Persones

El Pirineu escrit: entre el mite i la realitat

Va néixer a Pessonada, al Pallars, i torna a casa quan busca inspiració, serenitat, refugi. L’escriptor Pep Coll ens parla d’allò que escriu: la pagesia, els pobles, la muntanya, la llengua... Un món, una manera de ser i d’explicar la vida

per Magda Gregori Borrell

El Pirineu escrit: entre el mite i la realitat
La vida és un camí de llums i ombres. Entre la realitat i la ficció, Pep Coll analitza el passat, el present i el futur amb l’habilitat de qui acaba trobant les paraules més encertades per a cada moment. (Fotografies de Jordi Borràs Abelló)

Aquest és el teu article gratuït setmanal.

Fes-te subscriptor. Podràs llegir i fer possible tot el periodisme de LA MIRA.

Ja ets subscriptor/a? Accedeix-hi

Hem quedat a les cinc de la tarda al seu poble natal. La carretera per arribar-hi des de la Pobla de Segur és un reguitzell de revolts que, a poc a poc, et deixen entreveure l’imponent roc de Pessonada. La gran pedra presideix. Als seus peus, les cases i els prats. L’escriptor Pep Coll ja m’espera. “Aquí hi havia l’era de casa”, em diu tot just arribar. Ens asseiem i imagino que on ara conversarem abans hi havia mules. “Els animals formaven part de la família. Recordo que a casa quan havien de vendre una somera que l’havien tingut vint anys era un disgust. Aquest tracte personal amb els animals ha desaparegut”, explica en un to que sembla que barregi enyorança per un temps passat i reconeixement per una manera de fer.

“El padrí va ser l’últim analfabet de la meva saga. Va néixer al segle XIX i encara no hi havia escola al poble”

Probablement, per la saviesa agrària i ramadera del seu padrí Alfonso, perquè de coneixements i experiències no n’hi faltaven, tot i que mai va aprendre a llegir ni a escriure: “Ell va ser l’últim analfabet de la meva saga. Va néixer al segle XIX i encara no hi havia escola al poble. Els últims anys cobrava la jubilació, venia el carter i havia de firmar el rebut. A la padrina li feia vergonya que el padrí firmés amb el dit i li va ensenyar el seu nom. Aleshores, quan arribava, s’arromangava, agafava la ploma i dibuixava «Alfonso Coll»”. Ho explica i pregunta: “Sabries dir-me qui va ser l’últim de la teva família que no va aprendre a escriure?”. Intento resseguir ràpid l’arbre genealògic, però no li sé donar una resposta. I em diu, amb un somriure murri, que aquesta ignorància s’hauria resolt abans si hagués estat alumna seva, perquè era un exercici que proposava sovint a la canalla.

Coll parla amb vehemència i expressivitat. Construeix el discurs amb l’agilitat de qui domina la llengua i el temperament de qui ho medita.   

Amb pocs minuts de conversa queda clar que estem obrint la porta de tot un univers. Que podré formular preguntes, però que ell me’n generarà de noves. I després de parlar dels padrins analfabets, ens endinsem en un món sovint també molt desconegut: la realitat dels pobles del Pirineu. Com no pot ser de cap altra manera, en parla construint una metàfora: “El pagès literàriament té un problema. Se’l presenta com un personatge idíl·lic. El pastor que ho sap tot, com el Manelic de Terra baixa. Et trobes el beneit i bona persona o, a l’altre extrem, un salvatge amb molt geni. Però hi ha molts tipus de pagesos! Aquest és un món amb les mateixes passions i sentiments que hi pot haver en qualsevol altre”.

“La vida al poble està idealitzada. Als anys cinquanta o seixanta, quan jo era petit, ningú volia ser de poble”

A tot arreu hi ha de tot, que dirien en alguns pobles. I un interrogant es fa indefugible: s’idealitza el món pagès? “La vida al poble ho està, sí. Als anys cinquanta o seixanta, quan jo era petit, ningú volia ser de poble. Però ara han canviat moltes coses. Jo he vist posar lavabos i aigua corrent a Pessonada. El que no entenc és que hi hagi autors que es pensin que ambientar una obra, per exemple, a la vall de Boí ja sigui un valor afegit. Existeix el perill de la literatura de fullet turístic, de descriure unes muntanyes i uns personatges feliços. Els pagesos no en parlaven mai gaire, de felicitat.”

La felicitat no la construeixen les contrades, les muntanyes, el sol de l’estiu o el fred de l’hivern. O la felicitat es busca entre camps, corrals de bestiar i estones fent petar la xerrada a la fresca. Segons com es miri o com es mesuri. Sense negar la felicitat, l’escriptor afirma taxatiu: “Difícilment es pot viure de la terra. En aquest poble només una família ho pot fer”.

Al fons, el majestuós roc de Pessonada. El que caracteritza el poble i tota la Conca de Dalt del Pallars Jussà, però també font d’inspiració de l’escriptor. Observant el paisatge troba les paraules, o les paraules retraten els seus escenaris de muntanya. És un camí d’anada i tornada. 

Ho constata i és difícil saber si ho fa amb resignació. Diu que se sent orgullós del poble pallarès on va néixer, on va créixer i on ara torna sovint per passar-hi llargues temporades: “M’agrada més dir que soc d’aquí que no pas de Lleida. Aquests horitzons me’ls sento més acollidors, com les muntanyes que delimiten. En canvi, Lleida és una plana sense límits”. Ho diu assenyalant la muntanya de Sant Corneli, que ens queda just davant, i afegeix: “El padrí o el meu pare no hi havien pujat mai. Fer una excursió fins allà dalt era una cosa inútil, aprofitaven per cavar o llaurar. En canvi, ara la gent del poble sí que hi va. Han calat uns sentiments, una valoració de la natura, les roques i els pobles, com més miserables millor, perquè es diferencien dels altres”.

“Jo vaig viure encara l’agricultura tradicional, és a dir, quan tot es feia amb animals. En arribar la maquinària, tot es capgira. Ara hi ha dues realitats, la pagesia i el turisme. Entre elles xoquen? De vegades, se saben combinar bé”

Ell es va criar en una família pagesa que tenia ovelles, conills, gallines i algunes terres que conreaven. I la seva dèria per unir paraules, explicar històries i retratar realitats va fer que decidís crear el poble de Malpui, on ha situat algunes de les seves novel·les, com la més al·legòrica, L’any que va caure la roca. A la ficció, el roc de Malpui destrueix el poble. A la realitat, el roc de Pessonada segueix caracteritzant-lo. Perquè la ficció pot ser molt real, o la realitat et pot fer viure situacions inversemblants. Com ha canviat el poble des que vas néixer? Ho pregunto sabent que no és fàcil descriure els canvis socials, culturals, tecnològics i agraris que s’han viscut els darrers anys, però tinc la intuïció que ell hi ha reflexionat molt: “Jo vaig viure encara l’agricultura tradicional, és a dir, quan tot es feia amb animals. En arribar la maquinària, tot es capgira. Ara hi ha les dues realitats, la pagesia i el turisme. Entre elles xoquen? De vegades, se saben combinar bé. Com el pagès que munta una casa rural per complementar la seva font d’ingressos”. Perquè els pagesos saben què vol dir treballar per subsistir. I malgrat les hores invertides, de vegades tot pot anar barranc avall si una pedregada s’endú la collita.

Tens la sensació que el seu cap sempre barrina. Pensaments, històries, llegendes o anècdotes formen part del seu univers real i, també, literari. Connecta diferents mons i els escriu, com a acte de fidelitat.
“Cada generació hauria de fer la seva revolució, el seu món ideal. Transformar en comptes d’abandonar. Fa uns anys, el més senzill i més còmode era marxar cap a la ciutat”

De fet, el progrés acaba determinant l’evolució i situa cara a cara pares i fills: “L’enfrontament generacional sempre hi és. El jove que renega del vell perquè vol innovar. El padrí llaurava amb bous, el pare va introduir-hi les mules i l’altra generació ja és la del carnet de conduir, la dels tractors. I la teva és la del món digital, ja no compreu llibres en paper”. Li dic, i li genero una certa sorpresa, que dec ser l’excepció perquè no m’he acostumat a llegir només a través de pantalles. Potser és un acte revolucionari, penso, però àgilment ell segueix el fil de la conversa: “Cada generació hauria de fer la seva revolució, el seu món ideal. Transformar en comptes d’abandonar. Fa uns anys, el més senzill i més còmode era marxar cap a la ciutat”.

“Els pobles s’han fet tan petits que fins i tot els odis s’han esfumat”

Deixar enrere unes maneres de fer i de viure, un caliu familiar i, també, unes rivalitats. De pobles petits amb veïns enfrontats sempre n’hi ha hagut, a la ficció i a la realitat. “Jo era de ca la Rita, era el Rito Xic, i mon germà, el Rito Gros, perquè havia de ser l’hereu. Com a Rito arrossegava una sèrie de prejudicis que tenien les altres cases del poble. Moltes vegades eren animadversions que ja ni se sabia com havien nascut. També existien rivalitats entre pobles: els de Pessonada no es podien veure amb els de Sant Martí, per això hi ha la dita «Sant Martí, ni a la tarda ni al matí». Els envejaven que fossin més a prop de la Pobla i que haguessin de passar pel seu poble per anar a mercat. Això crec que ha desaparegut. Els pobles s’han fet tan petits que fins i tot els odis s’han esfumat”.

Ens ensenya fotografies dels seus pares, que té ben exposades a la casa pairal de Pessonada. Entre aquestes parets va néixer i créixer i ho va fer acompanyat del so de les esquelles, que també ressonen al fons de la imatge. 
“Cada cop hi ha més aproximació ideològica entre el poble i la ciutat. Sovint et sents més identificat amb un grup per la llengua, la manera de pensar i la visió del món i del territori que no pas per si vius a la ciutat o al poble”

Diu que les enemistats i els rancors entre veïns i viles són aigua passada. Però el món dels pobles tampoc és ara un paisatge de flors i violes. Quin és el principal problema o el debat que genera incerteses i controvèrsia? “El gran tema és veure com es podrà sobreviure vivint o treballant al poble. Quin és el futur? Abans era molt clar: els joves es casaven i conreaven les terres. Ara viure de l’agricultura i la ramaderia és complicat, però sembla que el teletreball ens permetrà tenir menys comunicació física i, per tant, aquí les condicions de vida, d’aire i salut, seran millors. A més, crec que cada cop hi ha més aproximació ideològica entre el poble i la ciutat. Sovint et sents més identificat amb un grup per la llengua, la manera de pensar i la visió del món i del territori que no pas per si vius a la ciutat o al poble.” Fa afirmacions que semblen categòriques, però també planteja escenaris i hipòtesis que potser només el temps podrà respondre.

“Hi ha qui es pensava que el català només servia per parlar a les bèsties. A poc a poc van veure que era una llengua literària, amb una cultura, i que les paraules que sentien al poble tenien tanta antiguitat i categoria lingüística com les de qualsevol altra”

I aprofito aquest punt de la conversa per recitar-li una frase que escriu al llibre L’any que va caure la roca, perquè les paraules expliquen i delaten: “Cadascú és fill de la seva època”. Li pregunto com definiria la seva, la que va viure la transició cap a la democràcia, i ell ho utilitza per parlar de llengua, el tema que encara teníem pendent. “Hi ha qui es pensava que el català només servia per parlar a les bèsties. A poc a poc van veure que era una llengua literària, amb una cultura, i que les paraules que sentien al poble tenien tanta antiguitat i categoria lingüística com les de qualsevol altra. Aquest xoc produeix una reacció passional per la llengua i, en el meu cas, també per les velles històries o mites que havia sentit a casa”, assegura. Això va fer que esdevingués professor de llengua i el 1975 va començar a donar classes a les monges de la Pobla de Segur. “Al segon curs els vaig proposar que de les quatre hores a la setmana que hi havia de llatí a segon de BUP, en féssim tres de llatí i una de català. L’objectiu era infondre una mica aquesta passió per la pròpia llengua”, relata.

El rellotge que marca el pas del temps. L’escriptor va néixer en ple franquisme i va viure els anys de la transició en plena joventut. El compàs dels minuts, els dies i els anys l’imprimeix en tot allò que narra. 
“Els mitjans de comunicació i els polítics haurien de parlar un català correcte. Són com els capellans abans, com que tenien bona consideració i feien els sermons, aleshores la gent copiava moltes paraules i frases”

Impartia classes de català fins que va decidir combinar aquesta tasca amb l’escriptura. Va ser llavors quan es va adonar que hi havia paraules pallareses que, si no s’hi feia res, per conservar-les, acabarien desapareixent: “Em vaig trobar que hi havia moltes paraules que no estaven al diccionari Fabra, que llavors era el normatiu. Aleshores vaig fer un estudi del parlar del Pallars. Jo crec que no cal dedicar massa esforços per conservar el pallarès en tots els aspectes, gràcies que puguem salvaguardar el català com a llengua viva, però sí que cal dedicar energies a la qüestió lèxica, és a dir, a paraules que es deien aquí o a Lleida. Per exemple, quan un ocell surt del niu i ja pot volar, utilitzem el verb esquerar. És un concepte molt maco, perquè s’aplica també a un nen: «Mira, ja el teniu esquerat, ja camina». Quan una paraula o verb té un concepte, aquest és el que has de salvar. No cal esmerçar-se per si es diu corretja o correia, és el mateix”. Ell escriu utilitzant conceptes i frases fetes del Pallars, enriqueix així els seus textos i treballa perquè no caiguin en l’oblit. Però creu que, malgrat tot, la llengua oral perd expressivitat: “Per influència de l’anglès i, sobretot, del castellà, que és un càncer per a la llengua catalana. Està minant els pronoms febles i es calquen expressions contínuament. Els mitjans de comunicació i els polítics haurien de parlar un català correcte. Són com els capellans abans, com que tenien bona consideració i feien els sermons, aleshores la gent copiava moltes paraules i frases, com la d’«anar d’Herodes a Pilat»”.

Es nota la seva passió per la llengua. És difícil aturar-lo quan enraona. I ho fa utilitzant alguns conceptes o expressions pallaresos que singularitzen cada minut de conversa. 

És difícil interrompre’l perquè té un discurs estructurat i rumiat, no és fruit de la improvisació del moment. Per això, sense aturar-se ni un minut, segueix examinant l’ús social de la llengua catalana: “Quan van començar les emissions de TV3 hi va haver un debat sobre el tractament que utilitzaven a les entrevistes i van eliminar el vós. Abans hi havia una distinció molt clara entre el vostè, utilitzat per a una persona important de fora i desconeguda; el tu, per a la família, els inferiors i els animals, i el vós, que era com un respecte que es tenia a Déu o també a una persona major. Aquesta triple distinció se la van carregar a TV3”.

“Les últimes persones a qui vaig tractar de vós van ser els meus pares”

I tu, utilitzes el vós?, pregunto encuriosida i tutejant-lo, com ho hem fet des del primer moment. “Les últimes persones a qui vaig tractar de vós van ser els meus pares. Els deia de tu i recordo un dia, de molt petit, que em van agafar i em van dir: «Ens has de tractar de vós». En canvi, les meves filles els deien de tu i la meva dona, de vostè.”

Lloa i, si cal, critica. De manera educada però punyent, amb elegància però sense escatimar cap paraula. 

Hem encetat la conversa parlant del padrí Alfonso, que mai va aprendre a llegir ni a escriure, i l’acabem fixant-nos en les singularitats de la llengua. Perquè sigui oral o escrita cal cultivar-la per mantenir-la viva. Com els camps que ens envolten, que necessiten dedicació i estima perquè donin fruit. Pep Coll ho sap i treballa perquè els valors de la llengua, la pagesia, els paisatges del seu estimat Pallars i les històries de les seves contrades perdurin generació rere generació. I ho fa a través de les paraules. Abans d’abandonar el poble i emprendre el camí de tornada, m’aturo un moment a l’entrada de Pessonada, observo de cara la gran roca i sento el pes del temps. El passat que acumula, el present que escriu i el futur que potser intueix.

La serenitat dels Pirineus. En aquest indret sembla que el temps s’aturi, malgrat que Pep Coll continua en moviment. Sap que escriure és sempre un exercici de llibertat. 

 

Aquest és el teu article gratuït setmanal.

Fes-te subscriptor. Podràs llegir i fer possible tot el periodisme de LA MIRA.

Ja ets subscriptor/a? Accedeix-hi

Comentaris