coses a casa... I ja fa 41 anys que està jubilada!”. Al País Basc, també se’n recorden, d’ella.

El 2015 la Isabel va fer cent anys. El seu marit feia tres anys que havia mort i estava ordenant fotografies antigues. Entre aquestes, van aparèixer les de Quintanilla de la Ribera, quan ella era mestra en pràctiques. Mirant-se la foto on sortien els nens, va preguntar a la seva filla Mayra: “Què se’n deu haver fet, d’aquests nens?”. I ella, sense pensar-s’ho, li va dir: “Per què no hi anem?”. La Isabel, plena de vida als seus cent anys, emprenia una nova aventura cap a terres basques.

La Isabel no havia pensat mai que tornaria a Quintanilla, i menys encara que aniria a buscar els seus primers nens, però potser perquè va ser la primera escola li feia especial il·lusió. Es van allotjar a Miranda de Ebro i quan van dir al taxista que les portés a Quintanilla, no sabia de quin poble li parlaven, així que la Isabel va haver de fer de guia. Van ensopegar un dia de molt mal temps, amb pluja, però per sort, arribades a Quintanilla, van trobar un home que les va ajudar.

“Señora maestra!”, li van dir quan la van reconèixer. Tot era emoció. Aquells nens, tots de vuitanta anys llargs, es reunien de nou amb la seva mestra després de vuitanta anys

“Ens va dir que al poble ja no hi vivia quasi ningú, no hi havia ajuntament i l’escola ara era un xalet que havia comprat una família”, explica la Mayra. Aquell home estava casat amb una dona de Quintanilla i les va convidar a entrar a casa seva per prendre una mica de compota calenta. La Isabel havia fet memòria i portava en una llista els noms dels catorze nens que apareixien a la fotografia feta l’any 1935. Quan el temps va millorar, l’home de Quintanilla va agafar un “quatre llaunes” i va portar la Isabel a recórrer els voltants i, per descomptat, a buscar els nens. “Señora maestra!”, li van dir quan la van reconèixer. Tot era emoció. Aquells nens, tots de vuitanta anys llargs, es reunien de nou després de vuitanta anys amb la mestra que havia inaugurat l’escola del poble. En total, es va poder reunir amb cinc d’ells, tres dels quals eren germans.

La Isabel ens permet connectar amb un passat que, molts de nosaltres, només podem conèixer a través de llibres. I per això, ens omple de futur. Ella i tots els mestres de la República ens demostren que a través de l’educació es pot canviar, almenys, un tros de món.

Tot i el que ha viscut, no va ser fins al 12 de setembre de 2020, quan la Isabel ja tenia 105 anys, que se li va fer un homenatge públic. Va tenir lloc a Llançà i el van organitzar l’Ajuntament del poble, l’Ajuntament de Getaria i la Societat de Ciències Aranzadi per retre-li homenatge per la seva tasca com a mestra depurada pel franquisme i per la seva trajectòria. L’alcalde de Getaria, Haritz Alberdi li va ballar l’aurresku, la dansa d’honor que es dedica a persones destacades de la comunitat, i va explicar una anècdota. Quan preparaven l’homenatge, Alberdi es va trobar pel port de Getaria un home gran, d’uns vuitanta anys, i li va preguntar si sabia qui era la Isabel. El senyor li va respondre: “No recordo el seu nom, però sé que ens estimava molt”.

Què creu que ha de tenir un bon mestre? Pensa uns segons i em diu: “Estimar els nens. Si els estimes, t’hi entens”

Isabel, què creu que ha de tenir un bon mestre? Pensa uns segons i em diu: “Estimar els nens. Si els estimes, t’hi entens. És molt estrany el nen, per molt dolent que sigui, que no arribis a saber portar. Pot picar de peus, et pot insultar, es pot enfadar..., però alguna cosa trobaràs. És més còmode deixar-lo, però un mestre s’ha de sacrificar. Com un bon metge. Jo considero mestres, capellans i doctors el mateix ofici. I el mestre ha de tenir en compte que està formant, està influint en la formació del que serà aquella persona, aquell nen”.

Aquell mateix Nadal de 2020, la historiadora Ione Zuloaga, autora de la publicació Getaria 1936-1945, en què també es recull el testimoni de la Isabel, va reunir les nenes de Gabiria perquè li gravessin un vídeo a la seva andereño desitjant-li bones festes. Una de les nenes estava malalta i no hi va poder aparèixer, així que va aprofitar per fer un truc a la seva antiga mestra. Li va explicar que la Mirentxu Murua, la nena que havia recitat l’avemaria en basc, s’havia fet monja i que ja havia mort. “A Gabiria no hi he tornat”, diu la Isabel. “Al setembre hi anem”, li diu la Mayra amb complicitat. Anem tancant conversa, però abans, una reflexió per a l’educació d’ara i del futur.

“És una vida una mica sacrificada, però si veus que el nen respon i li va bé ja és una satisfacció. És allò que en pots esperar, i no el sou que cobraràs a final de mes”

I als joves que volen ser mestres, què els diria? “És una vida una mica sacrificada, però si veus que el nen respon i li va bé ja és una satisfacció. És allò que en pots esperar, no el sou que cobraràs a final de mes. La prosperitat d’aquell nen que tu has ajudat una mica. La infància queda gravada, deixa un bon senyal, tot i saber que tots cometrem els nostres errors”, explica.

Portem tot el matí xerrant al menjador de casa la Isabel i el campanar de l’església repica de fons. I el quadre del mar, presidint la conversa. El seu marit, en Miquel, l’hi va regalar perquè no en trobés a faltar les onades i sempre pogués tenir-lo a prop. Amb una memòria envejable, la Isabel ens ha deixat mirar per l’espiera de la seva vida. No li agraden els afalacs, ni ser el centre d’atenció. Sempre l’ha acompanyat una determinació i una empenta que l’han fet tirar endavant, malgrat les represàlies, malgrat les dificultats. Ha afrontat la vida com ha sabut i com ha pogut, sense més ni menys. Una dona que ha obert camí, sempre un pas endavant, lliure i vital; que ha donat futur a nens i nenes a través de l’educació. La Isabel, andereño, maestra i senyoreta, ha estimat els nens per sobre de tot. I els nens l’han estimat a ella.

Aquest és el teu article gratuït setmanal.

Fes-te subscriptor. Podràs llegir i fer possible tot el periodisme de LA MIRA.

Ja ets subscriptor/a? Accedeix-hi
Foto de perfil

Anna Alfaro Lucas

Redactora de LA MIRA

Comentaris