Històries

Tornen els “pelacanyes”

Caminen cap als canyars per recuperar un ofici oblidat. Tallen i pelen canyes per utilitzar-les a la vinya i guiar els ceps que creixen amunt. Una manera sostenible, eficient i econòmica de treballar la terra i recuperar paisatge en ple cor de la malvasia

per Anna Alfaro Lucas

Tornen els “pelacanyes”
Sota el sol carreguen les canyes que han agafat del canyar del Can. Són els “pelacanyes” del present. Amb les mans treballen les canyes i es construeixen el futur, un demà ple de possibilitats en què les canyes són les grans protagonistes. (Fotografies de Daniel Ríos Bernal)

Aquest és el teu article gratuït setmanal.

Fes-te subscriptor. Podràs llegir i fer possible tot el periodisme de LA MIRA.

Ja ets subscriptor/a? Accedeix-hi

Canyes a banda i banda, altes, groguenques i verdoses, entre males herbes, que creixen anàrquicament pels vorals. Un grup de deu nois i noies les escullen, les tallen i les pelen en un camí de sorra situat a Sitges. Qui són i què hi fan, allà? Tots ells són part de la revolució que mira enrere per trobar les claus del dia de demà. Les canyes, altes i fermes, han esperat dècades perquè algú s’hi tornés a fixar. Les seves tiges apunten ben amunt, com les mirades de tots ells. Ja no volen parlar de sostenibilitat, sinó de regeneració, de segrest de carboni, de petjada de carboni... Són els “pelacanyes” del segle XXI.

“El nostre punt central és la canya. Als centres turístics com Sitges, si continua creixent l’urbanisme es perdran els canyars, i si es perden els canyars, es perd la professió del pelacanyes. Quedaran els metges, els advocats i el comptable, però qui farà de pagès? Si hi ha una cosa que fem comunament és menjar, i hem d’entendre que els pagesos i les pageses són essencials.” Qui parla és en David Yzaguirre, capità de tot el grup de nois i noies que pelen canyes sense parar en aquesta riera de Sitges.

En David és pura energia i té autèntica passió pel que fa. És l’encarregat de liderar aquesta colla de deu joves, molt diferents entre si, però que busquen tots un futur, que potser apareix a través de la canya.

Psicòleg de formació i educador de la cultura del vi, en David va rebre, l’any 2019, una trucada de l’Ajuntament de Sitges per liderar el curs Horta i Vinya Sostenible, del Projecte Singulars, un programa que vol millorar l’ocupabilitat dels joves en situació d’atur amb la seva reincorporació al món laboral o amb la represa dels estudis. Quan va acceptar, tenia clar que era un projecte que no podia fer sol i per això es va aliar amb l’Alba Gràcia, historiadora i coordinadora del Centre d’Interpretació de la Malvasia de Sitges, lloc, per cert, on es desenvolupa el curs. Tots dos formen un tàndem explosiu: l’energia d’en David i el bagatge de l’Alba. “Teníem clar que havíem de fer alguna cosa divertida, diferent... I és llavors quan parlo de biodiversitat”, explica en David amb entusiasme. Biodiversitat? “Sí, biodiversitat professional.”

“Quan parlem de biodiversitat pensem en animals o plantes, però biodiversitat també són llavors, el mar... i les professions”

“Quan parlem de biodiversitat pensem en animals o plantes, però biodiversitat també són llavors, el mar... i les professions. El mercat laboral està deixant enrere professions que alimentaven la població i que ara ja no existeixen. Si continua aquesta tendència i la diversitat professional és tan sols digital, ens quedarem sense aquelles posicions més bàsiques. La urgència és la pèrdua de la biodiversitat en tots els àmbits”, explica en David. En aquest context, van veure que el curs d’Horta i Vinya Sostenible l’havien d’enfocar amb ulls desperts i oberts, i per això van pensar a recuperar la conducció amb canya i els canyissos. Com arriben a plantejar-s’ho?

“Plantar un tomàquet ho pot saber fer tothom, però recuperar les tècniques de la conducció amb canya et diferencia. Valor diferencial que uneix la biodiversitat, la regeneració i els nois”

“Això al jovent no els interessa!”, els va dir un vell “pelacanyes”, a en David i l’Alba, quan van començar a investigar la conducció amb canya, és a dir, utilitzar canya per organitzar la terra i “conduir” les plantes enfiladisses correctament en lloc de posar-hi pals de fusta. “Tot va començar quan vam trobar una foto del 1880 a Sitges on hi havia conduccions amb canya. A l’hora de plantejar el projecte, vam pensar: «Aquests nois han de plantar amb canya». Van sorgir una mica de reticències amb els pagesos d’aquí, però la clau és diferenciar-te. Recuperar una tècnica antiga amb un material que ha estat transversal en la humanitat i que és una oportunitat econòmica i professional per als joves i per a la malvasia, perquè d’aquesta manera es reforça i s’amplia la seva identitat. És a dir, plantar un tomàquet ho pot saber fer tothom, però recuperar les tècniques de la conducció amb canya et diferencia. Valor diferencial que uneix la biodiversitat, la regeneració i els nois.” Regeneració?, pregunto. “Sí, fem pagesia regenerativa.” Som tot orelles.

Ras, ras, ras. Les canyes tan sols necessiten unes mans que sàpiguen com treballar-les per convertir-se en un material amb possibilitats infinites.

“Els models actuals són la sostenibilitat i l’ecologia, i el que pretenen és que l’equilibri sigui zero. És a dir, si tu produeixes cent tones de CO2 en el medi ambient, has de fer polítiques per recuperar-ne cent; per tant, el resultat queda en zero.  Però nosaltres estem dient que ara ja no només has de regenerar, sinó que has d’aportar més del que tu en treus. És a dir, has de deixar més del que te n’emportes. Entre totes les tècniques que hem recuperat dins el curs, i que contribueixen a aquest model, s’hi troba el canyís”, explica en David. “També fem segrest de carboni, petjada de CO2, vermicompost... La canya és un element central, però que s’engloba en més tècniques.” I matisa: “En el fons, el que busca aquest curs és sensibilitzar la gent jove que el món ha d’anar per una altra banda”.

“El canyís serveix per a la construcció; és a dir, tu pots fer cases amb canyes, però també pots fer-ne bicicletes. Hi ha un món infinit, tan sols cal estirar el fil, i veure que pots recuperar tot un univers”

Apostar per un temari a través del qual una colla de joves recupera la canya com a element viu —i, per tant, aprofitable— pot semblar una mica agosarat, però en David té molt clar que a través d’aquesta colla de joves pot aconseguir un impacte molt més gran que no pas intentant canviar el món empresarial o de l’Administració. “Una cosa que sí que puc fer és canviar la manera de pensar de deu joves, amb una manera de treballar, una nova professió que és vella i que els dona opcions laborals úniques. Pensa que tots ells sortiran i podran dir: «Jo soc expert en canyissos». El canyís serveix per a la construcció; és a dir, tu pots fer cases amb canyes, però també pots fer-ne bicicletes. Hi ha un món infinit, tan sols cal estirar el fil, i veure que pots recuperar tot un univers.”

A Sitges, la tradició del canyís —és a dir, teixir canyes entre si per crear una espècie de llit on poder assecar la fruita— està vinculada amb la malvasia, la varietat de cep blanc propi de la zona. Com bé ens han explicat, no ens trobem davant de cap tècnica nova; ben al contrari, si tirem unes quantes generacions enrere era una manera assequible, eficient i propera de fer assecar el raïm o les figues i de sostenir les tomaqueres i altres plantes enfiladisses al camp. Si era una manera tan eficient i pràctica, per què es va deixar de fer servir?

Un cop tallades i pelades, s’han de recollir i deixar-les ben lligades. Amb cooperació i força les pujaran a pes pel camí de sorra que connecta el canyar amb el carrer, per portar-les cap al Centre d’Interpretació de la Malvasia de Sitges (CIM).

“Tot s’espatlla amb la revolució industrial”, estableix en David mentre camina pel canyar. “Es produeix un creixement de la població i hi ha un repte: produir aliment per a tothom. Això provoca un moviment migratori del camp cap a les ciutats, on comencen a fer-se conglomerats. Hi ha una classe mitjana que renega una mica de treballar al camp, perquè és sacrificat, i busca unes posicions més acomodades.” Això, per tant, es relaciona amb la pèrdua de biodiversitat laboral que comentaves?, li pregunto.

“En una oficina no es gestionen canvis d’estació. Però si ets al camp, treballant tot l’any, i de cop una pedregada t’ho pren tot, no hi ha valor segur. La pedregada d’avui en dia és que Instagram o Whatsapp es col·lapsin”

“Sí, això va fer que la piràmide de la biodiversitat laboral anés en detriment de l’esforç físic i dels imponderables, és a dir, la natura. La gent no vol gestionar imponderables, ja que el risc-benefici és radical, és zero o cent. En una oficina no es gestionen canvis d’estació. Però si ets al camp, treballant tot l’any, i de cop una pedregada t’ho pren tot, no hi ha valor segur. La pedregada d’avui en dia és que Instagram o Whatsapp es col·lapsin”, explica en David amb decisió.

El sol cau de valent sobre el canyar del camí del Can i sobre els caps dels joves “pelacanyes”, que no es distreuen de la seva tasca. Ras, ras, ras. Amb ganivets ben afilats van traient els elements sobrers, que no necessiten, per deixar l’esquelet de la canya preparat per apilar-lo amb la resta. Coneguem els autèntics protagonistes d’aquesta història, joves d’entre 18 i 28 anys que decideixen fer un curs d’Horta i Vinya Sostenible, en el qual han acabat aprenent tècniques de segrest de carboni, conducció amb canya i com elaborar canyissos. I la primera que topem és una noia que ens rep amb un somriure d’orella a orella i idees a cabassos.

Abans de fer els canyissos s’han de preparar les canyes. Mesurar, marcar i tallar. Un cop arribades al CIM, la Blanca i l’Airí escullen les canyes i s’hi posen.

L’Airí Serra és de Sitges i amb 28 anys va fer un curs de teràpia assistida amb animals. El seu projecte de final de curs lligava el món geriàtric amb la toxicomania i, a partir d’aquí, va idear un projecte d’emprenedoria per vincular-ho tot, que, si pot, encararà més endavant. En el moment en què li van oferir aquest curs va pensar que seria bona idea fer-lo, per aconseguir noves perspectives i poder aprendre tècniques per aplicar en el seu projecte. “He après moltes coses i més que me n’emportaré perquè no s’acaba aquí, aquest curs. Tot el que hem plantat s’ha de mantenir fins que algú altre arribi. Surto d’aquí amb contactes de gent molt interessant i he après coses que no crec que hagués après d’una altra manera”, ens explica mentre va tallant amb el ganivet la canya que té entre les mans.

“Qui vulgui estudiar Econòmiques o Dret ja trobarà els seus canals, però qui està perdut, o qui no sap per on tirar, no pots fer-lo passar pel mateix sender”

En David, que va supervisant la feina, s’afegeix a la conversa i romp una altra llança a favor de la diversitat en el món professional. “Mira, al final qui vulgui estudiar Econòmiques o Dret ja trobarà els seus canals, però qui està perdut, o qui no sap per on tirar, no pots fer-lo passar pel mateix sender. Has de buscar alternatives, i per això crec que la biodiversitat professional s’ha d’atacar, perquè a les grans escoles de negocis encara no s’ha afrontat i és bàsic. A les empreses sentim «multiculturalitat», «gènere»... Coses importants, per descomptat, però no la biodiversitat professional.” Uns metres més endavant, en Yan Deivis, un dels nois, fa broma amb els companys: “D’aquí en surto tastant vins per ser sommelier o cap al programa Supervivientes!”, cosa que fa riure tots els companys. Coneguem-ne la història.

“A Cuba, al costat de casa meva, hi havia una esplanada plena de canya i a l’estiu la segàvem perquè, si no, no podíem passar per entrar a casa... Òbviament, em tocava fer-ho a mi!”

Directe des de Cuba, en Yan va arribar amb la seva mare a Catalunya l’any 2013, per reunir-se amb el seu pare, que ja feia anys que vivia aquí. Abans d’acabar en aquest canyar de Sitges aprenent sobre conducció amb canyís, va estudiar cuina i control aeri, però, tal com diu ell, les circumstàncies de la vida l’han portat allà. “Soc aquí perquè hi havia de ser”, puntualitza. I afegeix: “Se’n van anar dues persones, del curs, i hi vaig poder entrar jo; estic molt content. A Cuba, al costat de casa meva, hi havia una esplanada plena de canya i a l’estiu la segàvem perquè, si no, no podíem passar per entrar a casa... Òbviament, em tocava fer-ho a mi!”. Les canyes porten aprenentatges i també records. És un element present en molts països i els seus usos són innumerables.

En Yan ens espera a l’antic corral, a l’actual pati del CIM. Ell ha viscut la canya a Cuba, on la segava per poder entrar a casa, i ara la viu a Sitges, on aprèn tècniques que potser li donaran feina en un futur.
“La canya de bambú, la canya de sucre o la nostra canya són bastant leitmotiv cultural en totes les societats”

“Pensa que la canya de bambú, la canya de sucre o la nostra canya són bastant leitmotiv cultural en totes les societats”, explica en David. “En el fons, la pèrdua dels canyars va associada a la manca de professions i indústria que la facin servir. A la Xina, per exemple, la fan servir encara avui per construir bastides. Aquí ja no la utilitzem per a això, però tenim fotografies de la construcció de la Sagrada Família i d’altres edificis de Barcelona amb canyes. Per tant, com deia, no és res nou!”, conclou. Vam abandonar la canya i començo a veure que, segurament, va ser més mala idea que bona. Més enllà d’encaixar en un model de pagesia regenerativa i ser un material molt accessible, en David també fa una reflexió sobre l’impacte que té la canya en el paisatge.

“Utilitzant la canya, regenerem els canyars de la zona perquè se’n produeixi més i tan sols necessitem la força humana. Estèticament també dona un valor distintiu al paisatge”

“Quan camines pels paisatges i veus les vinyes, avui en dia el noranta per cent estan conduïdes amb filferros i amb pals de fusta, perquè ajuden a formar la planta. El ferro és un impacte i la fusta també, ja que es tracta químicament perquè no es podreixi i pugui suportar el pas del temps. Però, en canvi, utilitzant la canya, regenerem els canyars de la zona perquè se’n produeixi més i tan sols necessitem la força humana. Estèticament també dona un valor distintiu al paisatge”, comenta amb seguretat. A hores d’ara, comencem a tenir canyes suficients per encarar el matí, però abans d’abandonar el canyar, parlem amb una última noia, la Blanca Méndez, que ens diuen que té una història interessant per compartir.

La Blanca té 28 anys i és graduada en Turisme per la Universitat Rovira i Virgili. Cansada d’experiències en sectors privats, va marxar a Galícia, a la Universitat de Lugo, per fer-hi un màster en Gestió del Desenvolupament Sostenible. Allà va començar a descobrir l’economia circular i la sostenibilitat des d’un punt de vista ambiental, però també social i econòmic. “En realitat, és tornar al que feien els nostres avis, tornar a les ampolles de vidre i reutilitzar-les i apostar per tota una economia nova que jo crec que pot ser molt bona per al planeta. Avui, amb totes les esplanades del monocultiu i la desforestació de zones verdes, l’estem destruint, i em va cridar molt l’atenció el fet de buscar alternatives, per exemple, amb les canyes.”

Les eines que fan servir per treballar la canya i fer els canyissos estan fetes artesanalment per en David. Va haver d’investigar per tal de trobar el que necessitaven i es va posar a dissenyar les peces que ara utilitzen per fer la feina.
“A vegades parlo amb la meva mare i em diu: «És que estem tornant a les coses com es feien abans! Compreses de tela, bolquers de tela, els envasos reutilitzables, etc.»”

La Blanca encarna perfectament el mantra de “sigues el canvi que vols veure en el món”, i és un pou de coneixements. Fent aquest curs, ha vist una aplicació pràctica del que ella ha estudiat i té clar que vol enfocar la seva carrera per canviar les coses. “M’he adonat que si parlo amb els meus amics o coneguts del que faig o del que conec, a poc a poc va tenint impacte: comencen a utilitzar bosses de tela o deixen de menjar tanta carn perquè comencen a ser conscients del que contamina, per exemple. A vegades parlo amb la meva mare i em diu: «És que estem tornant a les coses com es feien abans! Compreses de tela, bolquers de tela, els envasos reutilitzables, etc.». En resum, crec que no ens hem de fixar tant en el que fa el veí, sinó que hem de donar exemple i posar-hi, cadascú, el seu granet de sorra. Donar exemple és la millor via per fer el canvi”, diu convençuda. On t’agradaria acabar professionalment?, li pregunto.

“M’agradaria poder arribar a algun lloc on, des de la meva posició, pugui ajudar altres persones a fer el clic, el canvi, i a veure les coses des d’una altra perspectiva”

“M’agradaria poder arribar a algun lloc on, des de la meva posició, pugui ajudar altres persones a fer el clic, el canvi, i a veure les coses des d’una altra perspectiva. Tinc clar que tard o d’hora vull començar un projecte propi que englobi una cultura cap al turisme més sostenible i també més conscient, per saber què es consumeix i com es fan les coses”, explica amb un somriure ple d’il·lusions.

En aquest curs d’Horta i Vinya Sostenible hi hem trobat perfils de tota mena: persones que han fet un grau mitjà, universitaris, altres que van abandonar els estudis... Però tots ells comparteixen les mateixes ganes i cadascun té una il·lusió diferent. Ara que ja hem posat cara als “pelacanyes” del segle XXI i que ja tenim la matèria primera preparada, guarden els ganivets, agafen les canyes en farcells i se les carreguen a l’esquena per pujar riera amunt i anar a la seva seu, el Centre d’Interpretació de la Malvasia de Sitges (CIM).

Els veïns i veïnes veuen els “pelacanyes” pel carrer i pensen: “Què en faran, d’aquestes canyes?”. Els que viuen més a prop del CIM i contemplen els ceps des del balcó estan contents amb el canvi de paisatge a la vinya.
“Abans de plantar una tomaquera, has d’entendre que la terra és sagrada, l’aigua, les llavors, el sol... La microbiologia. I tot això, a més, t’ha de donar halar”

Un cop arribats al CIM els joves es dispersen pel pati exterior, un antic corral reformat que dona la benvinguda als turistes que acull el centre els caps de setmana. Allà, acaben de pelar alguna canya per posar-les en remull i seleccionar les que formaran part del primer canyís. “Un dia aquí comença mirant quin temps fa”, ens explica en David. “Després establim rutines pel que fa al compostador i de microbiologia; hem de fer possible la vida. En aquest curs, a banda de la canya, hem fet el vermicompost amb llambrics; les carboneres amb un sistema modern que no emet metà... I ells venien a fer un curs que es deia Horta i Vinya!” I afegeix: “Abans de plantar una tomaquera, has d’entendre que la terra és sagrada, l’aigua, les llavors, el sol... La microbiologia. I tot això, a més, t’ha de donar halar”. Però la cosa no acaba aquí: la pràctica va acompanyada també de teoria. Després de fer possible la vida, apareix la història.

“També introduïm un apartat de retorn al mercat. Els explico estratègies, que busquin les opcions que més s’ajustin a ells, que es creïn el seu lloc de treball. Per tant, els ensenyem horta i vinya però també mercat”

“També estudiem els canyissos; és a dir, fem una aproximació històrica al canyís i a la canya. Amb l’Alba hem fet una recopilació històrica i comentem les investigacions i les contextualitzem. I també introduïm un apartat de retorn al mercat. Els explico estratègies, que busquin les opcions que més s’ajustin a ells, que es creïn el seu lloc de treball. Per tant, els ensenyem horta i vinya però també mercat”, comenta en David. Mentre xerrem, els nois han anat col·locant les canyes verticalment recolzades en una paret. M’expliquen que les canyes s’han de collir des de l’endemà de Nadal fins a la primera lluna minvant de gener, perquè, si no, ja fan fills. “Veus?”, indica en David. “Aquesta encara és verda i flexible, però com més groga està, més seca i més difícil de treballar. Ens interessen canyes més jovenetes, sense nets, al final del seu cicle vegetatiu.” I la resta de l’any com ho feu?, pregunto.

“La resta de l’any les canyes les posem dretes al pati i les deixem assecar. Es guarden dretes perquè si les poses planes deixen anar una pols que pot ser tòxica. I si les vols utilitzar però ja estan assecades, les remulles per poder-les manipular altre cop i perquè puguin flexibilitzar-se bé”, explica en David assenyalant un cubell ple d’aigua. El matí va avançant i ja han tret a fora les eines que els serviran per muntar els canyissos, totes fetes a mà. Van haver d’investigar una mica per trobar el que necessitaven i, de fet, van trobar un antic “pelacanyes” i hi van contactar per parlar. La idea de tornar a les canyes no el va entusiasmar, sembla que és una idea poc mainstream encara, però no tenim cap dubte que ho acabarà sent. És el futur. O més ben dit, ja ho era, però el vam abandonar. Ens ensenyeu com funcionen aquestes eines?, els demano.

“Mira, aquest motllo es posa a terra”, fa la Blanca amb molta destresa. “És una peça de roure que està filada per les puntes i el que fa és lliscar cap amunt de la canya i tallar-la en tres. Les peces que en surten són les que aniran en horitzontal. El canyís està fet d’aquestes tires horitzontals i del que anomenem «costelles», que són les canyes en vertical més gruixudes. Per tallar la canya s’ha de fer amb un cop sec, i quan ja ho tenim tallat, col·loquem a la base les tres costelles i comencem a muntar l’esquelet. Ho recolzem a la paret i anem teixint, reforçant quan calgui perquè tingui més consistència”, explica sense perdre detall.

La tècnica del canyís necessita precisió, força i cap. Amb paciència van lligant-ne les tiges i van formant-ne l’estructura. El canyís té diverses utilitats, com per exemple, assecar-hi fruita com el raïm o les figues.

En David va supervisant la feina: “El plec no t’ha de coincidir amb el nus, l’has d’acompanyar amb la mà, així hauries de remuntar. Aquí gira igual, aquí ja no tens espai, remunta al nou! Aquest és el moviment de mà! Perfecte! Que quedi ben mossegadet!”. Diu que no és el seu professor, ell no vol cap “cordó umbilical”; que marxin del curs serà el millor, però veient-lo treballar amb aquesta colla de joves és innegable que els transmet la seva passió. Planta una llavor, la fa germinar i els deixa un futur amb més possibilitats de les que tenien quan encara no havien passat per allà.

“Mira, saps què m’agradaria? Que el pelacanyes piqués a les portes de les empreses. Vostè què és? Soc pelacanyes. I que ho posés al Linkedin: de professió, pelacanyes”

“Mira, saps què m’agradaria? Que el pelacanyes piqués a les portes de les empreses. Vostè què és? Soc pelacanyes. I que ho posés al Linkedin: de professió, pelacanyes. Es poden presentar a empreses i preguntar: Què necessiten? Vol bioconstrucció? Vol tècniques de construcció? Certament, no ens estem inventant res, tan sols estem proporcionant una pausa al teixit professional”, comenta. “Reivindiquem el pelacanyes”, diu l’Alba orgullosa. “Som pelacanyes!”, afegeix en David. “I amb molt d’orgull”, conclou.

“Fixa’t que estem utilitzant tècniques que s’utilitzaven el 1880 en els sistemes de conducció i ara ho volem tornar a fer de manera consistent”

Amb aquest orgull de “pelacanyes”, i després d’haver vist com es construeixen els canyissos, anem cap a l’hort per fer conducció amb canya en un petit tros de vinya urbana que forma part de les instal·lacions del CIM. Un cop a lloc, primer es fa un forat per introduir-hi la canya, que ha de mesurar un metre i mig. Un cop clavada, fan el que en diuen “marc de plantació”, que és la distància que es necessita entre planta i planta. “Fixa’t que estem utilitzant tècniques que s’utilitzaven el 1880 en els sistemes de conducció!”, diu en David. “I ara ho volem tornar a fer de manera consistent.”

A l’hort arriba l’hora de la veritat. Abans de res, cal estructurar la terra i marcar el terreny per començar a fer-hi forats, on posaran la canya.

“A més, una altra idea: aportem a la terra més del que ens dona, però, a més, si tenim temps, fem-ho bonic, harmoniós. Aquest ordre, aquesta harmonia, també ens permet ubicar els espais ràpidament.” Els nois i noies fan forats i van posant-hi canyes. Fileres, nusos amb ràfia, cintes mètriques per mesurar distàncies... Tots coordinats per aplicar el que han anat treballant tot el dia. El migdia comença a arribar i el sol segueix picant amb força. Abans de marxar del Centre d’Interpretació de la Malvasia i acomiadar-nos de tota la colla, em queda una pregunta per a en David: com impacta aquest curs en ell?

“Això és R+D: seure al costat d’un avi i preguntar-li: «Vós què fèieu fa cent anys?». Que vingui algú i em negui que la canya, aplicada a un context actual, sense pessebrismes, no és una professió”

“Buf! Jo n’he tret molt més que ells. Ells segurament han après de mi, que soc un, però jo he après d’onze. A mi m’ha transformat; jo no soc el mateix. Això té possibilitats econòmiques, conjugable amb la innovació. Això és R+D: seure al costat d’un avi i preguntar-li: «Vós què fèieu fa cent anys?». Que vingui algú i em negui que la canya, aplicada a un context actual, sense pessebrismes, no és una professió. Mira, una nit, un dels nois em va enviar un whatsapp dient-me: «Gràcies, perquè he après a estimar la terra». Per mi, el curs, ja es podia acabar allà.”

Ens acomiadem i deixem els “pelacanyes” del segle XXI fent conducció de canya a la vinya, en ple cor de Sitges. Cada jove que forma part d’aquest curs ens ha mostrat il·lusió, energia i com, a poc a poc, van trobant el seu camí. La canya pot ser el seu trampolí; al cap i a la fi, tot dependrà també de les seves possibilitats i del seu enginy. Però el que sí que podem assegurar és que els “pelacanyes” tornen per quedar-se.

Els “pelacanyes” tenen feina. Tenen tota una vinya per treballar i tot un futur per conquerir. Amb la canya arribaran tan lluny com es proposin, perquè els “pelacanyes” han arribat per quedar-se.

 

 

Aquest és el teu article gratuït setmanal.

Fes-te subscriptor. Podràs llegir i fer possible tot el periodisme de LA MIRA.

Ja ets subscriptor/a? Accedeix-hi
Foto de perfil

Anna Alfaro Lucas

Redactora de LA MIRA

Comentaris