Històries

El xalet de Gaudí

Entre les runes mineres de la serra del Catllaràs, al Berguedà, s’alça imponent una obra feta per Gaudí. Entrem al xalet que il·lumina el paisatge i la història d’una comarca. Obrim la porta de la casa on la natura és art, i l’art, natura

per Laura Saula Tañà

 El xalet de Gaudí
Entre el somni i la realitat. Què hi fa, un xalet dissenyat per Gaudí, enmig de les muntanyes del Berguedà? (Fotografies de Martí Navarro Molina)

Aquest és el teu article gratuït setmanal.

Fes-te subscriptor. Podràs llegir i fer possible tot el periodisme de LA MIRA.

Ja ets subscriptor/a? Accedeix-hi

Temps era temps, en aquesta muntanya gairebé no hi havia arbres. El verd que ara impregna tots els matisos, l’esclat de vida que ennuega el visitant i el fa perdre’s entre paisatges feréstecs, aleshores no existia. Temps era temps, aquesta muntanya estava pelada i, dia i nit, els humans en perforaven les entranyes. Com petits exèrcits de formigues, organitzats, buscaven minerals, fusta i carbó. Amb les seves pales i el seu sacrifici lluitaven pel progrés a les mines mentre línies de telefèrics anaven muntanya amunt i avall amb la mercaderia. Eren aires de canvi. La revolució industrial avançava imparable i havia arribat amb tota la seva esplendor al Berguedà. La natura havia passat a ser un element secundari. Del verd humit i orgànic al gris de la pedra i la totxana, dels llums d’oli i el cicle de les estacions a l’electricitat i la maquinària.

Ens trobem a principis del 1900 i les mines de la serra del Catllaràs es converteixen en la principal font de subministrament de carbó per construir i mantenir la fàbrica de ciment Asland, propietat d’Eusebi Güell. L’activitat és imparable. Desenes de treballadors de la Pobla de Lillet pugen cada dia a peu muntanya amunt durant més d’una hora per endinsar-se en les excavacions. Alguns es construeixen la llar a prop de les entrades de la mina. Unes construccions que avui es troben repartides per la serra en forma de runes màgiques engolides pel bosc. La natura sempre guanya. La natura s’ho endú tot, excepte el Xalet del Catllaràs.

El veí de la Pobla de Lillet Joan Saus passeja entre les runes d’una antiga mina de la serra del Catllaràs.

Joan Saus (1951) condueix muntanya amunt per camins de terra. Són dotze quilòmetres de revolts i pujades pedregoses que domina al volant. Ell és un autòcton, un pou de saviesa de la Pobla de Lillet que m’està a punt d’ensenyar un dels secrets més ben amagats de la serra del Catllaràs. Fa temps que en sento a parlar i l’imagino com un lloc situat entre el misteri i la llegenda. Diuen que existeix, diuen que és enmig del bosc i diuen que està dissenyat per Gaudí. I mentre en Joan condueix entre arbres que cerquen la llum, me n’explica la història.

“Gaudí va tardar tres dies a arribar! Va pujar en tren fins a Ripoll i després en una tartana fins a la Pobla”

Tot va començar el 1901, quan s’estava construint la fàbrica Asland. Com que les mines del Catllaràs eren lluny de qualsevol nucli habitat, Eusebi Güell va decidir construir un xalet per allotjar-hi els seus tècnics. Per fer-ho, va demanar a Antoni Gaudí que el dissenyés. I dit i fet, l’arquitecte, que aleshores es trobava en plena construcció del Parc Güell, es va dirigir cap a terres berguedanes per afrontar el nou projecte. “Va tardar tres dies a arribar! Va pujar en tren fins a Ripoll i després en una tartana fins a la Pobla”, explica en Joan.

L’arquitecte va escollir un prat situat a 1.371 metres. “Aleshores hi havia camps de conreu i feixes que menaven els veïns”

De tota la serra, Gaudí va escollir un prat situat a 1.371 metres per instal·lar-hi el xalet. “Aleshores hi havia camps de conreu i feixes que menaven els veïns”, continua. El vehicle segueix recorrent el bosc fins que arriba a una cruïlla de camins i un petit prat envoltat de pins. “Pel que diuen, quan Gaudí veia el lloc on s’havia de construir, tenia una visió claríssima del que havia de fer”, m’assenyala amb el dit cap a un punt. I és aleshores quan per fi el veig.

Un gran arc catenari il·lumina el bosc del Catllaràs.

El primer que crida l’atenció és la llum que desprèn. L’edifici té un color entre blanc i beix impecable que contrasta amb el paisatge fosc de la muntanya. I la seva forma. “És com un vaixell girat o com un maletí de metge”, observa en Joan mentre ens hi anem aproximant. Una gran volta catenària d’on a poc a poc van sorgint més detalls, com la part baixa de les façanes, cobertes de còdols de riu. “És com l’escata d’un peix”, compara.

“És com un vaixell girat o com un maletí de metge”
“A la primera planta hi havia la cuina i hi vivia el personal; a la planta del mig, la més ben aïllada, hi havia els directius i enginyers més importants, i a les golfes hi dormien els caps de menor categoria”

L’edifici és senzill i solemne. Acabat de construir cap al 1903, costa d’imaginar que un lloc on ara hi ha tanta calma i aïllament aleshores fos un formigueig d’activitat constructiva. De fet, en aquells temps no només hi havia el xalet, sinó que pels voltants s’hi trobaven altres construccions dels treballadors de la mina. Però a l’edifici fet per Gaudí hi vivien els capatassos més importants: els tècnics i enginyers, molts d’ells vinguts d’Anglaterra. “A la primera planta hi havia la cuina i era on vivia el personal; a la planta del mig, la més ben aïllada, hi havia els directius i enginyers més importants, i a les golfes era on dormien els caps de menor categoria”, resumeix en Joan. Però el més curiós de tot és l’escala exterior, l’única que hi ha en tot l’edifici.

Rodona i babilònica, el xalet només té aquesta escala exterior, que garanteix la privacitat entre les plantes.
Són diferents escales en una, construïdes amb un nucli que es pot entendre com un cos humà amb els seus òrgans

No és una escala qualsevol. La seva forma arrodonida i laberíntica recorda una espècie de torre de Babel i està dissenyada de manera que els inquilins de les diferents plantes mai es puguin creuar. Són diferents escales en una, construïdes amb un sistema que es fa servir per fer les voltes de la nau principal de la Sagrada Família i amb un nucli que es pot entendre com un cos humà amb els seus òrgans: els sanitaris, safareigs i carbonera, a l’interior; un pulmó, que seria el conducte de ventilació dels banys de la planta baixa i la primera planta, i una artèria i alhora vena principal, els trams d’escala per on se circula per accedir a les diferents plantes de l’edifici.

“A l’hivern no podíem obrir ni les portes, de la humitat que hi havia”

“Aquest home pensava fins a l’últim detall, llàstima que el ferro el va pelar”, diu en Joan mentre posa la clau al pany de l’entrada. Fa poc que s’hi ha fet l’última gran reforma i s’ha intentat recuperar el disseny original de la construcció. Per entrar-hi, la porta s’ha d’empènyer amb força perquè s’ha quedat bufada per la humitat. Un cop a dins ens arriba l’olor de pintura i les nostres veus ressonen entre les parets. No hi ha mobles, no hi ha cuina ni lavabos. Ni tan sols hi ha electricitat, però tot està nou. I així i tot, la humitat s’ho està començant a menjar tot. “A l’hivern no podíem obrir ni les portes, de la humitat que hi havia”, diu el veí de la Pobla, que m’ensenya el xalet com si fos casa seva.

A la planta del mig era on vivien els directius i enginyers més importants de les mines de la zona.
“Als anys setanta va ser una casa de colònies i tots els nens del poble venien aquí. Són coses que es queden gravades a la memòria”

De fet, el xalet és com una casa més de la Pobla de Lillet, encara que els separin una dotzena de quilòmetres. “Als anys setanta i vuitanta això va ser una casa de colònies i tots els nens del poble venien aquí. Són coses que es queden gravades a la memòria”, explica. És el poder dels records d’infantesa, aquells que després sempre t’acompanyen. “Per a nosaltres el xalet és com un símbol, igual que els Jardins Artigas, i tota la vida l’hem volgut arreglar”, continua.

“Per a nosaltres el xalet és com un símbol i tota la vida l’hem volgut arreglar”

El cas és que el Xalet del Catllaràs ha passat per diferents reformes des de la seva construcció, ja que es deteriora ràpidament. L’any 1932 la fàbrica Asland el va cedir a l’Ajuntament de la Pobla de Lillet, que el va catalogar com a bé d’utilitat pública i va seguir acollint visitants. Però no va ser fins a la dècada dels setanta que va patir les reformes més dràstiques i destructores de la imatge original per fer-hi la casa de colònies. En va desaparèixer l’escala original, que es va substituir per una de metàl·lica, i es va cobrir tot l’edifici amb pissarra artificial.

Les golfes del xalet absorbeixen tota l’essència gaudiniana de l’edifici.

Poc en quedava, de l’essència original, construïda amb formigó armat a base de ciment natural, que amb l’última reforma, feta el 2020, s’ha pogut recuperar. Excepte l’interior, que es presenta amb tres plantes completament obertes i on el bosc cobreix de verd la vista de les finestres. Ja no es veuen els espais originals, que tenien una distribució simple i clara, als quals Gaudí no només donava una funcionalitat, sinó que utilitzava com a elements estètics per donar forma al conjunt i a l’edifici.

Des de les finestres s’albiren les muntanyes del Pedraforca i el Puigllançada

Pugem per les escales exteriors fins al tercer pis, a les golfes, i aquí és on l’ànima de Gaudí ressorgeix en tota la seva dimensió. Aquí és on es pot observar millor la volta del gran arc catenari que corona l’edifici. Des de les finestres s’albiren les muntanyes del Pedraforca i el Puigllançada a l’horitzó, més enllà dels boscos de pins. “Quan es va construir els voltants eren muntanyes pelades amb camps de conreu”, explica en Joan. Aleshores la visibilitat des de les finestres era molt diferent i, pel que sembla, l’edifici estava molt més ben integrat amb l’entorn natural.

La simbiosi entre l’edifici i la natura era més palpable a principis del 1900, quan l’entorn estava format per camps i muntanyes pelades.
El xalet és molt desconegut per la seva ubicació lluny de Barcelona, enmig de la muntanya, i perquè Gaudí no tenia gaire cura del seu arxiu i no el va catalogar

A mesura que es van descobrint més detalls de l’edifici resulta inevitable preguntar-se com una obra de Gaudí pot haver estat oculta durant tant de temps i ser ignorada pels estudiosos de l’arquitecte. Segons s’explica en el llibre Gaudí a la Vall de Lillet (2002), algunes de les raons serien la seva ubicació lluny de Barcelona, enmig de la muntanya, i perquè Gaudí no tenia gaire cura del seu arxiu i no el va arribar a catalogar. No va ser fins al 1946 que l’arquitecte Assís Viladevall i Marfà publica un breu informe del xalet a la revista de Madrid Cortijos y Rascacielos, en què explica una conversa que havia tingut amb Domènec Sugrañes i Gras, que havia estat ajudant de Gaudí a la Sagrada Família, durant la qual li va assegurar que el famós arquitecte era l’autor del projecte.

El blanc polit de les parets i les portes de fusta ferma s’esperen, impassibles, a servir els pròxims inquilins

Sigui com sigui, els habitants de Lillet asseguren que són l’únic poble on hi ha dues obres de Gaudí, més enllà de Barcelona. Un patrimoni que, tot i la darrera reforma, encara espera saber quina serà la seva pròxima funció. El blanc polit de les parets i les portes de fusta ferma s’esperen, impassibles, a servir els pròxims inquilins. Una espera que, a poc a poc, queda engolida per la voracitat de la natura, que avança implacable cada dia que passa. Es veu amb una marieta que reposa sobre la paret blanca de l’escala, o en els mosaics d’humitat que es formen a l’interior de la planta baixa. La natura s’ho endú tot, i potser un dia, també, s’endurà el Xalet del Catllaràs.

Lluitant contra les inclemències del temps i la natura, el xalet dissenyat per Gaudí es manté ferm per no caure en l’oblit.

 

Aquest és el teu article gratuït setmanal.

Fes-te subscriptor. Podràs llegir i fer possible tot el periodisme de LA MIRA.

Ja ets subscriptor/a? Accedeix-hi
Foto de perfil

Laura Saula Tañà

Redactora de LA MIRA

Comentaris