Històries

A la recerca dels pianistes catalans oblidats

Amenitzen cafès i concerts, estudien a París i ensenyen a tocar a la burgesia durant els segles XIX i XX. Són els compositors catalans oblidats. La pianista Montse Rios els fa un homenatge. Anem a casa seva a escoltar partitures del passat

per Laura Saula Tañà

A la recerca dels pianistes catalans oblidats
Ens endinsem en un concert en què la pianista Montse Rios toca partitures rescatades de l’oblit. (Fotografies de Jordi Borràs Abelló)

Aquest és el teu article gratuït setmanal.

Fes-te subscriptor. Podràs llegir i fer possible tot el periodisme de LA MIRA.

Ja ets subscriptor/a? Accedeix-hi

Les mans, fines i àgils, recorren les tecles del piano amb delicadesa. Dels seus dits arriben els sons del passat. Sons carregats d’històries, sentiments i vides que una vegada van ser. Vides que reneixen entre les notes que sonen aquest matí lluminós a casa de la pianista Montse Rios i Rallé (Vilafranca del Penedès, 1960).

Ens trobem a Lavern (Alt Penedès), una petita població envoltada de vinyes i masies. Però també estem, per uns instants, embolcallades en un món eteri, un món musical que ens absorbeix. La Montse toca partitures que ha rescatat de l’oblit. Partitures inèdites de compositors catalans dels segles XIX i XX que durant dècades han estat enterrats. Tota una escola de pianistes catalans que destaquen com a compositors, intèrprets i pedagogs.

“A finals del segle XIX hi va haver un boom del piano a Barcelona i a Catalunya”

Els seus ulls, verd cristal·lí, naveguen entre les partitures que reposen sobre la taula on prenem una infusió. La Montse fa temps que recopila aquests petits tresors per treure’ls a la llum. Vol homenatjar el que anomena “l’escola catalana del piano”. Un camp que coneix bé com a pianista de música de cambra i professora a l’Escola Municipal de Música Maria Dolors Calvet, a Vilafranca del Penedès.

“Fins aleshores el que triomfava més era la lírica, l’òpera i la sarsuela, perquè la gent volia anar al teatre”

“A finals del segle XIX hi va haver un boom del piano a Barcelona i a Catalunya”, comença a relatar mentre pren la infusió. “Fins aleshores el que triomfava més era la lírica, l’òpera i la sarsuela, perquè la gent el que volia era anar al teatre, on podia portar la carmanyola, fumar i entrar i sortir quan volia”, continua. Res a veure amb la tradició que hi havia en altres països europeus, on s’oferien programacions de concerts simfònics, música de cambra i piano.

Des de casa seva, a Lavern, la pianista Montse Rios ens transporta cap al passat a través de la música.

Però tot comença a canviar amb la revolució industrial, quan entre la burgesia catalana es posa de moda el piano. Sorgeixen un gran nombre d’empreses de construcció de pianos i botigues d’instruments i de partitures. En els cafès més concorreguts es contracten pianistes fixos, i els concerts i les revistes de música es multipliquen. Tot un refinament que arriba directe d’Europa.

Fins i tot alguns pianistes catalans van a fer carrera a l’estranger i després tornen per ensenyar nous mètodes musicals aplicats al piano. El cas més conegut és el del mestre Joan Baptista Pujol, que prèviament s’ha format amb Pere Tintorer, considerat el fundador de la primera escola de piano important a l’Estat espanyol.

Joan Baptista Pujol envia els seus millors estudiants a París perquè aprenguin noves tècniques i els influeixi l’ambient intel·lectual i artístic

Quan Pujol s’estableix a Barcelona centra la seva carrera en la pedagogia, i el 1886 és nomenat director de les classes de piano de l’Escola Municipal de Barcelona. Des d’aquí es dedica a enviar els seus millors estudiants a París perquè aprenguin noves tècniques i els influeixi l’ambient intel·lectual i artístic. Alguns dels seus deixebles són Isaac Albéniz, Enric Granados, Antoni Nicolau, Carles G. Vidiella, Vicent Costa i Nogueras, Ricard Viñes, Joaquim Malats o Carme Matas. I a París entren en contacte amb els compositors més reconeguts del moment, com Ravel, Debussy, Poulenc o Satie.

“És un fet irrepetible, que em penso que no ha passat mai més a Catalunya; per això en dic «l’escola catalana del piano»”

I no només aprenen dels grans artistes francesos, sinó que també en divulguen les obres, encara desconegudes a Catalunya, com fa el mestre de composició Felip Pedrell. “És un fet irrepetible, que em penso que no ha passat mai més a Catalunya”, reflexiona Rios. “Per això en dic «l’escola catalana del piano», perquè no és que sigui un estil, sinó que es fa a través d’unes figures, una transmissió de mestres a deixebles que, si vas estirant el fil, arriba fins avui dia”, continua.

Partitures úniques i sovint escrites a mà són els petits tresors que queden dels pianistes catalans que havien caigut en l’oblit.
“Feia un segle que havia mort Beethoven i aquí no se n’interpretaven les obres, perquè es tocaven músiques per a cafè o saló”

“Són persones que fan molt per a la transmissió i la divulgació del piano”, afegeix la pianista, que recorda que, fins aleshores, ni tan sols s’havien tocat les sonates de Beethoven als escenaris catalans. “Feia un segle que havia mort Beethoven i aquí no se n’interpretaven les obres, perquè es tocaven músiques per a cafè o saló, valsos... No existia el concepte de concert de piano”, remarca. “I aquests pianistes ho intentaven, portaven músics de fora, organitzaven cicles de concerts o concerts pedagògics de música històrica”, s’emociona.

Per això, la Montse els fa un homenatge. El 2019 enregistra el disc L’escola catalana del piano. Els compositors oblidats, a partir de partitures inèdites que troba en arxius i centres de documentació. Algunes fins i tot estan escrites a mà. Un llegat abocat a la desaparició que Rios treu a la llum per poder fer-li justícia. Un petit pas perquè continuï viva la transmissió entre els mestres i deixebles.

Són músics que se situen a cavall del Modernisme i el Noucentisme i que s’emparen en l’esperit de país, Catalunya

En aquesta cerca, la pianista ha trobat perfils de compositors que també eren mestres de piano i intèrprets. “Avui això costa molt de trobar”, matisa. Són músics que se situen a cavall del Modernisme i el Noucentisme i que s’emparen en l’esperit de país, Catalunya, però que també estan influenciats pel romanticisme alemany, la música francesa i la hispànica, tan de moda a l’època.

La pianista torna a fer sonar el que durant dècades ha estat en silenci.
“No hi ha cap gravació de les cançons, la feina ha estat com la de llegir un llibre”

La pianista agafa una partitura delicadament. A la part superior hi ha escrit un nom: “Amàlia”. És una composició d’Antoni Nicolau i Parera (Barcelona, 1858-1933). Com amb totes les altres partitures del repertori, la Montse n’ha hagut d’estudiar i desxifrar totes les notes amb molta cura. “No hi ha cap gravació de les cançons, la feina ha estat com la de llegir un llibre”, compara. És tornar a fer sonar el que durant dècades ha estat en silenci. Recuperar les emocions que feien vibrar persones avui desaparegudes. Persones que ara som nosaltres.

A fora hi ha un esclat de llum i vida quan la Montse comença a tocar les primeres notes d’“Amàlia”. És un nocturn per a piano, romàntic i evocador, que sembla que ens acaroni des de l’aire. Com si cada nota fos un pètal de flor caient lentament al terra de la sala d’estar. Qui devia ser l’Amàlia? Va ser un amor secret del pianista? Potser una alumna seva? Són moltes les incògnites que ressonen en escoltar-ne la peça.

“Se solien dedicar cançons a deixebles i alumnes; així les tocaven a casa i donaven a conèixer l’autor”

Quan acaba de tocar, la Montse me’n dona alguna pista: “Aleshores se solien dedicar cançons a deixebles i alumnes; així les tocaven a casa i donaven a conèixer l’autor, com una estratègia més comercial”. Tot i això, a Antoni Nicolau i Parera no li calia gaire propaganda, perquè va ser director del Conservatori de Música del Liceu i director de l’Escola Municipal de Música de Barcelona durant més de trenta anys. “Sobretot se’l coneix com a compositor d’obres corals, però vaig descobrir que havia escrit per a piano, com aquest nocturn, que està molt inspirat en Chopin”, diu mentre en guarda la partitura.

“Aquells cafès sempre competien per tenir els millors músics per fer ambientació”

Ara toca transportar-se als antics cafès, aquells llocs on artistes, poetes i intel·lectuals passaven llargues hores, sovint fugint de llars on a l’hivern feia massa fred. “Aquells cafès sempre competien per tenir els millors músics per fer ambientació”, explica Rios mentre busca una partitura d’Antoni Nogués i Torras (Vilafranca del Penedès, 1820 – Barcelona, 1882). M’explica que ell va ser pianista del Cafè Nou de Barcelona, on es trobaven molts dels prohoms de la Renaixença. Durant aquell temps compon nombroses obres per a piano de reconeixement internacional i fins i tot és considerat un precursor de la música amb trets hispànics.

Durant la seva cerca, Montse Rios descobreix que molts compositors també eren mestres de piano i intèrprets.
“Moltes vegades eren peces que improvisava el pianista allà mateix, i generalment eren arranjaments d’obres famoses del moment, com si ara toquéssim la cançó de l’estiu”

Sobre el petit faristol del piano, la Montse hi deixa una partitura anomenada “La Camèlia”. “És una masurca de saló, que és com se’n diu, d’una cançó de saló o de cafè”, m’explica. “Moltes vegades eren peces que improvisava el pianista allà mateix, i generalment eren arranjaments d’obres famoses del moment, com si ara toquéssim la cançó de l’estiu”, aclareix mentre comença a tocar-ne les primeres notes. Una melodia que de seguida ens du a una càlida vetllada en un cafè barceloní, amb els senyors llegint el diari i les senyores prenent el te amb vestits llargs i vaporosos. Tot és possible quan la música es desperta després d’anys de somnolència i oblit.

“Josep Garcia i Robles va ser el professor de piano de les filles del comte Güell”

I dels cafès modernistes als salons de les famílies burgeses. La Montse treu una altra partitura. Es tracta de “Dolora n. 2”, una obra de Josep Garcia i Robles (Olot, 1835 – Barcelona, 1910). “Va ser el professor de piano de les filles del comte Güell”, explica Rios. No era un pianista qualsevol: va intervenir en la fundació de l’Orfeó Català i de l’Associació Musical de Barcelona, i també va escriure òperes i obres religioses de gran format, com la trilogia “Catalònia”, “La bandera catalana” i el “Càntic del llorer”. “Pensava que «Dolora» venia de Dolors, però en realitat és un estil poètic que va crear Campoamor i que està inspirat en una definició que diu: «Breu composició poètica d’esperit dramàtic que observa la vida quotidiana i que conté una reflexió desenganyada i escèptica»”, explica Rios. Una composició que mai abans s’havia gravat.

La seva mirada transparent navega entre partitures i relats plens de música i d’història.
A poc a poc ens arriben escenes quotidianes de les llars modernistes, on les hores passaven afables i tranquil·les entre lectures i classes de piano

Abans de tocar la melodia, la pianista m’assenyala una observació de la partitura. “Veus això que hi posa? «Escrita especialmente a los señores subscriptores d’El Mundo Ilustrado.» És molt curiós, perquè eren revistes on regalaven partitures per tocar a casa”, somriu. Les seves mans es tornen a posar delicadament sobre el piano. Comencen a sonar les primeres notes de “Dolora n. 2”, que de seguida ens transporten a través del temps i de la història. A poc a poc ens arriben escenes quotidianes de les llars modernistes, on les hores passaven afables i tranquil·les entre lectures i classes de piano. Temps carregats de nostàlgia, en què la vida transcorria entre moviments de balancí i cortinetes de ganxet.

Les notes es queden flotant una estona a la sala d’estar de la Montse. Ens mirem meravellades. Quanta sensibilitat amagada entre papers oblidats. I encara queden més autors, com el gran Pere Tintorer i Sagarra (Palma, 1814 – Barcelona, 1891). Considerat el fundador de la primera escola de piano més important de l’Estat espanyol, els seus principals deixebles són Joan Baptista Pujol i Claudi Martínez i Imbert. Des del 1883 va ser el cap del departament de piano del Conservatori de Música del Liceu, i les seves composicions eren de música sacra, orquestral, de cambra i per a piano.
 
“És un estudi pensat per fer córrer els dits”, explica la Montse abans de començar a tocar un estudi de Pere Tintorer.
“Els estudis són per estudiar determinats aspectes tècnics, i això no ho havia fet mai cap altre compositor català que es conegui”

“Va escriure molta obra pedagògica i els seus estudis formaven part de moltes obres obligades en molts conservatoris d’Europa. I, en canvi, aquí no se sap ni qui és”, lamenta Rios, que veu com encara avui a les escoles de música s’aprenen estudis de Chopin i Debussy, quan Tintorer en va fer de molt bona qualitat. “Els estudis són per estudiar determinats aspectes tècnics, i això no ho havia fet mai cap altre compositor català que es conegui”, explica. Per això, la pianista fa un homenatge al seu “Estudi op. 101 n. 10”. “És un estudi pensat per fer córrer els dits. Comença lent, però després es va complicant”, diu abans de tocar-ne les primeres notes. Unes notes que traspuen coneixement i tècnica. La passió d’un home dedicat en cos i ànima a l’esperit i la màgia del piano. Amb cara relaxada, la Montse va completant l’estudi i omple la sala amb un vel de delicadesa.

“Joaquim Nin es va relacionar molt amb Debussy i quan va morir li va fer un homenatge”

El concert continua a casa de la pianista. D’entre les partitures, Rios n’escull una de Joaquim Nin i Castellanos (l’Havana, 1879-1949). Pare d’Anaïs Nin, aquest pianista deixeble de Carles G. Vidiella va anar a París a continuar-hi els estudis de piano amb Moritz Moszkowski i va ensenyar literatura pianística a la Universitat Nova de Brussel·les. Més tard també fundà l’Escola Nacional de Música i la Societat de Concerts a l’Havana. “Es va relacionar molt amb Debussy i quan va morir li va fer un homenatge”, explica Rios mentre m’ensenya una partitura en què diu “Message á Claude Debussy”. I una anotació més: “Cuando los ojos de Claude Debussy se cerraron ante la negra noche de la muerte, los músicos de España sintieron penetrar en su corazón un dolor y una perdurable nostalgia”.

En aquella època estava de moda escriure en estil hispànic o oriental

“Ara escoltaràs una música que no té res a veure amb la que has sentit fins ara”, m’avisa Rios amb els dits sobre les tecles. “És un missatge de condol. Recorda una havanera, però és un missatge a Debussy que, si no sabessis qui l’ha escrit, et pensaries que ha estat ell mateix”, continua. A més, la pianista em recorda que el compositor francès tenia molta música d’inspiració espanyola, perquè en aquella època estava de moda escriure en estil hispànic o oriental, que quedava més exòtic. Quan comença a tocar, la sala s’enfosqueix. La melodia és trista, greu, dissonant. No calen paraules per percebre el llenguatge entre músics. Un missatge musical de comiat que els uneix a través del temps i l’espai.

“Ricard Viñes era un pianista brutal, va fer gires per tot Europa i Llatinoamèrica. Tenia una casa a París i va ser professor de la Maria Canals”

Debussy era un mestre, una inspiració. Quan la Montse acaba la peça m’explica que el pianista Ricard Viñes i Roda (Lleida, 1875 – Barcelona, 1943) va estrenar tota l’obra del francès a Espanya. “Era un pianista brutal, va fer gires per tot Europa i Llatinoamèrica. Tenia una casa a París i va ser professor de la Maria Canals”, se li il·luminen els ulls. Tot i que era més conegut com a intèrpret que no pas com a compositor, sí que va escriure algunes obres com la que ara Rios em vol tocar. “És un homenatge a la memòria d’Erik Satie. Es diu “Thrénodie ou funérailles antiques” i està inspirada en una dansa antiga grega que es ballava als funerals”, diu mentre comença a tocar una melodia plena de tendresa que, a poc a poc, transita per la ràbia a la mort fins a arribar a l’acceptació final. Una música considerada impressionista.

“A «Thrénodie» es transita per la ràbia a la mort fins a arribar a l’acceptació final”, diu mentre toca la peça de Ricard Viñes.
“Hi ha obres amb què aconsegueixes una connexió espiritual, i només tocaries aquelles, o sovint també depèn del dia i de l’estat d’ànim que tinguis”

Mentre toca el piano, el so que es desprèn de la partitura du la pianista a un estat interior. “Hi ha obres que no demanen una actitud especialment concentrada, les toques i ja està, i n’hi ha d’altres que sí que demanen més atenció”, em confessa quan acaba de tocar l’obra de Viñes. Li agrada desxifrar les partitures que es troba i descobrir la història de l’autor que hi ha darrere. És així com aconsegueix identificar-se més amb els compositors i les obres que interpreta. “Hi ha obres amb què aconsegueixes una connexió espiritual, i només tocaries aquelles, o sovint també depèn del dia i de l’estat d’ànim que tinguis”, reflexiona mentre busca la partitura “Valse des Sylphes” de Joan Baptista Pujol. M’avisa que és una mica carrinclona i que està dedicada a una mademoiselle. Redreça la postura i comença a tocar.

Quan s’inaugura el Poble Espanyol a Barcelona, la pianista Maria Dolors Calvet li dedica una obra. “Quan l’escoltes et sents com si estiguessis passejant pel Poble Espanyol i vas detectant els diferents estils de cada regió”

El concert està a punt d’acabar, tot i que podria durar més enllà del vespre. Són molts els pianistes que han recorregut les nostres sales de concerts i dels quals ara gairebé només queden ombres. Com la pianista Maria Dolors Calvet (Vilafranca del Penedès, 1907 – Madrid, 1988). La seva peça “En el Poble Espanyol” és l’última que em tocarà la Montse abans d’acomiadar-se. Una composició que fa la pianista quan s’inaugura el Poble Espanyol a Barcelona amb motiu de l’Exposició Universal. “Quan l’escoltes et sents com si estiguessis passejant pel Poble Espanyol i vas detectant els diferents estils de cada regió”, explica. Una obra que a Rios li ha suposat molts maldecaps a l’hora de desxifrar-la, perquè només n’existia una partitura escrita a mà. Però és una tasca que considerava necessària: la compositora és vilafranquina i és la que dona nom a l’escola municipal de música. Precisament va ser Calvet la pionera en l’aplicació de nous mètodes de pedagogia musical a la capital de l’Alt Penedès.

Delicadament, la Montse tanca la tapa del piano. El concert ha acabat. Les últimes notes encara floten a la sala d’estar, que continua il·luminada pel sol de mig matí. Durant unes hores, els sons del passat ens han acompanyat en una dolça bressada. Uns sons que estaven condemnats a desaparèixer entre la pols i la desmemòria i que ara, enregistrats, cobren una nova vida per als pianistes del futur. Un fil que seguirà unint mestres i deixebles a través de la música.

Des de Lavern, a l’Alt Penedès, la pianista Montse Rios contribueix a treure a la llum els pianistes catalans que tant han fet per a la transmissió de piano al nostre país, i a fer-los justícia. Un llegat que apunta directament al futur.

Aquest és el teu article gratuït setmanal.

Fes-te subscriptor. Podràs llegir i fer possible tot el periodisme de LA MIRA.

Ja ets subscriptor/a? Accedeix-hi
Foto de perfil

Laura Saula Tañà

Redactora de LA MIRA

Comentaris