Històries

‘Game, set, match’... Barcelona, capital mundial de tennis

Imaginem els millors tennistes del món, els Nadal, Federer o Williams jugant a Barcelona amb camisa blanca i pantalons i faldilles llargs gairebé de la nit al dia. Benvinguts al Campionat del Món de Tennis en pista coberta de 1923

per David de Montserrat Nonó

‘Game, set, match’... Barcelona, capital mundial de tennis
L’antic Palau de la Indústria del parc de la Ciutadella de Barcelona, habilitat per acollir 3.000 espectadors per al Campionat del Món de Tennis en pista coberta de 1923. (Fotografies: Josep Maria Planas / Arxiu Nacional de Catalunya)

Aquest és el teu article gratuït setmanal.

Fes-te subscriptor. Podràs llegir i fer possible tot el periodisme de LA MIRA.

Ja ets subscriptor/a? Accedeix-hi

Catalunya és al mapa del tennis internacional per l’existència del trofeu Comte de Godó. Podria o hauria de ser-hi encara més. Raons? Moltes. Un dels pares del tennis modern com l’entenem avui dia també era català. De fet, potser seria d’allò més lògic que a Barcelona, a banda dels quatre Grand Slams com són Wimbledon, Roland Garros, l’Open dels Estats Units i l’Open d’Austràlia, se n’hi celebrés un cinquè. Si el relat d’un aviador francès de la Primera Guerra Mundial serveix per al Roland Garros de París, bé que el relat d’Auguri Perera, aquest pare català del tennis del qual ja hem parlat a LA MIRA, hauria de servir per a un hipotètic Auguri Perera de Barcelona, sense oblidar que la Copa Davis és de propietat catalana.

Fins i tot, per què no, el Pau Casals Grand Slam. Sí, el tennis era l’esport preferit del gran violoncel·lista català. Hi jugava molt, fins i tot en alguna competició. Violoncel i raqueta, raqueta i violoncel. El 1915 fins i tot es fa construir una pista a la casa del Vendrell. De fet, a l’època, el mestre es relaciona amb diverses primeres figures del tennis mundial, tot i que amb qui fa una bona amistat és amb Don Budge, de qui presencia la victòria al Roland Garros de 1938. Aquella nit, Casals li dedica un concert privat. Com és que a ningú se li va ocórrer mai que toqués El cant dels ocells al US Open de Nova York, a banda de fer-ho a la seu de les Nacions Unides?

Segur que David Foster Wallace, autor de les cròniques sobre el US Open per al ‘New York Times’, hauria frisat per presenciar el Campionat del Món de Tennis en pista coberta de 1923 a Barcelona

Veure un partit de tennis de primera línia mundial contemporani és una experiència que recomanaria a tothom almenys un cop a la vida. Fins i tot a aquells a qui el tennis no diu res. Ja no és només una experiència sociològica en si mateixa, que ho és, observar el prodigi de l’ésser humà sobre una pista. Impressiona de debò. Em temo que l’escriptor nord-americà David Foster Wallace, autor de les cròniques sobre el US Open per al New York Times, amb l’especialment aclamat article “Roger Federer com a experiència religiosa”, hauria frisat per poder presenciar el primer gran esdeveniment d’esport internacional que organitzava Catalunya en la seva història: el Campionat del Món de Tennis en pista coberta de 1923 a Barcelona. Segur que li hauria regalat un doll de detalls per deixar escrits per a la posteritat. I no tan sols per la competició en si, que també, sinó per l’insòlit i bell escenari. I és que no deu ser el mateix gaudir d’un partit de tennis de nivell mundial a qualsevol pista que fer-ho, per exemple, al mític Royal Albert Hall de Londres.

Situem-nos un segle enrere. L’esperit olímpic de la capital catalana, de ser-hi, hi és. Però ha estat boicotejada pel Comitè Olímpic Espanyol el 1921 com a candidata per organitzar els Jocs Olímpics de 1924, que s’acaben fent a París. I abans de tornar-hi, per presentar la candidatura per als Jocs Olímpics de 1936 —que guanya Berlín—, havia de passar entremig la foscor de la dictadura de Primo de Rivera. El 1922 Barcelona no és cap referent internacional de l’esport. Per no lluir, no pot ni fer-ho amb glòries blaugranes continentals, que encara tardaran dècades a arribar.

Cartell oficial del Campionat del Món de Tennis en pista coberta amb l’exterior del Palau de la Indústria del parc de la Ciutadella. (Imatge: Arxiu Nacional de Catalunya)

Les oportunitats arriben quan arriben, els trens passen quan passen, i no sempre quan volem i esperem. I això és el que revoluciona la ciutat entre l’1 i l’11 de febrer de 1923. De la magnífica pel·lícula Match point de Woody Allen, segurament molts en recordaran el fantàstic inici amb una veu en off evocant que quan la bola toca la cinta i dubta sobre cap a quina banda caure, les conseqüències poden ser tan terribles com beneficioses. La sort en l’esport, el joc... La vida. Si fa no fa, això és el que li va passar a Barcelona.

La pilota hauria d’haver caigut de la banda de Pamplona. La candidata navarresa s’ha erigit en plaça per organitzar l’esdeveniment. Però Pamplona no té coberta. Barcelona, sí. Els navarresos van curts de temps per construir-ne una. El calendari és d’infart. I Barcelona diu: “Ep, alerta! Mirem-ho abans de renunciar-hi”.  És una gran oportunitat. No n’hi ha per a menys. La Primera Guerra Mundial ha trinxat el tennis mundial d’alta competició. Molts dels Grand Slams, els mateixos Mundials o la Copa Davis no s’han jugat durant massa anys per culpa de la Gran Guerra, i la ressaca bèl·lica ha provocat que poder aglutinar les primeres figures mundials de la raqueta novament, en bones condicions i en pau, no sigui un tema menor.

L’Associació de Lawn Tennis de Catalunya, el Reial Club de Tennis Barcelona i el consistori s’arromanguen. Resten 92 dies. Compte enrere trepidant. L’antic Palau de la Indústria de l’Exposició Universal de 1888 serà ideal

Divendres 10 de novembre de 1922, nou de la nit. Al número 32 del passeig de Gràcia, seu de la Societat de Carreres de Cavalls, hi ha una cimera, toca reunió de nivell per prendre una decisió de nivell. Moment crític, també de nivell. La bola està a punt de caure sobre la cinta... Cap on caurà? Hi ha l’oportunitat d’organitzar el primer gran esdeveniment esportiu internacional celebrat mai als Països Catalans. O caixa o faixa. Som-hi? Som-hi! Suport institucional de la Confederació Esportiva de Catalunya, del Barça, l’Espanyol, l’Europa, el Sabadell i el Club Natació Barcelona, entre molts altres, i de la Societat d’Atracció de Forasters, allò que avui entendríem com a patronat de turisme. L’Associació de Lawn Tennis de Catalunya, el Reial Club de Tennis Barcelona i el consistori s’arromanguen. Hi ha molta feina i poc temps. Resten 92 dies. Compte enrere trepidant. Barcelona decideix rendibilitzar les instal·lacions i les adequa en temps rècord. L’antic Palau de la Indústria construït per a l’Exposició Universal de 1888 al parc de la Ciutadella seria ideal.

Espanya no hi posa cap calé, però envia l’infant Ferran de Baviera i de Borbó a repartir copes i beure-se-les. Cornuts i pagar el beure, ‘passing shot’ sensacional. Res de nou

Setmanes tan atrafegades com meritòries. Dins del Pavelló de la Indústria s’hi estenen dues pistes de fusta pintades de color verd i s’aconsegueix encabir-hi un aforament de 3.000 espectadors, arrodonit amb la presència imperant d’una bandera de Barcelona i un gran tapís ornamental amb l’escut de la ciutat. Bona visibilitat. De dia i de nit. Fins a 35.000 bombetes donen l’esplendor a les pistes per promocionar la capital del país a la premsa internacional.

El públic ha d’estar ben acomodat, i els vips, ben acollits. No hi ha campionat de tennis d’aquest nivell sense saraus i glamur de categoria. Està tot previst. Dos banquets —l’un, ofert per l’Ajuntament de Barcelona, i l’altre, per l’Associació de Lawn Tennis de Catalunya—, un vermut al Reial Club de Tennis Barcelona, un ball de gala a l’Hotel Ritz, que al mateix temps és seu de la secretaria de l’esdeveniment, i excursions a Montjuïc, el Tibidabo i Sitges.

Un dels partits de dobles mixtos amb un ple de gom a gom sobre la pista de fusta verda com a instal·lació temporal per acollir els millors tennistes del món, al ja desaparegut Palau de la Indústria de Barcelona. (Fotografia: Josep Maria Planas / Arxiu Nacional de Catalunya)

El Govern espanyol no hi posa cap calé, però, en canvi, envia  l’Infant Ferran de Baviera i de Borbó a repartir copes i beure-se-les. Cornuts i pagar el beure o, si es vol en termes tenístics, un passing shot sensacional. Res de nou. Ja pagaran els catalans. L’Ajuntament de Barcelona, encapçalat per l’alcalde Fabra i Puig, afluixa 750.000 pessetes, tota una fortuna per situar la ciutat al mapa dels grans esdeveniments esportius internacionals.

L’abonament per als deu dies de competició a les cinquanta llotges que s’hi han muntat costa cent duros, 500 peles. S’omplen totes. I per a la plebs, l’entrada general en val un parell, excepte a les finals, que puja a quatre. Paga la pena posar la mà a l’armilla i amollar, que venen els millors tennistes del món i potser no els tornarem a veure mai més.

Fins a 66 jugadors de deu equips són a Catalunya per competir en les modalitats d’individual masculí i femení, dobles d’ambdós gèneres i els dobles mixtos: França, Gran Bretanya, Dinamarca, Polònia, Estat espanyol, Suïssa, Holanda, Estats Units, Romania i Portugal. Fred Burrow, jutge àrbitre de Wimbledon, és també el de la competició mundial.

Se celebra “l’òptima tasca” del campionat de tennis “pel bé que ha fet a Barcelona i a Catalunya, amb l’èxit assolit, sense cap ajuda de fora casa, fent verament obra patriòtica aquí i davant de tot el món”

I de presència catalana n’hi ha? On són els jugadors quilòmetre zero? Hi són. Es tracta del barceloní, exjugador blaugrana i olímpic el 1920 a Anvers i el 1924 a París Eduard Flaquer, que aquell mateix any seria finalista de dobles a Wimbledon; la nou vegades campiona estatal, l’olímpica Rosa Torras, i les també olímpiques a París 1924 Maria Lluïsa Marnet i Isabel Fonrodona.

I qui guanya a Barcelona? Doncs el gran dominador del tennis dels anys vint del segle passat, el francès Henri Cochet, un dels Quatre Mosqueters i guanyador de quinze Grand Slams, venç el seu compatriota JG Gilbert. A banda de la copa, s’enduu una màquina d’afaitar d’or Gillette. 

La final femenina és cosa de l’anglesa Kathelen McKane, número dos del món, que guanya la seva compatriota Beamish. En dobles masculins i femenins, es repeteix la història. Cochet-Couiteas, d’una banda, i les angleses McKane-Beamish, de l’altra. Els mixtos també cauen a la banda anglesa, amb McKane, que acapara els tres títols mundials, acompanyada de Crawley. I alerta, que aquells dies, per les pistes cobertes del parc de la Ciutadella, també hi ha passat un tal René Lacoste. Un jovencell que ja mostra els seus arts de futur i múltiple campió, integrant també de la tropa dels Quatre Mosqueters. De Barcelona, se n’emporta la copa de consolació, però el cocodril ja mossega.

Els finalistes francesos Cochet i Gilbert i les finalistes angleses McKane i Beamish després de rebre sengles copes com a campions i sotscampions del món. (Fotografia: Josep Maria Planas / Arxiu Nacional de Catalunya)

El diari L’Auto, la llavor del prestigiós diari esportiu L’Équipe, ho tenia clar quan el 14 de febrer d’aquell 1923 declarava: “Cap país hauria fet tan bé i en tan poc temps aquests campionats”. Per la seva banda, La Veu de Catalunya del 12 de febrer celebra l’èxit nostrat: “A les lloances generals que s’han vingut prodigant aquests dies, unim la nostra més coral i sincera felicitació al comitè executiu i a l’Associació de Lawn-Tennis de Catalunya, per l’òptima tasca portada a cap en bé del progrés del bell esport del tennis, i pel bé que han fet a Barcelona i a Catalunya, amb l’èxit assolit, sense cap ajuda de fora casa, fent verament obra patriòtica aquí i davant de tot el món, situant-nos definitivament al nivell dels països més avançats amb aquesta plena prova de capacitat de la nostra raça”.

El jutge de Wimbledon, Fred Burrow, destaca al rotatiu que l’organització ha estat insuperable, en un escenari magnífic, i confirma que cap jugador havia trepitjat unes pistes de fusta de tanta qualitat. “Llàstima que hagin de desaparèixer d’aquí a pocs dies!”, es lamenta el diari. En qualsevol cas: joc, set i partit per a la Ciutat Comtal. Barcelona ja és tennis internacional.

Aquest és el teu article gratuït setmanal.

Fes-te subscriptor. Podràs llegir i fer possible tot el periodisme de LA MIRA.

Ja ets subscriptor/a? Accedeix-hi

Comentaris