Persones

El naixement: la primera meta

L’Anna Monsó va decidir ser llevadora per acompanyar les dones en el procés d’esdevenir mares. Normalment presencia els primers minuts d’una llarga aventura. Cada dia el seu objectiu és veure néixer la vida

per Magda Gregori Borrell

El naixement: la primera meta
Va decidir ser llevadora sent conscient que, sovint, seria partícip de moments d’alegria però que també hauria d’acompanyar algunes dones en moments de desconsol. No tots els embarassos evolucionen com una espera. (Fotografies de Jordi Borràs Abelló)

Aquest és el teu article gratuït setmanal.

Fes-te subscriptor. Podràs llegir i fer possible tot el periodisme de LA MIRA.

Ja ets subscriptor/a? Accedeix-hi

Els humans anem saltant metes, som els protagonistes d’una cursa de fons. Participem en un driblatge constant d’emocions i contradiccions. Ens adaptem als canvis, assumim els entrebancs, compartim les alegries, plorem si és necessari i anem tirant. Perquè la vida és així. Una pel·lícula en renaixement constant que s’obre pas persistentment. Per això, cada dia milers d’infants esclaten a plorar per primer cop. A les sales de parts sempre hi ha activitat. Mai s’aturen. Registren contraccions ininterrompudament tot l’any. Però per arribar a una sala de parts cal abans haver superat moltes metes fisiològiques. No parlem de les emocionals, perquè aquestes no tenen aturador i no sempre són fàcils d’estabilitzar. L’alliberació d’hormones, d’oxitocina en aquest cas, és un còctel que pot sacsejar-nos insistentment. Tot i així, perquè tot estigui sota control o per actuar quan alguna cosa es desvia de la meta, comptem amb llevadores com l’Anna Monsó.

“Vaig buscar un servei que em permetés treballar en la salut. Si vas a oncologia, cirurgia o urgències, afrontes la malaltia”

Ella treballa a l’Hospital Universitari Arnau de Vilanova, on neixen la majoria de nadons de les Terres de Ponent. És el centre de referència on fan cap les mares quan es produeix una urgència, quan trenquen aigües, quan les contraccions esdevenen doloroses i regulars, quan diferents símptomes anuncien la proximitat del part. Arribo a l’hospital i em recull l’Anna a la recepció de la quarta planta, on es troba Ginecologia i Obstetrícia. Passem per diferents sales de parts fins a arribar a un despatx on poder conversar. I abans de fer la primera pregunta, ella mateixa explica per què va voler ser llevadora: “Vaig buscar un servei que em permetés treballar en la salut. Si vas a oncologia, cirurgia o urgències, afrontes la malaltia; en canvi, com a llevadora atenc durant l’embaràs, el part i el postpart. Acompanyo en un procés fisiològic que el cos fa de manera autònoma. Sempre hi pot haver complicacions, però normalment acabes sent partícip d’un moment d’alegria”.

És una dona vital. Potser per això treballa, justament, a la unitat que dona la benvinguda a la vida, on tot comença. L’Anna Monsó acompanya les mares en un dels moments més especials: el naixement del seu fill, l’inici d’una nova etapa.

Queda clar que la seva meta és ajudar a donar vida. I aquesta pot semblar, fins i tot, idíl·lica. Però per experiència l’Anna diria que tot és més prosaic. Llavors, gairebé instintivament, explica què faria si, en aquests moments, arribés una dona amb contraccions o havent-se-li trencat el sac amniòtic: “Caldria saber què ha passat, com s’ha iniciat aquest procés; faríem un control del benestar fetal i una exploració vaginal. A partir d’aquí assistiríem durant tota la fase de dilatació fins al naixement i el postpart”.

“La nostra feina és saber adaptar la teoria al procés individual. Cadascú té unes necessitats o neguits. És important conèixer quina idea té cada persona del part i com ha viscut l’embaràs”

Ho explica amb molta naturalitat perquè ha viscut aquest procés centenars de vegades com a llevadora. Però una dona pot afrontar el part amb actituds molt diferents. “La nostra feina és saber adaptar la teoria al procés individual. Cadascú té unes necessitats o neguits. És important conèixer quina idea té cada persona del part i com ha viscut l’embaràs. Hi ha qui ho afronta de manera natural i, en canvi, hi ha qui està molt angoixada. El que nosaltres busquem és que aquella persona se senti segura i acompanyada perquè així tot acaba fluint molt millor”, comenta.

Sap que el naixement és un moment especial i, a la vegada, molt íntim. Que cada dona el gestiona a la seva manera. I no sempre conscientment. Perquè és difícil viure sense por. Potser és humanament impossible. I moltes dones arriben al moment del part dient: “Estic espantada. No sé si estic preparada”. Ho comenta l’Anna i confessa que ella també estava morta de por abans de ser mare. Perquè el naixement pot marcar l’inici d’un procés increïble, però per arribar-hi cal superar diferents fases, algunes de les quals gens fàcils, molt allunyades del que pot ser catalogat com a màgic.

“Hi ha parelles que fan molta pinya i tu hi ets però sense ser-hi. En canvi, hi ha dones més dependents que et reclamen contínuament. També hi ha persones molt aprensives, a qui costa fer l’acompanyament, i llavors nosaltres assumim aquesta funció”, retrata l’Anna. Ho fa després d’haver acompanyat moltes parelles i d’haver descobert què pot necessitar cadascú en uns instants que canvien, per sempre, la manera de viure i conviure. L’arribada d’un fill és, sens dubte, una condició que diuen que només entenen aquells que han estat pares.

“Alguns parts són difícils, complicats, i has d’intervenir-hi sovint. En canvi, d’altres flueixen pràcticament sols i, encara que faci anys que treballes, t’emocionen i et fan caure les llàgrimes”

Però per a l’Anna, una de les metes és, un cop acabat el procés de dilatació de la mare, entrar a la sala de parts: “La sensació és sempre la mateixa: arribar a la meta. Evidentment, a partir d’aquí cada part és diferent. I també hi influeix com ho viu la parella. Alguns són difícils, complicats, i has d’intervenir-hi sovint. En canvi, d’altres flueixen pràcticament sols i, encara que faci anys que treballes, t’emocionen i et fan caure les llàgrimes. Tot i així, sempre et fan partícip d’un moment únic”.

L’Anna Monsó fotografiada en una sala de parts de l’Hospital Universitari Arnau de Vilanova, el centre de referència de les Terres de Ponent, on esclaten els primers plors, on s’origina el futur del país. 

El que és evident és que en una sala de parts es poden registrar dolors, llàgrimes i nervis. Però també somriures i plors d’emoció, de vida. I controlar aquest cúmul d’impressions no sempre és fàcil. “Una dona en un procés de part, si no porta l’epidural, té la part racional pràcticament anul·lada. I quan neix la criatura pateix una descàrrega hormonal. Si havia estat fatal passa a la glòria més absoluta. Són unes autèntiques muntanyes russes”, comenta l’Anna. És una experiència intensa físicament i emocionalment parlant. I els pares, sobretot si són primerencs, es poden veure aclaparats per una situació difícil de portar. Però per això hi són les llevadores, per ajudar i col·laborar: “El postpart immediat és molt important per establir el vincle mare-fill. Fem el que es coneix com a «pell amb pell», que facilita el reconeixement mutu. També disminueix l’estrès després del part, estabilitza la freqüència cardíaca i la respiratòria i afavoreix l’inici de la lactància”.

“La por al dolor és una por universal. Quan estudiava m’explicaven que no cal dir que una contracció fa mal perquè, si no, pots suggestionar la mare. Jo crec que això és enganyar. És un procés dolorós perquè es produeix una distensió dels teixits i, inevitablement, fa mal”

Però per gaudir d’aquests minuts que poden ser d’èxtasi absolut o d’embadaliment incondicional, de vegades, cal passar per fases més angoixants i menys plaents. I, per això, hi ha dones que esperen amb neguit el moment del part: “La por al dolor és una por universal. Quan estudiava m’explicaven que no cal dir que una contracció fa mal perquè, si no, pots suggestionar la mare. Jo crec que això és enganyar. És un procés dolorós perquè es produeix una distensió dels teixits i, inevitablement, fa mal. És cert que hi ha mares que ho toleren més bé i n’hi ha que tenen més sensibilitat. Alhora, l’estat emocional també hi influencia molt”. Sembla que el millor és assumir el dolor i intentar que no es converteixi en un turment, en un patiment incontrolable.

“Està assumit que tot anirà bé i ningú s’ho qüestiona. Però, a vegades, passen coses. I hi pot haver un mal final”

La futura mare pateix per ella i per la seva salut, però a l’Anna una de les coses que més la sorprenen és que algunes es pensin que al nadó no li pot passar res, com si fos invulnerable al context: “Està assumit que tot anirà bé i ningú s’ho qüestiona. Però, a vegades, passen coses. I hi pot haver un mal final. El dolor i les hores que durarà el procés són les principals pors. Però no és habitual preguntar si el bebè està bé, si no pateix. Tothom dona per fet que el resultat serà positiu; per això tenim molts problemes quan alguna cosa es complica”.

“Pensem que és un procés fisiològic i que tot anirà bé com a mecanisme de defensa. Quan es produeix un avortament, sigui al principi o al final de l’embaràs, és sempre una mala notícia. I com que és una cosa que se’ns escapa de les mans, ningú ho té integrat”

Les circumstàncies poden canviar sense avisar. En qüestió de minuts es poden torçar i ens poden situar en l’escenari més repulsiu: la mort. Tot i així, després de reflexionar-hi molt, l’Anna verbalitza una possible explicació: “Pensem que és un procés fisiològic i que tot anirà bé com a mecanisme de defensa. Quan es produeix un avortament, sigui al principi o al final de l’embaràs, és sempre una mala notícia. I com que és una cosa que se’ns escapa de les mans, ningú ho té integrat”. Els pares es fan llavors moltes preguntes, el sentiment d’impotència els envaeix i necessiten tenir una llevadora ben a prop. “Són situacions molt complicades, amb un gran impacte psicològic. La família està en xoc i, normalment, no manifesta o expressa res. Per tant, cal ser molt curós. És important encertar què dius, i això depèn, també, de cada persona i del seu moment vital”, confessa l’Anna.

Parla de manera serena, però convincent. Transmet seguretat, fruit dels anys d’experiència, i sensibilitat per una feina que l’apassiona.

Les coses poden no sortir bé. El monitor pot indicar, per exemple, una bradicàrdia fetal, és a dir, una disminució dels batecs del nadó. Aleshores, la freqüència cardíaca de les llevadores s’accelera per afrontar, amb serenitat però rapidesa, una possible complicació. I ho fan, si és necessari, amb l’ajuda dels ginecòlegs. En un hospital la feina en equip és indispensable. De fet, és difícil concebre-la d’una altra manera. Perquè les llevadores també s’han d’enfrontar amb la mort, i saber que la poden tenir a tocar els fa viure cada minut com un regal, com una oportunitat. Han escollit la unitat que té com a horitzó el naixement, l’inici, el començament de tota una vida.

I la vida es fa evident amb un plor a la sala de parts, quan un nen, pocs minuts després d’aterrar en aquest món atzarós, s’aferra al pit de la mare. “Alguns de seguida volen mamar. Fins i tot dones que no s’havien plantejat l’alletament acaben canviant d’idea. Cada cop és més alt el percentatge de mares que donen el pit. Nosaltres ho recomanem. Tot i que també pot ser que en alguns casos no se’n surtin. És sacrificat i no sempre és fàcil”, assegura l’Anna.

“Tot el que sé en el terreny professional se’m va oblidar de cop, no ho aplicava amb mi mateixa. Vaig tenir un embaràs molt complicat, amb una preeclàmpsia, i quan vaig tornar del permís de maternitat hi havia situacions que em costaven perquè em recordaven tot el que havia viscut”

Ja portem uns quants minuts de conversa i tinc la sensació que s’ha creat un clima agradable. Les paraules flueixen, com si es tractés d’un bon procés de dilatació. I, sense que ho pregunti explícitament, l’Anna em parla de la seva experiència com a mare. “Tot el que sé en el terreny professional se’m va oblidar de cop, no ho aplicava amb mi mateixa. Vaig tenir un embaràs molt complicat, amb una preeclàmpsia, i quan vaig tornar del permís de maternitat hi havia situacions que em costaven perquè em recordaven tot el que havia viscut. Tot i així, amb el temps ho superes, acabes empatitzant amb les pacients, els expliques el que vas passar i que te’n vas sortir.” Una preeclàmpsia és una complicació de l’embaràs que es caracteritza per tenir la pressió arterial alta i grans quantitats de proteïna en l’orina. Un trastorn que afecta entre el 2 i el 8 % dels embarassos a tot el món. Per sort, i l’Anna n’és un exemple, si es controla i se superen les possibles complicacions, el
naixement de la criatura acaba diluint els moments més incerts.

Diu que, malgrat haver viscut molts parts, encara s’emociona en alguns. Un fet que dona sentit a la seva feina, aquella que viu diàriament amb intensitat, respecte i il·lusió. 

Perquè donar vida és això: fer-se càrrec del patiment, les incerteses i els neguits. Des del moment que una dona es queda embarassada assumeix uns riscos. I encara que els nou mesos de gestació es desenvolupin sense cap problema, després cal superar el part. Una meta rere una altra. Combinades, si tot va bé, amb moments de gran satisfacció, emoció i alegria.

L’Anna va decidir ser llevadora per acompanyar les dones en el procés d’esdevenir mares. Per ser present en el moment de l’expulsió, quan un nen arrenca a plorar, a respirar, a viure i, fins i tot, a somriure. Ajuda els pares a navegar entre les inseguretats i el goig de sumar un nou membre a la família. Malgrat que hi ha dies que la mort s’interposa abans que la vida, normalment presencia els primers minuts d’una llarga aventura. Un camí amb diferents objectius, farcit d’obstacles, ple de metes. Superar-les és gairebé inherent a la mateixa existència. I la primera és, sens dubte, el naixement: quan comença a córrer el rellotge, quan el comptador s’accelera, quan pares i fills inicien una vida compartida, quan les contraccions del part evolucionen i es converteixen, potser, en contradiccions. Néixer és només un instant, a partir d’aleshores cadascú intenta controlar el seu temps. Si és que, realment, això és possible. Cada dia l’objectiu de l’Anna és que les mares puguin tenir a les mans el seu fill: la vida.

Aquest és el teu article gratuït setmanal.

Fes-te subscriptor. Podràs llegir i fer possible tot el periodisme de LA MIRA.

Ja ets subscriptor/a? Accedeix-hi

Comentaris