Històries

El trencadís Gaudí segons el martell d’idees de Francesc Pujols

Gaudí? Gaudís? Com un trencadís, la visió de “l’arquitecte de l’univers” i “el poeta de la pedra” és infinita. Un dels pensadors més influents, Francesc Pujols, agafa l’eina i ofereix bocins de Gaudí. El dubte del gaudinisme és a les mans; el resoldrem?

per Francesc Canosa Farran

El trencadís Gaudí segons el martell d’idees de Francesc Pujols
El trencadís gaudinià: els bocins fan la visió del tot. El filòsof Francesc Pujols escriu els textos més brillants sobre un arquitecte que ho és tot, i fa el tot, es miri per on es miri. (Fotografies de Jordi Borràs Abelló / Fundació Francesc Pujols / ‘Revista Nova’ / ‘La Noche’)

Aquest és el teu article gratuït setmanal.

Fes-te subscriptor. Podràs llegir i fer possible tot el periodisme de LA MIRA.

Ja ets subscriptor/a? Accedeix-hi

El 1931 es publica un llibre a Catalunya que només es podia publicar a Catalunya. El més important del llibre no és el llibre. El més important del llibre és la faixa màrqueting-brànding-nàming que du el llibre: “L’escriptor menys llegit de Catalunya, explicat per l’escriptor més llegit de Catalunya”. Francesc Pujols és el menys. Josep Pla és el més. El sistema de Francesc Pujols. Manual d’hiparxiologia és l’únic llibre on Josep Pla no és Josep Pla. L’estrella queda abduïda per l’estrellat. Ningú entén res d’aquest llibre. Dins i fora. Obrim-lo.

La hiparxiologia és una destil·lació del pensament del filòsof Francesc Pujols després d’anys i panys de fer gimnàstica amb les neurones. Ambició màxima amb voluntat de gran públic. És un tractat de l’existència: un pas més en el graó de la vida i del saber. És el replà entre ciència i fe. És condensació. És el tot vist des de casa però per a tothom. Popularment es coneix com “la religió catalana”. Metàfora explícita per argumentar, dir, fer veure, com ell mateix anuncia, “car si tenir sistema propi equival a tenir cotxe propi, tenir religió pròpia és com tenir casa pròpia”. Litúrgia filosòfica i narrativa per despertar-se de l’ensopiment i oferir una visió pròpia i del món dels, i per als, catalans, com la tenen els francesos, els congolesos, o els americans. La hiparxiologia és l’explicació elevada de Catalunya. La pàtria de la veritat, de la llibertat. La terra que des de Ramon Llull viu un present continu per oferir tota aquesta teca existencial al món. El llibre torna a tenir l’efecte dual i contradictori que provoca Pujols. Per un costat, la crítica i les vendes li fan el salt, però la popularitat del personatge es multiplica. És l’etern retorn. Recordem-lo.

Els dies de la publicació del Manual d’hiparxiologia. D’esquerra a dreta: l’editor de l’obra, Antoni López Llausàs; l’autor, Josep Pla, i el creador, Francesc Pujols. (Fotografia: Fundació Francesc Pujols)
Gaudí és una cosmovisió? Gaudí és una visió de visions? Què veu Pujols en Gaudí? Quin Gaudí veu? És Gaudí? És un altre Gaudí? O són muntanyes a granel de Gaudís? Gaudí és gaudinisme a la pujolsiana manera?

Francesc Pujols (1882-1962) és filòsof, poeta, escriptor, crític, assagista, professional de l’anècdota, inventor de la religió catalana, constructor del torrisme, rendista, conversador, xerraire, parauler, baliga-balaga, bromista, faceciós... Toca tots els gèneres de l’art i de la vida. La influència que exerceix l’obra —l’escrita i la no escrita—, la persona —real i ideal—, les idees, les paraules, els silencis, els gestos, de Pujols sobre Catalunya, en el món literari, filosòfic, artístic i periodístic, però també socialment, popularment, humorísticament, és gran, enorme, contínua, perpètua. De Josep Pla a Josep Maria de Sagarra. Del seu “fill” Dalí a Pompeu Fabra. De Pau Casals a Carles Riba. De tot l’Ateneu Barcelonès en ple a totes les revistes humorístiques, satíriques, de la Catalunya del primer terç de segle XX. De Barcelona a tots els diaris i les fornades de periodistes de l’edat més brillant del periodisme català. Pujols és un influencer. Ell, de carn, ossos i ànima, és una metàfora amb potes de Catalunya. Pedagog de la il·lusió. Oftalmòleg de país. Disc dur de la terra. Ell és l’obra. Ell és el missatge. Pujols tenia somnis pop, de masses, de deserts i oceans. Abans de ser l’escriptor menys llegit de Catalunya volia ser el més llegit de Catalunya. Per això vol escriure sobre Antoni Gaudí (1852-1926). Per això vol oferir una visió pròpia sobre Gaudí. Perquè sempre hi ha visions, imatges sobre Gaudí al segle XX i al XXI, com planteja l’exposició “Gaudí” del Museu Nacional d’Art de Catalunya. Gaudí és una cosmovisió? Gaudí és una visió de visions? Què veu Pujols en Gaudí? Quin Gaudí veu? És Gaudí? És un altre Gaudí? O són muntanyes a granel de Gaudís? Gaudí és gaudinisme a la pujolsiana manera? Vegem-ho. 

El 1927, un any després de la mort de Gaudí, Pujols publica ‘La visió artística i religiosa d’en Gaudí’ (Dalí sempre va dir i redir que era el millor text sobre Gaudí)

El 1927, un any després de la mort de Gaudí, Pujols publica La visió artística i religiosa d’en Gaudí (Dalí sempre va dir i redir que era el millor text sobre Gaudí). Atenció, atenció. És i no és un llibre. Més informació. És el número 1 de la “Biblioteca de Fullets”. Petits objectes intel·lectuals de masses per fer pensar. Com míssils neuronals i temàtics. Són llibrets curts però intensos. Pujols ho explica en un “autointerviu” publicat en el diari La Noche amb un autobombo propagandístic amb el naixement del Gaudí de paper. Atenció a la idea genètica: el que en català es diu “fullets”, també sona com “follets” —de bogeria (i d’esperits populars de bosc entremaliats)—, “i, com vostè sap també, els contraris a les meves idees em tracten de boig, no tan sols a mi, sinó als pocs que tenen l’amabilitat de llegir-me; a més, com diuen amb molta raó els meus enemics, soc l’escriptor menys llegit a la nostra pàtria i vull veure si puc ser el més llegit”. “Fins ara les meves obres, per ser llargues, i, per consegüent, cares, no només trobaven poques persones que tinguessin els diners per comprar-les, sinó que encara en trobaven menys que tinguessin la paciència per llegir-les, i jo reconec que per llegir les meves obres es necessita tanta paciència i vocació com per escriure-les, i ara espero que essent curtes i, per consegüent, barates, demanant menys diners i menys paciència, sortiré de la categoria de ser l’escriptor menys llegit de Catalunya”. Gaudí, a ser el coet sideral cap al cel de masses elèctriques del Pujols estrella de neó. Anem al centre de llançament espacial.

Francesc Pujols deixant-se anar en una autoentrevista sobre el llibre que va escriure de Gaudí i actuant com un joc de miralls del gaudinisme. (Imatge: La Noche, 13 de gener de 1928) 
“Com el títol indica, està dedicat al gran i sublim Gaudí, del qual, com és sabut, la nostra literatura i crítica no han fet cap més menció important que la que hi ha al llibre que es va publicar arran de la seva mort”

Pujols construeix un artefacte d’idees partint de la base que la mort de Gaudí no és només física. És una mort popular, pública, de reconeixement, de visió: de tot. Mor l’home i mor l’obra i les idees. Per això el projectil número 1 de la “Biblioteca de Fullets” és sobre Gaudí, per una raó: “Com el títol indica, està dedicat al gran i sublim Gaudí, del qual, com és sabut, la nostra literatura i crítica no han fet cap més menció important que la que hi ha al llibre que es va publicar arran de la seva mort”. Pujols vol donar la visió que ja no hi ha sobre Gaudí. Gaudí, invisible, físicament i imaginàriament, malgrat que —oh, paradoxa— les obres continuen dempeus. Marxa la pell però es queda la pedra. Però hi ha una primera pregunta: per què Gaudí? Què passa amb Gaudí? Tan important és Gaudí? Per què?

“Creiem que Gaudí té tanta transcendència per a l’art com Wagner, i li diré a vostè que fins i tot podríem anomenar-lo el Wagner català”

Sí, a l’autoentrevista Pujols respon com si fes punta a un llapis atòmic: “Creiem que Gaudí té tanta transcendència per a l’art com Wagner, i li diré a vostè que fins i tot podríem anomenar-lo el Wagner català”; “Gaudí va fer en arquitectura el que Wagner va fer a la música, podria ser comparat al geni de l’alemany, no només en el sentit transcendental de la seva obra artística, sinó també en la distribució cronològica i significativa de la seva producció”. Queda clar i no queda clar. És una resposta, però no la resposta total. Perquè clar, Pujols arriba aquí perquè porta anys i panys construint la cosmovisió, sense ulleres, Gaudí. El 1927 el fullet galàctic Gaudí és una Sagrada Família ideològica i lèxica de Pujols. Pedra de pedres gaudiniana d’un escriptor orgànic sobre un arquitecte orgànic que es va alçant, elevant, enlairant com una nau espacial-terrenal mai vista. El·lipsis.

En publicacions com aquest número de maig de 1914 de Revista Nova, Pujols i els seus aliats enlairen la visió Gaudí, que vola de la terra al cel i del cel a la terra. (Fotografia: Jordi Borràs Abelló)
“Si Gaudí fos fill d’un altre país que tingués en més estima l’essència de l’estètica, avui en Gaudí seria considerat com un artista únic en el seu gènere, pel que és i pel que representa”

Gaudí per a Pujols és una gènesi. Una llavor. Un quilòmetre zero. Un espermatozou. Una llàgrima. Una primera pedra. És el lloc que ocupa el buit. Gaudí és un orfenat d’un país orfe. Diu l’aixoplugat Pujols el 31 de juliol de 1916: “Hem dit sempre que aquesta essència de l’estètica havia desaparegut modernament de totes les belles arts, i ara diem que la poesia, la música, l’escultura i, sobretot, la pintura, han trobat, a Catalunya i fora de Catalunya, gent que amb les seves traces i manyes han tornat aquesta essència a les obres d’art que han produït, sacrificant els accidents sempre que els ha convingut o els ha semblat que convenia. Doncs, bé: això que a tot el món s’havia fet amb la poesia, la música, l’escultura i la pintura, no ho havia fet ningú amb l’arquitectura, que és la més útil de les cinc belles arts pròpiament dites, i el senyor Gaudí, per parlar com en Jujol, ho ha fet en les seves darreres obres, que li han valgut l’admiració dels pocs catalans que estimem l’essència estètica per damunt de tots els accidents, i sostenim que, si així com en Gaudí, que s’ha fet cèlebre entre nosaltres, és català i les cases que fa no es poden treure d’allí on són i anar-les a ensenyar pel món, fos fill d’un altre país que tingués en més estima l’essència de l’estètica, avui en Gaudí seria considerat com un artista únic en el seu gènere, pel que és i pel que representa”. Aquí pugem la paret.

Gaudí el 1878, tot esperant que el present continu del seu art el dugui a ser etern. I que ens mira des de l’exposició sobre les visions de Gaudí al MNAC. (Fotografia: Jordi Borràs Abelló)

Gaudí construeix una obra d’espai i temps. Un gran big-bang. Una gran destrucció és el moment per a una gran creació. “Com si de cop i volta, i en l’hora menys pensada, les coses del món, que verdes i madures són, haguessin madurat amb palla i temps i esdevingut fortes com un roure per aguantar el feix dels anys i comptar els segles amb les fulles, i el temps, que és tan artista i té tan bones mans, no s’hagués de conhor­tar treballant en les runes, únics materials de prou durada, perquè la seva grapa s’hi conegui, o per dir-ho més clar, com si el temps hagués fet en un instant el que no fa en un any i en un any el que faria en 30.000 segles si el deixes­sin fer, en Gaudí, com a arquitecte, ho ha fet a Catalunya.” I aquest home cau un dia del cel, o puja de l’epicentre de la terra, amb tot això al sarró del cap i les mans, i el tenim aquí davant. Bé, el té, cara a cara, Pujols.

Pujols i Gaudí. Tenen una primera conversa entre 1906 i 1907. Quan Pujols té 24-25 anys. “Nosaltres no l’oblidarem mai, per anys que visquem, i esperem que Catalunya tampoc, per segles que passin”

Pujols i Gaudí. Tenen una primera conversa entre 1906 i 1907. Quan Pujols té 24-25 anys. “Nosaltres no l’oblidarem mai, per anys que visquem, i esperem que Catalunya tampoc, per segles que passin”; ell és “el gran arquitecte de l’univers”. Petitesa i grandesa. Pujols i Gaudí tenen la conversa a l’ombra de l’absis del temple de la Sagrada Família. Es fa la llum. Pujols imantat per l’arquitecte: “Aquest català d’ulls blaus, que tant pels ulls i pel mirar com pel parlar és una bala de vidre, i des de les primeres obres fins a les últimes, el geni que conté li ha anat madurant sota els cabells del front que fan ombra als pensaments, i si la primera obra d’art que va posar al món li va néixer despullada del prin­cipi genèric estètic, sols el temps igualaria la quantitat d’aquest principi amb què ara les vesteix perquè no se li morin i siguin immortals”. Aquesta és la qüestió: ser o no ser?

L’escriptura propagandística, orgànica, sense aturador, de Pujols va omplir ratlles i ratlles sobre el seu admirat Gaudí, i deixà les bases del gaudinisme. (Imatge: Revista Nova, 23 de maig de 1914)
Per a Pujols, l’obra de Gaudí és un dubte, com tots els dubtes que es fan i es desfan en la història de present continu d’aquesta vall de llàgrimes de rialles

Per a Pujols, l’obra de Gaudí és un dubte, com tots els dubtes que es fan i es desfan en la història de present continu d’aquesta vall de llàgrimes de rialles. Per a Pujols, Gaudí resol el gran dubte, permanent, crònic, mandrós, que arrossega Catalunya des de fa anys. Però de primer, el dubte de Gaudí, que és el dubte català, forma part del guió atemporal i existencial dels grans dubtes. Pujols fa de mèdium de Gaudí, que explícitament ja situa el primer dubte amb els grecs, amb l’art genètic i amb el dubte de les grans tragèdies clàssiques, simbolitzades, per l’arquitecte, en l’Orestíada d’Èsquil: el part de la vida amb dolor etern. I després ve el dubte continuador, d’edat mitjana, de mig camí, d’altre gir de guió: el gòtic. Aquí hi ha Shakespeare i la seua criatura reina de la vacil·lació: Hamlet. Amb tot això lliga Gaudí, la seua obra, i el país on neix la seua obra: temples, catedrals, obres perennes i dilemes, dificultats, indeterminacions sense aturador. Sense dubtar ni un segon, Pujols passa per l’alambí les idees i les realitats de Gaudí. Desfem el dubte com un gat descabdellant el cabdell de la vida. Diu Pujols desxifrador del dubte i dels cables vermell, verd i groc de la bomba atòmica:

“El dubte, doncs, que és l’ànima sublim de Hamlet, és igualment el punt sublim de l’Orestíada d’Èsquil, i per consegüent aquest dubte que podria desfer la comparació d’en Gaudí entre aquests dos personatges del teatre antic i modern, encara la ve a completar i enfortir, perquè veiem ben clarament que si el dubte de Hamlet és un dubte com una catedral, ple de llum i d’ombra, pastat amb la claror del dia i la claror de les llànties, que sembla la claror de la nit, perquè cremen de nit i de dia, el dubte d’Orestes, que és com la claror d’un llamp, que paralitza els que la contemplen, és un dubte com un temple grec, aguantat damunt de la decisió, com damunt de les columnes, i voltat de la llum del dia, sense cap ombra que n’enteli la sublimitat que té, perquè, en efecte, fins el dubte, que podria semblar la diferència radical entre Orestes i Hamlet, va donar la raó a en Gaudí, perquè si, com hem dit i hem vist, deia que entre Orestes i Hamlet hi havia la mateixa diferència que entre un temple grec i una catedral gòtica, ara veiem que en el mateix dubte d’aquests dos personatges hi ha la mateixa diferència i hom hi pot fer la mateixa comparació, perquè tal com la llum volta el temple grec i en fa veure les línies, el dubte volta la decisió d’Orestes, que dubta pel que troba a fora i no pel que porta a dintre...”.

Gaudí, vist i no vist davant de la Sagrada Família el setembre de 1920, en una imatge exposada al MNAC. (Fotografia: Jordi Borràs Abelló)
Hamlet no és sinó un Orestes gòtic. Orestes no és sinó un Hamlet grec. Res és nou. La catedral clàssica grega: llum al voltant de l’edifici. Catedral gòtica: llum a l’interior de l’edifici. Tot és tragèdia. Els temps de Gaudí, els dies de les obres gaudinianes també necessiten una resolució del dubte tràgic

Dintre i fora. Llum i foscor. Hamlet no és sinó un Orestes gòtic. Orestes no és sinó un Hamlet grec. Res és nou. Antic i modern. Exteriorització i interiorització. La catedral clàssica grega: llum al voltant de l’edifici. Catedral gòtica: llum a l’interior de l’edifici. Tot és tragèdia, sigui ahir o demà. Els temps de Gaudí, els dies de les obres gaudinianes també necessiten una resolució del dubte tràgic. L’obra de Gaudí ho resol imantant hel·lenisme i gòtic. Art i religió. Gaudí llegeix els grecs i Shakespeare i sap que aquí, a Catalunya, es pot fer el mateix que a Grècia i al Regne Unit. Diu Pujols: “Gaudí ens ho deia, aquell dia memorable, comparant la tragèdia antiga i la tragèdia moderna amb el temple clàssic i el temple gòtic, que és la conversa que ara nosaltres venim a ofrenar al tresor intel·lectual de Catalunya. Davant d’aquesta visió literària i artística diferencial radical del nostre constructor de catedrals flamejants i vives, en una època en què per tot arreu hom les construeix fredes i mortes, perquè en Gaudí és l’únic arquitecte dels temps moderns que dona vida a l’arquitectura de la seva època, morta a tot el món”, que era la visió gràfica que ens presentava Hamlet com un Orestes de vidriera, pintat amb els colors dels vidres que filtren la llum que entra a les naus gòtiques... Per això l’obra de Gaudí és una paradoxa a la manera pujolsiana. I la paradoxa és una veritat vista des de dintre. La Sagrada Família ho exhibeix com un neó elèctric d’avui, com una flama de torxa d’ahir. Sembla gòtica però és hel·lènica. Apuntem el diàleg de Pujols i Gaudí via apunts orals del filòsof:

Antoni Gaudí sostenia que tant en arts líriques com en plàstiques els grecs havien dit la darrera paraula, i que tot el que no fos art grec era una desviació estètica. Coneixent-li aquestes idees, Francesc Pujols, en una de les visites que feia al temple de la Sagrada Família, on Gaudí vivia, contemplant la “catedral dels pobres”, com l’arquitecte l’anomenava, li va preguntar per què essent addicte a l’art grec havia fet gòtica aquella obra.

—Oh! —li va respondre Gaudí—, és que això no és gòtic, sinó hel·lènic.

Davant d’aquesta resposta categòrica, Pujols va callar per respecte, com si s’hagués convençut; però continuant la conversa sobre el ma­teix tema, li va dir que llavors també es podia considerar hel·lènica la casa d’en Milà, del passeig de Gràcia cantonada Provença, batejada pels barcelonins amb el nom de “la Pedrera”.

—Sí, ja ho crec —va respondre Gaudí—. Això és el que haurien fet els grecs si haguessin viscut en els nostres temps.

És el tema d’un altre dia. D’una altra trobada entre Gaudí, Pujols i una altra estrella mediàtica de la galàxia catalanoglobal: Santiago Rusiñol. Una altra paradoxa amb potes per a aquest triumvirat humà: poeta-pintor; pintor-poeta

La clau és el temps. Assassí i sanador. És la pregunta de tots aquests dubtes i com a dubte màxim d’aquest interrogant fet obra, simbòlica i real, de tota la teoria feta pràctica que és la Sagrada Família. És el tema d’un altre dia. D’una altra trobada entre Gaudí, Pujols i una altra estrella mediàtica de la galàxia catalanoglobal: Santiago Rusiñol. Una altra paradoxa amb potes per a aquest triumvirat humà: poeta-pintor; pintor-poeta. Seriós com una catedral per humorista i celestial. Efectivament, Rusiñol endega un dubte a Gaudí com una galtada, mentre Pujols s’ho mira amb somrís de filferro. El gran dubte: quan s’acabarà la Sagrada Família? Pregunta que tothom pregunta. És el dia que Rusiñol fa cap al temple amb el director de la companyia teatral castellana de Carmen Cobeña, l’espòs d’aquella dama i actriu, que va voler visitar l’obra de fama allargada i zigzaguejant... “En Rusiñol, amb aquella distinció i gràcia que el caracteritzava, va haver fet les presentacions entre l’arquitecte i el visitant, com un sacerdot entre dos contraents, i fent d’intèrpret entre l’un i l’altre, perquè com és sabut en Gaudí entenia molt poc el castellà i l’Oliver no entenia el català, malgrat portar un cognom de la nostra terra, el visitant va sortir a parlar de seguida, com és molt natural, de l’eterna qüestió que ens preocupa a tots: de si la Sagrada Família s’acabarà o no s’acabarà i de qui la podrà veure acabada... I aleshores no cal dir que va ésser quan el gran arquitecte que dedicava catedrals que havien de durar segles a les seves creences artístiques i religioses, trobant la manera i l’ocasió que ni pintada de respondre a la pregunta que en Rusiñol li va fer anys endarrere, sense que ell li sabés respondre en la conversa de l’illa de Mallorca, li va dir que li respongués que totes les catedrals estaven tres o quatre segles a ésser acabades, encara que n’hi hagi molts que es pensin que d’aquí 300 o 400 anys ja no hi haurà religió.” Resposta que respon moltes coses i que és dard de pedra moral llençat contra Rusiñol, que creia això, que quan s’acabés el temple ja estaria finita la religió, i així burxava des de feia anys (amb moment genètic a Mallorca) Gaudí.

A dalt, guixos de l’obrador de la Sagrada Família a l’exposició sobre Gaudí al MNAC. L’arquitecte feia així les seues estructures. A baix, pàgines i pàgines al llarg dels anys sobre ell. Gaudí són fets i paraules. (Fotografia: Jordi Borràs Abelló)
“El nostre arquitecte mort és un dels arguments més contundents que pot presentar la terra catalana en pro de la seva capacitat actual i futura, encara que en Gaudí deia que del fet que Catalunya no hagués fet res en els temps moderns, que era el que li oposaven els que li negaven l’esdevenidor gloriós de la nostra terra, és en el que en Gaudí tenia una fe cega, era una prova positiva del que pot fer”

Així és que si l’obra de Gaudí és un dubte que travessa el temps i que, precisament, ha de fer això perquè té tot el temps del món, i vol ser l’eternitat en vida, per a Pujols “el poeta de la pedra” és el que llença aquesta hipòtesi. Ell, arquitecte, artista, com Catalunya, creadora, és una hipòtesi clavada al cel i a la terra: “El nostre arquitecte mort és un dels arguments més contundents que pot presentar la terra catalana en pro de la seva capacitat actual i futura, encara que en Gaudí deia que del fet que Catalunya no hagués fet res en els temps moderns, que era el que li oposaven els que li negaven l’esdevenidor gloriós de la nostra terra, és en el que en Gaudí tenia una fe cega, era una prova positiva del que pot fer, perquè és el que deia ell sempre amb molta raó, els que han de fer les coses són precisament els que no han fet res”. Aquesta és terra de fecundació, que és més important que ser nació. Aquesta és terra d’explicació criadora. Engendrar, procrear... Però si això és així és perquè s’ha fet. S’ha prenyat cel i terra. I què s’ha fet? Què s’ha construït ja?

Per a Pujols, “en Gaudí, mut com la pedra, sense dir res, feia el mateix obeint al mateix ritme de la tragèdia artística moderna revolucionària per retornar als principis fonamentals de tots els pobles; sense moure’s de Barcelona i sense conèixer ni Wagner, ni Strauss, ni Stravinski, ni Cézanne, ni el mateix Picasso, ni ningú, com aquests no el coneixien a ell ni sabien qui era, va anar fent com ells, i d’aquesta manera Catalunya, sense moure’s de Barcelona ni presentar-se al mercat universal de l’art modern, s’incorporava a la febre dels nostres temps en el ram artístic, amb la sola branca de l’art que els altres països deixaven lliure o subjecta als cànons clàssics de l’antiguitat o a les necessitats de la construcció moderna que torça el ferro com la palla i fa pedres del ciment, que abans servia per lligar i unir les pedres les unes amb les altres”. Què uneix? L’allioli? La coca de recapte? Què hi ha, en aquest trencadís gaudinià que és el tot tothora?

Gaudí és universal perquè és català i és català perquè és universal, com la Sagrada Família. Aquesta és una idea, una obra, inacabable i admirable eternament. (Imatge: Revista Nova, 31 de juliol de 1916)
“Encara que els catalans s’esgarrifin i els homes dels altres països no ens escoltin, perquè ja ens escoltaran quan els catalans potser continuaran esgarrifant-se, perquè sempre passa així, que quan els de fora estan convençuts, són els que han de convèncer els de casa”

Veu Pujols que aquí hi és tothom des de sempre: “Nosaltres, com els indis, com els hebreus, com els gòtics i com l’arquitecte del temple catòlic modern de Catalunya, per poetes o arquitectes que tinguem no som pròpiament artistes, com ho eren els grecs, que no eren res més, sinó que som propagandistes o predicadors de les nostres idees o ideals dels nostres pobles, com ho va ésser Jesús de Natzaret i ho van ésser els profetes que el van precedir i anunciar, que essent tots poetes immensos i sense parió, perquè Jesús és dels poetes més grans que hem llegit, no es proposaven fer obra d’art”. De què parlaven? Del futur? No. De Grècia, “que no tenia altra missió damunt de la terra que donar la llum estètica i fer d’Atenes la capital artística del món, com els jueus van fer de Jerusalem la capital religiosa de l’Europa medieval, i com nosaltres volem fer de Barcelona la capital científica de la terra, encara que els catalans s’esgarrifin i els homes dels altres països no ens escoltin, perquè ja ens escoltaran quan els catalans potser continuaran esgarrifant-se, perquè sempre passa així, que quan els de fora estan convençuts, són els que han de convèncer els de casa”. El futur? No. Són tots els temps. Per això es resol el dubte. Després de més d’un segle, persones de tot el món venen a Catalunya per veure coses que el senyor Gaudí va fer fa més d’un segle. D’aquí a un segle, també. I d’aquí a un altre... I persones de tot l’univers i la galàxia pensen sobre coses que el senyor Gaudí va pensar fa més d’un segle. I d’aquí a un segle i un altre... Era això, oi?

Aquest és el teu article gratuït setmanal.

Fes-te subscriptor. Podràs llegir i fer possible tot el periodisme de LA MIRA.

Ja ets subscriptor/a? Accedeix-hi

Comentaris