Persones

Torna l’home, torna la llengua

Va començar a parlar català per amor. Tenia 72 anys. Va tornar a les seves arrels, a Serrallonga, a Catalunya Nord. Amb 93 anys, René Magna ha recuperat una llengua, una cultura, una vida i també el futur

per Mireia Domènech i Bonet

Torna l’home, torna la llengua
La seva cara, la seva mà, els seus ulls ho diuen tot: a punt. Sempre a punt de posar-se en marxa. De recuperar el patrimoni del seu poble, Serrallonga, i de l’Alt Vallespir. (Fotografies de Jordi Borràs Abelló)

Aquest és el teu article gratuït setmanal.

Fes-te subscriptor. Podràs llegir i fer possible tot el periodisme de LA MIRA.

Ja ets subscriptor/a? Accedeix-hi

El rellotge de sol que presideix la façana romànica mil·lenària, imponent davant nostre, duu un missatge prou eloqüent: “Jo sense sol, tu sense fe, no valem res”, hi llegim. Però els rajos de finals d’estiu no perdonen els qui gosen desafiar la calor d’aquest matí xafogós i costa aguantar massa estona la mirada alçada campanar amunt. De sobte, veiem com enfila carreró amunt una silueta lleugerament corbada pel desnivell. Se’ns apropa a pas constant, tot i una inclinació del pendent que poc convida a caminar. Som a l’extrem nord-oest de l’Alt Vallespir; aquí l’orografia forma part de l’ADN de la contrada i les pujades i baixades configuren l’escenografia típica a cada poble.

Al senyor Magna —pronunciat “Manyà”, tot i l’evident ortografia afrancesada, com ha fet sempre l’Administració francesa amb noms i cognoms nord-catalans— no li agrada fer tard i no es detura. No ens vol fer esperar més. Arriba esbufegant, superant els quatre graons finals que enllacen fins al replà de l’església de Santa Maria de Serrallonga. Alça els braços i les mans cel amunt abans d’agafar-nos les nostres per saludar-nos efusivament. Encaixada sincera i amb totes dues mans alhora, obtenint una salutació més afectuosa encara. Dits llargs i ossuts, pell tèbia tirant a freda. No sembla l’estil de persona que passi mai calor malgrat que piqui el sol a sobre des de fa estona. “Oh, sabiu pas com me deranja de fer-vos esperar! Érem parlats de trobar-nos a les 10 h a pu près? U cum ès que no ho recordi pas? Excuseu, m’he enganyat! Heu fet ben fet de me telefonar!”, s’exclama.

D’institucions com ell, a Catalunya Nord, no en queden gaires. I en aquest cas tampoc s’ha donat a conèixer mai al gran públic. És el que passa quan hom tria viure retirat al millor racó de món, amb senzillesa i discreció

La seva expressió de preocupació es relaxa en veure la nostra rebuda càlida i afable. Ben lluny de la seva contrarietat, nosaltres somriem i insistim a disculpar-lo tot agraint-li la tarda que ens dedica. La seva mirada ametllada és intensa i al seu torn ens obsequia amb un somriure ampli. El rostre ara ja dibuixa felicitat, alleugerit. Un personatge com René Magna de seguida captiva des del minut zero, sigui qui sigui el seu visitant o interlocutor. D’institucions com ell, a Catalunya Nord, no en queden gaires. I en aquest cas tampoc s’ha donat a conèixer mai al gran públic. És el que passa quan hom tria viure retirat al millor racó de món, amb senzillesa i discreció. Darrere unes ulleres clàssiques de pasta marrons amb vidres lleugerament tintats rep sempre tothom amb uns ulls tendres i somniadors d’algú decidit a viure dia a dia amb tota la intensitat.

El seu tarannà modest i afable encaixa amb la seva manera de vestir discreta i, segons com, de missa de tota la vida. Sempre duu vestits jaqueta folgats i de cotó fresc, en què generalment predominen el gris, el marró o el negre, a voltes amb una camisa blanca per fer-hi el contrapunt. Un home encantador, d’aquests que a tothom ens recorda l’avi dolç i adorat que mai hem deixat d’enyorar. Sota l’americana, que mai es botona, s’hi intueixen unes espatlles ossoses però que es mantenen fortes. Solapa sempre ben planxada, punys a la mida just sobrepassant el canell, tall de caient recte, combinat amb pantaló de camal uns centímetres més llarg del compte. I naturalment molt ben calçat, com a bon vallespirenc, tant a l’hivern com a l’estiu.

Endavant! El portal romànic mil·lenari de Santa Maria de Serrallonga és fet de ferro forjat català. Un ferro que no es rovella mai, insisteix sempre René Magna.

De seguida s’embala a presentar la portalada de l’església que tenim darrere. Serà difícil de fer una entrevista, avui. Sense demanar res ni recordar que de fet l’objectiu de la trobada era que ens parlés d’ell i no de l’entorn, ens regala de bon inici la seva saviesa dissertant sobre tot el que tenim davant. Li brillen els ulls mentre explica que Santa Maria de Serrallonga va ser construïda entre els segles XI i XII. “De granit rosa i blau, un monument historique de més de mil anys classé del 1948. Set historiens l’han estudiat”, subratlla. Hom l’escolta totalment abduït per una erudició poc usual amb la qual delecta fins i tot a qui no li interessi la història. Decideix iniciar la conversa agafant el paper de guia que tant l’apassiona i el deixem fer. En Jordi Borràs, amb la càmera a la mà des que hem baixat del cotxe, ja ha passat a l’acció fascinat per les faccions i pel moviment del personatge, mentre el nostre protagonista està tan abstret parlant del pany de creu grega del portal que ni tan sols se n’adona.

—Possiblement fou forjat així per les croades. És ferro català. El ferro català, el que es forjava aquí al Vallespir, no se rovella mai. Mai. Era l’admiració en el… el Moyen Atge. Com ne dieu, en català?

—Edat mitjana…

—Ah, sí, sí. Edat mitjana… Espieu aquí, què diu...

I ens fa apropar a una inscripció sobre el pany mil·lenari, abans de recitar-la ell mateix i traduir-la: “Bernardus faber velim me fecit. El ferraire Bernat me volia fer i m’ha fet. És en llatí, espieu aquí. Aquest dragú representa Satanàs i les forces del mal, a fora de l’esglesi, no dins. Perquè no entri pas Satanàs”.

René Magna va decidir traslladar-se a la terra dels seus avantpassats, Catalunya Nord. Des d’aleshores ha pogut dedicar-se en cos i ànima a la seva passió: la revitalització del patrimoni cultural

A cada pinzellada que afegeix al relat, René Magna reverbera passió pel passat de mil anys enrere. Però paradoxalment li costa parlar del seu propi, fent palesa la seva timidesa, una discreció pròpia dels homes humils que no troben que la seva sigui una història digna de ser escoltada. Nascut el 4 de març de 1926 a Argenteuil, a tocar de París, en jubilar-se als 63 anys René Magna va decidir traslladar-se a la terra dels seus avantpassats, Catalunya Nord. Des d’aleshores ha pogut dedicar-se en cos i ànima a la seva passió: la revitalització del patrimoni cultural, si més no el tangible.

D’això ja en fa tres dècades. I no dissimula tots aquests anys sumats, ans al contrari. Tot i ser tímid i coquet, en el fons no s’avergonyeix ni s’amaga a l’hora de revelar la seva edat. Fitant en Jordi Borràs —i mirant-me de reüll, amb el seu característic somrís murri de complicitat per a qui ja ho ha viscut uns anys abans—, li deixa anar tot cofoi la dada, esperant la sorpresa del seu interlocutor, que, perplex i incrèdul, en sentir la resposta no podrà evitar treure l’ull del visor per comprovar-ho sense lents pel mig: “Oh, ja tinc quatre-vint tretze anys, sabiu?”.

Àgilment, Magna obre la porta de Sant Pau. A l’absis, el retaule barroc de tres nivells és de 1713, de l’artista rossellonès Sunyer.

La veritat és que pel seu aspecte i per la manera de moure’s pocs ho dirien. Aquest home senzill transmet pau. Però a la vegada, tal com es belluga saltant d’explicació en explicació entre el ventall de meravelles de l’església i el portal mil·lenari, encomana inquietud al ritme amb què ens descobreix cada petit detall, per la manera com ho viu i com ho va narrant. Sota una fina capa de cabell gris curosament clenxinat cap a la dreta, a la moda de tota la vida, la seva és una ment privilegiada que completa un cos igualment privilegiat per la seva edat envejable. Som davant del que podríem etiquetar com a setciències: enginyer de carrera, historiador, divulgador i pedagog cultural i científic de vocació. Un savi que al llarg de quasi un segle de vida ha sabut envoltar-se i aprendre dels experts en les matèries que més li han interessat per tal de gaudir després transmetent-ho a petits i grans amb una generositat i una passió innates. La jubilació va permetre convertir la seva devoció en la seva nova tasca diària.

René Magna va néixer tocant a París i hi va viure set anys. Com a funcionari de La Poste (Correus), el seu pare hi havia estat destinat una bona època i la família s’aniria traslladant sempre en funció de les noves destinacions. Va ser així com van viure igualment a l’Ardeixa, al límit nord de l’Occitània històrica, i com finalment van aterrar aquí, a Serrallonga. No els era una terra tan desconeguda. Els avantpassats havien pujat des d’un mas de Darnius, a l’Empordà, cap a Bompàs, tocant a Perpinyà, per la fil·loxera. “Van fer venir vinyes d’Amèrica del Sud i així van començar. Feien raïm però també abricot, préssec, peres i pomes... Era l’única feina que hi havia al camp, de sempre.” De dos germans que tenia, un d’ells, nascut a Pià, tocant a Perpinyà, avui encara viu a Sureda, a la falda de l’Albera. L’altre va morir després de la Segona Guerra Mundial, als anys quaranta. “Es va embarcar a Normandia. S’amusava i va saltar sus una mina. Tenia un mainatge petit de tres mesos”, lamenta, negant amb el cap tot recordant aquest dissortat accident fortuït. Un bri de tristesa li entela els ulls per un instant, aparta la mirada. Intenta, però, mostrar-nos un lleuger somrís per no encomanar-nos la pena i sortir del tràngol d’alguna manera.

La família quedà, doncs, establerta molt a gust en aquest petit llogaret de l’Alt Vallespir. Hi aniria encara uns anys a l’escola, abans de baixar a estudiar a la plana del Rosselló, a Ribesaltes i a continuació a l’escola tècnica de Narbona com a intern. Després, mentre els companys d’escola treballaven a les propietats dels pares, de 1947 a 1954 va poder tornar al París natal per estudiar-hi enginyeria. “En aquell moment s’estudiava pas enginyeria cum ara. Érem sols una vintena, a l’École Estienne. Hi havia pas cap dona, avui ja sí, és millor.” Ha costat que expliqués records de la seva infància. “Oh, nooooo, noooo... Mé, no és pas la pena de parlar de la meva persona...”, deixa anar amb modèstia Magna, ruboritzant-se i mostrant de nou la seva timidesa, que li impedeix de respondre’m mirant-me als ulls i els desvia cap als d’en Jordi Borràs. “Oh, mé sabiu, si era com ell, tan guapo, sí. jo, velleu, cum soc ara...”, respon enjogassadament per sortir del pas i provocar el riure general.

Per ella, de fet, per amor, va fer el pas pràcticament prohibit que tants altres milers de nord-catalans mai farien: va aprendre a parlar català

Ell tornava a l’Alt Vallespir cada cop que tenia vacances per veure els seus pares... I la Marie, aquella companya d’infància amb qui ja jugava a l’escola i a qui més endavant trauria a ballar per festejar-hi i casar-s’hi. Va ser així com se la va endur a París, on tenia feina com a enginyer i fundarien la família. Allà van viure-hi plegats fins que als 63 anys ell es va jubilar de director general d’una empresa d’enginyeria de 1.300 treballadors a Puteaux, a l’oest de París, just passat el conegut Bois de Boulogne, vorejant el riu Sena. Filla de l’històric alcalde de Serrallonga durant un parell de dècades, Marie Nivet, la seva esposa, esdevindria el pilar de la seva vida. Avui en parla encara amb l’adoració d’un amor d’aquells que perduren més enllà de tota una vida. Ella va morir fa anys, lamentablement després d’una operació a cor obert. S’endevina, radiant al seu costat, en una de les fotografies de l’exposició sobre les campanes de l’església. Tot i el pas del temps, a en René li brillen encara els ulls quan parla d’ella, amb admiració i tendresa. Per ella, de fet, per amor, va fer el pas pràcticament prohibit que tants altres milers de nord-catalans mai farien: va aprendre a parlar català.

Magna captiva per la passió que transmet en cada explicació i per la intensitat amb què viu cada dia.

“Jo vai començar a parlar el català per amor. Per amor a la meu dona, la Marie. Tenia una dona catalana, almancus havia d’aprendre la seu llengua. Tenia setanta-dús anys, quan vai començar a parlar el català. Vai aprendre escoltant els qui el parlaven aquí a Serrallonga, a les cases. Era la llengua de casa només. Sé pas ni el llegir ni l’escriure! Espiava què deien els vells per aprendre.” Hi ha poques proves més irrefutables que el fet que l’amor tot ho pot: aprendre una llengua que els teus propis pares sempre t’havien prohibit des de petit i fer-ho tres quarts de segle de vida després. I sobretot, superar la vergonya inculcada en una societat en què, durant tres segles, a través de l’escola i de les institucions en tots els nivells, un estat nació com el francès ha batallat incansablement amb l’objectiu d’estigmatitzar i arrancar la llengua del poble, una tasca ingent que amb l’arribada de la televisió i la ràdio als anys cinquanta va poder recollir bona part dels seus fruits. El “Soyez propres, parlez français” s’escrivia a les escoles suggerint que parlar català era cosa de salvatges sense educació, per això també es va voler vincular durant dècades al fet de ser pagès, de classe baixa o gitano, ja que és la llengua que empren encara avui a Perpinyà.

“Sabiu, a l’època calia pas parlar en català! A escola els qui parlaven català, anaven mal. Els meus pares parlaven català entre ellus, però nosaltres érem defesos, ah, mé totalment. Teníem pas que parlar català, no volien pas”

Sabiu, a l’època calia pas parlar en català! A escola els qui parlaven català, anaven mal. Els meus pares parlaven català entre ellus, però nosaltres érem defesos, ah, totalment. Teníem pas que parlar català, no volien pas. La meu dona sí que parlava català cum cal, a casa. Perquè era la seva llengua de casa.” En Jordi Borràs ha deixat d’enfocar-lo un moment, mentre l’escolta, i aprofita l’ocasió per felicitar-lo perquè el parla millor fins i tot que persones que han pogut aprendre’l a l’escola, als mitjans o al seu entorn. En pocs segons, Magna s’enrojola. Home modest, no només li costa parlar d’ell sinó que no li agrada que li reconeguin mèrits. “Uiuiui, què parla aquest home! El parli pas tan bé, jo!”, i esclata de riure, encara ruboritzat. “No val pas la pena parlar de la meva persona. Donc, espereu, aqueixa porta té mil anys. La som estudiat amb carbone catorze les universitats de Montpeller i de Tolosa i ho som après. Set historiens han estudiat aquesta esglesi. El darrer va ser un professor de la facultat d’Estrasburg.”

“Aquí, vos som dit, el ferro té mil anys. Cal saber que el ferro català no se rovella mai, velleu aquí. Cada any fai bastir un forn natural per fer fondre el mineral perquè la gent d’aquí pugui conèixer cum els primers forns van arribar al siègle VIII...” És realment un portal majestuós, imponent, un element patrimonial magnífic com la mateixa església, que des de l’Associació d’Amics del Museu de Serrallonga que ell mateix va impulsar i que presideix s’han encarregat de netejar i de fer restaurar quan les subvencions no han arribat. Recuperar el patrimoni original per poder-lo interpretar, explicar-lo als més de mil visitants anuals que ell mateix atén personalment, i procurar que així tot plegat quedi per a la generació present i per a les futures. Aquesta és la missió que ha emprès René Magna per a aquesta segona vida, una manera ben diferent d’enfocar qualsevol jubilació. 

L’ornamentació de ferro del portal segueix centrant bona part de les seves explicacions. És una representació amb ferro del cercle de la vida de les dones i dels homes cristians, des del naixement, representat per un clau, i en forma d’espiral desenvolupant la vida, fins a la mort, que dona pas a un nou naixement sempre. La representació de vida en ferro, que a la vegada blinda tota la construcció dels atacs. “Quan l’Espanya va ser envaída pels arabes, pels moros, no era pas coneixit aquí. Amprés tenim tres magranes. Una. Dues. Tres. Les magranes que velleu aquí són el fruit de la prosperitat. Perquè aquí sem terra de secada. La magrana té xuc. Donc, és symbole de la prosperitat. El furrullat aquí. Com ne dieu, en català? Aquí ne diem furrullat. Espieu: representa un dragú... «Jo, dimoni, sentiré tot a fora ho tornaré a dir a Déu.» Espieu, el dimoni amb les orelles ben en punta i la boca oberta per fer por. I Déu, aquí al costat, representat amb la creu greque i un cercle al voltant representa Déu el perfecte.”

“Ja sabiu que aquí van venir els francesos i ja hi van restar des del setze-cents cinquanta-nou. Érem catalans en aquells moments”

“Ja sabiu que aquí van venir els francesos i ja hi van restar des del setze-centscinquanta-nou (1659). Érem catalans en aquells moments. Era abans del Tractat dels Pirineus, no era pas signat. Vos ho mostraré amprés. Espieu ben bé. Aquí teniu un forat gatoner. Gatoner, ne dieu, en català? Nusaltrus aquí en català ne diem gatoner. Perquè en aquell moment, quan un castell era envaït per l’enemic, amb un sietge, bé se calia poder nodrir. I al castell conservaven blat per poder sembrar el que era destruït per l’enemic. Però també per alimentar el poble. I naturalment quan hi ha menjar, hi ha rates. Donc, calia gats. I calia que entressin per aqueixos forats gatoners. Per menjar les rates. Un gat és un animal satànic, però calia pas morir-se de gana. E bé, era benvingut i se feien les gatoneres, vualà. , veiem també que al portal hi tenim tres forats, per espiar els assaltants a fora. I quatre claus en punta de fora, cum per la crucifixió de Jesús.”

Sempre carregant la clau de ferro que obre la portalada mil·lenària de Santa Maria de Serrallonga. 

Fica al furrullat de la portalada l’enorme clau de ferro que amagava amb les dues mans a l’esquena, i que carregarà durant un parell d’hores ben llargues encara, i la fa girar. És d’aquelles claus medievals que ja no caben en cap butxaca i que de bon principi ha captivat en Jordi i la seva càmera. Empeny amb força el portal. Entrem. La diferència de temperatura entre fora i dins és abismal. Hi entrem tots tres, alleugerits per deixar enrere la calor. A fora, tot continua desert i silenciós, com tot el poble en calma quan l’hem travessat.

“Fa calú, camême... Vualà. Passeu, passeu. Bon, donc, me’n vai a prendre un tai de fusta que tinc a dedins.” I ràpidament reprèn la conversa de manera entusiasta i ens assenyala, amb la batuta a la mà, una representació en fusta de Crist crucificat. Molt peculiar, però. “Aquí, la creu dels Improperis presenta molts elements interessants: un ram com a symbole del màrtir, el pa, el sant Greal, la torxa de quan els guardes arresten Jesús, l’espasa de sant Pere i l’orella tallada del legionari romà. El fuet de la flagel·lació, la corona d’espines, el mantell roig sus les espatlles, la túnica, els daus del joc dels soldats. La bossa i la corda de mort de Judes. L’aigüera on Pilat se pot rentar les mans. En aquell moment...” Els minuts s’escolen i ell no deixaria mai d’enriquir-nos i de descobrir-nos cada detall que ens envolta.

Interior de la nau de l’església de Santa Maria. A l’esquerra de la creu dels Improperis, sota la biga salvada del castell, s’hi entreveuen els ossaris dels senyors de Cabrenç (s. XIII i XIV).

La seva fascinació pel patrimoni el va empènyer, quan treballava com a enginyer a París, a implicar-se en un projecte de restauració en les seves hores lliures. “Era un villatge prop de Versalles que la reina havia fet fer. Mes jo només me’n cuidava quan tenia temps. Estudiava histori de França a casa. M’ha agradat de sempre... Ara aquí fai això. I també me ve a visitar la família. El meu nen ha vingut a festa major amb la família, viuen prop de Niça, i tinc dues besnetes...” El seu “nen”, de fet, ja té setanta anys. René Magna viu sol a Serrallonga, però la festa major és el gran esdeveniment per reunir part de la família aquí dalt. Són uns dies feliços i atrafegats que passen sempre massa de pressa per a aquest home de caràcter xerraire i alegre.

Recorre el lateral de l’església des de l’altar. “En aquell moment, quan el poble podia pas anar al castell de Cabrenç, allà dalt, se reunien aquí. Cabrenç era... Vos ho mostraré ara. Me’n vai a allumar lo poc que se pot allumar. Ah, sabiu pas, quan vau venir fa dies, havia caigut el llamp? No? Tut anava bé. Però un llamp fa dies va cremar llums i el projecteur. I ara al Museu tinc tres machines amb els condensateurs cremats. Podrà pas veure res aquest home amb la càmera... Som pas pogut tenir el material per reparar perquè aquí al mes d’agust tothom fa festa i amprés al setembre tut és feina, tut és feina, tothom ho vol tut. Me’n vai a allumar lo poc que se pot... Espieu: aquesta poltra [biga] que tenim aquí dalt ve directament del castell de Cabrenç i representa el primer casament de l’esglesi, quan se va casar l’ainat [hereu] del castell de Cabrenç. Allí dalt no hi ha pas molta herba per tenir vaques. Tenien donc cabres. En llatí caper és cabra. Vos som dit el castell de Cabrenç, donc, el castell de les cabres. Per això tenim totes les cabres pintades aquí. Espieu, amb els escuts del matrimoni. I aquí baix tenim donc els ossuaris dels senyors de Cabrenç; són de marbre blanc, dels siègles XIII i XIV.”

Arran de la restauració del retaule (2000) es descobrí aquesta biga de fusta amb l’escut dels senyors de Cabrenç, salvada del castell de Cabrenç, que Vauban va manar enderrocar per castigar la revolta nord-catalana dels Angelets de la Terra (1667-1675).

Tindrem el privilegi, avui, com a visitants excepcionals, d’entrar rere l’altar per veure com engega l’enllumenat que s’ha salvat de la tempesta de finals d’estiu. “A polit,  espieu.” L’explicació se centra, però, en la part de davant, i especialment en una roda de fusta de campanetes de ferro català que manualment impulsa fins que la fa girar. La nau de l’església es converteix de sobte en caixa de ressonància que l’eco fa repercutir fins al darrer racó, i que compon una melodia de repics de diverses tonalitats molt agudes. La roda es detura. I Magna ho enllaça de nou amb el seu relat. “És a pu près aquí que se van conèixer les primeres martellines o rodes de campanes. Velleu, dutze petites campanes per a dutze apòstols. Vam saber camême que n’hi havia arreu en Catalunya. Se feia rodar en el moment que el mossèn donava l’hosti, per a fer fúger els mals esperits. Però també més tard per a fer fúger els jueus, que tenien quartos i volien donc quedar-se aqueixos quartos. Per això se creia que els jueus eren a l’origen de molts mals.”

“També se conservà el sistema de roda per a fer fúger com un joc, però petit. Era de fusta i se feia rodar, rac-rac-rac. I el mainatge cridava «Anem a matar els jueus!». Se feia per la Setmana Santa. I jo ho som coneixit, això, aquí, encara. , vers el siègle dutze arriben malalties com la pesta, el colera, la lepra. Aquí dalt se fa construir una leproseria on hi havia aiga termal ja coneguda. No es pas tut a fet a Prats sinó a la Presta. Hi anaren els leprosos per se curar.” La leproseria, que havia estat efectivament refugi sanatori de malalts de més amunt de Prats de Molló, a l’extrem nord de l’Alt Vallespir, entre el Ripollès i el Conflent, no és avui més que una runa. Però una runa en la qual René Magna s’ha fixat també darrerament. I no només això, sinó que amb més de noranta anys a l’esquena fa temps que s’ha proposat restaurar-la. Ha estat fent gestions durant mesos en diversos àmbits, amb el Departament, perquè s’hi destinin fons de patrimoni. Falta, però, el consentiment de l’Ajuntament de Prats de Molló, que no veu clares les iniciatives sorgides de forasters. “Ens cal treballar un dossier amb ells, documentació, fer papers... Però a la comuna de Prats no volen, no els agrada pas, vualà. I és del siègle XI, la leproseria, de 1030-1040, camême... pensi que no volen pas. E si no volen pas, ho deixi caure”, lamenta. I torna a un altre dels projectes que sí que han reeixit: el de les campanes i els carillons.

El rac-rac sorgit del sacseig del martell sobre la fusta feia de la matraca un instrument de percussió comú per substituir les campanes durant la Setmana Santa, però també per avisar de l’arribada de leprosos i per espantar els jueus.

“Fa cent anys hi havia pas la televisió ni la gent llegia. Eren les campanes qui donaven les informacions. Un naixement, una mort, una festa, un casament, la missa... I sonava diferent. Era el moment de comunicar amb els altres. És per això que amb els Amics del Museu vam fer fondre campanes a una fàbrica de campanes de Normandia per posar en plaça un carilló el 2004. Dona totes les notes, del do al si, i se poden jugar melodies...” S’ha obert el portal rere nostre i amb un bon broll de llum ha entrat a l’església una parella imprevista de mitjana edat. Interromp l’explicació en percebre que s’han anat acostant tot escoltant-lo dissimuladament; se’ns disculpa un moment i s’hi apropa, tot atent, adreçant-s’hi en francès d’accent parisenc molt polit.

L’expressivitat de René Magna, un home que als seus quatre-vint tretze anys irradia l’alegria de viure cada instant.

Demanen per la propera visita guiada, però que sigui en francès. Ell s’excusa educadament amb total franquesa; és que han pujat a veure’l expressament uns “journalistes de Barcelone” i ara no podrà ser. Els ofereix un llibret per a visitants que es va autoeditar amb motiu del mil·lenari de l’església. El va a cercar i el presenta ben orgullós, assenyalant-los-en algunes pàgines essencials, per tal que puguin llegir-ne pel seu compte la informació bàsica. Els cita per trobar-se al cap d’un parell d’hores ja al Museu, per a una explicació més resumida. Torna amb nosaltres i remata la dissertació sobre els interiors abans d’arrossegar-nos de nou cap a la placeta de fora tot fent-nos alguna broma. És bellugadís i no para quiet. Quan somriu d’orella a orella les galtes se li encenen i se li tornen rosades. S’endevinen suaus, va molt ben afaitat. Em fixo de nou en la fisonomia; un home amb l’encant dels homes d’abans i que, tot i les arrugues ben naturals per l’edat, fa cara de bon any. Es cuida i es manté actiu, treballa incansable des que té ús de raó i fins avui. Sens dubte, tot plegat és la clau per superar els noranta en aquest estat de forma. És espigat i té una alçada per sobre de la mitjana de la seva generació. Nas ample, orelles allargassades, celles grisoses, coll curt i estret. Les cames s’intueixen ossudes però han de ser fortes pel que constatem mentre se’ns enduu carreró amunt passant pel lateral de l’església. Trobem de nou una altra parella, dos turistes despistats per a qui el poble resulta també tota una sorpresa. Llàstima, avui també els ha de citar més tard, uns altres interessats però que tampoc han trucat per reservar visita. Apareix una veïna tornant del cementiri uns metres més enllà a qui Magna demana si els pot atendre una estona. Queda, doncs, tot solucionat i tothom content, ell el primer, sempre generós. “Muntem [pugem] al conjurador?”, proposa joiós. I el seguim.

Des d’aquí es veu tot i més: el conjurador, lloc de culte ubicat al capdamunt de Serrallonga, enmig d’una vista panoràmica bucòlica, és el darrer que queda dempeus a Catalunya Nord. 

El caminet empedrat duu fins al capdamunt del turonet que corona Serrallonga per darrere, fins a l’anomenat conjurador, avui reconstruït i igualment ben conservat. És el darrer que queda al petit país, tot i que a Catalunya Nord eren molt habituals. Ja abans de l’edat mitjana eren temps de supersticions. Aquest era del segle X i ja es va fer possiblement en aquest punt més alt no pas per creences religioses, sinó paganes. També coneguts com a “pregadors”, n’hi havia de fet arreu dels Països Catalans i encara en queden vestigis, sovint oblidats. Aquesta minúscula construcció de pedra té quatre obertures, pels quatre punts cardinals. I sobre cada obertura, hi trobem la representació en fang d’un evangelista: sant Marc a ponent, sant Joan a llevant, sant Lluc cap al sud, sant Mateu cap al nord. “Els vai encomanar a Olot fa dutze anys, aqueixos sants. És l’únic lloc on encara avui se fan talment ben fets. N’hi ha pas, a França”, assegura mentre ens els ensenya de fora.

Aquesta serralada és frontera natural i va ser la triada en fer la divisió administrativa amb el Tractat dels Pirineus, quan Catalunya es parteix en dos. I és el bressol dels llegendaris Angelets de la Terra, la resistència nord-catalana que es revoltà després del Tractat

Al sud hi queda la porta d’entrada. Per la finestra de l’oest és per on surt el sol, per on queda la muntanya sagrada dels catalans: el Canigó. Ell deixa de parlar per admirar el paisatge i es fa el silenci. Semblem realment en un indret màgic. Som dalt de tot i se’ns talla l’alè. Els 360 graus que s’han obert sembla que girin al nostre voltant i sota els nostres peus, dominant tot el territori. La vista ressegueix inevitablement una carena sud impressionant que s’alça per darrere de l’església i del poble, amb els pics del Montnegre, el roc Negre, les torres de Cabrenç. Seguim pel puig de la Llibertat i el cap de Cabrenç... De fet, les torres de senyals situades estratègicament formaven una línia fins al mar. I permetien avisar justament tot el territori dels atacs fins dalt, al castell de Cabrenç, a 1.342 metres, davant nostre. Per sota trobem la plana del Vallespir i s’obre camí sota les Salines, que més enllà desemboca al Rosselló, tot i que avui la visibilitat està entelada i no es veu clar fins al mar. És Serrallonga per la llarga serra; l’origen del nom sembla clar. Com Vallespir per la vall aspra. Aquesta serralada és frontera natural, però això va ser quan el Tractat dels Pirineus castra traumàticament Catalunya. I aquesta serra és també bressol dels llegendaris Angelets de la Terra, la resistència nord-catalana que es revoltà heroicament poc després del Tractat i durant dècades contra l’impost de la sal i l’ocupació francesa. Per això, i perquè el castell n’era un dels amagatalls, Vauban, el més gran enginyer militar de Lluís XIV, fa saltar pels aires el castell de Cabrenç amb tonells de pólvora.

Com amb tantes altres tradicions paganes que l’Església catòlica va assimilar i adaptar, fins aquí arribaven en processó entre oracions i pregàries els habitants de la contrada, amb el sant Crist crucificat que hem vist fa una estona. “Pensi pas que fos al siègle XIV, era més tard. , cal recordar que el poble, aquí sota, té mil anys. I ben abans de la construcció d’aqueix conjurador ja aquí la gent pujava fins al punt més alt entre el poble i el cel. Per què? Vos expliqui. Per pregar a les divinitats o a Déu quan arribaven les invasions, les epidèmies, la collita, l’assecada, tot lo que podia arribar de mal. «Ah, arresteu la guerra, arresteu la pedregada!», venia a pregar la gent. I feien voltes al conjurador. Se va fer fins al siègle XVII.” René Magna atura el relat per admirar el paisatge. Sota nostre, amb la vista cap al mar, s’endevina bé el recorregut arran de carretera del riu Tec. Des de la Presta i Prats de Molló, neix com a torrent que voreja el massís del Canigó resseguint camí avall entre les faldes dels Aspres i de la serralada de les Alberes fins a la plana del Rosselló. No devia ser fàcil la vida aquí dalt, per als habitants d’aquesta terra de muntanya més aviat rocosa i feréstega. I, tot i això, Serrallonga va assolir els 900 habitants a finals del segle XIX com a punt àlgid. Avui en té poc més de 200.

Baixem de nou i el nostre guia ens dirigeix cap al Museu, darrera etapa del dia. Aquí és on durant vint anys Magna no només ha recollit les peces exposades, sinó que hi ha estudiat i plasmat el seu coneixement de manera didàctica. Més que un museu medieval, som en realitat en un museu més aviat de caire etnogràfic i tècnic. Fent honor al seu cognom, aquí és on l’antic enginyer ha creat diverses maquetes mecanitzades per explicar les tècniques històriques d’aquest territori. Mil anys d’història en un petit museu autogestionat amb els recursos dels donatius del visitant, on s’exposen petits tresors que presenta gràcies a la saviesa que ha acumulat recorrent durant dècades a l’opinió d’historiadors i especialistes. És així com fa reviure el passat, l’artesania i els oficis amb un viatge a través del temps des de l’època medieval fins al segle XX.

L’antic enginyer ha fabricat diverses maquetes al Museu per tal que escolars i tots els visitants puguin entendre els antics oficis de la zona.

Poc temps després de jubilar-se i de venir a viure a Serrallonga amb la Marie, arreu de l’Estat francès es promovien múltiples activitats de celebració de cara al bicentenari de la Revolució Francesa (1989). “Me van demanar d’explicar històries de la vora del foc i van reunir a la vora d’un foc uns utils [estris] amb un home i una dona de palla. Com que aquí era terra de farga, els hi vai fer una maqueta representant una farga. I així vam fer néixer el Museu. Me venia a veure la gent, me portava més utils i me contava cum treballava. I jo després ho explicava al mainatge de les escoles o estudiants tècnics que me visitaven. Explicava el que havia après de la gent. Ara se torna a descobrir el passat però en aquell moment ningú se cuidava pas de la histori.”

“El que he fet aquí al Museu és sobretot la història de la tècnica dels segles, la farga, les teles, el molí. Per a ho poder entendre. Els hai organitzat ateliers per fer mantega o pa... I els agrada molt, al mainatge. No se creuen pas que abans se feia tot a casa, tothom se pastava el pa. Això a poc a poc s’ha perdut, una mica com el català. Som el més vell de Serrallonga, avui, i abans tothom a pu près el podia parlar. Ara hi ha pas un mot entre els joves aquí a Serrallonga. Ne queda poca, de gent, al Rosselló també.”

Tothom, quan plegaven de treballar, feia espadrilles a casa, sobretot les dones. I després se baixaven i tota la gent de la plana del Rosselló en comprava

Arribem a la part de les maquetes: la de forja catalana, la dels llenyataires, el carboner fent-ne carbó en una carbonera, el molí per fer la farina i el de fer l’oli, un taller de telers... “Vos som dit que aquí a se treballava el ferro català, les fargues, el carbú... I quan va caure amb la crise, va ser el moment textil. I de l’espadrille, que venia de Vic cap a Sant Llorenç de Cerdans. Aquí vam tenir fins a quatre ateliers d’espadrilles [espardenyes de veta]. Tothom, quan plegaven de treballar, feia espadrilles a casa, sobretot les dones. I després se baixaven i tota la gent de la plana del Rosselló en comprava. Vai conèixer el poble des del 1938, aquí a les cases se vivia de manera molt simple i era un sistema totalment d’autarquia. Calia ser autosuficient per subsistir. I per aquí també va passar molta gent fugint de l’Espanya... Molta gent. Però amprés ja els joves eren pas més interessats. Serrallonga va començar de morir, la gent marxava a viure a les villes quan la guerra és acabada.”

Com en tants llogarets de l’Alt Vallespir, moltes famílies serrallongueses dedicaven els vespres després de treballar la terra a fer espardenyes de vetes.

Cada nit queda il·luminada la torre de senyals sobre Cabrenç. Però René Magna ens avisa que per desgràcia també a causa del llamp i de falta de peces encara no ha pogut pujar a reparar-la. És una de les altres coses pendents que té a fer, entre la llista de compromisos i tasques que l’esperen els propers dies. I tot enfilant la recta final de la conversa li preguntem si segueix l’actualitat política i el Procés. “Tenia un gran, gran amic, professor de la universitat, que se deia Joan Pagès. I venia de temps a altres no massa lluny d’aquí, per Olot. I conversàvem hores i hores. I me contava. «Mé cum va que Barcelona se revolta?», preguntava. Què vol fer? Mé bon. Ja l’últim cop, fa uns anys, que li vai dir, al meu nen: «Vinga, anem, que te’l vui presentar»... I quina tristesa, era mort. Va ser ell que me va fer comprendre molt què era Catalunya abans del Tractat dels Pirineus per poder entendre cum era aquí. Ara ja no en parli...” Un savi conformista de mirada llarga, fascinat pel passat més que pel present, convertit en conservador del patrimoni i de la cultura de Serrallonga i de la manera de viure tradicional de l’Alt Vallespir. És cert que hom sent la necessitat de tornar a les arrels un cop ha fet bona part de la vida?, ens preguntem. “Sem tots iguals. Tothom torna a les arrels algun dia, perquè tothom té una arrel. I sem tots cridats per les arrels.”

Trenta anys després de jubilar-se, René Magna segueix treballant cada dia, caps de setmana inclosos, per donar a conèixer Serrallonga, una cultura, una llengua, tot un país que torna a caminar. 

 

Aquest és el teu article gratuït setmanal.

Fes-te subscriptor. Podràs llegir i fer possible tot el periodisme de LA MIRA.

Ja ets subscriptor/a? Accedeix-hi
Foto de perfil

Mireia Domènech i Bonet

Col·laboradora de LA MIRA

Comentaris