Històries

El secret dins l’ampolla

El 1948 Isidre Clopas llança al mar una petita ampolla. No estava buida. El 2000 una persona neda a Tossa de Mar i la troba. Més de setanta anys després, l’ampolla retorna a la família de l’home que la va llançar. Què hi ha dins?

per Anna Alfaro Lucas

El secret dins l’ampolla
Obrim una ampolla que conté missatges i tota una vida, la d’Isidre Clopas. A Can Moriscot, a Corbera de Llobregat, descobrim qui va ser i per què va llançar una ampolla al mar. (Fotografies de Jordi Borràs Abelló)

Aquest és el teu article gratuït setmanal.

Fes-te subscriptor. Podràs llegir i fer possible tot el periodisme de LA MIRA.

Ja ets subscriptor/a? Accedeix-hi

Aquesta història comença amb una trucada a la redacció del Social.cat. Una dona de Terrassa busca l’Assumpta Clopas, col·laboradora del mitjà. És molt important contactar-hi. Hi ha una cosa que li pertany sense saber-ho. Era la tercera vegada que s’intentava posar en contacte amb l’Assumpta per diferents vies. Primer per correu i després per telèfon. La dona insistia que era molt important poder parlar amb ella. La primera sorpresa és la dona que truca per telèfon. El seu pare mor el 2011. Dins de l’herència hi ha un objecte que no pertany al pare: un petit pot de vidre. La seva filla decideix tornar-lo als seus propietaris.

“No vaig acabar d’entendre el primer missatge que vaig rebre d’aquella dona, però quan em van trucar de la redacció dient-me que havien intentat contactar amb mi una altra vegada vaig pensar que era una cosa seriosa”, explica l’Assumpta. Poc es pensava que estava a punt de descobrir una petita història de família. Una història que podria haver estat navegant infinitament per les ones del mar, però que l’atzar va voler que arribés a terra ferma.

L’Assumpta i la Paulina ens donen la benvinguda a Can Moriscot, a Corbera de Llobregat, la casa familiar.

En realitat, aquesta història comença un 12 de gener de 1948. El pare de l’Assumpta, Isidre Clopas, llança un pot de vidre a l’aigua. No en sabem el lloc, però hi ha dues hipòtesis familiars: a la costa barcelonina o bé al riu Llobregat. No es va enfonsar, no es va perdre, va continuar navegant. L’any 2000 un veí de Terrassa que nedava tranquil·lament a la platja de Tossa de Mar xoca amb la petita ampolla. L’agafa i veu que, a dins, perfectament conservada, hi ha alguna cosa. Se l’emporta a casa. Aquell pot l’acompanya fins que es mor. I passa a la seva filla. I la història fa un gir. 

La filla, que prefereix no donar-se a conèixer ni explicar la història del seu pare, va sentir el deure de retornar el pot als seus propietaris. “Tenia molt interès a passar-nos-el, sentia l’obligació de fer-ho”, explica l’Assumpta. I així ho va fer. El pot retorna a la família Clopas, que viu a Can Moriscot, a Corbera de Llobregat, casa familiar d’Isidre Clopas, pare de l’Assumpta i de la Paulina. I ara comença la història de la història: l’ampolla dins de l’ampolla. 

Ens espera a la sala d’estar de la casa. Petita, de vidre transparent, amb les lletres de “Cerebrino Mandri” marcades amb relleu al cos. Sí, és una ampolla del famós medicament, que va deixar de fer-se el 2008 i que servia per alleugerir els mals de caps i frenar la febre. L’ampolla, tancada amb un senzill tap de rosca, ha protegit, al llarg de tots aquests anys, el secret del seu interior enmig de dècades d’aigua salada: papers. 

L’ampolla està en perfecte estat, igual que tot el contingut. Encara s’hi veuen les lletres de “Cerebrino Mandri”. El tap de rosca ha aconseguit resistir des de l’any 48 al mar sense que hi entrés una gota d’aigua.
Sembla impossible que una ampolla de rosca hagi resistit tant. Els documents estan intactes

Sembla impossible que una ampolla de rosca hagi resistit tant. Els documents estan intactes. “Ens va sorprendre molt que estigués tot bé. Havien passat molts anys a l’aigua i estaven secs, es podien llegir perfectament”, explica l’Assumpta amb el pot a les mans. La Paulina, que seu al seu costat, assenteix amb el cap. Què hi vau trobar, dins del pot? “Mira, una fotografia d’ell, que potser és la que està més deteriorada, on posa «Fotografia d’Isidre Clopas Batlle, 1946», amb tinta xinesa. Ell es va fer fer aquest segell i el va posar darrere la foto. També apareix un altre segell amb l’escut de Martorell, el pont del Diable, les quatre barres i això, que sembla el castell de Rocafort. A més, el fotògraf que el va fotografiar hi va posar també el seu segell, que està intacte! Després de tants anys a l’aigua!”, relata l’Assumpta.

Dins l’ampolla, també hi ha un  programa de la festa major de Martorell dels anys quaranta, i una targeta del mateix Isidre on consta el seu càrrec com a conservador del Museu Municipal de Martorell

Però dins l’ampolla de Cerebrino Mandri hi ha més coses. L’Assumpta ens ho explica. “Hi ha un altre document que, al treure’l, se’ns va estripar una mica. És aquest, un gravat de l’antic pont del Diable fet per en Jaume Amat, un serigrafista i dibuixant que ha deixat molt llegat a Martorell. El pare i ell eren amics.” I al pot encara hi ha més papers: un  programa de la festa major de Martorell dels anys quaranta, i una targeta del mateix Isidre on consta el seu càrrec com a conservador del Museu Municipal de Martorell, en què, escrit a mà, diu: “posà aquest recordatori el dia 12 de gener de l’any 1948”. “Per acabar”, continua l’Assumpta, “aquest minillibre de Martorell, relligat amb cordill. És una miniatura que va fer ell. Són flaixos de la història de Martorell, amb el que sabia ell en aquell moment”. 

“És una cosa ben curiosa, és un sentiment, una emoció especial, perquè el pare va morir l’any 2001. I, de sobte, sembla que del més enllà et vingui una notícia, un regal, com un missatge”

Ens ensenyen fotografies, targetes i petits documents. Escoltem les germanes Clopas com si l’Isidre ens hagués enviat un missatge al futur. L’imagino recopilant tots els documents de l’ampolla i llançant-los a l’aigua, amb la incertesa d’on anirien a parar. Ben bé, aquesta entrevista podria no haver existit mai. L’Assumpta, de paraules tranquil·les i ben meditades, m’explica: “És una cosa ben curiosa, és un sentiment, una emoció especial, perquè el pare va morir l’any 2001. I, de sobte, sembla que del més enllà et vingui una notícia, un regal, com un missatge”. Doncs ja que en tenim el missatge... Qui era Isidre Clopas? 

La Paulina escolta atentament l’Assumpta, que explica amb detall cada document que conté el pot.
L’Isidre era un autodidacte de cap a peus. No tenia gaires estudis, poc més que algun any d’escola, però ràpidament va destacar

L’Isidre (Martorell, 1913-2001) era un autodidacte de cap a peus. No tenia gaires estudis, poc més que algun any d’escola, però ràpidament va destacar. La seva intel·ligència i l’esforç que posava en allò que feia el van convertir en un referent dins l’àmbit cultural. D’on li venia, aquest interès per la cultura? L’Assumpta s’aixeca i va a buscar el llibre de memòries de l’Isidre. Amb una cal·ligrafia extraordinària feta amb tinta xinesa, a poc a poc, va anar omplint les pàgines en blanc per explicar la seva història, per deixar el llegat a fills i a qui vingués darrere.

“Va anar poc a escola, perquè suposem que era un nen més aviat entremaliat. En aquella època s’hi anava poc, a classe, i es va haver de posar a treballar aviat”

Amb el llibre a les mans, el deixa reposant sobre la taula i explica: “Va anar poc a escola, perquè suposem que era un nen més aviat entremaliat. En aquella època s’hi anava poc, a classe, i es va haver de posar a treballar aviat. La seva mare ja havia anat a escola, però el seu pare no, malgrat que era un home també molt intel·ligent”, explica l’Assumpta. La Paulina s’hi afegeix: “L’interès per la cultura li venia també d’un mestre. Això sí que ens ho havia explicat: el mestre Rucarols”.

L’Assumpta busca entre les pàgines i troba el passatge que cercava. Comença a llegir: “En el año 1924 empecé a ir a las escuelas nacionales”. “En el año 1924 lo sustituyó Don José Rucarols, maestro completamente distinto en carácter y procedimiento. Cuando tomó posesión sólo tenía 20 alumnos y el año siguiente más de 60, lo cual testimonia su prestigio. Del periodo en el que asistió a la escuela Don José Rucarols guardo grandes recuerdos, aprendiendo a leer y escribir”, explica l’Isidre al llibre.

Aquesta és la fotografia que l’Isidre va posar a l’ampolla. Tal com explica l’Assumpta, segurament és el document més deteriorat. Tot i això, la imatge encara es conserva prou bé i, al darrere, les inscripcions estan en perfecte estat.
“Va ser secretari del filòsof Francesc Pujols durant una època, i tots aquests intel·lectuals del segle passat tenien una ironia molt concreta. Suposo que això el devia influenciar”

Un bon mestre marca la diferència. Sembla que el senyor Rucarols va fer bé, als nens de Martorell. Seguim rastrejant els passos de l’Isidre. Quin caràcter tenia? “Tenia molt sentit de l’humor. Caràcter també, de vegades s’enfadava, però era molt afable i amable amb tothom. Va ser secretari del filòsof Francesc Pujols durant una època, i tots aquests intel·lectuals del segle passat tenien una ironia molt concreta. Suposo que això el devia influenciar”, explica l’Assumpta. Pujols, un dels pensadors amb més pes en la cultura catalana dels segles XX i XXI

Durant la Guerra Civil, va col·laborar amb el Departament de Cultura i el Comissariat de Propaganda de la Generalitat

Va ser secretari d’en Pujols? Caram!, els dic. La Paulina em dona uns quants fulls on apareix una biografia abreujada de l’Isidre. M’ho miro per sobre i ja intueixo que no va parar quiet, una vida intensíssima. Durant la Guerra Civil, va col·laborar amb el Departament de Cultura i el Comissariat de Propaganda de la Generalitat; també va ser delegat de zona del patrimoni artístic. Va publicar nombrosos articles d’història local de Martorell, i l’any 1945 va promoure la creació del museu local de la població, en què també participà, i del qual fou el director. Va col·laborar, així mateix, amb l’Institut Municipal d’Història de Barcelona i va ser impulsor el 1950 de la Primera Assemblea Intercomarcal d’Estudiosos del Penedès i la Conca d’Òdena. També va publicar l’Anecdotologi de Pujols, el recull d’anècdotes sobre el filòsof de la Torre de les Hores de Martorell. Continuem.

La seva tasca és immensa. De l’any 1961 al 1964 va ser regidor de Cultura a Martorell, i el 1965 va ser nomenat acadèmic corresponent de la Real Academia Hispano Americana de Cadis. Va rebre la Medalla al Mèrit Cultural per la Diputació de Barcelona; va ser membre fundador i primer president del Centre d’Estudis Comarcals del Baix Llobregat; fou col·laborador del Servei de Catalogació i de Conservació de Monuments de la Diputació de Barcelona, i va participar, també, en la Gran enciclopèdia catalana.

La tinta xinesa de la targeta s’ha conservat perfectament. Es veu clarament com hi diu, sota el seu nom i càrrec, “posà aquest recordatori el dia 12 de gener de l’any 1948”.
“Va fer molta feina. I la meitat de les coses, les va fer treballant vuit hores a la farinera”

Són alguns punts destacats, però el seu currículum està farcit de publicacions, ponències, col·laboracions i, sobretot, cultura. L’Assumpta em comenta: “Va fer molta feina. I la meitat de les coses, les va fer treballant vuit hores a la farinera. Allà hi devia treballar ben bé fins als anys setanta. Treballava amb uns companys molt diferents d’ell, però se’ls estimava molt, en parlava i tenien un bon rotllo increïble. I un cop sortia de fer saques de farina, se n’anava als arxius o a desxifrar documents”. És a dir, que després de treballar tota una jornada a la farinera, l’Isidre començava a voltar pel país, sempre amb un peu a Martorell, el seu poble, per continuar amb la seva tasca cultural. Sens dubte, la relació que va tenir amb Pujols hi devia influir. Però, què feia quan era secretari del filòsof?

“Una vegada en Pujols estava fent una xerrada, i a mitja conferència es va aixecar i va marxar i li va dir: «Acaba-la tu!»”

“L’acompanyava sobretot a donar conferències. Inclús un cop li va fer una mala passada. Una vegada en Pujols estava fent una xerrada, i a mitja conferència es va aixecar i va marxar i li va dir: «Acaba-la tu!»”, explica rient l’Assumpta. I continua: “El meu pare era amic del fill d’en Pujols, d’en Faust. Però va conèixer el seu pare i, pràcticament en comptes de relacionar-se amb el fill, es va relacionar amb el pare. Això li va permetre conèixer grans figures culturals de l’època. En Josep Maria de Sagarra, en Dalí...”.

Amb Francesc Pujols van tenir una relació molt estreta. “En Pujols, quan tenia alguna visita d’algun intel·lectual, posava un drap blanc a la Torre de les Hores i el meu pare, que era al museu, ho veia des d’allà. Si veia el drap sabia que estava convidat a la reunió d’intel·lectuals de la tarda. A mi se m’hi havia endut alguna vegada, allà, però me n’anava amb la minyona a jugar al jardí.” Era el WhatsApp de l’època, no? “Exactament!”, respon amb una rialla l’Assumpta.

L’Assumpta encara recorda que a casa no li van ensenyar a cuinar o a fer aquelles coses que s’ensenyava en aquella època a les nenes. Ella va aprendre a mecanografiar i ajudava el seu pare sempre que podia.
“Tenia un do per parlar, perquè ell això no ho havia après enlloc. S’hi enfrontava amb naturalitat i tranquil·litat, com si res”

Francesc Pujols va ser una porta d’entrada al món dels intel·lectuals. Em comenta l’Assumpta que, quan ella va néixer, la van anar a veure Pujols i Josep Pla. El caràcter planer i afable de l’Isidre també hi tenia molt a veure. “Era una cosa innata. Era molt espavilat. Jo l’havia acompanyat a donar moltes conferències i, de joveneta, pensava: «Però com s’hi atreveix, el pare, amb aquests senyors tan savis?». Tenia un do per parlar, perquè ell això no ho havia après enlloc. S’hi enfrontava amb naturalitat i tranquil·litat, com si res. Ell havia voltat molt pels arxius, però... com una persona autodidacta pot interpretar i llegir documents antics? Jo no sabria per on començar”, exclama l’Assumpta.

“A en Dalí li va arribar l’‘Anecdotologi de Pujols’ a les mans, va veure que ho havia fet un tal Clopas de Martorell i el va voler conèixer”

A banda de Pujols, va tenir l’oportunitat de conèixer altres erudits de l’època. Dalí era un admirador de Pujols, tant pel seu tarannà com pel seu sistema filosòfic, i just se’n comença a investigar la vinculació, tal com m’explica l’Assumpta, vicepresidenta de la Fundació Francesc Pujols. La Paulina entoma el relat i diu: “A en Dalí li va arribar l’Anecdotologi de Pujols a les mans, va veure que ho havia fet un tal Clopas de Martorell i el va voler conèixer. Un dia es va presentar al poble sense avisar i el meu pare no hi era. Dalí va preguntar per ell i, al final, va aconseguir el telèfon i li va trucar a casa. El vaig agafar jo. El meu pare era a Barcelona i Dalí va haver d’esperar fins tard. Quan es van trobar, van avisar el rellotger i es van fer una foto tots, fotògraf inclòs, i, a partir de llavors, ja van tenir amistat”, recorda.

La Paulina, germana petita, va compartir molts moments amb el seu pare. L’acompanyava arreu i recorda molt bé els viatges a Figueres per veure Dalí.

A la fotografia hi apareix Dalí agafant-se de bracet a l’Isidre. Des de llavors, la Paulina es va fer un tip de viatjar a Figueres amb el pare, i encara en recorda els viatges. “Vaig conèixer en Dalí i la Gala. Ella ja estava força revellida i no deia gaire cosa. En Dalí no deixava d’agafar-se al pare! Clopas per aquí i Clopas per allà! «Com m’agrada que hagis pujat!», li deia”, explica la Paulina.

“Si no hagués estat per ella, el pare no hauria pogut fer tot el que va fer. La meva mare feia totes les coses que ell no podia fer per tal que es pogués dedicar a la cultura”

Tota aquesta activitat i aquesta manera de viure em temo que també la devien viure intensament des de casa. Sobretot la seva dona, Arsènia Fisa, que s’encarregava de les tasques del dia a dia. “En parlàvem abans amb la Paulina: si no hagués estat per ella, el pare no hauria pogut fer tot el que va fer. La meva mare feia totes les coses que ell no podia fer per tal que es pogués dedicar a la cultura. Era molt abnegada i col·laboradora, i tot ho feia contenta i alegre. Les dones de la postguerra eren molt fortes. Ella ho feia tot, de jove havia treballat en una fàbrica de xocolata a Martorell, però ho va deixar quan es va casar”, recorda l’Assumpta.

“Quines probabilitats hi ha que llancis alguna cosa al mar i que això pugui retornar a tu? És un atzar, el que hi ha hagut aquí, que és curiós”

I de la vida familiar, tornem a l’ampolla. Ha estat el centre de tota la conversa, acompanyant-nos mentre ens descobria la vida de l’Isidre. Ell mai els va dir que havia llançat una ampolla al mar, i sembla que no era un home de poques paraules. No sé si creieu que va pensar que algun dia es trobaria l’ampolla, dic a les dues germanes. L’Assumpta entoma la pregunta: “Mira, suposo que sí que va pensar que algú la trobaria, però no devia pensar que retornaria a la família! Algú ho trobarà i en farà alguna cosa, però que la tornés? Jo no ho crec. Quines probabilitats hi ha que llancis alguna cosa al mar i que això pugui retornar a tu? És un atzar, el que hi ha hagut aquí, que és curiós. I després de tants anys, és clar! I sense saber des d’on va tirar el pot! Mai ho sabrem!”.

El Museu Municipal de Martorell va tirar endavant, en bona part, gràcies a l’esforç i a la feina de l’Isidre. Una de les hipòtesis de les germanes és que potser va tirar l’ampolla al mar per celebrar que el projecte tirava endavant.
“Suposo que quan ell escrivia ho feia al futur, per deixar-ne constància a qui vindria després. Quan va escriure les seves memòries, les va escriure per a ell, però també per dir: «Mira, ha passat això», i perquè les llegissin els fills, els nets”

La dona que va contactar amb l’Assumpta li va comentar que havia preguntat a alguns historiadors i li havien dit que llançar ampolles amb missatges al mar va ser un costum de l’època. L’Assumpta i la Paulina també creuen que podria ser per celebrar que havien inaugurat el Museu Municipal i que li havien publicat la història de Martorell. “En realitat, és una manera de fer història, diferent, però de fer història al capdavall. Suposo que quan ell escrivia ho feia al futur, per deixar-ne constància a qui vindria després. Quan va escriure les seves memòries, les va escriure per a ell, però també per dir: «Mira, ha passat això», i perquè les llegissin els fills, els nets. Aquesta visió de futur segur que hi era. És una incògnita el que passarà, però mirem endavant. Una mica com quan s’inauguren edificis i es posa la primera pedra, pot ser un gest similar a aquest”, conclou l’Assumpta.

“Rebre aquest pot ha estat una sorpresa. És com si el pare encara fos present d’alguna manera” 

L’ampolla la tenen aquí. “Rebre aquest pot ha estat una sorpresa. És com si el pare encara fos present d’alguna manera. És un record, una sorpresa, una manera de reviure la figura paterna, així de cop, perquè és físic, material. No és un record que estigui a la teva memòria o al subconscient, sinó que és rebre una cosa física d’una persona que ja no hi és. És directa, ell va posar els papers i va tirar-ho al mar. I ho reps. No hi ha més, és una cosa breu, però intensa”, explica l’Assumpta.

L’Isidre va morir un any després que l’home trobés l’ampolla, el 2001. L’atzar va fer la seva feina, conjurant l’onatge perquè aquell potet acabés topant amb l’home que nedava per Tossa. Enmig de la immensitat del mar, una petita ampolla de Cerebrino Mandri llançada als anys quaranta es va creuar amb la vida d’aquell home. Poc devia pensar l’Isidre que, dècades més tard, en un món hiperconnectat, ens trobaríem a la casa familiar per parlar d’ell amb les seves filles i amb la seva ampolla intacta al costat. Un home que feia història i que deixava testimoni del seu món, pels que poguessin venir. I que, sens dubte, amb el seu pot, pensava en el futur. I sobretot pensava que sempre tornem, d’una manera o una altra, com el futur. 

Les germanes Clopas ens acompanyen en aquest viatge que va començar el 12 de gener de 1948. El seu pare mai els va dir de paraula que havia llançat una ampolla al mar. Quantes ampolles més deuen esperar ser trobades?

Aquest és el teu article gratuït setmanal.

Fes-te subscriptor. Podràs llegir i fer possible tot el periodisme de LA MIRA.

Ja ets subscriptor/a? Accedeix-hi

Comentaris