Persones

El caçador que caça la vida

Un bosc, una escopeta i una filosofia de vida. Seguim els passos d’un home que estima la natura: observador, pensador, ecologista. Ell vol disparar vida i l’escopeta és un objecte de reflexió

per Laura Saula Tañà

El caçador que caça la vida
Qui s’amaga darrere d’en Ramon Serra? Un barber? Un caçador? Un filòsof de la natura i de la vida? (Fotografies de Jordi Borràs Abelló)

Aquest és el teu article gratuït setmanal.

Fes-te subscriptor. Podràs llegir i fer possible tot el periodisme de LA MIRA.

Ja ets subscriptor/a? Accedeix-hi

En Ramon Serra em porta a caçar. Fa dies que m’adverteix per telèfon, amb un to burleta, que no m’espanti si dispara un tret. Jo, que no tinc cap experiència en el tema, només confio que apunti bé i m’inquieto pensant en com passaré un matí de diumenge assolellat entre el so dels trets i l’olor de sang. No les tinc totes. Però aquí em trobo, al seient del copilot d’en Ramon, amb l’escopeta a punt i el gos reposant tranquil al maleter.

“76 anys tinc jo, 76!”, en Ramon em desperta dels meus pensaments. Està content. I amb la seva veu enèrgica i riallera m’explica que ell és barber i que encara té una barberia a Granollers amb la seva filla. “Hi ha un refrany que diu: «No deixes de treballar perquè et fas vell, et fas vell perquè deixes de treballar». Això és així.” En Ramon apuja el fre de mà quan parem al semàfor. “Quan t’asseus a mirar la tele, l’has cagat; si et deixes, estàs llest.”

“A la meva dona ja l’hi vaig dir, que no volia canalla. A casa meva havíem estat vuit germans, sis nois, i ja sé de què va això de ser tanta colla...”

A la seva família no eren barbers, ell va ser el primer. Un ofici amb què sempre s’ha pogut guanyar la vida. Els cabells sempre creixen. I encara que ja s’hagi jubilat, continua passant el dia conversant entre els clients i el so de les estisores. Sempre acompanyat de la seva filla Bibiana. “Ja fa més de vint anys que estem junts a la barberia i encara no ens hem barallat, eh! Ja és difícil això!”, exclama en Ramon, que no té més fills. “Amb una ja en tinc prou. I perquè no se’n pot tenir mitja, perquè si no en tindria mitja!”, riu fort. “La canalla costa molts calés. Quan em vaig casar amb la meva dona, la Dolors, ja l’hi vaig dir, que no volia canalla. A casa meva havíem estat vuit germans, sis nois, i ja sé de què va això de ser tanta colla...”, relata.

Sense pressa, gaudint de cada petit moment, en Ramon condueix cap a la finca de caça.

El cotxe surt del perímetre de Granollers i es dirigeix cap a Canovelles, on el seu germà té una finca. Allà caçarem. Però en Ramon condueix tranquil, no hi ha pressa per arribar. M’explica que els seus pares eren pagesos, de la part de Vic, i que ell va néixer a les Franqueses del Vallès el 1944. Uns temps foscos. “Els meus germans havien de caçar per poder menjar. Si mataven un conill la mare feia arròs amb conill, i si no et foties l’arròs sol. Les vam passar morades. Jo als cinc anys ja anava a collir patates amb el meu pare, i als tretze ja treballava en una barberia.”

“Quan marxem nosaltres s’haurà acabat la caça, però hi haurà unes plagues de senglars, conills i cabirols que no ho vulguis saber!”

Va ser amb els seus germans que en Ramon va aprendre a caçar. Una tradició que la seva filla, de 44 anys, mai ha volgut seguir. “Al jovent no li agrada tot això, la caça s’està perdent i nosaltres ja som l’última generació”, lamenta. “Ara bé”, apunta amb el dit, “quan marxem nosaltres s’haurà acabat la caça, però hi haurà unes plagues de senglars, conills i cabirols que no ho vulguis saber!”. En Ramon està preocupat per aquest futur.

Mentrestant, sempre que pot surt a caçar. Sovint va amb un dels seus germans: “Té 89 anys i cada setmana se’n va a caçar senglars, està com un toro!”. També dispara millor que ningú. “Saber tirar és innat; hi ha gent que caça tota la vida i no n’aprèn mai. És com el Messi amb el futbol”, compara el barber, que recorda tots els llocs on ha anat a caçar. “A Lleida, a les Franqueses, a Còrdova, a Toledo... Ui, Toledo és el millor lloc on he estat, és un galliner de perdius salvatge!”, s’emociona. “Un altre dia estava buscant conill quan em vaig trobar un porc senglar. Va ser fàcil, era molt a la vora: li apuntes al cap i l’hi voles”, explica despreocupat. Asseguda al seient del costat, torno a prendre consciència del que anem a fer avui. Ai, mare. Ja hem arribat a la finca del seu germà. “Ja veuràs quina sorpresa!”, m’intriga en Ramon.

Al seu gos Nino li encanta acompanyar-lo a caçar: “Ja puc fer quilòmetres amb cotxe, que ell no es mourà per res”.

I la sorpresa és que, tan sols arribar, ens trobem un tancat amb una cérvola a dins. “Se la va trobar el meu germà rondant per la finca, li va donar menjar i, perquè no la matessin ni l’atropellessin, li va fer aquest espai”, m’explica content, acariciant-la com si fos una mascota. “És més mansa, pobreta, es deixa tocar i sempre es posa molt contenta quan et veu.” En aquell moment apareix el seu altre germà, en Jaume, de 73 anys, un home petit però que fa totes les feines de la finca com si tingués trenta anys menys.

“La veterinària em va dir: «Aquest animal s’ha enamorat de tu», i jo vaig pensar: «Collons, doncs ho tinc clar!»”

“Xula! Xula!”, diu en Jaume mentre apropa un bol de pinso a la cérvola. “Oi que t’agrada mooolt, mooolt, mooolt?” I mentre ho va dient, la cérvola apuja i abaixa el cap exageradament, afirmant que, en efecte, el pinso li agrada molt. “Un dia va venir la veterinària i no es creia que si la cridava pel seu nom, la Xula venia. El problema és que quan marxava amb el cotxe ella em seguia, i al final la vaig haver de tancar”, explica en Jaume. “La veterinària em va dir: «Aquest animal s’ha enamorat de tu». I jo vaig pensar: «Collons, doncs ho tinc clar!»”, esclata a riure. Ja han passat gairebé vint anys des que la cérvola va arribar a aquesta terra de caçadors, i ja és com una més de la família. “I viu bé, eh! No la deixem lliure per la finca perquè s’ho fotria tot”, afegeix.

El Nino, el gos rastrejador, salta del portaequipatge i mou la cua tot emocionat. “Per aquí trobarà algun conill”, diu en Ramon mentre va traient l’escopeta de la funda amb aire solemne. És una Winchester del calibre 12. “Si tiro un tret no t’espantis!”, em repeteix de nou el caçador, que s’ha posat unes ulleres de sol d’estil aviador. La transformació s’ha completat: el barber ara és un home amb escopeta. Comença la jornada.

El barber-caçador es fusiona amb la natura, on desplega tots els seus coneixements més terrenals.

A pas lent, ens endinsem com si fóssim exploradors en les dues hectàrees de finca semisalvatge. De sobte, en Ramon m’atura: “Una de les coses més importants d’un caçador: l’escopeta s’ha de dur sempre enlaire, sempre! Que si mai es dispara per error, no puguis fer mal a ningú. En conec un a qui li falten tres dits del peu!”. M’ho adverteix mentre m’ensenya com carrega i descarrega els perdigons. Li pregunto si hi ha algun altre consell que calgui saber. “Tenir punteria!”, riu en Jaume, que ens segueix de prop.

“L’altre dia hi havia un caçador amagat a prop de la cuina, i li vaig dir: «Escolta, que vols que te’l fregeixi, el conill?». Són terribles...”, se’n burla en Ramon

El caçador du l’escopeta sense corretja, perquè no voldria fer-se un embolic si se li aparegués un conill per sorpresa. Mentre el Nino corre alterat entre els esbarzers, passem pel costat d’un grup d’alzines. “L’altre dia vam trobar 37 tòfones negres aquí sota!”, s’ajup en Ramon, observant de prop la terra. “Aquestes alzines valen or.” Ens quedem una estona buscant tòfones, aliens al rastreig del gos. En Jaume explica que, fa uns anys, va decidir tancar la finca, sobretot per evitar l’entrada de caçadors. “L’altre dia n’hi havia un d’amagat a prop de la cuina, i li vaig dir: «Escolta, que vols que te’l fregeixi, el conill?». Són terribles...”, se’n burla en Ramon. “N’hi ha molts que no hi entenen, que tan bon punt veuen que es mou alguna cosa ja foten un tret”, es queixa. Avui no trobem tòfones.

Seguim caminant lentament, sense pressa, conversant sota el sol de diumenge. Els dos germans m’expliquen les meravelles del seu tros de terra, on asseguren que hi ha un microclima especial. “A l’estiu hi fa un airet de marinada que et poses a la piscina i quan en surts tens fred i tot”, diu en Jaume. Ell és el “manetes”, el que s’encarrega de fer el manteniment de la finca. “Fa un any va venir una ventada i un roure em va aixafar tota la tanca. Va ser una feinada...”

“Guaita! Guaita!”, l’interromp el caçador a mitja veu. “Quan el gos mou la cua així de ràpid és que ha trobat un conill.” El Nino està visiblement alterat, corrent amunt i avall. Però a en Ramon no sembla que això el preocupi gaire. Comencem a pujar unes petites escales fetes amb travesses de vies de tren. Aquí s’aprofita tot. “Mira, en aquesta esplanada en Jaume hi plantarà oliveres”, m’assenyala una petita terrassa natural, per on el gos segueix rastrejant impacient. Sembla que el conill se li ha escapat.

Conscient de la pèrdua de la tradició de la caça, en Ramon es preocupa pel futur dels espais naturals.
“El dia que m’hagi de morir, ja m’agradaria que vingués algú pel darrere i em fotés un tret al clatell, que no pas morir d’un càncer!”

Ja fa estona que tinc ganes de treure-li “el tema”. Veganisme, caça, patiment animal. En Ramon de seguida fa que no amb el cap quan li parlo dels animalistes. “No en tenen ni idea. Que no menja carn la gent? Si es menja carn s’han de matar els animals, això és claríssim. I molts animals existeixen per això; si no, no existirien”, afirma rotund. “A mi em fa molta gràcia perquè un dia una senyora em diu: «Jo només menjo verdura i peix». I els peixos què, ja surten morts? Pescar és mil vegades pitjor, perquè van morint ofegats lentament. En canvi, jo, amb un tret... La mort és fulminant i l’animal no pateix”, s’accelera. “El dia que m’hagi de morir, ja m’agradaria que vingués algú pel darrere i em fotés un tret al clatell, que no pas morir d’un càncer!”, continua, mentre m’ensenya els tres perdigons que té carregats dins l’escopeta. Des de fa un temps, està prohibit carregar-ne més de tres, abans en podies posar fins a cinc. “Eren massa tirs, i tenien raó, perquè hi ha gent que va tirant i, és clar, a un ocell si el toques de lluny no el mates, el fereixes. I això és el que no m’agrada. Jo, si mato una peça... Que caigui i ja estigui morta, que no pateixi”, tanca el tema.

“A mi el que m’agrada són els gossos. A mi, si em fan anar a caçar sense gos... Plego ara mateix”

El sol cau entre els arbres, i crea clarobscurs per on el Nino juga a buscar conills. “A mi el que m’agrada són els gossos. A mi, si em fan anar a caçar sense gos... Plego ara mateix”, afirma amb contundència el caçador. M’explica que des de petit ha tingut cans a casa i que és “un artista” ensenyant-los a fer coses. El Nino li va arribar de Màlaga deu fer uns onze anys, amb només dos mesos d’edat, i ell mateix l’ha entrenat. “Els gossos només necessiten paciència”, diu mentre li acaricia el morro. “Ja puc fer quilòmetres amb cotxe, que ell no es mourà per res. Ara, quan som a casa i veu que em poso aquests pantalons, comença a saltar que no vegis! Sap que el trauré. Viu com un rei, ja voldria ser jo el gos!”, riu.

Tres és el nombre màxim de cartutxos que es poden carregar en una escopeta: “Abans eren massa tirs, i tenien raó”.
“Vam veure una cuereta blanca i negra tan bonica... La vam deixar anar. Vaig pensar: «Ara he de matar això aquí?»”

“Els animalets s’han d’aparellar, com els tudons”, el caçador s’encanta mirant a dalt dels arbres. “L’altre dia vam veure una cuereta blanca i negra tan bonica... La vam deixar anar. Vaig pensar: «Ara he de matar això aquí?»”, relata. Li encanten les aus. M’assegura que només pel seu cant o pel seu vol ja sap quina espècie és. “Un dia un noi em va gravar deu cants d’ocells i va venir a la barberia tot eixerit per comprovar si era veritat que en sabia tant. I em posa un cant i jo dic: «Això és un pardal»; un altre cant: «Això és un passerell»; un altre: «Això és una cadernera». Al final va parar i em diu: «Ja podem plegar!»”, esclata a riure. Poc després adopta un posat més seriós: “És que la gent té mania als caçadors, i no saben que si no fos per ells, ja no quedaria ni una perdiu! Ja veuran el dia que tot siguin plagues...”

“Jo, al meu germà, sempre li dic que si matem dos conillets i en surt un altre, que el deixi estar. Per a què en volem més?”

Un conill ha travessat corrent una de les fustes, però el Nino, que mai s’allunya gaire del seu amo, no hi ha arribat a temps. No passa res. “Això és anar a caçar: és anar caminant amb el gosset, veure com arrenca un conill, decidir què fas...”, reflexiona en Ramon. Tot el contrari del que fan alguns caçadors, que van amb GPS i controlen el terreny, sovint des de dins del cotxe, fins que detecten un animal. “Això no és anar a caçar, això és fer l’idiota. No hem d’exterminar els animals. Jo, al meu germà, sempre li dic que si matem dos conillets i en surt un altre, que el deixi estar. Per a què en volem més?”

“Això és anar a caçar: és anar caminant amb el gosset, veure com arrenca un conill, decidir què fas...”

Tots els animals que caça en Ramon van a parar a la cassola. “M’encanten els tudons, la meva dona els fa molt bons. Hi posa llorer, fonoll...i els fa fins que queden ben tendres. La caça s’ha de saber fer ben tendra”, se li dibuixa un bon somriure. “Mira que la meva filla no és de caça, però quan es menja els tudons no se’n menja els ossos perquè no té prou dents!” I em dona algunes idees: “Poses els tudons a l’olla; hi afegeixes una ceba, tomàquet, i després amb aquella aigua fas l’arròs. O tasta l’arròs amb esquirols, és dels millors que et puguis menjar mai!”.

En Ramon em fa olorar una branca de romaní. “Guaita quina olor, això dona vida. És que això és la vida; si no, què és?”

El bosc és el seu rebost. Un paratge per on ha fet centenars de quilòmetres i del qual es coneix tots els secrets. Ens aturem a la vora d’un arbre, on sembla que ja comencen a créixer els espàrrecs. Una mica més enllà, envoltem una olivera. “Té una bona soca, eh! Té anys”, es meravella. De lluny, sentim un tret d’escopeta. Durant uns segons es fa el silenci, però després en Ramon em fa olorar una branca de romaní. “Guaita quina olor, això dona vida. És que això és la vida; si no, què és?”, em mira fixament. El caçador em fa observar cada arbre, cada planta que ens trobem pel camí. “A mi m’encanta tot això”, s’emociona. Per a ell la natura és sagrada, i per això no pot suportar quan es troba escombraries al bosc. “L’altre dia passejant per Cànoves amb un amic vam trobar unes botelles de cervesa. Les vam agafar i les vaig llençar al contenidor. No ho suporto. Jo no tiro mai ni un paper al bosc, mai! És que si no respectem la natura estem perduts.”

La natura és sagrada, un espai que cal conservar: “Si no respectem la natura estem perduts”.
“Un dia un client em va dir: «És que tu sempre rius». I jo li dic: «No, ara em posaré aquí a plorar davant de tots els clients i cardareu tots el camp, no?»”

Ja arribem al final del recorregut i encara no hem caçat res. El barber està content igual. Amb ell sempre rius. De fet, és un dels seus secrets: “A la barberia és molt important que la gent rigui, que s’ho passi bé. Jo no soc un d’aquells que diu «Com ho vol vostè?»”, i m’imita una persona avorrida, sense esma. “Per què creus que venen, els meus clients? Perquè soc guapo? No, venen perquè la gent s’ho vol passar bé. La barberia no és anar a comprar una capsa de mistos, que dic jo. A la barberia t’estàs mitja hora allà assegut, has de tenir conversa, explicar coses, un acudit, coses de dones, i això és el que li fa gràcia, a la gent”, m’explica. I gairebé a cau d’orella em diu que a la vida s’ha de riure. “Un dia un client em va dir: «És que tu sempre rius». I jo li dic: «No, ara em posaré aquí a plorar davant de tots els clients i cardareu tots el camp, no?»”

“La vida te l’has de fer tu. Facis el que facis, t’has de sentir bé, i això et farà feliç. Si ho fas de mala gana i emprenyat, malament”

Com aprendre a disparar bé, aprendre a tallar els cabells a un home també és un art innat. “El barber que me’n va ensenyar a mi va ser molt esplèndid. Em va dir: «Ramon, si et vols fer milionari amb aquest ofici plega, perquè no et faràs milionari, però sempre en tindràs per menjar». I és ben veritat”, diu orgullós. Ha treballat molt, però ho ha fet a gust: “La vida te l’has de fer tu. Facis el que facis, t’has de sentir bé, i això et farà feliç. Si ho fas de mala gana i emprenyat, malament”. I sense tenir temps de reflexionar les seves paraules, el caçador m’ensenya una gran figuera de coll de dama blanca que està a punt de brotar. “Són les millors que hi ha!”

Tornem al cotxe sense haver disparat cap tret. La Xula ens saluda contenta des de darrere de la tanca i el Nino beu aigua satisfet. “Doncs ja hem passat el matí!”, diu alegre el caçador, que comença a guardar l’escopeta. “Al final només es tracta de passar-ho bé”, em somriu. I jo m’acomiado de tots sense tenir clar amb qui he passejat pel bosc, si amb un barber, un caçador, un ecologista o un filòsof. Simplement he estat amb en Ramon, que m’ha portat a caçar i a riure per la vida.

Carregat amb l’escopeta i amb la companyia del seu gos Nino, en Ramon s’endinsa en la profunditat dels boscos i reflexiona, entre rialles, sobre el sentit de la vida.

Aquest és el teu article gratuït setmanal.

Fes-te subscriptor. Podràs llegir i fer possible tot el periodisme de LA MIRA.

Ja ets subscriptor/a? Accedeix-hi
Foto de perfil

Laura Saula Tañà

Redactora de LA MIRA

Comentaris