Històries

Fer obrir els ulls com un nen als nens

Com es fa perquè un nen no deixi de mirar-te? Com fas que rigui, que s’emocioni? Anem a Lleida, capital del teatre infantil i familiar, per preguntar als creadors d’històries vives com aconsegueixen connectar amb el públic més exigent

per Laura Saula Tañà

Fer obrir els ulls com un nen als nens
Amb la mirada neta i transparent, els infants viatgen per la vida a través del teatre. (Fotografies de Jordi Borràs Abelló)

Aquest és el teu article gratuït setmanal.

Fes-te subscriptor. Podràs llegir i fer possible tot el periodisme de LA MIRA.

Ja ets subscriptor/a? Accedeix-hi

Què és la veritat? Com transpira la veritat dalt d’un escenari? I com es fa quan el públic està format per la innocència dels que encara descobreixen el món? L’actor italià Vittorio Gassman deia que “un bon actor és un home que ofereix tan real la mentida que tots hi participen”. I als nens, igual que als adults, no se’ls pot enganyar. Són detectors de la veritat, connectors entre el món real i la fantasia.

Tot això ho saben molt bé les companyies de teatre infantil, moltes de les quals tenen l’epicentre a les terres de Lleida (com Campi qui Pugui, Festuc Teatre, JAM, El Sidral, Zum-Zum Teatre, Tombs Creatius, Holoqué Arte o Fadunito), des d’on es connecten cap a la resta del món. Del més local al més universal. De la veritat inconscient a la veritat física, palpable. I per crear-ho, passen mesos preparant-se en naus repartides per la plana lleidatana. Són els seus locals d’assaig, els magatzems on guarden tots els materials, vestuari, maletes, furgonetes i objectes indefinits que s’acaben transformant en una obra de teatre. En un tiquet cap a un món ple de llum i de veritats, en una plataforma cap a les profunditats de l’ésser humà.

“La veritat es transmet a través de la música, la posada en escena, l’escenografia. Al final parlem del món en què vivim”

“Quan dic «veritat» em refereixo a un espectacle que parteix de la sinceritat i l’honestedat a l’hora de parlar d’un tema”, m’explica Enric Blasi, un dels cofundadors de la companyia de comediants La Baldufa. Des del 1996 es dediquen a fer obres per al públic familiar que vagin una mica més enllà de l’entreteniment. I per això saben que, si volen que el públic surti de l’espectacle amb una reflexió, cal cuidar-ne fins a l’últim detall: “La veritat es transmet a través de la música, la posada en escena, l’escenografia. Al final parlem del món en què vivim”, resumeix. I encara que al teatre sempre hi ha uns codis que, com a professionals, han de conèixer, considera que el més important és que hi hagi una història.

Des de l’escenografia fins al disseny de vestuari, a la companyia de teatre Xip Xap es fan tots els processos per tirar endavant un espectacle teatral.

Una història en què es pugui parlar de tot, perquè als nens se’ls pot parlar de tot. “Es pot i s’ha de fer”, reafirma el comediant. És clar que tot depèn de l’edat. No és el mateix un espectacle per a nens de bressol, dels zero als tres anys, on es juga més amb les sensacions, les imatges i la música, que un per a nens de tres a sis anys. “En aquesta edat ja se’ls pot començar a introduir en el món de la dramatúrgia i es pot començar a parlar de molts temes”, diu Blasi. I ja és a partir dels set o vuit anys que els espectacles “poden començar a donar canya”, perquè els nens entenen i connecten amb moltes històries.

“Sovint la societat menysprea els infants, perquè es troben com a la part més baixa de l’esglaó, però els artistes tenim un paper important”

Actuar davant d’un públic tan tendre és tot un acte de responsabilitat per a aquestes companyies. En són conscients. “Sovint la societat menysprea els infants, perquè es troben com a la part més baixa de l’esglaó, però els artistes hem de saber que tenim un paper important en aquest engranatge”, reflexiona l’actor. Més enllà d’entretenir-los i de fer-los pensar, també han d’oferir-los propostes artístiques de qualitat. “És posar la llavor d’una vida en l’àmbit cultural. Són els espectadors del present i del futur”, resumeix.

“És posar la llavor d’una vida en l’àmbit cultural. Els infants són els espectadors del present i del futur”

I com a espectadors del present, els infants, igual que els adults, també arriben al teatre amb la seva motxilla de casa o de l’entorn. Mai hi ha un públic igual. “Teníem un espectacle en què dos nois s’enamoraven. Doncs en un barri d’una ciutat la gent aplaudia en un moment de l’obra, i en un altre barri la reacció era totalment diferent”, explica Blasi. “Això demostra que la societat és plural i diversa, i que en el fons els nens són com els grans.”

“Soc actor, titellaire, xofer de furgoneta, secretari...”, riu Víctor Polo, de Xip Xap.

Ara bé, quan es tracta de fer riure, les coses canvien. Si fer por o fer plorar és relativament fàcil, aconseguir arrencar les rialles del públic ja és un altre nivell. Sobretot si es busca un riure intel·ligent a partir d’una situació o escena que tingui una càrrega més dramàtica. “No hi ha cap fórmula màgica”, m’explica Víctor Polo, membre de la companyia de teatre i música Xip Xap, que des del 1983 es dedica a fer espectacles per al públic familiar. No hi ha fórmula i, a més, hi ha un doble repte: fer riure grans i petits. Tota la família.

“Pots fer un saltironet al mig de l’espectacle i no saps per què, però la gent riu. I penses: «Com pot ser?». T’adones que aquell gest, fet en aquell moment, d’aquella manera, abans o després d’aquell silenci, funciona”

“L’èxit d’un espectacle pot variar en funció de coses tan bàsiques com la temperatura que hi ha a la sala o de com se sent anímicament l’actor i l’espectador”, reflexiona Polo. És el que té el teatre, que és de veritat. Durant el directe pot passar de tot, com que algú ensopegui i caigui a terra. Un gest tan simple com aquest pot provocar rialles entre el públic. “Sobretot si es dubta de si aquella ensopegada era de veritat o no”, confessa l’actor. És clar que un espectacle en el qual tota l’estona hi hagués ensopegades no faria gràcia. I encara que hi ha una sèrie de “números clàssics” que s’utilitzen per fer riure, com caure, donar un mastegot o tirar un pastís a la cara de l’altre, no vol dir que sempre hagin de funcionar. “Pots fer un saltironet al mig de l’espectacle i no saps per què, però la gent riu. I penses: «Com pot ser?». T’adones que aquell gest, fet en aquell moment, d’aquella manera, abans o després d’aquell silenci, funciona”, explica. Per aquest motiu, creu que quan es crea un espectacle és important no pensar a fer riure el públic, sinó a transmetre-li emocions. En definitiva, la clau rau en l’actor.

L’organitzador d’espectacles Oriol Ferre en un taller on els ninots cobren vida.

“És com quan mires un espectacle de màgia i hi veus el truc”, afegeix Oriol Ferre, codirector del Centre de Titelles de Lleida, creat el 1986. “Són coses molt tècniques, com la manipulació d’un titella, que s’han de saber fer molt bé”, continua. Si es vol fer riure, plorar o emocionar, s’ha de fer alguna cosa més que dir una frase ben dita. Aquí hi ha la dificultat del seu ofici. I aconseguir fer riure en un espectacle en el qual es tracta d’un tema dramàtic també és una fita molt apreciada: emocionar el públic fent-lo riure. “És buscar una història i una successió de gags que saps que faran riure.”

“El factor sorpresa arriba de manera màgica i arrenca el somriure a tota la platea”

Ja gairebé no hi ha clowns que es posin el nas vermell. Tot i això, les coses que fan riure ara són les mateixes que feien riure fa trenta anys, per moltes tauletes que hi hagi. “El riure és molt maco i romàntic alhora, perquè és molt contagiós”, diu Ferre. A més, una pallassada ben feta fa que fins i tot riguin els adults, encara que molts intentin dissimular-ho. “I el més curiós és que en aquests patrons clàssics, en què tu ja saps què passarà, ja ho esperes... I ho vols! I, tot i això, el factor sorpresa arriba de manera màgica i arrenca el somriure a tota la platea”, somriu.

“És imprescindible fer assajos amb públic per veure l’obra en perspectiva. Necessites una mirada externa”

Una mateixa obra de teatre no és mai igual. Ja abans d’estrenar-se, les companyies solen apostar per fer-ne representacions privades. “És imprescindible fer assajos amb públic per veure l’obra en perspectiva. Necessites una mirada externa”, confessa Ferre. Entre les companyies de teatre de Lleida solen ajudar-se en aquest moment creatiu. “Els demanem que ens vinguin a veure com a amics de veritat, que ens diguin el que en pensen realment”, riu.

Més tard, a partir de l’estrena oficial, també saben que les primeres funcions són una mica de prova. Un camp de proves amb el públic que, a poc a poc, els anirà fent emmotllar l’obra segons les seves reaccions. Pot ser que els intèrprets hagin planejat moments que són importants i que, després, no ho seran tant, o moments que inicialment semblaven més desapercebuts i que acabaran sent una part important de l’espectacle. Perquè si una cosa es vol aconseguir, per davant de tot, és fer vibrar l’espectador.

Per poder crear mons de fantasia calen moltes dosis de paciència i realitat... i moltes coses a l’abast de la mà.

I això es pot fer de moltes maneres, però és l’artista qui té la fórmula màgica dins seu. Com un home que va participar fa un temps en la Fira de Titelles de Lleida. Havia treballat durant molts anys al metro de París donant vida a una patata i un drap. “Era capaç de fer-te riure, plorar i emocionar només fent servir aquells dos elements”, recorda Víctor Polo. “No hi ha cap fórmula ni recepta, perquè si jo intentés fer el mateix, no tindria ni la meitat de gràcia”, riu.

“No es tracta d’adoctrinar, però si creiem que en la societat hi ha alguna cosa que no és correcta, des del teatre tenim una via, un altaveu”

Al final, el teatre vol explicar coses, històries que facin riure, enfadar, pensar, ser crític i fins i tot ser més solidari. “No es tracta d’adoctrinar, però si creiem que en la societat hi ha alguna cosa que no és correcta, des del teatre tenim una via, un altaveu”, reflexiona Polo. Un espai on poden connectar amb el públic des del més profund. Des de l’essència.

Una sensació que descriu molt bé Enric Blasi: és com quan fa una obra d’humor i percep que tothom està relaxat, connectat i gaudint de l’espectacle. O quan l’escena es posa més dramàtica i es genera aquell silenci sepulcral, en què sent que quasi tothom respira a l’uníson. Com una respiració catàrtica que indica que el públic, finalment, està fent el viatge tal com l’intèrpret havia pensat i imaginat. Un viatge directe al món de veritat. Un viatge directe a la infància, que és on neix la veritat.

El teatre i els titelles són tiquets per viatjar cap a un món ple de llum i de veritats.

Aquest és el teu article gratuït setmanal.

Fes-te subscriptor. Podràs llegir i fer possible tot el periodisme de LA MIRA.

Ja ets subscriptor/a? Accedeix-hi
Foto de perfil

Laura Saula Tañà

Redactora de LA MIRA

Comentaris