Històries

Hormones per menjar-se la vida

Quin impacte tenen les teràpies hormonals i l’alimentació en el metabolisme de les persones transsexuals? Un dietista-nutricionista fa camí en un camp en què el menjar té molt a dir i a mossegar per a la salut

per Laura Saula Tañà

Hormones per menjar-se la vida
Ricard Celorio camina decidit pels laboratoris del Campus de l’Alimentació de Torribera (UB). Ell és un doctorand especialitzat en nutrició i diversitat de gènere. (Fotografies de Jordi Borràs Abelló, Sira Esclasans Cardona i Dani Ríos Bernal)

Aquest és el teu article gratuït setmanal.

Fes-te subscriptor. Podràs llegir i fer possible tot el periodisme de LA MIRA.

Ja ets subscriptor/a? Accedeix-hi

Com un impuls natural, el primer que ha notat és que li puja la libido. Tan sols fa quatre dies que Eiden Marín (1991) ha començat a aplicar-se petites dosis de testosterona a través d’un gel cutani, quan sent que torna a la fogositat de l’adolescència. De sobte, es veu obligat a redescobrir com manejar el desig sexual. Ella s’està convertint en ell. Amb 25 anys, comença el seu procés de transició cap al gènere masculí. I entre dosis hormonals diàries, observa com se li redistribueix el greix corporal i li canvia la forma de la musculatura. El seu cos, com si fos a càmera lenta, s’està masculinitzant: li desapareix la regla, li creix el clítoris (el penis femení, en diuen) i comença a patir aquells galls que tant avergonyeixen els joves al final de la pubertat. Li canvia la veu. I el pèl. Cada cop en té més: als braços, a les cames, al ventre. I per fi la barba. Al principi, una mena de borrissol, i més tard, una massa homogènia que es va enfortint.

“Tot depèn de la genètica: la testosterona és com tirar els daus; els resultats són diferents en cada cas”

Amb el temps, augmenta la dosi d’hormones diàries, i fins i tot opta per la comoditat d’injectar-se la testosterona un cop al mes. Els canvis continuen: té molta gana. Una gana terrible. “Semblava que tingués un forat negre a l’estómac”, riu en recordar-ho. També nota una diferència en el seu estat d’ànim. Se sent més estable emocionalment, més tranquil. Tota una sèrie de transformacions que, segons el jove, se solen notar entre el primer i el sisè mes de tractament. “Això depèn de la genètica. La testosterona és com tirar els daus; els resultats són diferents en cada cas”, considera.

Esperant. Eiden Marín (1991) inicia el seu procés de transició masculina als 25 anys.

I com si fos una astènia primaveral, precisament és l’estat d’ànim el primer que li canvia a Lina Mulero (1971) quan comença a prendre estrògens i antiandrògens per fer la seva transició femenina. “Vaig passar de ser una persona que s’expressava amb molta duresa a convertir-me en una ploranera i una persona molt sensible”, somriu. Als 43 anys, la pell se li fa més suau, més delicada, i, com l’esclat de les flors, li comencen a créixer les glàndules mamàries. Els pits li fan mal. Viu una segona pubertat i el fregament amb la roba la incomoda. És pura sensibilitat.

Un dia un nen mira la Lina i pregunta a la seva mare si creu que és un home o una dona. “La mare em va mirar i li va dir: «No ho sé»”

Al contrari que l’Eiden, a ella li disminueix el desig sexual, així com la producció de pèl corporal. La seva figura es feminitza i la distribució del greix adopta formes més arrodonides. Tota una sèrie de canvis que comença a sentir a partir del tercer mes gràcies a unes hormones que s’administra a través de pastilles, esprais o adhesius transdèrmics. Fins que un dia, nou mesos després d’haver iniciat el tractament, es troba caminant pels passadissos d’un supermercat i sent com un nen que la mira pregunta a la seva mare si creu que és un home o una dona. “La mare em va mirar i li va dir: «No ho sé»”, esclata a riure. Ho ha aconseguit, les hormones li estan fent efecte.

Amb 45 anys, Lina Mulero (1971) comença el seu procés de transició amb estrògens i andrògens.

Tot i el còctel hormonal que la Lina i l’Eiden han d’ingerir o aplicar-se sobre la pell, hi ha una cosa que els uneix: la felicitat. L’alegria de saber que per fi es poden mostrar al món i a la societat amb la identitat que sempre han sentit a dins seu. “Estava feliç i ansiosa, perquè no són canvis ràpids. La transició és un procés lent, sobretot perquè moltes vegades el nostre cap va a una velocitat i els canvis físics a una altra”, explica la Lina. Saben que, si volen mantenir la majoria de canvis físics, s’hauran d’hormonar per sempre, i estan disposats a fer-ho. “Tant de bo no ho hagués de fer i pogués viure la meva identitat sense passar per tot aquest procés, però la situació és la que és. Per a mi, ara mateix les hormones són necessàries per a la meva salut mental, per estar bé amb mi mateix i perquè la gent em reconegui com la persona que soc”, afegeix l’Eiden.

“Si les pastilles anticonceptives ja tenen molts efectes adversos, imagina’t que et prenguessis la pastilla de l’endemà, però durant molt de temps”

Més enllà dels efectes (la majoria desitjats) que provoquen les hormones en els cossos de les persones transsexuals, pocs estudis se n’han fet per observar l’impacte que tenen sobre el seu metabolisme i equilibri hormonal. És un camp d’estudi encara molt verge que intenta afrontar Ricard Celorio (1997), un jove doctorand graduat en Nutrició Humana i Dietètica especialitzat en conducta alimentària i salut dels col·lectius amb diversitat afectivosexual i diversitat de gènere. “Si les pastilles anticonceptives ja tenen molts efectes adversos, imagina’t que et prenguessis la pastilla de l’endemà, però durant molt de temps”, compara l’expert.

“Normalment deriven les persones transsexuals a endocrinòlegs, que no tenen una visió específica en aquest àmbit i els fan una pauta generalitzada”

Com a nutricionista, sap que l’alimentació no pot substituir la teràpia hormonal, però sí que pot ajudar a equilibrar la balança hormonal i fer que el tractament sigui més efectiu, ràpid i personalitzat segons cada cas. “Això no s’està fent des de la salut pública”, lamenta. “Normalment deriven les persones transsexuals a endocrinòlegs, que no tenen una visió específica en aquest àmbit i bàsicament el que fan és prémer un botó d’on surt una pauta totalment generalitzada, sense personalitzar, amb quatre consideracions perquè vigilin el nivell de colesterol o perquè augmentin la ingesta de fruites, però sense dir quantes, ni quines, ni quan és millor menjar-ne”, explica. Per això, uns dies a la setmana es dedica a passar visita a persones transgènere a l’Herbolari Llansà, un local centenari ubicat al carrer Elisabets de Barcelona. Allà li arriben tota mena de casos.

Tot un camp per descobrir. El dietista i nutricionista Ricard Celorio (1997) estudia la conducta alimentària i la salut en la diversitat de gènere.

Com un home trans a qui a les analítiques li surt la testosterona massa baixa. “En aquest cas li recomano augmentar la ingesta de fibra, sobretot vegetals, fruites i llavors com el lli”, enumera el dietista. A més, també li aconsella consumir més sofre, “un cofactor que ajuda a assimilar les hormones que traiem de manera externa”, i que es pot trobar en aliments com els ous, la carn i el peix. “Reduir la cafeïna i les begudes ensucrades també ajuda a disminuir els nivells d’estrogen”, afegeix.

“Les dones trans poden augmentar el consum de soja, com el tofu o el tempeh, perquè la soja té un tipus d’hormones vegetals que s’assemblen molt a l’estrogen”

Quan li arriben dones trans com la Lina, que fan tractaments per augmentar l’estrogen i disminuir la testosterona, en Ricard els sol aconsellar que redueixin el consum de greixos saturats i de carn, sobretot la vermella. Una proteïna que poden aconseguir a través dels ous, la fruita seca o el peix. “Altres opcions serien augmentar el consum de soja, com el tofu o el tempeh, perquè la soja té un tipus d’hormones vegetals que s’assemblen molt a l’estrogen”, matisa Celorio.

“Els productes processats creen una inflamació en el cos quan ja li estem donant un tractament que és bastant fort pel que fa a hormones”

Altres recomanacions que fa per a tots dos casos és reduir al màxim la ingesta d’alcohol, “perquè provoca una disparitat en els nivells de sucre i de greix del cos, i això té una clara incidència en el metabolisme de les hormones”. I també disminuir els productes processats: “Creen una inflamació en el cos i si ja li estem donant un tractament que és bastant fort pel que fa a hormones, volem que el cos estigui tan preparat com sigui possible”, aclareix.

Entre tubs i provetes, Ricard Celorio analitza l’impacte de les hormones sobre el metabolisme de les persones transsexuals.

Fins aquí, podria semblar que les seves recomanacions es poden aplicar a molts pacients, més enllà del seu gènere. Però el cas és que, tot i que Celorio admet que encara s’està investigant com els tractaments hormonals a les persones transsexuals afecten l’equilibri dels seus macronutrients i si realment hi ha diferències entre les persones transgènere i les cisgènere, sí que alguns indicis apunten que entre les primeres hi ha més casos de malalties cardiovasculars.

“Alguns indicis apunten que entre les persones trans hi ha més casos de malalties cardiovasculars”
“L’esperança de vida de les dones transsexuals a Espanya és de cinquanta anys”

“Quan les dones cisgènere arriben a la menopausa, comencen a tenir un desequilibri biològic intrínsec al fet de fer-se gran. Aquest desequilibri que hi ha a la menopausa arriba abans a les dones transsexuals, perquè se’ls està subministrant més estrogen en etapes que van entre tres, sis o nou mesos de teràpia”, explica Celorio, que en el seu treball de final de grau va investigar la incidència de les malalties cardiovasculars en les persones transgènere. Això vol dir que entre els 35 i els 40 anys les dones transsexuals tenen els mateixos problemes hormonals que les dones cisgènere durant la menopausa. “L’esperança de vida de les dones transsexuals a Espanya és de cinquanta anys”, remarca.

“La comunitat LGTBI és el grup poblacional que té més abús de substàncies com el tabac, l’alcohol o les drogues. També hi ha molta prevalença de trastorns mentals, com l’ansietat o la depressió, i una taxa elevada de suïcidis”

Una esperança de vida que, en realitat, es podria fer extensiva a tota la comunitat LGTBI: “És el grup poblacional que té més abús de substàncies com el tabac, l’alcohol o les drogues. També hi ha molta prevalença de trastorns mentals, com l’ansietat o la depressió, i una taxa elevada de suïcidis”. Per a l’investigador, és un cercle viciós que va més enllà d’un tema hormonal, si no cultural, fins al punt que assegura que el col·lectiu també pateix molts casos de trastorns de la conducta alimentària. “S’ha detectat que els homosexuals són els que tenen la imatge corporal més distorsionada. A més, dins del mateix col·lectiu se’ls ha discriminat, com la plumofòbia cap als que tenen més manerismes”, explica.

Amb la sensibilitat a flor de pell, així és com es va sentir la Lina quan va començar a fer el seu tractament.
“De moment només s’han fet estudis observacionals, és a dir, s’observen casos i es fan associacions, com ser lesbiana i tenir sobrepès o ser transsexual i menjar menys fruita i verdura, però no van més enllà, no se n’investiga el perquè”

Les lesbianes tampoc es quedarien enrere. Segons l’expert, s’ha observat que solen ser més propenses als binge eatings, els afartaments compulsius. “Hi ha molta prevalença d’obesitat entre les lesbianes, però encara no s’ha estudiat bé”, admet. I aquesta és una de les seves lluites: “De moment només s’han fet estudis observacionals, és a dir, s’observen casos i es fan associacions, com ser lesbiana i tenir sobrepès o ser transsexual i menjar menys fruita i verdura, però no van més enllà, no se n’investiga el perquè”. Encara falta molta recerca, assaigs clínics, estudis i atenció sanitària de qualitat per afrontar el tema. “Encara és tot molt recent. Fins fa vint anys ni s’havia arribat a plantejar que el col·lectiu LGTBI s’havia de tenir en compte a la sanitat pública”, lamenta. Per això considera que cal treballar cap a un sistema de salut totalment integrador de totes les persones, independentment de la seva orientació sexual.

Quan els homes trans han de fer una visita rutinària al ginecòleg, sovint es troben amb metges que no saben com actuar

I que no passi com a alguns companys de l’Eiden, que quan van a fer una visita rutinària al ginecòleg sovint es troben amb metges que no saben com actuar. “Els agafa un curtcircuit i no saben com tractar-te ni què fer. Fins i tot alguns et diuen que “t’ho facis allà on et porten el tema”. Però és tan senzill com fer-me els mateixos controls que qualsevol persona amb vagina. És aquesta falta de coneixement i d’informació que té bona part del personal sanitari cap al col·lectiu trans i que s’hauria de formar més en la diversitat”, explica l’Eiden, que de moment prefereix fer les seves revisions ginecològiques al Servei Trànsit, una unitat dels CAP de Barcelona que acull, assessora i acompanya les persones trans que necessiten recursos mèdics, psicològics i socials per ajudar-les en el seu procés de transició de gènere.

“No tothom necessita fer una transició mèdica ni una cirurgia. Ni tothom necessita un psicòleg per fer el procés de transició”

Precisament serveis com aquest fan que, segons la Lina, Catalunya sigui capdavantera en comparació amb molts països. “En altres llocs i en la resta de comunitats autònomes encara es dona un tracte molt patologitzat, i per poder fer el procés de transició s’ha de fer un diagnòstic, una psicoteràpia, un procés hormonal i després unes intervencions quirúrgiques”, explica. “Aquesta pot ser la realitat d’unes persones, però no la de totes. No tothom necessita fer una transició mèdica ni una cirurgia. Ni tothom necessita un psicòleg per fer el procés de transició”, reivindiquen la Lina i l’Eiden. Saben que el procés de transició, en el fons, no només l’han de fer elles, sinó tota la societat. Són detalls que es perceben amb tan sols una mirada. Amb una mirada poden veure si els estan mirant d’una manera o una altra. Amb una mirada, saben si els estan veient com realment són.

Mirades que ho diuen tot, com la de l’Eiden, que està content de poder mostrar-se al món tal com és.

Aquest és el teu article gratuït setmanal.

Fes-te subscriptor. Podràs llegir i fer possible tot el periodisme de LA MIRA.

Ja ets subscriptor/a? Accedeix-hi
Foto de perfil

Laura Saula Tañà

Redactora de LA MIRA

Comentaris