Persones

‘Carpe diem’

Sap que tranquil·litzar és important i que curar és la seva única finalitat. La Isabel Martorell, metgessa del SEM, hi és quan inesperadament la nostra salut ens fa la guitza. La realitat sempre ens desafia i ella ho veu cada dia dalt de l’ambulància

per Magda Gregori Borrell

‘Carpe diem’
L’adrenalina de les urgències la manté sempre activa. És difícil desenganxar-se de tanta intensitat quan hi ha passió per la feina. (Fotografies de Jordi Borràs Abelló)

Aquest és el teu article gratuït setmanal.

Fes-te subscriptor. Podràs llegir i fer possible tot el periodisme de LA MIRA.

Ja ets subscriptor/a? Accedeix-hi

Hem quedat en un bar a la sortida de Mollerussa, molt a prop de la zona on hi havia la famosa discoteca Big Ben. No ens coneixem, però intueixo que serà fàcil identificar-la: els colors de l’uniforme dels metges del Sistema  d’Emergències Mèdiques (SEM) no passen desapercebuts. Entro i no veig ningú vestit amb aquell groc que és tan identificable com inquietant. Però, de sobte, algú em mira, mou la cremallera de la jaqueta i m’ensenya la samarreta que la delata, que la distingeix. És ella, la metgessa Isabel Martorell. “No m’agrada cridar l’atenció i quan et poses l’uniforme tothom t’identifica, la gent et mira”, em diu discretament. Em sorprèn com ha intentat passar desapercebuda i gairebé de manera instintiva pregunto: “Quina sensació tens quan et poses l’uniforme del SEM?”. “Et transformes. Molta gent et coneix o et recorda per la tasca que fas. Som persones normals i corrents, que tenim la nostra vida més enllà de la feina, però fem les coses d’una altra manera.”

“Soc molt conscient que avui hi som i demà potser ja no. He après a relativitzar les coses i intento no capficar-me per banalitats”

Diu que actua diferent. Per què? “Et posaré un exemple: des que soc al SEM he canviat la meva conducció. Soc molt conscient que avui hi som i demà potser ja no. He après a relativitzar les coses i intento no capficar-me per banalitats.” No fa ni deu minuts que conversem, però ja ha explicat que el seu únic lema és el carpe diem, diu que la vida s’ha de viure. I ho explica de manera serena i convençuda; tens la sensació que les afirmacions no responen a cap tòpic, sinó que són fruit de l’experiència.

“Els malalts d’urgències són gent angoixada, no et poden veure a tu nerviosa. Jo intento mirar el pacient, perquè pot estar molt espantat; ningú vol morir”

Avui no té guàrdia i se la veu relaxada, però quan treballa, quan puja dalt de l’ambulància, la mouen grans dosis d’adrenalina. El seu objectiu és saber gestionar situacions de màxima tensió sense perdre la calma. Intentar controlar cada segon, perquè el temps mai s’atura. I, sovint, toca actuar contrarellotge. “Quan arribem a un lloc amb una ambulància de suport vital avançat és perquè es tracta d’una malaltia o d’una lesió que pot amenaçar la vida d’aquella persona. Per tant, és molt important intentar ser empàtic”, comenta. El que necessita és estabilitzar aquell pacient i fer-ho generant un clima de relativa calma. Quan es produeix una urgència, s’engeguen les sirenes d’una ambulància, però també s’activen tots els nervis, els neguits i les pors de la persona afectada. “Els malalts d’urgències són gent angoixada, no et poden veure a tu nerviosa. Jo intento mirar el pacient, perquè pot estar molt espantat; ningú vol morir”, sentencia. La seva entonació no ha canviat, però tinc la sensació que les darreres paraules han sacsejat l’ambient, han ressonat i generat un neguit desconcertant.

La Isabel Martorell transmet calma i seguretat, allò que necessitem quan ens visita una metgessa del SEM. Perquè davant de l’angoixa, s’agraeix una mirada propera, un gest reconfortant. 

Potser perquè hi ha qui no està acostumat, tampoc professionalment, a viure situacions límit cada segon, cada minut, cada hora. No deixa de mirar-me als ulls i continua: “Nosaltres no podem fer proves diagnòstiques, tenim pocs aparells, però hem de transmetre al pacient que ho tenim tot controlat, encara que realment no sapiguem què està passant”. Els metges també tenen inseguretats. La por forma part de l’ésser humà, però cal mantenir-la a ratlla. La Isabel s’entrena contínuament per aconseguir-ho, no pot abaixar la guàrdia. D’ella n’esperes que estigui alerta permanentment. Perquè després d’una emergència n’arriba una altra. “Seguim uns protocols, tenim clars els passos que hem de seguir i ens adaptem a la situació. Però, evidentment, cada cas és diferent. No hi ha res de llibre ni de manual”, comenta. Els estudis li han donat el coneixement científic, però la medicina no deixa de sorprendre-la cada dia, en cada cas. Perquè les emergències sempre són imprevisibles. Com la vida.

Per això, un dia et pots trobar davant del telèfon marcant el 112 i desitjant que arribi ràpid una Isabel. “Hi ha gent que quan truca per una emergència s’enfada perquè els fan moltes preguntes. Però són coses clau que necessitem saber per activar tots els serveis. I, de vegades, posem les sirenes, accelerem i a mig camí ens diuen que aquella persona que estava inconscient només s’havia marejat. Aleshores, apagues els llums i et trobes, de tornada, tots els cotxes que havies avançat”, explica. D’aquí cap allà, un anar i venir tan il·limitat com inesgotable. I sabent que la informació sempre és indispensable, però que quan s’ha de fer un diagnòstic esdevé vital. De la mateixa manera que cal identificar els detalls importants, aquells que poden separar la fina línia entre l’encert i l’error, entre la superació o la pèrdua. El marge pot ser gairebé imperceptible.

“Quan truquen a la base i et diuen que has d’anar a Mollerussa o a Agramunt, a tal carrer, i sé qui hi viu, allà, tinc una sensació estranya. És la pega o l’avantatge de treballar en pobles on tothom es coneix”

En aquest moment la Isabel fa un silenci, potser la seva fermesa també té límits. Les fronteres existeixen. “Quan truquen a la base i et diuen que has d’anar a Mollerussa o a Agramunt, a tal carrer, i sé qui hi viu, allà, tinc una sensació estranya. És la pega o l’avantatge de treballar en pobles on tothom es coneix”, assegura. Durant els anys de facultat va aprendre i es va formar, però hi ha vivències que no es poden preveure. T’hi trobes i has d’afrontar-les. “L’exercici diari t’ajuda, aprens a abstreure-te’n. He anat a accidents en què, un cop acabada la feina, no et sabria dir ni de quin color era el cotxe ni en quina altura de l’autovia ens trobàvem. Només veus els pacients”, narra, il·lustrant així la seva capacitat de concentració, de donar-se als altres, de cuidar-nos quan ho necessitem.

La Isabel fotografiada al CAP de Mollerussa. La seva vida professional transcorre dalt d’una ambulància, però quan parla toca de peus a terra, camina amb força per no desaprofitar cap moment. 
“Si el que ens amoïna és què farem per dinar és que no hem entès què és la vida. No podem capficar-nos, hem de gaudir saludablement”

Per a la Isabel, les emergències s’han convertit en la manera d’entendre la seva pròpia existència i de respondre-hi. Potser per això s’estranya quan hi ha persones que es preocupen per allò que no arriba ni a la categoria de cabòria: “Si el que ens amoïna és què farem per dinar és que no hem entès què és la vida. No podem capficar-nos, hem de gaudir saludablement”. L’afirmació és indiscutible, irrebatible. Però hi ha qui potser encara no l’ha interioritzat. De vegades, no sabem valorar el que tenim i permetem que aquestes cavil·lacions formin part de les nostres contradiccions. “Encara que no ens ho sembli, no tenim una vida dura, pel lloc i l’època en què hem nascut. Tenim molta sort. El que ens passa és que no som conscients de tots els perills”, afegeix. No sempre percebem la vulnerabilitat. Hi ha qui s’immunitza per no mirar el present de cara. Encara que aquest mai s’amaga, conviu amb nosaltres i, de vegades, una metgessa es veu obligada a desxifrar-lo amb el fonendoscopi al coll. Sense dramatismes, però acceptant la realitat.

“Jo no dic mai mentides. Si una persona ha mort, ha mort. Però sovint una família veu que abans de certificar una defunció nosaltres hem fet tot el que hem pogut; per tant, els queda aquest consol”

De fet, entendre una situació és essencial per poder actuar. I això cal fer-ho per atendre el pacient, però també la seva família. “Cal tractar molt bé l’entorn del malalt, però hi ha moments que cal fer fora els familiars perquè res ens distregui o molesti. Després sempre intento explicar molt bé els passos que hem fet i els que vindran”, comenta la Isabel. I ho fa sabent que no sempre pot donar bones notícies: “Jo no dic mai mentides. Si una persona ha mort, ha mort. Però sovint una família veu que abans de certificar una defunció nosaltres hem fet tot el que hem pogut; per tant, els queda aquest consol: conèixer que hem treballat fins al darrer minut”. Alhora, són moltes les variables que ha de preveure, entre les quals, l’edat dels pacients. Les emergències no sempre entenen o respecten la innocència dels nens. “Quan atens un nen és molt estressant. I si se’t mor al davant, ho passes fatal. És el pitjor. Afortunadament, no acostumen a estar molt greus i, si ho estan, evolucionen bé.”

Amb una jaqueta amaga el seu uniforme. Intenta passar desapercebuda, no vol ser el centre d’atenció. Quan veiem algú vestit amb els colors del SEM ens posem en estat d’alerta, ens preguntem si tot està sota control.

Sap que el que explica i viu, de vegades, és difícil de digerir. Que combatre les incerteses pot ser una barreja de satisfacció i respecte. Però estima el seu ofici i, per tant, ha après que cal aferrar-se a la vida. La medicina potser no hi entén, de miracles, però sí d’acompanyament, de cures. Per això, ella és metgessa.

“No et pots endur els pacients a casa, no podries viure. Has de cuidar la teva salut mental. De fet, els sanitaris tenim un humor molt negre. Som capaços de fer una RCP a algú que ha mort i, en tornar a pujar a l’ambulància, explicar un acudit” 

Algú, davant d’una urgència, tindrà la sensació que la Isabel s’ha convertit en el seu àngel de la guarda. Però només és una professional capaç de superar la pressió, de prendre decisions i de donar respostes. Una metgessa que pot estabilitzar un malalt al mateix temps que el tranquil·litza. I que sap establir barreres per no implicar-se més del necessari en cada cas: “No et pots endur els pacients a casa, no podries viure. Has de cuidar la teva salut mental. De fet, els sanitaris tenim un humor molt negre. Som capaços de fer una RCP a algú que ha mort i, en tornar a pujar a l’ambulància, explicar un acudit. I això ha de ser així; si no, seria insuportable, ningú ho resistiria”. Parla d’una RCP, és a dir, d’una reanimació cardiopulmonar. Sense voler se li ha escapat l’argot mèdic. Però realment la terminologia no és important si després es pot explicar un acudit per treure ferro a una situació, per somriure a la vida.

“La gent s’ha d’implicar en la seva salut, les pastilles no ho solucionen tot. De vegades, hi ha persones que fan burrades impressionants. Es produeixen alguns accidents de trànsit o esportius i intoxicacions per productes químics que esgarrifen”

Parlant amb ella creus que té una fortalesa mental indestructible, però, realment, la seva mirada només transmet passió per la feina. I consciència davant la realitat, que sempre és canviant i incerta. “La gent s’ha d’implicar en la seva salut, les pastilles no ho solucionen tot. De vegades, hi ha persones que fan burrades impressionants. Es produeixen alguns accidents de trànsit o esportius i intoxicacions per productes químics que esgarrifen. Es fan autèntiques imprudències”, comenta. En aquest moment sí que sembla resignada i, abans que pugui dir res, hi afegeix: “La gent condueix fatal i moltes vegades la persona que provoca un accident n’acaba sortint il·lesa”. Perquè la vida pot ser tan meravellosa com atzarosa, com injusta. I la Isabel ho constata reiteradament.

Per a ella, cada pacient, cada símptoma, és un examen. Però també una oportunitat per seguir aprenent. La formació mai s’acaba. Per això, hi ha preguntes que sempre es fa: quina ha estat l’evolució de les persones que ha atès? Després de la seva feina, ella desapareix i altres professionals acompanyen un pacient. “Això és el que trobo a faltar, saber si la nostra orientació diagnòstica ha estat bona i conèixer com ha evolucionat. Aquest és el nostre desavantatge, no poder acompanyar el pacient i fer-ne un seguiment”, reflexiona. Perquè entén la seva feina com un acte recíproc, malgrat tot. Perquè ella va estudiar Medicina seguint l’instint i el seu “tarannà de cuidadora”.

Ella marca el to de la conversa. Les paraules flueixen i, malgrat que les situacions que retrata no són senzilles, aconsegueix crear un clima agradable i plàcid. Potser és una virtut de qui s’enfronta, cada dia, a la incertesa. 

Ara la seva feina és gairebé d’infart, per la seva intensitat i exigència. També perquè els infarts són una de les patologies que veu sovint: “Tenim una població envellida i ens trobem molts problemes cardíacs i respiratoris. O quadres d’ansietat per estrès a la feina en gent molt jove”. Quan la Isabel es posa l’uniforme no sap què es trobarà, a quins casos s’haurà d’enfrontar, quins neguits l’envairan, quina pressió haurà de suportar o quines sorpreses gestionarà. Però el que té clar és que viu cada situació amb claredat i serenitat, amb respecte i exigència. Pensa en el dolor que no pot guarir o en les vides que no ha pogut salvar, però també en l’adrenalina i l’emoció d’aquells casos que gràcies a ella han tingut una bona evolució.

Sap que tranquil·litzar forma part de la seva responsabilitat i que curar és la seva única finalitat. La vida, de vegades, ens espanta. S’hi produeixen fets inesperats que ens situen en caselles aparentment sense sortida. És llavors quan esperem que respongui una metgessa del Sistema d’Emergències Mèdiques. Que una Isabel ens calmi i ens estabilitzi, sempre que sigui possible. Perquè puguem afrontar amb coratge i esperança tots els escenaris imprevistos que ens passin per davant. Però sense deixar de banda el lema a favor del qual ella milita dalt de l’ambulància: carpe diem. Cada segon, cada minut, cada hora. Abans que una emergència ens capgiri l’existència. Perquè, com bé sap la Isabel, la realitat sempre ens desafia.

Aquest és el teu article gratuït setmanal.

Fes-te subscriptor. Podràs llegir i fer possible tot el periodisme de LA MIRA.

Ja ets subscriptor/a? Accedeix-hi

Comentaris