Persones

“He aconseguit que el dron em faci de gos pastor”

A les muntanyes del Pallars Sobirà un jove pastor experimenta noves maneres de controlar els seus ramats amb drons i collars GPS

per Laura Saula Tañà

“He aconseguit que el dron em faci de gos pastor”
Amb traça i agilitat, en Dani Ricou recorre les muntanyes d’Esterri d’Àneu amb un dron per controlar els seus ramats de vaques i cavalls. (Fotografies de Jordi Borràs Abelló)

Aquest és el teu article gratuït setmanal.

Fes-te subscriptor. Podràs llegir i fer possible tot el periodisme de LA MIRA.

Ja ets subscriptor/a? Accedeix-hi

El camí que va d’Esterri d’Àneu a Isavarre, al Pallars Sobirà, és una petita successió de revolts que serpentegen per un paisatge de muntanya feréstec. I gira que giraràs, poc abans d’arribar al barranc de Fener Forcat i sota l’elevada cresta del Sequer és possible trobar-hi en Dani Ricou (Esterri d’Àneu, 1993). És possible tret que en aquell moment estigui enfilant-se per les muntanyes com un cabirol, àgil, ràpid i discret. A la seva motxilla, una càmera de fotos i un petit dron; són els seus companys inseparables.

“És un DJI Mavic 2 Pro Zoom”, m’ensenya tot orgullós. Un aparell volador que, des de fa un temps, l’ajuda en la seva feina diària: controlar els seus cavalls i ramats de vaques, que es troben repartits per tota la vall, muntanyes amunt. A més, alguns d’aquests animals també són seguits a través de GPS. En Dani no ho pot negar, és un pastor 2.0.

Al principi es dedicava a fer fotografies amb els drons, fins que es va adonar que també li podrien facilitar molt la vida laboral

Però per a ell “tot això dels drons” només ha estat una casualitat. Ja des de petit aquest fill i net de pagesos d’Esterri s’ha sentit molt atret pels objectes teledirigits: avions, helicòpters. “Qualsevol cosa que voli m’agrada molt”, deixa clar. La seva afició va acabar derivant en els drons, amb què es dedicava a fer fotografies d’animals, com els cérvols que il·lustren els boscos pirinencs. Fins que un dia es va adonar que els drons també li podrien facilitar molt la vida laboral. Un sector que a Catalunya vola de la mà amb la indústria, centres tecnològics i universitats. Als setze anys se n’havia anat a la Seu d’Urgell a estudiar un cicle de gestió forestal i, més tard, faria un cicle d’excavacions i sondatges d’indústries extractives a Mollerussa. Roda que rodaràs i al poble i a l’economia familiar tornaràs.

L’aplicació de mòbil Digitanimal li permet tenir controlats els seus animals amb collars GPS.

“De terres en tenim poques, gran part són llogades; però tenim animals repartits per tot arreu”, i m’assenyala diferents punts de la vall. Són uns 23 bovins i 37 eugues i cavalls. I ell ha de saber on són, i saber si estan bé en tot moment. Això vol dir fer molts quilòmetres a peu cada dia i molts metres de desnivell. “Ahir hi havia cavalls allí dalt, però m’imagino que ara ja deuen haver baixat. M’ho imagino perquè no els sento ni els veig”, i assenyala un turó proper en to misteriós. La ubicació exacta dels animals sovint és un misteri, una intuïció, ancestral com les muntanyes. Un encanteri que es desvela amb les noves tecnologies.

El millor és que els animals vagin amb collars GPS. “Aleshores saps on has d’anar directament; si no, podries perdre dues o tres hores ben bones buscant el ramat”

Per començar, algunes de les seves vaques i cavalls van amb un collar GPS i d’altres amb cobertura mòbil, tot i que aquest últim sistema admet que no li funciona gaire bé. “Hauria de marcar la seva posició cada mitja hora, i hi ha dies que ni tan sols la marca”, es queixa. El millor, sobretot quan els animals es troben amunt, a la muntanya, és que vagin amb collars GPS. “Aleshores saps on has d’anar directament; si no, podries perdre dues o tres hores ben bones buscant el ramat”, explica mentre m’ensenya l’aplicació mòbil Digitanimal, que va connectada als collars. “Pots veure el recorregut que han fet els cavalls. Veus? Aquest matí eren allà dalt”, m’indica amb aire detectivesc.

Quan no té clar on es troben els seus animals es posa el dron a la mà i, com si fos una àguila imperial, el fa volar uns cinquanta metres endavant i fins als 150 metres d’altura
“No tinc hores. Hi ha dies que faig entre cinc i set hores, i d’altres, dotze o quinze. Sovint acabo quan ja és fosc, amb el frontal”

En Dani no para mai de caminar entre muntanyes. “Buf! No tinc hores. Hi ha dies que faig entre cinc i set hores i altres dotze o quinze. Sovint acabo quan ja és fosc, amb el frontal”, explica. Tot depèn del temps i de les necessitats del dia, però a ell en realitat li encanta poder gaudir de cada pas del camí. Moltes vegades es distreu fent fotos dels animals del bosc. Un esclat de vida i una espessor que també li acostuma a dificultar la visió dels ramats; per això el seu dron s’ha convertit en un element molt important. Guardat dins d’una funda d’ulleres d’esquí, quan en Dani no té clar on es troben les seves vaques o els seus cavalls se’l posa a la mà i, com si fos una àguila imperial, el fa volar uns cinquanta metres endavant i fins als 150 metres d’altura, que és el que permet la normativa. “Així puc veure on s’han posat exactament i m’estalvio hores de caminar.” Antigament tot això s’havia de fer sempre a peu. “Ui, mare de Déu, abans...!”, riu el fill de pagesos. “Pensa que de vegades per només cinquanta metres no els has vist ni sentit.”

Tota aquesta tecnologia no impedeix que el jove pastor hagi de fer molts quilòmetres cada dia. “Només hi ha pistes al cul de la vall, però a la resta només s’hi pot arribar a peu. Anar en cavall tampoc és una opció, perquè el terreny cada any està més brut i tots els camins s’estan tancant”, observa. “I també hi ha ossos.”

“Diuen que hi ha uns seixanta ossos, però jo no me crec res”, em diu gairebé xiuxiuejant. “Si ni la mateixa Administració s’aclareix!”

El rostre se li enfosqueix quan parla dels ossos que des de fa uns anys circulen per aquestes contrades. “Diuen que hi ha uns seixanta ossos, però jo no me crec res”, em diu gairebé xiuxiuejant. “Si ni la mateixa Administració s’aclareix! Uns et diuen que n’hi ha cinquanta, altres quaranta, a les notícies trenta. Aquesta zona està minada d’ossos. Ja te dic que no saben ni els que hi ha”, riu. Assegura que no està en contra de la tornada de l’os als Pirineus, però considera que abans de deixar-los anar ho haurien d’haver preguntat als habitants de la muntanya, que són els qui realment en pateixen les conseqüències. “Hi ha dies que vaig acollonit a la muntanya. La gent diu que no ataquen, però...”, riu amb desconfiança. “Aquí, per aquesta zona, estic segur que a la nit en passen”, assenyala un turó proper, on fa un any es va veure una ossa amb dos cadells.

La reintroducció de l’os bru als Pirineus és una de les preocupacions del jove pastor, que pateix pels seus animals.

De fet, els seus cavalls han patit algun cop un atac. M’ensenya unes fotos del mòbil on surten cavalls amb els rostres plens de sang i ferides: “Es van fer rascades perquè van haver de córrer per dins del bosc fugint d’un os”. El jove pastor lamenta que des de l’Administració s’hauria de pagar pels danys que provoquen aquests animals als seus ramats. “A un pastor de la Vall d’Aran se li van despenyar quatre vedelles just al mateix lloc. Al costat van veure unes petjades d’os i ningú li ha pagat res”, lamenta. “Al final l’únic que fan és que la gent s’hi posi en contra. És un tema molt complicat.”

“Podria espantar l’os d’alguna manera, però si em fot una mossegada a la cama i no tinc cobertura estic perdut”

El cas és que sovint en Dani camina per les muntanyes amb por, sobretot quan se li esgota la cobertura del mòbil. “Podria espantar l’os d’alguna manera, però si em fot una mossegada a la cama i no tinc cobertura estic perdut”, reflexiona. Potser per això la utilització de drons també ha estat un pas endavant per a la seva feina. “He aconseguit que el dron em fes de gos pastor”, se li il·lumina el rostre. En Dani es trobava baixant de la muntanya amb vint cavalls i quatre se li van quedar enrere sense adonar-se’n. Quan ja havia baixat 150 metres va descobrir que faltaven animals i els va veure turó amunt, menjant herba tan tranquils. Cansat, el pastor es va negar a tornar a pujar mitja hora a peu i va fer un petit pilotatge amb el dron. L’objectiu era espantar els animals perquè tiressin muntanya avall. “I va funcionar!”

“Jo, perquè ja tenia l’afició de pilotar drons, però em penso que cada vegada es veuran més pastors fent-los servir”

Tot un pas endavant per a un sector que comença a explorar la utilització del GPS en els seus ramats. “Jo, perquè ja tenia l’afició de pilotar drons, però em penso que cada vegada es veuran més pastors fent-los servir”, reflexiona. Una inversió que no sol baixar dels mil euros i que demana treure’s un carnet especial de pilotatge. “Ara només són problemes, normatives i legislació, encara que també és perquè molta gent fa moltes bestieses, eh!” En tot cas, aquesta tecnologia ha arribat a l’alta muntanya.

És gairebé mig matí quan acabem de parlar. Per darrere de les muntanyes s’alcen uns núvols traïdors. “Avui s’espera l’arribada de neu”, mira al cel. Això vol dir que ha d’anar a buscar els cavalls que es troben més amunt. “Com que porten els cascos a les potes, se’ls posa la neu a dins i això fa que pugin cap amunt o rellisquin. I si no vigiles se’n podrien anar..., buf!, on Déu va perdre l’espardenya”, riu. No sap ben bé on són els animals, però calcula que amb mitja horeta els trobarà i sense la necessitat de dur el dron. Per si de cas, se l’endú a la motxilla. I és així com, ràpid i lleuger com una ploma, com un dron humà, el jove pastor desapareix bosc amunt per les muntanyes.

Natura i tecnologia es fusionen a la feina diària d’en Dani. Un ecosistema en què passat, present i futur es donen la mà.

 

Aquest és el teu article gratuït setmanal.

Fes-te subscriptor. Podràs llegir i fer possible tot el periodisme de LA MIRA.

Ja ets subscriptor/a? Accedeix-hi
Foto de perfil

Laura Saula Tañà

Redactora de LA MIRA

Comentaris