Històries

Parlen els gegants

Ells també tenen una llengua pròpia. A la Casa dels Gegants, a Lleida, aquestes éssers de bellesa immortal ens expliquen, amb el seu idioma, segles d’una ciutat, d’una societat i d’unes persones

per Laura Saula Tañà

Parlen els gegants
No ho sembla, però estan parlant entre ells i a LA MIRA els entrevistem. A la sala principal de la Casa dels Gegants de Lleida el seu silenci explica històries de segles. (Fotografies de Jordi Borràs Abelló)

Aquest és el teu article gratuït setmanal.

Fes-te subscriptor. Podràs llegir i fer possible tot el periodisme de LA MIRA.

Ja ets subscriptor/a? Accedeix-hi

Tinc una cita. La trobada és en una casa del centre de Lleida, al número 64 de l’avinguda Blondel. Hi arribo puntual. A fora, els nens ja han sortit de l’escola i els carrers són plens de vida, de berenar i de corredisses. A dins, la casa està tranquil·la, en silenci. La portera m’indica que els amfitrions són a la sala principal, un espai de sostres alts i terra de quadradets infinits.

Són dotze. M’esperen pacients, en fila l’un al costat de l’altre, vestits amb les seves millors gales. Teixits llargs de vellut, trenes polides i rostres de lífting. Presumits, altius i serens, han nascut per dominar les altures, per ser els reis de la festa. De fet, són imprescindibles en qualsevol celebració de renom. Si no s’hi presenten, tothom els troba a faltar. Si algun alcalde decideix que no hi estan convidats, podria tenir problemes. Fins i tot podria perdre la simpatia de tota la ciutat. Però aquesta tarda no hi ha cap festa. Aquesta tarda els vull conèixer, saber qui són, qui hi ha darrere d’aquests rostres impenetrables.

Viuen aquí des de fa molt temps! La parella de romans és la més antiga de la comparsa de Lleida i data de 1840.

Tot i haver viscut dècades d’història, els amfitrions no tenen el do de la veu; per això a la cita també hi ha vingut en Ramon Fontova, autor del llibre Les representacions festives a Lleida (1700-1975). Ell és l’intèrpret, la via de connexió entre el món dels vius i el món dels gegants. Perquè, per si encara no ho he dit, la trobada té lloc a la Casa dels Gegants, la llar on reposa una de les comparses més admirades d’arreu. És el seu altar.

Comencem saludant la parella de gegants més veterana, els romans. Arriben a la ciutat el 24 de juny de 1840

Comencem saludant la parella més veterana, els romans. Arriben a la ciutat el 24 de juny de 1840, segurament després d’haver passat pel taller de l’escultor Ramon Corcelles. Encara que avui em saluden abillats com els antics emperadors romans, es veu que no sempre han vestit així. Al principi van de turcs o moros; més tard, cap a 1898, es transformen en reis cristians; el 1906 s’emmirallen en l’antic Egipte i són faraons, fins que el 1924 aposten per l’aparença que encara mostren avui dia, la de patricis romans. Per què? Coses de les modes i de les preferències de cada època. És com qui canvia la robeta a la nina, però en aquest cas la nina fa més de dos metres d’alçada.

En Ramon Fontova és el punt de connexió entre el món dels vius i el món dels gegants.

Durant molts anys només són ells dos. Són els fills únics de la ciutat. Un tron que s’acaba entre 1943 i 1946, quan arriba la parella de xinesos, que ara em saluda amb una reverència. S’excusen dient que, a diferència del que tothom es pensa, en realitat van vestits com els japonesos. I mai han canviat d’indumentària. S’instal·len a la ciutat provinents de la famosa casa de gegants El Ingenio, en una època en què els seus escultors principals són Lambert Escaler, Lluís Sabadell i Domènec Umbert. Que per què són orientals? Creuen que els fan en record dels gegants petits de la Institució de la Santa Infància, que eren xinesos i van desaparèixer durant la Guerra Civil.

Hi ha indicis que durant la postguerra el Caliu Ilerdenc i el grup Los Grajos, vinculat al governador civil, pugnen entre si per veure qui és més esplèndid regalant gegants a la ciutat

A la sala d’estar es comença a trencar el gel amb la salutació de la parella de reis, batejats amb els noms de Jaume I i Elionor. Arribats entre 1949 i 1950, també de la casa El Ingenio, són donacions fetes a la ciutat: ell, com a regal del governador civil, i ella, com un obsequi per part d’un grup de lleidatans que vol mantenir-se en l’anonimat. De seguida es fa un rebombori a la sala i s’obre la polèmica. En Ramon Fontova m’ho tradueix: resulta que hi ha indicis que durant aquells primers anys de postguerra, per guanyar-se la simpatia del poble, el Caliu Ilerdenc i el grup Los Grajos, vinculat al governador civil, José Carrera Cejudo, pugnen entre si per veure qui és més esplèndid regalant coses a la ciutat. I els gegants, tan estimats per la seva gent, sempre són un bon regal.

La parella de xinesos arriba a la ciutat entre 1943 i 1946.

No és estrany, doncs, que precisament durant aquells anys s’incorporin molts membres nous a la comparsa. Sempre vinguts del mateix taller, entre 1951 i 1958 arriben la parella de moros, amb l’elegant Doña Zobeida al capdavant; dues figures que representen la rendició i la submissió dels musulmans davant dels Reis Catòlics. També apareixen els gegantons Berenguer i Violant, que s’afegeixen a la conversa. Es veu que durant un temps l’única gegantona era ella, i sempre la posaven a desfilar enmig de Jaume I i Elionor, com si fos la seva filla; una tradició que acaba amb l’arribada de Berenguer, amb qui forma parella i es pot emancipar. Cada gegant té una parella, per allò d’anar a una festa ben acompanyat.

Als anys vint tot el que té a veure amb l’exotisme està molt en voga, una moda  inspirada en la famosa òpera de Verdi

Durant molt temps aquesta és tota la colla, fins que el 1995 arriba la parella dels egipcis, una incorporació que vol recuperar la figura dels gegants faraons que havien festejat per Lleida entre 1906 i 1924. En altres paraules, els anys en què els gegants romans anaven vestits d’egipcis. És un temps en què tot el que té a veure amb l’exotisme està molt en voga, una moda molt vinculada al Romanticisme i inspirada en la famosa òpera de Verdi. De fet, quan s’estrenen els faraons, els acompanya una marxa que toca Aïda, juntament amb tot un seguici d’esclaus amb ventalls.

“Fa anys que no veig la cavalcada dels Reixos perquè sempre soc a dins!”, riu en Josep Bometon, membre de la colla gegantera de Lleida.
Durant l’edat mitjana ja desfilaven figures gegants durant les festes vinculades al Corpus, encara que l’origen podria ser més antic

Ara que ja ens hem presentat tots, els pregunto pels seus avantpassats. Fins on s’estén el seu llinatge? En Ramon m’explica que, molt abans que existissin la parella dels romans o els xinesos de Lleida, ja desfilaven figures gegants pels carrers durant l’edat mitjana. Normalment sortien durant les festes vinculades al Corpus, encara que l’origen podria ser més antic. Eren figures que representaven llegendes i mites de l’Església, des de David i Goliat fins a diferents personatges del bestiari. Unes processons que, a poc a poc, s’independitzen de la seva representació més litúrgica.

Parròquies com la de Sant Joan o el gremi d’espardenyers de Lleida tenien les seves parelles de gegants al segle XVII

A Lleida, les referències més antigues daten de 1637 i 1702. Sembla que no eren gegants municipals, sinó parelles que venien de parròquies com la de Sant Joan o del gremi d’espardenyers. També hi ha constància d’una comparsa durant la dècada de 1830, però no en queda cap rastre. No és fins deu anys més tard que s’inicia la colla que ara es pot veure a la Casa dels Gegants. I, pel camí, han anat sorgint gegants que no han acabat d’encaixar en la comparsa i que han anat caient en l’oblit, com la parella que el 1977 representava Don Quixot i Dulcinea, o la geganta amb la qual es volien simbolitzar els drets humans el 1998.

L’escut de la ciutat de Lleida llueix radiant a la vestimenta del rei Jaume I.
Als anys vint els treballadors municipals “lo Ceba” i “lo Fava” tant podien portar els gegants com enterrar els difunts al cementiri

Sigui com sigui, els gegants formen part de la identitat dels lleidatans. La seva aparició és sinònim de festa i d’identitat. I per a un lleidatà, poder carregar una de les figures de la comparsa és un honor i un privilegi. Per això s’uneixen a la conversa tres membres de la Colla Gegantera dels Gegants de la Paeria. Són en Joan Carles Ramos, el cap de colla; en Josep Bometon, i el seu fill Sergi, de 23 anys. Diferents generacions unides pel seu amor als gegants de la ciutat. Expliquen que antigament els qui portaven les figures eren els mateixos treballadors municipals, com “lo Ceba” i “lo Fava”, que als anys vint tant podien portar els gegants com enterrar els difunts al cementiri.

Si se suma el pes de la figura amb les seves robes de vellut es pot arribar als vuitanta quilos

A la colla són catorze, i si cal, també poden arribar a ser divuit. “Es necessita equilibri per poder carregar-lo i donar voltes”, explica en Josep, “fins al punt que cada gegant és transportat per tres persones diferents”. Si se suma el pes de la figura amb les seves robes de vellut es pot arribar als vuitanta quilos. “I tingues en compte que els gegants són els primers que arriben i els últims que marxen, perquè els xiquets sempre volen veure’ls ballar una mica més”, riu. “Jo fa anys que no veig la cavalcada dels Reixos perquè sempre soc a dins!”

Però veure la il·lusió en el rostre dels nens ho compensa tot. Ho sap molt bé en Joan Carles, que també ha viscut aquesta experiència durant molts anys mentre conduïa lo Marraco. “La seva innocència és el més gran que hi ha”, afegeix en Josep, mentre el seu fill Sergi fa que sí amb el cap. Ell, igual que el seu pare, va ser un d’aquells nens.

En Sergi Bometon, de 23 anys, és una de les persones que haurà d’agafar el relleu a la colla per mantenir la tradició gegantera.

I com tots els nens (i grans), també estaven pendents de veure si el gegant queia a terra. És aquell element de risc que, segons en Ramon Fontova, atrau més la gent. “És com en els castells, que saps que poden caure. Coses així formen part del ganxo”, resumeix. Els gegants d’aquesta sala també han caigut alguna vegada. Tots han hagut de fer-se algun retoc de cirurgia.

El possible risc de caiguda dels gegants és un dels ganxos que atrau els espectadors

És l’hora d’acomiadar-me dels dotze amfitrions, que amb molta hospitalitat m’han explicat la seva història. També deixo enrere en Ramon i els tres membres de la colla de geganters, que donen testimoni del seu amor i la seva estima per aquests emblemes de la ciutat. Els més grans tenen l’esperança que la tradició continuï amb els joves, com en Sergi, que hauran d’anar agafant el relleu.

Abans de tornar al bullici del carrer, intercanvio una última mirada amb la parella de romans que encapçala la comparsa. Els seus rostres, impenetrables, mantenen la mateixa bellesa i joventut des de 1840. I és aleshores quan me n’adono. La ciutat seguirà girant, les persones seguiran naixent i envellint, però ells sempre romandran igual, congelats en el temps, joves i immortals.

Presumits, altius i serens, els gegants han nascut per dominar les altures, per ser els reis de la festa.

 

Aquest és el teu article gratuït setmanal.

Fes-te subscriptor. Podràs llegir i fer possible tot el periodisme de LA MIRA.

Ja ets subscriptor/a? Accedeix-hi
Foto de perfil

Laura Saula Tañà

Redactora de LA MIRA

Comentaris