Històries

Eivissa 1971: benvinguts al Woodstock del disseny

Són tres dies de pau i disseny que marquen un abans i un després a Eivissa. El no-congrés organitzat per l’ADI-FAD, celebrat del 14 al 16 d’octubre de 1971, és un dels catalitzadors de l’arribada dels hippies a l’illa

per Laura Saula Tañà

Eivissa 1971: benvinguts al Woodstock del disseny
‘Power colors’... Vista aèria de l’Instant City al congrés de l’ICSID organitzat a Eivissa el 1971. (Fotografia del Museu del Disseny de Barcelona, fons André Ricard)

Aquest és el teu article gratuït setmanal.

Fes-te subscriptor. Podràs llegir i fer possible tot el periodisme de LA MIRA.

Ja ets subscriptor/a? Accedeix-hi

No fa tants anys existia una illa on totes les carreteres eren de terra. Als camps, sota el sol fumejant, pageses abillades de negre feinejaven alienes al que hi havia mar enllà. La seva vida transcorria senzilla sota les ermites blanques que s’alçaven a dalt dels turons. Era una economia rural, una vida lliure en què els estralls del franquisme quedaven lluny, difuminats en l’horitzó. Aquesta illa era Eivissa, i és així com la descobreix Daniel Giralt-Miracle (Barcelona, 1944) quan hi arriba a finals dels seixanta.

En aquells moments Eivissa encara és verge, però ja comença a atraure artistes i hippies que busquen la seva terra promesa

Hi va amb una comitiva de dissenyadors i arquitectes que es disposen a buscar un lloc on celebrar un congrés molt especial. El seu guia, l’arquitecte Raimon Torres (1934-2013), els ensenya un territori que encara és verge, però que ja comença a atraure artistes i hippies que busquen la seva terra promesa. En Daniel, que amb 27 anys acaba de sortir del servei militar, es meravella amb aquests aires de llibertat. Per fi ha arribat a un paradís lluny de les repressions de la Península.

I aleshores el troben. A la cala de Sant Miquel, un enclavament de pescadors a la punta nord de l’illa, hi troben el lloc perfecte per celebrar el que Giralt-Miracle descriu com “el Woodstock d’Eivissa, però amb mentalitat de dissenyador”. Es refereix al VII Congrés de l’International Council of Societies of Industrial Design (ICSID), que se celebra del 14 al 16 d’octubre de 1971. Tres dies de pau i disseny que canviarien per sempre el rumb de l’illa.

Fernando Amat i Jordi Galí Figueras en un moment del muntatge dels lavabos de l’Instant City. (Fotografia del Museu del Disseny de Barcelona, fons Vinçon)

“Potser vam ser els culpables que el hippisme s’hi generalitzés”, reflexiona aquest historiador de l’art, que en aquella època es dedicava a “viatjar, lligar i inventar”. Ell forma part de l’equip del congrés, organitzat per l’Agrupació de Disseny Industrial del Foment de les Arts Decoratives (ADI-FAD). Un equip on també hi ha André Ricard, Joan Antoni Blanc, Enric Tous, Ferran Freixa, Francesc Pernas o el Grup Obert de Disseny Urquinaona. Tots són allà. El món del disseny i de l’arquitectura està preparat per explorar i crear un congrés que formi part de la revolució contracultural que es viu en aquesta illa del Mediterrani.

“Potser vam ser els culpables que el hippisme s’hi generalitzés”

Des del principi es converteix en el congrés del do it yourself i del get together, i està ideat pels mateixos dissenyadors. Res a veure amb les sessions protocol·làries i avorrides que s’havien anat fent els anys anteriors en diferents ciutats de renom. A Eivissa les coses són diferents. Per començar, se situa el congrés en una cala allunyada, on hi ha dos hotels dissenyats per Raimon Torres, el Cartago i el Galeón. Aquí hi dormen els organitzadors i els participants més directes. Però la majoria de joves professionals i estudiants decideixen habitar l’Instant City.

Dies abans del congrés, més de 400 arquitectes i dissenyadors joves hi arriben en massa per construir l’Instant City

I què és l’Instant City? És una idea revolucionària i estratosfèrica per a l’època. A prop de la platja els mateixos assistents al congrés viuen i dormen dins d’una gran ciutat inflable de plàstic. I la construeixen ells mateixos. De fet, dies abans de començar les jornades, més de 400 arquitectes i dissenyadors joves hi arriben en massa per construir aquesta idea arribada dels Estats Units gràcies a Lluís Racionero, que acaba de tornar de Berkeley. Amb l’ajuda de grapadores, els joves passen els dies cremant-se sota el sol eivissenc mentre uneixen les teles de l’estructura. És la ciutat del futur, una ciutat inflable, efímera i alliberadora.

Els hotels Cartago i Galeón, dissenyats per Raimon Torres, van allotjar molts assistents al congrés. (Fotografia de Jordi Borràs Abelló)
Es fa una crida a la participació per construir una ciutat que es basa en el treball col·lectiu i en les noves formes de convivència

La creació d’aquesta bombolla habitable fins i tot té un comitè ad hoc i un manifest redactat pels estudiants d’arquitectura Carlos Ferrater i Fernando Bendito, juntament amb Racionero. Un manifest que aconsegueix difusió internacional i mitjançant el qual es fa una crida a la participació per construir una ciutat que es basa en el treball col·lectiu i en les noves formes de convivència. Una estructura instantània feta amb cilindres i esferes que s’interconnecten i que pot créixer segons les necessitats. “L’Instant City és la constatació que la utopia és possible”, arriba a dir José Miguel de Prada Poole, especialista en arquitectures inflables, que ajuda en la construcció.

Exterior de l’Instant City, on es poden apreciar alguns dels desperfectes que va patir la instal·lació al llarg dels tres dies del congrés. (Fotografia del Museu del Disseny de Barcelona, fons André Ricard)
Ningú es vol perdre una trobada que, en certa manera, emula els grans festivals de música com el de Woodstock, a l’altra banda de l’oceà

Tot plegat provoca un efecte crida per a molts joves, que, sense saber res del congrés, arriben a l’illa per poder viure l’experiència de la ciutat inflable. “El congrés i l’Instant City van ser dues coses que es van retroalimentar, va ser com tenir dos congressos dins d’un”, recorda l’arquitecte Francesc Pernas, que forma part del comitè de l’esdeveniment amb poc més de vint anys. Ell és un dels encarregats de gestionar l’arribada de gairebé 1.500 assistents, una xifra que, tot i l’èxit, no ha estat prevista. Ningú es vol perdre una trobada que, en certa manera, emula els grans festivals de música com el de Woodstock, a l’altra banda de l’oceà.

“Allà hi va passar de tot: hi havia els hippies, hi va córrer l’herba i s’hi van fer festes nocturnes. Entre els pagesos de la zona es deia que allà dins hi havia una mena de cafarnaüm”
Va córrer el rumor que, a les nits, els guàrdies civils entraven a l’Instant City per “preservar” les nòrdiques que hi dormien

La ciutat s’aguanta gràcies a grans ventiladors que mai paren de funcionar, i que omplen els diferents espais i cúpules amb corrents d’aire. “Només hi vaig aguantar una nit”, riu Daniel Giralt-Miracle en recordar-ho. El seu error és no dur un sac de dormir. Però els que sí que venen ben equipats s’ho passen molt bé a l’interior. “Allà hi va passar de tot: hi havia els hippies, hi va córrer l’herba i s’hi van fer festes nocturnes. Entre els pagesos de la zona es deia que allà dins hi havia una mena de cafarnaüm”, relata. Fins i tot va córrer el rumor que, a les nits, els guàrdies civils hi entraven per “preservar” les nòrdiques que hi dormien. També és un petit escàndol el fet que les latrines, situades en pous negres a la sorra de la platja, acaben sent mixtes de manera natural. “En aquella època això era molt inèdit”, remarca Giralt-Miracle.

Els estudiants es preparen per a una de les performances que van tenir lloc durant les jornades. (Fotografia del Museu del Disseny de Barcelona, fons André Ricard)
“La inauguració va ser una performance col·lectiva en què s’anava vestit de diferents colors, i fins i tot el sopar i els pollastres eren de colors”

I, mentrestant, una mica més amunt de la cala, als dos hotels, s’hi reuneixen professionals i professors d’arquitectura i disseny amb corbatins i vestits de mudar. Tots tenen cabuda al congrés. Però no tots l’entenen igual. “Alguns es van enfadar”, recorda el crític d’art. Sobretot es queixen després de presenciar una festa d’inauguració que és de tot menys formal. Se celebra de nit, a la platja, en una espècie de festa ritual multicolor en la qual participants i artistes es confonen. “Va ser una performance col·lectiva en què s’anava vestit de diferents colors, i fins i tot el sopar i els pollastres eren de colors”, recorda Giralt-Miracle. Uns colors que, per culpa d’un tall en el subministrament elèctric a mitja vetllada, els assistents es veuen forçats a imaginar. “L’endemà tots teníem la curiositat de saber què en sortia, d’aquells menjars de colors, però no va haver-hi cap incident”, riu en recordar-ho.

Josep Ponsatí munta sobre l’aigua una gran escultura mòbil inflable d’uns quaranta metres de longitud, feta amb grans globus de plàstic blanc

Una altra de les protagonistes de la inauguració és la gran escultura mòbil anomenada Vacuflex-3, creada per Antoni Muntadas i Gonzalo Mezza. Enmig de la cala es desplega un tub de plàstic de color verd d’ús industrial de més de 150 metres de longitud que va canviant de forma espontàniament. Josep Ponsatí també munta sobre l’aigua una gran escultura mòbil inflable d’uns quaranta metres de longitud, feta amb grans globus de plàstic blanc. “Es veia per tot arreu i anava desprenent globus d’heli, però va venir la Guàrdia Civil i ens va prohibir tirar-los”, recorda l’assistent.

Detall de l’interior de l’Instant City. (Fotografia del Museu del Disseny de Barcelona, fons André Ricard)
Es defuig qualsevol mena de programació formal: es pot convocar un col·loqui en qualsevol moment i per part de qualsevol persona

Durant els dies de congrés les sessions de treball es divideixen en petites sales de reunions amb presentacions simultànies. “Eren les speaking rooms i les contact office”, recorda Francesc Pernas. Una de les innovacions és que des de l’organització es considera innecessari disposar d’un auditori gran. També es defuig qualsevol mena de programació formal: es pot convocar un col·loqui en qualsevol moment i per part de qualsevol persona. Tot i això, es fan presentacions sobre disseny, urbanisme, art, noves tecnologies i pensament a càrrec de filòsofs com Xavier Rubert de Ventós o d’artistes com José María Yturralde.

“Era tot molt utòpic, es feien des de lectures crítiques amb el capitalisme fins a la defensa de l’economia quinquennal dels russos. Tot el que era nou del moment es podia conèixer allà”

“Era tot molt utòpic, es feien des de lectures crítiques amb el capitalisme fins a la defensa de l’economia quinquennal dels russos. Tot el que era nou del moment es podia conèixer allà”, recorda Giralt-Miracle. També es presenten mostres d’artesania popular eivissenca o l’empresa Olivetti dona a conèixer l’Implicor, un innovador sistema audiovisual múltiple. I per acabar-ho d’adobar, en un dels hotels se celebra un concert de Pau Riba.

L’arquitectura i el disseny dels anys setanta segueixen dominant la cala de Sant Miquel. (Fotografia de Jordi Borràs Abelló)
“Va ser una mica babèlic. La gent no hi estava acostumada i en tres dies no va poder aprendre del tot com gestionar aquesta manera de fer”

Fer tota aquesta no-programació en un moment en què Internet i les xarxes socials es troben a anys llum és tot un repte per als organitzadors. “L’element de comunicació diari era un ciclostil”, riu Giralt-Miracle. “Escrivíem el programa cada nit des d’una habitació de l’hotel en anglès, castellà i català”, recorda. Com que els actes poden canviar en qualsevol moment, o se n’organitzen de nous de manera espontània, el congrés acaba sent un caos. “Va ser una mica babèlic. La gent no hi estava acostumada i en tres dies no va poder aprendre del tot com gestionar aquesta manera de fer. Al final la gent és més conductista i li has de dir: «Això és el que toca avui»”, reflexiona.

“El congrés ens va fer obrir els ulls sobre com es podien fer les coses amb la iniciativa pròpia de la gent, des de la llibertat”

“S’ha de pensar que l’organització del congrés no va tenir cap mena de subvenció pública”, afegeix Pernas. “Ho va finançar tot l’ADI-FAD, però precisament això és el que va permetre donar-li tota aquesta independència i que fos un congrés totalment obert i diferent dels altres. Ens va fer obrir els ulls sobre com es podien fer les coses amb la iniciativa pròpia de la gent, des de la llibertat”, continua.

La ciutat instantània consistia en un habitatge efímer que era construït i desmuntat pels mateixos usuaris. (Fotografia del Museu del Disseny de Barcelona, fons ADI-FAD)
Deu anys més tard molts pagesos encara utilitzen les teles blanques, grogues i vermelles de polivinil per cobrir els farratges

I arriba el dia en què s’acaba el congrés. Bé, se n’acaba la part més formal, perquè l’Instant City i part dels seus habitants temporals s’hi queden gairebé quinze dies més. “Vam rebre moltes crítiques perquè no se’n va preveure el desmantellament i tot plegat va ser poc sostenible”, confessa Francesc Pernas. De fet, deu anys més tard Daniel Giralt-Miracle torna a Eivissa i descobreix que molts pagesos utilitzen les teles blanques, grogues i vermelles de polivinil per cobrir els farratges. L’illa queda marcada per l’Instant City i per tot el que significa. “Va ser una reunió de hippies convençuts i de novells de l’experiència, però va ser un catalitzador per a Eivissa”, considera l’historiador.

Avui, d’aquella illa ja no en queda res. Ni tan sols els retalls de colors que durant uns anys en cobrien el paisatge rural. A la cala de Sant Miquel hi han proliferat les construccions arran de costa i a la sorra no hi ha cap construcció inflable. Només hi queda alguna brisa que, efímera com aquells tres dies, recorda que un món diferent encara està per fer.

Cinquanta anys després d’aquells tres dies de disseny i llibertat, ja gairebé no queda res a la cala de Sant Miquel, més enllà dels hotels i els locals turístics.

Aquest és el teu article gratuït setmanal.

Fes-te subscriptor. Podràs llegir i fer possible tot el periodisme de LA MIRA.

Ja ets subscriptor/a? Accedeix-hi
Foto de perfil

Laura Saula Tañà

Redactora de LA MIRA

Comentaris