Històries

El descapotable català

Mossos, ‘pijos’, ‘xonis’, pagesos, de Dalí a Joan Pau II, de Jean-Paul Gaultier a Jack Nicholson, tots tocant de peus a terra amb les espardenyes de La Manual Alpargatera, símbol de cohesió social, nacional, i Catalunya universal

per David de Montserrat Nonó

El descapotable català
La Manual Alpargatera, l’única espardenyeria artesanal que queda a Barcelona, porta des de 1940 calçant peus de tot el món amb una perdurabilitat impertorbable. (Fotografies de Jordi Borràs Abelló)

Aquest és el teu article gratuït setmanal.

Fes-te subscriptor. Podràs llegir i fer possible tot el periodisme de LA MIRA.

Ja ets subscriptor/a? Accedeix-hi

Quan torno de La Manual Alpargatera i passo per la redacció de LA MIRA, el director, Francesc Canosa, em pregunta que què expliquen i, directament, sense deixar-me respondre, em diu: “Jo, el titular d’aquest tema, el tinc molt clar. Per a mi les espardenyes són el descapotable dels catalans”. I penso: “Qui el va parir!, s’estava fent el titular a sobre”. Ho trobo genial i me’l quedo.

La gran sort del descapotable dels catalans és que és d’una transversalitat fabulosa. Les espardenyes tant poden fer anar de cul la pija més bobo que estiueja a Cadaqués, com la xoni més xoni de totes les que es fan i desfan a Castefa o la monitora d’esplai més cumba de Cantonigròs. Les reivindica la cantant Rosalía, que n’arriba a dissenyar un model amb Nike, i les porten a l’uniforme de gala els Mossos d’Esquadra com a símbol de servei al poble, concretament el model Valls de la mateixa Manual Alpargatera. L’espardenya, símbol de cohesió social i nacional i de projecció internacional, començant pel mateix Dalí.

“La Manual Alpargatera ha estat sempre propietat d’homes, però el motor han estat sempre les dones”

Camino per Ciutat Vella. Deixo la plaça de Sant Jaume, baixo pel carrer de Ferran i trenco a mà esquerra pel carrer d’Avinyó. La Barcelona que veig, que intueixo, que respiro, ha perdut ànima, està deprimida, ja no la reconec. Però quan entro a La Manual Alpargatera em retorna un bri d’esperança, tant pel que veig com per la conversa que tinc amb Joan Carles Tasies (Barcelona, 1960), propietari del negoci. “Jo només soc el teòric. El motor i l’ànima del negoci és la meva dona, l’Asilde, com en el passat ho va ser la fundadora, la senyora Emília, i després la meva mare, Joana Martínez. La Manual Alpargatera ha estat sempre propietat d’homes, però el motor han estat sempre les dones.”

Joan Carles Tasies és la cara de La Manual Alpargatera, situada al carrer d’Avinyó de Ciutat Vella, un dels establiments més emblemàtics de Barcelona. 

Com a La Puntual de L’auca del senyor Esteve, a La Manual també tenen vetes i fils..., però sobretot molta tradició i molt coneixement per calçar peus d’arreu del món, començant pels peus catalans. I és que l’espardenya també és història calçada del país. Quan es varen produir les protestes d’Urquinaona per la sentència del Procés, l’octubre de 2019, el company fotoperiodista Jordi Borràs, que il·lustra aquest text, va fer cèlebre una fotografia que espontàniament, com un remake del segle XXI, homenatjava aquell mític cartell del peu amb l’espardenya catalana de vetes que fa el gest d’aixafar una esvàstica nazi contra el totalitarisme espanyol del fotògraf Pere Català Pic, que, malauradament, també té els seus remakes amb el totalitarisme espanyol del segle XXI. A la instantània s’hi veuen dos peus amb espardenyes en plena matinada d’aldarulls a primera línia de foc, i una mà que arranca llambordes per llançar-les contra les forces d’ocupació espanyoles amb connivència dels antiavalots catalans, que, paradoxalment, quan vesteixen de gala també porten espardenyes. Recordo un dia que vaig preguntar a en Jordi: “Però, escolta, a veure una cosa... Com pot ser que un tio vagi a la lluita amb espardenyes sabent el pa que s’hi dona cada nit, a Urquinaona?”. I recordo que em va dir: “Sí, noi, jo també l’hi vaig preguntar i em va dir: «No ho sé, és que he sortit el matí de casa, m’he anat embolicant i fins ara»”.

El dissenyador Ralph Lauren —sí, el dels polos— va enviar a La Manual Alpargatera un dibuix del seu peu per si li podien fer dos parells d’espardenyes, un de vetes i l’altre de cànem

Els que es varen anar embolicant varen ser els fundadors de La Manual Alpargatera, Emília Martínez i Joan Olivé, el 1940. En primer lloc, amb un taller al carrer del Brosolí de Barcelona, i al cap d’un any, ja a l’actual botiga del carrer d’Avinyó. Fins aleshores l’espardenya es limitava a ser un calçat popular, sobretot per treballar, però a la senyora Emília se li va ocórrer donar-li un altre ús, com el de vestir pròpiament per mudar-se i sortir arreglat. En Joan Carles em revela que la cosa arriba a l’extrem que el mateix Ralph Lauren —sí, en efecte, el dels polos— va enviar-los a la botiga un dibuix del seu peu per si li podien fer dos parells d’espardenyes, un de vetes i l’altre de cànem. La de l’espardenya, doncs, és també una història de revaloració, com la de les espardenyes de mar, que abans els pescadors tornaven a llançar a l’aigua quan en capturaven entre el peix i que ara, en canvi, és considerada una menja exquisida.

La Manual Alpargatera s’ha convertit, amb la tradició de les dècades, en una mena de santuari de l’espardenya. 

Primer de tot en Joan Carles em fa una declaració d’intencions amb tots els ets i uts per aclarir quina és la missió i la voluntat de La Manual Alpargatera. “No som una simple espardenyeria, sinó que a més intentem preservar l’ofici d’espardenyer i la història de l’espardenya.” I m’explica que, gràcies a un acord amb el Consorci per a la Normalització Lingüística, les parelles lingüístiques venen a l’establiment a practicar el català a través de converses sobre les espardenyes. O que també fan tallers per aprendre a encintar “a la catalana”, cosa que a vegades permet trobar nous talents, fins i tot en casos d’exclusió social, com el cas de la Narguis, una pakistanesa de gran solvència artesanal que ara treballa a la casa.

Però, més que missió, parlant-ne amb ell, jo en diria lluita. I li costa. Ha de picar molta pedra per fer entendre el valor i el preu d’una espardenya. Sovint es troba que, més que pedra, sembla que piqui ferro fred, quan ha de combatre contra la sensació que molts clients tenen en pensar que les espardenyes d’aquest emblemàtic establiment barceloní són cares.

“Volem canviar molt per poder seguir essent els mateixos. Moderns i arrelats, com la Barcelona que ens agrada”

“Produir a Barcelona no és com produir en un poble o a Bangladesh, ni la qualitat de la matèria primera que fem servir és la mateixa que la de Bangladesh. Produir al mateix preu que allà és impossible per costos de lloguer, de personal... No fa gaire, un home ve i em diu: «Les espardenyes haurien de ser barates». I pregunto: «I per què?». I em diu: «Home, perquè és una cosa del poble». El que passa és que mai s’ha valorat la mà d’obra a l’hora de fer espardenyes, que, recordem-ho, són artesanals.”

I em cita aquest altre client, que no devia conèixer el significat de la paraula coherència. “Recordo un client que va venir ple de xapes a la camisa sobre explotació laboral, etcètera, i es queixava que trobava cares les nostres espardenyes, i em deia que al xino eren més barates. «Doncs compri-les al xino», li vaig dir, i em respon que és que allà les nostres no les tenen i, si costen el que costen, és perquè aquí valorem les hores i les condicions de feina.” I rebla, per tancar el memorial de greuges: “El que m’emprenya i m’ofèn és aquella gent que voldria que la botiga tingués poca gent per no haver-se d’esperar, que tinguis tot el matí per a ells i que a sobre siguis barat”.
 
Els espardenyers de La Manual en cuiden el detall fins i tot a l’hora d’encintar-les “a la catalana”.

Quan parles amb en Joan Carles el situes en la millor tradició del poeta de Sarrià J. V. Foix, per allò de “m’exalta el nou i m’enamora el vell”. I és que la tradició no està renyida amb la innovació, tant en dissenys com en aplicacions. De fet, innovar també és trobar nous enfocaments, nous usos..., i no només haver aplicat un nou material o una tecnologia d’última generació. Ell ho té clar: “Canviar molt per poder seguir essent els mateixos. Moderns i arrelats, com la Barcelona que ens agrada”. Tornant a les frases cèlebres, recordo aquella de la novel·la El Gattopardo, de Lampedusa: “Que tot canviï perquè tot continuï igual”. “El món canvia; l’artesania, no”, sentencia en Joan Carles, que m’explica que, per exemple, vol liquidar productes de tercers que no siguin 100% esperit de La Manual. “A veure si ara es pensaran que tanquem!”, avisa deixant anar un somriure. “Però tenim clar que el nostre camí ha de ser més que mai un model de producció pròpia total i aportant nous atractius, com ara la «sabardenya», una fusió de la sabatilla d’estar per casa amb l’espardenya, que per Nadal sempre triomfa en tions i Reis.”

El que em queda molt clar és que d’universal, La Manual ho és, i molt. Venir a Barcelona i no passar per La Manual Alpargatera seria com anar a Porto i no entrar a la llibreria Lello

“Abans les soles es feien a mà, i ara a màquina, i abans es feia servir cànem i ara jute, i no passa res. Forma part del progrés.” Resulta que el cànem està ultraregulat perquè prové de la mateixa planta que la marihuana. És molt complicat, a banda que no seria tan còmode com el jute, que es pot treballar a mà i a màquina, cosa que no passa amb el cànem, de manera que emprar-lo comportaria un sobrecost a preu d’or. “Recordo una parella que, en saber que un model era de cànem, ens va dir que així se les podrien fumar”, em revela el “teòric” de La Manual. Em ve al cap Bob Marley entrant a la botiga per comprar dotzenes de parells amb un somriure murri.

Parlant de clàssics, el model que, tot i passar anys i panys, no falla mai és el «pinxo», o l’espardenya vigatana, que és la clàssica de vetes com la que portava Salvador Dalí, client habitual de La Manual. Però com allò de l’ou i la gallina, hom ja no sap si Dalí va fer universal La Manual o va ser a l’inrevés.

El que em queda molt clar és que d’universal, La Manual ho és, i molt. Venir a Barcelona i no passar per La Manual Alpargatera seria com anar a Porto i no entrar a la llibreria Lello, anar a Lisboa i no arribar-se a comprar un pastéis de Belém o anar a Londres i no gastar-se alguns pistrincs en unes galetes a Fortnum & Mason, en un paraigua a mida a James Smith & Sons o en un perfum a Floris London. El turisme a Barcelona, tan discutit, ha salvat La Manual Alpargatera. En Joan Carles ho reconeix, tot i que assegura que en cap cas s’enfoca cap al turisme, sinó que gràcies al turisme es pot sostenir la missió de La Manual Alpargatera.

El “pinxo” és l’espardenya de vetes clàssica, que suporta el pas del temps amb una salut de ferro. És el mateix model que portava Dalí. 

Li comento que una de les coses que més em dol és el fenomen de l’aculturació turística, que bàsicament consisteix a renunciar a ser un mateix per fer-se falsament simpàtic, acollidor i agradable als forasters. En el nostre cas, per exemple, parlem de vendre figures de toreros, vestits andalusos de farbalans, espectacles de flamenc fora del seu context cultural o infestar localitats costaneres de pubs i pizzeries, renunciant, des d’un autoodi sovint inconscient, a l’essència de la mateixa destinació, a la seva identitat i a la seva cultura, que representa que és, justament, allò que busca el turista autèntic, i no el de balconing, mamading, pell de gamba i sangria i paella per esmorzar, dinar i sopar. Afortunadament, la darrera espardenyeria artesanal de Barcelona no ha caigut en aquesta temptació i, ben al contrari, aposten per models nostrats però moderníssims, siguin de castellers o de la Patum de Berga.

Joan Pau II va circular amb el descapotable dels catalans. Me l’imagino fent-se posar un parell de La Manual, mirant al cel i proclamant: “Habemus espardenyes!”

Però si La Manual Alpargatera és un cau de turistes, el que també és, de ben segur, és un cau de glamur i de celebritats, això sí, sempre discret i amb la complicitat del personal d’aquest mític establiment del cap i casal. A la gran i oscaritzada pel·lícula Millor, impossible (1997), hi ha una escena que molts lectors recordaran; només cal recuperar el fragment del guió original:

EXT. CARRER DE LA CIUTAT DE NOVA YORK, PROP DEL RESTAURANT DE LA CAROL – DIA

Un carrer ple de gent i brut, i arriba en Melvin. Té un caminar ràpid, com un animal que vol passar evitant que la gent percebi la seva por al contacte amb els humans. De vegades, ajunta les mans i estira els braços per passar de perfil entre la gent per no tocar-los. Ens fixem que procura no trepitjar les juntes dels panots de la vorera.

Podria molt ben ser que en Melvin, encarnat pel mític Jack Nicholson, portés unes espardenyes de La Manual Alpargatera? Podria molt ben ser, encara que no fos el cas, perquè Jack Nicholson n’havia estat, de client d’aquesta espardenyeria artesanal amb més de vuitanta anys d’història al darrere.

Joan Carles Tasies frueix atenent els clients, tant els que venen per tradició familiar com els cridats per la fama internacional de l’establiment.  

No és estrany que s’hagi convertit en un pol d’atracció. La Manual Alpargatera acumula moltes pàgines de capçaleres de primer nivell mundial, com el New York Times, que titulava “Catalonian shoes with a past”Los Angeles Times, o revistes com Elle, Vogue o Vanity Fair, que va publicar un suplement sobre els cent negocis recomanables del món. “I nosaltres hi érem!”, recorda joiós aquest enamorat de les espardenyes. Li pregunto si pot ser que això sigui positiu, per una banda, però que, per contra, no t’acabi posicionant com un producte inaccessible per preu.

“Sí, és una paradoxa.” 

I a sobre sumem-hi els VIPs.

“Sí, és clar, suma. Quan fas les espardenyes del papa Joan Pau II...”

I sí, tal com sona. Al Vaticà i a Castel Gandolfo pels passadissos xiuxiuejaven els passos de Sa Santedat a bord del descapotable dels catalans. Estic convençut que els papes Borja de Xàtiva ja en devien portar al Vaticà del segle XV. M’imagino Joan Pau II fent-se posar un parell de La Manual, mirant al cel i proclamant: “Habemus espardenyes!”. 

Parlant de divinitats, però del disseny... 

“Una vegada veig un senyor comprant, amb accent francès i que em sonava. Ens va dir que nosaltres érem el màxim perquè fèiem les espardenyes al Papa, i el meu pare li va dir que en fèiem al papa, a la mama i a la tieta, perquè tractem tothom igual. I quan paga, treu la targeta de crèdit i miro el nom i veig que era Jean-Paul Gaultier!” Per a tots aquells que no el tinguin controlat, és el dissenyador que va fer aquell mític cosset amb els pits cònics per a la gira Blond Ambition World Tour de la cantant Madonna.

Més enllà del negoci pròpiament dit, La Manual Alpargatera vol preservar l’ofici d’espardenyer. 

“Hi ha molts clients de renom que han passat per aquí tan discretament que no ens n’hem assabentat. Vàrem saber que la Penélope Cruz era clienta habitual perquè ho va comentar en una entrevista per a una revista francesa.” Qui no la recorda a Jamón, jamón, del català Bigas Luna, passejant pels Monegres amb un vestit vermell i unes espardenyes negres?

“A La Manual et fem espardenyes d’aquella camisa trencada que et porta massa records, d’unes cortines o de l’entapissat de la butaca de l’avi, per no parlar de les «reespardenyes» que fem amb teles de texans reciclats”

“Un altre dia em vaig quedar observant una clienta, i quan anava a pagar li pregunto si era l’actriu Julianne Moore, i em diu que sí.” Però és que també hi han comprat la model Tyra Banks; el director de cinema Michelangelo Antonioni; l’estilista Lluís Llongueras; l’ex de Michael Douglas, Diandra Douglas; la reina de Suècia, o Mozah bint Nasse, una de les mullers de l’exemir de Qatar Hamad bin Khalifa Al Thani, considerada una de les dones més elegants del món, que va encarregar uns quants parells d’espardenyes fetes a mida. I és que la personalització també forma part de la innovació de l’artesania que no canvia. “A La Manual fins i tot et podem fer unes espardenyes d’aquella camisa trencada que no llences perquè és guapíssima i et porta massa records, o d’unes cortines o de l’entapissat de la butaca de l’avi, per no parlar de les «reespardenyes» que fem amb teles de texans reciclats.”

M’agrada molt la idea. En prenc nota. Portar un calçat d’emocions positives. Que maco. I parlant de moments bonics, vull saber quin és el millor moment per a ell, el que més li agrada dels que es poden viure en aquest santuari de l’espardenya. “Veure la reacció de la gent, com s’emprova unes espardenyes i diu: «Oh, que guapes i que còmodes, no ho hauria dit mai!», o iaies que venen a calçar les netes, com quan elles eren petites, i això em satisfà molt, o veure les influencers, que també queden molt sobtades perquè els encanten les espardenyes, però se sorprenen d’una comoditat que no esperen.”

El rei dels dandis i —per què no dir-ho...— ancestre dels influencers, Beau Brummell, deia que “si algú es gira per mirar-te el vestit, és que no vas ben vestit”, una defensa aferrissada de la discreció com a sinònim d’elegància. No sé si li faria gaire gràcia, aquesta frase, a en Joan Carles. Afortunadament per al negoci, la gent es gira, i molt, per contemplar les espardenyes de La Manual Alpargatera. I jo, el primer, que un cop acabada la conversa em compro justament les que li he vist portar a ell durant la nostra conversa, inspirades en el clàssic panot de les voreres de Barcelona. Dies després confirmo que la gent es gira per fixar-se en el meu descapotable català.

L’espardenya ha sabut adaptar-se als nous temps amb dissenys innovadors però arrelats a la cultura del país. 

Aquest és el teu article gratuït setmanal.

Fes-te subscriptor. Podràs llegir i fer possible tot el periodisme de LA MIRA.

Ja ets subscriptor/a? Accedeix-hi

Comentaris