Històries

Catalunya gravada

El col·leccionista Antoni Gelonch ressegueix, amb passió, la història a través dels gravats. Aquells que expliquen èpoques, estils, tècniques, i retraten. Per això, a LA MIRA li demanem que ens ensenyi la història de Catalunya a través d’aquest art

per Magda Gregori Borrell

Catalunya gravada
Antoni Gelonch coneix tots els gravats que formen part de la seva col·lecció i en sap identificar els detalls. Sense ser-ne conscient aprecia cada obra amb la sensibilitat i estima que hi abocaria qualsevol artista. (Fotografies de Jordi Borràs Abelló)

Aquest és el teu article gratuït setmanal.

Fes-te subscriptor. Podràs llegir i fer possible tot el periodisme de LA MIRA.

Ja ets subscriptor/a? Accedeix-hi

“No tenim cap museu amb una sala dedicada al gravat”, sentencia abans que tingui temps de preguntar res. Ens trobem al Museu de Lleida, el lloc al qual Antoni Gelonch ha decidit cedir la seva col·lecció de gravats. Ens acompanya també el seu director, Josep Giralt, que com a bon amfitrió ha vingut a rebre’ns. “Vaig posar una condició: que les exposicions de gravats no només es quedin aquí, vull que vagin circulant. Tothom ha de tenir accés a la cultura. Si he deixat la col·lecció no és perquè la guardin, és perquè la mostrin”, afegeix l’Antoni. Xerraire com és, no és gens fàcil interrompre’l. “Quan recordes Picasso o Miró, mai penses que van ser gravadors”, anota.

Hem entrat en una dimensió, la dels gravats, que amaga detalls i secrets. El seu tiratge limitat fa que aquestes obres tinguin una certa exclusivitat, i la seva producció artesanal i acurada fa distingit aquest art. “El gravat et permet accedir al món de la cultura i de la història. Fins al descobriment de la fotografia, a mitjans del segle XIX, tot es representava a través de gravats o pintures. Però en concret el gravat permetia que la majoria de la població pogués accedir al món de l’art. Per això sempre he considerat que és la tècnica més democràtica”, reflexiona l’Antoni.

Des de Vaquer fins a Tàpies. De l’art més clàssic al més modern. Amb una varietat de detalls, estils i colors

Amb l’objectiu de capbussar-nos en la seva col·lecció particular i de recórrer segles, anys i moments que defineixen el país, demano a l’Antoni que seleccioni els gravats que retraten la història de Catalunya. L’exercici no sembla senzill, perquè l’obliga a triar unes peces i descartar-ne unes altres, però el repte l’entusiasma.

Retrat a retrat. Un país, una història sovint poc explicada que aquí es mostra a través de l’art

Decideix començar amb un gravat de Francesc Vaquer, del segle XVII, amb una de les imatges més icòniques: el cavaller sant Jordi. Des de Vaquer fins a Tàpies. De l’art més clàssic al més modern. Amb una varietat de detalls, estils i colors. Però un repàs que sintetitza la història gravada de Catalunya. Aquella que Antoni Gelonch ha anat construint i que ara el Museu de Lleida ostenta perquè en puguem gaudir. Som-hi. Retrat a retrat. Un país, una història sovint poc explicada que aquí es mostra a través de l’art.

Sant Jordi campant sobre el mapa de Catalunya, de Francesc Vaquer. Una cartografia amb les diferents ciutats catalanes. Barcelona, com a capital, de dimensions molt més grans que la resta.
Felip V. Un gravat de 1701 únic al món. Una de les primeres representacions gràfiques del rei. “Un detall molt important és que va vestit a la francesa. Així s’explica que és un Borbó i que ve de Versalles. No té res a veure amb Felip II o amb Carles II, que sempre anaven de negre i no mostraven gaire interès pel vestuari. És un gravat fet a València i no se’n coneix cap altre. El propietari va dir que no sortiria mai del País Valencià, però ara forma part de la meva col·lecció”, diu tot somrient l’Antoni.
Plànol del setge de Cardona. El retrat mostra com les tropes se situen per atacar. Un document de la Guerra de Successió que utilitzaven els militars per ensenyar formes d’assalt a les acadèmies. La majoria eren elaborats per topògrafs o gravadors militars. Aquest és en anglès; per tant, era utilitzat a les escoles britàniques. 
El recorregut per la història de Catalunya ens atura, indefugiblement, a aquest gravat: El setge de Barcelona de 1714. De manera buscada, o no, aquestes obres es convertien en una crònica de l’època.
Màscara reial és un retrat sobre l’entrada de Carles III de Borbó a Barcelona. “Hi va haver èpoques que el rei era benvingut”, anota Gelonch. L’obra mostra com Carles III entra pel port de la capital catalana i l’esperen amb una gran carrossa.
Vista de Lleida presa per assalt (1810). És un gravat de començaments del segle XIX. Representa la Guerra del Francès. “Aquest el vaig trobar a París i em va fer gràcia perquè es trobava en un estat de conservació impecable. Plàsticament no té cap interès, però sí que té un component històric i demostra que la cartografia militar francesa era molt millor que l’espanyola. Els gravats espanyols de l’època són de molta menys qualitat. Això seria el GPS del moment. I m’agrada perquè és el pla d’assalt contra Lleida, amb la ciutat encara emmurallada”, explica amb aquell orgull que no pot amagar quan parla de la seva ciutat natal.
Ja sou de l’Associació Protectora de l’Ensenyança Catalana? (1922), de Josep Obiols, considerat un dels artistes més representatius de la cultura noucentista. “Aquesta és una de les primeres litografies que es van fer en color. Representa la renaixença cultural, educativa, lingüística. Aquest cartell forma part de l’imaginari català”, afirma Gelonch.
Auca del noi català antifeixista i humà (1937), de Josep Obiols. Aquest gravat va ser utilitzat pel Comissariat de Propaganda de la Generalitat.
El rei de bastos, de Joan Brossa. “Representa molt bé el franquisme i, fins i tot, podria ser una sàtira de la monarquia actual. Té la gràcia de l’autor i recull el seu instint més provocador”, opina el col·leccionista.
Volem l’Estatut (1977), d’Antoni Clavé. Un gravat que reprodueix l’inici de l’autonomia. “Plasma el crit més recurrent dels anys setanta: «Llibertat, amnistia i Estatut d’autonomia». Llavors no es reclamava la independència i recuperar l’Estatut semblava una gesta extraordinària”, detalla Gelonch. Per tant, com moltes altres obres, respon a un moment polític i social.
Quatre rius de sang (1972), d’Antoni Tàpies. “He seleccionat aquest perquè Tàpies és un dels pintors més icònic de finals del segle XX. I ell utilitzava sovint les quatre barres, però aquest em va agradar especialment per la tècnica, el gofrat, que fa que els noms sobresurtin”, apunta l’Antoni.
Els gravats com una manera de notificar el pas del temps

Després d’un camí per onze gravats de la seva col·lecció particular, Gelonch aprofita per reivindicar l’art, la cultura com a expressió d’una societat viva, oberta, compromesa i accessible. Perquè ell entén els gravats com una manera de notificar el pas del temps. Recopila moments o esdeveniments que han estat transcendents per entendre la història i el país. Perquè, com a bon col·leccionista, valora els artistes més coneguts i els més anònims, les obres més icòniques i les aparentment més insignificants. La seva col·lecció, i la selecció que ens ha regalat, n’és un exemple. Art, història i país. Perquè la cultura és perpètua, eterna. I Catalunya és, també, un país gravat. 

La seva voluntat és que la cultura, que els gravats, siguin propietat del país, dels ciutadans; que tothom en pugui gaudir. L’art com a eina de transformació, d’unió. L’art que uneix segles i persones. L’art, sempre, immortal. 

Aquest és el teu article gratuït setmanal.

Fes-te subscriptor. Podràs llegir i fer possible tot el periodisme de LA MIRA.

Ja ets subscriptor/a? Accedeix-hi

Comentaris